El món enterra massa bé, i quan un geni ens deixa —i de qui parlarem ara era un geni amb majúscules que ens va fer la vida molt més alegre—, la gent es passa de sucre i l’idolatra sense mesura. Així que tot seguit esbudellarem un home considerat per molts el pare de la música rock. Un home que està situat al número 5 de la llista d’immortals del rock segons la revista Rolling Stone, només superat pels Beatles, Dylan, Presley i The Rolling Stones, però que era garrepa, violent, pervertit sexual, avariciós, agressiu i amb una desmesurada afició als diners i a apropar-se als poderosos. Ens referim a Charles Edward Anderson Berry. Més conegut com a Chuck Berry.

Farem safareig sobre el primer Guitar Hero de la història. Un home que ha inspirat la majoria de guitarristes de rock que han copiat el seu estil, i s’ha de dir que amb ell no només s’inaugura el rock, sinó també la manera salvatge de viure com un rock and roll star.

Potser en el seu comportament posterior i en els seus problemes amb la justícia hi va influir la seva estricta educació. No és el primer execrable amb un pare religiós i molt sever. El pare de Chuck era diaca de l’Església baptista (no, no va jugar al Madrid i al Sevilla), i ell s’hi va revoltar exhibint un comportament absolutament fora de la llei. Però és que en aquest cas també va influir l’escola. Només cal recordar que a la seva escola de Sant Louis també hi va anar Tina Turner. Les reunions d’exalumnes, com a mínim, devien ser divertides.

Comencem amb els seus múltiples problemes amb la llei, que donen per escriure una enciclopèdia. Va estar tres cops a la presó i la va eludir en dos ocasions més gràcies a acords extrajudicials que li van costar un ronyó.

El primer cop que va ser empresonat tenia divuit anys. Viatjava amb dos amics a Kansas City i va ser detingut juntament amb els seus acompanyants per haver robat, primer, un cotxe, i després, en tres botigues utilitzant una pistola que van assegurar que s’havien trobat. Sort que es van trobar una pistola, perquè arriben a trobar-se un bazuca i haurien fet falta els Venjadors per detenir-los. El van condemnar a deu anys de presó, dels quals en va complir tres. Allà va organitzar un grup de cant i tot feia pensar que havia posat seny. A l’any de sortir del talego, va conèixer la Themetta, amb qui es va casar, i va alternar la publicació dels seus discos, que escalaven posicions a les llistes, amb la inauguració del seu propi club, el Bandstand, un dels primers locals que no segregaven els clients per la seva raça. Semblava que tot anava bé.

Però Berry, que en certs aspectes era una estrella del rock una mica estranya —no bevia alcohol (indignant, això sí que no, Chuck) i havia estudiat perruqueria—, tenia un punt feble: les dones. Li agradaven ottoe, però quan diem ottoe, és ottoe.

El desembre del 1959, Berry va anar a tocar a Juárez, Texas. Allà coneix una jove anomenada Janice Norine Escalanti, que provenia de Yuma, Arizona, i era d’ètnia apatxe. Berry la coneix al concert, li ofereix feina al seu club de St. Louis i la porta cap a casa. Desconeixem si l’ètnia apatxe es desenvolupa molt més precoçment que la resta de la humanitat o Berry tenia seriosos problemes de vista, però el problema va ser que la noia en qüestió tenia catorze anys. Berry sempre va defensar que ella li va dir que en tenia vint-i-un i s’ho va creure. Home, entre disset o divuit i vint-i-un pot haver-hi dubtes, però entre catorze i vint-i-un… això, els de l’ESO, us ho contesteu sols.

A més d’apatxe desenvolupada, la noia era altres coses. Setmanes després de creuar la frontera de tres estats amb Berry, la Janice va ser arrestada en un hotel per exercir la prostitució. Per mirar de rebaixar la pena, ella va explicar a la policia tota la història amb Berry, que va ser condemnat en virtut de la llei Mann, que prohibeix transportar menors d’edat per les fronteres dels estats amb «finalitats immorals». Berry, que estava al zenit de la seva carrera, va ser condemnat a cinc anys de presó. El que va passar va ser que el jutge que el va condemnar era un racista absolut —li va faltar fer el judici amb la caputxa blanca del KKK i cremar una creu— i la defensa de Berry va apel·lar pels comentaris racistes que va fer durant la vista i la condemna va quedar reduïda a tres anys.

