SENYORETES! SABEU QUE EL CAP D’UNA SECCIÓ DE SAPADORS NOMÉS VIU DOS MESOS?

Tota l’estona parlo del mateix. D’una manera o una altra, torno al mateix lloc.

El més freqüent és que parli de la mort. De la relació que hi tenien, perquè la mort sempre rondava a prop. D’una manera tan propera i habitual com la vida. Miro de comprendre com es podia sortir indemne d’aquesta experiència infinita de la mort. Veure-la un dia darrere l’altre. Pensar-hi. Emprovar-se-la sense voler-ho.

És possible parlar d’això? Què pot sotmetre’s a les paraules i als nostres sentiments? I què és inexplicable? Cada vegada tinc més preguntes i menys respostes.

De vegades torno a casa després de les entrevistes amb la idea que el patiment és la solitud. L’aïllament absolut. Altres cops em fa l’efecte que el patiment és una forma especial de coneixement. Hi ha alguna cosa en la vida humana que no es pot transmetre ni conservar per cap altra via, sobretot a casa nostra. El nostre món està fet així, nosaltres estem fets així.

Amb una de les protagonistes d’aquest capítol vam trobar-nos en una aula de la Universitat Estatal de Bielorússia. Contents i sorollosos, els estudiants guardaven les llibretes després de la classe. «Que com érem aleshores?». Va respondre’m la primera pregunta amb una altra pregunta: «Doncs érem com ells, com els meus alumnes. Només que la roba era diferent i les noies portaven joies més senzilletes: anells de ferro i collarets de vidre. Sabatilles de goma. Encara no hi havia texans ni magnetòfons».

Vaig seguir amb la mirada els estudiants, que marxaven a correcuita, quan el relat ja començava…

Abans de la guerra, una amiga i jo havíem acabat la universitat. Durant la guerra vam anar a l’acadèmia de sapadors. Vam marxar al front com a oficials, ja… érem alferes. Ens van rebre així:

—Molt bé, noies! Que bé que hàgiu vingut, noies! Però no us enviarem enlloc. Us quedareu aquí a l’estat major.

Així és com ens van rebre a l’estat major dels enginyers militars. Vam fer mitja volta i vam sortir a trobar en Malinovski, el comandament del front. Mentre voltàvem, per l’assentament va córrer que hi havia dues noies que buscaven el comandament. Se’ns va acostar un oficial i ens va dir:

—Ensenyeu-me la documentació.

Se la va mirar.

—Per què busqueu el comandament, si el que heu de fer és anar a l’estat major dels enginyers militars?

Li vam contestar:

—Ens han enviat com a caps de seccions de sapadors, i ens volen deixar a l’estat major. Però pensem lluitar per ser caps de secció, sempre a la primera línia.

Llavors l’oficial ens va tornar a portar a l’estat major dels enginyers militars. I van estar una bona estona parlant, la barraca estava atapeïda de gent, tothom hi deia la seva, algun reia i tot. Però nosaltres hi insistíem, ens manteníem fermes i dèiem que teníem una destinació: que havíem de ser caps de seccions de sapadors. Llavors l’oficial que ens havia acompanyat altres cop allà es va enfadar:

—Senyoretes! Sabeu quant temps viu el cap d’una secció de sapadors? Doncs només viu dos mesos…

—Sí que ho sabem, és per això que volem anar a primera línia.

No hi tenien res a fer. Ens van escriure la destinació.

—Molt bé, doncs, us enviem al 5è exèrcit de xoc. Ja deveu saber què és un exèrcit de xoc, oi, el nom mateix ho diu. Sempre és a primera línia.

Ens van explicar tota mena d’horrors. Però nosaltres estàvem contentes:

—D’acord!

Vam arribar a l’estat major del 5è exèrcit de xoc. Hi havia un capità amb aire d’intel·lectual. Ens va rebre amb molt bones maneres, però quan va saber que teníem la intenció de ser caps de seccions de sapadors de totes totes, es va posar les mans al cap:

—No, no! I ara! Us trobarem feina aquí, a l’estat major. Que feu broma o què? Allà només hi ha homes, com ha de ser una dona, el comandament… és una bogeria! I ara, i ara!

