NOMÉS JO VAIG TORNAR AMB MA MARE…

Vaig cap a Moscou… El que sé de la Nina Iàkovlevna Vixnévskaia de moment només són quatre ratlles a la llibreta: als disset anys se’n va anar al front, va fer la guerra com a auxiliar sanitària al 1r batalló de la 32a brigada de tancs del 5è exèrcit. Va participar en la famosa batalla de tancs de Prókhorovka, en la qual van combatre mil dos-cents tancs i canons autopropulsats de totes dues bandes, la russa i l’alemanya. És una de les batalles de tancs més grans de la història.

Em van donar la seva adreça els rastrejadors d’una escola de Boríssov, que havien recollit molt de material per al seu museu sobre la 32a brigada de tancs, la que va alliberar la ciutat. Habitualment, els auxiliars sanitaris de les unitats de tancs eren homes, però aquí hi havia una noia. Me n’hi vaig anar de seguida…

Començo a rumiar com ho he de fer per escollir entre dotzenes d’adreces. Al principi gravava totes les dones amb qui m’entrevistava. Es passaven el meu contacte en cadena, es trucaven l’una a l’altra. Em convidaven a les trobades o bé a casa d’algú, a fer el te. Vaig començar a rebre cartes de tot el país, la meva adreça també circulava pel correu de les excombatents. M’escrivien: «Ja ets una de les nostres, tu també ets una noia del front». De seguida vaig veure que no podria gravar-les totes, que necessitava algun criteri per fer-ne la cerca i la tria. Quin? Després de classificar totes les adreces que tenia, em vaig formular aquest principi: miraria de gravar dones amb professions militars diverses. Perquè tots veiem la vida a través del que fem, del lloc que ocupem en la vida i en els esdeveniments en què participem. Era possible suposar que la infermera havia tingut una visió de la guerra; la fornera, una altra; la paracaigudista, una de diferent; l’aviadora, una altra perspectiva; la comandanta d’una secció de metrallers, encara una altra… Cadascuna va tenir un radi concret de visibilitat, a la guerra. Una, el de la taula d’operacions: «Quants braços i cames seccionats que vaig arribar a veure… Costava de creure que en alguna banda hi hagués homes sencers. Feia l’efecte que havien de ser tots morts o ferits…». (A. Demtxenko, sergenta major, infermera). Una altra, les cassoles de la cuina de campanya: «De vegades no quedava ningú, després d’un combat… Tenies una cassola plena de farinetes o de sopa, però no hi havia ningú per servir-n’hi…». (I. Zínina, soldat, cuinera). L’altra s’ho mirava des de la cabina del pilot: «El nostre camp era al bosc. Vaig tornar d’una missió i vaig decidir anar a peu pel bosc. Érem al mig de l’estiu, hi havia maduixetes madures. Allà a la vora del camí, vaig veure el cos d’un alemany… Ja s’havia tornat de color negre… Em va agafar por. Ja feia un any que era a la guerra, però fins llavors no havia vist morts. Allà dalt, tot és diferent… Quan voles, només tens una cosa al cap: trobar l’objectiu, deixar anar les bombes i tornar. No teníem ocasió de veure morts. No teníem aquesta por…». (A. Bóndareva, tinenta de la Guàrdia, cap de pilots). Mentre que per a una partisana, la guerra encara ara s’associa a l’olor d’una foguera encesa: «Tot ho fèiem a la foguera: el pa, tot el menjar; a les brases hi posàvem les jaquetes de pell i les botes perquè s’eixuguessin. A les nits ens hi escalfàvem…». (Ie. Visótskaia).

Però no em deixen sola gaire estona amb els meus pensaments. L’encarregada del vagó porta te. Els ocupants del compartiment ens presentem amb alegria i xivarri. Damunt de la taula, hi apareix la tradicional ampolla de vodka, coses per picar fetes a casa, i, com és costum a casa nostra, s’inicia una conversa íntima. Sobre política i secrets familiars, sobre l’amor i l’odi, sobre dirigents i veïns.

Ja fa temps que m’he adonat que som gent de camí i conversa…

Jo també explico a casa de qui vaig i per què. Dos dels que fan el trajecte amb mi van ser a la guerra: un va arribar fins a Berlín al capdavant d’un batalló de sapadors, l’altre va ser tres anys amb els partisans als boscos de Bielorússia. Ens vam posar a parlar de la guerra.

Després em vaig apuntar la conversa, tal com l’havia retinguda a la memòria:

—Som una tribu en vies d’extinció. Som mamuts! Pertanyem a una generació que es pensava de debò que hi havia alguna cosa més gran que la vida humana: la Pàtria i la gran idea. Bé, i també Stalin. Per què hauríem de mentir? El que està fet, està fet, que diuen.

