Prev Next

MAMA, QUÈ ÉS UN PAPA?

No veig el final d’aquest camí. Em fa l’efecte que el mal és infinit. Ja no me’l puc mirar com em miro la història. Qui podria respondre’m amb qui m’enfronto, amb el temps o amb l’home? Els temps canvien, però, i les persones? Penso en l’estúpida repetició de la vida.

S’han explicat com soldats. Com dones. Moltes van ser mares.

Del bany infantil i d’una mama que semblava un papa

Corro. En som uns quants, que correm. Que fugim. Ens persegueixen. Ens disparen. I ma mare allà, sota el foc de les metralladores. Però ens veu que correm. I sento que crida. Després em van explicar què cridava. Deia: «Molt bé que t’hagis posat l’abric blanc, filleta. Perquè ja no hi haurà ningú per vestir-te». Donava per fet que em matarien i estava contenta que hagués de reposar tota de blanc. Abans d’allò, havíem anat de visita al poble del costat. Per Pasqua. A casa d’uns parents.

Es va fer un silenci. Havien deixat de disparar. Només ma mare cridava. O potser sí que disparaven? No ho sentia.

Tota la nostra família va morir durant la guerra. Quan es va acabar, no tenia ningú per esperar.

Liubov Ígorevna Rudkóvskaia,
partisana

Van començar els bombardejos sobre Minsk.

Vaig córrer al parvulari a buscar el meu fill, la nena era fora de la ciutat. Just acabava de fer dos anys, anava a la llar d’infants i havien marxat d’excursió fora de la ciutat. Vaig decidir que recolliria el nen i el duria a casa, i que després correria a buscar la meva filla. Volia reunir-los tots al més aviat possible.

Quan arribava al parvulari, els avions sobrevolaven la ciutat, bombardejaven algun lloc. Rere la tanca, vaig sentir la veu del meu fill, que encara no tenia quatre anys:

—No tingueu por, la mama m’ha dit que esclafaran els alemanys.

Vaig treure el cap per la porteta, hi havia una pila de criatures, i el meu fill les tranquil·litzava. Quan em va veure, es va posar a tremolar i a plorar. Va resultar que estava espantadíssim.

El vaig dur a casa, vaig demanar a la sogra que estigués per ell i me’n vaig anar a buscar la meva filla. Corrent! Al lloc on se suposava que eren els de la llar d’infants, no hi havia ningú. Les dones del poble em van dir que s’havien endut les criatures a una altra banda. On? Qui? Deien que segurament cap a la ciutat. Que anaven amb dues mestres, que no havien esperat els cotxes i havien marxat a peu. Hi havia deu quilòmetres fins a la ciutat. Però és que aquelles criatures eren molt petites, tenien un any o dos. Pobrissoneta meva, vaig passar-me dues setmanes buscant-la. Per diversos pobles. Quan vaig entrar en aquella casa on van dir-me que sí que hi havia els nens d’aquella llar d’infants, no m’ho podia creure. Jeien envoltats de merda, amb perdó, tenien febre. Semblaven morts. La directora, una dona molt jove, s’havia tornat tota canosa. Havien fet tot el camí a peu fins a la ciutat, s’havien perdut, uns quants nens s’havien mort.

Voltava per allà i no trobava la meva filla. La directora mirava de calmar-me:

—No es desesperi, busqui-la. Ha de ser-hi, la recordo.

Vaig trobar la meva Éllotxka gràcies a una sabateta. No l’hauria reconeguda mai, si no.

Llavors se’ns va cremar la casa. Ens vam quedar al carrer, amb el que portàvem a sobre. Les unitats alemanyes ja entraven a la ciutat. No teníem on anar a caure morts, vam passar-nos uns quants dies al carrer amb els nens. Em vaig trobar la Tamara Serguéievna Sinitsa, ens coneixíem una mica d’abans de la guerra. Va escoltar-me i em va dir:

—Veniu a casa meva.

—Els meus fills tenen la tos ferina. Com vols que vinguem?

