VEURE’L UN COP I PROU
I ara una història d’amor.
L’amor és l’únic esdeveniment personal durant la guerra. Tota la resta de coses són comunes, fins i tot la mort.
Què va ser del tot inesperat? Doncs el fet que em parlessin de l’amor amb menys franquesa que de la mort. Sempre hi havia coses que no m’acabaven de dir, semblava que es protegissin, s’aturaven sempre en un punt concret. El defensaven amatents. Tenien un pacte tàcit: no es podia anar més enllà. Queia el teló. Està clar de què es defensaven: dels insults i les calúmnies. I els en queien! Després de la guerra, encara van haver-ne de fer una altra, i no menys terrible que la que havien deixat enrere. Si alguna es decidia a ser totalment sincera i deixava anar una confessió agosarada, ho feia sempre amb una demanda final: «Canviï’m el cognom» o bé «A la nostra època no es podia parlar d’això en veu alta… era indecent». Vaig sentir més a parlar de temes romàntics i tràgics.
És clar que això no és ni tota la vida ni tota la veritat. Però és la seva veritat. Tal com va reconèixer amb franquesa un dels escriptors de la generació de la guerra: «Maleïda sigui la guerra, el nostre moment estel·lar!». Aquesta és la clau, l’epígraf comú de les seves vides.
Igualment, però: com era l’amor, allà? Tan a prop de la mort…
De la grillada i les roses de maig
La guerra em va prendre el meu amor… el meu únic amor.
Bombardejaven la ciutat. La meva germana, la Nina, va venir corrent a veure’m, ens vam acomiadar. Ens pensàvem que no ens veuríem més. Em va dir: «Me’n vaig amb els voluntaris medicosanitaris, aviam si els trobo». Recordo que me la vaig mirar, era estiu, duia un vestit fresc i li vaig veure una marqueta de naixement a l’espatlla esquerra, arran del coll. Era la meva germana i era el primer cop que l’hi veia. Me la vaig mirar i vaig pensar: «Et reconeixeré a qualsevol lloc».
I quin sentiment tan punyent… quant d’amor… se’m trencava el cor.
Tothom abandonava Minsk. Bombardejaven les carreteres, marxàvem pels boscos. Una nena cridava: «Mama, la guerra». La nostra unitat es retirava. Anàvem per un camp ample i obert, el sègol espigava, a la vora del camí hi havia una casa baixeta de pagès. Era a la regió de Smolensk, ja. Al costat del camí hi havia una dona, semblava més alta que casa seva, anava tota vestida d’un lli brodat amb els arabescos nacionals russos. Tenia els braços encreuats i feia reverències als soldats que passaven mentre els hi deia: «Que Déu us vulgui tornar a casa». Feia una reverència a cada soldat i li deia això. A tots ens venien llàgrimes als ulls.
Me’n vaig recordar tota la guerra. I d’una altra cosa, aquesta ja a Alemanya, quan fèiem recular els alemanys. Va ser en un poblet. Dues alemanyes amb còfia seien en un pati i feien un cafè. Com si no hi hagués guerra. I vaig pensar: «Déu meu, a casa nostra tot són ruïnes, la nostra gent viu a sota terra i menja herba, i vosaltres dues aquí fent un cafè…». Els nostres vehicles i els soldats els hi passaven a la vora, i elles feien un cafè.
Després vaig recórrer el nostre país. I què hi vaig veure? Doncs que en el lloc d’un poble només hi havia quedat una estufa. Hi havia un vell assegut amb els tres nets drets al darrere. Devia haver perdut el fill i la jove. La vella collia llenya per encendre el foc. Va penjar la pellissa, o sigui que venia del bosc. Però en aquell foc no s’hi cuinava res.
I quin sentiment tan punyent… quant d’amor…
El nostre comboi es va aturar. No sé què passava, si arreglaven les vies o canviaven la locomotora. Sèiem amb una infermera, mentre un parell dels nostres soldats es feien unes farinetes. De cop van aparèixer dos presoners alemanys que ens demanaven menjar. I nosaltres teníem pa. Vam agafar el panet, el vam fer a llesques i els en vam donar. Vaig sentir els soldats que feien les farinetes que deien: «Mira les metgesses quant de pa que han donat a l’enemic!». I van continuar dient que potser si haguéssim conegut la guerra de veritat no els n’hauríem donat, però que nosaltres havíem passat la guerra als nostres hospitals…
Al cap d’una estona, uns altres presoners es van acostar als soldats que feien les farinetes. I el mateix soldat que ens acabava de retreure allò del pa, va dir a un alemany: «Què passa, que tens gana o què?».
I l’altre era allà palplantat, esperant-se. Un altre soldat dels nostres li allarga una fogassa al camarada: «Au va, talla-n’hi un tros». El soldat va tallar un tros de pa per a cada alemany. Els presoners van agafar la llesca i van quedar-se allà, mirant com feien les farinetes. «Au, va, doncs, posa’ls farinetes», va dir un soldat. «Encara no estan a punt». «Ho heu sentit?».
I els alemanys van quedar-se allà esperant, com si també entenguessin el rus. Els soldats van afegir cansalada a les farinetes i van omplir-ne unes llaunes de conserva buides per als presoners.
Ja veu com era l’ànima del soldat rus. Ens havien criticat i després ells mateixos els havien donat pa i farinetes. Però només quan ja hi havien afegit la cansalada i tot. Això és el que recordo.
I quin sentiment tan punyent… tan intens…
Feia anys que s’havia acabat la guerra. Me n’anava a un balneari. Justament hi va haver la crisi dels míssils de Cuba. El món tornava a estar intranquil. Tot trontollava. Em vaig fer la maleta, hi vaig posar vestits i bruses. Em va fer l’efecte que em deixava alguna cosa. Vaig agafar la bosseta dels documents i en vaig treure la cartilla militar. Vaig pensar: «Si passa res, aniré directament a l’oficina de reclutament».
Ja era a la costa, de vacances, i vaig explicar a algú de la taula del menjador que m’havia endut la cartilla militar fins allà. Ho vaig dir sense pensar i sense voler-me fer notar. Però un home que seia a la nostra taula es va emocionar: «És ben bé que només una dona russa pot endur-se la cartilla militar de vacances i pensar que, si passa res, anirà directament a l’oficina de reclutament».
