NOSALTRES NO DISPARÀVEM…
A la guerra hi ha molta gent… I moltes coses a fer.
Hi ha molta feina no relacionada únicament amb la mort, sinó també amb la vida. A la guerra no només s’hi ha de disparar, posar i desactivar mines, bombardejar i fer esclatar o entrar en combat cos a cos; també s’hi ha de rentar roba, guisar, fer pa, rentar cassoles, cuidar els cavalls, arreglar maquinària, ribotejar i clavetejar taüts, repartir el correu, adobar botes o portar tabac. Fins i tot durant la guerra, més de la meitat de la vida consisteix en coses banals. I en foteses. No és habitual pensar això, oi? «Hi ha una muntanya de la típica feina de dones», recorda l’Aleksandra Ióssifovna Mixútina, auxiliar d’infermeria. L’exèrcit anava al davant, i darrere seu hi havia el «segon front»: bugaderes, cuiners, mecànics de cotxe, carters…
Un d’aquests em va escriure: «No som herois, estàvem entre bastidors».
De les sabatetes i el maleït tros de fusta
Avancem pel fang, els cavalls s’hi enfonsen o hi cauen morts. Els camions s’hi encallen. Els soldats arrosseguen l’artilleria. Arrosseguen carros de roba i menjar. Capses de picadura de tabac. Veig una capsa de picadura que es tomba al fang; darrere seu, una muntanya de renecs. Cuiden la munició, cuiden el tabac…
El meu marit em diu, sempre em repeteix: «Obre bé els ulls! Això és èpic! Èpic!».
Tatiana Arkàdievna
Smeliànskaia,
periodista militar
Abans de la guerra vivia feliç, amb mon pare i ma mare. Mon pare havia tornat de la guerra de Finlàndia. Va tornar que li faltava un dit a la mà dreta, i jo li vaig preguntar: «Papa, per a què serveix la guerra?».
I la guerra va arribar de seguida, jo encara no m’havia fet prou gran. Ens van evacuar de Minsk. Ens van portar a Saràtov. Treballava al kolkhoz. Un dia em va cridar el president del soviet rural:
—Tota l’estona que penso en tu, noia.
Vaig quedar parada:
—I què pensa, mestre?
—Si no fos per aquesta cama de fusta! Tot és culpa d’aquest maleït tros de fusta…
Dreta al seu davant, no entenia res. Ell va dir:
—M’ha arribat un document que diu que enviï dues persones al front. I no sé qui enviar. Hi aniria jo mateix, si no fos per aquest maleït tros de fusta. I a tu no t’hi puc enviar, perquè no ets d’aquí. Però… que hi aniries? Tinc dues noies: tu i la Maria Útkina.
La Maria era molt alta, una noia feta i dreta. Jo, en canvi, no gaire. Era d’aquella manera.
—Hi aniràs?
—Em donaran peals?
—Ets tan bonica, que et donaran unes sabatetes.
I ho vaig acceptar.
… Ens van descarregar del tren, ens va venir a buscar un senyor cepat, amb bigoti, però ningú no se’n va anar amb ell. No sé per què; no ho vaig preguntar. No era gaire activa, jo, no era mai la primera de fer res. Després va venir un oficial ben plantat. Un nino! Ens va convèncer i vam marxar amb ell. Vam arribar a la unitat, i el mateix senyor del bigoti reia: «Què, com és que no heu volgut venir amb mi, xates?».
El comandant ens anava cridant una per una i ens preguntava: «Què saps fer?». Una li contestava: «Sé munyir vaques». Una altra deia: «A casa bullia patates i ajudava ma mare». Em va cridar a mi:
—I tu?
—Sé rentar roba.
—Ja veig que ets bona noia. Si també sabessis cuinar!
—En sé.
Em passava el dia fent menjar i de nit havia de rentar la roba dels soldats. Feia guàrdia. Em cridaven: «Sentinella!», i no tenia esma ni per contestar. Ni tan sols per donar senyals de vida…
Irina Nikolàievna Zínina,
soldat, cuinera
Anava amb un tren sanitari. Recordo que la primera setmana me la vaig passar plorant. Aviam, en primer lloc, no hi havia ma mare i, en segon lloc, anava a la tercera lleixa, allà on ara només hi posen l’equipatge. Allò era la meva habitació.
—A quina edat va marxar al front?
—Feia vuitè, però no vaig acabar el curs. Vaig córrer cap al front. Totes les noies del tren sanitari tenien la meva edat.
—I què hi fèieu, allà?
—Cuidàvem els ferits, els hi donàvem aigua i menjar, o la gibrella. Això era la nostra feina. Hi havia una noia més gran que feia feina amb mi. Al principi m’evitava problemes. «Si et demanen l’orinal, avisa’m». Hi havia ferits greus: a un li faltava un braç, a l’altre, una cama. El primer dia l’avisava, però no podia estar-se tot el dia i tota la nit amb mi, i em vaig quedar sola. Llavors un ferit em va cridar: «Infermera, l’orinal!».
Li allargo l’orinal i veig que no l’agafa. Miro: no té braços. Per un segon em va passar pel cap, no sé com em vaig imaginar què havia de fer, però em vaig quedar uns minuts palplantada sense saber gaire com actuar. M’entén? L’havia d’ajudar… però és que no sabia què era, allò, no ho havia vist mai. No ens ho havien ensenyat ni als cursets…
Svetlana Nikolàievna Liúbitx,
voluntària medicosanitària
Jo no disparava. Feia farinetes per als soldats. Em van posar una medalla per això. Però no me’n recordo, de la medalla: que potser vaig fer la guerra? Feia les farinetes, la sopa dels soldats. Portava cassoles i tines. Pesaven molt. Recordo que el comandament s’enfadava: «Els hi fotria un tret, a aquestes tines… Com t’ho faràs per parir després de la guerra?». Un dia va disparar a totes les tines. Vam haver-ne d’anar a buscar de més petites a no sé quin poble.