Ella també tenia criatures, els hi podien encomanar. Però és que en aquella època… no hi havia medicines i les clíniques estaven tancades.

—No, no, som-hi.

Reina meva, com puc oblidar una cosa així? Van compartir peles de patata amb nosaltres. Vaig fer uns pantalonets al meu fill amb la meva faldilla vella, per poder-li fer un regal d’aniversari.

Però teníem un desig de lluita. La inacció ens torturava. Quina felicitat quan va sorgir la possibilitat de fer feina per a la resistència i no estar-me més de braços encreuats, esperant. El meu fill era més grandet, pel que pogués ser vaig enviar-lo amb la sogra. Ella m’hi va posar una condició: «Em quedo el meu net, però no has d’aparèixer més per casa. Encara ens mataran a tots per culpa teva». Vaig passar tres anys sense veure el meu fill, em feia por d’acostar-me a aquella casa. La meva filla, quan els alemanys van començar a seguir-me la pista, vaig agafar-la i vam marxar amb els partisans. La vaig dur a coll cinquanta quilòmetres. Cinquanta quilòmetres… Vam caminar dues setmanes.

Va estar-se allà amb mi més d’un any. Sovint penso: com vam poder sobreviure? Si m’ho pregunta, no l’hi sé dir. Bonica, és impossible aguantar una cosa així. Encara avui em fa petar de dents quan sento dir setge partisà.

Maig de 1943. Em van enviar amb una màquina d’escriure a la zona partisana veïna. A la regió de Boríssov. Tenien una màquina de les d’aquí, amb lletra ciríl·lica, però en necessitaven una amb lletra alemanya, i d’aquestes només en teníem una nosaltres. Era la que havia tret jo del Minsk ocupat per encàrrec del comitè de la resistència. Uns dies després d’arribar a la vora del llac Pàlik, va començar el setge. Vet aquí on havia anat a parar.

I no hi havia anat tota sola, sinó amb la meva filla. Quan marxava un parell de dies de missió, la deixava amb altra gent. Però no podia deixar-la enlloc tants dies. I, és clar, me l’havia enduta. I vam caure juntes dins del setge. Els alemanys havien encerclat el territori dels partisans. Ens bombardejaven des del cel, ens disparaven des de terra. Si els homes carregaven només el fusell, jo carregava el fusell, la màquina d’escriure i l’Éllotxka. Caminàvem, jo ensopegava i la nena em queia a l’aiguamoll. Continuàvem endavant i em tornava a volar… I això durant dos mesos! Em vaig perjurar que, si en sortia viva, no m’acostaria mai més als aiguamolls. No els puc ni veure.

—Ja sé per què no t’estires quan ens disparen. Vols que ens matin juntes.

Això m’ho deia la nena, tenia quatre anys. El cas era que jo no tenia esma d’estirar-me. Si m’hagués ajagut, no m’hauria aixecat mai més.

Els partisans algun cop em compadien:

—Au, prou. Deixa que et portem la nena.

Però jo no confiava en ningú. I si de cop hi havia un tiroteig i la mataven i jo no ho sentia? I si se’m perdia?

Vaig conèixer en Lopatin, el comandant de brigada.

—Quin tros de dona! —estava emocionat—. En aquesta situació, ha carregat la nena i no ha deixat anar la màquina. No tots els homes ho haurien pogut fer, això.

Va agafar l’Éllotxka a coll, l’abraçava i li feia petons. Va girar-se totes les butxaques i li va donar les molles que en va treure. La nena se les va empassar amb aigua dels aiguamolls. Altres partisans van seguir l’exemple, van buidar les butxaques i li van donar les molles.

Quan vam sortir del setge, estava molt malalta. Coberta de furóncols, la pell se m’esqueixava. I duia la nena a coll. Esperàvem un avió de terra ferma. Deien que, si podia aterrar, hi pujarien els ferits més greus i podrien endur-se la meva Éllotxka. Recordo l’instant que la vaig deixar. Els ferits la volien: «Éllotxka, vine amb mi», «Vine aquí, que hi ha lloc». Tothom la coneixia, a l’hospital els hi cantava «Lizaveta».^[49]

El pilot li va dir:

—Tu amb qui estàs, nena?