Van estar dos dies instruint-nos. Ras i curt, ens volien convèncer. Però no vam afluixar: caps de seccions de sapadors o res. Ni un pas enrere. Però allà no es va acabar la cosa. Perquè al final… al final vam aconseguir la destinació que volíem. Em van portar davant de la meva secció. Els soldats m’observaven: un amb somriure burleta, un altre enfadat, i encara un altre fent uns moviments d’espatlles que s’entenien de seguida. Quan el comandament del batalló em va presentar com a cap de la secció, tots van fer: «uuuh…», i un va escopir i tot: «pfu!».

Un any després, quan em van concedir l’Orde de l’Estrella Roja, aquests mateixos homes, els que quedaven vius, em van dur fins al meu refugi aixecant-me enlaire. Orgullosos de mi.

Si em pregunta de quin color és la guerra, li diré que té color de terra. Per a un sapador… És del color negre, groc i argilós de la terra.

Caminàvem per algun lloc. Fèiem nit al bosc. Vam encendre una foguera. Amb la foguera encesa, tots sèiem al voltant, algú ja dormia. Jo m’adormia mirant el foc, dormia amb els ulls oberts: arnes i mosquits revolaven damunt del foc. Van volar-hi tota la nit, sense fer soroll, ni un sol murmuri; desapareixien silents en aquella gran foguera. I en venien d’altres. Eren ben bé com nosaltres. Que caminàvem sense parar. Que corríem com un torrent.

Al cap de dos mesos no em van matar. Al cap de dos mesos em van ferir. La primera vegada va ser una ferida lleu. I vaig deixar de pensar en la mort.

Stanislava Petrovna Vólkova,
alferes, cap d’una secció de sapadors

De petita… Començaré parlant de la infantesa. Perquè a la guerra el que em feia més por era recordar la infantesa. Justament. A la guerra no s’han de recordar les coses més tendres. El que és tendre no s’ha de recordar. A la guerra és tabú.

Doncs això, que de petita mon pare em rapava al zero. Vaig recordar-me’n quan ens van rapar i, de cop i volta, en lloc de noies vam passar a ser uns soldats jovenets. Algunes noies es van espantar i tot. Però jo vaig acostumar-m’hi amb facilitat. Era la meva naturalesa. Mon pare sempre deia, sospirant: «No és una nena sinó un vailet, això que criem». De tot plegat en tenia la culpa una dèria meva, que m’havia costat unes quantes bronques dels pares. A l’hivern, saltava per un barranc escarpat fins al riu Ob, cobert de neu. Després d’escola, agafava uns pantalons embuatats vells que tenia el pare, me’ls posava i els lligava a les botes de feltre. Em ficava la jaqueta de buata per dins dels pantalons i m’estrenyia fort el cinturó. Al cap, un barret amb orelleres, cenyit sota la barbeta. Amb aquesta pinta, remenant el cul com un os, me n’anava cap al riu. Corria per agafar tota l’embranzida que podia i saltava precipici avall…

Ah! Quina sensació que tenia quan volava cap a l’abisme i desapareixia de cap a peus sota la neu. Se’m tallava la respiració! Altres nenes ho provaven amb mi, però no se’n sortien tan bé: una es torçava el turmell, l’altra es donava un cop al nas amb la neu dura o passava ves a saber què. Jo era més hàbil que els nens.

He recordat la infantesa perquè no tenia ganes de parlar directament de la sang. Però em faig el càrrec que és important, és clar, és important. M’agrada llegir llibres. Me’n faig el càrrec…

Vam arribar a Moscou el setembre de 1942. Ens van fer voltar una setmana sencera per la línia circular de ferrocarril. Ens vam aturar a les estacions de Kúntsevo, Perovo i Otxàkovo, i a tot arreu van descarregar unes quantes noies del comboi. Venien els compradors, que en diuen, comandaments d’unitats i tropes diverses que ens feien propaganda perquè ens féssim franctiradores, auxiliars sanitàries, operadores de ràdio… A mi tot allò no em deia res. Finalment, de tot el comboi només vam quedar-ne tretze. Ens van posar a totes en un vagó de càrrega. A la via morta només hi havia dos vagons: el nostre i el de l’estat major. Van passar dos dies sense que ens vingués a veure ningú. Rèiem i cantàvem «Oblidat i abandonat». Al capvespre del segon dia vam veure que el cap del comboi s’acostava al nostre vagó acompanyat de tres oficials.