—Això és veritat, i tant… Al la nostra secció hi havia una noia molt agosarada… Anava sempre a posar les bombes als ferrocarrils. Abans de la guerra, li havien represaliat tota la família: el pare, la mare i els dos germans grans. Vivia amb una tieta, germana de sa mare. Des dels primers moments de la guerra que va voler trobar els partisans. A la secció vèiem que sempre buscava brega… Volia demostrar alguna cosa… Ens van condecorar a tots, però a ella mai. No li van concedir cap medalla perquè els seus pares eren enemics del poble. Just abans que arribés el nostre exèrcit, va perdre una cama. La vaig anar a veure a l’hospital… Plorava… «Però ara tothom em creurà», deia. Era bonica…

—Un cop em van arribar dues noies, caps de secció de sapadors; me les devia enviar algun imbècil del departament de personal, i al mateix moment les vaig fer tornar. Es van enfadar moltíssim. Volien anar a primera línia i obrir passos entre mines.

—I per què va fer que se’n tornessin?

—Per una sèrie de raons. La primera, ja tenia prou sergents bons que podien fer la feina que havien vingut a fer aquelles noies. La segona, em feia l’efecte que una dona no hi havia d’anar a fer res a primera línia. A l’infern. N’hi havia prou amb nosaltres, els homes. I també sabia que em tocaria fer-los un refugi només per a elles i completar la tasca de comandament amb una pila de coses de noies. Massa embolic.

—O sigui, que vostè opina que la guerra no és lloc per a una dona?

—Si recordem la història, en totes les èpoques la dona russa no s’ha limitat a acomiadar el marit, el germà i el fill que anaven a la guerra, a patir i esperar-los. La princesa Iaroslavna^[27] ja s’enfilava al mur de la fortalesa per abocar brea fosa al cap de l’enemic. Però nosaltres, els homes, teníem un sentiment de culpa de veure les noies en combat, i això a mi em va quedar. Recordo que ens retiràvem. Era tardor, feia dies que plovia sense parar, dia i nit. A la vora del camí hi havia una noia morta… Tenia una trena llarga, estava coberta de fang…

—Això és veritat, i tant… Quan sentia que les infermeres havien quedat encerclades i que disparaven per defensar els nostres soldats ferits, perquè els ferits estaven indefensos com criatures, doncs ho entenia. Però ara pensi en aquesta imatge: dues dones s’arrosseguen en terra de ningú per matar amb fusells de franctirador. Sí, vaja… No puc deixar de sentir que això, al capdavall, era una mena de cacera. Jo mateix vaig disparar, també… Però jo soc un home…

—Però elles bé que defensaven la seva terra. Volien salvar la Pàtria…

—Això és veritat, i tant… Amb una dona així potser hi hagués sortit en missió de reconeixement, però no m’hi hauria casat pas. Sí, vaja… estem acostumats a veure les dones com a mares o parelles. Com a dona ideal, al capdavall. Mon germà petit em va explicar que quan feien passar els presoners alemanys per la ciutat, ells, que eren petits, els llançaven pedres amb tiradors. Ma mare un cop ho va veure i li va clavar un calbot. Els que passaven eren uns mocosos, els últims que Hitler va reclutar. Mon germà tenia set anys, però li va quedar gravat que ma mare es mirava aquells alemanys i plorava: «Que es quedin cegues ara mateix les vostres mares, com us han deixat anar a la guerra tan jovenets!». La guerra és cosa d’homes. Que no té prou homes de qui explicar coses?

—Nooo… Jo en soc testimoni. No! Recordem la catàstrofe dels primers mesos de guerra: l’aviació havia estat abatuda, els nostres tancs cremaven com capses de mistos. Els fusells eren tots vells. Milions de soldats i oficials van ser capturats. Uns quants milions! Amb un mes i mig, Hitler era a les portes de Moscou… Els catedràtics d’universitat s’allistaven a la milícia. Eren gent gran! I les noies corrien cap al front voluntàriament; un covard no se’n va voluntari a la guerra. Eren noies valentes, extraordinàries. Hi ha una estadística que diu que les baixes entre els sanitaris de primera línia estaven només per sota de les baixes entre fusellers. A infanteria. Què representa, posem per cas, endur-se un ferit del camp de batalla? Ara l’hi explicaré…

»Vam passar a l’atac i ens van anar delmant amb foc de metralladora. I el batalló va desaparèixer. Tots eren a terra. No eren tots morts, n’hi havia molts de ferits. Els alemanys no aturaven el foc. Per sorpresa de tots, una noia va sortir d’una trinxera, després una altra, encara una altra… Van començar a embenar els ferits i endur-se’ls; els alemanys i tot van aturar el foc una estona de tan parats que van quedar. Cap a les deu de la nit, totes les noies tenien ferides greus, però cadascuna havia salvat fins a dos o tres homes. No van ser gaire generosos amb les condecoracions; al principi de la guerra, les medalles no es repartien com si res. Calia endur-se un ferit amb les seves armes personals. La primera pregunta que es feia en arribar al batalló mèdic era: “On són les armes?”. Al principi, no teníem prou armes. Fusells, subfusells i metralladores, s’havia d’arreplegar tot. El 1941 va sortir l’Ordre 281 sobre la concessió de condecoracions per salvar vides de soldats: per quinze ferits greus recollits en el camps de batalla amb les armes personals es concedia la Medalla pel Servei de Combat; per salvar vint-i-cinc persones, l’Orde de l’Estrella Roja; per salvar-ne quaranta, l’Orde de la Bandera Roja; per salvar-ne vuitanta, l’Orde de Lenin. I ja li he explicat què representava salvar un sol ferit en combat… a foc obert…

