Volíem fer un execrable exprés, però els esdeveniments ens han anat suspenent i han convertit el nostre exprés en un cafè americà una mica recremat. Avui donem un cop de dreta a un dels tipus que va inspirar una de les millors pel·lícules de Martin Scorsese, que va fer que Robert de Niro guanyés el segon Oscar i després fes coses com Los padres de ella. Un home que va ser una estrella de la boxa (per als de l’ESO, és com el que fa Anthony McGregor però sense puntadetes de peu i fent menys l’imbècil), i va arribar a ser campió mundial dels pesos mitjans. En aquest capítol deixem KO un gran de l’esport que es va convertir en comediant (rotllo Pepe Reina) i que era una icona popular, però també un maltractador, un violador, un trampós, un mafiós i un home cruel. Avui caurà a la lona Giacobbe LaMotta, més conegut com a Jake LaMotta o molt més conegut com a Toro Salvatge.

Ara anirem desgranant aquest personatge. Però, perquè ens en fem una idea, quan LaMotta va anar a veure Toro Salvatge, pel·lícula en què Robert de Niro l’interpretava, va preguntar a la seva exdona Vicky si ell realment havia estat tan mala persona. La dona li va contestar: «No, eres molt pitjor». Així que, per als qui recordeu la pel·lícula, sapigueu que està edulcorada. La realitat és més dura, molt més dura.

I com no podia ser d’una altra manera, tot va començar amb una infància dura. Però dura de debò. La seva casa era un niu de rates, i no és cap metàfora; era real. El seu pare era un sicilià violent que pegava sense pietat la seva mare, a ell i els seus germans. Al carrer també era una mica el nen a qui peguen els dolentots fins que va decidir agafar un punxó de gel (per als de l’ESO, com el de Sharon Stone a Instint bàsic… a la mà! La cosa punxeguda i metàl·lica!) i perseguir qualsevol que es fiqués amb ell. Ara, el dolent era ell.

Un dia va arribar a casa plorant amb el cap obert i la cara feta un mapa. I no, no havia anat a votar; li havien fotut una pallissa. El seu pare, molt comprensiu, se’l va posar a la falda i li va dir unes paraules molt sàvies: «Fill de puta, no fugis mai de ningú, pega tu primer, i pega fort». Anys després, LaMotta explicava que «aquella frase se’m va quedar gravada; va ser l’única ensenyança que vaig rebre del meu pare».

I li va fer cas i va començar a pegar. Moltes hòsties. I ho feia tan bé que el seu pare va començar a organitzar baralles al carrer entre el seu fill i altres nanos del barri. Els adults no deixaven que la baralla s’aturés a còpia de llançar monedes per tal que els nens seguissin estomacant-se. Això és adoctrinar els nens i no el que fa l’InfoK!

Es va fer tot un delinqüent i va passar pel reformatori, on va perfeccionar la boxa i, encara que no va ser un fi estilista, va saber canalitzar amb els guants la seva ràbia infinita. Abans d’això va passar una cosa que el va marcar durant molts anys: per robar la cartera a un corredor d’apostes del barri, li va pegar al cap amb un canonada metàl·lica. La cartera estava buida, però Jake va pensar que l’havia mort i va patir molts remordiments fins que no va saber que era viu, molts anys després. Oi que era un bon noi? Va tenir remordiments!

Quan va sortir del reformatori acabava d’esclatar la Segona Guerra Mundial i va mirar d’allistar-se a l’exèrcit, però en una decisió incomprensible el van rebutjar per culpa d’una apòfisi mastoide en una orella. Probablement això explica que la guerra durés cinc anys. Si l’haguessin acceptat i l’haguessin enviat a Europa, la guerra hauria durat el que hagués trigat Jake a arribar de Normandia a Berlín repartint bufes.