Quan venien soldats de primera línia, els donaven permís. Pobrets, tots bruts i cansats, amb les mans i els peus glaçats. Els que tenien més por de les fredorades eren els uzbeks i els tadjiks. A casa seva sempre hi fa sol i calor, però allà teníem trenta o quaranta graus sota zero. Si no aconseguia escalfar-se, li donaves el menjar. Perquè tot sol no es podia dur la cullera a la boca.
Aleksandra Semiónovna
Massakóvskaia,
soldat, cuinera
Rentava roba… Em vaig passar la guerra amb un cubell. Rentàvem a mà. Les jaquetes de buata, les guerreres. Quan portaven la roba interior, estava tota bruta i plena de polls. Les bates blanques, aquestes de camuflatge, estaven totes ensangonades, no eren blanques, eren vermelles. Negres, de sang resseca. La primera aigua no les rentava, sortia vermella o negra… Una guerrera arribava sense mànigues i amb un forat al bell mig del pit. Uns pantalons, sense camals. Ho rentaves tot amb llàgrimes i amb llàgrimes ho esbaldies.
Piles i piles de guerreres… de jaquetes de buata… Quan hi penso, les mans encara em fan mal. A l’hivern, la buata pesa molt, la sang s’hi congela. Encara ara hi somio sovint. N’hi ha una pila tota negra…
Maria Stepànovna Detkó,
soldat, bugadera
A la guerra hi va haver tants miracles… Ara l’hi explicaré.
L’Ània Kabúrova jeia a terra. Era la nostra enllaç. Es moria, una bala li havia tocat el cor. En aquell moment, un estol de grues ens va sobrevolar. Tothom va alçar el cap al cel, i ella va obrir els ulls. Va mirar: «Quina pena, noies!». Després va callar i ens va somriure: «Noies, de debò que em moriré?». En aquest moment, va arribar la nostra cartera, la Klava, cridant: «No et moris, no et moris! Hi ha una carta de casa teva…». L’Ània no tancava els ulls, s’esperava…
La nostra Klava es va asseure al seu costat, va obrir el sobre. Era una carta de sa mare: «Estimada filla meva…». Jo tenia el metge al costat, em deia: «És un miracle, un miracle! Està viva contra totes les lleis de la medicina…». Li van acabar de llegir la carta. I només llavors l’Ània va tancar els ulls.
Maria Nikolàievna
Vassílievskaia,
sergenta, enllaç
La meva especialitat… la meva especialitat és tallar els cabells als homes.
Ve una noia. No sé gaire com tallar-li els cabells. Té una cabellera sumptuosa, ondulada. El comandament entra al refugi.
—Talla’ls-hi com a un home.
—Però si és una dona.
—No, és un soldat. Tornarà a ser una dona després de la guerra.
Igualment… tan bon punt els cabells de les noies creixien una mica, de nit els hi arrissava. Em lloc de rul·los, teníem pinyes. Pinyes seques de pivet. Per arrissar una mica el serrell, almenys…
Vassilissa Iújnina,
soldat, perruquera
No he llegit gaires llibres, jo… i no sé parlar gaire bé, tampoc. Vestíem els soldats, els hi rentàvem i planxàvem la roba: vet aquí el nostre heroisme. Anàvem a cavall, poques vegades en tren. Els cavalls estaven extenuats, podríem dir que vam arribar fins a Berlín a peu. I, fent memòria, diria que vam fer tot el que calia: vam ajudar a portar ferits; al Dnièper, vam portar projectils caminant perquè no hi havia cap altra manera de transportar-los, els vam carregar a les mans uns quants quilòmetres. Cavàvem refugis, bastíem ponts…
Ens van encerclar; jo corria i disparava, com tothom. No sé dir si vaig matar ningú. Corria i disparava, com tothom.
Em fa l’efecte que he recordat poca cosa. Però en vaig viure moltes! Ja em vindran al cap. Torna un altre dia…
Anna Zakhàrovna Gorlatx,
soldat, bugadera
La meva història és curta. El brigada em pregunta:
—Quants anys tens, noia?
—Setze, per què?
—Doncs perquè no ens fan falta menors —diu.
—Faré el que calgui. Encara que sigui el pa.
I em van agafar.
Natàlia Mukhametdínova,
soldat, flequera
Em vaig allistar com a escrivent. I em van convèncer de passar a l’estat major d’aquesta manera: «Sabem que abans de la guerra feies de fotògrafa, doncs aquí també seràs fotògrafa», em van dir.
Recordo bé que no volia fotografiar la mort. Els morts. Feia fotos als soldats quan descansaven: quan fumaven i reien, quan els posaven medalles. Llàstima que no tenia rodets de color llavors, només de blanc i negre. Hauria pogut fer unes fotos molt boniques de quan bellugaven l’ensenya del regiment…
Avui dia em venen a veure periodistes i em pregunten: «Que va fer fotos dels morts? Del camp de batalla…». N’he buscat, però tinc poques fotografies de la mort. Quan es moria algú, els nois em demanaven: «Que el tens viu?», i el buscàvem viu. Per veure’l somriure…
Ielena Vilénskaia,
sergenta, escriventa
Construíem… ferrocarrils, pontons, búnquers. Érem a prop del front. Cavàvem la terra de nit perquè no ens detectessin.
Talàvem el bosc. Al meu escamot hi tenia sobretot noies, totes jovenetes. Hi havia uns quants homes, els que no eren útils per al combat. Com transportàvem els arbres? Doncs els agafàvem entre tots i els carregàvem. L’escamot sencer per bellugar un sol arbre. Ens sortien sangtraïts a les mans… a les espatlles…
Zoia Lukiànovna Verjbítskaia,
cap d’escamot d’un batalló de sapadors
Vaig acabar l’escola normal… Em van donar el títol quan la guerra ja havia començat. Com que hi havia guerra, no ens van concedir plaça, sinó que ens van enviar a casa. Al cap d’uns dies de ser a casa, em van fer anar a l’oficina de reclutament. Ma mare no m’hi deixava anar, és clar, encara era jove, només tenia divuit anys: «T’enviaré a ca mon germà, diré que no ets a casa». Vaig dir: «Però si soc de les Joventuts». A l’oficina de reclutament ens van reunir, ens van explicar això i allò i ens van dir que feien falta dones per a les fleques del front.