—Això és veritat, i tant… Jo també recordo que… Sí, vaja… Van enviar exploradors a un poble on hi havia una guarnició alemanya. Se n’hi van anar dos… Després un altre… No en va tornar cap. El comandament va cridar una de les noies que hi havia amb nosaltres: «Liússia, hi aniràs tu». La van vestir de pastora i la van fer sortir a la carretera… Però què havíem de fer? Quina altra sortida teníem? A un home el mataven, en canvi una dona podia passar. Sí, vaja… Però veure un fusell a les mans d’una dona…

—Que va tornar aquesta noia?

—No sé com es deia de cognom… Recordo que de nom es deia Liússia. La van matar… Els pagesos ens ho van explicar després…

---

Tothom fa un llarg silenci. Després brindem pels caiguts. El tema de conversa tira cap a una altra banda: parlen de Stalin, de com va aniquilar els millors comandaments militars abans de la guerra, l’elit de l’exèrcit. De la col·lectivització i de les purgues de 1937. Dels camps de presoners i les deportacions. Del fet que sense el 1937 potser no hi hagués hagut mai un 1941. No hi hagués hagut mai una retirada fins a Moscou. Però després de la guerra, tot això es va oblidar. La victòria ho va tapar tot.

—I que hi havia amor, a la guerra? —vaig preguntar.

—Vaig conèixer moltes noies boniques, al front, però no les vèiem com a dones. Tot i que em fa l’efecte que eren unes noies meravelloses. Però eren les nostres amigues, les que ens treien del camp de batalla. Les que ens salvaven i ens cuidaven. A mi em van haver de treure ferit dos cops. Com havia de tenir-ne una mala opinió? Però vostè podria casar-se amb un germà? Els dèiem germanes.

—I després de la guerra?

—Es va acabar la guerra i van quedar terriblement indefenses. La meva dona, per exemple, que és una persona intel·ligent, doncs té mala opinió de les noies que van fer la guerra. Li sembla que van anar-hi a trobar marit, que totes van tenir-hi afers amorosos. Tot i que en realitat, perquè ara tenim una conversa sincera, eren gairebé sempre noies honestes. Pures. Però després de la guerra… Després de la brutícia, dels polls, de la mort… teníem ganes de coses boniques. Brillants. De dones boniques… Tenia un amic, al front hi havia una noia preciosa que se l’estimava. Una infermera. Però no s’hi va casar: quan el van desmobilitzar, se’n va trobar una altra, una de més bufoneta. I no és feliç amb la seva dona. Ara recorda l’altra, aquell amor de la guerra, ara seria una bona amiga. Doncs en tornar del front la va deixar perquè durant quatre anys només l’havia vista amb botes gastades i una jaqueta embuatada d’home. Fèiem el possible per oblidar la guerra. I també vam oblidar les nostres noies…

—Això és veritat, i tant… Érem tots joves. Volíem viure…

Aquella nit no va dormir ningú. Vam xerrar fins al matí.

---

… Surto del metro i de seguida em planto en un tranquil pati interior d’illa, típic de Moscou. Hi ha un sorral i uns gronxadors. Camino i recordo aquella veu sorpresa, per telèfon: «És aquí? I ve directament a casa? No vol comprovar res al consell de veterans? Hi tenen totes les meves dades, les han verificades». He quedat desconcertada i tot. Em pensava que els patiments soferts fan que una persona sigui lliure: es pertany a ella mateixa i prou; la memòria la protegeix. Ara descobreixo que no, que no sempre. Sovint aquest coneixement i fins el supraconeixement —que no es troba a la vida quotidiana— tenen una existència aïllada, són com una mena de reserva d’emergència, unes palletes d’or en una mina que té moltes capes. Cal passar-se molt de temps decapant la roca estèril i escarbotar alhora les minúcies dels sediments i, al final… brilla! És un regal!

Perquè… què som, en realitat, de què estem fets, de quin material? Quina solidesa té, això vull saber. És per això que he vingut…

M’obre la porta una senyora grassona i baixeta. M’allarga una mà en una salutació masculina, mentre que a l’altra mà hi duu agafat el net petit. Per l’aire impassible i la curiositat habitual del nen veig que en aquesta casa hi ha moltes visites. Que n’hi esperen.