«Compradors!». Eren alts, ben plantats, duien el corretjam ben tibat. Els capots amb fermall, les botes ben enllustrades i amb esperons. Quina meravella! D’aquests encara no n’havíem vist. Van entrar al vagó de l’estat major, i nosaltres vam enganxar l’orella a la paret per sentir què deien. El cap els ensenyava les llistes i els en feia un resum, qui érem i d’on veníem, quina formació teníem. Finalment vam sentir: «Totes acceptades».

Llavors el comandament va sortir del vagó i ens va ordenar que forméssim. Ens van preguntar: «Voleu aprendre l’art de la guerra?». Com no havíem de voler-ho, és clar que ho volíem. Amb moltes ganes! Ho anhelàvem! Cap de nosaltres no va preguntar a quina acadèmia anàvem ni per aprendre què. L’ordre va ser: «Tinent primer Mitropolski, acompanyi les noies a l’acadèmia». Totes vam carregar la motxilla, ens vam posar per parelles i l’oficial se’ns va endur pels carrers de Moscou. La nostra estimada Moscou… la capital. Era bonica fins i tot en aquells temps difícils. Casa nostra… L’oficial caminava de pressa, fent passes llargues, no arribàvem a seguir-lo. No va ser fins a una trobada a Moscou, pel trentè aniversari de la victòria, que en Serguei Fiódorovitx Mitropolski va reconèixer davant nostre, davant de les antigues alumnes de l’Acadèmia d’Enginyeria Militar de Moscou, que havia passat molta vergonya acompanyant-nos aquell dia. Mirava d’allunyar-se tant com podia de nosaltres perquè no el veiés ningú. Amb aquell ramat de noies… Però nosaltres no ho sabíem i el seguíem gairebé corrent. Devíem fer força patxoca!

Doncs bé, des dels primers dies de classe que ja em van caure un parell de feines extra: m’havia queixat del fred que feia a l’aula i de no sé què més. Costums d’escolar, ves. I em va tocar el que em mereixia: primer una feina extra, després una altra… I no van trigar a caure-me’n més. Quan feia guàrdia al carrer, els nois em veien i se’n burlaven: «El nostre sentinella». A ells els hi feia gràcia, és clar, però jo em perdia classes i no dormia a les nits. Em passava el dia dreta al taulell de la porta i de nit encerava el terra de la caserna. Vol saber com s’havia de fer, llavors? Doncs ara l’hi explico detalladament. No era com ara, que hi ha tota mena de raspalls, enceradores, etcètera. Aleshores… després del toc de queda havies de treure’t les sabates perquè no se t’embrutessin de cera. Jo m’embolicava els peus amb retalls d’un capot vell, me’n feia una mena d’espardenya i me’ls lligava amb cordill. Escampava bocins de cera per terra i fregava amb un raspall que no era sintètic, sinó de crinera, i que deixava anar manyocs que s’enganxaven a terra. Després d’això tocava llustrar amb els peus. Havies de fregar fins que el terra semblés un mirall. Et passaves la nit ballant! Les cames t’acabaven palpitant, balbes. No podies posar l’esquena dreta. La suor t’omplia els ulls. Al matí no tenies forces ni per cridar a la companyia «Amunt!», i a la tarda tampoc no podies seure perquè un sentinella ha d’estar tota l’estona dret al taulell. Una vegada me’n va passar una… de divertida. Era al taulell de guàrdia, just havia acabat de netejar la caserna. Tenia tantíssima son que em pensava que cauria. Vaig repenjar-me al taulell i em vaig endormiscar. De sobte vaig sentir que s’obria la porta i vaig fer un bot: tenia al davant el cap de guàrdia del batalló. «Camarada tinent primer, la companyia descansa». Em va mirar amb els ulls esbatanats i no va poder amagar una rialla. Llavors vaig adonar-me que, com que soc esquerrana, amb les presses havia col·locat la mà esquerra a la gorra. Vaig provar de canviar-la de seguida per la dreta, però ja era massa tard. Em van tornar a multar.

Vaig trigar molt a ficar-me al cap que tot allò no era un joc ni era l’escola, sinó una acadèmia militar. Una preparació per a la guerra. L’ordre d’un comandament era la llei per al subordinat.

