FEIEN FALTA SOLDATS… PERÒ NOSALTRES VOLÍEM SER BONIQUES…
Durant uns quants anys he gravat centenars d’històries. A les prestatgeries hi tinc arxivats centenars de cassets i milers de fulls impresos. Els escolto i llegeixo amb atenció…
El món de la guerra se’m revela cada vegada més des d’una perspectiva inesperada. Abans hi havia preguntes que no em feia. Per exemple: com van poder passar-se anys dormint en unes trinxeres fetes a correcuita o directament a terra, a la vora del foc, anant amb botes i capots? Com van poder passar-se anys sense riure ni ballar? Sense portar vestits d’estiu? Sense pensar en sabates ni flors… Però si tenien divuit o vint anys! Abans pensava que no hi havia lloc a la guerra per a la vida d’una dona. Que no hi era possible, que hi estava gairebé prohibida. Però m’equivocava. De seguida, ja a les primeres entrevistes, em vaig adonar que, parlessin del que parlessin, fins i tot de la mort, les dones sempre mencionaven (sí!) la bellesa. Era una part indestructible de la seva existència: «Se la veia tan bonica, ajaguda al taüt… semblava una núvia». (A. Strótseva, soldat d’infanteria), o bé «M’havien de posar una medalla i tenia la guerrera molt vella. M’hi vaig cosir un coll de gasa. Alguna cosa blanca… En aquell instant, em va semblar que era tan bonica. Però no tenia mirall, no em vaig veure. Ens ho havien bombardejat tot…». (N. Iermakova, enllaç). M’explicaven contentes i de bon grat les seves martingales de noies innocents, petits secrets, senyals invisibles de com en la quotidianitat masculina de la guerra, en l’activitat masculina de la guerra, volien continuar sent elles mateixes. No volien trair la seva naturalesa. Per sorpresa meva —havien passat quaranta anys—, conservaven a la memòria una gran quantitat de detalls de la vida quotidiana a la guerra. Detalls, matisos, colors i sons. En el seu món, la quotidianitat i l’existència confluïen, i el corrent de l’existència tenia un valor intrínsec. Recordaven la guerra com un temps de vida. No tant d’acció com de vida. Més d’un cop vaig observar que, en les seves converses, el petit passava per sobre del gros, i fins i tot de la història. «Em sap greu perquè només vaig ser bonica durant la guerra. Hi vaig passar els millors anys. Els vaig cremar. Després em vaig fer vella molt de pressa…». (Anna Galai, metrallera).
Amb la distància dels anys, certes coses s’havien fet grosses de cop, d’altres s’havien tornat petites. Tot el que era humà i íntim s’havia fet gros. Havia esdevingut el més proper i interessant de tot tant per a mi com, el que és més curiós, per a elles. El que era humà havia vençut el que era inhumà, només pel fet de ser humà. «No et facin por les meves llàgrimes, no et sàpiguen greu. Tant me fa passar-m’ho malament, t’estic agraïda perquè m’has fet recordar la joventut…». (K. S. Tikhonóvitx, sergenta, artillera antiaèria).
Aquesta guerra tampoc no la coneixia. Ni tan sols la sospitava…
De botes d’home i barrets de dona
Vivíem sota terra, com els talps. Però igualment, sempre teníem algun trasto. A la primavera, portaves una branqueta i la penjaves. Et feia contenta. Potser l’endemà ja no hi series, això ho pensàvem totes. I recordaves coses, sense parar… A una noia li van enviar de casa un vestit de llana. Li teníem enveja, tot i que no era permès portar roba pròpia. I el brigada, que era un home, remugava: «Hauria valgut més que t’haguessin enviat llençols. Fan més servei». No teníem llençols ni coixins. Dormíem damunt de branques o palla. Però jo tenia unes arracades amagades i me les posava de nit, per dormir.
Quan vaig patir la primera commoció, no hi sentia ni parlava. Em vaig dir: «Si no recupero la veu, em tiro a sota d’un tren». Cantava molt bé i m’havia quedat sense veu. Però em va tornar. Estava tan contenta, que em vaig posar les arracades. Vaig arribar a fer la guàrdia cridant d’alegria:
—Camarada tinent primer, la sergenta de guàrdia informa que…
—Què és això?
—Què és què?
—Fot el camp!
—Què passa?
—Treu-te les arracades ara mateix! Quina mena de soldat ets?
El tinent primer era molt guapo. N’estàvem totes una mica enamorades. Ens deia que a la guerra hi feien falta soldats, només soldats. Feien falta soldats, però nosaltres volíem ser boniques… Tota la guerra que em va fer por que no em mutilessin una cama. Tenia unes cames boniques. Per a un home, què representava? No era tan terrible, si perdia les cames. Seria un heroi, de totes maneres. Es podria casar! Però si una dona perdia les cames, el seu destí quedava decidit. El destí d’una dona…
Maria Nikolàievna Sxólokova,
sergenta, cap d’un escamot d’enllaç
Em vaig passar la guerra somrient. Pensava que havia de somriure tant com pogués, perquè una dona sempre ha de brillar. Abans que m’enviessin al front, un vell professor ens va ensenyar: «A cada ferit heu de dir-li que l’estimeu. La medicina més potent que teniu és l’amor. L’amor cura, dona forces per sobreviure». Trobaves un ferit que plorava de dolor i li deies: «Vinga, bonic. Vinga, rei meu…». «M’estimes, infermereta?». —A les més joves ens deien infermeretes—. «I tant que sí. Ara t’has de recuperar de seguida». Ells podien enfadar-se i renegar, però nosaltres no, mai. Per una paraula malsonant, podies acabar al calabós.
Era difícil… és clar que era difícil. Prova d’enfilar-te a un camió amb faldilla quan només tens homes al voltant. Eren uns camions alts, especials per al transport sanitari. Enfila’t a dalt de tot! Prova-ho!