Recordo aquella exaltació. Aquella admiració. El meu marit em mirava de la mateixa manera. Amb aquella mirada.
Perdoni’m per aquesta introducció tan llarga. No soc capaç de parlar amb ordre. Les idees sempre em salten amunt i avall, els sentiments se’m desfermen.
El meu marit i jo vam anar plegats al front. Tots dos. He oblidat moltes coses, però hi penso cada dia.
Després d’un combat… hi havia un silenci increïble. Ell passava les mans per l’herba, l’herba fina. I em mirava. Em mirava… amb aquells ulls. Va marxar amb un grup de reconeixement. Els vam esperar dos dies. No vaig dormir en dos dies. M’endormiscava, però em despertava amb la sensació que el tenia a prop i que em mirava: «Au, dorm», «Dormir em sap greu».
I quin sentiment tan punyent… quant d’amor… se’m trencava el cor.
He oblidat moltes coses, gairebé totes. I em pensava que no les oblidaria. Per res del món.
Ja érem a la Prússia Oriental. Tothom ja parlava de victòria. I ell es va morir. A l’acte. D’un tros de metralla. De mort instantània. En un segon. Em van dir que els havien portat i vaig anar-hi corrents. L’abraçava, no deixava que se l’enduguessin. Ni que l’enterressin. A la guerra els enterraments eren ràpids. Et mataven durant el dia i, si el combat era breu, de seguida recollien els morts, els arreplegaven de tot arreu, els ficaven en una fossa comuna i els cobrien de terra. De vegades només de sorra seca. I si et miraves aquella sorra una bona estona, et feia l’efecte que es bellugava. Que fremia. Que palpitava. Perquè allà sota… allà sota per a mi encara hi havia gent viva, no feia gaire que eren tots vius. Que podia veure’ls i parlar-hi. No m’ho creia. Anàvem tots per allà sense acabar-nos de creure que eren allà sota. On?
I no vaig deixar que l’enterressin. Volia que passéssim encara una nit junts. Seure al seu costat. Mirar-lo, acariciar-lo.
L’endemà al matí vaig decidir que me l’enduia a casa. A Bielorússia. Això era a uns quants milers de quilòmetres. Carreteres militars, desgavell… tothom va pensar-se que m’havia tornat boja de dolor. «T’has de calmar, has de dormir». No, no! Anava d’un general a l’altre, i vaig arribar fins a en Rokossovski,[45] el comandament en cap del front. Primer va dir que no, que quina mena de grillada era. Que molts homes estaven enterrats en fosses comunes, en terra estrangera.
Vaig aconseguir trobar-me un altre cop amb ell: «Vol que m’agenolli davant seu?». «Ja me’n faig el càrrec, però és que ell ja és mort». «No n’he tingut fills. Casa nostra es va cremar, amb les nostres fotos i tot. No tinc res. Si me l’enduc a la meva terra, almenys hi quedarà la tomba. I tindré un lloc on tornar després de la guerra».
Ell callava. Anava amunt i avall pel despatx. Amunt i avall. «Algun cop a la vida ha estimat, camarada mariscal? No és el meu marit, que enterro, sinó l’amor».
Ell callava. «En aquest cas, jo també vull morir aquí. Per què he de voler viure sense ell?». Va callar molta estona. Després se’m va acostar i em va besar la mà.
Em van concedir un avió especial per una nit. Vaig pujar-hi, vaig abraçar el taüt… i vaig perdre els sentits.
Iefrossínia Grigórievna Breüs,
capitana, metgessa
La guerra ens va separar. El meu marit era al front. A mi primer em van evacuar a Khàrkiv, després a Tatària. Hi vaig trobar feina. Un dia em buscaven. El meu cognom de soltera era Lissóvskaia. Tothom cridava: «Sóvskaia, Sóvskaia!». I llavors vaig contestar: «Soc jo!». Em van dir: «Ves a l’NKVD, recull el passi i continua fins a Moscou». Per què? Ningú no em va explicar res de res, i jo no ho sabia. Eren temps de guerra. Anava cap allà i pensava que potser el meu marit estava ferit i que em portaven al seu costat. Perquè ja feia quatre mesos que no en sabia res, que no n’havia tingut notícia. Tenia decidit que, si me’l trobava sense braç o sense cama, esguerrat, me l’enduria a casa de seguida. I que viuríem com poguéssim.
Vaig arribar a Moscou, a l’adreça que tenia. Hi deia: Comitè Central del Partit Comunista de Bielorússia, és a dir, que era la seu del nostre govern bielorús. I n’hi havia moltes altres com jo. Preguntàvem: «Què? Per què? Per què ens han reunit?». I ens deien: «Ja ho sabreu». Ens van reunir a totes en una sala gran. Hi havia el camarada Ponomarenko, secretari general del Partit bielorús, i altres dirigents. Em van preguntar: «Vostè vol tornar al lloc d’on ve?». Aviam, d’on venia, jo: doncs de Bielorússia. És clar que hi volia tornar. I em van enviar a una acadèmia especial. Em preparaven per enviar-me a la rereguarda de l’enemic.
Un dia acabàvem la formació i l’endemà mateix ja ens feien pujar en vehicles i ens portaven fins a la línia del front. Després vam fer camí a peu. Jo no sabia què era el front ni com era la terra de ningú. Ordre: «Prepareu-vos! Posició número u!». «Pam!», i van disparar unes bengales. Vaig veure la neu, blanquíssima, i tot un rengle de persones ajagudes l’una al costat de l’altra. Érem molts. Es van apagar les bengales, no hi havia trets. Nova ordre: «A córrer!», i tots ens vam posar a córrer. I així vam anar fent…
Al destacament de partisans, no sé per quin miracle vaig rebre una carta del meu marit. Va ser una alegria tan gran, una cosa tan inesperada, no n’havia sabut res durant dos anys. I, de cop, un avió va llançar-nos menjar, avituallament… i correu. I en el correu, en aquell sac de lona, hi havia una carta per a mi. Llavors vaig dirigir-me per escrit al Comitè Central del Partit. Els deia que faria tot el que fos, però que el meu marit i jo havíem d’estar junts. I, d’amagat del cap del destacament, vaig donar la carta a un aviador. Hi va haver notícies de seguida: van dir-nos per ràdio que, després d’acomplir la missió, esperaven el nostre grup a Moscou. Tot el nostre grup especial. Que ens enviarien a un altre lloc. Havíem de marxar tots amb un avió, però especialment la Fedossenko.