L’última pregunta de l’últim examen em va quedar gravada: «Quants cops a la vida s’equivoca un sapador?». «Un sapador s’equivoca un cop a la vida». «Això mateix, noieta…». I després va venir l’habitual: «Pot retirar-se, cadet Bairak».

I llavors: la guerra. La guerra de debò…

Em van portar davant de la meva secció. Vaig donar l’ordre: «Secció, atenció!», però la secció no tenia cap intenció d’aixecar-se. Un jeia, l’altre seia i fumava i un altre s’estirava fins a fer-se espetegar els ossos: «Aaah!». En general, feien com si no hi fos. Amb aquell aire d’exploradors fets i drets que tenien, els resultava ofensiu haver-se de posar a les ordres d’una noia de vint anys. Me’n vaig fer el càrrec i vaig veure’m obligada a donar l’ordre: «Descanseu!».

Llavors van començar a disparar-nos. Vaig saltar a la rasa, però el capot era nou de trinca i no em vaig tirar al fang del fons, sinó que em vaig posar en un costat, damunt d’una mica de neu. De jove ja passa que valores més la roba que la vida. Era una nena, una ximpleta! I els meus soldats van riure, és clar.

Aviam… Quina feina d’exploració fèiem, els enginyers? De nit, els soldats cavaven un fossadet per a dos en terra de ningú. Abans de l’alba, el comandament d’un dels escamots i jo ens arrossegàvem fins a aquella trinxereta i els soldats ens hi camuflaven. I ens hi passàvem tot el dia ajaguts, sempre amb la por de no bellugar-nos. Al cap d’un parell d’hores, tenies mans i peus congelats, encara que portessis botes de feltre i una pellissa. Al cap de quatre hores, eres un caramell de gel. Quan nevava… et converties en una nina de neu. Això, a l’hivern. Perquè a l’estiu et tocava jeure sota la calorada o la pluja. Durant tot el dia ho vigilàvem tot amb atenció i componíem el mapa d’observacions de primera línia: els llocs en què hi havia hagut canvis sobre la superfície de la terra. Si descobríem piles o monticles de terra, neu bruta, herba aixafada o amb la rosada eixugada, doncs això era el que buscàvem, el nostre objectiu. Era evident: els sapadors alemanys hi havien plantat un camp de mines. I si hi havien alçat una tanca de filferro espinós, havíem d’esbrinar-ne la llargada i l’amplada. I saber quina mena de mines hi havien col·locat: antipersones, antitancs o mines trampa. Marcàvem les posicions de foc de l’enemic.

Treballàvem la nit abans d’una escomesa de les nostres tropes. Palpàvem el terreny centímetre a centímetre. Obríem passadissos en els camps de mines. Sempre ens arrossegàvem per terra. Sobre la panxa. Jo anava com una llançadora, ordint d’un escamot a un altre. De mines meves sempre n’hi havia més.

Tinc moltes històries… prou per fer-ne una pel·lícula. O una sèrie i tot.

Els oficials em van convidar a esmorzar. Vaig acceptar-ho, perquè els sapadors no sempre podíem menjar calent, vivíem sobretot del que arreplegàvem. Quan ja érem tots a taula, vaig fixar-me en una estufa amb la portella tancada. Vaig acostar-m’hi i vaig examinar la portella. Els oficials feien broma: «Aquesta dona veu mines fins i tot dins les cassoles». Jo contestava també fent broma, fins que em vaig adonar que a l’extrem inferior, a la banda esquerra de la portella, hi havia un foradet. M’hi vaig fixar atentament i vaig veure-hi un cable primet que entrava cap a l’estufa. Em vaig girar de seguida i vaig dir als oficials: «L’edifici està minat, us prego que l’abandoneu». Van callar tots i em van mirar amb recel. Ningú no volia aixecar-se de la taula. Feia olor de carn i de patates al caliu. Vaig repetir: «Hem de netejar l’edifici ara mateix!». Vam posar-nos a treballar amb els sapadors. Primer vam treure la portella. Vam tallar el cable amb unes tisoretes. I allà dins… allà dins de l’estufa hi havia unes quantes gerres de litre esmaltades, lligades amb cordill. El somni de qualsevol soldat! Molt millor que una marmita. I al fons de tot de l’estufa, dos paquets grossos embolicats amb paper negre. Uns vint quilos d’explosiu. Vet aquí les meves cassoles…