—Amb la mama. S’ha quedat a fora.

—Crida la mama, que vingui a volar amb tu.

—No, la mama no pot marxar. Ha d’esclafar nazis.

Les nostres criatures eren així. Em mirava aquella carona i m’agafaven espasmes, no sabia si la tornaria a veure mai més.

També vull explicar-li com vam retrobar-nos amb el meu fill. Va ser després de l’alliberament, ja. Vaig anar on vivia la sogra, les cames em feien figa. Les dones del destacament, que eren més grans que jo, m’havien fet un advertiment:

—Si el veus, no li diguis de cap manera que ets sa mare així d’entrada. Pensa tot el que ha hagut de passar sense tu.

Va passar la nena de la veïna:

—Oh! La mama d’en Liónia. Doncs és viu…

Les cames no em responien: el meu fill era viu. Em va explicar que la meva sogra s’havia mort de tifus i que la veïna s’havia quedat en Liónia.

Vaig entrar al pati de casa seva. Què portava? Doncs una guerrera alemanya, una jaqueta de buata negra, tota apedaçada, i unes botes velles. La veïna em va reconèixer de seguida, però no va dir res. El meu fill era allà assegut, descalç, espellifat.

—Com et dius, noi? —vaig preguntar.

—Liónia.

—I amb qui vius?

—Abans vivia amb l’àvia. Quan es va morir, la vaig enterrar. L’anava a veure cada dia i li demanava que se m’endugués a la tomba. Tenia por de dormir sol.

—I on són ton pare i ta mare?

—El papa és viu, és al front. La mama la van matar els nazis. Això ho deia l’àvia.

Amb mi venien dos partisans que havien enterrat els seus camarades. Sentien com em contestava i ploraven. I llavors ja no em vaig poder aguantar més:

—Com és que no reconeixes ta mare?

Se’m va tirar a sobre:

—Papa! —perquè jo anava amb roba d’home i amb gorra; però llavors em va abraçar cridant—: Mama!

Quin crit que va fer. Estava histèric. No em va deixar anar durant un mes. Ni per anar a la feina. Me l’hi havia d’endur. No en tenia prou de veure’m a prop, m’havia de tenir ben agafada. Quan sèiem a taula, per exemple, amb una mà m’agafava i amb l’altra menjava. Tota l’estona em deia marona. Encara em diu així, marona… mareta meva…

Quan ens vam retrobar amb el meu marit, amb una setmana sencera no vaig tenir-ne prou per explicar-l’hi tot. Nit i dia li explicava coses.

Raïssa Grigórievna Khossenévitx,
partisana

La guerra són enterraments tota l’estona. Sovint tocava enterrar partisans. Ara un grup queia en una emboscada, ara els mataven en combat. Li explicaré un enterrament.

Hi va haver un combat ferotge. Vam perdre-hi molta gent, jo hi vaig quedar ferida. Després del combat, l’enterrament. Normalment fèiem discursos breus al costat de la tomba. Primer parlaven els comandaments, després els amics. Però aquell dia entre els morts hi havia un noi del poble, i sa mare va venir a l’enterrament. Es va posar a plorar: «Ai, el meu fillet! Però si t’hem fet una caseta! Si ens vas prometre que portaries una noia a casa! I ara et cases amb la terra…».

La unitat formava en silenci, sense tocar-la. Llavors va alçar el cap i va veure que el seu fill no era l’únic mort, que hi havia molts altres joves, i llavors va plorar per tots aquells fills d’altres mares: «Els meus fillets estimats! Les vostres mares no us veuen, no saben que us enterren. I la terra és tan freda. L’hivern és tan cruel. Us ploraré en lloc d’elles, us planyo a tots. Estimats, bonics meus…».

