NO ERA JO

Què és el que queda més a la memòria?

Doncs una veu fluixa i que sovint queda perplexa. La persona se sorprèn d’ella mateixa, del que li va passar. El passat ha desaparegut, l’ha encegada amb un remolí ardent i s’ha fet fonedís, però la persona s’ha quedat. S’ha quedat al mig de la vida quotidiana. Al seu voltant, tot és normal i corrent, tret dels seus records. I jo també esdevinc un testimoni. Testimoni del que la gent recorda i de com ho recorda, del que la gent diu i del que prova d’oblidar o relegar al racó més profund de la memòria. Tapar-lo amb cortines. Per més que es desesperen buscant les paraules, volen recuperar el que ha desaparegut amb l’esperança que des de la distància podran copsar-ne tot el sentit. Que podran veure i entendre tot el que no van poder veure ni entendre llavors. Allà. Les persones s’examinen, tornen a trobar-se amb elles mateixes. El més freqüent és que ja siguin dues persones: aquella i aquesta, la jove i la vella. Quan era a la guerra i després de la guerra. Molt després de la guerra. Mai no deixo de tenir la sensació que sento dues veus alhora…

Allà mateix, a Moscou, el Dia de la Victòria, vaig trobar-me amb l’Olga Iàkovlevna Oméltxenko. Totes les dones anaven amb vestits de primavera i mocadors clars, ella en canvi anava amb uniforme i gorra de militar. Alta, cepada. No parlava ni plorava. Estava tota l’estona en silenci; però era un silenci especial, s’hi podien endevinar més coses que en les paraules. Era com si parlés sola tota l’estona. Ja no li feia falta ningú.

Ens vam presentar i més endavant vaig anar a casa seva, a Pólotsk.

Se’m va obrir una pàgina de la guerra que faria amansir qualsevol fantasia…

Olga Iàkovlevna Oméltxenko,
auxiliar sanitària d’una companyia de fusellers.

L’amulet de ma mare… Ma mare volia que m’evacuessin amb ella. Sabia que marxaria al front i em va lligar al carro amb què traslladaven les nostres coses. Però em vaig deslligar de mica en mica i me’n vaig anar amb un tros de corda lligat al braç…

Tothom marxava… fugia… On havia d’anar, jo? I com ho havia de fer per arribar al front? Em vaig trobar un grup de noies a la carretera. Una em va dir: «Ma mare viu a prop, vine a casa». Vam arribar-hi de nit, vam trucar. La seva mare va obrir; tan bon punt ens va veure, totes brutes i espellifades, ens va dir: «Espereu-vos a la porta». Ens vam esperar. Va treure uns calders enormes, ens va treure la roba. Ens vam rentar el cap amb cendra —de sabó ja no n’hi havia—, ens vam enfilar a l’estufa^[37] i vaig caure en un son profund. Al matí, la mare d’aquella noia va fer sopa de col i un pa de segó amb patata. Que bo que ens va semblar aquell pa i que dolça aquella col! Ens hi vam estar quatre dies, ens va alimentar. Ens donava el menjar a miques, li feia por que si no, ens en faríem un fart i ens moriríem. El cinquè dia ens va dir: «Marxeu». Però abans va venir una veïna, nosaltres sèiem a l’estufa. La seva mare ens va fer un senyal amb el dit perquè calléssim. No havia dit no als veïns que tenia la filla a casa, tothom la feia al front. I aquesta noia era la seva única filla, però no se’n compadia, no podia perdonar-li la deshonra per haver tornat, per no fer la guerra.

Ens va despertar a mitja nit, ens va donar uns farcells amb menjar. Ens va abraçar i va dir: «Marxeu…».

No va provar de retenir la seva filla?

No, va fer-li un petó i va dir-li: «Ton pare és a la guerra, ves a lluitar-hi tu també».