Era una feina molt dura. Teníem vuit forns de ferro. En arribar a una ciutat o un poble destruïts, els muntàvem. Un cop muntats, ens feia falta llenya, vint o trenta litres d’aigua, cinc sacs de farina. Les noies de divuit anys arrossegàvem sacs de farina de setanta quilos. Els agafàvem entre dues i els carregàvem. O ens apilaven quaranta pans en un carretó. Jo, per exemple, no el podia aixecar. Ens passàvem nit i dia a la vora del forn, nit i dia. Acabàvem d’amassar unes tines, que ja en feien falta unes altres. Ens bombardejaven, però nosaltres fèiem pa.
Maria Semiónovna Kulakova,
soldat, flequera
Doncs jo em vaig passar els quatre anys de guerra sobre rodes. Anava amunt i avall seguint les indicacions: «Punt d’avituallament de Sxukin», «Punt d’avituallament de Kojuró». Ens donaven tabac, cigarrets, pedres d’encenedor… tot el que era imprescindible per als soldats de primera línia, i ens posàvem en camí. De vegades en camió, de vegades en tren, però sobretot a peu amb un o dos soldats. Ho carregàvem tot a l’esquena. No podíem arribar fins a la trinxera a cavall, perquè els alemanys haurien sentit els cruixits. Tot a l’esquena, bonica meva…
Ielena Nikíforovna Iévskaia, soldat, avitualladora
Quan va començar la guerra, tenia divuit anys. Vivia a la ciutat de Múrom, a la regió de Vladímir. L’octubre de 1941, als de les Joventuts Comunistes ens van enviar a construir la carretera Múrom-Gorki-Kulebaki. Quan vam tornar-ne, ens van mobilitzar.
Em van enviar a l’Acadèmia de Comunicacions de Gorki, als cursos per a treballadors de correus. Després dels cursos, vaig entrar a l’exèrcit actiu, a la 60a divisió de fusellers. Era oficial d’un regiment de correus. Vaig veure amb els meus ulls gent que plorava i petonejava els sobres quan rebia cartes a primera línia del front. Però n’hi havia molts que tenien la família morta o bé vivint en territori ocupat per l’enemic. No els hi podien escriure. Llavors els hi enviàvem cartes de la Desconeguda: «Estimat soldat, t’escriu la Noia Desconeguda. Com va la lluita contra l’enemic? Quan tornaràs amb la Victòria?». Ens passàvem les nits escrivint… Vaig escriure centenars de cartes d’aquestes durant la guerra.
Maria Alekséievna Rémneva,
alferes, treballadora de correus
Del sabó especial K i el calabós
El primer de maig em vaig casar. I el 21 de juny va començar la guerra. Ens van sobrevolar els primers avions alemanys. Jo treballava en un orfenat per als nens espanyols que ens havien portat a Kíev. Això havia estat l’any 1937, la guerra civil a Espanya… Nosaltres no sabíem gens què fer, però els nens espanyols es van posar a cavar trinxeres al pati. Ells sí que ho sabien tot… Els van enviar a la rereguarda, mentre que jo vaig marxar a la regió de Penza. Tenia la missió d’organitzar cursets per a infermeres. A final de 1941 em va tocar valorar els exàmens d’aquests cursos perquè tots els metges eren al front. Vaig firmar els certificats i vaig demanar que m’enviessin al front a mi també. Em van destinar a un hospital militar de campanya a prop de Stalingrad. De totes les noies, era la més gran. La meva amiga Sónia Udrúgova, amb qui encara ens veiem, llavors tenia setze anys. Tot just havia acabat novè i havia fet aquells cursets sanitaris. Havien passat tres dies, que ja érem al front. La Sónia era al bosc, plorant. Me li vaig acostar:
—Per què plores, Sónia?
—Que no ho entens? Fa tres dies que no veig la mama.
Ara, quan li recordo aquell episodi, es trenca de riure.
A la batalla de Kursk, em van traslladar de l’hospital a una secció de bugaderia de campanya, com a comissària política. Les bugaderes eren contractades. Passàvem amb els carros plens de palanganes, tines i samovars per escalfar aigua, i al capdamunt hi seien les noies amb les seves faldilles vermelles, verdes, blaves o grises. Tots se’n reien: «Ja és aquí l’exèrcit de la bugada!». A mi em deien comissària bugadera. Més endavant les meves noies es van vestir una mica més com tocava; es van ben guarnir, diguéssim.
Fèiem una feina molt dura. Ni rastre de cap rentadora. Tot a mà… tot amb mans de dona. Arribàvem, ens donaven una barraca o un refugi. Hi rentàvem la roba. Abans d’eixugar-la, la impregnàvem de sabó especial K contra els polls. Hi havia DDT, però no servia de res. Fèiem servir el sabó K, que era molt pudent, feia una pudor terrible. A l’espai on rentàvem, també hi esteníem la roba i a més a més hi dormíem. Ens donaven vint o vint-i-cinc grams de sabó per rentar la roba interior de cada soldat. Arribava negra com la terra. Moltes noies s’herniaven de tant rentar, d’aixecar pes i de la tensió. Tenien èczemes a les mans per culpa del sabó K, les ungles els hi saltaven i es pensaven que no els en tornarien a créixer mai més. Igualment, reposaven un parell de dies i ja havien de tornar a rentar roba.
Les noies em feien cas.
Un dia vam arribar on hi havia instal·lada una unitat sencera d’aviadors. Imagini-s’ho, aquells nanos ens van veure totes brutes i espellifades i van dir amb menyspreu: «Ningú no diria que són bugaderes…». Les noies de poc que no se’m posen a plorar.