Avançàvem per Ucraïna. Ja érem a la regió de Stanislav, que ara es diu Ivano-Frankivsk. La secció tenia una missió: desactivar les mines d’una fàbrica de sucre. Cada minut comptava: no sabíem com havien minat la fàbrica. Si el mecanisme de rellotgeria estava activat, l’explosió podia tenir lloc en qualsevol moment. Vam sortir cap a la fàbrica a pas lleuger. Feia bon temps, anàvem amb poca roba. En passar pel costat de les posicions d’artilleria de llarg abast, de sobte un dels artillers va saltar de la trinxera i va cridar: «Carcassa a la vista!». Vaig alçar el cap, buscant una carcassa al cel. No hi vaig trobar cap avió. Hi havia silenci, no se sentia res. On era la carcassa? Llavors un dels sapadors em va demanar permís per abandonar la formació. Vaig veure que s’acostava a l’artiller i li clavava un mastegot. Jo encara no havia entès res, que l’artiller va cridar: «Nanos, els nostres ens peguen!». Altres artillers van saltar de les trinxeres i van encerclar el nostre sapador. Sense pensar-s’hi gaire, els de la meva secció van deixar anar les sondes, els detectors i les motxilles i van córrer a ajudar-lo. Va començar una baralla. No era capaç d’entendre què havia passat. Per què es barallava la meva secció? Cada minut comptava i nosaltres amb aquell merder. Vaig donar l’ordre: «Secció, a formar!». No em feia cas ningú. Llavors vaig treure la pistola i vaig disparar a l’aire. Uns oficials van sortir del búnquer. Va passar una bona estona fins que no es van haver calmat tots. El capità es va acostar a la meva secció i va preguntar: «Qui mana, aquí?». Vaig presentar-me. Va fer uns ulls com taronges, va quedar desconcertat i tot. Llavors va preguntar: «Què ha passat, aquí?». No podia contestar-l’hi, perquè no en sabia la causa. Llavors el meu ajudant va sortir a explicar com havia anat la cosa. D’aquesta manera, vaig saber què volia dir carcassa, que era una paraula molt ofensiva per a les dones. Volia dir una cosa així com puta. Males paraules del front…

Sap una cosa, ara que parlem amb franquesa… A la guerra feia esforços per no pensar en l’amor ni en la infantesa. I en la mort, tampoc. Mmm… Parlem amb franquesa. Doncs això, ja ho he dit: em vaig prohibir moltes coses per poder sobreviure. Vaig prohibir-me especialment tot el que era tendre i afectuós. Fins i tot pensar-hi. Rememorar-ho. Recordo que ens van donar unes quantes nits lliures per primera vegada a Lvov, un cop alliberat. Per primer cop en tota la guerra. El batalló va anar a veure una pel·lícula al cine. Al primer moment, es feia estrany allò de seure en una butaca flonja, veure un lloc bonic, estar-hi còmode i en silenci. Abans de començar la sessió, va tocar una orquestra, van actuar uns artistes. Van muntar un ball al vestíbul. Hi van ballar la polca, la cracoviana, el pas d’Espagne i van acabar amb l’inevitable ball rus. La música em va afectar especialment. Em costava creure que en algun lloc encara disparessin i que aviat ens tocaria tornar a primera línia. Que la mort era allà mateix.

Però l’endemà mateix la meva secció va rebre l’ordre de pentinar el camp obert que quedava entre un poblet i la via del tren. Hi havien esclatat uns quants vehicles. Hi havia mines… Els exploradors van sortir per la carretera amb detectors. Queia un plugim glaçat. Vam quedar xops fins al moll dels ossos. Se’m van inflar les botes, pesaven molt, com si tinguessin la sola de ferro. Em vaig arremangar els faldons del capot sota el cinturó per no entrebancar-m’hi. La meva gosseta, la Nelka, caminava davant meu lligada amb corretja. Si trobava un projectil o una mina, s’hi asseia al costat i esperava que la desactivéssim. La meva amigueta fidel… Doncs la Nelka es va asseure, s’esperava i gemeguejava. Però llavors em van fer arribar en cadena: «Alferes, el general». Vaig girar-me: a la carretera hi havia un jeep. Vaig saltar el voral, em vaig redreçar els faldons del capot, em vaig posar bé el cinturó i la gorra. Però igualment feia una pinta lamentable.