Ja érem de camí quan em va explicar que era infermera, que els havien encerclat…

Vaig voltar molt de temps d’una banda a l’altra; finalment vaig anar a parar a la ciutat de Tambov i vaig trobar feina en un hospital. A l’hospital hi estava bé; després de passar gana un temps, em vaig recuperar, estava una mica grassoneta. I quan vaig fer setze anys, em van dir que podia donar sang, com tots els metges i infermeres. A l’hospital en necessitaven centenars de litres constantment, no n’hi havia mai prou. En donava cinc-cents centímetres cúbics cada vegada, mig litre de sang, dos cops al mes. Em corresponia una ració de donant: un quilo de sucre, un de sèmola i un d’embotit, per recobrar forces. Em vaig fer amiga d’una infermera, la senyora Niura. Tenia set fills, se li havia mort el marit al començament de la guerra. El fill gran, que tenia onze anys, se’n va anar a comprar i va perdre la cartilla, o sigui que li vaig cedir la meva ració de donant de sang. Un dia el metge em va dir: «Apuntarem la teva adreça, per si mai n’apareix un a qui hàgim posat sang de la teva». Vam escriure l’adreça i vam enganxar l’etiqueta en un vial.

Al cap d’un temps… al cap d’un parell de mesos, no pas més, tenia canvi de torn després d’una guàrdia i me’n vaig anar a dormir. Em van sacsejar.

«Lleva’t! Lleva’t, ha vingut a veure’t ton germà». «Quin germà? No en tinc cap, de germà».

Teníem la residència a la planta de dalt de tot; vaig baixar i vaig veure un tinent jove i guapo.

«Qui ha demanat per l’Oméltxenko?».

Va respondre: «Jo» i em va ensenyar la nota que havíem escrit amb el metge. «Mira… Soc el teu germà de sang».

M’havia portat dues pomes i un grapadet de bombons; llavors no se’n trobaven enlloc, de bombons. Déu meu! Que bons que eren! Vaig anar a trobar el director de l’hospital: «Ha vingut mon germà!». Em van donar un permís. Em va convidar: «Anem al teatre». Jo no hi havia anat mai de la vida, al teatre, i ara hi anava i amb parella i tot. Era un noi ben plantat. Un oficial!

Va marxar al cap d’uns dies, el van destinar al front de Vorónej. Quan va venir a acomiadar-se, vaig obrir la finestra i li vaig fer adeu amb la mà. No em van deixar sortir, justament havien arribat molts ferits.

No rebia cartes de ningú. Ni tan sols em feia una idea de què devia ser rebre’n una. I un dia em donen un sobre triangular, l’obro, i hi deia: «El seu amic, cap d’una secció de metrallers, ha mort com un valent». Era ell, el meu germà de sang. Era un nen d’orfenat, l’única adreça que devia tenir era la meva. La meva adreça… Quan va marxar, em va demanar sobretot que em quedés en aquell hospital, que així després de la guerra li costaria menys trobar-me. «A la guerra és fàcil perdre’s», deia amb por. I vet aquí que al cap d’un mes rebo aquella carta dient-me que era mort. Vaig quedar tan esgarrifada… em va fer un salt el cor. Vaig decidir amb totes les meves forces que me n’aniria al front per venjar la meva sang; sabia que en algun lloc l’havien vessada.

Però no era tan fàcil marxar al front. Vaig fer arribar tres sol·licituds al director de l’hospital, i a la que feia quatre el vaig anar a veure: «Si no em deixa anar al front, m’escaparé». «Molt bé, doncs. T’enviaré a alguna banda, si ets tan tossuda».