Quan va dir «us planyo a tots, estimats», tots els homes es van posar a plorar alhora. No es va poder contenir ningú, no tenien esma. La unitat sanglotava. Llavors el cap va cridar: «Salva!». I la salva ho va ofegar tot.

Em va sorprendre, i encara hi penso, la grandesa del cor d’una mare. Enmig de tanta desgràcia, mentre li enterraven el fill, va fer el cor fort per plorar també els fills dels altres. Com si fossin seus.

Larissa Leóntievna Korótkaia,
partisana

Vaig tornar al meu poble.

Hi havia nens jugant al costat de casa. Me’ls vaig mirar, pensant: «Quina deu ser la meva?». Eren tots iguals. Anaven rapats com abans rapaven els xais, a xollades. No vaig reconèixer la meva filla i vaig preguntar qui era la Liússia. Vaig veure que un dels nanos, un que duia una camisa llarga, arrencava a córrer cap a dins de casa. Costava distingir les nenes dels nens, anaven tots vestits igual. Vaig tornar a preguntar:

—Qui de vosaltres és la Liússia?

Em van assenyalar amb el dit que era la que havia marxat corrents. Vaig entendre que era la meva filla.

Al cap d’un moment va sortir de la mà de l’àvia, era la mare de la meva mare. Me la portava.

—Vine, vine, que ara renyarem aquesta senyora perquè ens va abandonar.

Jo portava uniforme d’home i gorra, i anava a cavall. La meva filla, és clar, s’imaginava sa mare com l’àvia o com les altres dones. I allà hi tenia un soldat. Va trigar a acostar-se’m, em tenia por. No calia enfadar-s’hi, no l’havia pas criada jo, havia crescut amb les àvies.

De regal, vaig portar-li sabó. En aquella època, era un regal de luxe. Quan la banyava, el mossegava. Volia tastar-lo i menjar-se’l. Així vivien. Recordava que ma mare era una dona jove, i em va venir a rebre una vella. Li van dir que la seva filla havia tornar i va sortir de l’hort al carrer. Em va veure, va obrir els braços i es va posar a córrer. Jo la vaig veure i també vaig córrer cap a ella. Quan era a poques passes de mi, va caure sense esma. Vaig caure al seu costat. Vaig fer petons a ma mare. Vaig fer petons a la terra. Tenia molt d’amor al cor, i molt d’odi.

Recordo un alemany ferit, ajagut a terra, que s’aferrava a terra perquè li feia mal. Un soldat nostre se li va acostar: «No la toquis, és la meva terra! La teva és allà d’on has vingut!».

Maria Vassílievna Pavlovets,
metgessa partisana

Vaig marxar a la guerra seguint el meu marit.

Vaig deixar ma filla amb la sogra, però es va morir al cap de poc. El meu marit tenia una germana que es va quedar la nena. Després de la guerra, quan em van desmobilitzar, no em volia tornar la nena. Deia que no podia tenir una filla si l’havia abandonada quan era petita per anar-me’n a la guerra; que com una mare podia abandonar una filla, i més quan encara era tan indefensa… Quan vaig tornar, la meva filla ja tenia set anys, i quan l’havia deixada en tenia tres. Em vaig trobar una nena gran. De petita, no menjava prou ni dormia prou. Al costat de casa hi tenien un hospital, ella hi anava a ballar i actuar i li donaven pa. Això m’ho va explicar més endavant. Primer esperava que tornessin el papa i la mama, després només la mama. El papa era mort. Se’n va fer el càrrec.

