Tot seguit ens proposem tallar la cabellera a un dels mites d’infància de diverses generacions. Un actor que representava sempre personatges bondadosos i fins i tot angelicals. Un tipus que tan sols de mirar la seva fotografia ja ens produeix hiperglucèmia (per als de l’ESO, no, no és un after ni una pasti). Un paio que representava el bon amic, el bon pare, el bon fill i el bon marit. Un personatge amb qui les sogres han humiliat els gendres durant generacions. Seguem la gespa de La casa de la pradera i posem un peatge a Autopista hacia el cielo. Descobrim la cara B d’un home infidel, mal pare, alcohòlic, ambiciós, manipulador i controlador. Li esborrem el somriure fals a Eugene Maurice Orowitz. I qui collons és aquest, us preguntareu? Doncs ni més ni menys que el tou i llefiscós Michael Landon.

Només de veure la seva cabellera felina ens adonem que l’home ha estat una mala influència estètica, i que potser, sense ell, no haurien existit El Puma ni Michael Bolton. Ara bé, abans que els cabells li creixessin hi va haver un nen amb una infància difícil. La mare era una persona molt inestable i Michael vivia patint pels seus intents de suïcidi. En una ocasió, ella es va voler ofegar al mar i va ser el petit Mike qui la va salvar; la mare va actuar com si res no hagués passat. Michael va vomitar durant una hora en estat de xoc.

La mare era un sol. Fins a l’adolescència, Landon va tenir un petit problema: a les nits mullava els llençols. Això no és greu, o no gaire greu, sobretot si dorms sol. Però la mare, un encant de dona, estenia els llençols al balcó perquè s’eixuguessin i, de passada, els veiessin tots els seus amics. Michael passava el dia entrant els llençols que la mare deixava estesos tots tenyits de groc. D’aquesta manera, els companys del petit Mike veien el seu problema d’incontinència. No és bonic? Això sí, va aprendre a estendre la roba i treure-la de l’estenedor en temps rècord. Els programes de la rentadora no tenien secrets per a ell.

La veritat és que la infància de Landon va ser força complicada. El pare era jueu i la mare, una catòlica d’origen irlandès. Es barallaven contínuament, i feien allò tan horrorós de parlar entre ells —a la mateixa sala— a través d’una tercera persona. «Digues al teu pare que el sopar és a la nevera». Hi havia més química amorosa entre Jeremy Corbyn i Theresa May de la que hi havia a la família Orowitz (o Landon).

A l’escola maltractaven el petit Mike dient-li «jueu bastard». Les famílies no deixaven que Landon sortís amb les seves filles a causa del seu origen jueu (i potser perquè no tenien prou llençols a casa). Marcat per aquesta crueltat, Landon va ser molt ambigu amb els seus sentiments religiosos. De fet, el 85% dels enquestats per una revista americana pensaven que Landon era un ultracatòlic (tipus Mel Gibson), i el seu paper a Autopista hacia el cielo reforçava aquesta imatge. Vaja, ets del Barça o del Madrid? Mmm… del Real Barcelona.

Ara bé, després d’haver sigut un nen amb tants traumes, us deveu preguntar com va ser com a pare. Per començar, va tenir molta descendència: nou fills (dos d’ells adoptats). Amb tantes criatures, ens podríem imaginar que Landon conduiria un minibus, però el que a ell li agradaven eren els Ferraris biplaces i anar a tota velocitat per les carreteres de Califòrnia, absolutament bufat. La justícia poètica és que a Landon li van robar el seu Ferrari a la porta de casa seva a Malibú. Les males llengües diuen que el lladre es va posar d’acord amb algun dels seus fills que estava fins als ous del seu pare traient fum de les rodes cada dia.

Entre els fills hi va haver de tot, és clar. I cada un d’ells ens dona una versió diferent del seu pare. Tots ells parlen d’un gran tipus amb un costat fosc, i diuen que sempre estava absent. Bé, a vegades hi era, com a mínim nou vegades amb les seves dones. Dos dels fills van caure en les drogues. Una de les filles va tenir un accident de cotxe en què va ser l’única supervivent i això encara la va portar més a les drogues. Frontalment i a tota velocitat. Fer l’acudit sobre Autopista hacia el cielo ens sembla de mal gust, fins i tot a nosaltres.

Però és que ell també era un expert en addiccions. Un personatge estrany a l’institut, que va entrar a la universitat amb una beca d’esports, concretament en llançament de javelina, però el van fer fora per violent. En aquesta època estava enganxat al meprobamat. Però això no és res! La seva afició a l’alcohol era desmesurada. Fins i tot ens ho sembla a nosaltres.

Però encara que algun amic va dir que bevia dues ampolles al dia, mai no se’l veia borratxo; altres testimonis diuen que era dels que es pixen als pantalons. Allò tan agradable. Diguem que des de petit tenia un problema d’incontinència en tots dos sentits: tot el que entrava per dalt, sortia per baix. Un sistema renal sensacional.

Melissa Gray, una de les protagonistes de La casa de la pradera, explica a les seves memòries que l’alcoholisme de Landon era tan desmesurat que en els rodatges omplia de vodka les tasses de cafè que es prenia.

I ja quan feia Autopista hacia el cielo, va formar una colla de farres amb personatges com De Niro, Nicholson o Bruce Willis. Les seves farres eren tan formidables que quan Demi Moore i Willis van comprometre’s per casar-se, una de les condicions que ella li va posar a ell per acceptar va ser que deixés de sortir els divendres amb Landon i la seva tropa.

