DE LES PATATONES
Hi havia encara una altra guerra.
En aquesta guerra ningú no marcava al mapa per on discorria la terra de ningú i on començava la línia del front. Ningú no podia recomptar tots els soldats. Les unitats armades. Es disparava amb bateries antiaèries, metralladores, escopetes de caça. Vells rifles Berdan. No hi havia pauses ni avanços generals, n’hi havia molts que lluitaven tots sols. Que morien tots sols. No hi combatia un exèrcit amb divisions, batallons i companyies, sinó el poble, amb els partisans i la resistència: homes, vells, dones i nens. D’aquesta ventada de cares diverses, Tolstoi en deia «el garrot de la guerra popular» i «la calidesa oculta del patriotisme». I Hitler, igual que Napoleó, es queixava als seus generals que «Rússia no segueix les regles del combat».
El més terrible d’aquesta guerra no era morir-hi. El més terrible era una altra cosa… Imaginem-nos un soldat al front, envoltat de la seva família: els fills, la dona, els pares ancians. Havia d’estar sempre disposat a sacrificar-los també a ells. A immolar-los. Del coratge, com de la traïció, sovint no n’hi havia testimonis.
Als nostres pobles, el Dia de la Victòria no és dia d’alegria, sinó de plors. De molts plors. De planys. «Va ser tan terrible… Vaig enterrar-hi tota la família. A la guerra, hi vaig enterrar l’ànima». (V. G. Andróssik, membre de la resistència).
Comencen explicant-se fluix, però gairebé totes acaben a crits.
Jo en soc testimoni.
Li parlaré del cap de la nostra secció de partisans. No en diré el cognom, perquè encara té família viva. Els faria mal llegir-ho.
Els enllaços van fer arribar a la secció que la Gestapo s’havia endut la família del comandament: la dona, les dues filles petites i la mare, que ja era gran. Pertot arreu n’hi havia cartells i en repartien octavetes al mercat: si el comandament no es lliurava, penjarien tota la família. Tenia dos dies per pensar-s’ho. Els col·laboracionistes anaven pels pobles fent propaganda: els comissaris rojos no tenen pietat ni dels seus fills. Són monstres. No hi ha res que sigui sagrat, per a ells. Llançaven octavetes al bosc des d’avions. El comandament es volia lliurar, es volia clavar un tret. No el vam deixar sol ni un segon en tot aquell temps. El vigilàvem. Es podia disparar.
Ens vam comunicar amb Moscou. Vam informar de la situació. I vam rebre instruccions. Aquell mateix dia vam fer una reunió del Partit a la secció. Vam prendre-hi una decisió: no sucumbir a la provocació alemanya. Com a comunista, el cap de la secció es va sotmetre a la disciplina del Partit.
Al cap de dos dies vam enviar exploradors a la ciutat. Van tornar-ne amb unes notícies terribles: havien penjat tota la família. I el comandament va morir just en el primer combat després d’allò. D’una manera incomprensible. Casual. Em sembla que es volia morir.
Jo tinc llàgrimes, no paraules. Com vol que em convenci que he de parlar? Com m’ho he de creure… La gent vol viure bé, en calma, no sentir-me a mi i patir…
V. Korotàieva,
partisana
I jo miro de convence’m que he de continuar.
D’un cabàs amb una mina i un peluix
Havia acomplert una missió. No em podia quedar més temps al poble, me’n vaig anar amb el destacament. Al cap d’uns dies, la Gestapo es va endur ma mare. Mon germà va ser a temps de fugir, però van detenir ma mare. La van torturar, li demanaven on era la seva filla. La van retenir dos anys. Durant dos anys, a ella i altres dones els nazis les feien passar al davant quan sortien a fer alguna operació. Tenien por de les mines dels partisans i sempre feien passar abans la població local. Si hi havia mines, aquella gent esclataria i els soldats alemanys quedarien sans i estalvis. Feien d’escut humà… a ma mare la van fer servir així durant dos anys.
Més d’una vegada, estant emboscats, vèiem passar dones i, darrere seu, els alemanys. Ens hi acostàvem i llavors vèiem que hi havia les nostres mares. El més terrible era esperar que el comandament donés l’ordre de disparar. Tothom esperava l’ordre amb por, perquè senties que un xiuxiuejava: «Mira, ma mare». L’altre deia: «Allà hi ha ma germana», i encara algú hi veia un fill seu. Ma mare sempre duia un mocador blanc. Era alta, sempre se la distingia la primera. Abans no l’hagués vista, ja em deien: «Hi ha ta mare…». Quan donaven l’ordre de disparar, disparaves. Però no sabies gens on disparaves. Al cap, només hi tenies una cosa, no perdre de vista aquell mocadoret blanc: «És viva o no? Que ha caigut?». El mocador blanc… Totes engegaven a córrer i queien per terra, i no sabies si ta mare era morta o no. Em passava dos dies fora de mi, fins que els enllaços no arribaven del poble i em deien que era viva. Ja podia tornar a viure. Fins a la propera. Em fa l’efecte que ara no ho suportaria. Però llavors els odiava. L’odi m’ajudava. Encara avui sento el crit del nen que van tirar al pou. Ha sentit mai un crit com aquest? El nen crida mentre cau, crida, i és com si el crit vingués de sota terra, de l’altre món. No és un crit de nen, no és humà. També vaig veure un noi tallat a cop de serra. Un dels nostres partisans… Després d’això, quan sorties a fer una missió, el cor només et demanava una cosa: matar-los, matar-ne tants com poguessis, aniquilar-los de la manera més cruel. Quan veia nazis presoners, m’agafaven ganes d’enganxar-ne un qualsevol i escanyar-lo. Escanyar-lo amb les meves mans, clavar-li les dents. No els hagués matat de cop, hauria estat una mort massa fàcil. No hauria fet servir el fusell, ni l’escopeta…
Abans de retirar-se, això ja va ser el 1943, els nazis van afusellar ma mare. La meva mare ens havia beneït, ella era d’aquesta manera: «Aneu, fills meus, que heu de viure. No pas morir-vos com si res. Val més no morir-se com si res».
Ma mare no feia servir grans paraules. Trobava paraules senzilles de dona. Volia que visquéssim i estudiéssim. Sobretot que estudiéssim.
Les dones que van compartir cel·la amb ella, explicaven que sempre que la feien sortir, demanava: «Ai, boniques, només us suplico una cosa: si em moro, ajudeu els meus fills!».
Després de la guerra, una d’aquelles dones se’m va endur a casa, amb la seva família. Tot i que tenia dues criatures petites. Els nazis ens havien cremat la casa, mon germà petit havia mort lluitant amb els partisans, ma mare havia estat afusellada i mon pare era al front. Va tornar-ne ferit i malalt. No va viure gaire més, es va morir al cap de poc. O sigui, que de tota la família només vaig quedar jo. Aquella dona era pobra i ja tenia dues criatures. I vaig decidir que me n’anava, que marxava a qualsevol lloc. Però ella plorava, no em va deixar marxar.
