A CASA NOSTRA HI VIUEN DUES GUERRES…

Un edifici gris prefabricat al carrer Kakhóvskaia de Minsk; tenim mitja ciutat construïda amb aquests blocs impersonals que cada any es tornen més llòbrecs. Igualment, però, aquest és especial. «Al nostre apartament hi viuen dues guerres», sento que em diuen quan m’obren la porta. L’Olga Vassílievna Podvíxenskaia, contramestra de primera classe, va combatre en una unitat naval del Bàltic. El seu marit, el sergent Saül Guénrikhovitx, va servir a infanteria.

Tot es repeteix… Torno a mirar-me àlbums familiars, fets amb cura i amor; sempre són en algun lloc per a les visites. I per a ells mateixos. Tots els àlbums tenen títol: «La nostra família», «La guerra», «El casament», «Els nens» o «Els nets». I m’agrada aquest respecte envers la vida pròpia, aquest amor documentat per tot el que ha passat i s’ha viscut. Per les cares familiars. No és gaire freqüent que topi amb un sentiment de llar com aquest, amb gent que observa atentament la família, l’estirp, tot i que ja he visitat centenars de cases i que he estat amb famílies senzills i cultes. De poble i de ciutat. Les guerres i revolucions constants ens deuen haver fet perdre el costum de mantenir un lligam amb el passat, de teixir amb cura la teranyina familiar. De mirar lluny, ben enrere. De sentir orgull. Ens hem afanyat a oblidar, a esborrar els rastres, perquè conservar testimonis podia ser una prova, sovint costava la vida. Ningú no sap res més enllà dels avis i àvies, i no busca les arrels. Hem fet història, però hem viscut al dia. Amb memòria curta.

Però en aquesta casa és diferent…

—De debò que soc jo, aquesta? —diu l’Olga Vassílievna rient, mentre s’asseu al sofà, al meu costat, i agafa unes fotos on surt amb uniforme de la Marina i condecoracions militars—. Per molt que em miro aquestes fotos, sempre quedo parada. En Saül les va ensenyar a la nostra neta, que té sis anys, i la nena va preguntar: «Àvia, abans eres un nen, oi?».

—Vostè va marxar al front tot d’una, Olga Vassílievna?

—La meva guerra va començar amb l’evacuació… Vaig deixar casa meva, la meva joventut. Pel camí, no van parar de disparar i bombardejar el tren, els avions volaven molt baix. Recordo un grup de nois de l’escola laboral que van saltar del vagó, portaven tots jaqueta negra. Una diana fàcil! Els van disparar a tots; els avions volaven arran de terra. Feia la impressió que els disparaven i els comptaven… Que s’ho imagina?

Treballàvem en una fàbrica, ens hi donaven menjar, no hi estàvem malament. Però tenia el cor en flames… I enviava cartes a l’oficina de reclutament. Una, una altra, encara una altra… Al juny de 1942 em van cridar a files. Ens van transportar pel llac Làdoga cap a Leningrad, que estava assetjat, en unes barcasses descobertes sota el foc enemic. El primer dia a Leningrad ja em van quedar gravades les nits blanques i un destacament de mariners que anaven tots negres. La situació era tensa, no passava ningú pel carrer; només hi havia els projectors encesos i els mariners que desfilaven com durant la guerra civil, amb cinturons de munició. Que s’ho imagina? Semblava una pel·li…

La ciutat estava encerclada per totes bandes. El front era molt a la vora. El tramvia 3 et portava fins a la fàbrica Kírov, que era on començava la línia del front. Si el temps era clar, hi havia bombardeig. Ens disparaven amb foc directe, a més a més. Sense parar, sense parar… Els grans vaixells eren al moll; estaven camuflats, és clar, però igualment podien rebre algun impacte. Nosaltres ens encarregàvem de les cortines de fum. Es va organitzar un destacament autònom de cortines de fum, a les ordres de l’excomandament d’esquadrilla de llanxes torpedineres, el tinent capità Aleksandr Bogdànov. En general, les noies teníem educació secundària de tipus tècnic o bé havíem fet un parell de cursos de nivell superior. La nostra missió era protegir els vaixells, tapar-los amb fum. Tan bon punt començava el bombardeig, els mariners ja ens esperaven: «Val més que aixequeu el fum de pressa, nanes. Així estem més tranquils». Sortíem amb camions carregats d’una barreja especial mentre tothom s’amagava als refugis. Diguem que atrèiem els projectils contra nosaltres. Perquè els alemanys disparaven contra la nostra cortina de fum…