Al front, recordava sovint la meva filla. No me n’oblidava ni per un instant, hi somiava. La trobava molt a faltar. Plorava perquè no podia explicar-li contes a la nit, perquè s’adormia i es llevava sense mi. Perquè algú altre li feia les trenes. I no em vaig enfadar amb la meva cunyada. L’entenia. S’estimava molt son germà. Era fort i ben plantat, costava de creure que el poguessin matar. Però l’havien mort de seguida, els primers mesos de guerra. Van bombardejar els seus avions un matí, quan encara eren a terra. Els primers mesos, i potser fins i tot el primer any, els pilots alemanys eren els amos del cel. I el van matar. Ella no volia desprendre’s de l’únic que li quedava de son germà. L’últim que li quedava. I era d’aquella mena de dones que veuen la família i els fills com el més important de la seva vida. Hi havia bombardejos i ràfegues de trets, però ella només tenia una cosa al cap: com podia ser que no haguessin banyat la criatura. No puc jutjar-la.

Deia que jo era cruel, que no tenia ànima femenina. Doncs a la guerra vam patir molt. Sense família, ni casa, ni nens. Moltes van deixar fills a casa, no només jo. Assegudes a sota del paracaigudes, esperàvem les missions. Els homes fumaven, jugaven a dòmino, però nosaltres, fins que no ens donaven el senyal per enlairar-nos, ens dedicàvem a brodar mocadors. Érem dones, malgrat tot. Miri la meva navegant. Volia enviar una foto a casa. Doncs amb un mocador que tenia algú vam tapar-li les muscleres i vam cobrir-li la guerrera amb un llençol. Semblava que portés un vestit. I es va fer la foto així. Era la seva foto preferida.

Amb la meva filla ens vam fer amigues. Ho hem estat tota la vida.

Antonina Grigórievna Bóndareva,
tinenta de la Guàrdia, cap de pilots

De la Caputxeta Vermella i l’alegria de trobar un gat en plena guerra

Em va costar acostumar-me a la guerra.

Anàvem a l’atac. A un ferit li va començar a sortir sang d’una artèria, i jo no ho havia vist mai, allò, semblava una font, i vaig córrer a buscar el metge. Però el ferit em va cridar: «On vas? On vas, tu? Posa-m’hi el cinturó!». Només llavors vaig recobrar-me.

Que què em fa llàstima? Doncs un nen. Un nano de set anys que es va quedar sense mare. L’hi van matar. El nen seia a la vora del camí, al costat de sa mare. No entenia que ella ja no hi era, esperava que es despertés i li deia que tenia gana.

El nostre comandament no va abandonar aquell nen, se’l va endur: «Ja no tens mama, fillet, però tindràs molts papes». I va créixer amb nosaltres. Com a fill del regiment. Des dels set anys. Carregava la munició al disc de la metralladora PPX.

Ara quan vostè marxi, el meu marit es posarà a renegar. No li agrada que parli d’això. No li agrada la guerra. Però ell no hi va anar, era jove, és més jove que jo. No tenim fills. Sempre recordo aquell nano. Hauria pogut ser fill meu.

Després de la guerra, tot em feia llàstima. Les persones, els pollastres, els gossos… Encara avui soc incapaç de suportar el dolor dels altres. Treballava en una clínica, i els malalts m’estimaven perquè era afectuosa. Tenim un jardí gran. Mai no se m’ha fet malbé ni una poma, ni una sola baia. Ho reparteixo tot, a qui sigui. M’ha quedat de la guerra, això. Tinc bon cor…

Liubov Zakhàrovna Nóvik,
infermera

Jo llavors no plorava.

Només tenia por d’una cosa. Quan detenien els camarades, passaves uns dies d’una espera insofrible: «Resistiran les tortures o no?». Si no les resistien, hi haurien més arrestos. Al cap d’un temps, quedava clar que els executarien. Ens encarregaven una missió: «Aneu a veure qui pengen, avui». Caminaves pel carrer i veies que ja preparaven el dogal. Prohibit plorar, prohibit entretenir-se un segon més del compte, perquè hi havia espies pertot arreu. I feia falta tant de coratge —paraula que no va bé, aquí—, tanta força de voluntat per no dir res. Per passar de llarg sense plorar.

Jo llavors no plorava.