Quan vaig saber que havien afusellat ma mare, vaig perdre el cap. Era com una ànima en pena, no em calmava. Volia… havia de trobar-la. Però, després d’afusellar-les, havien aplanat la fossa comuna amb màquines pesants. Eren en un sot antitancs. Em van dir més o menys on era, i vaig córrer a cavar la terra, a remenar-hi els cadàvers. Vaig reconèixer ma mare per un anell que portava. En veure’l, vaig fer un xiscle. I ja no recordo res més… Unes dones la van treure del sot, la van netejar fent servir una llauna buida, i la van enterrar. Encara conservo aquella llauna.
A les nits, de vegades, al llit penso que ma mare va morir per culpa meva. Però no, no va ser per culpa meva. Si jo hagués tingut por, per la meva família, i no hagués anat a lluitar, i si un altre i encara un altre haguessin fet com jo, doncs no hi hauria res del que tenim ara. Però convence’m… Oblidar… ma mare com caminava, com sonava l’ordre… i jo que disparava cap allà on era ella, el mocadoret blanc… Vostè no sabrà mai que dur que és viure amb tot això. I com més va, més dur se’m fa. De nit, de vegades sento per la finestra el riure d’un jove o una veu, i m’esgarrifo. Em fa l’efecte que és el plor d’una criatura, el crit d’un nen. O em desperto de cop amb la sensació que no puc respirar. Que l’olor de cremat m’ofega. Vostè no sap la pudor que fa un cos cremat, sobretot a l’estiu. Una olor inquietant i dolçassa. Ara, per la feina que faig al Comitè Executiu del Districte, si hi ha un incendi he d’anar-hi i fer-ne un informe. Però si em diuen que s’ha cremat una granja i que hi ha animals morts, no hi vaig mai, no m’hi veig amb cor. Em recorda… aquella olor… quan la gent es cremava. I de nit em desperto i corro a buscar la colònia, però em fa l’efecte que la colònia també fa aquella olor. Que és pertot arreu…
Durant molt de temps vaig tenir por de casar-me. Em feia por tenir fills. I si tornava a haver-hi guerra i jo marxava al front? Què en seria, dels nens? Ara m’ha agafat per llegir llibres sobre la vida després de la mort. Què hi ha? Qui m’hi trobaré? Vull trobar-me amb ma mare i alhora em fa por. De jove, no em feia por. Però ja m’he fet vella…
Antonina Alekséievna
Kondraixova,
exploradora de la brigada de partisans de Bitoix
La meva primera impressió en veure un alemany… va ser com si em clavessin un cop. Em feia mal tot el cos, totes les cèl·lules: com podia ser que fossin aquí? L’odi era més fort que el temor per la família i els amics i que la por de la pròpia mort. És clar que pensàvem en la família, però no podíem triar. L’enemic s’havia plantat a la nostra terra a les males… a sang i foc.
En saber que m’havien d’arrestar, per exemple, vaig fugir al bosc. Amb els partisans. Vaig fugir i vaig deixar a casa la meva mare de setanta-cinc anys. Tota sola, a més a més. Vam quedar que es faria passar per cega i sorda, de manera que no la tocarien. Així em confortava jo, és clar.
L’endemà que jo marxés, els nazis van assaltar casa meva. Ma mare va fer veure que era cega i no hi sentia, tal com havíem quedat. Li van clavar una pallissa terrible, volien que confessés on era la seva filla. Va estar molt de temps malalta…
Iadviga Mikhàilovna Savítskaia,
membre de la resistència
Jo seré així fins al final. Tal com érem llavors. Sí, ingènua. Sí, romàntica. Fins que tingui el cap blanc. Però és que soc així!
La meva amiga, la Kàtia Simakova, feia d’enllaç dels partisans. Tenia dues nenes. Eren petites, devien tenir sis o set anys. La Kàtia les agafava de la mà i se les enduia a voltar per la ciutat, mentre memoritzava quin equipament hi havia i on era. Si cap sentinella li feia un crit, ella obria la boca i es feia passar per ximpleta. Ho va fer uns quants anys. Era una mare que sacrificava les seves filles.
També teníem la Zajàrskaia i la seva filla, la Valéria. Tenia set anys. Havíem de fer volar la cantina. Vam decidir que minaríem l’estufa, però havíem de fer-hi entrar una mina. La Zajàrskaia va dir que ho faria la seva filla. En un cabàs, va posar-hi una mina i la va tapar amb vestidets de nena, un peluix, dues dotzenes d’ous i mantega. D’aquesta manera, la nena va poder entrar la mina a la cantina. Diuen que l’instint maternal és el més fort que hi ha. Doncs no, un ideal és més fort! I la fe, encara més! Em sembla… de fet, n’estic convençuda, que si no haguessin existit aquella mare i aquella filla, i si no haguessin transportat aquella mina, no hauríem guanyat. Sí, la vida és bonica. Meravellosa! Però hi ha coses més valuoses…
Aleksandra Ivànovna Khràmova,
secretària del Comitè del Partit del districte d’Antópol en la
clandestinitat
A la nostra secció hi havia els germans Tximuk. Van anar a fer una emboscada al seu poble. Van acabar defensant-se a trets des d’un cobert i els hi van calar foc. Van disparar fins que es van quedar sense munició. Llavors van sortir cremats de cap a peus. Els van passejar en un carro, exhibint-los, a veure si algú confessava qui eren. Si algú els delatava…
Hi havia tot el poble. També hi havia els seus pares, però ningú no va fer ni un soroll. Quin cor havia de tenir la mare per no xisclar. Per no fer cap senyal. Ella sabia que si es posava a plorar, llavors cremarien el poble sencer. Que matarien a tothom. Per un soldat alemany mort, cremaven tot un poble. Ella ho sabia. Hi ha condecoracions per a tot, però no n’hi ha cap que sigui prou, no hi ha Estel d’Heroi de l’URSS prou elevat per a aquella mare… pel seu silenci…
Polina Kasperóvitx,
partisana
Ma mare i jo ens vam afegir juntes als partisans. Ella feia la bugada de tothom, cuinava. I si calia, feia guàrdia. Una vegada vaig marxar a fer una missió. A ma mare li van dir que m’havien penjat. Al cap d’uns dies, quan vaig tornar, ma mare em va veure i va quedar paralitzada, no podia parlar. Tot allò s’havia de viure.
Vam recollir una dona a la carretera, estava inconscient. No podia caminar, s’arrossegava i es pensava que era morta. Notava que la sang li rajava, però havia decidit que ho sentia a l’altre món, no en aquest. Després de sacsejar-la, va tornar una mica en si, i llavors… ens va explicar que els havien afusellat, que els havien dut a afusellar a ella i els seus cinc fills. De camí cap al cobert, li havien mort els fills. I s’ho havien passat bé, mentre ho feien. N’havia quedat un, un nadó. El nazi li havia dit: «Deixa’l caure, que li dispararé». La mare havia llançat el nadó a terra com si el volgués matar ella, com si volgués matar el seu propi fill… només perquè l’alemany no tingués temps de disparar-li. Deia que no volia viure, que després d’allò no podia viure en aquest món, només a l’altre. Que no volia…
Jo no volia matar, no vaig néixer per matar. Volia ser mestra. Però vaig veure com cremaven un poble. No podia cridar ni podia bramar: érem en missió de reconeixement i justament vam arribar a aquell poble. Només em podia rosegar les mans. Hi tinc cicatrius des d’aquell dia, me les vaig rosegar fins a fer-m’hi sang. Fins a la carn. Recordo que la gent cridava. Que les vaques cridaven, els pollastres cridaven. Em va semblar que cridaven amb veus humanes. Tot el que era viu. Cremava i cridava.
