Si fins aquí havíem destrossat diversos mites d’infantesa, ara llevarem el vestit de princesa a la mateixa infantesa. Si hem acabat amb pallassos filonazis que van divertir diverses generacions, maltractadors d’animals que van despertar vocacions de zoòleg, i melenuts alcohòlics que vivien a la praderia, ara perseguirem una presa de caça major, un dels escriptors més llegits de la història, que va ser l’autor d’innombrables contes que formen part de la cultura popular i que ha estat portat al cinema un munt de vegades. Li toca el torn a un tipus més lleig que Michael Reiziger, reprimit sexual —però que podria haver estat el model per a El gran masturbador del nostre exhumat Salvador Dalí—, tarat, vanitós, obsessiu, insuportable, histèric, cruel i acomplexat. Ara li trenquem l’immens nas al creador de La sireneta, L’aneguet lleig, El soldadet de plom, El vestit nou de l’emperador, Les sabates vermelles, La princesa i el pèsol i La petita venedora de llumins. Sí, amics, ja podeu llençar aquests contes a les escombraries i comprar l’últim de la Patrulla Canina, perquè tot seguit esmicolem Hans Christian Andersen.

Abans de res —i això no és culpa seva, pobrissó—, Andersen era ottoe lleig. Però ottoe. Tenia gigantisme i era totalment desproporcionat. Era com el seu aneguet lleig, però en lloc de convertir-se en cigne ho va fer en Godzilla. De fet, per fer la descripció que va escriure al conte de L’aneguet lleig («era molt llarg i molt lleig»), no li calia gaire imaginació, només un mirall. El poeta i crític Sir Edmund Grosse va fer un retrat per celebrar els seixanta anys d’Andersen en què deia: «Les cames i els braços són llargs i fora de qualsevol proporció, les mans són amples i planes, els peus, tan grossos que ningú no li robaria les botes. I el nas, diguem d’estil romà, és desproporcionadament dominant a tota la cara. Quan un s’acomiada d’ell, l’únic que en recorda és el nas».

Això sí, Andersen hauria estat el mestre del selfie. Aquests posats antinaturals fent morrets no són res comparat amb el que feia el nostre escriptor en cada sessió fotogràfica. No només es maquillava, sinó que, per no sortir tan monstruós a la fotografies, tenia perfectament estudiats els angles en què sortia bé o, almenys, menys grotesc. Cada sessió durava hores i desesperava els fotògrafs. L’angle, la distància, la il·luminació. Era una mena de Photoshop decimonònic. Com si Rossy de Palma repetís la sessió fins que sortís com Charlize Theron.

Però per entendre el turmentat personatge que descobrirem de mica en mica, cal remuntar-se a la infància, que, com tants execrables, va ser bastant dura. Per començar, va néixer sobre un llit que el seu pare havia construït amb les restes de pelfa de l’interior d’un taüt. Comencem bé, eh?

La seva família era molt pobra i de petit va haver de dormir, a més del llit-taüt, sota un pont i demanar almoina, experiències que ell mateix va incloure a la seva obra posterior, en què es fa un tip de riure. I mira que hi ha llocs on és més fàcil demanar almoina. Si neixes a Dinamarca, és una autèntica putada. Tot és hi hi, ha ha! Com ell mateix explica en les seves memòries: «El meu pare em llegia molt i em donava llibres, però mai no vaig jugar amb altres nens. Sempre estava sol». Hans era un nen d’aspecte monstruós i amb uns terrors patològics que li provocaven uns atacs d’histèria tan bestials que arribava a convulsionar. Algun metge va diagnosticar, erròniament, que patia epilèpsia. En fi, no sé a la vostra escola; a la meva no l’haurien escollit ni de porter. Imagineu-vos: «M’han marcat un GOOOL», i es posava com la nena de l’exorcista.