Vera Vladímirovna Xevaldíxeva,
tinenta primera, cirurgiana
Ens van fer pujar a uns vagons de mercaderies. Érem dotze noies, tots els altres eren homes. Quan havíem fet deu o quinze quilòmetres, el tren es va aturar. Deu o quinze quilòmetres i ja tornàvem a estar en via morta. Sense aigua ni lavabo, sap què vull dir?
Els homes feien fogueres allà on paràvem, hi espolsaven els polls, s’eixugaven. Però nosaltres què havíem de fer? Corríem a cobert i ens trèiem la roba. Jo duia un jerseiet de punt. Hi havia polls a cada mil·límetre, a cada puntada. Quan els veia, tenia nàusees. Hi ha polls de cap, de roba, de pubis… Jo en tenia de tots. Però no podia anar allà amb els homes. No podia rostir tots aquells polls amb els homes. Em feia vergonya. Vaig llençar el jersei i em vaig quedar amb el vestit i prou.
En una altra parada, una dona em va donar una jaqueta i unes sabates velles.
Vam fer un llarg camí, després encara vam recórrer un bon tros a peu. Feia un fred glacial. Jo caminava sense deixar de mirar-me al mirall, no fos cas que m’hagués congelat. A la nit vaig veure que tenia les galtes gelades. Que ximpleta que arribava a ser… Havia sentit a dir que, quan se’t gelen les galtes, se’t tornen blanques. I les meves eren ben vermelles. Vaig pensar que ja m’estava bé que estiguessin sempre gelades. Però l’endemà ja se m’havien tornat negres…
Nadejda Vassílievna Alekséieva,
soldat, telegrafista
Hi havia moltes noies boniques amb nosaltres… Vam anar als banys i, allà mateix, hi havia una perruqueria. L’una per l’altra, ens vam anar tenyint les celles. Com ens va renyar el comandament: «Heu vingut a lluitar o aneu a un ball?». Ens vam passar la nit plorant i fregant-nos-les. Al matí va venir i ens va repetir a cada una: «A mi em fan falta soldats, no senyoretes. A la guerra, les senyoretes no hi sobreviuen». Era un comandament molt sever. Abans de la guerra havia estat mestre de matemàtiques…
Anastassia Petrovna Xéleg,
caporala major, operadora de globus aerostàtic
Em fa l’efecte que he viscut dues vides: una d’home, i l’altra de dona…
En arribar a l’acadèmia, de cop tot era disciplina militar: en els exercicis, quan formàvem o a la caserna, tot es feia segons el reglament. No rebíem cap tracte de favor per ser noies. L’únic que sentíem era: «Prou de parlar!», «Xerraires!». Al vespre ens venia molt de gust seure i brodar una estona… en fi, recordar alguna cosa femenina. No era permès de cap manera. Ens havíem quedat sense casa i sense feines domèstiques i no ens hi acabàvem de trobar de gust. Només ens donaven una hora de descans: sèiem a la sala Lenin, escrivíem cartes, podíem estar-nos per allà dretes, parlant. Però no es permetien ni riallades ni crits.
—Podíeu cantar?
—No, no podíem.
—I per què?
—No estava permès. Si anaves en formació i te’n donaven l’ordre, podies cantar. L’ordre era: «Entonadora, entoni!».
—I així com així no es podia?
—No, no complia el reglament.
—Era difícil acostumar-s’hi?
Doncs em fa l’efecte que no m’hi vaig acostumar. Amb prou feines havies tingut temps d’adormir-te, quan de sobte: «Amunt!», era com si un cop de vent ens fes fora del llit. Començaves a vestir-te, però és que les dones portem més peces de roba que els homes, ara t’enredaves amb una cosa, ara amb una altra. Finalment, amb el cinturó a la mà, corries al vestuari. Agafaves el capot sense ni aturar-te i volaves cap a l’armeria. Posaves una funda a la pala, la passaves pel cinturó, al damunt hi col·locaves una cartutxera, la lligaves no se sap com. Engrapaves el fusell, li posaves el passador sobre la marxa i, literalment, baixaves l’escala rodolant des del quart pis. Ja en formació, t’acabaves d’arreglar. I per fer tot això tenies uns minuts comptats.
I ja al front… duia unes botes que m’anaven tres números grans. Estaven totes arrugades i la pols es ficava als plecs. La mestressa de la casa on era em va portar un parell d’ous: «Enduu-te’ls, pel camí; estàs tan seca que et trencaràs de seguida». D’amagat, perquè no em veiés, vaig trencar els ous, que eren petitons, i em vaig netejar les sabates. És clar que tenia gana, però va guanyar la banda femenina: volia que em veiessin bonica. No s’imagina com arriba a fregar el capot. Com n’arriba a ser tot plegat de pesant, de masculí: el cinturó i tot plegat. El que m’agradava menys de tot era que el capot em fregués el coll, i aquelles botes. Et canviava la manera de caminar, tot et canviava…
Recordo que estàvem tristes. Que sempre anàvem tristes…
Stanislava Petrovna Vólkova,
alferes, cap d’una secció de sapadors
No era gaire fàcil convertir-nos en soldats… No era una cosa senzilla.
Ens van donar els uniformes. El brigada ens va fer formar:
—Igualeu les puntes dels peus.
Les havíem igualades. Les puntes estaven igualades, però nosaltres quedàvem enrere perquè les botes eren del quaranta o del quaranta-u. I ell:
—Les puntes, les puntes!
I després:
—Cadets! Alineeu el pit amb els tres cadets de la dreta!
Això no ho podíem fer, és clar, i llavors va bramar:
—Què us hi heu posat a les butxaques de la guerra?
Ens vam posar a riure.
—Ja n’hi ha prou, de riure! —va cridar el brigada.
Perquè aprenguéssim a saludar d’una manera correcta i precisa, ens ho feia saludar tot: des de les taules fins als cartells que hi havia penjats. Ai, ho va passar malament amb nosaltres.