No soc jo que parla, és la meva pena…
Valentina Mikhàilovna Ilkévitx,
partisana d’enllaç
Ho sabíem… tots sabíem que havíem de guanyar.
Tothom es va pensar que havíem abandonat mon pare perquè tenia una missió del Comitè de Districte del Partit. No el vam abandonar, no tenia cap missió. Vam ser nosaltres que vam decidir lluitar. No recordo que hi hagués pànic, a la nostra família. Una gran pena, sí, però de pànic no n’hi va haver. Tots confiàvem que la victòria seria nostra. El primer dia que els alemanys van entrar al poble, mon pare al vespre va tocar La internacional amb el violí. Volia fer coses d’aquestes. Una mena de protesta.
Van passar un parell o tres de mesos, o…
Hi havia un nen jueu. Un alemany el va lligar a la moto i el feia córrer darrere seu com si fos un gos: «Schnell, schnell!». Corria i reia. Un alemany jove… De seguida se’n va cansar. Llavors va baixar de la moto i amb gestos va dir-li que es posés de genolls… de quatre grapes. I que anés de quatre grapes com un gos. Que saltés: «Hund, Hund!».[47] Va tirar-li un pal: «Porta’l!». El nen es va aixecar, va córrer i va portar-li el pal a les mans. L’alemany es va enfurismar. El va estomacar. L’insultava. Amb gestos va dir-li que havia d’anar a buscar el pal de quatre grapes i l’havia d’agafar amb les dents. El nen el va portar amb les dents.
L’alemany es va passar un parell d’hores jugant amb aquell nen. Després el va tornar a lligar a la moto i se’n van tornar enrere. El nen corria com un gosset, cap al gueto.
I em pregunta com és que lluitàvem? Com és que vam aprendre a disparar?
Valentina Pàvlovna
Kojemiàtkina,
partisana
Com vol que me n’oblidi… Els ferits es menjaven la sal a cullerades. Deien el cognom d’un soldat, sortia de la formació i al mateix moment queia a terra amb l’escopeta, per flaquesa. Per culpa de la gana.
La gent ens ajudava. Si no ens hagués ajudat, el moviment partisà no hauria pogut existir. La gent lluitava al nostre costat. De vegades amb llàgrimes als ulls, però sempre ens donaven coses: «Fillets, passarem pena plegats. Esperarem la victòria».
Ens omplien el sac amb les últimes patatones, ens donaven pa. Ens omplien sacs per endur al bosc. Un deia: «Jo hi poso tant», un altre: «Jo tant». «I tu, Ivan?». «I tu, Maria?». «Com tothom, però jo tinc criatures».
Què som sense la població? Tot un exèrcit al bosc, però sense la gent ens hauríem mort. Eren ells que sembraven i llauraven, que ens cuidaven i ens vestien, a nosaltres i als nens, durant tota la guerra. Llauraven de nit, quan no hi havia trets. Recordo arribar a un poble on enterraven un vell. L’havien mort de nit. Sembrava cereal. Serrava els grans tan fort al puny, que no li havien pogut separar els dits. El van enterrar amb el cereal.
Nosaltres bé teníem armes i ens podíem defensar. Però, i ells? Per donar pa a un partisà, els afusellaven. Jo feia nit i marxava, però si algú denunciava que havia estat en aquella casa, els afusellaven a tots. I hi havia una dona tota sola, sense marit, amb tres fills petits. No ens feia pas córrer, quan hi anàvem, sinó que encenia l’estufa i ens rentava la roba. Ens donava l’últim que li quedava: «Mengeu, nanos». I les patatones de primavera eren tan menudes que semblaven pèsols. Mentre menjàvem, els seus fills ploraven, asseguts a l’estufa. Eren els últims pesolets…
Aleksandra Nikifórovna
Zàkharova,
comissària partisana del 225è regiment de la província de Gómel
La primera missió. Em van portar unes octavetes. Les vaig cosir al coixí. Ma mare em va fer el llit i les va palpar. Va descosir el coixí i va veure les octavetes. Es va posar a plorar. «Et mataràs a tu i em mataràs a mi». Però després em va ajudar.
Els enllaços dels partisans venien sovint a casa. Desenganxaven els cavalls i entraven. Es pensa que els veïns no ho veien? Ho veien i sabien què passava. Jo deia que venien de part de mon germà, del poble. Però tothom sabia perfectament que no hi tenia cap germà, al poble. Els estic agraïda, m’he d’inclinar davant de tot el nostre carrer. Amb una paraula n’hi hauria hagut prou perquè ens matessin a tots, a tota la família. Només calia que ens assenyalessin. Però ningú, ni una sola persona… Durant la guerra, vaig arribar a estimar tant la gent, que ja no podré deixar mai d’estimar-la. Després de l’alliberament, caminava pel carrer i no parava de girar-me. Era incapaç de no tenir por, de caminar tranquil·lament pel carrer. Comptava els cotxes, els trens de l’estació… Em va costar deixar de fer-ho.
Vera Grigórievna Sedova,
membre de la resistència
Ja ploro… em cauen les llàgrimes.
Vam entrar en una casa, no hi havia res. Dos banquets gastats i una taula. Diria que no hi havia ni una tassa per beure aigua. A la gent li prenien tot. Només hi havia una icona en un racó, amb un mocador brodat penjat a sobre.
A la casa hi havia uns avis. Un dels partisans es va treure les botes. Duia els peals tan espellifats, que ja no s’hi podia embolicar els peus. Plovia, estava tot ple de fang i tenia les botes estripades. I vet aquí que l’àvia s’acosta a la icona, en despenja el mocador i el dona al partisà: «Nano, com vols caminar, així?».
No hi havia res més, en aquella casa…
Vera Safrónovna Davídova,
partisana
Els primers dies… Vaig recollir dos ferits fora del poble. Un tenia una ferida al cap, l’altre soldat tenia metralla a la cama. L’hi vaig extreure jo mateixa, a la ferida vaig abocar-hi querosè, no vaig trobar res més. Però ja sabia que el querosè era desinfectant.
Els vaig cuidar fins que van estar recuperats. Primer se’n va anar al bosc un d’ells, després l’altre. Aquest segon, quan marxava, se’m va tirar als peus. Me’ls volia besar:
—Germana, bonica! M’has salvat la vida!
No hi havia noms ni res de res. Només germana i germà.
Un vespre van venir les dones a casa:
—Diuen els alemanys que han pres Moscou.