L’habitació gran és molt buida, gairebé no hi ha mobles. En una prestatgeria feta a casa hi ha llibres, la immensa majoria són memòries de guerra; hi ha moltes ampliacions de fotos del front; hi ha un casc de tanquer penjat en una banya d’ant; en una tauleta polida hi ha una renglera de tancs en miniatura amb dedicatòries: «Dels soldats de la unitat N», «Dels cadets de l’acadèmia de tanquers»… Assegudes al sofà, al meu costat, hi ha tres nines amb uniforme militar. Fins i tot les cortines i el paper de paret són de color caqui.

Veig que la guerra aquí no s’ha acabat i que no s’acabarà mai.

---

Per on començo? T’he preparat un text i tot… Però vaja, parlaré amb el cor a la mà. Això va anar així… T’ho explicaré com si fossis una amiga…

Començaré explicant-te que les noies no eren gaire ben rebudes a les tropes cuirassades. De fet, podríem dir que no ens hi volien. Com hi vaig anar a parar? Vivíem a la ciutat de Konakovo, a la regió de Kalinin. Tot just havia aprovat els exàmens de vuitè i passava a secundària. En aquell moment, cap de nosaltres no es feia la idea de què era la guerra; ho vèiem com una mena de joc, una cosa dels llibres. Havíem crescut amb el romanticisme de la revolució, amb ideals. Ens crèiem la premsa: la guerra s’acabarà aviat amb victòria nostra. Aviat, aviat…

La meva família vivia en un pis comunal;^[28] hi vivien moltes famílies, i cada dia hi havia algú que marxava a la guerra: l’oncle Pétia, l’oncle Vàssia… Els nens anàvem a acomiadar-los; la curiositat ens dominava. Els acompanyàvem fins a la porta del tren… Hi havia música, les dones ploraven, però tot allò no ens feia cap por, al contrari, ens distreia. La banda sempre tocava la marxa El comiat de l’eslava.^[29] Teníem ganes de pujar al tren i marxar, també. Amb aquella música. Tal com ens la imaginàvem, la guerra encara era lluny. A mi, per exemple, m’agradaven els botons dels uniformes, brillaven molt. Jo ja anava als cursos per a voluntàries medicosanitàries, però ens ho preníem tot d’una manera infantil. Com un joc. Llavors van tancar l’escola i ens van mobilitzar per fer construccions defensives. Ens van allotjar en uns coberts, al mig del camp. Estàvem orgullosos i tot de fer alguna cosa relacionada amb la guerra. Ens van incloure al batalló dels dèbils.^[30] Treballàvem de vuit del matí a vuit del vespre, dotze hores al dia. Cavàvem sots antitancs. Érem tots noies i nois de quinze o setze anys… Un dia, mentre treballàvem, vam sentir veus, uns cridaven «Per l’aire!», uns altres cridaven «Els alemanys!». Els adults van córrer a amagar-se, però nosaltres volíem veure com eren els avions alemanys, com eren els alemanys. Van passar de llarg i no vam arribar a veure res. Ens vam enfadar i tot… Al cap d’una estona, van fer mitja volta i van passar volant més baix. Tots vam veure les creus negres. No teníem cap por, només curiositat. I, de sobte, van obrir foc i les metralladores van començar a espetegar. I els nois i noies amb qui estudiàvem i treballàvem plegats van començar a caure davant dels nostres ulls. Ens vam quedar de pedra: no podíem entendre què era tot allò. Ens ho miràvem, palplantats… clavats a terra… I els adults se’ns van acostar corrents i ens van tirar a terra, però igualment no vam agafar por…

Aviat els alemanys van ser a prop de la ciutat, devien ser a uns deu quilòmetres, se sentia foc de canons. Les noies vam córrer a l’oficina de reclutament: també havíem d’ajudar a defensar, havíem d’estar juntes. No en teníem cap dubte. Però no ens van voler a totes, van agafar les noies cepades, fortes, i, sobretot, les que ja havien fet divuit anys. Les bones noies de les Joventuts Comunistes. Hi havia un capità que triava noies per a una unitat cuirassada. A mi no em va ni escoltar, és clar, perquè tenia disset anys i només feia un metre seixanta.

—Un ferit d’infanteria cau a terra —m’explicava—. T’hi pots acostar, arrossegant-te, el pots embenar allà mateix o endur-te’l a recer. Amb un tanquer no va així… Si el fereixen dins del tanc, l’has d’estirar cap a fora per l’escotilla. Et penses que podries amb un noi d’aquests? Ja saps que els tanquers són tots alts i forts. Quan t’enfiles a un tanc, et disparen, hi ha bales i metralla pertot arreu. I saps com és quan es crema un tanc?

—Però que no soc de les Joventuts com totes les altres? —em vaig posar a plorar.

—Sí, i tant que ets de les Joventuts. Però ets molt baixeta.

Les meves amigues, amb qui havia anat a escola i als cursos per a voluntàries medicosanitàries, eren totes altes i fortes. Les van agafar. Estava ofesa que elles marxessin i jo m’hagués de quedar.