En una ciutat ens van portar fins als banys en formació. Els homes van entrar a la part d’homes, i nosaltres a la de dones. A dins, les dones es van posar a cridar, tapant-se:
—Que hi ha soldats!
Era impossible distingir si érem noies o nois, entre els cabells curts i l’uniforme militar. Un altre dia vam anar a un lavabo i les dones van fer venir un policia. Li vam dir:
—I on hem d’anar, nosaltres?
I va escridassar les dones:
—Però si són noies!
—Què han de ser noies, si són soldats…
Maria Nikolàievna Stepànova,
comandanta, cap de comunicacions d’un batalló de fusellers
Només recordo la carretera. La carretera… amunt i avall.
Quan vam arribar al segon front de Bielorússia, ens van voler deixar a l’estat major de la divisió. Ens van dir: «Sou dones, què hi heu d’anar a fer a primera línia?». Nosaltres: «No, som franctiradores, envieu-nos on cregueu oportú». Llavors ens van dir: «Us enviarem a un regiment que té un bon coronel, sap cuidar les noies». Hi havia tota mena de comandaments. Això ens havien dit.
Aquest coronel ens va rebre amb aquestes paraules: «Mireu, noies, heu vingut aquí a combatre. Combateu, doncs, i no feu res més. Hi ha homes pertot arreu, no hi ha cap dona. El dimoni deu saber com us ho puc explicar d’una altra manera, tot plegat. És la guerra, això, noies…». Es feia el càrrec que encara érem unes criatures. En el primer atac aeri que vam tenir, em vaig ajupir amb les mans al cap. Després vaig pensar que em sabia greu per les mans, també. Encara no estava preparada per morir.
Recordo que a Alemanya… ai, quina gràcia! En un poblet alemany ens van allotjar una nit en un castell. Hi havia moltes habitacions i sales. Quines sales! Els armaris eren plens de roba bonica. Cada noia ens vam escollir un vestit. A mi me’n va fer gràcia un de groc, i també una bata. No tinc paraules per dir que bonica que arribava a ser aquella bata: llarga, lleugera… com una ploma! Però ens n’havíem d’anar a dormir, ja, estàvem esgotades. Ens vam posar els vestits i ens en vam anar al llit. Ens vam vestir amb el que ens va agradar més i ens vam adormir de seguida. Jo vaig dormir amb el vestit posat i la bata al damunt.
Un altre dia, ens vam triar cadascuna un barret en una barreteria abandonada. I, per poder-lo portar una estoneta, vam passar la nit dormint assegudes. Al matí ens vam llevar, ens vam mirar un últim cop al mirall… ens els vam treure i ens vam tornar a posar les guerreres i els pantalons. No portàvem res a sobre. Per fer camí, fins i tot una agulla pesa massa. Ens ficàvem la cullera a la canya de la bota, i s’ha acabat…
Bella Issaàkovna Epstein,
sergenta, franctiradora
Els homes… són d’una manera… No sempre ens entenien.
Però nosaltres ens estimàvem molt el nostre coronel, en Ptitsin. Li dèiem pare. No era com els altres, entenia la nostra ànima femenina. Érem a prop de Moscou, durant la retirada, en l’època més dura, i ens va dir:
—Noies, Moscou és aquí mateix. Us portaré una perruquera. Que us faci les celles, les pestanyes i us posi rul·los. Encara que no estigui permès, vull que estigueu maques. La guerra serà llarga. Trigarà a acabar-se…
I ens va portar una perruquera. Ens vam posar rul·los, ens vam maquillar. I vam ser tan felices…
Zinaïda Prokófievna Gomariova,
telegrafista
Corríem pel gel del llac Làdoga. A l’atac. Van començar a caure projectils. Estàvem envoltats d’aigua, un ferit s’hi enfonsava al moment. Jo m’arrossegava per embenar-los. Vaig arrossegar-me fins a un que tenia les cames destrossades. Perdia els sentits, però em va apartar i va furgar la motxilla. Buscava la ració d’emergència. Volia menjar encara que s’hagués de morir. Ens havien donat menjar quan vam començar a avançar pel gel. Jo el volia embenar, però ell no parava de furgar la motxilla i no hi havia manera: els homes no suportaven gens la gana. Per a ells era pitjor que la mort.
I de mi ves què recordo: primer la mort et fa por. Dins teu hi conviuen la sorpresa i la curiositat. I després l’una i l’altra desapareixen per la fatiga. Estàs sempre al límit de les teves forces. Més enllà del límit. Només hi ha una por que duri fins al final: la d’estar lletja després de la mort. És una por femenina: «Que no quedi feta a miques per un projectil». I ja sé què és, això… perquè em va tocar recollir-ne unes quantes, de miques d’aquestes.
Sófia Konstantínovna
Dubniakova,
auxiliar sanitària
No parava de ploure… Corríem pel fang, la gent hi queia. Els ferits, els morts. No volíem morir en aquell fanguissar. En aquell pantà negre. Com havia de jeure allà, una noia jove? Un altre dia, en els boscos d’Orxa, a Bielorússia, hi havia uns arbustos petits de gatzerí. I lliris blaus d’hivern. Tot un prat de color blau. M’hauria de morir entre unes flors com aquestes! Jeure en aquest prat! Encara era un cap de suro de disset anys… m’imaginava la mort d’aquella manera.
Em pensava que morir era com envolar-se cap a alguna banda. Una nit vam parlar de la mort, però només va ser una vegada. Teníem por de pronunciar aquesta paraula…
Liubov Ivànovna Osmolóvskaia,
soldat, exploradora
Al nostre regiment érem tot dones. Vam marxar al front el maig del 1942.