Vaig córrer fins al cotxe, vaig obrir la porta i em vaig presentar:

«Camarada general, a les seves ordres la…». «Descansi…», em va tallar. Vaig quedar plantada en posició de ferms. El general ni tan sols s’havia girat cap a mi, observava la carretera pel parabrisa del jeep. Estava nerviós, mirava l’hora contínuament. Jo era allà dreta. Es va dirigir al seu ordenança: «On s’ha ficat el comandament dels sapadors?». Vaig provar de presentar-me un altre cop: «Camarada general…». Finalment em va dirigir la mirada i va dir, enfadat: «Per què collons et vull, jo, a tu?». Vaig fer-me el càrrec de què passava i de poc que no em poso a riure. Llavors l’ordenança va lligar caps: «Camarada general, potser és ella el comandament dels sapadors?». El general em va mirar de fit a fit: «Tu qui ets?». «La cap de la secció de sapadors, camarada general». «Ets tu qui comanda la secció?», va fer, indignat. «Exactament, camarada general!». «Són teus aquests sapadors que feinegen?». «Exactament, camarada general!». «Ja n’hi ha prou de general, general…». Va sortir del cotxe, va fer unes quantes passes i després va tornar cap a mi. Va aturar-se un moment, em va prendre mides amb els ulls, i va dir al seu ordenança: «Que ho veus, això?». I llavors em va demanar: «Quants anys tens, alferes?». «Vint, camarada general». «I d’on ets?». «De Sibèria».

Es va estar molta estona fent-me preguntes, em va proposar que em traslladés a la seva unitat de tancs. Estava indignat pel meu aspecte lamentable: ell no ho hauria permès. Li feien moltíssima falta els sapadors. Se’m va endur a un costat i em va assenyalar un bosquet: «Tinc aquelles cafeteres allà aturades. Les vull fer tirar per aquesta via. Els riells i els travessers ja els hem tret, però el terraplè pot estar minat. Dona un cop de mà als tanquers i comprova-ho, va. Per aquí és més fàcil i ràpid arribar al front. Saps què és un atac sorpresa?». «Sí, camarada general». «Au, doncs, cuida’t, alferes. Has de viure fins a la victòria, que no trigarà. Ho has entès?».

El ferrocarril sí que estava minat. Ho vam comprovar.

Tots volíem viure fins a la victòria…

L’octubre de 1944, el nostre batalló, integrat al 210è destacament antimines autònom, va penetrar en territori de Txecoslovàquia juntament amb les tropes del Quart Front d’Ucraïna. A tot arreu ens rebien amb alegria. Ens tiraven flors, fruita, paquets de tabac… posaven catifes a la calçada. Que una noia comandés una secció d’homes, i més encara de sapadors antimines, causava sensació. Jo portava els cabells tallats com un noi, anava amb pantalons i jaqueta i havia adquirit uns quants hàbits masculins. Total, que semblava un adolescent. De vegades entrava en un poble muntant a cavall, i llavors ja es feia molt difícil de veure si aquell genet era home o dona, però les dones intuïen alguna cosa i m’observaven atentament. La intuïció femenina… Era divertit. I tant! Arribava a la casa on m’havia d’allotjar i llavors els propietaris s’adonaven que el dispeser era un oficial, però que no era un home. Molts es quedaven bocabadats… Semblava cinema mut! Però a mi allò… mmm… m’agradava i tot. M’agradava deixar la gent bocabadada d’aquella manera. A Polònia passava el mateix. En un poblet, recordo que una velleta m’acariciava el cap. Vaig suposar què volia i vaig dir, en polonès: «Que em busca les banyes, senyora?». Va quedar desconcertada i va dir que no, que només volia confortar una mica «una noieta tan jove».

Hi havia mines a cada passa. N’hi havia moltes. Un cop vam entrar en una casa, algú va veure unes botes de pell de jònec al costat d’un armari. Ja hi allargava la mà per agafar-les quan vaig cridar: «Ni se t’acudeixi tocar-les!». M’hi vaig acostar i les vaig examinar, va resultar que estaven minades. Ens trobàvem mines en butaques, calaixeres, vitrines, nines, làmpades… Els pagesos ens demanaven que els desminéssim els bancals de tomàquets, patates i cols. Per poder tastar pasta farcida, en un poble la secció va haver de desminar tot un camp de blat i fins i tot el trill per batre’n els feixos.

