Per primera vegada pel preu d’un, en farem dos, o millor dit, dues. I, a sobre, una d’elles encara és viva, però és que no podíem explicar la història basant-nos només en una de les parts. Tocarem temes de família. Tots tenim algú a la nostra família que no ens cau gaire bé. Doncs no patiu, perquè ni de lluny arribareu a odiar-lo con es van arribar a odiar, putejar i destripar aquestes dues germanes que van ser dos dels símbols del cinema de l’era daurada de Hollywood. Dues actrius que des de ben petites van competir per tot: per tenir l’atenció del pares, pels nois de l’institut, per robar-se els nòvios, pels millors papers a les pel·lícules i sí, senyors, per veure quina de les dues es moria abans. Agafeu les crispetes que arriba un veritable tractat d’enveja i mala bava familiar. Dues germanes que fan que els Dalton siguin com les Tres Bessones. Amb tots vostès, Joan de Beauvoir de Havilland, més coneguda com a Jean Fontaine, i la seva germana, Lady Olivia de Havilland.

Ja veieu que, tot i ser germanes, es diuen diferent —ara us ho expliquem—, però ja podeu començar a veure que la cosa promet. Abans de tot, però, fem una acotació per explicar-vos, com dèiem al començament, que per primera vegada parlarem d’una persona viva, tot i que està a punt per al caldo. Olivia de Havilland manté amb Kirk Douglas un desafiament a veure qui de tots dos dura més. La coprotagonista d’Allò que el vent s’endugué (pel·lícula, atenció, del 1939, quan va acabar la Guerra Civil) viu a París a punt de fer cent dos anys. Una salutació des d’aquí.

A Taxi, l’últim llibre de Carlos Zanón, el protagonista fa una reflexió interessant: «Tothom es mor menys Kirk Douglas». Doncs bé, afegim-hi Olivia. Però anem al tema. Per tal que us en feu una idea, Joan Fontaine va declarar el 1978 el següent: «Em vaig casar abans que Olivia, vaig guanyar l’Oscar abans que ella, i si em moro abans segurament també s’indignarà perquè l’hauré guanyada també en això». Qui no voldria compartir un dinar familiar amb aquestes dues perles?!

Joan Fontaine era la germana petita d’Olivia de Havilland, que només era tretze mesos més gran que ella. Posats a ser originals des del començament, van néixer a Tòquio, on treballava el seu pare com a advocat i professor d’anglès. La seva mare era una actriu britànica de nom real Lilian Augusta Ruse, però de nom artístic Lilian Fontaine, perquè va agafar el cognom del seu segon marit. Ja veieu que en aquesta família això dels noms és una mica embolicat, com els papers de Bárcenas on M. Rajoy és qualsevol cosa menys Mariano Rajoy.

Des de ben petites es van odiar (però ottoe, ottoe) i competien per veure qui era la que atreia més l’atenció dels pares. Bé, en aquest cas, de la mare, perquè el pare era un cràpula que anava pel Japó fotent a la seva dona unes banyes que es veien des de Conca. Olivia era, a més de més gran, més forta i dominant, mentre que Joan era dèbil i malaltissa.

Segons explica De Havilland a les seves memòries (Bed of Roses), la seva germana s’inventava de nena les malalties per acaparar l’atenció de la seva mare. I, ves, potser s’ho inventava, però ho feia de puta mare, perquè va tenir anèmia i una infecció per estreptococs que gairebé la va matar, i que, un cop els seus pares van divorciar-se, va ser el motiu principal pel qual van haver de tornar a viure a Califòrnia mentre el pare es quedava al Japó.

Totes dues eren superdotades (Joan, per exemple, va treure un 160 en un test d’intel·ligència quan tenia tres anys), però les seves disputes no eren dialèctiques ni es reptaven a veure qui acabava abans el cub de Rubik. Als tretze anys, Olivia va trencar la clavícula a la seva germana a cops en una baralla.

Un cop als Estats Units totes dues van començar a estudiar dicció i interpretació per seguir els passos de la seva mare sense deixar de fer-se la punyeta. Per exemple, l’adolescència també va ser mogudeta a casa dels Havilland. En una redacció al diari de l’institut, Olivia va escriure una mena de testament en què diu: «I deixo a la meva germana la capacitat de guanyar-se el cor dels nens, una cosa que òbviament no té en l’actualitat».

En aquella època, Olivia ja es referia a la seva germana Joan amb el bonic apel·latiu de «Lady Drac», molt abans que els Lannister i els Targaryen es fessin la vida impossible. Molts anys després, Joan, en una entrevista a la revista People recorda la seva infantesa: «Sento no recordar ni un sol acte de dolçor de la meva germana cap a mi al llarg de tota la meva vida. He demostrat és que tan possible divorciar-se d’un marit com d’una germana». George Martin no ha inventat res.

Per tal de no matar-se, quan Joan tenia quinze anys es van separar, i ella va tornar temporalment al Japó per viure amb el seu pare, al qual detestava, però no tant com a la seva germana, mentre que Olivia va començar la seva carrera com a actriu. Totes dues, a més, eren guapíssimes, i Olivia va començar a fer-se famosa i a tenir tots els grans actors de Hollywood desitjant treballar amb ella. Fins i tot el golfo més gran de la història del cinema, Errol Flynn (per als de l’ESO, com Jason Statham, però sense anabolitzants), va estar bojament enamorat de De Havilland. Ella no li va fer mai cas, més enllà de ser amiga seva, fins que, destruït per l’alcohol, va morir confessant que l’havia estimada tota la vida.