—Miri què diuen, comissària…
—No passa res, ja ens en venjarem.
I ens vam posar d’acord. Al vespre, les noies es van posar els millors vestits que tenien i van anar a un prat. Una de les noies tocava l’acordió i les altres ballaven. La condició era que no es podia ballar amb cap aviador. Se’ls hi acostaven, però elles no hi ballaven. Es van passar el vespre ballant entre elles. Al final, van acabar suplicant: «Per un imbècil que ha parlat massa, us heu enfadat amb tots nosaltres».
En principi, el personal contractat no es podia tancar al calabós. Però què havies de fer quan tenies cent noies juntes? A les onze teníem toc de queda, però res de res. Sempre provaven d’escapar-se. Al capdavall, eren noietes. Jo les enviava al calabós. Un dia va venir el comandament d’una unitat veïna, i jo en tenia dues tancades al calabós.
—Com és això? Tanca les contractades al calabós? —em van preguntar.
Jo vaig contestar, tranquil·lament:
—Enviï’n un informe al comandament, camarada coronel. És cosa seva. A mi em toca lluitar per la disciplina. I hi mantinc un ordre exemplar, aquí.
I amb això se’n van anar.
Hi havia una disciplina ferma. Un dia em vaig trobar un capità. Passava pel costat de casa i jo en sortia. Es va aturar.
—Déu meu! Surt d’aquí dins? Que sap qui hi viu, aquí?
—Sí.
—Hi viu la comissària política. Sap que és molt dolenta?
Li vaig dir que no ho havia sentit a dir mai.
—Déu meu, si no somriu mai! Sempre està enfadada.
—Que li agradaria conèixer-la?
—No, i ara, Déu meu!
En aquell moment em vaig presentar:
—Doncs permeti’m que em presenti: soc la comissària política!
—No, no pot ser! Amb tot el que me n’han arribat a explicar…
Cuidava molt les meves noies. N’hi havia una que es deia Vàlia, molt bonica. Un cop vaig passar-me deu dies a l’estat major. Quan vaig tornar, em van dir que la Vàlia tots aquells dies havia entrat tard, que anava amb no sé quin capità. Hi anava, doncs molt bé, era cosa passada. Al cap de dos mesos, vaig saber que la Vàlia estava embarassada. La vaig fer venir: «Com ha pogut passar, Vàlia? On aniràs, ara? Si la teva madrastra viu en una barraca…», perquè no tenia mare, sinó madrastra. Es va posar a plorar: «És culpa seva, si no hagués marxat uns dies, tot això no hauria passat». Em tractaven com si fos sa mare o una germana gran. Anava amb un abric primet i ja feia fred. Li vaig donar el meu capot. Va marxar, la meva Vàlia…
Era el 8 de març de 1945. Vam muntar una festa pel dia de la dona treballadora. Vam fer te. Vam aconseguir uns quants bombons. Quan les noies sortien de casa van veure dos alemanys que venien del bosc, arrossegant les metralladores, estaven ferits. Els van encerclar. I jo, com a comissària política, vaig escriure a l’informe: «Avui, dia 8 de març, les bugaderes han fet presoners dos alemanys».
L’endemà teníem reunió de comandaments. La primera cosa que va anunciar el cap de la secció política va ser:
—Camarades, vull donar-vos una bona notícia: la guerra s’acosta a la fi. Ahir les bugaderes de la 21a secció de campanya van capturar dos alemanys.
Tothom va aplaudir.
Durant la guerra no ens van condecorar, però quan es va acabar em van dir: «Condecori dues persones». Em vaig indignar. Vaig prendre la paraula i vaig dir que jo era la comissària política de la secció de bugaderes, que la feina havia estat molt dura, que moltes bugaderes tenien hèrnies, èczemes a les mans, etcètera, que eren noies joves que havien treballat més que les màquines, més que un tractor. Em van dir: «Si demà pot presentar-nos material digne de ser condecorat, llavors concedirem més condecoracions». Amb el comandament de la secció vam passar-nos la nit fent llistes. Moltes noies van rebre una Medalla al Valor o pel Servei de Combat, i una bugadera va rebre l’Orde de la Bandera Roja. Era la millor de totes, no s’apartava mai de la tina. Quan totes ja queien, sense esma, ella continuava rentant. Era una dona de mitjana edat, li havien mort tota la família.
Quan em tocava enviar les noies cap a casa, vaig voler-los donar alguna cosa. Eren totes de Bielorússia i Ucraïna, de llocs on tot estava destruït, assolat. Les hi havia d’enviar amb les mans buides? Érem en un poble alemany, hi havia un taller de modistes. Vaig anar-hi a fer un cop d’ull: les màquines eren allà; intactes, per sort meva. O sigui que a cada noia que llicenciàvem li vam fer un regal. Estava tan contenta, era tan feliç. Va ser tot el que vaig poder fer per a les meves noies.
Totes volien anar a casa i alhora tenien por de tornar-hi. Ningú no sabia què s’hi trobaria…
Valentina Kuzmínitxna
Bràttxikova-Borsxóvskaia,
tinenta, comissària política d’una secció de bugaderia de
campanya
Mon pare… el meu pare estimat era comunista, un sant. No he conegut mai de la vida ningú més bo que ell. M’educava: «Aviam, jo què seria sense el poder soviètic. Un pobre. Un jornaler al servei d’un terratinent. El poder soviètic m’ho va donar tot, vaig tenir educació. Vaig arribar a ser enginyer, construeixo ponts. Tot això ho dec al poder soviètic de la nostra terra».
Jo estimava el poder soviètic. Estimava Stalin i Voroixílov. Estimava tots els nostres líders. És el que em va ensenyar mon pare.
Hi havia guerra, jo em feia gran. Als vespres, mon pare i jo cantàvem La internacional i La guerra santa. Mon pare feia l’acompanyament d’acordió. Quan vaig fer divuit anys, va venir amb mi a l’oficina de reclutament.