Per si això no era prou, el seu pare va morir als onze anys (de Hans, no del pare) i ell va haver de posar-se a treballar en diversos oficis. La seva mare, mentrestant, es dedicava a beure sense parar amb una amiga endevina que li havia dit que el seu fill acabaria il·luminant la seva ciutat de naixement. Es veu que aquesta sí que era una bona endevina, i no, aquesta no era filla de Dalí.

Tres anys més tard, Hans es va cansar que la seva mare estigués sempre borratxa acompanyada de la dona de les espelmes negres i va decidir provar sort al Royal Theatre, on va començar a triomfar com a soprano.

No, no. Soprano, com Monserrat Caballé o Maria Callas. Per als de l’ESO, soprano no és només un mafiós de Nova Jersey; també és una veu aguda a l’òpera, una mica com els sons que fa la teva xicota quan està amb les seves amigues. Però, com no podia ser d’una altra manera, aquest conte no té final feliç. A Hans li va canviar la veu i, enmig d’una funció, la Callas es va convertir en Joaquín Sabina. I aquí es va acabar la seva carrera dalt dels escenaris. La gent de l’òpera el va prendre per un llunàtic, però això no és res. Descartada l’òpera, va voler ser ballarí, però era massa mandrós. Ell mateix reconeixia que aquells havien sigut els anys més foscos de la seva vida.

Tanmateix, com que Hans tenia altres talents, va començar a escriure obres per al mateix teatre, i a partir d’aquí va començar a escriure poemes i narracions i a publicar als diaris. Va passar per la universitat i amb vint-i-quatre anys era ja un autor reconegut i amb certa fama. Tot i que ell va afirmar que el que de debò l’interessava era la «literatura seriosa» i especialment els llibres de viatges. Deia que no tenia cap interès en els contes de fades. Un visionari, en Hans.

Al teatre es va enamorar perdudament del fill de l’amo, Edvard Collin. Li escrivia cartes que deien coses com ara «la nostra relació és com els misteris; no ha de ser analitzada» o «Pateixo per tu com una jove calabresa». Una expressió ben curiosa. L’amor no era correspost. Collin va dir molts anys després que no correspondre a Hans havia fet molt de mal a l’escriptor. El que no deia és que en una carta escrivia a Hans: «Parlar amb tu de tu em molesta tant com quan algú rasca la superfície d’un vidre». Amabilitat vikinga!

Sembla que Hans va morir verge. Per als de l’ESO, sí, pot passar. N’hi ha hagut casos, però tu no t’atabalis. Ara bé, això no vol dir que no tingués vida sexual. Cada vegada que es masturbava posava una creu en el seu diari i, òbviament, hi tenia moltes marques.

Posava una creu cada cop que se la pelava i hi ha pàgines del seu diari que semblen el cementiri d’Arlington. Especialment en el que es coneix com el seu «període eròtic», que va incloure un viatge a París, on anava de putes, passava la nit sense tocar-les, simplement parlant-hi, tornava a l’hotel i se la matxacava com un mico.

De fet, qualsevol cosa el feia apuntar ottoe creus al seu estimat diari, ja m’enteneu. Com quan es va enamorar de Ribor Voigt, germana d’un amic. La va veure passar en camisa de dormir un cop i va posar un parell de marques al diari. Després, desesperat, va escriure: «Déu, dona’m una raó per viure, dona’m una nòvia». Voigt i ell van mantenir una encesa correspondència. Ella volia que ell la lliurés del seu compromís amb el seu xicot (imagineu com havia de ser l’altre perquè ella preferís Andersen) i s’escapessin junts. Però mai no va passar. Quan Andersen va morir, li van trobar en una bosseta lligada al coll una de les cartes de Ribor Voigt.