Per tant, no li va quedar cap altra opció que fer-se boxejador, perquè la quota de passar la família l’havia exhaurit el seu cosí, l’inventor Richard LaMotta. Com a boxador no tenia gaire talent, però la seva capacitat per suportar hòsties era llegendària. Tenia un cap com el de Homer Simpson, que absorbia tots els cops, i una mandíbula que era més o menys el creuament de la d’un hipopòtam i la d’Arnold Schwarzenegger. Segons els cronistes de l’època, Jake lluitava «com si no mereixés viure». La seva capacitat per aguantar hòsties era com la del Coyote. Ell simplement resumia el seu estil dient que «un no pot pujar al quadrilàter i mirar de ser un bon tio».

Molt bon paio, un angelet. El contrast amb la banda sonora de la pel·lícula és brutal. Va començar a lluitar i guanyar, però no li donaven l’oportunitat de disputar el campionat del món. Els seus ganxos d’esquerra començaven a ser famosos, però ell es desesperava perquè no arribava la gran oportunitat; li faltava talent. Llavors la història es posa interessant i arriba la màfia. Concretament Fran Blinky Palermo, el rei del tripijoc de combats que tenia a sou Billy Fox, que, sense ser gaire bo, havia guanyat trenta-sis combats per KO o KO tècnic. Una xifra impressionant. Blinky va proposar a LaMotta que es deixés guanyar i li aconseguiria una oportunitat per al títol.

LaMotta ho va fer tan malament, va dissimular amb tanta poca traça, que la comissió el va investigar. Ell va dir que s’havia lesionat la melsa en un entrenament i per això havia lluitat de manera tan patètica. La comissió s’ho va creure, no sabem si subornada o no, i només li van imposar uns pocs mesos de sanció «per no haver comunicat una lesió prèvia».

Ja retirat, va confessar la veritat i van retirar la seva placa del Hall of Fame de la boxa. Però abans de retirar-se, LaMotta va fer unes quantes coses memorables, com enfrontar-se sis cops a Sugar Ray Robinson. Per als de l’ESO, el segon millor boxejador del món després de Muhammad Ali. Menys per a Ali, que sempre va considerar Ray el millor. Van combatre tantes vegades que LaMotta va dir que amb tant de sucre acabaria diabètic.

La rivalitat entre tots dos va esdevenir llegendària. Eren absolutament oposats en tot. Sugar Ray era l’elegància personificada. El favorit del públic i de la crítica. A més, era un heroi de guerra que va fer un parèntesi en la seva carrera per allistar-se a l’exèrcit. També era educat al mateix temps que una màquina de repartir bufetades.

De fet, una anècdota que explica com era Robinson és que un dia es va negar a pujar al ring perquè la nit abans havia somniat que matava accidentalment Jimmy Doyle, el seu oponent durant el combat. El van obligar a pujar al ring i, efectivament, va tombar el seu rival, que mai més no va tornar a aixecar-se. Robinson va pagar totes les despeses de la família de Doyle durant la resta de la seva vida.

LaMotta es va obsessionar amb Robinson, que normalment li fotia unes pallisses de por, però ell mai no va anar a terra. Finalment, La Motta va guanyar el quart combat a Sugar Ray (un dels pocs que va perdre), però el títol només es disputava en el sisè combat, que es coneix com «la massacre de Sant Valentí», de la pallissa que va donar Robinson al toro del Bronx.

LaMotta va aguantar sense caure tot el combat, que va parar finalment l’àrbitre Frank Sokira, perquè era gairebé una actitud suïcida després que Robinson hagués fins i tot fet fora del ring Jake a còpia d’hòsties. LaMotta va aguantar segons les cròniques «un càstig que cap humà podria suportar», mentre desafiava Sugar dient-li: «Pega més fort, Ray. Així no em tombaràs».

Tot i la pallissa, LaMotta es va negar a anar a l’hospital i, després d’una hora al vestidor reanimant-se prenent oxigen, va fer una roda de premsa en què no se li entenia res. Robinson, tot un senyor, va declarar: «Avui he guanyat jo, però Jake no ha perdut».