Aviam… Vaig passar per Txecoslovàquia, Polònia, Hongria, Romania, Alemanya… Però no me’n van quedar gravades gaires impressions; sobretot tinc records fotogràfics del relleu del terreny. Penyes, herba alta… que potser en realitat no era tan alta, però ens ho semblava perquè era increïblement difícil obrir-s’hi pas i treballar-hi amb sondes i detectors. Herba vella, una repalassa més alta que els arbustos… També recordo una gran quantitat de torrenteres i barrancs. L’espessor del bosc, tanques de filferro espinós pertot arreu, amb les estaques podrides, i camps de mines coberts d’herba. Jardineres abandonades que sempre amagaven mines. Als alemanys els hi agradaven les jardineres. Una vegada furgaven la terra buscant patates, mentre nosaltres buscàvem mines al camp del costat.

A la ciutat de Dej, a Romania, m’estava a casa d’una romanesa jove que parlava molt bé el rus. Resulta que tenia una àvia russa. La dona tenia tres fills. El marit havia mort al front, era d’una divisió de voluntaris romanesos. Però a ella li agradava riure i passar-s’ho bé. Un dia em va convidar a anar amb ella a ballar. Em va oferir els seus vestits. Era una gran temptació. Em vaig posar els pantalons, la camisa de soldat i unes botes de pell i, al damunt, el vestit nacional romanès: una camisa llarga de canemàs brodat i una faldilla estreta de llana, cenyida a la cintura amb una faixeta negra. Al cap m’hi vaig posar un mocador de colors amb borles grosses. Si hi afegim que, de tant arrossegar-me per la muntanya, aquell estiu m’havia quedat la pell ben negra, i deixem de banda el nas pelat i els rínxols rossos a les temples, no hi havia manera de distingir-me d’una romanesa autèntica. D’una noia romanesa.

No tenien club social. El jovent es reunia a casa d’algú. Quan hi vam arribar, la música ja sonava, la gent ja ballava. Vaig veure-hi gairebé tots els oficials del meu batalló. Primer em feia por que em reconeguessin i em desemmascaressin, per això em vaig asseure a l’altra punta, sense cridar l’atenció, tapant-me una mica amb el mocador. Però almenys podia veure-ho tot. Encara que fos de lluny. Ara, després que un dels nostres oficials em convidés a ballar unes quantes vegades sense reconeixe’m, amb els llavis pintats i les celles perfilades, m’ho vaig passar bé i vaig riure. M’ho vaig passar bé de veritat. M’agradava que em diguessin que era bonica. Sentir compliments… Vaig ballar sense parar.

La guerra es va acabar, però encara vam passar-nos un any desminant camps, llacs i rius. Durant la guerra, tot ho llençaven a l’aigua; el més important era tirar endavant, arribar a temps a l’objectiu. Ara calia pensar en altres coses, en la vida… Per als sapadors, la guerra no es va acabar fins uns quants anys després de la guerra. Vam combatre-hi més temps que ningú. S’imagina què és esperar una explosió després de la victòria? Esperar aquell instant… No, no! La mort després de la victòria era la més terrible de les morts. Era una mort doble.

Aviam… El regal d’any nou de 1946 van ser deu metres de setí vermell. Em vaig posar a riure: «Jo què n’he de fer, d’això? Potser un cop desmobilitzada em faré un vestit vermell. El vestit de la victòria». Com si ho pressentís… L’ordre de la meva desmobilització no va trigar. Com és costum, el batalló em va organitzar un comiat solemne. A la festa, els oficials em van regalar un xal gros i blau, de punt fi. Me l’havia de guanyar cantant la cançó «El xal blau».^[44] Els hi vaig cantar tota la nit.

Al tren em va pujar la febre. Se’m va inflar la cara, no podia obrir la boca. Em sortien els queixals del seny. Tornava de la guerra…

Appolina Níkonovna Litskévitx-Bairak,
alferes, cap d’una secció de sapadors antimines.