Ara caurà una estrella de cinema de les d’abans, de quan Hollywood era un lloc on es feien pel·lícules amb actors de veritat i no amb ordinadors. Un home que va interpretar els més grans personatges de la història universal, com, per exemple, Miquel Àngel (per als de l’ESO, era un escultor i pintor renaixentista, no una tortuga ninja) o el Cid (que era un guerrer medieval, no un torero). Va fer també de coronel Taylor a El planeta dels simis (és fàcilment distingible perquè és l’únic que no és un mico), va ser Moisès a Els Deu Manaments i va participar en pel·lícules que han marcat la història del cinema: Cuando ruge la marabunta, Sed de mal, 55 dies a Pequín, Grans horitzons, La batalla de Midway, Terratrèmol o la gran Aeroport 75, abans d’acabar els seus dies com actor a Los Colby o Dinastia. Però, per sobre de tot, ens estem referint al protagonista de Ben-Hur, que en el seu moment va ser la major producció de Hollywood. Li donem una clatellada a l’actor, alt (1,92 m) i ben plantat, que va ser un dia un paio compromès amb els drets humans, però que va evolucionar cap a un tipus narcisista, homòfob i racista, llepaculs i defensor de les armes, John Charles Carter, conegut com a Charlton Heston.

Començarem per Ben-Hur. Doncs bé, com que era conegut que el supermascle Heston era un homòfob convençut, un dels guionistes, que era ni més ni menys que l’escriptor Gore Vidal, ha explicat que es va posar d’acord amb el director William Wyler i amb l’actor que interpretava Messala, Stephen Boyd, per ocultar que Messala i Ben-Hur havien estat parella sexual a la seva joventut.

Vidal va posar molt subtilment frases que les podria haver escrit el Duque de Fire, com ara «tants anys i encara a prop», «sí, en tots els sentits» o quan Messala mor a la cursa de quadrigues i Ben-Hur va a veure’l mentre agonitza a l’arena, que li deixa anar «encara queda en mi molt home per a tu», és a dir, que encara volia una punzadita abans d’anar-se’n a l’altre barri.

Per no recordar quan Messala mira embadalit Ben-Hur en aquella famosa escena en què cadascun beu de la copa de l’altre. A cada escena d’aquesta mena que rodaven imaginem Gore Vidal, Boyd i Wiler pregant perquè el ruc de Heston continués pensant que interpretava una epopeia sobre la vida de Crist i no la Jaula de las locas.

Tot i això, quan Vidal ho va explicar i Heston va descobrir la veritat, malgrat que havien passat gairebé seixanta anys, aquest es va enfurismar i el va atacar, i Vidal va contestar: «Què puc esperar d’un ancià actor que porta dos tupés, un sobre l’altre, per augmentar la seva credibilitat?».

Algun testimoni proper a Heston diu que va dir: «Jo no interpretaria mai un marieta». La veritat és que Ben-Hur és molt més interessant ara que sabem que és una barreja de Gladiator i Brokeback Mountain.

Fins que va arribar Titanic, Ben-Hur va ser la pel·lícula més premiada a la història dels Oscars (va guanyar onze de dotze nominacions), però això no treu que tingui també un rècord de cagades de raccord al·lucinants. Per exemple, un dels trompeters romans surt amb un rellotge de polsera; a l’arena de les curses de quadrigues es veuen les marques de les rodes de camió; la cursa de quadrigues comença amb nou, sis s’estavellen i acaben quatre, i mentre parlen Messala i Ben-Hur a l’escena ja comentada, se sent de fons el soroll de les motos que passen pel carrer.

Però tornem al tema de l’homofòbia del nostre amic Heston, que en un discurs va dir: «Quan vaig dir que els drets dels homosexuals no haurien de ser més grans que els meus drets, em van dir homòfob». Vaja, que rar! En un altre acte es va queixar que per anar a dormir amb una companya d’universitat et demanaven una instància al rectorat, però, en canvi, si un dentista tenia la sida (en el seu petit món, si tenies sida eres homosexual, sens dubte) no tenia l’obligació de dir-ho als pacients. També es va queixar que els transsexuals tenien drets a San Francisco, com ara un bany propi per a ells. Els de l’autobús de «Los niños tienen pene» són Bibi Andersen al costat del nostre mascle de barra de bar.