Però la pitjor de totes les condemnes va arribar més tard, quan el 1990 la DEA, en el curs d’un investigació a Berry per suposat tràfic de drogues, va descobrir que, al seu restaurant, havia instal·lat càmeres amagades al servei de les dones. La revista Vice fa uns quants anys va tenir accés a l’informe de l’agència antidroga i el relat que van fer de les accions que va gravar Berry fa que Torrente sigui Pretty Woman.

Per una vegada, ens tallarem i no explicarem amb pèls i senyals, mai millor dit, el que està escrit en aquests informes. Només us direm que els investigadors van agrupar els vídeos en tres categories: «vídeos de vàters», «vídeos de vàters amb nens» i «vídeos d’actes sexuals explícits i perversos».

Bé, com que sabem que sou morbosos explicarem alguna coseta més. Segons consta a l’informe, Berry va començar la seva col·lecció de pornografia de servei (servei de dones, s’entén) el 1956. Cada setmana, Berry feia que li enviessin al restaurant una comanda de cent cintes de vídeo verges. Totes les empleades del restaurant estaven obligades a canviar-se de roba al vestidor del local, on Berry havia col·locat miralls en els quals podia veure si es cordaven bé el davantal. Igualment, la seva afició per veure la gent fer pipi i caca el va portar a gravar-se ell mateix amb algunes acompanyants fent allò d’anar al lavabo en grup, però sense lavabo, no sé si ho enteneu.

Òbviament, les cambreres van denunciar Berry, que, a l’estil Cristiano Ronaldo a Las Vegas, va aconseguir evitar el judici amb un acord extrajudicial. Segons Bruce Pegg, un dels seus biògrafs, la broma li va costar 1,2 milions de dòlars. Com que la DEA necessitava una condemna, Berry va haver de declarar-se culpable d’un delicte de tinença de droga i van trobar a casa seva 60 grams de marihuana.

No acaben aquí els seus problemes amb la llei. El 1988 va ser acusat de colpejar una dona al Gramercy Park Hotel. La dona va necessitar cinc punts de sutura a la boca. També es va lliurar del judici pagant. Més. El seu pianista, Johnnie Johnson, el va denunciar, el novembre de l’any 2000, en reclamar-li l’autoria de cinquanta cançons que, segons defensava, havien compost junts, però que només signava Berry. La causa va ser desestimada per una qüestió formal. Havia passat massa temps entre la creació dels temes i la demanda.

Per la seva banda, ell també va posar denúncies. El 1963 va demandar els Beach Boys perquè, amb raó, considerava que la melodia de Surfin’ USA estava basada en la cançó Sweet Little Sixteen. Va guanyar, i va aconseguir un acord pel qual sortia com a autor també de Surfin’ USA.

Però la seva confirmació que tenia la mà massa llarga va arribar a la gravació del documental Hail! Hail! Rock and Roll, produït per Keith Richards a major glòria d’un dels seus gran ídols, Chuck Berry. Durant un assaig d’Oh, Carol, Keith executa un punteig amb la guitarra i rep una de les esbroncades més humiliants de la història del rock amb Berry corregint Richards. Un Master Chef de guitarra. No, tampoc no pagava als becaris.

Però això no és res si ho comparem amb el que va passar un altre dia. Després d’un concert, Keith Richards, que havia anat a veure’l, va entrar al camerino de Chuck i va veure la guitarra de Berry a la caixa. Keith, mitòman de Berry, va tocar-la. Berry, tranquil·lament, es va aixecar, va anar cap a Richard i li va fotre un cop de puny a la cara dient-li que ningú no tocava la seva guitarra.