El més terrible és el primer combat, és clar. Però això és perquè encara no saps res de res… El cel brunzeix, la terra també, sembla que el cor t’hagi d’esclatar, que la pell se t’estigui a punt d’esquinçar. No em pensava que la terra pogués cruixir. Tot cruixia, tot retrunyia. Trontollava… tota la terra. Tot allò era massa per a mi. Com ho havia de suportar? Em pensava que no me’n sortiria. Estava molt esgarrifada però llavors, per no acovardir-me, vaig decidir treure el carnet de les Joventuts Comunistes, el vaig sucar a la sang d’un ferit, me’l vaig ficar a la butxaca que tenia arran del cor i la vaig cordar. I amb això vaig jurar-me que aguantaria i, el més important, que no m’acovardiria. Perquè si m’acovardia al primer combat, després ja no avançaria ni un pas. Em retirarien de primera línia i m’enviarien al batalló mèdic. I jo només volia ser a primera línia. Encara que fos només un cop, volia veure un nazi cara a cara… en persona. I vam avançar. Caminàvem per l’herba, ens arribava a la cintura. Feia anys que no hi sembraven res, allà. Costava molt d’avançar. Era a la batalla de Kursk.

Després del combat, el cap de l’estat major em va voler veure. Era en una caseta de fusta esgavellada, tota buida. Només hi havia una cadira, però ell estava dret. M’hi va fer seure: «Et miro i penso què et deu haver empès a ficar-te en aquest infern. Et mataran com una mosca. Que això és la guerra! Una picoladora de carn! Deixa’m que et passi a la unitat mèdica. És que si et maten rai, però i si perds un ull o un braç? Que hi has pensat, en això?».

Vaig contestar: «Sí que hi he pensat, camarada coronel. I només li demano una cosa: que no em bellugui de la companyia». «Au, doncs, ves!». Quan va deixar anar el crit, em va fer por i tot. I es va girar de cara a la finestra.

Els combats eren durs. Cos a cos… Un horror. Una cosa que no és humana. Colpegen, claven la baioneta, s’estrangulen entre ells. Es trenquen ossos. Se senten udols, crits. Gemecs. I el cruixit… Aquell cruixit! És impossible oblidar-lo. El cruixit dels ossos… Sents com espetega un crani, com s’esberla… Fins i tot per a la guerra és un malson, això, no té res d’humà. No em creuré ningú que digui que la guerra no fa por. Els alemanys s’han alçat i caminen en formació, sempre van amb les mànigues arremangades fins als colzes, falten cinc o deu minuts per l’atac. Comences a tremolar. A tenir calfreds. Però això només fins al primer tret, perquè llavors… Tan bon punt sents l’ordre, ja no penses en res, t’alces amb tots els altres i corres. I ja no penses en la por. Però l’endemà no dorms, perquè tens por. Ho recordes tot, tots els detalls, i prens consciència que t’haurien pogut matar, i t’agafa una por desmesurada. Just després d’un atac val més no mirar ningú a la cara. Tothom fa una cara que no és la que fa normalment. Ningú no pot alçar els ulls i mirar algú altre. No poden mirar ni els arbres. Si t’acostes a algú, et diu: «Fot el camp! Ves!». No sé com explicar-ho. Fa l’efecte que tothom està mig trastocat, i que hi ha un cert fulgor animal. Val més no haver-ho vist. Encara ara no em puc creure que en sortís amb vida. Amb vida… Ferida i commocionada, sí, però sencera. No m’ho puc creure…

Quan tanco els ulls, ho torno a veure tot al meu davant.

Va caure un projectil a les reserves de munició i es van encendre. El soldat que hi feia guàrdia es va socarrimar. Era un tros de carn negra. No parava de fer bots. Saltava, sense moure’s del lloc. Tothom se’l mirava des de les trinxeres, no es bellugava ningú, estaven desconcertats. Vaig engrapar un llençol, vaig córrer a cobrir el soldat i me li vaig estirar a sobre. El vaig estrènyer contra terra. La terra freda. Així… Ell es va remoure fins que li va petar el cor. Llavors va quedar-se quiet.

Jo estava coberta de sang. Se’m va acostar un dels soldats més grans, em va abraçar, i vaig sentir que deia: «S’acabarà la guerra i, si encara és viva, ja no serà persona, no hi ha res a fer». Com dient que estava envoltada de tot aquell horror, que l’havia de patir i que, a més a més, encara era molt jove. Tremolava com si tingués un atac, em van arrossegar al refugi. Les cames em feien figa. Tremolava com si m’electrocutessin. Era un sentiment indescriptible.