Esperàvem l’avió, era una nit fosca com la gola del llop. I un avió volava en cercles sobre nostre. Però llavors va deixar anar bombes. Era un Messerschmidt, els alemanys ens havien detectat el campament i es disposaven a fer una altra passada. En aquell moment va aterrar un dels nostres U-2, justament al costat de l’arbre on era jo. Amb prou feines havia aterrat, que el pilot ja es tornava a envolar perquè havia vist que l’alemany virava i tornava per disparar-nos. Em vaig aferrar a l’ala i vaig cridar: «He d’anar a Moscou! Tinc permís!». Va renegar una mica i va dir: «Puja!». I vam volar tots dos sols. No hi van pujar els ferits… ni ningú més.
Era el mes de maig i jo anava per Moscou amb botes de feltre. Al teatre, amb botes de feltre. I era meravellós. Vaig escriure al meu marit: «Com ho hem de fer per trobar-nos? De moment soc a la reserva, però em prometen que…». A tot arreu ho demanava: «Envieu-me on hi ha el meu marit, encara que només sigui un parell de dies… Només vull veure’l un cop i prou, després tornaré i em podreu enviar on vulgueu». Però tothom s’encongia d’espatlles. Igualment, pel codi postal vaig saber on combatia el meu marit i me n’hi vaig anar. Primer vaig dirigir-me al comitè regional del Partit, vaig ensenyar-los l’adreça del meu marit, els documents que provaven que era la seva dona, i els vaig dir que volia veure’l. Em van contestar que no podia ser, que era a primeríssima línia i que me’n tornés. Però jo estava tan baldada i tan afamada: què volia dir que me’n tornés? Vaig anar a trobar el comandament militar. Em va mirar i va ordenar que em donessin roba d’alguna mena. Em van donar una guerrera i un cinturó per cenyir-la. Llavors em va dir: «Però on va, és molt perillós allà on és el seu marit…». Jo seia i plorava. I llavors li vaig fer llàstima i em va fer un salconduit. «Surti a la carretera», em va dir. «Hi trobarà un controlador de trànsit que li dirà com arribar-hi».
Vaig trobar la carretera, vaig trobar el controlador, em va fer pujar a un cotxe i vaig marxar. Quan vaig arribar a la unitat, van quedar tots parats, eren tots soldats. «Vostè qui és?», em van preguntar. No podia dir que era la seva dona. Com havia de dir-ho, si hi havia bombes pertot arreu? O sigui que vaig dir que era sa germana. No sé ni per què vaig dir-ho, això. «Esperi’s, encara li falta fer sis quilòmetres», em van dir. Però com podia esperar-me quan ja havia arribat tan lluny? Justament va arribar un vehicle a buscar el dinar. Hi havia un brigada pigallat i mig pèl-roig que va dir: «Ah, jo el conec, en Fedossenko. Però és ben bé a les trinxeres».
I vaig suplicar-li fins que el vaig convèncer. Em van fer pujar. Corríem, no es veia res enlloc… El bosc, la carretera del bosc… Per a mi allò era una novetat: la primera línia del front, però no hi havia ningú enlloc. Alguna ràfega de trets de tant en tant. Vam arribar. El brigada va preguntar: «On és en Fedossenko?». Li van respondre: «Ahir van marxar de reconeixement. Els va sorprendre l’alba i estan fent temps».
Però tenien comunicacions, i li van dir que la seva germana era allà. Quina germana? Li van dir: «La pèl-roja». I la seva germana tenia els cabells negres. O sigui, que si era una pèl-roja, de seguida va entendre quina germana era. No sé com va arrossegar-se, però en Fedossenko no va trigar a aparèixer i vam muntar una bona retrobada. Quina alegria…
Vaig estar amb ell un dia, un altre, i llavors vaig decidir: «Ves a l’estat major i explica-ho. Em quedo amb tu».
Va anar a veure els superiors, jo no podia ni respirar: «I si ara li diuen que he de desaparèixer en vint-i-quatre hores?». Perquè allò era el front, hauria estat comprensible. De sobte vaig veure entrar els comandaments al refugi: un comandant i un coronel. Em van donar tots la mà. Llavors, tots plegats vam beure, allà al refugi, i hi van anar dient la seva. «Que si una dona que troba el marit a les trinxeres… Que és la seva dona de veritat, que té la documentació… Que quin tros de dona! Que em deixeu veure aquesta dona!». Van dir unes coses, tots ploraven. Recordaré aquell vespre tota la vida. Quina altra cosa em queda?
Em van allistar com a auxiliar d’infermeria. Anava amb ell en missions de reconeixement. Un dia hi havia foc de morter, vaig veure’l caure. «És mort o ferit?», vaig pensar. El foc de morter no parava, però jo vaig córrer cap allà mentre el comandament cridava: «On collons vas, tu, grillada!».
Vaig arrossegar-me fins a ell i era viu, era viu!
De nit, a la vora del Dnièper, em van concedir l’Orde de la Bandera Roja. L’endemà van ferir el meu marit de gravetat. Fugíem junts, corríem plegats per un pantà, ens hi arrossegàvem junts. Les metralladores no paraven de disparar, nosaltres no paràvem d’arrossegar-nos, i llavors el van ferir al maluc. Amb una bala explosiva. Ja podia provar d’embenar-ho, allò, que era a la galta del cul. Ho tenia rebentat; se li ficava de tot, allà, fang i terra… Provàvem de trencar un encerclament. No podíem dur els ferits enlloc, tampoc no teníem medicines de cap mena. Només l’esperança que ho aconseguiríem. Quan ho vam aconseguir, vaig portar el meu marit a l’hospital. Abans d’arribar-hi ja tenia una infecció general a la sang. Era cap d’any. Arribava el 1944. Ell es moria. Em feia el càrrec que es moria. Tenia moltes medalles, les vaig recollir totes i les hi vaig posar a la vora. Feien la ronda, ell dormia. Es va acostar el metge: «Hauria de marxar. Ja és mort». Vaig contestar: «No cridi, que encara és viu». El meu marit va obrir els ulls en aquell moment i va dir: «Ara el sostre s’ha tornat blau». Vaig mirar. «No, no és blau. El sostre és blanc, Vàssia».