L’alimentació era la típica de l’estat de setge, ja sap què vull dir, però ho suportàvem, no sé com. Bé, en primer lloc, la joventut era un factor important i, en segon lloc, els habitants de Leningrad sí que ho tenien malament. Perquè a nosaltres alguna cosa o altra ens la subministraven, hi havia menjar, encara que fos escassíssim, però és que la gent passava per allà i anava caient de gana. Es morien mentre caminaven. Ens venien a veure nens i els donàvem una mica de menjar de les nostres racions magres. I no eren nens, eren una mena de vells petits. Unes mòmies. Ens explicaven el seu menú durant de setge, si se’n pot dir així: sopa de corretja de pell o de botes de pell noves, gelatina de cola de fuster, blinis de mostassa… S’havien cruspit tots els gossos i gats de la ciutat. Els pardals i les garses havien desaparegut. Fins i tot caçaven rates i ratolins per menjar-se’ls. Els rostien amb alguna cosa. Després els nens van deixar de venir, els vam esperar molt. Es devien morir. Suposo que va ser això… A l’hivern, quan Leningrad es va quedar sense calefacció, ens van enviar a fer llenya amb les cases d’un dels barris de la ciutat on encara hi havia construccions de fusta. El moment més dur era quan entraves a una casa… Era una bona casa, però els amos eren morts o n’havien fugit, gairebé sempre eren morts. Es notava per les coses i els plats que hi havia a la taula. Passava mitja hora que ningú no gosava aixecar la palanca. S’ho imagina? Tots esperàvem alguna cosa, allà drets. Fins que no venia el comandament i clavava la palanca que no començàvem a tirar la casa a terra.

Anàvem a fer llenya; carregàvem caixes de munició. Recordo que un cop arrossegava una caixa d’aquestes i vaig caure rodona: pesava més que jo. Això és una cosa. L’altra és que, com a dones, tot allò era molt dur. Més endavant vaig comandar un escamot. Eren tot nois jovenets. Ens passàvem el dia en una llanxa. Era una llanxa petita, no hi havia latrina ni res. Els nois podien fer les necessitats per la borda i ja està. Però jo com ho havia de fer? Un parell de cops em vaig aguantar tant, que vaig acabar saltant per la borda i nedant. Els nois cridaven: «Contramestra a l’aigua!». I em treien. Això és una ximpleria molt elemental… Però vol dir que era una ximpleria? Vaig acabar anant al metge… S’ho imagina? I el pes de les armes, què? També pesen molt, per a una dona. Primer ens van donar fusells, però eren més alts que nosaltres. Les noies caminàvem i les baionetes sobresortien mig metre.

Per a un home era més fàcil adaptar-se a tot plegat. A aquesta vida ascètica… A les relacions… Però nosaltres ens enyoràvem. Enyoràvem molt casa nostra, la mare, el caliu. Amb nosaltres hi havia una moscovita, la Nataixa Jílina; li van concedir una Medalla al Valor i com a recompensa la van enviar uns dies a casa. Quan va tornar, l’ensumàvem. Sí, literalment, fèiem cua per ensumar-la; dèiem que feia olor de casa. Ens enyoràvem tant de casa nostra… que sentíem una gran alegria només de veure un sobre escrit… amb lletra del pare. Si en algun moment teníem una estona lliure, fèiem algun brodat, algun mocador. Si ens donaven peals, ens en fèiem bufandes i ens les nuàvem al coll. Teníem ganes de fer coses de dones. Trobàvem a faltar les coses de dones, però no hi havia manera. Trobàvem Buscàvem qualsevol excusa per enfilar una agulla i sargir qualsevol cosa, encara que només fos per adoptar el nostre aspecte natural durant una estona. És clar que rèiem i ens ho passàvem bé, però no com abans de la guerra. Estàvem en un estat una mica especial…

El magnetòfon enregistra les paraules, en conserva l’entonació. Les pauses. El plor i la torbació. Veig que quan una persona parla, passen altres coses, a banda del que queda sobre el paper. No paro de lamentar-me de no poder enregistrar els ulls, les mans. La vida que tenen durant la conversa, una vida pròpia. Autònoma. Uns textos propis.