Des de l’exèrcit, vaig escriure una carta a casa explicant que construïa i protegia ponts. Quina alegria tan gran que va ser per a la nostra família. Mon pare ens havia encomanat a tots l’amor pels ponts, els estimàvem des de petits. Quan veia un pont destruït, ja l’haguessin bombardejat o l’haguessin fet volar, per a mi era com si fos un ésser viu, no pas un objecte estratègic. Plorava… En el meu camí vaig trobar-me centenars de ponts destruïts. Fossin grans o petits, en una guerra era la primera cosa que es destruïa. L’objectiu número u. En passar pel costat d’unes ruïnes, jo sempre pensava: «Quants anys caldran per aixecar tot això de nou?». La guerra mata el temps, el preciós temps de les persones. Recordava molt bé que mon pare havia dedicat uns quants anys a construir cada pont. Es passava les nits treballant amb els plànols, fins i tot els caps de setmana. El que em sabia més greu de la guerra era el temps. El temps de mon pare…
Ara ja fa temps que és mort, però jo encara l’estimo. No m’ho crec quan diuen que els que eren com ell eren ximples i cecs perquè confiaven en Stalin. Ells temien Stalin. Confiaven en els ideals leninistes. Pensaven d’aquella manera. Cregui’m que eren persones bones i honrades; no confiaven en Stalin o Lenin, sinó en l’ideal comunista. En un socialisme amb rostre humà, que van dir-ne després. En la felicitat per a tothom. Per a cada home. Eren somiadors i idealistes, però cecs, no. No puc estar-hi d’acord. De cap manera! A meitat de la guerra vam començar a tenir uns tancs i uns avions fantàstics, i bon armament; de totes maneres, mai no hauríem aconseguit derrotar un enemic tan terrible com l’exèrcit de Hitler, que era potent, disciplinat i que havia sotmès mig Europa, si no haguéssim tingut fe. No li hauríem esberlat mai l’espinada. La nostra arma principal va ser la fe, no pas la por. Puc donar-n’hi la meva paraula honrada com a membre del Partit —durant la guerra em vaig fer del Partit i encara avui soc comunista—. No m’avergonyeixo del meu carnet ni en renego. La meva fe no ha canviat des de 1941.
Tamara Lukiànova Tórop,
soldat, enginyera
Les tropes alemanyes es van aturar a prop de Vorónej. Van trigar molt a prendre la ciutat. La bombardejaven sense parar. Els avions passaven per sobre del nostre poble, Moskovka. Encara no havia vist l’enemic, només n’havia vist els avions. Però ben aviat vaig saber què era la guerra.
A l’hospital ens van dir que havien bombardejat un tren just als afores de Vorónej. Vam anar-hi, ho vam veure. Què vam veure? Doncs carn picada i prou… no ho puc ni dir… ai, ai, ai! El primer a recobrar-se va ser el nostre metge en cap. Va fer un crit molt fort: «Lliteres!». Jo era la més jove de tots, acabava de fer setze anys, i tots vigilaven que no em desmaiés.
Caminàvem pels riells, entràvem als vagons. No hi havia ningú per carregar a les lliteres. Els vagons es cremaven, no se sentien gemecs ni crits. No quedava ningú sencer. Jo m’agafava el cor, els ulls se’m tancaven de por. En tornar a l’hospital, tothom va quedar abatut en alguna banda: un amb el cap a la taula, l’altre en una cadira, i així ens vam adormir.
Vaig acabar la guàrdia i me’n vaig anar cap a casa. Vaig arribar feta un mar de llàgrimes, vaig estirar-me al llit i ho vaig reviure tot… Ma mare va tornar de la feina i va venir també l’oncle Mítia. Vaig sentir la veu de ma mare:
—No sé què en serà, de la Lena. Mira quina cara que fa des que treballa a l’hospital. No sembla ella, no diu res, no parla amb ningú i crida mentre dorm. On és aquell somriure, aquella rialla? Tu bé que saps que era molt alegre. Ara no fa mai broma.
Sentia ma mare i em queien les llàgrimes.
Després que alliberessin Vorónej el 1943, vaig entrar a la milícia. Només hi havia noies. Totes teníem disset o divuit anys. Joves i boniques, mai no he vist tantes noies boniques juntes. La primera que vaig reconèixer va ser la Marússia Prókhorova, una amiga de la Tània Fiódorova. Eren del mateix poble. La Tània era seriosa, li agradava l’ordre i la netedat, mentre que a la Marússia li agradava cantar i ballar. Cantava unes gloses picants. Però el que li agradava sobretot era maquillar-se. S’asseia davant del mirall i s’hi passava hores. La Tània la renyava: «En lloc d’empolainar-te, valdria més que et planxessis l’uniforme i et fessis el llit com cal». Amb nosaltres també hi havia la Paixa Litàvrina, una noia tremenda. Era amiga de la Xura Batísxeva. Aquesta última era vergonyosa i discreta, era la més tranquil·la de totes. A la Liússia Likhatxova li agradava tenir els cabells arrissats. Es posava els rul·los i agafava la guitarra. Se n’anava a dormir amb la guitarra i es llevava amb la guitarra. La més gran de totes era la Polina Nevérova. Li havien matat el marit al front i sempre estava trista.
Anàvem totes amb uniforme. Quan ma mare em va veure amb l’uniforme per primera vegada, va empal·lidir.
—Has decidit allistar-te?
—No, mama, ja et vaig dir que vigilo els ponts —vaig mirar de tranquil·litzar-la.
Es va posar a plorar.
—Aviat s’acabarà la guerra i et trauràs el capot aquest d’una vegada.
Jo també m’ho pensava.
Dos dies després de saber que s’havia acabat la guerra, teníem una reunió a la sala de lectura. Hi va intervenir el cap de la milícia, el camarada Naúmov.
—Estimats combatents, la guerra s’ha acabat —va dir—. Ara bé, ahir vaig rebre l’ordre que a la carretera de l’Oest hi fan falta milicians.