—Això mai!
Va ser amb aquestes dones que vam aixecar el kolkhoz, després de l’alliberament. Me’n van fer presidenta. També hi havia quatre avis i cinc nanos de deu a tretze anys. Eren els meus llauradors. Teníem vint cavalls, tots sarnosos, s’havien de curar. Vet aquí tot el nostre contingent. No teníem rodes ni jous. Les dones aixecaven la terra amb pales, rasclaven amb bous i vaques. Als bous els hi havien de cargolar la cua, perquè s’estiraven i no hi havia manera que s’aixequessin. Durant el dia, els nanos rasclaven. Al vespre, quan obrien el sarró, sempre hi tenien el mateix menjar: prasnaki. Vostè no té ni idea de què és, oi? Llavors d’agrella, vinagrella… Li sona? És una herba. També collíem alguns trèvols. Ho molíem tot en un morter. I en fèiem prasnaki. Una mena de pa… Molt amarg, molt.
A la tardor ens va arribar la quota: havíem de fer caure cinc-cents vuitanta metres cúbics de fusta. Amb qui? Vaig agafar el meu nano, que tenia dotze anys, i la nena, que en tenia deu. Les altres dones van fer el mateix. Vam entregar la fusta…
Vera Mitrofànovna Tolkatxova,
partisana d’enllaç
Parlen en Ióssif Gueórguievitx Iassukévitx i la seva filla, la Maria, que durant la guerra van fer d’enllaços del destacament de partisans Petrakov, integrat a la brigada Rokossovski.
Ióssif Gueórguievitx:
Ho vaig donar tot per la victòria. El que més m’estimava. Tenia els fills lluitant al front. Em van afusellar dos nebots que tenien relació amb els partisans. Els nazis van cremar ma germana, la mare d’ells dos. A casa seva. La gent explicava que fins que el fum no ho va inundar tot, ella era allà palplantada, com una espelma, amb una icona a les mans. Des de la guerra, quan es pon el sol tinc la impressió que alguna cosa es crema.
Maria:
Jo era una nena, tenia tretze anys. Sabia que mon pare ajudava els partisans. Me’n feia el càrrec. A les nits, passava gent per casa. Deixaven una cosa, se n’enduien una altra. Mon pare sovint se m’enduia, em feia seure al carro: «Seu aquí i no et belluguis». En arribar al destí, m’agafava i descarregava armes o octavetes.
Més endavant va començar a enviar-me a l’estació. Em va ensenyar quines coses havia de recordar. Jo m’esquitllava entre els matolls i m’hi estava fins a la nit. Comptava quants combois havien arribat. Memoritzava què hi transportaven, perquè es veia: armes, tancs o soldats. Un parell o tres de cops al dia els alemanys disparaven contra els matolls.
—I no tenia por?
Era petita, sempre m’esquitllava sense que ningú em veiés. Però aquell dia… Me’n recordo bé. Mon pare va provar dos cops de sortir de la granja on vivíem. Els partisans l’esperaven al bosc. Va sortir dos cops, i dos cops les patrulles el van fer retrocedir. Començava a fosquejar. Em va cridar: «Marieta…». I la veu de la mare: «No deixaré que hi vagi la nena!». M’apartava del pare…
I vaig acabar corrent pel bosc, com ell m’havia ordenat. Coneixia tots els camins de memòria, però la veritat és que tenia por de la foscor. Vaig trobar els partisans. M’esperaven, els vaig transmetre tot el que m’havia dit el pare. Quan tornava, començava a clarejar. Com podia evitar les patrulles alemanyes? Vaig voltar pel bosc. Voltava quan vaig caure al llac. La jaqueta i les botes del pare es van enfonsar. Vaig aconseguir sortir d’aquell forat al gel. Vaig córrer descalça per la neu. Em vaig posar malalta. Em vaig ajeure al llit i ja no me’n vaig tornar a aixecar més. Les cames se’m van engarrotar. Llavors no hi havia ni metges ni medicines. Ma mare em va voler curar amb tisanes. M’hi feia fregues de fang.
Després de la guerra em van dur al metge. Però ja era massa tard. Vaig quedar-me ajaguda. Em puc incorporar, però només una mica. Jec i miro per la finestra. I recordo la guerra…
Ióssif Gueórguievitx:
Ja fa quaranta anys que la porto a coll. Com si fos una criatureta. La meva dona es va morir dos anys enrere. Em va dir que m’ho perdonava tot, que eren pecats de joventut. Però això de la Maria no m’ho va perdonar. L’hi vaig veure als ulls. Tinc por de morir-me perquè la Maria es quedarà tota sola. Qui la durà a coll, llavors? Qui la senyarà abans d’anar a dormir? Qui pregarà a Déu…
De mames i papes
El poble de Ratintsi, districte de Volojinsk, regió de Minsk. A una hora de viatge de la capital. El típic poble bielorús: cases de fusta, jardinets plens de flors, galls i oques pels carrers. Nens al sorral. Velles assegudes als bancs. Vaig anar-hi a veure’n una, però hi havia tot el veïnat. Es van posar a parlar. Cridaven amb una sola veu.
Cadascuna de les seves coses, però totes juntes del mateix. De com llauraven i sembraven, de com feien pa als partisans, cuidaven les criatures, anaven a veure endevinadores i gitanes, de com llegien els somnis i demanaven a Déu que intercedís. I de com esperaven que els marits tornessin de la guerra.
Vaig apuntar-me’n tres noms: Ielena Adàmovna Velitxko, Iustina Lukiànova Grigoróvitx i Maria Fiódorovna Mazuro. Després ja no s’entenia res de tant que ploraven.
Ai, filleta meva! Bonica, no m’agrada el Dia de la Victòria. Ploro! Ui, com ploro! Quan hi penso, tot em torna. La felicitat és a l’horitzó, la desgràcia la carrego jo…
Els alemanys ens ho van cremar tot, se’ns ho van emportar tot. Vam quedar sobre la roca pelada. En tornar del bosc, no hi havia res. Només s’hi havien quedat els gats. Què havíem de menjar? A l’estiu anava a collir baies i bolets. Tenia la casa plena de nens.
En acabat de la guerra, vam anar al kolkhoz. Jo dallava, segava i batia. Arrossegàvem l’arada, com cavalls. Perquè no hi havia cavalls, també els havien mort. Havien disparat als gossos. Ma mare deia: «No sé què en serà de la meva ànima, quan em mori, però almenys les mans podran descansar». La meva filla tenia deu anys, dallava amb mi. El capatàs va venir a mirar com podia ser que, sent tan petita, arribés a segar la quota abans del vespre. I no paràvem de segar. El sol ja s’amagava darrere els arbres, però nosaltres el volíem veure ben amunt. Només amb el dia, no en teníem prou. Fèiem doble quota. I no ens pagaven res de res, només ens marcaven les jornades de treball. Ens passàvem l’estiu al camp, però a l’hivern no rebíem ni un sac de farina. Criàvem els nens a base de patates.