I el combat va tornar a començar. A Sevsk, els alemanys ens atacaven set o vuit cops al dia. I aquell dia vaig continuar arrossegant ferits i armes. Quan vaig arribar a l’últim, vaig veure-li el braç destrossat del tot. Li penjava d’uns trossets… dels tendons… tot ensangonat. Calia tallar-li el braç de seguida per poder-li embenar la ferida. O això o res. Però jo no portava ni ganivet ni tisores. La bossa se m’havia anat torçant cap a un costat i m’havia caigut tot. Què havia de fer? Doncs vaig rosegar-li la carn amb les dents. Vaig acabar-li de rosegar i vaig embenar-lo. Mentre li embenava la ferida, em deia: «De pressa, infermera. Encara he de lluitar una mica més». Delirava.

Al cap d’uns dies, quan ens van atacar amb tancs, n’hi va haver dos que es van acovardir. Van fugir. I tota la cadena va trontollar. Molts camarades van morir. Els ferits que havia arrossegat a dins d’un sot van caure presoners. Els havia de recollir un vehicle, però quan aquell parell van marxar, van sembrar el pànic. I vam abandonar els ferits. Després vam tornar al lloc on s’havien quedat: a uns els hi havien tret els ulls, a uns altres els havien esbudellat… Aquella nit, havent vist tot això, vaig quedar abatuda. Havia estat jo que els havia aplegat tots allà. Jo. Em va agafar una por terrible…

Al matí van fer formar el batalló sencer. Van portar aquells covards i els van posar allà davant. Van llegir l’ordre d’afusellament. Feien falta set persones per complir l’ordre. Tres homes van fer un pas al davant, els altres es van quedar on eren. Vaig agafar una metralladora i vaig fer un pas endavant. Quan vaig sortir jo, una noia, la resta d’homes em van seguir. No se’ls podia perdonar. Havien mort tants nois per culpa seva!

I vam executar la sentència. Vaig abaixar la metralladora i vaig sentir por. M’hi vaig acostar. Ajaguts a terra, un tenia un somriure viu a la cara.

No sé si els perdonaria, ara. No l’hi sé dir… No voldria mentir. De vegades vull plorar. I no puc.

A la guerra vaig oblidar-ho tot. Tota la meva vida anterior. Tot. També vaig oblidar l’amor.

El comandament d’una companyia d’exploradors es va enamorar de mi. Feia servir els seus soldats per enviar-me notes. Un dia el vaig anar a veure. Li vaig dir: «No, jo estimo un home que ja fa temps que és mort». Se’m va acostar molt, em va mirar als ulls, es va girar i se’n va anar. Disparaven, però ell continuava caminant, sense ajupir-se ni res.

Més endavant, això ja va ser a Ucraïna, vam alliberar un poble gran. Vaig pensar: «Vaig a fer un volt, un cop d’ull». Feia un dia clar, les cases eren blanques. Fora del poble, les tombes, la terra encara fresca. Hi havien enterrat els que havien mort en el combat pel poble. No sé gens què em va arrossegar cap allà. Hi havia una planxa de fusta amb una foto i un cognom. A cada tomba. De sobte vaig veure una cara que em sonava. Era el cap de la companyia d’exploradors que se m’havia declarat. I el seu cognom. I vaig perdre el cap. Vaig agafar molta por. Era com si em veiés, com si fos viu. En aquell moment es van acostar a la tomba els seus nois, els de la seva companyia. Em coneixien tots, de quan em portaven les notes. Cap d’ells no em va mirar, com si no hi fos. Com si fos invisible. Més endavant, sempre que me’ls trobava, em feia l’efecte que… em semblava que haurien volgut que jo també m’hagués mort. Se’ls feia feixuc de veure que jo era viva. Tenia la sensació de ser culpable davant d’ells… i davant d’ell.

