Ens toca parlar d’algú que ha provocat «colze de tenista» a milions de persones que no han jugat mai a tennis. Una persona que encarnava el somni de diverses generacions d’adolescents que van deixar enganxoses les pàgines de la seva revista. Un editor de premsa que va crear un espai de llibertat a l’encotillada cultura nord-americana, que va lluitar pels drets civils, que va reunir grans escriptors, que va publicar autors tan importants com Norman Mailer, John Updike, Jack Kerouac, i obres literàries tan transcendentals com Fahrenheit 451 de Ray Bradbury (per als de l’ESO, són massa noms per aclarir aquí; per a què collons teniu Wikipedia?). Un home que va trencar les regles, les que calia trencar i les que no. Perquè el nostre personatge també va ser un dels màxims masclistes, cosificadors (per als de l’ESO, com quan admires Kim Kardashian només pel seu físic i no pel seu talent) i empresaris amb menys escrúpols de la cultura popular americana. Un tipus que va col·laborar amb veritables violadors, que va ser acusat de drogar les seves conilletes i que va ser gairebé un proxeneta a la seva cèlebre i decrèpita mansió de Beverly Hills. Sí, amics, tot seguit traurem la gorra —i aquell absurd batí que devia fer olor de naftalina— a Hugh Marston Hefner, més conegut com a Hugh Hefner o Hef, creador de l’imperi Playboy.

S’ha de dir que aquest execrable denota certa evolució, i que els temps canvien, perquè no fa tant hauríem dit que era el puto amo, i no, més aviat és un personatge abjecte. Un execrable de debò.

Aquesta vegada ens saltarem el rotllo de la infància en una família puritana i conservadora, i els seus inicis al món de la premsa (a Esquire o, al tanto, a la revista Children’s Activities), i anirem directament a la mítica revista, que inicialment s’havia de dir Stag Party (festa d’homes, és a dir, «camp de naps», o comiat de solter, o sigui, «camp de naps amb strippers»). En qualsevol cas, val més strippers que tios vestits de torero o de nadó amb grups lamentables d’amics tocant la trompeta.

Tornant a la revista, la va muntar el 1953 amb diversos inversors. La primera foto de portada, la de Marilyn Monroe, la va comprar per cinc-cents dòlars al fotògraf, que, en un moment de penúries de l’actriu, li havia pagat cinquanta dòlars i li havia dit que era per a un calendari d’escassa circulació. Hefner va vendre cinquanta mil còpies de la revista sense el consentiment de l’actriu. Tot un exemple d’ètica periodística que va repetir moltes vegades. Això sí, per compensar, Hefner, ja ric, va comprar el seu espai mortuori just al costat de la tomba de Marilyn per setanta-cinc mil dòlars. Marilyn, no te’l treus de sobre ni morta!

La cosa va ser un èxit rotund i va comprar la mansió Playboy, a Califòrnia (la veritat és que per estar en pilotes, era millor Califòrnia que Chicago, on va començar), i el seu logo del conillet va començar a ser una icona pop universal; va muntar una cadena de clubs nocturns amb el personal femení disfressat de conilletes i corbatí.

Hef era un provocador que als anys seixanta tenia amics com el còmic Lenny Bruce o el músic Miles Davis, i defensava els drets civils dels negres. Va enviar un periodista negre a entrevistar George Lincoln Rockwell, fundador del partit nazi americà. L’home es va deixar entrevistar amb la garantia prèvia que el periodista no era jueu i va tenir una pistola carregada durant tota l’estona de conversa.

També els drets dels homosexuals: Esquire va rebutjar un relat distòpic (per als de l’ESO, una versió de ficció del món pitjor que l’actual; per exemple: el Barça a segona, per fer-ho fàcil). El relat era de Charles Beaumont i presentava una societat en la qual el normal era ser homosexual i es perseguia els heterosexuals. Va rebre crítiques irades i Hef va contestar que si allò estava malament, el seu contrari, perseguir els homosexuals, estava igual de malament. El que diem, Hefner era gairebé un sant, oi?