Llavors es va acabar la guerra. I em vaig quedar tota sola. Feia de vaca, de bou, d’amo i de mestressa. Ai, ai, ai…
La guerra va ser una desgràcia. A casa només hi havia criatures. Ni un banc, ni un bagul. Ens ho havien deixat tot pelat. Menjàvem glans i, a la primavera, herba. A la meva filla no li vaig comprar unes sabates fins que no va anar a l’escola. Se n’anava a dormir amb les sabates posades, no se les volia treure mai. Vivíem així! La vida s’acaba, però no tinc res per recordar. Només la guerra…
Va córrer el rumor que havien aplegat els nostres presoners i que si algú en reconeixia un de casa seva, se’l podia endur. Les dones van anar-hi corrents! Van tornar al vespre; una en duia un de la família, una altra portava un desconegut. El que van explicar no teníem esma de creure’ns-ho: la gent es podria viva, es moria de gana… S’havien menjat totes les fulles dels arbres, es menjaven l’herba, descolgaven arrels… L’endemà hi vaig córrer jo. No en vaig trobar cap de casa, però vaig pensar que salvaria el fill d’algú altre. Un noi de cabells foscos em va mirar, es deia Saixko, com el meu net. Tenia uns divuit anys. Vaig donar cansalada i ous a un alemany, vaig jurar que era mon germà, em vaig senyar. Vam arribar a casa. No era capaç d’empassar-se un ou sencer, estava molt dèbil. Encara no feia un mes que aquella gent vivia amb nosaltres quan va aparèixer un delator. Vivia com qualsevol altre, era casat, tenia dos fills… Doncs se’n va anar a comandància i va explicar que havíem acollit gent que no era de casa nostra. L’endemà van venir els alemanys amb les motos. Els vam suplicar, de genollons, i ens van enganyar, ens van dir que els durien més a prop de casa seva. Vaig regalar a en Saixko un vestit de l’avi. Em pensava que viuria.
Però els van treure del poble i els van escombrar amb les metralladores. A tots. Fins a l’últim. Eren tan joves, tant, tan bons nanos! Les que els havíem tingut a casa, érem nou, vam decidir enterrar-los. Cinc els treien del sot mentre les altres quatre vigilaven que els alemanys no ens enganxessin. Amb les mans no els podíem arrossegar: la calorada era molt intensa i ja feia quatre dies que eren morts. I amb les pales ens feia por d’esquarterar-los. Els vam posar damunt d’unes tovalles i els vam arrossegar. Portàvem aigua i ens havíem tapat el nas. Per no desmaiar-nos. Vam cavar una tomba al bosc, els hi vam posar ben junts. Els vam tapar el cap amb llençols… i els peus.
Ens vam passar un any plorant, sense consol. Totes pensàvem on devíem tenir el marit o el fill. Si eren vius o no. Perquè d’una guerra se’n pot tornar, però de sota la sorra no, mai. Ai, ai, ai…
El meu marit era un tros de pa. Només vam poder viure un any i mig plegats. Quan va marxar, jo portava una criatura a la panxa. Però no va arribar a veure la nena, vaig parir sense ell. Se’n va anar a l’estiu i jo vaig parir a la tardor.
Encara li donava el pit, tenia poc menys d’un any. Estava asseguda al llit, ella mamava… Van picar a la finestra: «Lena, t’han dut un paper. Del teu home». Les altres dones no havien deixat passar el carter, havien vingut elles a dir-m’ho. Em vaig aixecar amb la nena a coll; em va sortir llet i va anar a parar a terra. La nena es va posar a cridar, espantada. No va tornar a agafar-me el pit. Era el dissabte abans de Rams, a l’abril. Feia solet. Vaig llegir que m’havien mort l’Ivan a Polònia. La tomba és a prop de Gdansk. Va morir el 17 de març de 1945… El paper era tan petit i fi. I això va passar quan ja esperàvem la victòria, esperàvem de seguida els nostres homes. Els jardins ja havien florit.
Després de l’ensurt, la meva filla va estar molt de temps malalta, fins que no va anar a l’escola. Amb un cop de porta o un crit, es posava malalta. Es passava les nits plorant. Em va fer patir molt. Potser van passar set anys que no vaig veure el sol. Per a mi, no sortia. Tot ho veia negre.
Deien: «Victòria!». Els homes van començar a tornar a casa. En tornaven menys dels que havien marxat. Menys de la meitat. Mon germà, en Iúzik, va tornar el primer. Mutilat, de fet. Tenia una filla com la meva. De quatre anys, llavors en va fer cinc… La meva nena anava a jugar a casa d’ells, però un cop va tornar a casa plorant: «No hi tornaré». «Per què plores?», vaig demanar-li. «El papa de l’Óletxka», la filla de mon germà es deia així, «se la posa a la falda i la consola. Però jo no tinc pare. Només mama». Ens vam abraçar.
Van passar un parell o tres d’anys. Va entrar un dia corrents: «I si jugo a casa? És que si no, vindrà el papa i seré al carrer amb els altres nens i no sabrà qui soc. Que no m’ha vist mai». No hi havia manera de treure-la de casa perquè jugués amb altres nens. Es passava dies tancada a casa. Esperant el papa. Però el papa no va tornar.
En marxar, el meu home plorava a raig fet, no volia deixar els petits. Li sabia greu. Eren tan petits, que ni tan sols entenien que tenien un pare. A més a més, eren tot nens. El més petitó encara el duia a coll. Me’l va agafar i el va estrènyer. Jo corria darrere seu. Ja cridaven: «Tothom a formar en columna!». Però ell no podia deixar anar la criatura. Va formar amb el petit a coll. El militar el va escridassar, mentre ell deixava la criatura xopa de llàgrimes. Li va deixar els bolquers xops. Amb els nens vam seguir-lo fins a fora del poble. Vam córrer encara uns cinc quilòmetres. Altres dones venien amb nosaltres. Els meus nens ja flaquejaven, i jo amb prou feines podia carregar el petit. Però en Volódia, el meu marit, no parava de girar-se i jo continuava corrent. Vaig quedar-me tota sola. Havia deixat els nens pel camí, el seguia només amb el petit a coll.
Al cap d’un any va arribar un paper: «El seu marit, Vladímir Grigoróvitx, ha mort a Alemanya, a l’entrada de Berlín». No n’he vist ni la tomba. Un veí va tornar, sa i estalvi. Un altre va tornar sense cama. Vaig sentir una pena immensa. El meu també hauria d’haver tornat; encara que hagués estat sense cama, hauria d’haver tornat viu. L’hauria dut a coll…
Em vaig quedar tota sola amb els tres fills. Feia jo mateixa les feixines, anava a fer llenya al bosc, a collir patates i fenc. Tot ho feia jo. Arrossegava l’arada a l’esquena, i el rascle i tot. Què havia de fer? En una de cada dues cases hi havia una vídua o la dona d’un soldat. Ens vam quedar sense homes. Sense cavalls. També se’ls van endur a la guerra. I jo… jo era una treballadora de primera línia. Em van donar dos diplomes d’honor, i un cop fins a deu metres de roba i tot. Quina alegria que vaig tenir! Vaig fer-los unes camises als nanos.