Als pares no els hi vaig dir res, és clar. Quan vaig anar a acomiadar-les, les noies es van compadir de mi i em van amagar al camió, sota una lona. Anàvem sense capota, totes assegudes amb mocadors diferents al cap: negres, blaus, vermells… Jo duia una brusa de ma mare posada al cap en lloc d’un mocador. No semblava que anéssim a la guerra, sinó a un concert d’aficionats. Quina imatge! Com una pel·lícula… Sempre ho recordo amb un somriure… La Xura Kisseliova havia agafat la guitarra i tot. Anàvem amb el camió, ja vèiem les trinxeres, els soldats ens van veure i van cridar: «Les artistes! Han arribat les artistes!».

Quan vam ser a l’estat major, el capità va donar ordre de formar. Vam baixar totes, jo em vaig posar l’última. Totes duien coses, jo anava sense res. Com que me n’hi havia anat d’una manera tan inesperada, no m’havia endut res. La Xura em va passar la guitarra: «Almenys que tinguis alguna cosa a les mans».

Surt el cap de l’estat major i el capità li exposa:

—Camarada tinent coronel! Han arribat dotze noies, són a la seva disposició per al servei.

L’altre s’ho va mirar:

—No n’hi ha dotze, sinó tretze.

El capità va continuar a la seva:

—No, n’hi ha dotze, camarada tinent coronel —estava del tot segur que érem dotze.

Llavors es va girar, em va mirar i va dir:

—Però tu d’on surts?

Vaig contestar:

—He vingut a combatre, camarada capità.

—Au, vine cap aquí!

—He vingut amb una amiga…

—Amb una amiga està bé que vagis a ballar. Això és la guerra. Acosta’t una mica més.

Me li vaig acostar tal com anava, amb la brusa de ma mare al cap. Li vaig ensenyar el carnet de voluntària medicosanitària. Em vaig posar a suplicar:

—No tinguin cap dubte que soc forta, senyors. He fet d’infermera… He donat sang… Sisplau…

Van mirar-se la meva documentació, i llavors el tinent coronel va ordenar:

—Que l’enviïn cap a casa! Amb el primer vehicle que hi vagi de camí!

Fins que no arribés el vehicle, em van destinar temporalment a la secció mèdica. M’estava allà, preparant les gases. Quan veia algun vehicle que s’acostava a l’estat major, corria cap al bosc. Al cap d’un parell d’hores, quan el vehicle ja era fora, tornava. Em vaig passar tres dies així, fins que el nostre batalló va entrar en combat. El 1r batalló cuirassat de la 32a brigada cuirassada. Tothom era al combat, mentre jo preparava els refugis per als ferits. No havia passat mitja hora encara, que van començar a portar ferits… I morts… En aquell combat també hi va morir una de les nostres noies. Tothom va oblidar-se que m’havien d’enviar a casa. S’hi van acostumar. El comandament ja no se’n recordava…

I ara, què? Ara m’havia de posar uniforme. Ens van donar uns sacs perquè hi poséssim les nostres coses. Uns sacs nous de trinca. Vaig tallar-ne les corretges, en vaig obrir el fons i me’l vaig posar. Semblava una faldilla militar. Vaig trobar per allà una guerrera que no estava gaire espellifada, me la vaig cenyir amb un cinturó i vaig decidir fer un passi davant de les noies. Tot just havia començat a fer voltes davant seu, que el brigada va entrar al refugi, el seguia el comandament de la unitat.

El brigada va dir:

—Fermes!

Va entrar el tinent coronel, el brigada li va dir:

—Camarada tinent coronel, permís per parlar! Passa una cosa amb les noies. Els hi he donat els sacs i s’hi han ficat a dintre.

El comandament em va reconèixer en aquell moment:

—Ah, ets tu, la polissona! Doncs bé, brigada, hem d’equipar les noies.

Què ens van donar? Els tanquers portaven pantalons de lona, i encara reforçats amb genolleres. A nosaltres ens van donar uns pantalons de peto de cotó prim. La terra estava plena de trossos de metall, hi havia pedres pertot arreu: aviat tornàvem a anar espellifades, perquè no ens bellugàvem amb un vehicle, sinó que ens arrossegàvem per aquella terra. Els tancs s’encenien sovint. Si en sortia viu, el tanquer estava ple de cremades. Nosaltres també ens cremàvem perquè, per treure un cremat, havíem de ficar-nos dins del foc. Això és veritat… És molt difícil treure un home per l’escotilla, sobretot el canoner de torreta. I un mort pesa més que un viu. Molt més. Tot això ho vaig aprendre de seguida…

No ens havien instruït, no teníem ni idea dels rangs, i el brigada es passava l’estona dient-nos que ara érem soldats de veritat, que havíem de saludar qualsevol que tingués un rang superior i que ens havíem de passejar ben dretes, amb el capot cordat.

Als soldats, que ens veien tan jovenetes, els agradava prendre’ns el pèl. Em van enviar de la secció mèdica a buscar el te. Em vaig acostar al cuiner. Em va mirar:

—Què vols?