Ens van donar un avió Po-2. Petit i lent. Només podia volar a poca alçada, sovint en vol rasant. Arran de terra! Abans de la guerra, el jovent el feia servir per aprendre a volar als aeroclubs. Ningú no s’hauria imaginat mai que l’haurien fet servir amb finalitats militars. Era un avió de fusta, tot de contraplacat, recobert de percala. D’una mena de gasa. Amb un sol impacte directe s’encenia i es cremava sencer en l’aire, abans de tocar a terra. Era com un llumí. L’únic detall sòlid de metall que tenia era el motor M-II. Més endavant, cap al final de la guerra, ens van donar paracaigudes i van instal·lar una metralladora a la cabina del navegant. Però fins aleshores no hi havia hagut armament, només els portabombes a sota les ales i prou. Ara dirien que érem kamikazes, i potser sí que ho érem. Sí! Ho érem! Però és que la victòria tenia més valor que la nostra vida. La victòria!
Em preguntava com ho podíem suportar? Doncs l’hi diré.
Abans de jubilar-me, em posava malalta només de pensar: què vol dir que no treballaré? Per què he fet una segona carrera després dels cinquanta? M’havia llicenciat en història. Havia estat geòloga tota la vida. Però un bon geòleg sempre és sobre el terreny, i jo ja no tenia esma. Un metge em va fer un electrocardiograma i em va preguntar:
—Quan va tenir l’infart?
—Quin infart?
—Té el cor ple de cicatrius.
Eren cicatrius de la guerra. Quan t’acostes a un objectiu, tota tu tremoles. Un tremolor et recorre tot el cos, perquè a sota teu tot és foc: els caces disparen, les bateries antiaèries disparen… Unes quantes noies van haver de deixar el regiment, no ho suportaven. Volàvem de nit, sobretot. Durant un temps van provar d’enviar-nos a missions diürnes, però de seguida van deixar estar l’ocurrència. Podien abatre els nostres Po-2 amb una metralladora…
Fèiem fins a dotze sortides per nit. Vaig veure en Pokrixkin, el famós as de l’aviació, que venia d’una missió de combat. Era un home fort, no tenia vint o vint-i-un anys com nosaltres. Mentre li carregaven l’avió de combustible, un tècnic li va treure la camisa i l’hi va escórrer. Va rajar com si hagués estat sota la pluja. Ara pot fer-se una idea de què ens passava a nosaltres. Quan aterràvem, gairebé no podíem sortir de la cabina, ens havien d’estirar enfora. No podíem ni aguantar el portamapes, l’havíem d’arrossegar.
I la feina de les nostres armeres? Havien de portar a mà fins a l’aparell quatre bombes, això representava quatre-cents quilos. I tota la nit igual, quan un avió s’enlairava, un altre aterrava. Durant la guerra, l’organisme se’ns va reestructurar fins a tal punt que no érem dones. No teníem coses de dones… els períodes… bé, ja sap què vull dir. Després de la guerra, no totes van poder tenir criatures.
Fumàvem totes. Jo també fumava, notava que em tranquil·litzava una mica. Aterraves tremolant, t’encenies un cigarret i et calmaves. Portàvem jaquetes de cuir, pantalons, camises i a l’hivern una pellissa. Volguessis o no, tant en els moviments com en la manera de caminar t’hi sortia un deix masculí. Quan es va acabar la guerra, ens van fer uns vestits de color caqui. De seguida vam sentir que érem noies…
Aleksandra Semiónovna Popova,
tinenta de la Guàrdia, navegant
No fa gaire em van concedir la Medalla de la Creu Roja. La medalla d’or internacional Florence Nightingale. Tothom em felicitava i se’n sorprenia: «Com s’ho va fer per arrossegar cent quaranta-set ferits? A les fotos de la guerra sembla una noieta tan poca cosa». Doncs sí, potser vaig arrossegar-ne dos-cents, llavors no ho comptàvem. No em passava ni pel cap, no ho vèiem d’aquesta manera. Hi ha un combat, a la gent li raja la sang, i jo m’havia d’asseure a prendre notes? No m’esperava mai que s’aturés l’atac, m’arrossegava en ple combat per recollir els ferits. Si un tenia una ferida de metralla i jo no hi anava fins al cap d’una hora o dues, ja no hi hauria pogut fer res, s’hauria dessagnat.
Em van ferir tres cops i vaig patir tres commocions. A la guerra, tothom tenia algun somni: un volia tornar a casa, l’altre volia arribar a Berlín. I jo només anhelava una cosa: viure fins al dia que fes divuit anys. Per alguna raó, em feia por morir-me abans d’hora, no viure fins a fer-ne divuit. Anava amb pantalons i gorra, sempre espellifada, perquè sempre m’arrossegava de genolls i encara amb el pes d’un ferit a sobre. No m’acabava de creure que mai tornaria a aixecar-me i caminar, en lloc d’arrossegar-me. Era com un somni! Un dia va venir el comandament de la divisió, em va veure i va preguntar: «Què feu amb aquest adolescent? Per què el teniu aquí? Se n’hauria d’anar a escola!».
Recordo que no tenia prou benes… Les ferides de bala són tan terribles que hi gastes un paquet sencer de bena. Jo m’estripava tota la roba interior i demanava als nois: «Vinga, traieu-vos els calçotets llargs i les samarretes, que la gent se’m mor!». Se’ls treien i els feien a miques. No passava vergonya davant seu, eren com germans, vivia amb ells com si fos un noiet. Caminàvem de tres en tres, agafats, i el del mig dormia un parell d’horetes. Després canviàvem de lloc. Vaig arribar a Berlín. Vaig firmar el Reichstag: «Jo, Sófia Kuntsévitx, he vingut fins aquí per matar la guerra».
Quan veig una fossa comuna, m’hi agenollo al davant. Sempre que en veig una… sempre de genolls.
Sófia Adàmovna Kuntsévitx,
brigada, auxiliar sanitària d’una companyia de fusellers
D’un tiple de noieta i de supersticions marineres
Havia sentit… paraules… que eren verí. Paraules que eren com pedres… Deien que voler anar a la guerra era un desig d’homes. Que podia matar una dona? Això era cosa de dones anormals i deficients.