Però com que nosaltres ens neguem a criticar un bevedor —només faltaria—, direm que era un fumador en cadena. És a dir, que tots els cigarrets els encenia amb l’anterior. Es fumava quatre paquets al dia. De mentolat! Amb tant alcohol i tant cigarret seguim intrigats, perquè no sabem com va tenir prou temps per fer nou criatures. Si no fos pel gen tarat que tenen tots, dubtaríem…

Sí, Landon era un marginat a l’escola, li agradaven els cotxes, era barroer, bevia com un cosac, fumava mentolat i tenia fills sense parar. Però… això és tot? Això era el context, amics. Ara parlarem del nostre angelet.

Landon era un pichabrava (amb bon alè, això sí). No només pel nombre de fills. Es va casar tres vegades, que si tenim en compte que als Estats Units les esposes prenen el cognom del marit, el cognom Landon ha de ser el més estès a Los Angeles després del de Jim Morrison.

La cosa és que Landon s’enamora de Dodie Levy-Fraser, que era una vídua de vint-i-sis anys amb un fill. Es casen, Michael adopta el nen i tot sembla anar bé fins que ell deixa embarassada una tal Lynn. Llavors es divorcia de Dodie i es casa amb Lynn embarassada. Lynn va pressionar molt Landon quan era la seva amant perquè es divorciés, però, justícia poètica una altra vegada, Landon es va ficar al llit amb la maquilladora de La casa de la pradera i es va divorciar de Lynn.

I això és molt fort. Lynn va ser la promotora d’un club de divorciades de Hollywood després de les infidelitats dels seus marits famosos. Es deia LADIES (acrònim de Life After Divorce Is Eventually Sane). Lynn va ser l’única de les tres esposes que no va anar a l’enterrament de Landon perquè va declarar a la premsa que per a ella el seu ex havia mort feia molts anys. Sembla que no es va prendre gaire bé que la deixés per una noia vint anys més jove que ella després de tenir cinc fills. Que estrany, oi?

Però, com era realment Landon? Doncs per dir-ho científicament i sense marge d’error: era un imbècil. Una anècdota ja explica el seu caràcter. El productor executiu de Bonanza, Kent McCray, explica com va conèixer Landon. Hi havia programat tot un dia de rodatge, però Landon li va demanar un cotxe per anar a una reunió que tenia a la NBC. Al productor li va semblar un disbarat, perquè tothom l’esperava per rodar, i va decidir trucar a la NBC per anul·lar la reunió. I va resultar que no hi havia cap reunió. Tot i així, Michael va tornar al despatx i va dir: «Tens el meu cotxe o no? Tant si el tens com si no, me’n vaig a la meva reunió». El productor novell es va enfrontar a l’estrella i li va dir que si se n’anava, el fotria fora i no cobraria. Michael va cridar, el va insultar i quan va veure que el productor ho deia de debò, va dir que només volia posar-lo a prova. Com Neymar amb Luis Enrique amb l’aniversari de la seva germana. Però el productor va aguantar més.

Sí, aquesta música ve al cas per a l’anècdota que explica Ed Friendly, un dels dos creadors de La casa de la pradera. Landon es volia quedar amb tot el xou (la producció, la interpretació, els guions, la direcció) i va fer la vida impossible a Ed. En una ocasió, davant de tothom, Landon va dir: «Soc perfecte. És un problema que he tingut tota la vida». Un imbècil. Ed Friendly va abandonar el projecte abans del primer capítol. El camí es començava a aclarir.

Michael Landon va aconseguir quedar-se amb tot. Produïa, dirigia, escrivia i interpretava. Un trepa sense parangó. Deia que era perfeccionista, però la realitat és que, quan no es feia el que ell volia, encara que fos una estupidesa, es posava com Sàuron amb ressaca. Un plaer treballar amb ell, segons sembla.

Gairebé tothom abandonava el projecte menys els llepaculs com Victor French, que va ser la seva parella també a Autopista hacia el cielo. Els llepes sempre expliquen que era molt graciós i que explicava molts acudits. Els que el van patir diuen que explicava acudits dolents picants, que tothom se sabia, i reia ell el primer per indicar que ja havia acabat. Landon era un cuñao en tota regla. El rei dels cuñaos.

Sí, a més a més, li agradava fer bromes pesades, com dir a un càmera que tirés una mica enrere fins que queia per un esglaó, o, una altra de les seves especialitats, fer bromes amb aranyes o serps i espantar la gent. Un cuñao tarat, perquè hem de tenir en compte que la meitat del repartiment de La casa de la pradera era menor d’edat.

Per si encara no hem trencat les memòries d’infància amb Landon, queda la veritable història de La casa de la pradera. Laura Ingalls va publicar les seves memòries i aquest món idíl·lic que descrivia no va ser tal. Les seves narracions són plenes de prostitució, homes que volen cremar amb querosè les seves dones i intents de violació d’un borratxo a les seves filles, que cuidaven un porquet, fins que el degollaven i jugaven a pilota amb la seva vesícula. La casa de la pradera seria com Disneylàndia per a Leatherface, el protagonista de La matança de Texas. Misèria i mala gent.

Per acabar, una anècdota de Landon que deixa com a científics seriosos els antivacunes tipus Cárdenas. Michael tenia la teoria, i no és broma, que els seus pèls eren un do de Déu i que li donaven força. Creia que els seus cabells eren els que li donaven la potència per llançar la javelina, i la prova, per a aquest tarat, és clar, va ser que es va tallar els cabells i ja no va guanyar més. Es pensava que era Samsó. Un Samsó amb moltes Daliles i daiquiris.