Però si la seva relació amb l’homosexualitat és de traca, espereu a veure la seva relació amb altres races. Cal dir que Heston als anys seixanta era un defensor dels drets civils i que va estar en la coneguda marxa de Martin Luther King del 63 que va acabar amb el famós discurs «I have a dream», juntament amb gent com Marlon Brando, Paul Newman o Sidney Poitier. I que fins i tot va formar part d’un piquet a la porta d’un restaurant d’Oklahoma per protestar perquè no hi deixaven entrar persones negres.

Però alguna cosa es va torçar a la seva ment just després, perquè el 1964 abandona el Partit Demòcrata i es converteix en un republicà molt fatxa i passa a fer campanya pel senador ultraconservador Barry Goldwater. Alguna perla de Heston ja ens en dona una idea: «Em diuen racista només per dir que l’orgull blanc és tan lícit com l’orgull negre» o, alerta, «l’orgull vermell».

O aquesta altra: «Per a mi, això de les identitats és un conte, especialment el de “nadius americans”; jo sóc nadiu americà, per l’amor de Déu!». O aquesta última: «He servit a la Segona Guerra Mundial contra les potències de l’Eix, però durant un discurs, quan vaig fer una analogia per distingir els jueus innocents i, de la mateixa manera, els innocents propietaris d’armes, em van dir antisemita». Et van dir antisemita per no dir-te racista de merda, amic.

Això no és tot. Va dir: «Que el cel ajudi els temorosos de Déu, respectuosos de la llei, caucàsics, de classe mitjana, protestants o, fins i tot pitjor, cristians evangèlics, del medi oest o del sud, o, encara pitjor, rurals, aparentment heterosexuals, hereus d’armes o, pitjor, de l’Associació del Rifle i que treballin dur, perquè no només no compten; per als universitaris progressistes són un obstacle». O aquesta altra joia: «La Constitució es va dictar per guiar-nos per un grup dels savis individus blancs morts que van inventar aquest país. Ara, alguns s’escandalitzen quan dic això. Per què? És veritat… eren blancs. El mateix va passar amb la majoria dels tipus que van morir en nom de Lincoln oposant-se a l’esclavitud en la dècada de 1860». I nosaltres que pensàvem que Trump representava el pitjor d’Amèrica, collons amb en Charlton!

Un altre assumpte que coneix tothom (fins i tot algun de l’ESO) és que Heston es va fer president de l’Associació Nacional del Rifle, càrrec al qual va arribar després de pronunciar un encès discurs en què mantenia que la política americana havia començat una croada contra els blancs. Doncs bé, després de l’assassinat del senador Robert F. Kennedy per un pistoler, Heston va defensar la Llei de control d’armes del 1968, una llei federal que regula les armes de foc. Va sortir a The Joey Bishop Show de la cadena ABC. Heston va dir sobre la llei: «Aquest projecte de llei no és un misteri. Siguem clars sobre això. El seu propòsit és simple i directe. No és privar l’esportista de la seva arma de caça, el tirador del seu rifle de blanc, ni negar a qualsevol ciutadà responsable el seu dret constitucional a posseir una arma de foc. És per prevenir l’assassinat dels nord-americans». Ni Darth Vader va fer un canvi tan radical: de defensar el control d’armes a cridar, en al·lusió a Al Gore (definitivament, alguna cosa li passava amb els Gore), amb un Winchester del 1866 sobre el cap, que per llevar-li el rifle caldria fer-ho «de les meves fredes mans mortes». Un poeta també, Heston.

La veritat, només cal veure el documental Bowling for Columbine en què Michael Moore (l’entrevista és en certa manera una trampa, ho sabem, però vaja: s’ho mereix) posa Heston contra les cordes i li pregunta per què hi ha més morts als Estats Units que en altres països desenvolupats. Heston, sense immutar-se, diu: «Bé, segurament nosaltres tenim més barreja ètnica que altres països». I això que l’entrevista era de Michael Moore; no ens imaginem què podria haver dit si la hi fa Bertín Osborne.

Hi ha qui diu que l’oscaritzat actor, en aquell temps, ja patia degeneració senil i un fort alcoholisme. Degeneració, segur, però li venia de lluny. Penseu que un tipus demòcrata que havia participat en marxes pels drets civils ja va donar suport al nostre execrable Ronald Reagan. I pel que fa a l’alcohol, sabem molt bé que té conseqüències negatives, però que et converteixi en un fatxa reaccionari no sembla estar entre els seus efectes secundaris. Si fos així, nosaltres ja seríem Margaret Thatcher.