—Aquí hi tenim dues guerres… Això és així… —intervé en Saül Guénrikhovitx—. Quan ens posem a recordar, tinc la sensació que ella rememora la seva guerra i jo la meva. A mi també em va passar una cosa així com la que li ha explicat ella de la casa o de la cua que feien per ensumar la noia que acabava de tornar de permís. Però no me’n recordo… M’ha fugit del cap… En aquell moment em semblava una ximpleria. Una fotesa. Però encara no li ha explicat allò de les gorres. Ólia, com és que no hi has pensat?

—Sí que hi he pensat. És que és el més… Sempre em fa por recuperar aquesta història d’entre els records. Cada vegada. Però va anar així: un dia les nostres llanxes van sortir al mar a trenc d’alba. Unes quantes dotzenes. De seguida vam sentir que començava el combat. Ens vam esperar… Escoltàvem amb atenció… El combat va durar llargues hores i va arribar un moment que es va acostar molt a la ciutat. En algun lloc no gaire llunyà, però, va aturar-se. Abans que es fes fosc vaig sortir a la riba: gorres de mariner suraven pel canal Morskoi. Una darrere l’altra. Gorres de mariner i unes taques vermelles grosses damunt les onades… I algunes estelles. Havien llançat els nostres nois a l’aigua. M’estava allà dreta i les gorres anaven passant. Primer les comptava, després ho vaig deixar córrer. No podia marxar, però tampoc no podia mirar. El canal Morskoi havia esdevingut una fossa comuna… Saül, on és el meu mocador? El tenia a les mans fa un moment… Aviam, on és?

—Jo, com diuen ara, he captat moltes de les seves històries i les he memoritzat per als nets. Sovint els hi explico la guerra d’ella en lloc de la meva. Els hi interessa més, això sí que ho he notat —en Saül Guénrikhovitx desenvolupa aquesta idea—. Jo tinc coneixements militars concrets, i ella té més sentiments. I els sentiments són sempre més intensos, més forts que els fets. A infanteria també hi teníem noies. Si n’apareixia una, tots corríem a arreglar-nos. No s’ho pot ni imaginar… No s’ho imagina! —i continua—: Això també m’ho ha enganxat ella. No es pot imaginar que bonic que és el riure d’una dona en plena guerra! La veu d’una dona.

Que si hi havia amor a la guerra? I tant! Les dones que hi vam conèixer són unes mullers esplèndides. Unes amigues fidels. Els que es van casar a la guerra són la gent més feliç, les parelles més felices. Nosaltres també ens vam conèixer al front. Envoltats de foc i mort. Això va establir un lligam molt ferm. No negaré que hi va haver altres coses, perquè la guerra va ser llarga i va haver-hi de tot. Però jo en recordo més les coses lluminoses. Les coses nobles.

A la guerra em vaig fer millor persona… Sens dubte! Hi vaig millorar molt com a persona perquè a la guerra hi ha molt patiment. Vaig veure’n molt i vaig patir molt jo mateix. Allà, les coses que no són importants a la vida es deixen de banda, són supèrflues. Allà te n’adones, d’això… Però la guerra es va venjar de nosaltres. Però… i això és una cosa que tenim por d’admetre… la guerra ens va ben atrapar. No totes les nostres filles van tenir una bona vida. I és perquè les seves mares, que havien estat al front, les van criar ben bé com si les criessin al front. I els pares també. Amb la moral de la guerra. I al front, ja l’hi he dit abans, de seguida es veu com és i què val una persona. Això no es pot amagar. Aquestes nenes no tenien ni idea que la vida podia ser diferent fora de casa seva. No les van advertir que el món tenia una cara cruel. Aquestes nenes, quan es casaven, queien fàcilment a mans d’uns bergants que les enganyaven, perquè no els hi costava gens enganyar-les. Això va passar amb molts fills dels nostres amics del front. I també amb la nostra filla…

