No cal explicar per què aquest personatge és un execrable. El terme execrable li queda petit. Parlarem d’un autèntic cabró, el malvat per antonomàsia que es creia el mateix dimoni. I no, no parlem del Pere Botero dels Pastorets; parlem del que fa por, del que li mola a gent tipus Guillermo del Toro. Un assassí cruel, manipulador, proxeneta, lladre, violador, agressiu amb les dones, filonazi, racista. Una perla, en definitiva, que hauria de ser odiat per tothom. El que passa és que vivim en una societat de tarats, assumim-ho. Aquest execrable desperta una onada d’admiració malaltissa i és objecte de culte per part de la gent anomenada normal que consumeix qualsevol cosa relacionada amb ell, com si en lloc de parlar d’un malparit amb balcons al carrer, parléssim de Nelson Mandela o Messi. Sobre ell s’han escrit innumerables llibres, s’han fet sèries de televisió, ha inspirat cançons a estrelles del pop, Tarantino pensa fer una pel·li sobre ell, i fins i tot li han compost una òpera. En els quaranta anys que va estar empresonat abans de morir, rebia més de vint mil cartes d’admiradors anuals i centenars de propostes de matrimoni. Tot seguit veurem com podem arribar a ser de gilipolles i descobrirem la pitjor cara de la humanitat. Amb tots vostès: Charles Miller Manson.

El mateix Charles Manson va cantar una cançó que va ser versionada pels Guns N’ Roses (per als de l’ESO, uns semi-iaios que vindran a Barcelona); això prova l’admiració que desperta la bèstia, com si ara tothom es posés a fer de Hitler. Oh, espereu… que potser ja passa.

Evidentment, Manson és un exemple de com una infantesa difícil pot marcar una vida. Per als de l’ESO, us explicarem que tenir una infantesa difícil és alguna cosa més greu que el fet que els teus pares et deixin un cap de setmana sense jugar amb la Play. El petit Charlie les va passar putes de debò, però això en cap cas no justifica les ottoe animalades que va fer quan va créixer. Bé, de fet no va créixer gaire; tota la mala llet del món la tenia comprimida en un cos d’1,57.

La vida d’aquest Torrebruno del crim és un compendi de frustracions. La seva mare era una adolescent alcohòlica a qui va deixar embarassada un coronel de l’exèrcit americà. Charlie no va conèixer mai el seu pare. Va passar els seus primers anys de vida en orfanats, correccionals i a càrrec de familiars ultracristians.

I la seva mare?, us preguntareu. Doncs normalment era a la presó per alcohòlica o per exercir la prostitució. Manson fins i tot va explicar un cop que, quan era molt petit, la seva mare el va bescanviar per una gerra de cervesa a una cambrera que no podia tenir fills. Va viure al bar fins que els tiets de missa el van anar a buscar.

De seguida que va poder, el petit Manson va començar a cometre crims (robar cotxes, atracar botigues…) i va passar llargues temporades en presons per a joves on, a causa de la seva complexió feble, era la joguina dels més grans i forts. I, a la presó, el concepte joguina no té res a veure amb allò que porten els Reis a la canalla. Allà va descobrir que per evitar pallisses i violacions la millor tàctica era fer-se el boig perquè el deixessin en pau. I Charles ho feia ottoe de collons. De fet, estava com una campana.

Tan bon punt va deixar de tenir edat per estar als reformatoris, la cosa va millorar: va anar a la presó, d’on va sortir als dinou anys, i en un temps rècord va casar-se amb una infermera de disset anys amb qui va tenir el seu primer fill, amb el qual no va tenir gaire relació. Quan el noi, anys després, va saber qui era el seu pare, es va suïcidar. Després va tenir un altre fill amb la seva segona muller, una prostituta anomenada Candi Lleona Stevens. Lleona era l’àlies, que consti.

En una de les seves estades a la presó li van posar com a company de cel·la Alvin Creepy Karvis, un atracador de bancs que havia estat considerat l’enemic número u d’Amèrica. Karvis i ell es van caure bé. Karvis va ensenyar a Manson a tocar la guitarra, i, per la seva banda, Charles es va fer fanàtic de l’Església de la Cienciologia (com Tom Cruise, que, al tanto, també es baixet) i va començar a llegir filosofia oriental, que tan de moda estava en el moviment hippy, i es va aprendre de memòria un llibre que va ser un best-seller durant dècades als Estats Units: Com guanyar amics i influir sobre les persones, de Dale Carnegie. Un tractat per influir en la gent del teu voltant. El llibre, veient el que va passar després, devia funcionar, perquè no hi ha hagut al món algú que hagi influït tant, i amb tanta maldat, en els altres com ho ha fet Manson. El que passa és que la segona part del llibre, escrita pel mateix Manson, es podria titular «Com guanyar amics i fer que es converteixin en psicòpates assassins».