Després de la guerra, els fills dels que s’hi havien mort tot just començaven a créixer. A fer-se grans. Eren nanos de tretze i catorze anys, però es pensaven que ja eren adults. Es volien casar. No hi havia homes, i totes les dones eren joves.
Si algú m’hagués dit: «Dona’m la vaca i no hi haurà guerra», l’hi hauria donada! Perquè els meus fills no coneguessin el que jo havia passat. Nit i dia sento la meva desgràcia.
Miro per la finestra i em fa l’efecte que seu allà… de vegades al vespre m’ho sembla. Ja soc vella, però a ell sempre el veig jove. Tal com l’hi vaig enviar. Si el veig en somnis, també és jove. I jo també hi surto jove.
A totes les dones els hi van enviar òbits, però jo vaig rebre un paperet que deia: «Desaparegut». Escrit amb tinta blava. Els primers deu anys l’esperava cada dia. Encara avui l’espero. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.
Com ha de viure sola, una dona? Va venir un home, tant se val si em va ajudar o no. Tothom hi va dir la seva. La gent ja es va cansar de parlar i els gossos de bordar. Si el meu Ivan pogués veure els seus cinc nets. De tant en tant m’acosto al seu retrat i li ensenyo fotos d’ells. Hi parlo.
Ai, ai, ai… Déu meu… misericordiós…
Just després de la guerra vaig tenir un somni: sortia al pati, el meu home s’hi passejava… amb uniforme. I em cridava, no parava de cridar-me. Vaig fer un bot de sota la flassada i vaig obrir la finestra. Tot en silenci. No se sentien ni els ocells. Dormien. El vent pentinava les fulles. Xiulejava.
Al matí vaig agafar una dotzena d’ous i me’n vaig anar a veure una gitana. Va tirar-me les cartes: «És mort. No cal que l’esperis. És la seva ànima que es passeja a prop de casa». Ens vam casar per amor. Per un gran amor.
Una endevinadora em va dir una cosa: «Quan tots dormin, posa’t un mocador negre i seu al costat d’un mirall gros. I se t’hi apareixerà. No l’has de tocar, ni a ell ni la roba que porti. Parla-hi i prou…». Vaig passar-me tota la nit allà asseguda. Just abans de l’alba, va arribar. No va dir res, només callava, les llàgrimes li rajaven. Se’m va aparèixer tres vegades d’aquesta manera. El cridava i venia. Plorava. I vaig deixar de cridar-lo. Em sabia greu.
Jo espero trobar-me’l. Li explicaré coses nit i dia. No en vull res, d’ell, només que m’escolti. També s’hi deu haver fet vell, allà. Com jo.
La meva terreta… En trec patates i remolatxes. Ell és per aquí, el trobaré aviat. Ma germana em diu: «No has de mirar a la terra, sinó al cel. Enlaire. Són allà dalt». Allò d’allà és casa meva. És aquí mateix. Queda’t al poble amb nosaltres. Si fas nit a casa, sabràs més coses. La sang no és aigua. Sap greu vessar-la, però també corre. Ho veig per televisió. Cada dia.
No cal que escriguis sobre nosaltres. Val més que recordis… com hem xerrat. Com hem plorat. I quan ens diguis adeu, gira’t a mirar-nos, a nosaltres i les nostres cases. No et giris un cop, com una estranya. Gira’t dos cops, com les de casa. No cal res més. Tu gira’t…
De la vida petita i la gran idea
Sempre havia confiat… havia confiat en Stalin. En els comunistes. Jo mateixa era comunista. Confiava en el comunisme. Gràcies a això vivia i gràcies a això vaig sobreviure. Després del discurs de Khrusxov en el XX Congrés del PCUS, on va parlar dels errors de Stalin, em vaig posar malalta, em vaig ajeure al llit. No em podia creure que fos veritat. Durant la guerra jo també havia cridat: «Per la Pàtria! Per Stalin!». No m’hi havia obligat ningú. Jo hi creia. Era la meva vida.
Aquí la teniu…
Vaig combatre dos anys amb els partisans. A l’últim combat, em van ferir a les cames. Vaig caure inconscient, feia un fred terrible; en despertar-me, vaig notar-me les mans glaçades. Ara tinc unes mans vives i bones, però llavors eren negres… I les cames, és clar, també estaven congelades. Si no hagués estat pel fred, potser m’haurien pogut salvar les cames. Però estaven ensangonades i em vaig passar temps allà ajaguda. Quan em van trobar, em van carregar amb els altres ferits i se’ns van endur, érem molts. I llavors els alemanys ens van tornar a encerclar. La nostra secció va avançar, va trencar el cèrcol. Ens van apilar en un trineu, com si fóssim llenya. No hi havia temps de mirar-nos, ni de compadir-nos, se’ns van endur a tots cap al bosc. Ens amagaven. Se’ns van endur ben lluny, després van comunicar les meves ferides a Moscou. Perquè jo era diputada del Soviet Suprem. Una persona important, estaven orgullosos de mi. Perquè venia de baix de tot, era una camperola. Venia d’una família de camperols. Vaig fer-me del Partit molt jove.
Em vaig quedar sense cames. Me les van tallar. Em van salvar allà mateix, al bosc. L’operació es va fer en unes condicions molt primitives. Em van posar sobre la taula d’operacions i no tenien ni iode. Em van tallar les cames amb una serra normal i corrent, totes dues cames. Allà a la taula d’operacions, i no hi havia ni iode. Van haver d’anar a buscar el iode en una altra secció que era a sis quilòmetres de nosaltres, mentre jo era allà a la taula. Sense anestèsia. Sense… En lloc d’anestèsia, una ampolla d’aiguardent. No hi havia res de res, només una serra normal i corrent. De fuster.
Van comunicar-se amb Moscou perquè enviessin un avió. Va aproximar-se tres vegades. Va fer voltes i més voltes, però no va poder aterrar. No paraven de disparar. A la quarta va poder aterrar, però jo ja tenia totes dues cames amputades. Més endavant em van fer reamputacions fins a quatre vegades, a Ivanov i a Taixkent. I quatre vegades va tornar a aparèixer la gangrena. Cada vegada me’n tallaven un bocí, i la cosa va acabar molt amunt. Al principi plorava, sanglotava… M’imaginava que hauria d’arrossegar-me per la terra, que no podria caminar i m’hauria d’arrossegar. No sé gens què em va fer tirar endavant, què em va contenir. Com me’n vaig convèncer. Vaig conèixer bona gent, és clar. Molta. Hi havia un cirurgià a qui també faltava una cama. Parlava de mi, els altres metges m’ho explicaven: «Em rendeixo davant seu. He operat moltíssims homes, i una cosa així no l’havia vista mai. No fa ni un crit». Jo m’aguantava, m’havia acostumat a ser forta davant dels altres.
Llavors vaig tornar enrere, a Dzisnà. La meva ciutat. Vaig tornar-hi amb crosses.
