Aquest és un d’aquells personatges que quan vam dir al Xavi que pensàvem incloure’l en el Club dels Execrables ens va fer un «nooooooo» llarguíssim. I és que la seva reputació és immaculada. És el que té la infància; tots hem gaudit dels seus programes documentals sobre els oceans i hem somniat d’embarcar-nos en el seu Calypso. Però el defensor del mar era en realitat un home amb un passat més que fosc, col·laboracionista amb els nazis, antisemita, amb una vida familiar que deixa els Colby a l’alçada de la família de Peppa Pig, pesseter, avariciós, amb un temperament volcànic, un torturador d’animals, un arribista amb els poderosos i un terrorista mediambiental. Enfonsarem la reputació del simpàtic llop de mar que ens facilitava les migdiades: Jacques-Yves Cousteau.

Com la majoria dels francesos execrables que hem tractat, Cousteau es va inventar un passat heroic per poder sobreviure un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Res estrany. Si França com a país es va inventar un relat segons el qual havien guanyat la guerra als nazis, els francesos particularment es van sentir lliures per inventar-se cadascú una història a la Resistència. Si tots els francesos que van lluitar a la Resistència diguessin la veritat no s’entendria com Hitler va arribar a penjar l’esvàstica a la torre Eiffel. Una mica com passa al concert dels Beatles a la Monumental, que tothom hi va ser. Per als de l’ESO, la Monumental és aquell edifici raret on a vegades instal·len un circ i on abans es feien corrides de toros.

Cousteau era un oficial naval que va rebre la Legió d’Honor després de la guerra per, suposadament, ajudar la Resistència, però els seus biògrafs no autoritzats, com Bernard Violet, han descobert que la seva història presenta unes quantes dades qüestionables. D’entrada, tenim un problema de dates.

Sobta que el seu primer documental es fes l’any 1943, és a dir, en plena ocupació nazi, i que fos finançat pels alemanys, perquè a Göring li encantava també això de veure tortuguetes. Ai, que alguna cosa comença a grinyolar.

També grinyolen massa els antecedents familiars del pàjaru. El seu germà, Pierre-Antoine Cousteau, va ser el director d’una revista d’ultradreta (això vol dir com l’OKdiario, però ben escrit) que es deia Je Suis Partout, obertament col·laboracionista amb els nazis, antidemòcrata, admiradora del Ku Klux Klan i antisemita. Mireu com havia de ser el germanet, que quan va acabar la guerra va ser condemnat a mort. Les influències del seu germà oceanògraf van aconseguir que li commutessin la pena per treballs forçats primer, i que fos amnistiat després.

Amb raó direu que tenir un germà fatxa no vol dir res. Mireu els Fernández Díaz (bé, potser aquest no seria el millor exemple), però és que també s’han descobert unes cartes del mateix JYC (com el güisqui DYC però amb J, que és com es coneix a França el nostre amic) en les quals es demostra que les idees del seu germà no estaven tan allunyades de les seves.

Bernard Violet, que seria més o menys per a Cousteau el que és Ernesto Ekaizer per al fiscal Moix, va publicar una carta de Cousteau el 1941 en què el comandant es queixava de les molèsties que causaven a Marsella tots els jueus que fugien de la persecució nazi. En lloc d’anar tranquil·lets a agafar el tren cap a Polònia, volien agafar un vaixell per anar als Estats Units. Mira que n’eren, de rars.

També va ser Violet qui va rescatar una antiga revista francesa (ho heu encertat, la del seu germà) en la qual es veu JYC tot satisfet en una audiència, el director de cinema del Tercer Reich envoltat de centenars d’oficials nazis, i qui va descobrir que la missió secreta per la qual va ser condecorat era tan secreta que ningú no la recorda.

Cousteau va netejar el seu nom de qualsevol rastre de nazisme —més o menys com Aznar amb el franquisme— i el 1981 va rebre vuitanta mil cartes (per als de l’ESO, eren com likes o retuits, però fetes a mà i que es pagaven) en què li demanaven que es presentés a les eleccions presidencials.

Tampoc no era tan greu. A Espanya potser les haurien enviat a Pablo Motos o a Javier Cárdenas. I, en tot cas, posats a triar un mentider com a president, ja van triar Mitterrand, que era més professional que Cousteau.