Això és el que podria semblar… però no. Perquè, malgrat les seves excel·lents col·laboracions literàries, el que va fer milionari Hefner i Playboy (que venia set milions d’exemplars, una mica més que La Razón, un exemplar per català/catalana, independentment de la seva edat) va ser despullar dones i cosificar-les (és a dir, convertir-les en objectes perquè els homes en gaudissin). Playboy va contribuir definitivament a aquesta imatge de la dona i ja les seves primeres declaracions contra el feminisme el defineixen: «El feminisme militant va en contra de la relació romàntica noi-noia que defensa Playboy». També es va defensar de la idea que Playboy convertia les dones en objectes sexuals amb aquesta perla: «La idea que Playboy converteix les dones en objectes sexuals és ridícula. Les dones són objectes sexuals. Si les dones no fossin objectes sexuals, no hi hauria una altra generació… És per això que les dones fan servir llapis de llavis i faldilles curtes». La periodista Gloria Steiner, que es va infiltrar com a conilleta a Playboy, va escriure després un llibre titulat A Bunny’s Tale, en què resumeix que «una dona que llegeixi la revista se sent com un jueu llegint un manual nazi». Collons, ni Torrente el superava!

Però parlem de la mansió. En aquella època, tothom que era algú era convidat algun cop a la mansió situada al 10.233 de Charing Cross, a Holmby Hills, Los Angeles. Magic Johnson deia que hi havia cent dones per deu homes; això ja pinta malament. A més, a cada habitació i fins i tot a la piscina, anomenada The Grotto, i a la pista de tennis hi havia una safata que contenia Kleenex, vaselina i oli Johnson per a nens. El que no hi havia eren condons. Hef els tenia absolutament prohibits. Ja comença a fer fàstic, eh?

La mansió, a més, no era tan glamurosa com ens podríem imaginar. Moltes de les exconilletes que hi van viure la descriuen com a cutre, amb falta d’higiene als llençols i amb cagades del gos de Hefner per les catifes.

Com explica a les seves memòries, Down the Rabbit Hole, l’exconilleta i playmate Holly Madison: «Al principi penses que la porta de ferro de l’entrada és perquè no hi entri qui no vols, després t’adones que és perquè no en surtis».

A la mansió, Hef hi tenia una mena d’harem. A elles els donava una assignació mensual de mil dòlars setmanals, que les noies només podien gastar en roba. Quedava amb elles a la seva habitació i decidia si els donava o no la setmanada en funció de com s’havien portat, si havien estat actives sexualment a les festes i si havien complert amb les normes de la casa que incloïen, per exemple, ser a les nou a casa. Res de sortir. Per descomptat, res de nòvios i màxim control de les xarxes socials. Això sí, els finançava les operacions estètiques perquè li encantaven les mamelles grosses, tot i que si els implants de silicona no quedaven bé o les noies tenien problemes, eren acomiadades i se’n fitxaven d’altres per cobrir els seus llocs. De fet, ningú no trobava la diferència.

Però ara arriba el més fort. Si algú llegeix el testament de Hef, en què deixa la fortuna als seus fills amb algunes condicions, entre les quals que no consumeixin drogues, pot tenir una imatge distorsionada del que era aquest pájaro. Una de les seves nòvies-conilletes, la mencionada Holly Madison, va explicar que, la primera nit que van ballar, Hugh Hefner li va donar metaqualona, la droga de la pel·lícula El lobo de Wall Street. Ell li va dir que la hi donava perquè en deien la droga «obrecuixes». Rotllo bandada i la seva burundanga…

Per si la cosa no tingués ja força importància, és la mateixa droga que suposadament fa servir Bill Cosby (ai, quan et moris, Bill…) per drogar i violar la menor Chloe Goins a la mansió Playboy. Chloe va acusar Hefner de còmplice encara que ell va negar les acusacions. Segons ella, quan va començar a sentir-se rara després d’una beguda que li va donar Cosby, Hefner va començar a dir-li que es tombés i es relaxés perquè el seu amic pogués forçar-la. Una altra dona també diu que va ser violada per Cosby a la mansió. Era la casa dels horrors… La mansió es va vendre no fa gaire per cent milions de dòlars. La va comprar Darren Matropoulos, el veí del costat, suposo que fart de les festes. Nosaltres creiem que s’hauria de cremar.