Manson surt de la presó amb trenta anys, després d’haver passat la meitat de la vida engarjolat. En surt amb una amanida d’idees que no ajuden el seu caràcter, diríem, complicadet. Filosofia oriental, cienciologia i, sobretot, ganes de convertir-se en una estrella de la música. A la presó ha sentit els Beatles i els Beach Boys i el tarat s’obsessiona tant que vol ser com ells. I està convençut que té el talent per aconseguir-ho. Se’n va a Califòrnia en ple «estiu de l’amor», on la tolerància a les drogues, el sexe desinhibit i l’experimentació amb qualsevol cosa nova eren ben rebuts. Tot era bon rotllo i ningú no pensava que algú pogués fer mal a un altra persona, animal o planta. Manson tenia unes altres idees. Va ser com ficar un llop en un tancat de xaiets.

Tot i ser un pes llàstima, el seu carisma i el seu posat de jesuset el van fer molt atractiu a les dones. I la turra que donava parlant de filosofia oriental, dient coses absolutament inconnexes, li proporcionava èxit. Tant és així que de seguida va conquistar Mary Brunner, bibliotecària de la Universitat de Berkeley. Es va traslladar a viure al seu pis i, a més, ella el mantenia, convençuda que li donava pau espiritual.

Com que Manson s’havia pres molt a pit això del sexe lliure, hi va haver un dia en què quan Brunner va arribar de treballar es va trobar que Manson estava amb una altra dona a casa seva. I que també s’havia instal·lat al seu pis. Ella es va enfadar, però Charles li va fotre una pallissa (evidentment, el nostre homenet també pegava a les dones) i no li va fer ni cas. En poques setmanes Manson vivia al pis de Brunner amb divuit dones amb les quals anava a predicar, a drogar-se i a follar pels llocs. Acabava de néixer la Família Manson.

La idea original era treure un disc que havia de canviar per sempre la concepció de la música i que faria Manson tan famós com els Beatles. Mentrestant, vivien en comuna o viatjant amb un autocar escolar que havien tunejat. De mica en mica, es van anar afegint membres a la família. Alguns eren hippies inofensius, penjats de diversa índole i altres persones amb problemes greus. Estem parlant de Susan Atkins, coneguda com Sexy Sadie, una actriu porno especialitzada en satanisme; Patricia Krenwinkel, una noia superdotada; Leslie Van Houten o Diane Lake, que sempre havia viscut en comuna i que als catorze anys va decidir anar a viure amb la Família.

La Família, liderada per Manson, va arribar a estar formada per uns trenta adults i set nens, als quals els posaven noms com Osset Pooh; aquest era fill de Charles i Mary, que incomprensiblement seguia al costat del tarat, o el fill de Sexy Sadie, a qui Charles va anomenar Zezozose Zadfrack Glutz.

Mantenir una família tan gran costava diners i ells no tenien ni un xavo. Però això no era cap problema per a Charles, que va convèncer les dones de la Família per exercir la prostitució per tal de mantenir el grup. Moltes vegades s’allitaven amb empleats de supermercats perquè els donessin menjar. També les utilitzava per prosperar en la seva carrera musical. Una de les noies que va ser a la Família recorda aquell temps i explica que Manson era un masclista proxeneta i elles formaven part d’un estable de putes, però llavors no se n’adonaven.

Un dia, dues de les noies que anaven per la carretera fent autoestop van ser recollides per un cotxàs que conduïa un hippy atractiu, famós, ric, drogoaddicte, a qui li agradava més follar que a un tonto un llapis. Es deia Dennis Wilson i era un dels Beach Boys. Va recollir les noies, van anar a casa seva, es va ficar al llit amb totes dues i les va deixar allà mentre anava a una sessió de gravació. Quan va tornar a la nit, va trobar-se la seva mansió okupada per una vintena de noies i nois despullats muntant una orgia a casa seva. Un era Manson, que va sortir a trobar-lo i li va dir: «Germà, no pateixis que no et faré mal». Es va agenollar i li va besar els peus. Wilson es va treure la roba i es va integrar al grup. Literalment.