La popularitat mundial de Cousteau es devia a l’enorme èxit del seu programa El món submarí, produït per l’ABC i National Geographic, i que s’emetia a tot el món. Se suposava que era un programa ecologista que supurava amor pels animals. Doncs no. Cousteau va fer moltes barrabassades als bitxos que es trobava al mar per tal que els documentals quedessin la mar de bé.

Un exemple del que expliquem és el que els va passar al Pepito i al Cristòbal, dos lleons marins amb què el comandant es va encapritxar mentre filmava a Sud-àfrica. Aquests dos animals eren tan intel·ligents que els va decidir capturar i endur-se’ls pel món per filmar sempre amb ells.

Segons explica el seu fill en unes memòries molt crítiques amb el seu pare, «retirar aquells lleons marins del seu hàbitat natural, principalment per l’entreteniment del públic americà, va ser un acte de crueltat. Més encara, les càmeres van captar hores i més hores en les quals el papa i la tripulació tractaven el Pepito i el Cristòbal com si fossin animals de circ. No hi ha excusa per fer el que els van fer».

Els dos lleons marins van creuar els oceans tancats a les gàbies que els submarinistes utilitzaven per protegir-se dels taurons en les seves immersions, que anaven lligades al Calypso, mentre es feien ferides mirant d’escapar-se sense entendre res. Segueix el seu fill: «Fins aleshores només havien conegut la vida en llibertat, així que era perfectament lògic que es donessin cops contra els barrots».

El final de la història del Pepito i el Cristòbal és tan trist que és digne d’un telefilm dels dissabtes a la tarda d’Antena 3. El Cristòbal va aconseguir fugir, però un pescador porto-riqueny el va capturar a uns cent quilòmetres de la costa i el va vendre a una extravagant milionària nord-americana que va pensar que seria divertit tenir un lleó marí a la piscina de casa seva per sorprendre els amics. Òbviament, us podeu imaginar com va acabar…

Al Cristòbal no li va anar gaire millor. Va menjar-se un gripau de mar (hem de recordar que estava fora del seu hàbitat), es va posar malalt i va morir.

En voleu més? Per fer encara més negoci, Cousteau va muntar dos parcs oceanogràfics. Un a Mònaco, del qual ara de seguida parlarem, i un altre a París, que va acabar tancant per una fallida econòmica. Va omplir el de París amb dofins que ell mateix capturava i que havien de sobreviure en condicions lamentables en unes piscines massa petites. Tant, que la majoria dels animals van acabar suïcidant-se a cops de cap contra la paret. Un altre mite que s’enfonsa, oi?

Cal dir que, en privat, Cousteau va expressar remordiment per la manera com havia tractat aquestes criatures, però en públic no ho va reconèixer mai. «El meu pare era així; reconèixer una errada anava en contra de la seva natura». I és que el caràcter del comandant era, per dir-ho suaument, autoritari (per als de l’ESO, com el de la teva mare quan són les tres de la tarda i encara no t’has llevat). Els seus socis el definien com un fucking ring knocker. En català seria com un «per collons».

No marxeu, que encara n’hi ha més. Els seus documentals, com us podeu imaginar a aquestes alçades, estaven absolutament falsejats i molts dels incidents que patia el Calypso o els animals a la sèrie no eren més que fruit de trucs, guions o posades en escena. André Laban, un dels seus col·laboradors, que va formar part durant anys de la tripulació del Calypso, afirma que mai no va ser veritat el capítol en el qual el submarí es quedava atrapat o aquell en què Cousteau va sentir vertigen i es va desmaiar sota l’aigua. A Hollywood corregien els guions per donar emoció i simular coses que no passaven. Si haguessin mostrat els films tal com els rodaven haurien sigut avorridíssims.

I si això ho feien amb les persones, imagineu-vos el que feien amb els animals. Hi ha un capítol en què capturen un pop i, segons necessitat del guió, el pop salta tot solet de la coberta del Calypso i torna al mar. Però estem parlant d’un pop, no d’un conill. Difícil que salti. Doncs bé, per tal que el pop complís el guió, li van injectar una dosi de clòrax de sodi, equivalent a una granada lacrimògena. Collons si va saltar! El pop podia haver guanyat el Grand National.