Algú de la sala va cridar:
—Però si allà hi ha els guerrillers d’en Bandera![41]
En Naúmov va callar un moment i després va dir:
—Sí, noies, hi ha els guerrillers. Lluiten contra l’Exèrcit Roig. Però una ordre és una ordre, i s’ha de complir. Qui hi vulgui anar, si us plau, que entregui la sol·licitud al cap de guàrdia. Només hi aniran voluntàries.
Vam tornar a la caserna i ens vam estirar cadascuna al seu llit. Es va fer un gran silenci. Ningú no volia marxar lluny de casa. I ningú no volia morir un cop s’havia acabat la guerra. L’endemà ens van tornar a reunir. Jo seia a la taula presidencial, hi havien posat unes estovalles vermelles. Vaig pensar que era l’última vegada que m’asseia en aquella taula.
El cap de la milícia va pronunciar un discurs:
—Sabia que series la primera d’anar-hi, Bàbina. Molt bé totes vosaltres, noies, que no heu tingut por. La guerra ja s’ha acabat, podríeu tornar a casa però marxeu a defensar la Pàtria.
Ens en vam anar al cap de dos dies. Ens van posar en un tren de mercaderies. El terra estava cobert de palla, feia olor d’herba.
No havia sentit mai que hi hagués una ciutat que es deia Stri. Ara era la nostra destinació. La ciutat no em va agradar, era petita i esgarrifosa. Cada dia hi havia música i algun enterrament: d’un policia, un comunista o un membre de les Joventuts. Vam tornar a veure la mort. Em vaig fer amiga de la Gàlia Koróbkina. La van matar allà. I d’una altra noia… que també van apunyalar una nit. Llavors sí que vaig deixar del tot de riure i de fer broma…
Ielena Ivànovna Bàbina,
miliciana
De coixinets fosos i renecs
Soc pastada al pare… ben bé filla seva.
Mon pare, en Miron Lénkov, va fer un llarg recorregut. De ser un nano analfabet a comandar una secció durant la guerra civil. Era un comunista de debò. Quan es va morir, ma mare i jo ens vam quedar a viure a Leningrad. El millor de mi ho dec a aquesta ciutat. La meva passió eren els llibres. Sanglotava amb les novel·les de Lídia Txàrskaia, rellegia Turguénev sense parar.[42] M’agradava la poesia…
L’estiu de 1941… a final de juny vam anar a la regió del Don a veure l’àvia. La guerra ens va sorprendre pel camí. Van començar a córrer per l’estepa a galop tirat els genets que portaven les notificacions de les oficines de reclutament. Les cosaques cantaven, bevien i ploraven per acomiadar els cosacs que marxaven a la guerra. Vaig anar a l’oficina de reclutament del districte, al poble de Bókovskaia. Em van donar una resposta curta i seca:
—No ens hi emportem criatures, al front. Ets de les Joventuts? Perfecte, doncs, ves a ajudar al kolkhoz.
Palejàvem el gra perquè no es podrís a les sitges. Després collíem verdura. Se’m van fer durícies a les mans, els llavis se’m van tallar, tenia un moreno estepari a la cara. Si hi havia res que em distingís de les noies de pagès, només era que sabia una gran quantitat de versos i que podia recitar de memòria tot el llarg camí des del camp fins a casa.
La guerra s’acostava. El 17 d’octubre els nazis van ocupar Taganrog. Evacuaven tothom. L’àvia es va quedar, però ens va fer marxar a ma germana i a mi: «Sou joves, salveu-vos». Vam caminar cinc dies fins a l’estació d’Oblívskaia. Ens vam haver de treure les sandàlies, vam entrar descalces a l’estació. El cap d’estació prevenia tothom: «No espereu vagons coberts, enfileu-vos a les plataformes. Ara hi enganxarem la màquina i us enviarem a Stalingrad». Vam tenir sort de pujar a una plataforma carregada de civada. Vam ficar els peus descalços en el gra, ens vam tapar amb un mocador, ens vam ben arrambar l’una a l’altra i ens vam adormir… Feia dies que se’ns havia acabat el pa, també la mel. Els últims dies ens havien alimentat les cosaques. Ens feia vergonya agafar res, no podíem pagar, però ens insistien: «Mengeu, pobrissonetes. Ara tothom s’ho passa malament, ens hem d’ajudar els uns als altres». Em vaig prometre que mai no oblidaria aquella bondat humana. Mai! De cap manera! I no ho he fet.
Vam sortir de Stalingrad en un vaixell, després vam agafar un altre tren i a les dues de la matinada vam arribar a l’estació de Medvéditskoie. Una allau humana ens va abocar a l’andana. Glaçades com dos caramells, ens vam quedar allà palplantades, sense poder-nos bellugar, aguantant-nos l’una amb l’altra per no caure. Per no esmicolar-nos com s’havia esmicolat un cop davant dels meus ulls una granota treta d’un pot amb oxigen liquat i llançada a terra. Per sort, algú amb qui havíem fet el viatge va pensar en nosaltres. Va arribar un carro atapeït de gent i ens hi van lligar al darrere. Ens van posar jaquetes de buata. Van dir: «Camineu, si no us congelareu. No us refareu. No hi ha lloc per pujar-vos». Primer quèiem, però vam acabar caminant i al final corríem i tot. I així durant setze quilòmetres.
El poble de Frank és al kolkhoz Primer de Maig. Al president del kolkhoz li va agradar molt saber que jo era de Leningrad i que ja havia acabat novè.
—Això està molt bé. Em faràs d’ajudanta. De comptable.
Per un moment em vaig posar contenta i tot, però llavors vaig veure un cartell penjat darrere del president del kolkhoz que deia: «Noies, al volant!».
—No em penso estar a l’oficina —li vaig contestar—. Si me n’ensenyen, puc conduir un tractor.