No! Mil vegades no! Això era un desig humà. Hi havia guerra, jo feia vida normal. De noieta… Però la veïna va rebre una carta: tenia el marit a l’hospital, ferit. Vaig pensar: «Si ell està ferit, qui hi ha en lloc seu?». En va tornar un sense braç: «Qui hi ha en lloc seu?». Un altre va arribar sense cama: «Qui hi ha en lloc seu?». Vaig escriure, demanar i suplicar que m’agafessin a l’exèrcit. Ens havien educat d’aquesta manera: al nostre país no hi podia passar res sense nosaltres. Ens havien ensenyat a estimar-lo. A admirar-lo. Si hi havia començat la guerra, teníem l’obligació d’ajudar d’alguna manera. Si feien falta infermeres, doncs havíem de fer d’infermeres. Si feien falta artilleres, doncs havíem de fer d’artilleres.
Que si, un cop al front, volíem semblar homes? Al principi ho volíem molt: ens tallàvem els cabells curts, canviàvem la manera de caminar i tot. Però després ja no, ni pensar-ho! Després teníem moltes ganes de maquillar-nos; no et menjaves el sucre i te’l guardaves per poder-te’n empastifar el tupè. Érem felices quan aconseguíem una marmita d’aigua per rentar-nos el cap. Si fèiem una caminada llarga, buscàvem herba flonja. L’arrencàvem, i les cames… aviam, ja m’entén, que ens les netejàvem amb l’herba… Les noies teníem les nostres particularitats. L’exèrcit no hi havia pensat. Teníem les cames verdes. Si el brigada tenia una certa edat, ja se’n feia el càrrec i no ens confiscava la roba interior de més a més; però si era jove, ens confiscava tot el que tinguéssim de més a més. Què vol que li sobri a una noia que de vegades havia de canviar-se de roba dos cops al dia. Arrencàvem les mànigues de les samarretes interiors, però només en teníem dues. O sigui, només quatre mànigues…
Klara Semiónovna Tikhonóvitx,
sergenta major, artillera antiaèria
Abans de la guerra, m’agradava tot el que era militar… masculí. Vaig escriure a l’acadèmia d’aviació perquè m’enviessin les normes d’admissió. L’uniforme em quedava bé. M’agradava la formació, la claredat, les ordres abruptes. De l’acadèmia van contestar-me: «Primer acabi els deu cursos escolars».
Per descomptat, quan va començar la guerra, amb el tarannà que tenia no em podia quedar a casa. Però no em volien per anar al front. De cap manera, perquè tenia setze anys. El comissari militar deia: «Què pensarà l’enemic si, quan la guerra tot just acaba de començar, ja ens emportem al front noietes menors d’edat?». «S’ha d’esclafar l’enemic». «Ja se’n sortiran sense vostè».
Vaig mirar de convence’l dient-li que era alta, que ningú no em faria setze anys, sinó molts més. Era al seu despatx, no marxava: «Posi-hi que en tinc divuit i no setze». «Això m’ho dius ara; però després, quan te’n recordis de mi, què?».
Doncs després de la guerra ja no volia, és que ja no podia fer cap especialització militar. No sabia com treure’m tot el que fos de camuflatge… Encara avui em repugnen els pantalons, no me’n poso ni per anar al bosc a buscar bolets o a collir baies. Em venia de gust posar-me roba normal i corrent, de dona…
Klara Vassílievna Gontxarova,
soldat, artillera antiaèria
Vam notar la guerra de cop. El mateix dia que vam acabar a l’acadèmia, ja van presentar-se els compradors. Era el nom que es donava als que venien d’unitats que s’havien de reorganitzar a buscar gent nova. Sempre eren homes, es notava molt que els hi fèiem pena. Nosaltres ens els miràvem d’una manera, i ells a nosaltres d’una altra. Fèiem un pas endavant a la filera, volíem que ens triessin de seguida, fer-nos notar, que se’ns veiés, però ells estaven cansats i ens miraven sabent on ens enviaven. Ho sabien tot.
El nostre regiment era masculí, només hi havia vint-i-dues dones. Era el 870è regiment d’artilleria de llarg abast. De casa vam agafar un parell o tres de mudes de roba interior. Tampoc no podíem carregar gaire. Ens van bombardejar i ens vam quedar amb el que portàvem posat, amb el que havíem pogut fugir. Els homes van anar al centre de trasllats i els van tornar a vestir. Però no hi havia res per a nosaltres. Ens van donar uns peals i ens en vam fer calcetes i sostens. Quan el comandament ho va saber, ens va esbroncar.
Va passar mig any, i de tant sobreesforç vam deixar de ser dones. Se’ns va aturar… se’ns va trencar el cicle biològic. Queda clar? És esgarrifós! És esgarrifós pensar que mai no tornaràs a ser una dona.
Maria Nésterovna Kuzmenko,
sergenta major, armera
Ens hi esforçàvem. No volíem que ens diguessin: «Ai, aquestes dones». I pencàvem més que els homes, perquè a sobre havíem de demostrar que no érem pitjors que ells. Durant molt de temps van tenir una actitud altiva i condescendent amb nosaltres: «Ja faran la guerra, ja, aquestes nanes…».