Però a ell li feia l’efecte que era blau. El del costat va dir-li: «Ep, Fedossenko, si sobrevius hauràs de portar la teva dona a coll». «I tant que ho faré», va acceptar.
No ho sé, devia notar que es moria, perquè em va agafar les mans, em va estirar i em va fer un petó. Com els que es fan per última vegada.
«Liuba, em sap greu, tothom celebra cap d’any i nosaltres aquí… Però no et sàpiga greu, que ja tindrem temps…».
I quan li quedaven poques hores, li va passar un accident i vam haver-li de fer el llit. Vaig posar-li uns llençols nets i li vaig embenar la cama; i quan l’havia d’arrossegar amunt fins al coixí, perquè era un home, i pesava, me li vaig arrambar molt i vaig notar que s’havia acabat, que al cap d’un parell de minuts ja no hi seria. Era de nit. Un quart d’onze. Em va quedar l’hora gravada. I vaig tenir ganes de morir-me. Però just a sota el cor hi duia el nostre fill, i això va ser l’única cosa que em va contenir, que em va fer passar aquells dies. Vaig enterrar-lo el primer de gener, trenta-vuit dies després vaig parir un fill. Va néixer el 1944, ja té criatures. El meu marit es deia Vassili, el meu fill és en Vassili Vassílievitx, i tinc un net que també es diu Vàssia, el meu petit Vassili…
Liubov Fomínitxna Fedossenko,
soldat, auxiliar d’infermeria
Ho veia cada dia… però no m’hi acabava d’acostumar. Un home jove i guapo que es moria… jo volia ser a temps de… fer-li un petó. Si no podia ajudar-lo com a metgessa, doncs almenys fer alguna cosa com a dona. Un somriure, si més no. Una carícia. Agafar-li la mà…
Molts anys després de la guerra, un home em va confessar que recordava el meu somriure de joveneta. Per a mi era un ferit qualsevol, ni tan sols no el recordava. Em va dir que aquell somriure el va fer tornar a la vida, de l’altre món, que diuen. El somriure d’una dona…
Vera Vladímirovna Xevaldíxeva,
tinenta primera, cirurgiana
Vam arribar al primer front de Bielorússia, érem vint-i-set noies. Els homes ens miraven amb admiració: «Ni bugaderes ni telefonistes: són franctiradores. És el primer cop que veiem noies com aquestes. Quines noies!». El brigada escrivia versos en honor nostre. Deien que les noies havíem de ser delicades com les roses de maig i que la guerra no ens havia de fer malbé l’ànima.
En marxar cap al front, vam fer una promesa: que no hi tindríem embolics amorosos. Que ja vindria tot després de la guerra, si ens en sortíem. Perquè abans de la guerra no havíem tingut temps ni de fer-nos un petó. Anàvem més amb compte amb tot això que no pas el jovent d’avui en dia. Per a nosaltres, fer un petó representava amor per a tota la vida. L’amor era prohibit, al front. Si el comandament arribava a saber-ne res, per norma, un dels enamorats era transferit a una altra unitat: els separaven i prou. Protegíem i defensàvem l’amor. No respectàvem les nostres promeses infantils… estimàvem.
Em sembla que si no m’hagués enamorat al front, no hauria sobreviscut. L’amor salvava. A mi em va salvar.
Sófia Kríguel,
sergenta major, franctiradora
Per l’amor, em pregunta? No em fa por dir-li la veritat. Jo era allò que en diuen una EDC: una esposa de campanya. La muller durant la guerra. La segona dona. La il·legítima.
El primer comandament del batalló…
No me l’estimava. Era un bon home, però no me l’estimava. Al cap d’uns mesos, vaig començar a anar al seu refugi. On havia d’anar? Al meu voltant només hi havia homes. Valia més viure amb un home que no pas tenir por de tots els altres. Durant els combats no era tan terrible com després dels combats, sobretot quan reculàvem perquè teníem descans o reagrupament. Si ens disparaven, sota el foc, em cridaven: «Infermera, infermera!». Però després del combat tots m’assetjaven. No podia sortir del refugi a la nit. Això l’hi han explicat les altres noies o no ho han volgut reconèixer? Suposo que els fa vergonya, que no n’han dit res. Orgulloses! Doncs tot això va passar perquè no ens volíem morir. Quan ets jove, morir és una pena. Bé, i per als homes era dur passar quatre anys sense dones. Al nostre exèrcit no hi havia bordells, tampoc no repartien pastilles. En altres llocs potser se’n cuidaven, d’aquestes coses, però al nostre exèrcit, no. Quatre anys… Els oficials sí que es podien permetre alguna cosa, però un soldat ras, no. La disciplina. Però d’això no en parla ningú. No toca… no. Jo, per exemple, era l’única dona del batalló, i vivia al refugi compartit. Amb els homes. Tenia un espai reservat, però ja pot comptar la reserva si el refugi feia sis metres quadrats. A la nit em despertava fent anar els braços. Ara li clavava una plantofada a un, ara picava els dits a un altre. Em van ferir, doncs a l’hospital també feia anar els braços. La infermera em despertava a les nits: «Què tens?». Com havia d’explicar-l’hi.
El primer comandament del batalló va morir per un tros de mina.
El segon comandament del batalló…
Me l’estimava. L’acompanyava als combats, volia ser a prop seu. L’estimava, però ell estimava la seva dona i els seus dos fills. Me n’ensenyava fotografies. Sabia que, després de la guerra, si era viu tornaria amb ells. A Kaluga. I què? Vam passar unes estones tan felices! Vam viure tanta felicitat! Tornàvem d’un combat terrible i… érem vius. Allò no ho va poder tornar a viure amb ningú! Impossible! Jo sabia… sabia que sense mi no seria feliç. Era impossible que fos tan feliç amb ningú com ho havia estat amb mi a la guerra. Impossible… mai de la vida!
Cap al final de la guerra em vaig quedar embarassada. Ho desitjava tant… Però la nostra filla vaig criar-la jo tota sola, ell no em va ajudar gens. No va moure ni un dit. Ni un regal, ni una carta… ni una postal. Es va acabar la guerra, es va acabar l’amor. Com una cançó. Se’n va anar amb la seva dona i els seus fills. Em va deixar una foto de record. Però jo no volia que s’acabés la guerra, és terrible dir-ho. Obrir el meu cor… Estic boja. L’estimava! Sabia que l’amor s’acabaria amb la guerra. El seu amor. Però igualment li agraeixo els sentiments que em va regalar i que vaig conèixer amb ell. Jo l’he estimat tota la vida, he tingut aquests sentiments tots aquests anys. Ara ja no he de mentir. Ja soc vella. Doncs sí, tota la vida! I no em sap cap greu.