Una altra de les frases que circulen pel món diu que LaMotta no va besar mai la lona. És fals. Ho va fer, però és cert que aguantava com una mula. A partir d’aquesta derrota, LaMotta es va grillar absolutament i va caure en un alcoholisme brutal, que va accentuar la seva paranoia. Si de jove aguantava els cops gràcies a la seva mentalitat i forma física, va passar ara a fer-ho gràcies a les drogues i l’alcohol. Buscava la mort a cada combat.

Però això no és tot. LaMotta es va casar set vegades i va pegar totes les seves dones. Per justificar una pallissa a la seva segona dona va dir: «Si tens una xicota i és maca i altres homes volen convidar-la i seduir-la, no et cabreges? Veia aquests imbècils que li deien coses i em molestava. Però jo realment no he colpejat mai les meves dones. Si les hagués colpejat correctament, haurien mort». Uf, el Fary és feminista al seu costat.

Fins i tot va confessar que va violar una noia de divuit anys del seu barri, que era la nòvia d’un dels seus amics. Un tros de pa…

De totes les seves dones, la més famosa va ser Vicky, la seva segona muller. Una noia guapíssima de la que LaMotta va obsessionar-se quan la va veure en una piscina pública. LaMotta estava casat. Va abandonar la seva primera dona per la Vicky, que aleshores tenia quinze anys.

LaMotta va martiritzar Vicky tot el que va poder i més. Ella, absolutament enamorada, va mirar de salvar el seu matrimoni malgrat les pallisses i els atacs de gelosia d’alcohòlic. Va fins i tot apallissar el seu germà perquè sospitava que s’allitava amb la seva dona. Finalment, Vicky el va abandonar i, amb cinquanta-un anys, va sortir despullada a la portada del Playboy (per als de l’ESO, el YouPorn dels vostres avis) com a venjança contra el bèstia del seu ex.

No és que fos gelós; era un maníac. Només perquè la seva dona, Vicky un altre cop, va dir en una conversa, de passada, que Tony Janiro, un altre boxejador, era guapo, li va desfigurar la cara de manera cruel.

A la seva biografia oficial diu que després va ser comediant i que va participar en quinze pel·lícules. Home, com a actor no ha passat a la història i tampoc no és Larry David…

La seva entrada al món del cinema va ser quan Scorsese va fer Toro Salvatge. Va contractar LaMotta per entrenar Robert de Niro i els dos psicòpates es van entendre de meravella. De Niro es va identificar tant amb LaMotta que, quan va rodar l’escena en què Jake es baralla amb el seu germà, va pegar tan fort Joe Pesci, que interpretava el germà, que li va trencar una costella.

LaMotta va reconèixer que la pel·lícula «em va salvar la vida», perquè estava arruïnat. Va fer-se íntim de De Niro, del qual va dir que «jo li deia que em pegués i, carai com pegava, em va trencar quatre dents als entrenaments. Jo vaig perdre les dents, però vaig salvar la vida». A partir del film va començar a actuar i, fins i tot, va fer una comèdia a Broadway titulada Lady and the Champ, que el New York Times va qualificar de «declivi bigarrat».

Però en aquesta biografia oficial diu també que va ser propietari de diversos bars, tots ells anomenats, en una gran mostra d’enginy, Jake LaMotta’s bar, com els Marcelino, vaja. Al principi va fer pensar que s’havia reformat i que aquest sí que era un negoci útil per a la societat, fins que l’obituari de The Guardian va posar de manifest que no eren uns bars qualssevol.

Segons la necrològica, va passar una temporada a la presó per proxeneta. A més, amb l’agreujant que una de les noies era menor d’edat. Sembla que no eren solament bars: era tot una mica més tèrbol.

Va morir, ja tranquil·lament reformat i superada la fase alcohòlica, en un geriàtric de Florida, després de casar-se per setena vegada amb una dona trenta anys més jove, que assegurava que «aquí està molt bé, no el deixen beure i el tenen net. Ara li posen roba neta cada dia». La història podia ser pitjor, però parlar així per referir-se a un tio que gairebé mata un altre per atracar-lo, que va arreglar combats, que va pegar les seves dones, que va violar-ne una altra, etc., és com dir que Hitler pintava malament.