Quan Joan torna del Japó, Olivia és una estrella i ella també vol ser actriu, així que la seva germana li dona un cop de mà per tal que entri a treballar a Hollywood. Però ho fa a l’estil familiar: no li ofereix un paper, no; la contracta com a xofer perquè la porti als platós. Òbviament, la humiliació fa que totes dues encara es distanciïn més, però Joan ja ha posat un peu a la indústria i comença a fer papers poc importants.

En aquella època, David O. Selznick, el mític productor, es va obsessionar a portar a la pantalla la novel·la de Margaret Mitchell que era un èxit de vendes als Estats Units: Allò que el vent s’endugué. Totes les actrius del món van lluitar per aconseguir el desitjat paper de Scarlett O’Hara, i Olivia i Joan no van ser-ne cap excepció.

Però cap de les dues no el va aconseguir. No obstant això, a Joan Fontaine li van oferir el paper de Melania, que li va semblar poca cosa. Tan poca cosa que li va dir al famós productor: «Si el que busca és algú que faci el paper de tonta i bleda s’ha equivocat de germana; contracti Olivia». I dit i fet: Olivia de Havilland va ser Melania i va rebre la seva primera nominació a l’Oscar davant la desesperació de la seva germana.

Aquesta és l’època en què comencen a competir també pels marits. Òbviament, com no podia ser d’una altra manera, Fontaine es casa amb un exnòvio d’Olivia, l’actor Brian Aherne. En aquella època, Olivia de Havilland sortia amb el multimilionari Howard Hughes, que, sí, senyors, heu tornat a encertar-la, va deixar Olivia per demanar matrimoni, sense èxit, a Joan.

Ja veieu que la relació entre totes dues seguia el model de comportament de Mourinho: qualsevol àmbit de la vida era perfecte per mirar de fer mal al rival. Olivia es va casar, finalment, amb l’escriptor Marcus Goodrich, i Joan no va perdre l’ocasió de comentar a la premsa el que pensava de l’enllaç: «No està gens bé que al marit de la meva germana l’anomenin escriptor: només té un llibre, però té moltes dones».

I en aquest bonic ambient familiar arriba el combat del segle. La gala dels Oscars del 1941 amb les dues germanes nominades a la categoria de millor actriu. Joan per Sospita, de Hitchcock, i Olivia de Havilland per Si no amaneciera. Imagineu-vos la tensió. Òbviament les van asseure el més allunyades possible, però es controlaven visualment. Finalment, llegeixen el nom de la guanyadora i l’Oscar goes to… Joan Fontaine.

Joan es queda petrificada, immòbil, i és la seva germana qui li crida: «Puja d’una refotuda vegada a agafar el puto premi». Li donen l’estatueta i, quan baixa, Olivia, empassant-se l’orgull, va a felicitar la seva germana, que (l’heu tornat a encertar) no li fa ni cas i la deixa plantada.

Aquest va ser el moment en què l’enemistat, per dir-ho suaument, entre les dues germanes es va fer pública. Fins aleshores era una cosa que sabien només els més pròxims. Quan li pregunten a Joan el que sent per la seva germana després de la gala dels Oscars, diu tan tranquil·la que «l’odi el vam esgotar quan érem petites, ara ens ignorem; ella és un lleó i jo un tigre, i tothom sap que la llei de la selva diu que no ens podem portar bé».

Sis anys després, Olivia de Havilland guanya el seu primer Oscar (guanyaria el segon al cap de dos anys) i empata el partit amb la seva germana. I a que no us imagineu què va passar a la gala? Doncs sí, senyors, no defraudaven mai, aquestes dues. Van tornar a muntar l’escena. En aquesta ocasió, Joan va anar a felicitar Olivia, que va negar-se a donar-li la mà en una fotografia que es va fer famosa. Olivia va limitar-se a dir davant la premsa que «les nostres relacions fa temps que estan una mica deteriorades». Tan deteriorades que, quan va morir la seva mare, Olivia de Havilland no va avisar la seva germana, que era de viatge, de manera que Joan no va poder anar a l’enterrament perquè no va rebre un telegrama fins al cap d’uns quants dies.

Però no marxeu, que encara n’hi ha més. Òbviament, Hollywood no podia perdre un filó com aquest i van convidar les dues germanes a la gala dels Oscars del 50è aniversari dels premis. Van accedir a anar-hi, però van demanar per contracte que cada una pugés a l’escenari per un costat diferent.

Deu anys després, a la gala dels seixanta anys dels premis, De Havilland, que viu a París des dels anys cinquanta, accepta anar a Los Angeles i exigeix que en cas de compartir hotel amb la seva germana ha d’haver-hi com a mínim deu plantes de separació entre les dues habitacions.

El 2013 Joan Fontaine va morir als noranta-sis anys a casa seva, a Carmel. Evidentment, tothom va mirar cap a París per veure quina era la reacció d’Olivia. Ella va fer un comunicat molt digne en què afirmava que estava sorpresa i trista per la notícia de la mort de la seva germana petita, i en què agraïa les mostres d’estimació de la gent.

Amb la mort de Fontaine, queda la versió de De Havilland, una senyora que es prodiga molt poc, però que encara va concedir una entrevista, per correu electrònic, amb motiu del seu centenari en la qual va dir: «Si Lady Drac fos viva en el dia del meu aniversari, em quedaria callada per protegir-me; era una persona brillant, amb molt de talent, però sofria astigmatisme en la seva percepció de les persones i els esdeveniments, cosa que la feia reaccionar de manera injusta i injuriosa».