La meva filla m’ho retreia: «Per què l’estimes, mama?». Doncs l’estimo… No fa gaire vaig saber que s’havia mort. Vaig plorar molt. I per això també ens vam discutir amb la meva filla: «Per què plores? Si per a tu ja fa temps que era mort». Doncs encara ara me l’estimo. Recordo la guerra com la millor època de la meva vida, vaig ser-hi feliç.
Ara, li demano que no surti el meu cognom, si us plau. Per la meva filla…
Sófia, K-vitx,
auxiliar d’infermeria
Durant la guerra…
Em van portar amb la meva unitat. A primera línia. El comandament em va rebre així: «Tregui’s la gorra, si us plau». Vaig quedar parada. Me la vaig treure. A l’oficina de reclutament ens van rapar com als nois, però en el temps que havia passat en camps militars i fins que no havia arribat al front, els cabells m’havien crescut una mica. Començaven a arrissar-se, perquè els tenia arrissats. Uns rínxols petitons… Ara ja ni s’endevinen, ja m’he fet vella. I vet aquí que ell no parava de mirar-me: «Fa dos anys que no veia una dona. Vull mirar».
Després de la guerra…
Vivia en un pis comunal. Totes les veïnes tenien marit. M’insultaven, es burlaven de mi: «Ha, ha, ha… Vinga, explica’ns com te’ls feies a tots, va…». Em tiraven vinagre a les patates bullides. O una cullerada de sal. Ha, ha, ha…
El meu comandament va ser desmobilitzat. Em va venir a veure i ens vam casar. Ens vam inscriure al registre i prou. Sense celebració ni res. Al cap d’un any, va marxar amb una altra dona. La directora de la cantina de la fàbrica: «Ella fa olor de perfum, tu fots pudor de botes i peals».
O sigui que visc tota sola. No tinc ningú a la terra. Gràcies per venir…
Iekaterina Nikítitxna
Sànnikova,
sergenta, fusellera
El meu marit… sort que no hi és, és a la feina. Em va donar ordres estrictes que… perquè ell sap que m’agrada parlar del nostre amor. Del vestit de casament que em vaig fer amb benes en una nit. Tota sola. Havíem estat un mes recollint benes amb les amigues. Com a botí de guerra. Vaig tenir un vestit de casament autèntic. Encara en tinc una fotografia: porto el vestit i unes botes. Les botes no es veuen, però recordo que en duia. I vaig enginyar-me un cinturonet a partir d’una gorra vella. Era un cinturó fantàstic. Ai, però què faig aquí, parlant de les meves coses… El meu home m’ha dit que, de l’amor, ni una paraula, res de res, que havia de parlar de la guerra. És molt estricte. Em va alliçonar amb un mapa durant dos dies, ensenyant-me on era cada front, on era la nostra unitat… Ara ho agafo, que m’ho vaig apuntar. T’ho llegiré.
Però de què rius? Ai, que bé que riguis. Jo també reia molt. Però quina mena d’historiadora que soc! Val més que t’ensenyi la meva foto amb el vestit de benes.
M’hi agrado tant, amb el vestit blanc…
Anastassia Leonídovna
Jardétskaia,
caporala, auxiliar sanitària
De l’estrany silenci sota el cel i un anell perdut
Vaig marxar de Kazan cap al front quan era una nena de dinou anys.
Mig any després, escrivia a ma mare que me’n feien vint-i-cinc o vint-i-set. Cada dia passava por, horror. Volava un tros de metralla i et feia l’efecte que t’arrencava la pell. I la gent es moria. Cada dia, cada hora; tenia la sensació que es morien cada minut. No teníem prou llençols per tapar-los. Els enterràvem amb roba interior. A les tendes hi havia un silenci estrany. No el recordo enlloc més. Quan una persona es mor, sempre mira enlaire. Mai no mira a una banda ni a tu, si ets a la vora. Sempre enlaire, al sostre. Però se’l mira com si fos el cel.
Vaig dir-me que en aquell infern no volia sentir-hi ni una paraula d’amor. No me l’hauria creguda. Amb els anys que va durar la guerra i no en recordo ni una cançó. Ni la famosa cançó «El refugi», no recordo. Ni una. Només recordo que, quan marxava de casa cap al front, els cirerers del jardí estaven florits. I que em girava a mirar-los. Després devia trobar-me jardins pels camins, perquè durant la guerra també florien, però no me’n recordo. A l’escola era tota riallades, però a la guerra ni tan sols somreia. Si veia alguna noia pintant-se els llavis o perfilant-se les celles, m’indignava. Hi estava totalment en contra: com podia ser que volgués agradar a algú en un moment com aquell?
Al voltant nostre tot eren ferits i gemecs. Els morts tenien la cara d’un verd groguenc. Com pots pensar en alegries? En la teva felicitat? No volia barrejar l’amor amb això. Amb aquestes coses… Em semblava que allà, en aquella situació, l’amor havia de desaparèixer a l’instant. Sense exultació ni bellesa, quin amor hi pot haver? Després de la guerra ja tindríem una vida bonica. I amor. Però allà, no. I si em moria de cop i el que m’estimava patia. Això m’hauria sabut greu. Aquests sentiments, tenia.
El meu marit actual em perseguia, allà, perquè ens vam conèixer al front. Però jo no volia escoltar-me’l: «De cap marea, només podrem parlar-ne després de la guerra». No oblidaré mai un dia que ell tornava d’un combat i em va demanar: «No tens pas un brusa? Posa-te-la, va, que vull veure’t amb brusa». Però jo no tenia cap altra cosa que la guerrera.
A una amiga que es va casar al front, li deia: «No t’ha regalat flors, no t’ha festejat. I, de cop i volta, ja us heu casat. Vols dir que això és amor?». No aprovava els seus sentiments.