Els tractors estaven coberts de neu. Els vam desenterrar i desmuntar, ens cremàvem les mans amb el metall gelat, hi deixàvem trossos de pell. Els perns rovellats i cargolats amb força semblaven soldadures. Quan no aconseguíem fer-los girar en sentit antihorari, ho provàvem en sentit horari. Aviam si per casualitat… I just en aquell moment, com si sortís de sota terra, apareixia el cap de brigada, l’Ivan Ivànovitx Nikitin, l’únic tractorista de debò, el nostre instructor. Es posava les mans al cap i no podia contenir els renecs: «Ai, collons! Càgon la puta…». Aquells renecs eren com gemecs. Però igualment un dia em va fer plorar.
Vaig sortir al camp fent marxa enrere. La caixa de canvis del meu STZ tenia gairebé tots els engranatges esdentegats. Vaig fer un càlcul senzill: amb vint quilòmetres algun tractor s’espatllaria i en traurien la caixa de canvis per muntar-la en el meu. I és el que va passar. Una tractorista com jo, la Sàrotxka Gozenbuk, no es va adonar que li regalimava aigua del radiador i va trencar el motor. Ai, collons! Càgon la puta…
Abans de la guerra no havia après ni a anar en bicicleta, i ara portava un tractor. Escalfàvem els motors molta estona amb foc viu, incomplint totes les normes. També vaig aprendre què és un estrangulament. I com s’ha de posar en marxa el tractor després d’aquest procediment: no has de fer girar la manovella una volta sencera, però amb mitja no en tens prou. Els lubricants i el carburant estaven racionats segons les normes del temps de guerra. Per cada gota responies amb el teu cap, i per cada coixinet que es fongués. Ai, collons! Càgon la puta… Per cada gota…
Un dia… vaig obrir l’aixeta del càrter per comprovar l’oli abans de sortir al camp. Va rajar-ne una mena de líquid. Vaig dir al cap de brigada que s’hi havia de posar oli nou. Es va acostar, se’n va fregar una gota a les mans, ho va ensumar i va dir: «No et faci por, encara pot fer feina un dia més». M’hi vaig discutir: «De cap manera, va ser vostè que ens va dir que…». Tenia la metxa curta: «La vaig cagar, dient-vos això. No hi ha manera, amb vosaltres. Princesetes de ciutat! Heu anat massa a escola. Ai, collons! Càgon la puta…». Au tira, càgon tot, etcètera. Vaig engegar. Feia calor, el tractor fumejava, no tenia aire per respirar. Però tot això eren ximpleries: com estaven els coixinets? Em feia l’efecte que repicaven. Em vaig aturar: doncs no repicaven. Vaig trepitjar el pedal: repicaven! I, de cop, a sota mateix del seient: pam, pam, pam!
Vaig apagar el motor, vaig córrer a mirar per l’espiera: dos coixinets de les bieles s’havien fos del tot! Em vaig deixar caure a terra, vaig abraçar una roda i, per segona vegada durant aquella guerra, em vaig posar a plorar. Era culpa meva: ja havia vist com estava aquell oli! M’havia espantat amb els renecs. Li hauria d’haver contestat de la mateixa manera, però no, soc massa educada.
Vaig sentir un soroll i em vaig girar. Ves per on! El president del kolkhoz, el director del parc de tractors i maquinària, el cap de la secció política i, és clar, el cap de la nostra brigada. Tot era culpa seva!
I el tenia allà palplantat, no es podia bellugar. Es feia el càrrec de tot. I no deia res. Ai, collons! Càgon la puta…
El director del parc ho va entendre tot, també:
—Quants?
—Dos —vaig dir.
Segons les lleis en temps de guerra, m’havien de jutjar. Càrrecs: negligència i sabotatge.
El cap de la secció política es va dirigir al cap de brigada:
—Què fas que no cuides les teves noies? Com vols que faci jutjar aquesta criatura!
Es va arreglar tot. Amb unes quantes xerrades. Però el cap de brigada no va tornar a renegar davant meu. Jo, en canvi, ja n’havia après… Ai, collons! Càgon la puta… Com les deixava anar…
Llavors va arribar la felicitat: ma mare ens va trobar. Va arribar, tornàvem a ser una família. De cop va dir:
—Diria que has de tornar a l’escola.
No la vaig acabar d’entendre:
—On?
—Qui vols que faci el teu desè curs?
Després de tot el que havia viscut, se’m feia estrany tornar al pupitre de l’escola, resoldre problemes, escriure redaccions i aprendre’m els verbs alemanys en lloc d’estar matant nazis! I, tot això, quan l’enemic ja havia arribat fins al Volga!
Només havia d’esperar una mica: al cap de quatre mesos, havia de fer disset anys. No eren divuit, però almenys eren disset. I llavors ningú no em podria enviar a casa! Ningú! Al comitè del districte del Partit, tot va anar com una seda, però a l’oficina de reclutament vaig haver-me de barallar. Per culpa de l’edat i de la vista. Tot i que el primer em va ajudar una mica a solucionar el segon. Quan es van posar a parlar de l’edat, vaig acusar el reclutador de buròcrata. I em vaig declarar en vaga de fam. Em vaig asseure al seu costat i no me’n vaig moure en dos dies sencers. Vaig refusar un tros de pa i una tassa d’aigua calenta. Vaig amenaçar-lo que em moriria de gana, però que abans escriuria una nota per dir qui era el culpable de la meva mort. No li va fer gaire por i no s’ho va acabar de creure, però igualment em va enviar a la comissió mèdica. Tot això passava a la mateixa habitació. Allà mateix. La metgessa em va revisar la vista i va fer un gest d’impotència. El reclutador es va posar a riure i va dir que m’hauria pogut estalviar la vaga de fam. Li sabia greu per mi. Però vaig dir-los que no m’hi veia bé per culpa de la vaga. Em vaig acostar a la finestra, a la vora de la làmina per avaluar l’agudesa visual, i em vaig posar a bramar. Vaig bramar fins que… Vaig bramar molta estona, fins que no em vaig aprendre de memòria les rengleres més petites. Llavors em vaig eixugar les llàgrimes i els hi vaig dir que em podien fer la revisió un altre cop. I la vaig passar.