També es va enamorar d’una soprano, Jenny Lind, que tampoc no li va correspondre, i del gran duc de Weimar, Carl Alexandre von Saxe (he dit Saxe). Sembla que aquest sí que li corresponia, o almenys una mica, d’acord amb una carta que li va escriure i en què Andersen deia: «Aquesta última vegada que ens vam veure vaig sentir que eres més ardent, més afectuós amb mi. Cada petit gest es conserva al meu cor. Com quan em vas deixar la teva capa i me la vaig posar a sobre. No solament em va escalfar el cos: el meu cor va brillar ardentment». Però, tot i que es donaven la mà en públic i un cop fins i tot es van fer un petó, tampoc no va passar res més amb el duc. Conclusió: Andersen era un pagafantes, i el duc, un escalfabraguetes.

Però per entendre com era realment Hans Christian no hi ha res que ho il·lustri més bé que l’anècdota de la seva visita a un altre execrable, Charles Dickens. Dickens, que era un admirador d’Andersen, va tenir la desafortunada idea de convidar-lo una setmana a casa seva. El primer que van descobrir és que l’anglès del danès era molt bàsic i no entenien gairebé res del que deia (la setmana prometia), però això només era una engruna. Andersen necessitava ser tot el temps el centre d’atenció i s’alterava quan el matrimoni Dickens (en plena crisi matrimonial) no li feia cas. Un dels dies més delirants va ser aquell en què va rebre una carta del seu editor amb una crítica negativa apareguda en un diari. Andersen es va passar el dia plorant tirat al jardí a Kent, a Anglaterra! La veritat és que la vanitat immensa d’Andersen ja va quedar ben clara quan va escriure al seu diari: «El meu nom comença a brillar; aquesta és la meva única raó per viure!». Aquest paio neix cent-vuitanta anys després i arrasa a Gran Hermano.

Tanmateix, la seva estada amb els Dickens fou encara més desquiciada. Andersen es queixava, per exemple, d’uns ulls de poll als peus que li havien sortit en només una hora perquè a les botes portava amagats un rellotge de polsera, la cartera, unes tisores, una navalla, dos llibres i alguns papers. No és que tingués els peus grans, és que usava unes botes moltes talles més grans! La setmana es va convertir… en cinc!, i Charles Dickens les recordava com les pitjors de la seva vida.

Però anem a allò que va fer famós el nostre execrable: els seus contes. Moltes vegades ens han arribat versions molt edulcorades, sobretot per al cinema, de les seves narracions, que normalment tenen una dosi de crueltat només comprensible des d’una ment pertorbada.

Comencem per La sireneta. Molts recordareu la pel·lícula: el príncep s’enamora d’ella al final i es casen amb tot de música bongonsera, etc. Doncs no. En el conte original d’Andersen, el príncep es casa amb una altra, i ella, en no casar-se, es converteix en esperit eteri, en filla de l’aire. Vaja, que li donen carabasses i la palma, i això després que la bruixa dels mars tallés la llengua a la sireneta perquè no es pogués explicar. Clarament, projectava la seva miserable vida sentimental a més de ser més gore que Saw.

O El soldadet de plom. Però que cabronàs. El soldadet que només té una cama cau per una finestra, va a parar a una claveguera, el persegueix una rata, se’l menja un peix i, quan arriba a casa, el nen el llença a la llar de foc i el fon. Prefereixo que el meu fill llegeixi el BOE abans que aquest conte. O Les sabates vermelles. Una nena molt pobra i òrfena porta les seves sabates vermelles a missa. La castiguen a ballar sense parar. I li tallen els peus! Amb crosses i sense peus entra a l’església, la perdonen i puja al cel.

O la petita venedora de llumins, que va cremant llumins pensant coses bones fins que mor. O sigui, un conte molt bonic: ets pobra i et mors al carrer. Però el pitjor és que el seu conte La reina de les neus, per descomptat en versió cruel, va inspirar Frozen. És a dir, per culpa de Hans Christian Andersen i d’un altre execrable i la seva empresa diabòlica, Walt Disney, avui existeix la cançó de Frozen. Això sí que no, Hans, això no t’ho perdonarem mai.