Es va acabar la guerra. Ens miràvem i no ens podíem creure que s’hagués acabat i encara fóssim vius. Ara podrem viure, podrem estimar… Però ja no ens en recordàvem, ja no en sabíem. Un cop a casa, vaig anar amb ma mare a fer-me fer un vestit. El meu primer vestit de postguerra.
Quan em va tocar, em van demanar: «Com vol el vestit?». «No ho sé». «Com és que ha vingut a la modista si no sap quin vestit vol?». «No ho sé…».
Feia cinc anys que no veia ni un vestit. No recordava ni com els feien. Que calia no sé quina entalladura, uns plecs… el tir baix, el tir alt… No entenia res d’allò. Vaig comprar-me unes sabates de taló, vaig fer una volta per l’habitació i me les vaig treure. Les vaig deixar en un racó i vaig pensar: «No aprendré mai a caminar amb això».
Maria Selivéstrovna Bojok,
infermera
Vull recordar. Vull explicar que de la guerra vaig endur-me’n un sentiment extraordinàriament bonic. Aviam, és que és impossible de transmetre amb paraules l’entusiasme i l’admiració que ens professaven els homes. Vivia al mateix refugi que ells, dormia als mateixos catres, anava a les mateixes missions i quan sentia que estava tan glaçada que se’m gelava la melsa, que se’m gelava la llengua dins la boca, que no faltava gaire perquè perdés els sentits, llavors demanava: «Mixa, descorda’t la pellissa i escalfa’m». Ell m’escalfava: «Què, millor?». «Sí, millor?».
No m’ho he tornat a trobar mai més de la vida. Però no s’havia de pensar en res de personal quan la Pàtria estava en perill.
—L’amor hi era, però?
Sí, sí que hi era. Jo vaig trobar-lo… Ja em perdonarà, perquè potser no tinc raó i no és gaire natural això però, en el meu cor, jo condemnava aquesta mena de gent. Em feia l’efecte que no era moment per a l’amor. Al voltant tot era crueltat. Odi. Em sembla que molta gent pensava com jo.
—I abans de la guerra vostè com era?
M’agradava cantar. I riure. Volia ser aviadora. En l’amor ni tan sols hi pensava! No era una cosa important en la meva vida. El més important era la Pàtria. Ara penso que érem ben innocents.
Ielena Víktorovna Klenóvskaia,
partisana
A l’hospital tothom era feliç. Eren feliços perquè encara eren vius. Un tinent de vint anys patia perquè havia perdut una cama. Però llavors, enmig de la desgràcia general, li semblava que tenia la sort d’estar viu i que només li faltés una cama. El més important era estar viu. Li arribaria l’amor, i una dona, tot li arribaria. Ara sí que és un horror quedar-se sense cama, però llavors tots saltaven, fumaven i reien amb una sola cama. Eren herois i tota la pesca! Què li sembla?
—Se’n va enamorar, vostè?
I tant, érem tan joves. Quan arribaven ferits nous, sempre n’hi havia algun que ens enamorava. Una amiga es va enamorar d’un tinent primer que tenia ferides per tot el cos. Me’l va ensenyar, «és aquest». I jo vaig decidir enamorar-me’n també, és clar. Quan se l’havien d’endur, em va demanar una foto. I jo en tenia una, ens l’havíem feta no sé a quina estació. Vaig agafar-la per donar-l’hi, però llavors vaig pensar: «I si això no és amor i ja li he donat la foto?». Ja se l’emportaven i vaig allargar-li la mà. Hi tenia la foto, al puny tancat, però no em vaig decidir a donar-l’hi. I aquí es va acabar l’amor.
Després hi va haver en Pàvlik, que també era tinent. Tenia molt de dolor, i li vaig deixar una xocolatina sota el coixí. Quan ens vam tornar a trobar, vint anys després de la guerra, va donar les gràcies a la meva amiga Lília Drózdova per la xocolata. La Lília li va dir: «Quina xocolata?». Llavors vaig confessar que havia estat jo, i em va fer un petó. Vint anys després, em va fer un petó.
Svetlana Nikolàievna Liúbitx,
voluntària medicosanitària
Un dia, després d’un concert, en un gran hospital d’evacuació… se’m va acostar el metge en cap i em va dir: «En un pavelló a part hi tenim un tanquer greument ferit. Gairebé no reacciona a res, potser una cançó seva l’ajudaria». Vaig anar al pavelló. Per temps que visqui, mai no oblidaré aquell home que miraculosament havia sortit d’un tanc en flames i estava cremat de cap a peus. Estava ajagut al llit, immòbil, amb la cara negra, sense ulls. Se’m va fer un nus a la gola, vaig estar uns minuts sense saber gaire com posar-m’hi. Després, de mica en mica, vaig arrencar a cantar. I vaig veure que la cara del ferit es bellugava lleugerament. Xiuxiuejava alguna cosa. Em vaig inclinar i vaig sentir que deia: «Continuï cantant…». Li vaig cantar una cançó i després una altra i vaig fer-li el repertori sencer, fins que el metge en cap no em va dir: «Em sembla que s’ha adormit».
Lília Aleksàndrovskaia,
artista
El comandament del nostre batalló i la Liuba Sílina, una infermera… s’estimaven! Tothom ho veia! Ell anava al combat, i ella… deia que no es perdonaria mai si no el veia morir davant dels seus ulls, si no el veia en el darrer moment. «Que ens matin a tots dos junts. Que ens esclafi el mateix projectil», desitjava. Volien morir plegats o viure plegats. El nostre amor no distingia entre avui i demà. Només coneixia l’avui. Tots sabíem que en aquell moment podíem estimar, però que al cap d’un instant tu o l’altre podíeu no ser-hi. A la guerra tot anava molt de pressa, la vida i la mort. En pocs anys vam passar-hi tota una vida. Això no ho he sabut explicar mai a ningú. El temps és diferent, a la guerra.
El comandament va caure greument ferint en un combat, mentre que la Liuba només es va fer una esgarrinxada a l’espatlla. A ell l’enviaven a la rereguarda, ella es quedava. Ja estava embarassada, i ell va donar-li una carta: «Ves a cals meus pares. Per més que em passi qualsevol cosa, tu ets la meva dona. I tindrem un fill o una filla».
Més endavant, la Liuba em va escriure que els pares d’ell no l’havien acollida i que no havien reconegut la criatura. I que el comandament del batalló era mort.