Quan vaig tornar de la guerra em vaig posar greument malalta. Em vaig passar molt de temps d’un hospital a un altre fins que no vaig topar amb una eminència. Em va tractar. Més amb paraules que no amb medicines. Em va explicar la malaltia. Em va dir que si hagués anat al front amb divuit o dinou anys, ja hauria tingut l’organisme prou robust, però que com que hi havia anat molt joveneta, amb només setze anys, doncs que havia tingut un trauma molt fort. «És clar que les medicines són un possible tractament», em va dir, «però si vol recuperar la salut, si vol viure, l’únic consell que li donaré és que es casi i tingui tantes criatures com pugui. Només això la pot salvar. Amb cada criatura, l’organisme se li anirà regenerant».

—I quants anys tenia, llavors?

—Quan es va acabar la guerra, anava cap als vint. No tenia ni pensaments de casar-me, és clar.

—Per què?

—Em sentia molt envellida, molt més gran que les noies de la meva edat. Gairebé una vella. Les amigues anaven a ballar, es divertien, però jo no podia. Em mirava la vida amb ulls de persona gran. D’un altre món. Era una vella! Els nois em perseguien. Eren uns xavals. Però no em veien l’ànima, no veien què em passava a dins. Ara li he explicat un dia… dels combats de Sevsk. Un sol dia. Després del qual em va sortir sang de les orelles durant la nit. Em vaig llevar al matí com si hagués tingut una malaltia greu. El coixí estava xop de sang.

I a l’hospital? Al quiròfan, darrere d’un paravent, hi teníem una palangana grossa on deixàvem els braços i cames amputats. De la primera línia va venir un capità amb un camarada seu que estava ferit. No sé com va arribar allà darrere, però va veure la palangana i es va desmaiar.

Puc recordar sense parar. Sense aturar-me. Però què és el més important?

Recordo els sorolls de la guerra. Al teu voltant tot brunzeix, grinyola, espetega pel foc… A la guerra, l’ànima hi envelleix. Després de la guerra, mai més no vaig ser jove. Això és el més important. És el que penso.

—Es va casar?

—Sí. Vaig parir i criar cinc fills. Cinc nens. Déu no em va donar cap nena. El que més em sorprèn és que, després de tanta por i tant d’horror, encara pogués parir uns nens tan bonics. I vaig ser una bona mare, i una bona àvia.

Ara ho recordo tot i em fa l’efecte que no era jo, que era una altra noia…

Tornava cap a casa, portava quatre cassets —dos dies de conversa— amb «una altra guerra més» i tenia sentiments diversos: commoció i por, perplexitat i admiració. Curiositat i desconcert, tendresa. Un cop a casa, vaig explicar-ne alguns episodis als amics. No m’esperava que tots reaccionarien de la mateixa manera: «Massa terrible. Com ho va suportar? No es va tornar boja?». O bé: «Estem acostumats a llegir sobre una guerra diferent. Una guerra en què hi ha una frontera clara entre ells i nosaltres, entre el bé i el mal. Aquí, en canvi…». Però vaig veure que tots tenien llàgrimes als ulls, i que rumiaven. Devien rumiar el mateix que jo. Al món hi ha hagut milers de guerres —vaig llegir no fa gaire que n’han comptat més de tres mil, entre grosses i petites—, però la guerra potser ha estat, i continua sent, un dels principals misteris de la humanitat. No ha canviat res. Jo miro de reduir la gran història a la mida de la persona, per entendre’n alguna cosa. Miro de trobar les paraules. Però en aquest territori que podria semblar petit i fàcil d’observar i que és l’espai d’una ànima humana, tot hi resulta encara menys comprensible i previsible que en la història. Perquè tinc al davant llàgrimes vives, sentiments vius. La cara viva d’una persona per on, mentre dura la conversa, passen les ombres del dolor i la por. De vegades fins i tot s’endevina la subversiva intuïció sobre la bellesa amb prou feines perceptible del patiment humà. I llavors em faig por a mi mateixa…

Només hi ha un camí: estimar la persona. Entendre-la amb l’amor.