Richards es va prendre aquest cop de puny com una medalla. Que et pegui el teu ídol deu ser satisfactori, i per aquest motiu van continuar veient-se, tot i que Berry es divertia fent coses com llançar mistos encesos a Richards mentre tocava o exigir que el seu amplificador sempre s’imposés al de Richards quan tocaven plegats. Ja ho va dir el llegendari guitarrista de Burning, Pepe Ris: «No vull conèixer Chuck Berry. És la persona per la qual em vaig posar a tocar la guitarra, el meu ídol, però diuen que té molt mal caràcter, que és un malparit; prefereixo tenir-lo al meu cor». Home, si a Keith Richards, que era el seu cap, li feia totes aquestes putades, imagineu-vos què li hauria fet a Ris.

Sembla clar que Berry no seria el millor ambaixador, però això no ho pensaven a la NASA quan van incloure Johnnie B. Goode en una de les sondes Voyager que es van llançar a l’espai. Millor que els extraterrestres es facin una idea de nosaltres per la música de Chuck que no pel mateix Chuck. El dia que Berry enxampi un alienígena, aquest trobarà a faltar Darth Vader.

Entre la gent que tampoc no s’avenia gaire amb Berry hi havia també els organitzadors dels concerts. La gasiveria del cantant era llegendària, com també les trampes que feia per mirar de cobrar més. En un concert a Barcelona, el promotor, després de pagar-li en cash i veure amb els seus propis ulls com Berry ficava el sobre dels diners a la maleta, va haver de sentir l’amenaça que no sortia a actuar si no li pagava. I l’altre li va dir: «Però si t’acabo de pagar». I Berry va respondre que no ho recordava. ¿Dónde está la bolita?

També a Barcelona, una de les primeres vegades que hi va venir a actuar va tenir un problema. Va demanar que l’anessin a buscar a l’aeroport amb una limusina. Aleshores, a Barcelona no hi havia limusines i el van anar a buscar a l’aeroport amb el Mercedes més gran que van trobar. Allò li va semblar un insult i es va quedar assegut sobre la funda de la seva guitarra a la terminal dient que d’allà no es movia si no li portaven una limusina.

Berry va tocar fins als seus últims dies i això va ser realment contraproduent per a la seva llegenda. Però preferia els diners. Les cròniques dels seus concerts amb més de vuitanta anys podrien ser molt cruels, però els cronistes es contenen per respecte a la llegenda. Es va acusar el seu fill Chuck jr., que era el guitarrista de la banda d’acompanyament, d’explotar el seu pare, que sortia a l’escenari i tocava a un temps diferent, mirava de fer un duck walk patètic o s’oblidava de la lletra de les cançons en actuacions que acostumen a qualificar-se de depriments.

El 29 de març de 2008, Berry va actuar a l’auditori Maestro Padilla d’Almeria amb vuitanta-dos anys. Amb motiu de la mort de Berry, el promotor del concert va recordar les aventures que li va fer passar Chuck aquell dia en un article al Diario de Almería. Havia dormit a Granada i es va entestar a conduir ell de Granada a Almeria. A dos-cents per hora, fins que els passatgers del cotxe li van pregar que deixés de fer-ho.

També, quan faltaven deu minuts per començar el xou, va decidir marxar del teatre per anar a veure el restaurant xinès que, per contracte, havia exigit tenir a la seva disposició per sopar després. Ja ho sap tothom: si vas a Almeria, menjar xinès. Va entrar al restaurant i va demanar sopa d’aleta de tauró i alguna cosa més típica d’Almeria, va empaquetar-ho tot i va marxar sense pagar. El promotor hi va anar després a pagar. Vint-i-dos euros va costar el càtering de Berry, que va tornar al teatre i es va fotre la sopa davant del públic assegut en uns amplificadors especials que s’havien anat a buscar a Londres, perquè no n’hi havia d’aquell model concret a Espanya. Va acabar-se la sopa, va tocar quatre cançons i va marxar.

I va cobrar. Les úniques actuacions que no cobrava era quan els diversos presidents dels Estats Units el convidaven a la festa de presa de possessió. Mai no se sap quan davant d’una denúncia et pot ser útil dir que ets amic del president. Va tocar a la festa de Carter i de Clinton… però, al tanto, que ho tenia tot controlat, ja que també va tocar en una festa de Donald Trump abans que aquest fos president.