Però com podíem ser homes? És impossible ser un home. Els pensaments són una cosa, però la nostra naturalesa n’és una altra. La nostra biologia…
Caminem… Unes dues-centes noies i, darrere nostre, unes dos-cents homes. Fa molta calor. Trenta quilòmetres a pas lleuger. Trenta! Caminem deixant un rastre de taques vermelles a la sorra. Un rastre vermell… en fi, coses de dones… Com vols amagar res aquí? Els soldats venen al darrere i fan veure que no se n’adonen. No miren sota els peus. Quan s’eixuguen, els pantalons es tornen com de vidre. Tallen. Ens fèiem ferides i sempre se sentia olor de sang. És que no ens donaven res de res. Vigilàvem quan els soldats estenien les samarretes als arbustos i els en robàvem un parell. Després se’n feien el càrrec i reien: «Brigada, dona’ns samarretes, que les noies ens les han fotut». De cotó i benes no en teníem prou ni per als ferits. O sigui que per a això… La roba interior femenina no devia arribar fins al cap de dos anys. Portàvem calçotets i samarretes d’home. Doncs això, que caminàvem… Amb botes! També teníem els peus fregits. Caminàvem cap a un pas de riu, ens hi esperaven uns transbordadors. Quan hi vam ser, ens van començar a bombardejar. Un bombardeig terrible. Els homes s’amagaven on podien. Ens cridaven, però nosaltres no sentíem ni les bombes. No estàvem gaire pel bombardeig, sinó més aviat pel riu. Vam anar cap a l’aigua. Aigua! Aigua! I ens hi vam asseure fins que vam quedar ben xopes. Sota el foc de metralla. Això mateix… La vergonya era més terrible que la mort. I allà, dins de l’aigua, s’hi van morir unes quantes noies.
Potser llavors va ser la primera vegada que vaig voler ser un home. La primera…
I va arribar la victòria. Al principi, anava pel carrer i no m’acabava de creure que haguéssim vençut. Seia a taula i no m’ho acabava de creure. La victòria! La nostra victòria…
Maria Semiónovna Kaliberdà,
sergenta major, enllaç
Ja havíem alliberat Letònia. Acantonats a Daugavpils. Era de nit, jo era a punt d’estirar-me. Vaig sentir que el sentinella cridava l’alto a algú:
—Alto! Qui hi ha?
Al cap de deu minuts em van cridar del comandament. Vaig entrar al refugi, hi havia els camarades i un home vestit de civil. Em va quedar gravat. Tots aquells anys només havia vist homes amb uniforme i capot, i aquell duia un abric negre amb coll de pelfa.
—Ens ha d’ajudar —em va dir l’home—. La meva dona pareix a dos quilòmetres d’aquí. Està tota sola, a casa no hi ha ningú més.
El comandament no ho tenia clar:
—És en terra de ningú. Ja sap que és perillós.
—Hi ha una dona parint. L’he d’ajudar.
M’acompanyaven quatre metrallers. Vaig fer una bossa amb material d’embenatge, i també vaig agafar uns peals de franel·la que m’havien donat no feia gaire. Vam marxar. No paraven de disparar-nos: ara feien curt, ara es passaven. El bosc era tan espès que no es veia ni la lluna. Finalment es va dibuixar la silueta d’una construcció. Era una granja. Vam entrar-hi i vaig veure la dona. Estava ajaguda a terra, coberta de parracs. El marit va passar les cortines de les finestres. Dos metrallers eren al pati, dos a la porta i un m’aguantava el fanalet. La dona amb prou feines podia contenir els gemecs, li feia molt de mal.
Jo no parava de demanar-li:
—Aguanti, bonica. No pot cridar. Aguanti…
Allò era terra de ningú. Si l’enemic notava res, ens cobriria de projectils. Però quan els soldats van sentir que la criatura havia nascut… «Visca! Visca!», van fer, fluixet, gairebé xiuxiuejant. Havia nascut una criatura a primera línia del front!
Van portar aigua. No es podia fer bullir enlloc, o sigui que vaig netejar el nadó amb aigua freda. El vaig embolicar amb els meus peals. En aquella casa no hi havia res més que els parracs que tenia la mare a sota.
Vaig esquitllar-me a la granja unes quantes nits més. Abans d’iniciar l’ofensiva, vaig anar-hi per últim cop a acomiadar-me:
—No podré tornar més. Marxem.
La dona va preguntar alguna cosa al marit en letó. Ell m’ho va traduir:
—Em pregunta la dona que com es diu, vostè.
—Anna.
La dona va tornar a parlar. I el marit m’ho va tornar a traduir:
—Diu que és un nom molt bonic. I que en honor seu, a la nostra filla li posarem Anna.
La dona es va mig incorporar, perquè encara no es podia llevar, i em va allargar una polvorera de nacre preciosa. Era l’objecte més valuós que tenia, és clar. Vaig obrir-la i, de nit, aquella olor de pólvores mentre al voltant nostre disparaven, queien projectils… Va ser una cosa com… Encara avui m’agafa plorera. L’olor de pólvores, aquella tapadoreta nacrada, la criatura petita… era una nena. Va ser una cosa com de casa, com de la vida real d’una dona…
Anna Nikolàievna Khrolóvitx,
tinenta de la Guàrdia, practicant
Una dona a la Marina… era una cosa prohibida, gairebé antinatural. Es considerava que portava mala sort a l’embarcació. Vaig néixer a prop de Fàstov, jo. Les dones del poble es van burlar de ma mare fins que es va morir: «Què vas parir, una nena o un nen?». Vaig arribar a escriure al mariscal Voroixílov perquè m’admetessin a l’Acadèmia Tècnica d’Artilleria de Leningrad. I només m’hi van admetre per ordre personal seva. Era l’única noia.
Acabada la formació, igualment em volien fer quedar a terra. Llavors vaig deixar de dir que era una dona. El meu cognom ucraïnès, Rudenko,[43] em va salvar. De totes maneres, un dia em vaig delatar. Passava el llampàs per la coberta, vaig sentir un soroll i em vaig girar: un mariner perseguia un gat que no se sabia com havia anat a parar en un vaixell on encara perdurava la superstició dels primers navegants, segons la qual els gats i les dones al mar porten mala sort. El gat no volia abandonar el vaixell, i feia unes fintes que haurien estat l’enveja de qualsevol estrella del futbol mundial. A bord, tothom reia. Però un moment que el gat de poc que no va caure a l’aigua, vaig espantar-me i vaig fer un crit. Vaig cridar amb un tiple tant de noieta, que les rialles dels homes van callar de cop. Es va fer el silenci.