És ara que camino malament, perquè ja soc vella. Però llavors corria per la ciutat i anava a peu a tot arreu. Portava pròtesis. Anava als kolkhozos i tot. Em van fer adjunta al president del comitè executiu del districte. Tenia una bona feinada. No era mai a l’oficina. Sempre amunt i avall pels pobles i els camps. Si notava cap mena de tracte de favor, m’enfadava i tot. En aquella època no hi havia gaires presidents de kolkhoz amb estudis, i quan calia tirar endavant alguna campanya important, hi enviaven representants del comitè del districte. Els dilluns ens avisaven del comitè i ens hi encarregaven les tasques, a cadascú la seva. Jo em passava el matí mirant per la finestra. Veia que tots passaven pel comitè, però que a mi no em trucaven. I allò a mi em feia mal, volia ser com tots els altres.
Finalment, la trucada. Era el primer secretari: «Fiokla Fiódorovna, passi per aquí». Que feliç que em sentia, llavors. Tot i que em costava molt i molt anar amb vehicle pels pobles, m’enviaven fins a vint o trenta quilòmetres, a uns llocs hi anava amb vehicle i a d’altres hi anava a peu. Si anant pel bosc queia, no em podia alçar. Col·locava la bossa per recolzar-m’hi o m’agafava a un arbre, m’aixecava i continuava el camí. Cobrava una pensió, m’hauria pogut dedicar la vida a mi, a mi tota sola. Però jo volia dedicar la vida als altres. Soc comunista.
No tinc res que sigui meu. Només els ordes, les medalles i els diplomes d’honor. Aquesta casa la va construir l’Estat. És gran perquè no hi ha criatures, és per això que sembla gran. Amb aquests sostres tan alts… Hi visc amb la meva germana. Em fa de germana, de mare i de cuidadora. Al matí no em puc llevar sola.
Vivim plegades, vivim del passat. Tenim un passat bonic. Hem tingut una vida dura, però bonica i honrada, i no em penedeixo de res. Res de la meva vida. He viscut amb honradesa.
Fiokla Fiódorovna Strui,
partisana
El temps ens va fer com érem. Ens hi vam deixar la pell. Un temps com aquell mai no tornarà. No es repetirà. Aleshores la nostra idea encara era jove, nosaltres també ho érem. Lenin no feia gaire que era mort. Stalin era viu. Quin orgull que sentia de portar la corbata dels pioners. L’emblema de les Joventuts…
I llavors, la guerra. I nosaltres que érem d’aquella manera… A Jitómir de seguida s’hi va organitzar la resistència, és clar. Jo m’hi vaig ficar directament. No es va ni discutir: s’hi ha de ser o no? Fa por o no? No es va ni discutir.
Al cap d’uns mesos, van seguir la pista al nostre grup de resistents. Algú ens va trair. A mi em va detenir la Gestapo. Tenia por, és clar. Em feia més por que la mort. Tenia por de les tortures. De les tortures, tenia por… I si no ho suportava? Tots teníem aquesta por, allà sols. Jo, per exemple, des de petita que no suportava cap mena de dolor. Però encara no ens coneixíem, no sabíem que forts que arribàvem a ser.
Al darrer interrogatori, després del qual em van incloure per tercera vegada a la llista dels que calia afusellar, el tercer instructor, que havia dit que de formació era historiador, doncs… Aquest nazi volia entendre per què érem d’aquella manera. Per què les idees per a nosaltres eren tan importants. «La vida passa per damunt de les idees», deia. Jo no hi estava d’acord, és clar, i ell cridava i el colpejava. «Què és? Què us fa ser així? Què fa que accepteu la mort amb tranquil·litat? Com és que els comunistes es pensen que el comunisme ha de vèncer arreu del món?», preguntava. Parlava rus perfectament. I vaig decidir explicar-l’hi tot. Sabia que igualment em matarien, doncs almenys que no fos en va i que sabessin que érem forts. Em va fer preguntes durant gairebé quatre hores. I jo vaig contestar com sabia, com havia tingut temps d’aprendre fins llavors el marxisme-leninisme a l’escola i la universitat. Ai, com es va encendre! Corria amunt i avall amb les mans al cap, es quedava palplantat com una estàtua i em mirava sense parar, però al primer moment no em va pegar.
Era dreta davant seu. M’havien arrencat la meitat dels cabells, fins llavors havia tingut dues trenes gruixudes. Estava afamada. Primer somiava en un trosset de pa petit petit. Després en una crosta, si més no. I ara somiava en una molla, encara que fos. Era allà dreta davant seu… amb els ulls encesos. Em va escoltar molta estona. Sense pegar-me. No estava espantat, encara, només érem al 1943. Però ja va notar alguna cosa. Algun perill. Va voler saber quin. L’hi vaig contestar. Però quan vaig marxar, em va incloure a la llista dels que calia afusellar.
La nit abans de l’afusellament, vaig rememorar la meva vida, la meva curta vida.
El dia més feliç de la meva vida va ser quan el pare i la mare, després d’allunyar-se uns quants quilòmetres de casa durant els bombardejos, van decidir tornar. No van voler marxar. Van quedar-se a casa. Vaig saber que lluitaríem. Ens semblava que la victòria havia d’arribar de seguida. Sens falta! El primer que vam fer va ser buscar i salvar els ferits. Estaven escampats pels camps, entre les herbes, a les rases, s’arrossegaven a qualsevol corral. Vaig sortir un matí a descolgar patates i me’n vaig trobar un a l’hort. Es moria. Era un jove oficial, no tenia esma ni de dir-me el seu nom. Xiuxiuejava alguna cosa que no s’entenia. Recordo com em vaig desesperar. Però em fa l’efecte que no he estat mai tan feliç com vaig ser-ho aquells dies. Vaig retrobar els pares. Fins llavors m’havia pensat que a mon pare no li interessava la política, quan en realitat era un bolxevic fora del Partit. Ma mare, que era una camperola mig analfabeta, creia en Déu. Es va passar la guerra resant. Però com resava? Doncs s’agenollava davant d’una icona i deia: «Salva el poble! Salva Stalin! Salva el Partit comunista del monstre aquest de Hitler!». Durant els interrogatoris, cada dia esperava que s’obriria la porta i entraria la meva família. Mon pare i ma mare. Sabia on havia anat a parar i era feliç de no haver traït ningú. Teníem més por de trair que de morir. Quan em van arrestar, vaig veure que havia arribat el temps del suplici. Sabia que tenia l’esperit fort, però, i el cos?
No recordo el primer interrogatori. No vaig perdre els sentits. Només em va fugir un cop la consciència, quan em van cargolar els braços amb una mena de roda. Em sembla que no vaig cridar, tot i que abans m’havien ensenyat com cridaven els altres. En els interrogatoris posteriors, ja havia perdut el sentit del dolor. El cos se m’havia embalbit. Tenia un cos de contraplacat. I una sola idea: «No! No em moriré davant dels seus ulls! No!». Només quan tot s’havia acabat i m’arrossegaven a una cel·la, començava a sentir el dolor. Em convertia en una ferida, tota jo era una ferida. Tot el cos. Però havia de resistir. Resistir! Perquè ma mare sabés que havia mort com una persona, sense trair ningú. Mama!