Vaig dir-li:

—Vinc a buscar el te…

—Encara no està a punt.

—Per què?

—Els cuiners ens rentem dins dels calders. Ara quan estiguin, farem bullir l’aigua per al te…

M’ho vaig creure. M’ho vaig prendre molt seriosament. Vaig agafar les galledes i vaig tornar-me’n. Em vaig trobar un metge:

—Per què vas de buit? On és el te?

Li vaig contestar:

—És que els cuiners es renten als calders. El te encara no és a punt.

Es va posar les mans al cap:

—Què vol dir que els cuiners es renten als calders?

Em va fer girar cua, va clavar una bona esbroncada a aquell cuiner i em van omplir les dues galledes de te. Quan el portava, vaig veure que se m’acostaven el cap del departament polític i el comandament de la brigada. Vaig recordar que ens havien ensenyat que havíem de saludar tothom, perquè érem soldats rasos. I aquests anaven dos. Com els havia de saludar tots dos? Caminava pensant tot això. Quan vaig ser a la seva alçada, vaig deixar les galledes, em vaig posar totes dues mans a la visera, i els vaig fer una reverència a l’un i a l’altre. Fins llavors no m’havien ni vist, però en aquell moment van quedar parats, estupefactes:

—Qui t’ha ensenyat a presentar respectes d’aquesta manera?

—El brigada, diu que hem de saludar tothom. I com que vostès en són dos…

Per a nosaltres, les noies, a l’exèrcit tot era complicat. Ens costava molt de retenir les insígnies. En aquella època, encara es feien servir els rombes, els cubs i els rectangles, o sigui que imagina’t quina graduació tenia cadascú. Et deien: «Porta aquest paquet al capità». I com l’havies de distingir? Si mentre hi anaves, fins i tot la paraula capità et fugia del cap. Arribaves i deies:

—Senyor, sí, senyor, l’altre senyor m’ha ordenat que li doni això…

—Quin altre senyor?

—Doncs el que va sempre amb guerrera de soldat, no d’oficial.

No reteníem que un fos tinent i l’altre capità; reteníem altres coses: si era guapo o no, si era pèl-roig o si era alt. «Ah, aquell, l’alt!», i et venia al cap.

És clar que quan veia la roba cremada, els braços cremats, les cares cremades… jo… És sorprenent… em vaig quedar sense llàgrimes… sense el do de les llàgrimes, el do de les dones… Els tanquers saltaven de dins dels vehicles encesos, tots ells estaven encesos. Fumejaven. Sovint tenien cames o braços trencats. Eren ferits molt greus. Allà ajaguts, em demanaven: «Si em moro, escriu a ma mare, a la meva dona…», però jo no n’era capaç. No sabia com es feia per comunicar la mort a algú…

Els tanquers em van recollir amb les cames paralitzades i em van portar a un poblet ucraïnès, a la regió de Kirovograd; la mestressa de la casa on s’havia instal·lat la secció mèdica no parava de fer escarafalls:

—Però quin noiet més jove!

Els tanquers reien:

—Però si no és un noiet, àvia, és una noieta!

Asseguda al meu costat, m’examinava:

—Què ha de ser una noieta? Què dieu? És un noi molt jovenet…

Rapada, amb pantalons de peto i casc de tanquer: era un noiet. Em va cedir el seu lloc a la vora del foc i va matar un garrinet i tot perquè em curés de seguida. I no parava de queixar-se:

—Que no teniu prou homes que encara heu d’agafar aquestes criatures… Noietes…

Amb les seves paraules, les seves llàgrimes… durant un temps vaig perdre tot el coratge; vaig sentir llàstima de mi mateixa, de ma mare. «Però què hi faig, aquí, envoltada d’homes? Soc una noia. I si torno sense cames?». Pensava moltes coses… I tant… No me n’amago.

Als divuit anys, a la batalla de Kursk, em van concedir la Medalla pel Servei de Combat i l’Orde de l’Estrella Roja. Als dinou anys, l’Orde de la Guerra Patriòtica de segona classe. Quan van arribar els reforços, eren tots nois joves i, és clar, van quedar parats. També tenien divuit o dinou anys i em preguntaven amb un somriure maliciós: «Per què t’han posat aquestes medalles?», o bé «Que has entrat en combat?». Em prenien el pèl: «Les bales travessen el blindatge dels tancs?».

A un d’aquests després vaig haver-lo d’embenar al camp de batalla, sota foc obert. Recordo que de cognom es deia Sxegolevatikh. Tenia una cama trencada. Mentre l’hi encanyava, em demanava perdó:

—Perdona’m, infermera, que t’ofengués l’altre dia. Em vas agradar, per ser-te sincer.