Vaig sentir la veu del comandament:
—Mariner de guàrdia, hi ha cap dona a bord?
—De cap manera, camarada comandant.
Pànic, de nou: una dona a bord.
Vaig ser la primera dona oficial de carrera de tota la marina de guerra. Durant la guerra equipava vaixells de la infanteria de marina. Llavors va sortir a la premsa anglesa que una mena de criatura incomprensible, que no se sabia si era home o dona, combatia a la flota russa. Deia que ningú no voldria casar-se amb aquella «lady amb daga». Que no voldrien casar-se amb mi? Doncs s’equivocava, el bon home, em vaig casar amb l’oficial més ben plantat de tots…
Vaig ser una esposa feliç i soc una mare i una àvia feliç. No és culpa meva que el meu marit caigués al front.
La Marina, l’he estimada i l’estimaré tota la vida…
Taíssia Petrovna
Rudenko-Xeveliova,
capitana, comandament d’una companyia de la flota moscovita;
actualment, tinenta coronela retirada
Jo treballava a la fàbrica. En una fàbrica de cadenes de Mikhàltxikovo, el nostre poble, que és al districte de Kstovski de la regió de Gorki. Quan van començar a cridar homes i enviar-los al front, em van col·locar en una màquina a fer feina d’homes. D’aquí van traslladar-me a fer de mallera a la farga on es forjaven en calent les cadenes dels vaixells.
Demanava d’anar al front, però la direcció de la fàbrica en retenia amb diversos pretextos. Llavors vaig dirigir-me al comitè de districte de les Joventuts Comunistes i, el març de 1942, vaig rebre la notificació de reclutament. Marxàvem unes quantes noies i tot el poble va sortir a acomiadar-nos. Vam fer a peu els trenta quilòmetres fins a Gorki. Allà ens van distribuir en diferents unitats. A mi em van destinar al 784è regiment d’artilleria antiaèria de calibre mitjà.
De seguida em van nomenar apuntadora primera. Però allò encara em semblava poc, jo volia ser carregadora. En realitat, era una feina que es considerava exclusivament masculina. S’havien d’aixecar projectils de setze quilos i aguantar el foc intens al ritme d’una salva cada cinc segons. Però la feina de mallera no havia estat en va. Al cap d’un any em van ascendir a caporala major i em van donar el comandament d’una peça d’artilleria, en la qual hi havia dues noies i quatre homes. El foc intens arroentava els canons i era perillós disparar. Llavors, contra totes les normes, havíem de refredar-los amb mantes xopes d’aigua. Les armes no ho aguantaven, les persones sí. Jo era una noia forta i resistent, però soc conscient que a la guerra era capaç de fer molt més que no en temps de pau. Fins i tot físicament. No sé d’on van sortir-me unes forces desconegudes.
Quan vaig sentir que anunciaven la victòria per la ràdio, vaig alertar l’equip i vaig donar la meva última ordre:
—Azimut: quinze, zero, zero. Angle d’elevació: deu, zero. Espoleta: cent vint. Ritme: deu!
Em vaig apropar al pany i vaig disparar quatre projectils en honor a la victòria després de quatre anys de guerra.
En sentir les detonacions, a la bateria tothom va sortir corrents, inclòs el comandament, l’Slatvinski. Davant de tothom, va ordenar que m’arrestessin per insubordinació, però després se’n va desdir. I llavors tots junts vam començar a disparar a l’aire amb les nostres armes personals, mentre ens abraçàvem i ens fèiem petons. Vam beure vodka i vam cantar cançons. I després ens vam passar tota la nit i tot el dia plorant.
Klàvdia Vassílievna Konovàlova,
caporala major, cap d’una peça d’artilleria antiaèria
Duia la metralladora de mà a l’espatlla. Mai no vaig admetre que pesava molt. Qui m’hauria volgut com a número dos, llavors? Els combatents deficients calia canviar-los. M’haurien enviat a la cuina. I hauria estat una vergonya. Déu no volgués fer-me passar tota la guerra a la cuina. Com hauria plorat…
—Enviaven igual dones que homes a les missions?
Miraven de protegir-nos. Perquè t’enviessin a una missió de combat, ho havies de demanar o bé t’ho havies de merèixer. Demostrar que valies. Havies de ser valenta i agosarada. I no totes les noies eren aptes per a coses així. A la nostra cuina hi teníem la Vàlia. Era tan tendra i tímida que no te la podies ni imaginar amb un fusell. En una situació extrema hauria disparat, és clar, però no es desvivia per les missions. I jo? Jo sí que m’hi desvivia. Hi somiava!
I mira que a l’escola era una nena tan tranquil·la… passava desapercebuda.
Galina Iaroslàvovna Dubovik,
partisana de la brigada Stalin, la 12a de la cavalleria
partisana
Ordre: ser-hi al cap de vint-i-quatre hores. Destinació: 713è hospital de campanya.
Recordo que em vaig presentar a l’hospital amb un vestit de sedalina negra i sandàlies. A sobre portava una gavardina del meu marit. Immediatament em van donar l’uniforme, però no el vaig voler: tot m’anava tres o quatre talles gran. Van fer arribar al director de l’hospital que jo no acceptava la disciplina militar. No va prendre cap mesura, va dir que s’esperessin, que ja em canviaria jo de roba passats uns dies.
Al cap d’uns dies, ens vam traslladar i ens van bombardejar amb intensitat. Ens vam amagar en un camp de patates, havia plogut. Es pot fer una idea de com em van quedar el vestidet i les sandàlies? L’endemà mateix ja anava vestida de soldat. Amb l’uniforme complet.
Així va començar el meu camí com a militar… que va arribar fins a Alemanya.