Tornant al testament i els fills, les edats del quals oscil·len entre els seixanta-cinc i els vint-i-sis anys (això és una família intergeneracional), aquests són fruit de tres matrimonis. A la seva primera dona la va deixar quan es va fer milionari i les altres dues són dos ex-playmates. Entre tots es disputen l’herència de quaranta-tres milions de dòlars.

La segona dona fou Kimberly Conrad, a qui com a regal de noces li va regalar una edició extra de la revista per a col·leccionistes, de 93 planes, plena de nus d’ella. Per tal que el món veiés com un senyor de seixanta-tres anys es calçava un monument de vint-i-sis.

I és que, diguem-ho clar, la cosa per les conilletes podia tenir un passi fins a certa edat, però com es pregunta la periodista feminista Suzanne Moore, «quina noia de vint-i-tres anys no té el somni de follar-se un octogenari? Formar part de l’harem de Hefner era com formar part de l’equip de Donald Trump». De fet, una de les proves per entrar a la mansió era passar una nit de prova amb Hefner.

Hefner va practicar el sexe, o una cosa semblant, amb les seves conilletes fins als seus últims dies, quan anava per la casa amb un caminador. Kendra Williams, una altra de les playmates, va reconèixer que «havia d’estar molt borratxa per estar amb ell». Explica que el iaio cridava a la seva habitació cinc o sis noies, es fotia fins al cul de Viagra i que anessin passant. Les noies expliquen que feien torns per no estar més d’un minut amb ell. Que no sabien si follar-se’l o tirar-lo al caldo.

A més a més, també el va afectar la crisi. Als anys vuitanta, la noia que era escollida playmate del mes rebia com a premi un Porsche. Últimament, un Mini Cooper.

Ell, per donar exemple, seguia amb la seva dieta: Pepsi a la temperatura que ell indicava, sopa Campbell de pollastre amb fideus i M&M’s a les postres.

I és que la història de Playboy és plena de tristesa. Com la història de l’actriu Dorothy Stratten. La playmate d’agost del 79 i playmate de l’any 1980. El gran director de cinema Peter Bogdanovich va pensar que podia ser una gran actriu i li va donar un paper a Tots van riure, amb Audrey Hepburn i Ben Gazzara. Es van enamorar i el macarra del nuvi es va posar gelós i la va matar. Va violar el cadàver i es va suïcidar.

El cas va commoure els Estats Units. Bob Fosse va fer un biopic, Star 80, en què Mariel Hemingway interpretava Dorothy. Peter Bogdanovich va escriure un llibre sobre ella: The Killing of the Unicorn («L’assassinat de l’unicorn»), en què explicava que Hugh Hefner la va assaltar sexualment el dia que la va conèixer. Els advocats de Hefner, com que la víctima i testimoni era morta, van fer que Bodganovich tragués la paraula violació. Tot un detall.

Moltes d’aquestes misèries les explica també qui va ser el seu secretari, Stefan Tetenbaum, que assegura que un dia a la setmana Hefner organitzava a la mansió el que s’anomenaven «nits porques», en les quals les convidades a la casa eren prostitutes de luxe i hi havia quilos de cocaïna amb gent escollida del món de l’espectacle, la política o els negocis.

Tetenbaum assegura que totes aquelles festes eren gravades sense que els participants ho sabessin per si de cas un dia necessitava la seva ajuda o el volien perjudicar. D’això se’n diu extorsió.

Així que ja ho saps, quan vegis aquella foto patètica de Hugh Hefner somrient amb bata, gorra i pipa, no pensis que era un magnat de la premsa, de la televisió i del soft porn. Pensa que era un tipus fastigós, el més execrable dels que ens va deixar el 2017. I hi va haver una competència molt dura…