Què en sabíem, de l’amor, llavors? Si hi havia hagut res, era un amor de l’escola, i un amor de l’escola és cosa de criatures. Recordo que vam quedar encerclats… Cavàvem la terra amb les mans, no ens quedava res de res. Ni pales… ni res. Cada vegada ens estrenyien més per totes bandes. Ara ja pensàvem si durant la nit aconseguiríem trencar el cercle o si ens matarien. El més probable era que ens matessin… No sé si explicar-li això o no… No ho sé…

Estàvem camuflats. Asseguts. Esperàvem la nit, per fer un intent de trencar el cercle, si més no. El cap del batalló estava ferit i el tinent Mixa T. feia les seves funcions, devia tenir uns vint anys. Doncs va començar a recordar com li agradava ballar i tocar la guitarra. Després va dir:

—Que n’has tastat mai cap?

—Què? Si he tastat mai què? —em moria de gana.

—Doncs un bon pastisset.

—Nooo…

—Doncs jo tampoc no n’he tastat mai cap, encara. Ens morirem sense saber què és l’amor… Aquesta nit ens mataran…

—Au ves, ximple! —al final havia entès de què parlava.

Ens moríem per la vida sense saber què era la vida. Tot allò només ho havíem llegit als llibres. A mi m’agradaven les pel·lícules romàntiques…

Als auxiliars sanitaris de les unitats cuirassades ens mataven de seguida. No teníem un lloc assignat dins del tanc, ens aferraven al blindatge amb un sol pensament: que les erugues no ens enganxessin les cames. Havíem de vigilar si cap tanc s’incendiava… llavors saltàvem, corríem cap al tanc encès, ens hi enfilàvem… Al front, érem cinc amigues: la Liuba Iassínskaia, la Xura Kisseliova, la Tónia Bobkova, la Zina Latix i jo. Les noies de Konakovo, ens deien els tanquers. I les van matar totes…

La nit abans del combat en què es va morir la Liuba Iassínskaia, ens vam abraçar. Vam xerrar. Era el 1943… la nostra divisió havia arribat al Dnièper. De cop em va dir: «Saps què, que en aquest combat em mataran. Tinc un pressentiment. He anat a demanar-li roba interior nova al brigada i m’ha dit de mala manera: “No fa gaire que te’n vaig donar”. Al matí hi anirem juntes a demanar-n’hi». Vaig provar de tranquil·litzar-la: «Ja fa dos anys que combatem plegades. Ara les bales ja ens tenen por». Però al matí igualment em va convèncer d’anar a demanar al brigada un parell de jocs de roba interior. Ara ja portava la samarreta interior nova. Era blanca com la neu, amb unes cintetes… Estava plena de sang… Aquesta combinació del blanc amb el vermell, amb el color de la sang, encara ara la tinc gravada a la memòria. Ella s’ho havia imaginat així…

Entre quatre la vam portar amb una llitera, s’havia tornat molt pesant. En aquell combat se’ns en van morir molts. Vam cavar una fossa comuna enorme. Els hi vam ficar tots, tots sense taüt, com sempre, la Liuba al capdamunt de tot. No em feia el càrrec de cap manera que ella ja no hi era, que no la veuria més. Vaig pensar que agafaria alguna cosa seva, de record. Duia un anell, no sé si era d’or o si era barat. L’hi vaig agafar. Els nois van provar d’aturar-me: em deien que no ho fes, que era un mal averany. I vet aquí que quan ens n’acomiadàvem, hi havia el costum que tothom llancés un grapat de terra, doncs amb la terra també m’hi va volar l’anell, a la tomba… amb la Liuba… I llavors vaig recordar que s’estimava molt aquell anell… A la seva família, son pare va fer la guerra de cap a cap i en va tornar viu. Son germà també. Els homes van tornar-ne… i la Liuba s’hi va morir…

La Xura Kisseliova… era la més bonica de totes. Semblava una actriu. Es va cremar. Havia amagat els ferits greus entre unes bales de palla. Van obrir foc, la palla es va encendre. La Xura s’hauria pogut salvar, però hauria hagut d’abandonar els ferits… Es va cremar amb ells…

No fa gaire que vaig conèixer els detalls de la mort de la Tónia Bobkova. Va protegir l’home que estimava dels fragments de metralla d’una mina. Els trossos de metralla volen en una fracció de segon… Com va tenir temps? Va salvar el tinent Pétia Boitxevski, l’estimava. I ell va sobreviure.

Trenta anys després, en Pétia Boitxevski va venir de Krasnodar. Em va trobar. I em va explicar tot això. Vam anar junts a Boríssov i vam arribar a la clariana on va morir la Tónia. Va agafar un grapat de terra de la seva tomba… Se’l va endur, petonejant-lo…

Les noies de Konakovo érem cinc… però només jo vaig tornar amb ma mare…

De cop i volta, es posa a recitar:

Reconeix que ho va escriure al front. Sé que n’hi ha moltes que escrivien versos. Encara ara, commovedors i maldestres, es transcriuen amb cura i es conserven en arxius familiars. Aquests àlbums de la guerra, me n’ensenyen a totes les cases, recorden sovint els diaris d’amor que escriuen les noietes. Si bé en aquests s’hi parla d’amor, i en els de guerra s’hi parla de mort.