Durant molts anys vaig voler-la anar a veure, però no hi va haver manera. Érem amigues íntimes. Però vivia lluny, a l’Altai. No fa gaire vaig rebre una carta, em deien que és morta. Ara el seu fill vol que vagi a visitar la seva tomba.
Hi vull anar…
Nina Leonídovna Mikhai,
sergenta major, infermera
El Dia de la Victòria.
Ens disposàvem a anar a la nostra tradicional trobada. Sortia de l’hotel, quan les noies em van dir:
—On eres, Lília? Ens hem fet un fart de plorar…
Resulta que se’ls havia acostat un kazakh i els havia preguntat:
—D’on sou, noies? De quin hospital?
—A qui busca?
—Cada any vinc a buscar una infermera. Em va salvar la vida. Me’n vaig enamorar. La vull trobar.
Les meves noies se’n reien:
—És que no ha de buscar una infermera, que ara ja deu ser una àvia.
—No…
—Vostè no té dona? Fills?
—Tinc nets, fills i dona. Però vaig perdre l’ànima… No tinc ànima.
Les noies em van explicar això i vam pensar juntes si no devia ser el meu kazakh.
… Ens van portar un noiet kazakh. Era molt jovenet. El vam operar. Tenia set o vuit fissures als budells, el donaven per perdut. Mostrava tanta indiferència, que de seguida me’n vaig adonar. I l’anava a veure sempre que tenia un moment:
—Què, com estàs?
Li punxava les perfusions, li posava el termòmetre, i ell anava aixecant cap. I se’n va anar a recuperació.
Els ferits no ens els quedàvem gaire, érem a primera línia. Els oferíem atenció urgent, els apartàvem de la mort i després els enviàvem a un altre lloc. Ell havia de marxar amb la partida següent.
Era en una llitera, em van dir que demanava per mi:
—Acosta’t, infermera.
—Què passa? Què vols? Tot va bé. T’envien a la rereguarda. Tot sortirà bé. Pensa que ja ets viu.
Em va demanar:
—T’ho prego, soc fill únic, i tu m’has salvat.
I em va regalar un anell, un anell petitó. Però jo no en duia, d’anells, no m’agradaven. I el vaig refusar.
—No puc, no puc.
Ell hi insistia, els altres ferits li donaven suport.
—Agafa’l, ho fa de tot cor.
—És el meu deure, que ho entén?
Em van convèncer. En realitat, al cap d’un temps el vaig perdre, aquell anell. M’anava gran. Un dia em vaig adormir al cotxe, va fer un sotrac i l’anell em va caure. Em va saber molt greu.
—Va trobar aquell home?
Doncs no ens vam trobar, no. No sé ni si era el mateix. Però amb les noies ens vam passar el dia buscant-lo.
El 1946 vaig tornar a casa. Em van preguntar si portaria roba militar o civil. Militar, per descomptat. No em passava pel cap treure-me-la.
Un vespre vaig anar a un ball al Club d’Oficials. I ara sentirà com tractaven les noies de l’exèrcit.
Em vaig posar unes sabates i un vestit, i vaig deixar el capot i les botes al guarda-roba.
Se’m va acostar un oficial i em va convidar a ballar.
—Vostè no deu ser d’aquí —va dir—. És una noia molt culta.
I es va passar la nit amb mi. No em va deixar. Després del ball, em va dir:
—Doni’m el número del guarda-roba.
Es va avançar. I li van donar el capot i les botes.
—Això no és meu.
Me li vaig acostar:
—No, és meu.
—Però si no m’ha dit que hagi estat al front.
—Que m’ho ha preguntat?
Va quedar desconcertat. No em podia dirigir la mirada. I això que ell acabava de tornar de la guerra.
—Per què està tan sorprès?
—No m’he ni imaginat que hagués estat a l’exèrcit. Ja m’entén, que és una noia del front…
—L’ha sorprès que estigui sola? Sense marit i sense bombo? Que no porti jaqueta de buata? Que no fumi tabac barat? Que no renegui?
No vaig voler que m’acompanyés.
I sempre he estat orgullosa d’haver anat al front. D’haver defensat la Pàtria.
Lília Mikhàilovna Butkó,
infermera quirúrgica
El meu primer petó…
L’alferes Nikolai Belokhvóstik… Ai, miri, si m’he posat tota vermella i això que ja soc una àvia. Però llavors érem joves. Em pensava, estava segura que… No vaig confessar a ningú, ni a una amiga, que n’estava enamorada. Fins al moll de l’os. Va ser el meu primer amor. I potser l’únic? Qui ho sap… Em pensava que a la companyia no ho sospitava ningú. Mai no m’havia agradat ningú, abans. I si m’havia agradat algú, no pas gaire. Però és que ell… Tot el dia hi pensava, a cada moment. És que… allò era amor autèntic. Ho sentia. Tots els senyals. Ai, miri, ja torno a estar vermella!
L’enterràvem… Ell era damunt d’un tros de lona. L’acabaven de matar. Els alemanys ens bombardejaven. L’havíem d’enterrar de pressa. Immediatament. Vam trobar uns bedolls vells, vam triar-ne un que no quedava lluny d’un vell roure. Era el més gros de tots. Allà al costat. Vaig voler-ho retenir tot per poder-hi tornar i trobar el lloc. Allà s’acaba el poble, allà hi ha una bifurcació… Però com podia recordar-ho? Com havia de recordar-ho, si davant dels nostres ulls ja hi havia un bedoll que es cremava? Com? Vam començar el comiat. Em van dir: «Tu primera». El cor em feia bots, vaig veure que… tothom sabia que l’estimava. Tothom. Una idea em va venir al cap: «Potser ell també ho sabia?». Era allà, de seguida el baixarien i l’enterrarien. El cobririen de sorra. Però pensar que potser ell també ho sabia em va fer contenta. I si jo també li agradava? Era com si fos viu i m’hagués de respondre allà mateix. Vaig recordar que per cap d’any m’havia regalat una xocolatina alemanya. La vaig dur un mes a la butxaca sense menjar-me-la.
Tota la vida ho he recordat… aquell moment. Queien les bombes. Ell, ajagut en una lona. Aquell moment. I jo, contenta. Allà dreta, somrient per dins. Com boja. Contenta de pensar que ell potser sabia que l’estimava.
Vaig acostar-m’hi i li vaig fer un petó. Mai abans no havia fet un petó a un home. Ell va ser el primer.