Òbviament, a més, el programa era un anunci constant de marques comercials que pagaven directament al comandant. Cousteau explicava, mentint, que sempre va rebutjar els patrocinadors i que només feia el programa gràcies al mecenatge, però, si veieu els documentals, veureu més anuncis subliminals que en una campanya de Nadal. Tot el material fotogràfic és Nikon, els primers plans absurds i constants de motors Iveco (que arriben a sortir trenta cops en la pel·lícula sobre l’Amazònia) i, per descomptat, el material subaquàtic Aqua-lung, de la seva propietat. Més que un divulgador ecologista va ser un home de negocis cruel que va consagrar-ho tot al culte a la seva personalitat.

Però la seva gran destrossa ecològica va més enllà de putejar dos lleons marins, fer explotar un pop o provocar el suïcidi d’uns quants dofins. El mal que Cousteau va fer al Mediterrani encara porta de cap molts científics que miren de parar la proliferació d’una alga assassina que posa en perill l’ecosistema de la Mediterrània.

A veure, anem per parts, que venen paraules rares. Al Museu Oceanogràfic de Cousteau, a Mònaco, s’hi exhibien peixos i plantes marines de tot el món. Una d’aquestes era la Caulerpa taxifolia, una alga marina provinent dels mars tropicals, on el seu creixement és lent i moderat. Fins aquí, res a dir-hi.

Però, un bon dia, a Mònaco decideixen netejar els tancs d’aigua perquè a les parets prolifera precisament aquesta alga i aboquen les restes de la neteja dels aquaris al mar. I comença el desastre. Les costes de la Riviera francesa, les costes italianes i les espanyoles es veuen envaïdes per un nou ésser que ho arrasa tot al seu pas. En molt poc temps, la Caulerpa taxifolia colonitza més de 3.300 hectàrees de costa.

La seva alta toxicitat no afecta els humans però sí altres espècies, i impedeix que cap altra alga, com la posidònia, la natural del Mediterrani i de la qual s’alimenten moltes espècies, pugui reproduir-se. A més, per a la seva reproducció, l’alga ha anat mutant i s’ha convertit en un ésser molt difícil d’erradicar. Com va dir la cuidadora de la piscina que es va equivocar en llençar-hi el clor i va crear un núvol tòxic: Cousteau, la has liao parda.

I encara ens falta parlar de la seva vida familiar. Cousteau va morir el 1997, però els seus descendents a hores d’ara encara s’esbatussen per repartir-se l’herència (fabulosa, per cert, perquè va ser multimilionari) entre les dues famílies que va liderar i que no es poden ni veure. L’ambient al sopar de Nadal a can Cousteau és comparable a un comitè federal del PSOE.

Si ja amb una família tenia problemes i les memòries del seu fill Jean Michel són terriblement crítiques, el fet que el mariner decidís deixar la seva dona per una altra trenta-cinc anys més jove no va facilitar les coses. Explica Jean Michel que un dia el seu pare li va dir: «Jean Michel, haig de dir-te que tinc una aventura amorosa i a més aquesta dona està esperant un nadó. La idea d’aquest fill és un gran consol per la mort de Philippe (el seu fill que havia mort feia molt poc en un accident d’hidroavió a la desembocadura del Tajo mentre filmava per al programa). Soc un home nou».

Diguem que al seu fill aquesta notícia no li va fer gaire il·lusió, perquè va respondre: «“No, no ets un home nou, ets un home bastant vell i amb dos cors”. Vaig entendre en aquell moment el tracte negligent i inconscient cap a la meva mare en les últimes dècades de la seva vida».

Cousteau, que va comprar el Calypso després que la seva dona, a l’estil reina Isabel la Catòlica, es vengués les seves joies quan es van casar, quan ell tenia vint-i-set anys i ella només divuit, mai no es va separar de la seva muller, i només es va casar amb la seva nova parella, amb qui va tenir dos fills (era hostessa d’aviació; ho tocava tot, el paio: terra, mar i aire) quan va morir la seva primera dona.

La seva vídua ha quedat com a presidenta i hereva de la Fundació Cousteau i les relacions entre una part de la família i l’altra son més aviat difícils; només es veuen als tribunals per esbrinar qui està legitimat per explotar comercialment el cognom Cousteau en una amanida de societats que van de l’anomenada Fundació Cousteau a l’Equip Cousteau o la Cousteau Society, a més de l’Ocean Futures Society. Tots ells lluitant pels royalties dels documentals.

I el Calypso? Doncs enmig de totes aquestes baralles es va enfonsar a Singapur i el seu reflotament va endeutar la Fundació. El govern francès no va voler sufragar la despesa tot i la petició popular i, al final, va ser subhastat com un monument a la megalomania del Senyor de les Profunditats.