Sabia on em ficava, però ho vaig entendre i ho vaig copsar tot quan em van arrestar. Em van tancar a la presó. Em van clavar cops de bota i de fuet. Vaig saber què era la manicura dels nazis. Et posaven les mans sobre la taula i amb una mena de maquineta et clavaven agulles sota les ungles. A sota de cada ungla alhora. Un dolor infernal! Perdies els sentits al mateix moment. Ni me’n recordo; sé que feia un mal terrible, però no me’n recordo. Em van fer jeure sobre uns troncs. Potser no és ben bé això, potser m’equivoco. El que recordo és que hi havia un tronc aquí i un al costat i et feien estirar al mig. I una màquina s’engegava. Senties com se’t retorçaven i et cruixien els ossos. Que si durava gaire? Doncs tampoc me’n recordo. Em van torturar a la cadira elèctrica. Va ser quan vaig escopir a la cara d’un dels botxins. Era jove o vell, no recordo res. Em van despullar del tot o aquell se’m va acostar i em va agafar els pits. Només li podia escopir. No podia fer res més. I vaig escopir-li a la cara. Em van asseure a la cadira elèctrica.

Des de llavors que no suporto gaire l’electricitat. Recordo que et clava unes bones sotragades. No puc ni planxar la roba. M’ha passat tota la vida: començo a planxar i sento un formigueig per tot el cos. No puc fer res relacionat amb l’electricitat. Potser hauria d’haver fet psicoteràpia després de la guerra? No ho sé. Però ja he viscut tota la vida així.

No sé com és que avui ploro d’aquesta manera. Llavors no plorava.

Em van condemnar a morir penjada. Em van tancar a la cel·la dels condemnats. Hi havia dues dones més. No ploràvem, sap què vull dir?, no érem víctimes del pànic: en ingressar a la resistència, bé que sabíem què ens hi esperava, per això ens manteníem serenes. Vam parlar de poesia, vam recordar les nostres òperes preferides. Vam parlar molt d’Anna Karénina. De l’amor. No vam ni mencionar els nostres fills, ens feia por recordar-los. Somrèiem i tot, ens animàvem entre nosaltres. Vam passar dos dies i mig d’aquella manera. El matí del tercer dia, em van cridar. Ens vam acomiadar, vam fer-nos petons sense plorar. No tenia por. Aparentment, estava tan avesada a la idea de la mort, que la por m’havia desaparegut. I les llàgrimes. Sentia com una buidor. Ja no pensava en ningú.

Vam fer un recorregut llarg. No sé quant temps ens hi vam estar, perquè m’acomiadava de la vida. Però el vehicle es va aturar i nosaltres, que érem una vintena de persones, no podíem ni baixar. Ves si estàvem destrossats. Ens van tirar a terra com si fóssim sacs i el comandant va ordenar que ens arrosseguéssim fins als barracons. Ens seguia amb el fuet. Davant d’un barracó hi havia una dona que donava el pit a una criatura. I sap què, llavors… Els gossos i els guardes van quedar glaçats, eren allà palplantats sense tocar-la. Però el comandant va veure aquella imatge i va fer un bot. Va arrencar la criatura dels braços de la mare i… sap què… que hi havia una bomba, una bomba per treure aigua, i va començar a colpejar la criatura contra el ferro. Va sortir-li el cervell, la llet… I vaig veure que la mare queia, ho vaig entendre perquè soc metge… vaig entendre que tenia una fallada cardíaca.

Ens portaven a fer feina. Per la ciutat, per carrers que coneixíem. Començàvem a baixar, hi havia un fort pendent, i de sobte vaig sentir una veu: «Mama, marona!». Vaig veure la meva tieta Daixa i la meva filla, que baixava de la vorera corrent cap a mi. Anaven pel carrer i em van veure per casualitat. La meva filla se’m va tirar al coll. Imagini-s’ho: hi havia gossos, ensinistrats especialment per atacar la gent, però cap gos no es va bellugar. Si te’ls hi acostaves, et destrossaven, era per a això que estaven ensinistrats, però en aquell moment no es van bellugar gens. La meva filla se’m va tirar a sobre, jo no plorava, només vaig dir: «Filla meva, Nàstenka, no ploris. Tornaré aviat a casa». Els guardes i els gossos eren allà. No la va tocar ningú.