Aquesta va ser la porta d’entrada de Manson al món dels famosos, on ell es pensava que tindria l’oportunitat de desenvolupar el seu talent musical. Gràcies a Dennis Wilson va conèixer la resta dels Beach Boys, Neil Young, Jack Nicholson, els Byrds, els Grateful Dead, els Jefferson Airplane, Dennis Hopper i productors musicals com Terry Melcher, que eren assidus a les seves festes, perquè, bàsicament, es posaven com cabres amb la mescalina i l’LSD i s’afartaven a cardar. Novament, Manson utilitzava les noies de la seva Família com a prostitutes. Fins i tot, va arribar a gravar maquetes a l’estudi dels Beach Boys, i Didi Shaw, la filla d’Angela Lansbury, la Bruixa Novata, va apuntar-se a la Família (fins que la seva mare li va treure les targetes de crèdit).

Però, de mica en mica, els famosos es van començar a cansar del Mag, que és com li deien al començament, i de les seves excentricitats (per no parlar de la gonorrea, que era un membre més de la Família, perquè Manson havia prohibit terminantment l’ús de qualsevol preservatiu). De fet, Dennis Wilson va abandonar casa seva i se’n va anar a viure a un altre lloc, deixant que Manson acabés de destrossar aquella mansió fins que finalitzés el seu lloguer. Només en desperfectes van haver de pagar cent mil dòlars. Veure l’abandonament i que els famosos amb el temps cada cop li feien menys cas li va provocar un sentiment de frustració i d’odi cap a la societat. Si a això hi afegim que la ingesta massiva de drogues no ajudava gens el seu equilibri emocional, tenim la tragèdia a les portes. Pintava que acabaria malament i realment va acabar fatal.

En aquella època els Beatles havien tret el seu novè àlbum, conegut com a l’Àlbum Blanc. Un disc amb què Manson es va obsessionar. Estava convençut que contenia un missatge ocult sobre una guerra de civilitzacions que predeia l’apocalipsi. Especialment una cançó: Helter Skelter. Els Beatles han explicat una i mil vegades que es basa en una atracció de les fires a Anglaterra, però Manson veia la predicció de la guerra final entre els blancs i el negres. Helter Skelter era el dia de la bèstia en què els negres (concretament, el moviment Panteres Negres) s’alçarien contra els blancs i començaria el dia del Judici Final.

Fidel a la seva ideologia, Manson predeia que la guerra la guanyarien els negres, perquè físicament eren més forts, però com que eren uns babaus sumirien els Estats Units en un caos (no sabem què devia pensar de Trump en els seus últims dies de vida). La Família Manson va començar a preparar-se per a la guerra. Van ocupar un ranxo a Califòrnia (un antic decorat de la sèrie Bonanza que el propietari, de vuitanta anys i mig cec, els deixava a canvi de tenir sexe amb les noies), van comprar armes i van començar a fer instrucció militar. I prendre drogues, ottoe ottoe drogues, mentre arribava el Helter Skelter. Qui no voldria passar un cap de setmana amb aquesta alegre companyia?

Va ser aleshores quan els Beach Boys van posar a la cara B d’un dels seus àlbums la cançó Cease to Exist, composta per Manson, i no la hi van signar. Acabásemos. Com que el Helter Skelter es retardava, ell el provocaria. Primer va anar a veure un camell negre, que ell suposava que era dels Panteres Negres, i li va fotre un tret. Esperava que això provoqués una revolta. No va passar res. Al cap d’uns dies va enviar tres de les noies i Bobby Beausoleil, un dels més tarats de la Família, a robar a un altre camell, productor musical. El van torturar durant hores abans de matar-lo per tal que els digués on guardava els diners que no tenia. Una de les tortures va ser tallar-li l’orella. A Tarantino li va encantar aquesta història. Un cop mort van escriure amb sang a les parets el signe dels Panteres Negres. Esperaven la guerra… i no va passar.

Mentrestant, disposat a reclamar el que era seu, Manson va anar a casa del productor musical Terry Melcher —que, no us ho perdeu, era el fill de l’adorable Doris Day— a exigir-li que l’ajudés en el llançament de la seva carrera musical, però Melcher s’havia mudat i havia llogat la seva espectacular mansió 10050 Cielo Drive a la parella de moda a Hollywood: el director Roman Polanski (t’estem esperant, execrable) i la seva dona, l’estrella Sharon Tate, que estava prenyada de vuit mesos.

El cas és que Manson entra a la mansió i un fotògraf que estava fent una sessió de fotos a Tate el fa fora. Durant un moment, Sharon surt a veure què passa i creua la mirada amb Manson, qui, humiliat i absolutament cec d’ira, pren una decisió terrible.