M’apallissaven, em deixaven penjada. Sempre totalment despullada. Em feien fotos. Amb les mans només em podia tapar els pits. Vaig veure’n que es tornaven bojos. Vaig veure el petit Kólenka, que no tenia un any, li havíem ensenyat a dir mama, doncs vaig veure com l’arrabassaven a sa mare i com ell, d’una manera sobrenatural, comprenia que la perdia per sempre i xisclava per primer cop a la vida: «Mama!». Allò no era una paraula, o no només era una paraula. Vull explicar-li… vull explicar-l’hi tot. Ai, quina gent que hi vaig conèixer! Es morien als soterranis de la Gestapo. I el seu coratge només el van veure aquelles parets. Ara que han passat quaranta anys, m’agenollo mentalment davant seu. «Morir és el més fàcil de tot», deien. Viure, en canvi… Quines ganes que teníem de viure! Teníem confiança que la victòria arribaria, només teníem un dubte: «Viurem prou per veure el gran dia?».
A la cel·la hi havia un finestró amb reixa. Algú t’havia d’ajudar a enfilar-te. I llavors no veies ni tan sols un tros de cel, sinó un tros de teulada. Estàvem tan dèbils que no podíem aixecar ningú. Però amb nosaltres hi havia l’Ània, la paracaigudista. L’havien capturada després que l’haguessin feta saltar des de l’avió a la rereguarda amb tot un grup, i haguessin caigut en una emboscada. Era allà, tota ensangonada, plena de blaus, i de sobte va demanar: «Ajudeu-me amb una empenteta, que faré un cop d’ull a la llibertat. Vull anar-hi!».
Ho volíem totes. Entre totes la vam alçar i va cridar: «Noies, hi ha una floreta». Llavors vam anar demanant: «Jo també…», «Jo també…», una darrere l’altra. I vam treure forces d’alguna banda per ajudar-nos les unes a les altres. Era dent de lleó, no puc ni imaginar-me com havia anat a parar en aquella teulada. Totes vam pensar alguna cosa d’aquella floreta. Ara em sembla que totes devíem pensar: «En sortirà viva d’aquest infern?».
M’agradava tant la primavera… M’agradava quan florien els cirerers i les mates de lilàs feien olor de perfum de lilàs. No s’estranyi del meu estil, abans escrivia poemes. Doncs ara no m’agrada la primavera. La guerra es va interposar entre nosaltres, entre la natura i jo. Quan florien els cirerers, vaig veure els nazis a la meva Jitómir.
Vaig quedar viva de miracle. Em va salvar gent que volia compensar mon pare d’alguna manera. Mon pare era metge. En aquella època, això era una gran cosa. Em van fer fora a empentes de la columna, a les fosques, quan ens portaven a afusellar. No en recordo res per culpa del dolor. Caminava com en somnis. Anava allà on em duien. Després em van portar amb cotxe. Fins a casa. Anava tota plena de nafres, tenia èczema nerviós. No podia ni sentir la veu humana. La sentia i em feia mal. Mon pare i ma mare xiuxiuejaven. Jo xisclava sense parar, només callava si em ficaven a l’aigua calenta. No deixava anar ma mare ni un segon. Ella em deia: «Filla meva, he d’anar a l’estufa. He d’anar a l’hort…». I jo m’hi aferrava. Si li deixava anar la mà, tot em tornava a caure al damunt. Tot el que m’havia passat. Per distreure’m amb alguna cosa, em van portar flors. Les campanetes que tant m’agradaven, fulles de castanyer… Aquelles olors em van distreure. El vestit que duia quan vaig ser a la Gestapo, ma mare el va guardar. Quan ja es moria, el tenia sota el coixí. Fins al darrer moment.
Em vaig aixecar per primer cop quan vaig veure els nostres soldats. De sobre jo, que m’havia passat més d’un any al llit, vaig fer un bot i vaig córrer al carrer: «Estimats! Bonics meus… heu tornat!». Els soldats em van entrar a casa a coll. Amb aquella exaltació, l’endemà i l’endemà passat vaig córrer a l’oficina de reclutament: «Doneu-me una feina!». Li van dir a mon pare i ell em va venir a buscar: «Criatura, com has vingut? Qui t’ha ajudat?». N’havia tingut prou per uns quants dies. I van tornar els dolors… i els suplicis. Em vaig passar dies sencers xisclant. La gent passava pel costat de casa i pregava: «Senyor, acull la seva ànima o ajuda-la, que no pateixi».
Em va salvar el fang medicinal de Tskhaltubo.[48] I les ganes de viure. Viure, viure i no res més. Vaig continuar vivint. Vivia com tothom, vivia… Vaig treballar catorze anys en una biblioteca. Van ser uns anys feliços. Els més feliços. Però ara la meva vida s’ha convertit en una lluita constant contra les malalties. La vellesa, diguin el que diguin, és una mala cosa. I a sobre hi ha la soledat, perquè m’he quedat ben sola. Els pares fa temps que ja no hi són. Llargues nits sense dormir. No sé quants anys han passat i encara tinc un somni terrible, em desperto xopa de suor freda. No recordo el cognom de l’Ània. No recordo si era de la banda de Briansk o de Smolensk. Però sí que recordo que no es volia morir! Es posava les mans blanques i rodones darrere el cap i cridava per la reixa de la finestra: «Vull viure!».
No vaig trobar parents seus. No sé a qui explicar-ho, tot això.
Sófia Mirónovna Veresxak,
membre de la resistència
Després de la guerra vam saber d’Auschwitz, Dachau… Com havia de tenir una criatura, després d’allò? Doncs ja estava embarassada…
Llavors em van enviar a un poble a vendre lletres del tresor. L’Estat necessitava diners, calia reactivar les fàbriques, la indústria.
Vaig arribar-hi, però no hi havia poble, tothom vivia sota terra. En cabanes excavades a terra. Va sortir una dona. Feia pena de veure la roba que duia. Vaig entrar a la cabana. Hi havia tres criatures afamades. Els triturava alguna cosa al morter, alguna herba.
Em va preguntar:
—Has vingut a vendre lletres?
Vaig dir-li:
—Sí.
I ella:
—No tinc diners, però tinc una gallina. Vaig a veure si la veïna me la compra, que ahir me la demanava, i t’ho donaré a tu.
Ara ho explico i se’m fa un nus a la gola. Quina gent que hi havia! Quina gent! A aquella dona li havien mort el marit al front. S’havia quedat amb tres criatures i no tenia res de res, només una gallina. I la volia vendre per donar-me’n els diners a mi. En aquell moment recollíem efectiu. I ella estava disposada a donar-m’ho tot perquè hi hagués pau, perquè els seus fills no es morissin. Recordo la cara que tenia. I els seus fills.
Com devien créixer? Voldria saber-ho. Voldria trobar-los i que ens veiéssim.
Klara Vassílievna Gontxarova,
artillera antiaèria.