Liubov Mikhàilovna Grozd,
auxiliar sanitària
De la solitud d’una bala i una persona
La meva història és peculiar. Em consolen les pregàries. Prego per la meva filla.
Recordo una dita que a ma mare li agradava molt repetir: «La bala és una beneita i el destí és un mala peça». Feia servir aquesta dita per a qualsevol desgràcia. La bala està sola, les persones, també. La bala vola on vol, i el destí manega les persones com vol. Amunt i avall, amunt i avall. Les persones som com plomes, com plomes de pardal. Mai no podem conèixer el nostre destí. No ens és permès. No se’ns permet penetrar en aquest misteri. Una gitana em va predir el futur quan tornàvem de la guerra. A l’estació, se’m va acostar i em va apartar a una banda. Em va prometre un gran amor. Jo duia un rellotge alemany, me’l vaig treure i vaig donar-l’hi a canvi d’aquell gran amor. Me la vaig creure.
I ara no tinc prou llàgrimes per plorar aquell amor…
Me’n vaig anar a la guerra ben cofoia. A l’estil de la joventut comunista. Hi anàvem tots plegats. Viatjàvem en vagons de càrrega, hi havia una guixada feta amb petroli que deia: «Quaranta persones – Vuit cavalls». Però ens hi atapeïen fins a cent persones.
Vaig fer-me franctiradora. Hauria pogut fer d’enllaç, un ofici molt útil: tant en temps de guerra, com en temps de pau. I molt femení. Però em van dir que calia disparar i jo disparava. I ho feia bé. Dos Ordes de la Glòria i quatre medalles. En tres anys de guerra.
Ens van dir a crits: «Victòria!». Ens anunciaven: «Victòria!». Recordo que el primer que vaig sentir va ser alegria. I, de cop, en aquell mateix moment, por! Pànic! Pànic! Com havia de viure a partir de llavors? Mon pare havia mort a Stalingrad. Els meus dos germans grans havien desaparegut al començament de la guerra. Quedàvem ma mare i jo. Dues dones. Com havíem de viure? Totes les noies rumiàvem. Ens vam reunir al vespre al refugi. Dèiem que la vida acabava de començar. Sentíem por i alegria alhora. Abans ens feia por la mort, ara la vida… La mateixa por. De debò! Vam xerrar una bona estona, després vam seure en silenci.
Ens casarem o no? Per amor o sense amor? Miràvem d’esbrinar el futur arrencant pètals de margarides; llançàvem corones al riu, foníem espelmes… Recordo que en un poble ens van ensenyar on vivia la bruixa. Tothom hi va córrer, fins i tot uns quants oficials. Però les noies, totes. Feia endevinació a partir de l’aigua. Llegia la mà. Un altre dia, el que tocava l’orguenet ens va fer estirar uns paperets. Els meus eren tots afortunats. I on ha anat a parar, la meva sort?
Com ens va rebre, la Pàtria? No puc dir-ho sense plorar. Han passat quaranta anys, però les galtes encara se m’encenen. Els homes no deien res, però les dones… ens escridassaven: «Ja sabem què hi fèieu, a la guerra! Ens enredàveu els homes amb els vostres conys jovenets! Putes de la guerra… Bagasses militars!». Ens insultàvem de totes les maneres. El rus té un vocabulari ric.
Un noi m’acompanyava a casa després del ball. De sobte em vaig trobar molt malament, el cor em va començar a martellejar. Vaig caminar molt i em vaig asseure en una pila de neu. «Què tens?». «No res, he ballat massa». Però eren les meves dues ferides. Era la guerra… i que havia d’aprendre a ser tendra. A ser dèbil i fràgil quan els peus se m’havien donat dins unes botes del quaranta. No estava acostumada que ningú m’abracés. Tenia el costum de valdre’m tota sola. Esperava paraules dolces, però no les entenia. Em semblaven infantils. A la guerra, envoltada d’homes, tot eren paraulotes. Hi estava feta. Una amiga que treballava en una biblioteca em deia: «Llegeix poesia. Llegeix Serguei Iessenin».[46]
Em vaig casar de seguida. Al cap d’un any. Amb un enginyer de la fàbrica. Anhelava l’amor. Volia casa i família. I que la casa fes olor de criatures. Els primers bolquers, els ensumava sense parar, no me’n cansava mai. Era l’olor de la felicitat… De la feminitat… A la guerra no s’hi senten olors femenines. Són totes masculines. La guerra fa olor d’home.
Tinc dos fills, un noi i una noia. El primer va ser el nen. Un bon nen, intel·ligent. Va fer una carrera. És arquitecte. Però la nena, la meva nena… Va començar a caminar als cinc anys i va dir la primera paraula, mama, als set. I encara avui en lloc de mama diu mumo i en lloc de papa diu pupo. Ella és… encara em fa l’efecte que no pot ser veritat. Que és un error. És en un manicomi. I ja fa quaranta anys que hi és. Des que em vaig jubilar, que cada dia la vaig a veure. És la meva creu…
Ja fa molts anys que l’u de setembre li compro un abecedari nou. Ens passem dies mirant-nos-el. De vegades, tornant cap a casa, tinc la sensació que ja no sé llegir ni escriure. Ni enraonar. I que no em fa cap falta. Per què em cal?
És un càstig. Per què? Potser perquè vaig matar gent? De vegades ho penso. Quan ets vella, tens molt de temps. No paro de pensar. Al matí, de genolls, miro per la finestra. I reso a Déu… reso per tothom. Al meu marit no li guardo rancor, ja fa temps que el vaig perdonar. Vaig tenir la nena… ell ens va mirar… Es va estar un temps amb nosaltres i va marxar. Va marxar fent-me retrets: «Vols dir que una dona normal se’n va a la guerra? Vols dir que aprèn a disparar? És per això que no pots parir una criatura normal». Prego per ell.
I si tenia raó? De vegades ho penso. És la meva creu…
M’estimava la Pàtria més que cap altra cosa d’aquest món. Me l’estimava. A qui puc explicar-ho tot això, ara? A la meva filla. Només a ella. Rememoro la guerra i ella es pensa que li explico contes. Contes infantils. Uns contes infantils terribles.
No hi posi el meu cognom. No l’hi posi.
Klàvdia S-va,
franctiradora.