A primers de gener de 1942, vam entrar al poble d’Afonevka, a la regió de Kursk. Feia un fred que pelava. Hi havia dos edificis escolars atapeïts de ferits: en lliteres, a terra, sobre la palla. No hi havia vehicles ni benzina per dur-los a la rereguarda. El director de l’hospital va decidir d’organitzar un comboi de cavalls des d’Afonevka i els pobles veïns. Va arribar l’endemà al matí. Només hi havia dones menant els cavalls. Als trineus hi duien flassades fetes a mà, pellisses, coixins, i algun edredó de plomes i tot. Encara avui em salten les llàgrimes quan hi penso. Quines escenes… Cada dona es va triar un ferit, el preparava per al viatge mentre li xiuxiuejava: «Ai, el meu fillet!», «Vinga, rei meu», «Au, som-hi, preciós». Totes duien una mica de menjar fet a casa, patates calentes i tot. Acotxaven els ferits amb la roba d’abric de casa i els feien pujar amb compte als trineus. Encara avui sento aquella pregària, aquell xiuxiueig de les dones: «Vinga, rei meu», «Au, som-hi, preciós»… Em sap greu, em remou la consciència i tot no haver-los demanat els noms.
Encara em va quedar gravada una altra cosa. Ens bellugàvem per la Bielorússia alliberada i no trobàvem ni un sol home als pobles. Ens hi rebien només dones. Només hi quedaven dones…
Ielena Ivànovna Variúkhina,
infermera
Del silenci de l’horror i la bellesa de la ficció
Vol dir que trobaré les paraules adequades? De com disparava, sí que en puc parlar. De com plorava, no. Això em quedarà al pap. Només sé una cosa: a la guerra les persones es tornen terribles i insondables. Com es poden arribar a entendre?
Vostè és escriptora. Inventi’s alguna cosa. Una cosa bonica. Sense polls ni fang, sense vomitera. Sense pudor de vodka i de sang. Que no sigui tan terrible com la vida…
Anastassia Ivànovna Medvédkina,
soldat, metrallera
No ho sé… Aviam, sí que entenc què em pregunta, però no tinc prou paraules… No en sé prou… Com l’hi puc descriure? Cal que… Un espasme m’escanyava, igual com m’escanya ara: de nit, jec en silenci i de sobte me’n recordo. I m’ofego. Entre calfreds. És això…
Aquestes paraules són en alguna banda… Fa falta un poeta… Com Dant…
Anna Petrovna Kaliàguina,
sergenta, auxiliar sanitària
De vegades sento música… o una cançó. Una veu de dona. I hi trobo el que sentia llavors. Una cosa que s’hi assembla.
En canvi, miro una pel·lícula de guerra i és tot mentida. Llegeixo un llibre de guerra i és tot mentida. No, no és això… No me’n surto. Em poso a parlar i tampoc no és això. No és tan esgarrifós ni tan bonic. Sap que bonic que arriba a ser un matí a la guerra? Abans d’un combat. Te’l mires i saps que pot ser el teu últim matí. La terra és tan bonica, i l’aire, i el solet…
Olga Nikítitxna Zabélina,
cirurgiana militar
Vivíem al gueto encerclats de filferro espinós. Recordo que va passar un dimarts, no sé per què però em vaig fixar que era dimarts. Un dimarts… El dia i el mes, no els recordo. Però era dimarts. Em vaig acostar a la finestra per casualitat. Al banc de davant de casa hi havia un noi i una noia que es feien petons. Al voltant tot eren pogroms i metrallades. I ells fent-se petons! Aquella imatge de pau em va trasbalsar…
A l’altre cap del carrer, el nostre carrer era curt, hi va aparèixer la patrulla alemanya. També ho van veure tot, tenien una perspectiva excel·lent. No vaig tenir temps d’entendre res. És clar que no… Un crit. Un estrèpit. Trets. Jo… no pensava en res. El primer sentiment: la por. Només vaig veure que el noi i la noia s’aixecaven i de seguida queien a terra. Van caure plegats.
I després… Va passar un dia, un altre, encara un altre… I jo només pensava en allò. Perquè ho havia d’entendre: no es feien petons a casa, sinó al carrer. Per què? Doncs perquè volien morir d’aquella manera. Sabien que al gueto els acabarien matant igualment, i volien morir d’una altra manera. Allò era amor, és clar. Què, si no? Què més podia ser… només amor.
L’hi he explicat… Aviam, que m’ha sortit una cosa bonica, oi? I en la vida? En la vida vaig experimentar l’horror. Sí. Què més? Ara que hi penso: lluitaven perquè… perquè volien una mort bonica. Estic convençuda que ho van triar ells.
Liubov Eduàrdovna Kréssova,
membre de la resistència
Jo? No en vull parlar… Però és que, en realitat… d’això no se’n pot parlar.
Irina Moisséievna Lepítskaia,
soldat, fusellera
Una dona boja vagarejava per la ciutat. Ja no es rentava ni es pentinava mai. Li havien mort cinc fills. Tots. I de maneres diferents. A un li havien disparat al cap, a un altre, a l’orella…
S’acostava a algú pel carrer, a qualsevol que passés, i li deia: «Ara t’explicaré com em van matar els fills. Per quin començo? Per en Vàssenka… Li van disparar a l’orelleta! I a en Tólik, al caparró… Per quin començo?».
Tothom en fugia. Havia perdut el seny, per això ho podia explicar.
Antonina Albértovna Vijutóvitx,
infermera partisana
Només recordo una cosa: que cridaven «victòria!». Tot el dia aquella cridòria: «Victòria! Germans! Victòria!». Jo primer no m’ho creia, estàvem tan acostumats a la guerra, era com si fos la nostra vida. Victòria! Havíem guanyat. Érem feliços! Feliços!
Anna Mikhàilovna Perepiolka,
sergenta, infermera.