—No sé per què, però als fills no els parlàvem de la guerra. Ens devia fer por i ens devia saber greu per ells. Vam fer bé? —l’Olga Vassílievna rumia—. Jo no portava ni les medalles. Un dia me les vaig arrencar i no me les vaig tornar a penjar més. Després de la guerra, vaig dirigir una panificadora. En una reunió, la responsable del trust, que també era una dona, en veure’m les medalles va deixar anar davant de tothom: «Què fas amb això al pit, com un home?». Ella tenia una Orde de la Glòria al Treball i sempre la duia a la jaqueta, però per alguna raó les meves condecoracions militars li feien nosa. Quan ens vam quedar soles a l’oficina, n’hi vaig deixar anar unes quantes a l’estil mariner; es va sentir incòmoda, però a mi em van passar les ganes de passejar les medalles. I ara ja no me les poso. Tot i que n’estic orgullosa.

Van haver de passar dècades fins que la periodista Vera Tkatxenko no va escriure al Pravda un article sobre nosaltres, que deia que també havíem estat a la guerra. I que hi ha dones que van anar al front i que estan ben soles, que no han refet la vida i que encara ara no tenen un lloc per viure. Deia que estem en deute amb aquestes dones santes. Va ser llavors quan, de mica en mica, van començar a preocupar-se per aquestes dones del front. Tenien entre quaranta i cinquanta anys i vivien en residències. Finalment van començar a donar-los pisos. Una amiga meva que no diré com es diu de cognom perquè no s’enfadi… era practicant militar. Doncs la van ferir tres cops. Es va acabar la guerra i va entrar a la facultat de Medicina. No va trobar cap familiar viu, els havien mort tots. Era pobra de solemnitat, a les nits fregava escales per poder menjar. Però no va dir a ningú que era una mutilada de guerra i que tenia dret a bonificacions, va estripar tota la documentació. I jo que li demano: «Per què ho vas estripar tot?». Ella contesta, plorant: «I qui es voldrà casar amb mi?». «Vaja, doncs, vas fer ben fet», li dic. Encara plora més fort: «Aquests papers ara em servirien. Estic molt malalta». S’ho imagina? Com plorava.

A la celebració del trenta-cinquè aniversari de la victòria, per primera vegada a Sevastópol, la ciutat de la glòria de la Marina russa, van convidar-hi cent mariners de totes les flotes, veterans de la Segona Guerra Mundial, entre els quals hi havia tres dones: la meva amiga i jo, i una altra. L’almirall de la flota ens va fer reverències a totes, ens va donar les gràcies públicament i ens va besar la mà. Com vol que me n’oblidi?

—Que voldria oblidar la guerra?

—Oblidar-me’n? Oblidar-me’n… —em torna la pregunta, l’Olga Vassílievna.

—No som capaços d’oblidar-nos-en. Va més enllà de les nostres forces —diu en Saül Guénrikhovitx, trencant una pausa que es feia llarga—. Te’n recordes, Ólia, el dia de la Victòria, que vam trobar una mare molt i molt velleta que duia un cartellet atrotinat penjat al coll que deia: «Busco en Tomàs Vladímirovitx Kúlnev, desaparegut el 1942 durant el setge de Leningrad». Per la cara diries que tenia més de vuitanta anys. Quants anys fa que el busca, doncs? I el buscarà fins a la darrera hora. Com nosaltres.

—Doncs jo sí que me’n voldria oblidar. Vull… —l’Olga Vassílievna es posa a parlar a poc a poc, gairebé xiuxiuejant—. Almenys un dia, vull viure sense la guerra. Sense el record que en tenim… Encara que només sigui un dia…

Els recordo plegats, com a les fotos del front. Me’n van regalar una. Hi surten joves, molt més joves que no soc jo ara. De sobte, tot pren un altre sentit. S’aproxima. Em miro aquelles fotos de quan eren joves i sento d’una altra manera tot el que acabo de sentir i enregistrar. Entre nosaltres, el temps desapareix.