Tot seguit enderrocarem el palau d’una de les persones de soca més antiga d’Europa. Una dona que va ser amiga de Picasso, Maria Callas, Ava Gardner, Sophia Loren, Bing Crosby, Gregorio Marañón, José Ortega y Gasset o James Stewart; que va ser una de les terratinents més grans d’Espanya; que estava emparentada amb dos execrables, com Churchill i Diana de Gal·les; que va ostentar el rècord mundial de títols nobiliaris, amb gairebé cinquanta: sis ducats, un comtat-ducat, dinou marquesats, vint comtats i un vescomtat; que va ser mecenes de les arts, i que va atresorar més patrimoni cultural que molts països (per entendre’ns, la disputa de Sixena és una minúcia comparada amb el que es disputaven els seus fills). Sí, amics, li toca el torn a la dona que per si sola justifica la professió de logopeda. Una dona que va estafar Hisenda, va explotar la gent, va ser frívola, insensible i rareta com ella sola. Li fem classes de sevillanes a María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay. I no, no és la llista de les nenes de la classe de la teva àvia; és el nom sencer de Cayetana Fitz-James Stuart, coneguda com la Duquessa d’Alba.

Sí, sempre que parlem d’execrables, parlem d’infanteses dures. I en totes les biografies d’aquesta senyora s’incideix sempre en el detall de la seva infància duríssima. És cert que es va quedar òrfena de mare (anomenada crípticament Totó) als vuit anys. És veritat que va estar en un internat en anys difícils, és cert també que va patir a Anglaterra els bombardejos de la Segona Guerra Mundial… Però, siguem justos, una infància difícil és rebre pallisses del teu pare borratxo a totes hores. La seva infància té una estada a París, viatja a Londres, a Itàlia i a Egipte, de la mà de Howard Carter! (Per als de l’ESO, l’arqueòleg que va descobrir la tomba de Tutankamon; vaja, és com si t’ensenya Messi a jugar a futbol o Iceta a ballar), on té un primer gest de «taradeta»: al Caire, es vesteix amb uns parracs i es posa a demanar almoina al carrer. És una cosa de nens, sí, però el normal hauria estat que s’encapritxés amb un ou Kinder al supermercat, no que es fes passar per captaire sent d’una de les famílies més riques del sud d’Europa.

Ara bé, infància dura o no, a Anglaterra visitava sovint el seu parent, Winston Churchill (execrable 1), i va anar a classe amb un net de Tolstoi (execrable 2). Per entendre que els execrables es toquen, Cayetana d’Alba, a més de familiar de Lady Di (3), va conèixer Walt Disney (4), Charlie Chaplin (5), Marilyn Monroe (6) o Charlton Heston (7). No ens consta que conegués Charles Manson, però és el que li falta per rebre el títol de reina mare dels execrables.

Un altre execrable, Picasso (8), li va proposar pintar una maja desnuda amb ella (de model), però al seu primer marit no li va semblar bona idea. Cal dir que si poseu «Duquessa d’Alba-Interviu» a les imatges de Google, us sortiran unes fotos d’ella amb més de cinquanta anys en què està de molt bon veure. Picasso era quaranta-cinc anys més gran que ella i, pel que ja sabem, un sàtir en tota regla.

Però anem per feina. Cayetana era una tipa molt sensible amb la pobresa. Per exemple, quan Oriana Fallaci l’entrevista i li pregunta pels cinquanta milions de pessetes en joies que portava el dia del seu segon casament, la duquessa diu: «Oh! Sempre parlant de diners! Ho trobo affreux, envilidor, disgusting, odiós. Detesto els diners…». És que ella era tota sensibilitat, com quan parlava de la duquessa d’Alba de Goya i de la maja desnuda, i deia que la duquessa no podia ser la del quadre: «La maja és petita i rabassuda. Es tracta per descomptat d’una noia de camp». Cada frase és una perla. Si comptem totes les frases en què no s’entenia el que deia, devia ser una mina de imbecil·litats.

Si busques entrevistes, trobes meravelles. En una concedida als anys setanta a Juby Bustamante, diu sense rubor: «Yo soy monárquica, lo saben hasta los negros». Olé! Després, en aquesta mateixa entrevista, diu que no li sembla bé la llei del divorci (no aprovada en aquell temps), perquè, al tanto, amb la reflexió digna d’un pensador de l’escola de Frankfurt: «el divorci desuneix la família!!!!». Noooo. Com es nota l’educació privilegiada. Ella sola mai no hauria arribat a aquesta conclusió.

Però ara que hem parlat de diners, els detestava, li agradaven tan poc que sobretot volia que no els tingués Hisenda. Per entendre’ns, ella sí que tenia una hisenda pròpia. Per exemple, una de les polítiques fiscals era desgravar amb donacions a institucions sense ànim de lucre… com, per exemple, 1, 2, 3, responda otra vez: la seva fundació. És a dir, passava béns de la seva propietat a la seva fundació i per cada milió que hi passava, pagava tres-cents cinquanta mil euros menys d’impostos. Una ganga!

La van acusar de rebre set milions d’ajudes agràries irregulars, però, sobretot, el seu nom va sortir en l’«Operació Emperador», segons el diari El Confidencial. Es van registrar pagaments des d’un compte a Suïssa al Banc Lombard Odier. Els diners van anar a parar al pare de Gao Ping, presumpte gran blanquejador, a través de la Xina. Segons El Confidencial, quan va morir estaven a punt d’acusar-la d’evasió fiscal, però no va donar temps. Es va salvar pels pèls del nas.

Que no, que odiava els diners. Perquè, a més, a una de les grans fortunes espanyoles, en una de les darreres declaracions, li va sortir a retornar… «amb una mà al davant i una altra al darrere».

Però ella és que confiava molt en els espanyols. A l’entrevista a la Fallaci diu: «¡Oh, no! Los españoles no roban. Los españoles son especiales en todo. Hasta en no robar». Una visionària. Va canviar d’opinió quan li van robar a la casa d’Eivissa.

Però… i els homes? Es va casar tres vegades. La primera amb Luis Martínez de Irujo, amb el qual va tenir sis fills. O això sembla. Les males llengües diuen que algun d’ells tenia pare diferent. Santy Arriazu va gravar hores de conversa amb l’atractiu i bisexual Antonio el bailarín. El llibre d’Arriazu, en la veu del ballarí en primera persona, diu: «Y si es necesario que me desentierren, que se hagan las pruebas del laboratorio. Fernando es hijo mío. Es mi hijo». Es refereix a Fernando Martínez de Irujo.

Sembla que a ella, que parlava cinc idiomes (si comptem l’espanyol, que no s’entenia una merda), més que parlar el que li agradava era follar. Pel que es veu, si eres torero i estaves viu, havies estat al llit de la duquessa. Encara que, també és rar, el seu segon marit, l’exsacerdot, intel·lectual i editor Jesús Aguirre, era homosexual. Ella jurava que Jesús era un tigre al llit, però els seus amics diuen que més aviat era una gateta. En fi, tot pot ser.