Aquella nit del 8 d’agost de 1969 Manson recluta els més tarats dels seus acòlits, liderats per Tex Watson, exjugador de futbol americà (Beausoleil era a la presó acusat de la mort del productor musical, perquè l’havien trobat conduint el cotxe del mort, amb el ganivet amb què el va matar i la roba tacada de sang; diguem que Moriarty, no l’era), i els diu que vagin a aquella casa i matin tothom que es trobin de la pitjor manera. «Que sembli bruixeria». La primera frase de Tex quan va trobar-se amb un dels habitants de la casa va ser: «Soc el diable i vinc a fer la feina del diable». Per cagar-se.

Us estalviarem els detalls de la massacre en què van morir, a més de Sharon Tate (embarassada de vuit mesos, recordeu-ho), quatre persones. I ho van fer de la pitjor manera, en una orgia de sang que va culminar amb tot de pintades (amb sang) a les parets en què deia Helter Skelter (mal escrit perquè, a més, eren mig analfabets).

Van tornar a la casa i van explicar a Charles, que no havia matat ningú directament, el que havien fet. Manson va anar a veure l’obra i no li va semblar bé. Va tornar a la comuna, anomenada aleshores Yellow Submarine (ja li hauria pogut agradar el Fary en comptes dels Beatles i haurien viscut a La Mandanga) i els diu: «Apa, veniu que us ensenyaré com es mata de veritat». Surten amb cotxe i trien la casa on es pensaven que vivia un altre productor musical, però es tornen a equivocar i entren a la d’un matrimoni normal i corrent, el matrimoni LaBianca: ella era mestressa de casa, i ell, gerent d’una cadena de supermercats.

Tant els fa que, com en l’altre cas, no coneguin qui torturaran i mataran. Us tornarem a estalviar els detalls, que en aquest cas, fins i tot són pitjors. Au va, com a dada us direm que entre els dos cossos hi havia gairebé cent punyalades i que una forquilla per trinxar la carn pot tenir múltiples usos.

El crim va sumir Los Angeles en estat de xoc. Es van exhaurir els dòbermans i els pastors alemanys, els que posaven alarmes es van fer milionaris, Warren Beatty va oferir una recompensa de vint-i-cinc mil dòlars a qui donés alguna pista sobre els assassins, el pare de Sharon Tate (militar) es va deixar els cabells llargs i barba i va voler-se infiltrar entre els grups de hippies de la ciutat, Frank Sinatra va vendre’s la casa de Los Angeles i Steve McQueen, que aquella nit hauria d’haver estat sopant amb Sharon Tate, va afirmar a la premsa que «compte amb mi, que sempre vaig armat».

La investigació policial va ser un despropòsit fins al punt que no van relacionar mai els dos crims. Només la detenció de dues de les noies per possessió de drogues i robatori de cotxes va fer que, a la cel·la, una es vantés d’haver matat Sharon Tate. Dues prostitutes que compartien presó van xerrar (per la recompensa de Warren Beatty, que la va fer efectiva), i aleshores la banda va caure.

Van ser condemnats a mort després d’un judici que va ser un circ. Les noies hi arribaven cantant, Manson va defensar-se ell mateix amb al·legats d’hores en els quals deia al jutge coses com ara: «La justícia cristiana hauria de tallar-te el cap» o «Vaig fer als vostres fills el que vosaltres els heu ensenyat».

La pena capital es va canviar per cadena perpètua, gràcies a l’abolició temporal de la pena de mort a Califòrnia, i a la presó és on Manson va aconseguir ser, finalment, el que sempre havia volgut ser: una estrella. Fins al dia de la seva mort va rebre unes vint mil cartes cada any, els presos agafaven les seves sobres de menjar o els seus objectes personals i els subhastaven a eBay. Hi va haver un Hare Krishna parricida i addicte a l’LSD que va ruixar-lo amb dissolvent i li va calar foc, però es va recuperar.

Fins i tot (després d’haver-se tatuat una esvàstica al front) amb vuitanta anys va estar a punt de casar-se amb Afton Elaine Burton, àlies Star, una tarada de vint-i-sis anys (l’edat que tenia Tate quan la van assassinar), però finalment es va fer enrere quan va descobrir que aquella noia, que el visitava cada cap de setmana a la presó des que tenia dinou anys, el que realment volia era disposar del seu cos un cop mort, momificar-lo en pla Lenin i exhibir-lo pels Estats Units. Potser dubteu que estem tan tarats que s’hauria folrat?

Ara bé, el més gros de tot és que no va ser això, el que va molestar Manson. El que el molestava és que algú pogués arribar a pensar que es podia morir: «Això no és possible; jo soc immortal». Un veritable anormal.