Jo llavors no plorava.

Amb cinc anys, la meva filla llegia pregàries, no poesia. La tieta Daixa li havia ensenyat a resar. Resava pel papa i la mama. Perquè no ens moríssim.

El 13 de febrer de 1944, em van enviar a un camp de treball nazi. Vaig anar a parar al camp d’internament de Croisette, al canal de la Mànega.

A la primavera, el dia de la Comuna de París, els francesos ens van organitzar una fuga. Em vaig unir al maquis.

Em van concedir la Creu de Guerra francesa.

Després de la victòria, vaig tornar a casa. Recordo la primera parada a la nostra terra. Vam saltar tots dels vagons, vam fer un petó a terra, ens vam abraçar. Recordo que duia una bata blanca. Vaig caure, vaig fer un petó a la terra i me’n vaig posar grapats al pitral. «Que no me’n torni a separar mai més, de la meva terra estimada», pensava.

Vaig arribar a Minsk i el meu marit no era a casa. La nena era amb la tieta Daixa. El meu marit l’havia arrestat l’NKVD, era a la presó. Vaig anar-hi… i què vaig haver-hi de sentir: «El seu marit és un traïdor». El meu marit i jo havíem estat junts a la resistència. Tots dos. Era un home valent i honrat. Vaig pensar que l’havia denunciat algú, que era una calúmnia. «No, el meu marit no pot ser un traïdor. Jo me’l crec. És un autèntic comunista», vaig dir. El seu instructor va bramar: «Calla, puta francesa! Calla!». Havia viscut sota l’ocupació, l’havien fet presoner, se l’havien endut a Alemanya, havia estat en un camp de concentració nazi: tot resultava sospitós. La pregunta era: «Com és que és viu? Per què no l’han mort?». Fins i tot els morts eren sospitosos. Els morts, també. No tenien en compte que haguéssim combatut, que ens haguéssim sacrificat per la victòria. Havíem vençut. El poble havia vençut! Però Stalin igualment no hi confiava. D’aquesta manera ens agraïa la Pàtria el nostre amor, la nostra sang…

Vaig anar amunt i avall, vaig escriure a totes les instàncies. Van deixar anar el meu marit al cap de mig any. Una costella trencada i un ronyó rebentat. Els nazis, a la presó, li havien esclafat el cap, li havien trencat un braç. Els cabells se l’hi havien tornat grisos, allà. I el 1945 l’NKVD va acabar de convertir-lo en un invàlid. Vaig cuidar-lo durant anys. Mirava de curar-lo de les afeccions. Però no vaig poder dir mai res contra ells, no volia ni sentir-ho. «Va ser un error», i prou. Li semblava que el més important era que haguéssim guanyat. I punt. I jo me’l creia.

No plorava. Jo llavors no plorava.

Liudmila Mikhàilovna Kàixetxkina,
membre de la resistència

Com se li pot explicar a un nen? Com se li pot explicar la mort…

Anava amb el meu fill pel carrer i hi havia morts. A totes dues bandes. Li explicava la Caputxeta Vermella i al voltant hi havia morts. Això va ser quan tornàvem de l’evacuació. Vam arribar a casa de ma mare i ell no estava bé. Es ficava sota el llit i s’hi passava dies. Tenia cinc anys i no hi havia manera de treure’l al carrer.

Em va fer patir un any. No hi havia manera de saber què li passava. Vivíem en un soterrani. Quan passava algú pel carrer, només li vèiem les botes. Un dia va sortir de sota el llit, va veure unes botes per la lluerna i es va posar a cridar. Llavors vaig recordar que un nazi li havia clavat un cop de bota.

Allò d’alguna manera li va passar. Una tarda jugava al pati amb altres nens, va venir a casa i em va preguntar: