Entra al club dels execrables un artista total: músic, poeta, agitador cultural… El símbol per excel·lència de la revolta juvenil, que, a sobre, va convertir-se en un mite a causa de la seva mort prematura. A més, tota una icona sexual. Vist d’aquesta manera, parlem d’un home realment il·lustre i admirable, però que també tenia una part fosca, una cara B que va ser definida ras i curt per Ray Manzarek, el seu company a The Doors, que en les seves memòries parla del nostre personatge com d’un «borratxo degenerat». I és que parlem de la típica persona que és suportable fins que es pren dues copes (en el cas que ens ocupa parlaríem de moltes botelles i altres estupefaents) i aleshores es posa violenta, pesada, desagradable i exhibicionista. El típic borratxo pesat que hi ha a cada festa. Amb tots vosaltres: James Douglas Morrison, Jim Morrison, el Rei Llangardaix.

Per fer-ho ràpid, el principal problema de Morrison, com passa sovint i es pot llegir a qualsevol manual d’autoajuda i psicologia barata, va ser la seva infantesa: Morrison era un nen acomplexat i solitari que va patir la disciplina militar d’uns pares molt estrictes. I no exagerem quan parlem de disciplina militar, no. El seu pare era almirall de la marina dels Estats Units. Un dels més importants, a més, com ho demostra el fet que va ser el capità del primer vaixell nuclear de la marina nord-americana.

Com que el seu pare anava canviant de base, el petit Jim no podia assentar-se a cap lloc ni fer amics. Als catorze anys havia viscut ja en set ciutats diferents, i com que no hi havia Play, es va dedicar a llegir molt. Però no El zoo d’en Pitus o novel·les de Harry Potter; ni tan sols el Playboy. Va començar amb els poetes maleïts francesos com Baudelaire, Rimbaud o Céline.

Anys després, quan es va independitzar de la família, era una icona hippy i el tio més desitjat del planeta, que es fotia de tot i alliçonava les masses des de l’escenari en contra de la guerra del Vietnam. Va amagar sempre els seus orígens mentint sobre la seva família: no podia ser que se sabés que el Rei Llangardaix tenia com a pare un militar dels Estats Units, que, d’altra banda, mirava també d’amagar entre els seus companys de destructor que el nano que escandalitzava les famílies benpensants d’Amèrica era el seu fill.

Tot i això, al llarg de la seva carrera sí que va necessitar Morrison l’ajuda del seu papa, quan tenia problemes amb la justícia a causa de les seves principals aficions: ensenyar la tita en públic i engatar-se fins a no aguantar-se dret (per als de l’ESO no cal aclarir res, en tot cas, que la vida de Morrison era com un cap de setmana dels vostres, però cada dia i lligant).

Anava molt d’independent, però al final era el seu pare el que, després d’estar mesos o anys sense dirigir-se la paraula, havia d’escriure al xèrif que l’havia arrestat o al jutge per aconseguir la llibertat condicional. El primer cop que va passar això tenia dinou anys (ell, no el seu pare), i el van detenir en un estadi de futbol americà a la universitat quan, absolutament borratxo, va treure a passejar el llangardaixet per la grada. Tenia dinou anys i començava el mambo.

La història de com Morrison va saltar a la fama és prou coneguda. Estudiava cinema a UCLA (a la mateixa classe que Francis Ford Coppola, per cert; així que, si penseu en Coppola, us podreu imaginar la pinta que faria Morrison ara més o menys), on no anava a classe, fumava molts porros i llegia autors tan estranys que els seus profes no s’acabaven de creure que existissin i havien de comprovar-ho a la biblioteca del Congrés. Un bon dia coneix, a Venice Beach, Ray Manzarek, que estudiava a la mateixa universitat. Tampoc no anava a classe i es posava fins a les tranques d’LSD. Tenia un grup de música, però li faltava cantant. Morrison li va ensenyar els seus poemes i van decidir unir-se «per guanyar un milió de dòlars».

Al grup li van posar The Doors en homenatge a l’assaig d’Aldous Huxley Les portes de la percepció, en el qual l’autor explica els seus experiments amb la mescalina. A sobre, comencen a tocar en un bar anomenat Whisky a Go-Go. Tota una declaració d’intencions; res no podia sortir malament.

Resumint, tenim un grup d’addictes als estupefaents que acaben de fitxar un cantant intens, de grau màxim, que, a més d’estupefaents, mama com una esponja i es fot el bourbon com si fos orxata. El petit detall que no havien calculat és que Morrison és molt tímid i li fa vergonya cantar davant del públic. Ell, recordem-ho, nen tímid, solitari i sense amics, no estava preparat per sortir a l’escenari. I com es cura el pànic escènic? Doncs sí, senyor, sortint a tocar completament mamat i, fins i tot, borratxo.

En aquestes condicions les actuacions eren memorables, perquè cada dia passava alguna cosa. La fama del grup va començar a créixer boca-orella fins que un dia es va liar parda. Jim devia tenir un dia especialment tímid i es va passar amb el bourbon, la marihuana i l’LSD, i quan els seus companys el van pujar a l’escenari va començar a cantar-recitar The End, un tema llarg com un dia sense pa sobre el qual Morrison improvisava segons el grau de pet que portés a sobre. Aquell dia, que anava col·locat, va improvisar la famosa estrofa:

(Aquesta és la versió en disc, però hi van fer treure l’última part).

Els van acomiadar del bar, però entre el públic hi havia un productor musical que els va contractar només sortir per la porta. Començava la llegenda de The Doors.

La carrera del grup va ser curta però intensa. De seguida Morrison es va convertir en l’estrella de la banda a la qual molts van començar a anomenar Jim Morrison and the Doors, cosa que no li agradava ni a ell mateix, i que va començar a sembrar la llavor de la gelosia. Tot això amanit amb molt de tequila, heroïna, cocaïna, peyote, marihuana i de tot. Es fotien fins i tot el pinso del canari, si feia falta.

Òbviament, en aquestes condicions, els concerts en directe eren com una boda a la qual conviden Ernest de Hannover (saps més o menys de què anirà la cosa però no com acabarà). Així, és famosa l’actuació a Miami en què va fer un discurs polític contra la guerra i les normes establertes i va provocar un motí, o quan va convertir-se en el primer artista de ser arrestat sobre l’escenari a mitja actuació (com si fos un alt càrrec de la Generalitat).

Va ocórrer a New Haven. Abans de sortir a l’escenari, Morrison escalfava l’actuació amb una noia en un lavabo del local. Un policia els va descobrir i el va voler detenir, i Morrison es va posar xulo en pla Esperanza Aguirre i «no sabe usted con quién está hablando», i el poli, que realment no sabia amb qui parlava, el va ruixar amb gas pebre. L’arribada de la resta de la banda va calmar els ànims. Es va retardar l’actuació una estona força llarga, amb un local que sobrepassava en molt l’aforament. La gent nerviosa… Al final va sortir Morrison i, en lloc de posar-se a cantar, va començar a explicar al públic el que li acabava de passar i va denunciar el poli, el va assenyalar i li va dir «porc». Comença llavors un míting en pla Gabriel Rufián. Als polis se’ls van inflar les pilotes i el van detenir a l’escenari acusat d’incitar a un motí.

Que les actuacions acabessin al jutjat començava a ser habitual i els problemes judicials al voltant de Morrison començaven a cansar la resta de la banda, que, clarament, ja no amagaven que no suportaven Morrison. Krieger, Densmore i Manzarek coincidien a afirmar que Jim era un nano suportable, però, quan anava col·locat, era insofrible. I ja no recordaven quina era l’última vegada que l’havien vist serè.

Anècdotes sobre concerts, n’hi ha a cabassos. Per exemple, van fer una gira per Europa en què van cancel·lar bona part de les actuacions perquè Morrison no es presentava al local. En algunes sales, van arribar a tocar sense cantant, perquè o bé ningú no sabia on era o arribava sense aguantar-se dret… A Amsterdam (on, si no?), Morrison s’ho va passar tan bé que va patir un col·lapse per abús de drogues i va haver de ser ingressat en un hospital. La continuïtat de la banda estava seriosament compromesa pels excessos del cantant.

Fins que va arribar un concert a Miami, l’1 de març de 1969, al Dinner Kay Auditorium, amb una capacitat per a sis mil nou-centes persones, però ple amb més de catorze mil espectadors. Morrison va decidir canviar l’actuació per un míting polític en el qual demanava a la gent que sortís al carrer i fes la revolució i, en ple èxtasi revolucionari, no va poder contenir el seu afany exhibicionista, es va obrir la bragueta i va simular una masturbació en públic. ¡Davant de catorze mil persones! Amb dos pebrots, mai millor dit.

Òbviament l’acusen d’escàndol públic i comença un procés judicial que marca el final de la banda. Morrison es gasta bona part de la seva fortuna a contractar advocats per evitar que el fiquin a la garjola i, per si de cas, fot el camp dels Estats Units i marxa a Europa a no fotre res més que continuar bevent i drogant-se, però a París; és a dir, inaugura el programa Erasmus.

Evidentment, amb aquests desordres de personalitat, les seves relacions amb les dones també eren tempestuoses. La seva nòvia oficial era Pamela Courson, a qui ell anomenava el seu amor còsmic; també era addicta a l’heroïna i mantenien una relació oberta amb altres persones (vaja, que cardaven amb tot el que se’ls posava al davant). Fins i tot Morrison es va casar segons el ritus celta amb l’escriptora Patricia Kennealy. Les bronques i reconciliacions eren constants, i en elles Morrison tenia la mà llarga massa sovint.

Per si ens faltava alguna cosa per completar el retrat, Jim era un maltractador. A més de les baralles amb Pamela, va cascar també Janis Joplin en una festa en què, com era habitual, va emborratxar-se fins a posar-se absolutament insuportable. No obstant això, malgrat la mà llarga, el seu magnetisme amb les dones era brutal. Va arribar a ser el ciutadà americà amb més demandes de paternitat interposades. Una mica com Julio Iglesias, però en hippy.

Morrison, fugint de les demandes de paternitat, de la persecució judicial per cascar-se-la en públic a Miami i buscant iniciar la seva carrera com a escriptor i poeta, se’n va a viure, com dèiem abans, a París, amb la seva nòvia Pamela.

El 3 de juliol de 1971, amb només vint-i-set anys, Morrison, que, no obstant això, aparentava tenir-ne cinquanta, perquè ja estava molt cascat (molt gras, enemic de la dutxa i amb els cabells llargs), va ser trobat mort a la banyera del pis que compartia amb la seva nòvia.

I aquí arribem a una de les parts que més ens agraden i que caracteritzen un execrable com Déu mana: la teoria de la conspiració sobre la seva mort i, ja en cas màxim, la teoria segons la qual Morrison fingeix la seva mort i viu en un indret del món amb Elvis, Marilyn, Kennedy, les urnes del procés i el tipus que va fer l’informe per fitxar Douglas.

La causa oficial de la seva mort va ser una aturada cardíaca. I punt. Pasen, pasen y circulen que aquí no hi ha nada que ver. Els francesos no es van preocupar gaire d’investigar la mort del cantant; no li van fer ni l’autòpsia. I, arran d’aquesta investigació, que hauria signat el mateix inspector Clouseau, es van formular les diverses teories de la conspiració, que van del suïcidi a l’assassinat, passant per la simulació de la seva mort.

A aquestes teories s’hi va sumar fins i tot el teclista de la banda, Manzarek, que, en una entrevista, va dir que «si hi ha una persona capaç d’escenificar la seva pròpia mort, crear un certificat de mort ridícul, pagar un doctor francès, posar un sac de vuitanta quilos dins un taüt i desaparèixer en alguna part del planeta, aquest és Morrison. Ell seria capaç de fer tot això». A més, Manzarek va explicar que Morrison alguna vegada li havia parlat de les Seychelles com el lloc ideal per desaparèixer després de simular la seva mort.

Tanmateix, l’any 2014 l’exmodel i cantant Marianne Faithfull va explicar a la revista Mojo la veritat sobre les últimes hores de Morrison. Ella també era a París mirant de superar a còpia de drogues i gresques la ruptura amb Mick Jagger. Es va embolicar amb un tipus anomenat Jean de Breiteuil, el camell dels famosos, que va vendre a Morrison una heroïna extremament pura, que li va provocar una sobredosi quan se la va injectar als lavabos d’un local parisenc anomenat Rock and Roll Circus.

Es va desmaiar als lavabos i, en lloc d’avisar un metge, l’amo del local i el camell van treure Morrison per la porta del darrere, el van portar al seu pis i el van ficar a la banyera per tal de reanimar-lo, deixant-lo amb la seva nòvia, que també anava fins a dalt de tot d’heroïna. Faithfull no sap dir si ja va arribar mort a casa o en ficar-lo a la banyera sense vigilància es va ofegar en estar inconscient. El cas és que després de dos dies de tenir-lo mort a la banyera envoltat de gel perquè no fes pudor, al final van decidir trucar a un metge, que va certificar-ne la mort i va ser enterrat al cementiri de Père Lachaise.

La seva tomba es va convertir immediatament en una atracció turística i és el cinquè monument més visitat de París, fins al punt que van haver de posar-hi vigilants perquè la gent aficionada al turisme de morts i els fans feien de tot sobre la làpida (que algú roba cada quatre mesos més o menys), des d’orgies fins a misses negres o rituals xamànics amb peyote, tot en honor al Rei Llangardaix, que, per cert, ha acabat passant també a la història de la paleontologia quan a Birmània un paleontòleg de la Universitat de Nebraska va descobrir el fòssil d’un llangardaix gegant, que va batejar com a Barbaturex Morrisoni en honor al líder de The Doors.