El 10 de novembre de 1942, després d’acumular provisions per a deu dies, tal com ens havien ordenat, ens vam aplegar —unes vint-i-cinc noies— dins la caixa d’un camió vell i vam entonar Han donat l’ordre, canviant la lletra. En lloc de dir «de fer la guerra civil», dèiem «de protegir el nostre país». Des de Kamixin, on vam prestar jurament, vam caminar en formació per la riba esquerra del Volga fins a Kapustin Iar. És on hi havia el regiment de reserva. I allà ens vam perdre entre milers d’homes. Venien compradors de diverses unitats per escollir els reforços. Feien tot el que podien per obviar-nos. Passaven sempre de llarg.
Pel camí havia fet dues amigues, l’Ànnuixka Rakxenko i l’Àssia Bàssina. Elles dues no tenien cap ofici, i a mi el meu no em semblava que fos gaire militar. Per això, demanessin el que demanessin, sempre fèiem juntes un pas endavant. Ens pensàvem que de seguida aprendríem qualsevol ofici. Però ens evitaven.
Ara bé, quan van demanar: «Conductors, tractoristes i mecànics, tres passes endavant!», vam respondre-hi totes tres. I el comprador, que era un jove tinent primer, no va aconseguir passar de llarg. Perquè no vaig fer tres passes endavant, sinó cinc, i es va haver d’aturar:
—Per què només selecciona homes? Jo també soc tractorista!
Va quedar parat:
—No pot ser. Aviam, quin és l’ordre d’explosió del tractor?
—U, tres, quatre, dos.
—Has fos cap coixinet?
Vaig ser sincera i vaig confessar que n’havia fos dos completament.
—Molt bé, t’agafo. Per la sinceritat —va assentir i va continuar.
Les meves amigues se’m van posar al costat. El tinent primer feia veure que ja li anava bé. Ai, collons! Càgon la puta…
El comandament de la unitat, fent repàs dels reforços, va preguntar al tinent primer:
—Per què has portat aquestes nenes?
L’altre, confós, va dir que li havíem fet pena: que hauríem acabat ves a saber on i ens haurien matat com a perdius.
El comandament va sospirar.
—Va bé. Una a la cuina, l’altra al magatzem i la que tingui més estudis, d’escriventa a l’estat major. —Va callar i va afegir-hi—: És llàstima, són boniques.
La que tenia més estudis era jo, però com havia de fer d’escriventa? I què hi tenia a veure que fóssim boniques? Em vaig oblidar de la disciplina militar i vaig etzibar directament:
—Som voluntàries! Hem vingut a defensar la Pàtria. Només anirem a unitats de combat…
No sé per què, però el coronel de seguida va cedir:
—Unitats de combat, doncs que siguin de combat. Dues a la reparació ambulant, a les màquines, i aquesta altra, la llenguda, a muntar motors.
D’aquesta manera vam començar a servir en el 44è taller de campanya per a vehicles, tancs i cuirassats. Érem una fàbrica amb rodes. Les màquines anaven muntades en uns camions, en deien els ambulants: fresadores, mandrinadores, polidores, torns; el generador, la màquina de recautxutar i la de vulcanitzar. A cada màquina hi treballaven dues persones. Dotze hores seguides, sense un sol minut de treva. El company et cobria per poder dinar, sopar i esmorzar. Quan a algú li tocava el torn de guàrdia, l’altre treballava vint-i-quatre hores. Fèiem feina sota la neu, en el fang, sota les bombes. Ja ningú no ens deia que fóssim boniques. Però a tothom li feien llàstima les noies boniques a la guerra, més llàstima que els altres. Això és veritat. Sabia greu enterrar-les, enviar l’òbit a sa mare… Ai, collons! Càgon la puta…
Ara sovint tinc somnis. Sé que en tinc, però poques vegades me’n recordo. De totes maneres, em queda la sensació d’haver estat en alguna banda, i haver-ne tornat. En un segon d’un somni hi cap tot allò que a la vida demana anys. De vegades confonc somni i realitat. Em sembla que va ser a Zimóvniki que m’acabava d’estirar a dormir un parell d’hores quan va començar un bombardeig. Ai, collons! Càgon la puta… Preferia que em matessin que no pas perdre’m el plaer d’un parell d’hores de becaina. Hi va haver una explosió allà al costat. La casa va trontollar. Però jo vaig continuar dormint…
No tenia por, aquest sentiment no el tenia. En puc donar paraula. Només després dels atacs aeris més ferotges, em feia mal una dent que tenia foradada. Però no em durava gaire, tampoc. Encara avui diria que soc terriblement valenta, si no fos que uns quants anys després de la guerra vaig haver de visitar especialistes per uns dolors constants, insofribles i del tot incomprensibles en els punts més diversos del meu organisme. Un neuròleg eminent em va demanar l’edat i va quedar astorat:
—Ha aconseguit carregar-se el sistema nerviós vegetatiu amb vint-i-quatre anys! Com pensa continuar vivint?
Vaig contestar-li que pensava continuar vivint bé. En primer lloc, era viva! Com havia anhelat sobreviure! Sí, era viva, però uns mesos de vida de postguerra i les articulacions se’m van inflar, el braç dret no em responia i em feia molt de mal, la vista m’havia empitjorat encara més, un ronyó se m’havia desplaçat avall, tenia el fetge fora de lloc i, com va quedar clar, el sistema nerviós vegetatiu destrossat del tot. Però durant tota la guerra havia somiat que estudiaria. I la universitat per a mi va ser un segon Stalingrad. Vaig acabar-la un any abans d’hora; si no, no hauria tingut esma. Quatre anys amb el mateix capot, hivern, primavera i tardor, i amb una guerrera tan descolorida que semblava blanca… Ai, collons! Càgon la puta…
Antonina Mirónovna Lénkova,
mecànica d’un taller de campanya per a vehicles, tancs i
cuirassats.