---

Tinc una família ben avinguda. Una bona família. Fills, nets… Però visc a la guerra, sempre soc allà… Fa deu anys vaig aconseguir trobar un amic meu, en Vània Pozdniakov. Ens pensàvem que era mort, però resulta que era viu. El seu tanc, perquè ell el comandava, va destruir dos tancs alemanys a Prókhorovka, i els van calar foc. Tots els ocupants van morir, en Vània va ser l’únic que va quedar viu: sense ulls i tot cremat. El vam enviar a l’hospital, però no ens pensàvem que se’n sortís. No tenia ni un trosset de pell viva. La tenia tota… tota… li queia a trossos… li saltava… Vaig trobar la seva adreça al cap de trenta anys… Mitja vida… Recordo que pujava l’escala i les cames em feien figa: «Deu ser ell o no?». Va obrir la porta i em va palpar, em va reconèixer: «Nina, ets tu? Ets tu?». Després de tants anys, em va reconèixer…

La seva mare era molt velleta, vivia amb ell, va seure amb nosaltres a la taula i es va posar a plorar. Vaig quedar parada:

—Per què plora? Hauria d’estar contenta, ens hem retrobat dos companys d’armes.

I em va contestar:

—Tres fills em van marxar a la guerra. Dos hi van morir, i en Vània en va tornar viu.

Però a en Vània li faltaven tots dos ulls. I ella s’ha passat la vida acompanyant-lo de bracet.

Vaig preguntar-li:

—Vània, l’última cosa que vas veure va ser el camp de batalla de Prókhorovka, el combat de tancs… Què recordes d’aquell dia?

I sap què em va contestar?

—Només hi ha una cosa que em sap greu. Que vaig donar l’ordre d’evacuar el tanc incendiat abans d’hora. Els haurien mort igualment, aquells nois. Però hauríem pogut destruir un tanc alemany més.

Vet aquí què li sap greu… Encara ara…

Vam ser feliços amb ell, a la guerra… No ens havíem arribat a dirigir la paraula. Ni una. Però ho recordo…

Per què vaig quedar viva? Amb quina finalitat? Em fa l’efecte… Em sembla entendre que per poder explicar tot això…

---

La trobada amb la Nina Iàkovlevna va tenir una continuació, però per escrit. Després de transcriure el relat a partir de la cinta magnetofònica i de fer la selecció del que m’havia semblat més sorprenent i emocionant, tal com li havia promès, vaig enviar-n’hi un exemplar. Al cap d’unes setmanes, em va arribar un paquet certificat des de Moscou; pesava molt. El vaig obrir: hi havia retalls de diari, articles, informes oficials sobre la tasca militar i patriòtica que la veterana de guerra Nina Iàkovlevna Vixnévskaia feia a les escoles de Moscou. També em tornava el material que jo li havia fet arribar; no hi quedava gairebé res, estava tot guixat: n’havia tret les línies còmiques sobre els cuiners que es rentaven dins dels calders i fins i tot aquell innocent «Senyor, sí, senyor, l’altre senyor m’ha ordenat que li doni això…». I a les pàgines amb la història del tinent Mixa T. hi havia uns quants signes d’interrogació molt indignats i una nota al marge: «Per al meu fill, soc una heroïna. Una deïtat! Què pensarà de mi després d’això?».

Més endavant, m’he trobat força vegades aquestes dues veritats que viuen en una mateixa persona: una de pròpia, amagada en la clandestinitat, i una de comuna, alimentada per l’esperit del temps. Per l’olor de diaris. Rarament la primera arribava a resistir l’embat de la segona. Per exemple, si a més a més de la que m’explicava la història, a la casa hi havia algun familiar, conegut o veí —sobretot si eren homes—, ella es mostrava menys sincera i confiada que no pas si ens quedàvem totes soles. Es convertia en una mena de conversa per al públic. Per als espectadors. Era impossible obrir-se pas fins a les seves impressions personals, descobria una forta defensa interior. Autocontrol. Una autocorrecció constant. Podia establir-se una regla i tot: com més oients hi havia, més estèril i menys passional era el relat. Per ajustar-lo al que tocava. Una cosa terrible ja semblava grandiosa, i el que resultava fosc i incomprensible d’una persona, quedava clar a l’instant. Acabava en un desert del passat, on només hi havia monuments. Grans gestes. Orgulloses i impenetrables. Amb la Nina Iàkovlevna passava el mateix: per a mi recordava una guerra «com per a una filla, perquè entenguis el que vam haver de passar quan érem tot just unes noietes», i per a la gran audiència en reservava una altra, «com la que expliquen els altres i la que surt als diaris, la dels herois i les gestes, que permet educar la joventut amb grans referents». Sempre em sorprenia aquesta desconfiança envers el que és senzill i humà, aquest desig de convertir la vida en un ideal. La calidesa normal i corrent, en una lluïssor freda.

I no vaig poder oblidar com bevíem te a la cuina de casa seva, familiarment. I com ploràvem totes dues.