Val a dir que Heston va presidir l’assemblea de l’Associació Nacional del Rifle que es va celebrar a Denver, a pocs quilòmetres de Columbine, una setmana després de la matança de l’institut, malgrat que les autoritats locals van demanar que la suspenguessin. S’hi va negar.

Va haver-hi un gran escàndol, i el director Spike Lee va dir que esperava que «un dia afusellessin Heston amb una Magnum 44», que és un bon pistolot.

També en els rodatges Heston era molt pesat. En el de Major Dundee va arribar a envestir el director Sam Peckinpah a cavall i amb un sabre a la mà. Quan va fer El Cid no li acabava d’agradar el guió i el va fer retocar una infinitat de cops fins que va cedir a interpretar-lo. Es van odiar a mort amb Sophia Loren (Bravo, Sophia!), que també va fer canviar el guió per donar importància al seu personatge. Ella, molt impuntual, una de les vegades va arribar quatre hores tard al rodatge. Heston, molt enfadat, va dir que no faria ni una escena més ni parlaria amb ella. Al director no li va importar perquè només quedava un escena per gravar, en la qual el Cid anava mort dalt del cavall, i, és clar, no parlava amb ningú.

Però el rodatge d’El Cid té més molla. Es va rodar a Espanya. En el documental Bienvenido Mr. Heston es pot veure com el poble de Torrelobatón, a Valladolid, es va entregar al rodatge. També es va rodar a Peníscola i en altres llocs. Però el més impressionant és comprovar com es va arribar a involucrar el govern franquista amb la pel·lícula: van posar a la seva disposició qualsevol castell dels mil cinc-cents que tenia el patrimoni nacional i van enviar els soldats de reemplaçament (per als de l’ESO, els que feien la mili; bé, tampoc no sabeu el que és la mili) a fer d’extres. I, a sobre, van enviar els prínceps d’Astúries, llavors Joan Carles i Sofia, a assistir al rodatge. Possiblement, la presència de l’actual emèrit explica els retards de la Loren, que devia estar amagant-se.

Ara bé, perquè el franquisme, molt gelós d’un símbol patri com el Cid, col·laborés amb la pel·lícula, havia d’estar segur que la imatge del Cid i d’Espanya hi quedessin ben parats. El productor, Samuel Bronston, va demanar la col·laboració a Ramón Menéndez Pidal, un savi de noranta-cinc anys. Per descomptat, a Menéndez Pidal li va semblar que el guió era un disbarat i Heston, un poca-solta, però amb tanta visita i tanta dispersió, va acabar per autoritzar el guió.

Però tornem al tarat de Heston. Per exemple, incloïa en el seu contracte que havia d’exhibir la seva carn musculada en alguna escena. Això tornava bojos els guionistes, que havien de despullar el nostre actor sense venir al cas. Per exemple, en una seqüència d’El planeta dels simis, en la qual a Heston li cau accidentalment el tapall amb què va vestit perquè se li vegi el culet. Tarat, tarat…

I com passa amb tots els homes rectes, quan rasques hi trobes alguna cosa. Una de les coses que defineix Charlton Heston és que, al contrari de la moda de casaments múltiples de Hollywood, va estar casat amb la seva dona, Lydia, més de seixanta anys. Molt bonic. Però sabem que es va enamorar de diverses actrius i, ojo al dato, es va encapritxar de Carmen Sevilla! Sí, la del Telecupón.

Que tot sigui dit, no ens estranya, perquè Carmen Sevilla era un bellezón descomunal de jove que tenia enamorat mig país. Penseu que, a més del que va passar amb Heston, va rebutjar també les proposicions de José Luis López Vázquez.

Tornem al cas Heston. Durant tot el rodatge de Marc Antoni i Cleòpatra, Heston va perseguir l’actriu sense aconseguir-ho. Però ell, tan respectuós amb les dones, no es donava per vençut i va decidir saltar-se el guió. I, en una escena, va tocar els pits a Carmen Sevilla. Amb la càmera gravant, ella va dir: «Corten, esto no está en el guión». I ell, com que ella no sabia anglès, va respondre: «Sí que ho està». I punt.

I ara podeu anar a veure Ben-Hur o Las aventuras de Priscilla, reina del desierto, que, de fet, és el mateix.