El 20 d’agost de 2017 va morir a Las Vegas Jerry Lewis. Actor mundialment reconegut i que, a sobre, forma part del paisatge infantil de molta gent. L’endemà de la seva mort, els obituaris de tots els diaris del món van lloar la seva figura, van parlar del seu humanitarisme, del suport als més desvalguts… Els crítics de cinema el van posar pels núvols i tothom estava molt trist, com si haguessin estat veient pel·lícules seves fins a la nit abans…

I, aleshores, nosaltres vam dir: «I per què no?». I vam començar a furgar la seva vida i vam descobrir un paio egocèntric, feixista, homòfob, insuportable, egoista i maníac, pesseter i cregut. I ho vam tenir clar. Senyores i senyors, amb tots vostès, Joseph Levitch, conegut com a Jerry Lewis.

Probablement, el gran èxit de Jerry Lewis va ser El professor guillat, una adaptació lliure del relat de Robert L. Stevenson sobre el mite de Jekyll i Hyde. Una bona metàfora de la seva vida. Lewis sempre va mantenir una part oculta de la seva personalitat: aparentment era el perfecte pare de família, solidari amb els malalts i el graciós de la classe, però per sota d’aquesta aparença es manifestava una personalitat egocèntrica, manipuladora i un ésser bastant menyspreable.

Els seus pares es dedicaven al vodevil (per als de l’ESO, era actuar en obres sense grans pretensions, només per entretenir la gent, però en un edifici anomenat teatre, no a la tele) i ell va començar a actuar de ben petit. A l’escenari i a la vida real. Era el graciós i el gamberro de la colla que es dedicava a entrar a la cuina de les veïnes a robar pastissos i pollastre. Potser això un dia fa gràcia, però, de fet, se’n diu robar. Ara bé, com que ho feia amb aquell posat de babau… evitava la pallissa.

De seguida es va posar com a nom artístic Jerry Lewis; mantenir Joseph Levitch deixava massa exposada la seva ascendència jueva. Tot i que al principi es va fer dir Joe Lewis, va triar Jerry, finalment, per tal que no el confonguessin amb el boxejador Joe Louis. Tenint en compte que un era actor, l’altre boxejador, i que un era blanc i l’altre negre, sembla totalment lògica la confusió.

A més, la seva salut no era que diguem per posar-se a practicar esports. Lewis va viure vuitanta-dos anys amb una mala salut de ferro. El 1960 va tenir el seu primer atac de cor, l’any 1982 va ser declarat mort per uns instants i el 2006 va tenir un altre atac de cor en un avió. Tenia les artèries coronàries obstruïdes i van haver de fer-li dos bypass. A més, tenia fibrosi pulmonar, càncer de pròstata, diabetis, i va agafar una meningitis. Patia una lesió crònica a l’esquena que el va fer molt addicte a l’oxicodona, i es va obsessionar a amagar el seu envelliment, per la qual cosa es va sotmetre a diverses operacions estètiques.

I direu amb raó: bé, no n’hi ha per a tant, pobre tio. El problema és que no volia pagar els tractaments. Ja hem dit que, tot i ser immensament ric, era un pèl garrepa. Quan va tenir la meningitis va estar hospitalitzat cinc mesos a Austràlia l’any 1999 i allà va negar-se a pagar la factura mèdica. A sobre va demandar l’hospital per un import de 100 milions de dòlars. També, per pagar-se els diversos tractaments mèdics es va fer portaveu de la companyia farmacèutica Medtronic; els feia els anuncis gratis a l’estil Iker Casillas amb els que arreglen les preferents.

I amb totes aquestes xacres i sense ser un guapot tipus Cary Grant, Paul Newman o major Trapero, va tenir un èxit enorme amb les dones. A més de les dues esposes, va reconèixer un bon grapat d’amants i, en un acte poc cavallerós, va arribar a presumir en públic que es ficava al llit amb Marilyn Monroe: «Puc assegurar que ella no tenia res amb el president Kennedy perquè en aquella època estava embolicada amb mi. Ho sé perquè cada nit em deixava fet pols», va explicar en una entrevista aquest campió de la cavallerositat. O va voler protegir el seu amic JFK o no tenia ni idea del que succeïa entre Marilyn i el president.

Tanmateix, on va quedar retratada la seva personalitat va ser en la manera de comportar-se que va tenir amb Dean Martin. Del 1946 al 1956 la parella Martin & Lewis va ser la bomba als Estats Units. Van començar a actuar junts en clubs de Nova York on feien la parella perfecta per al públic: el cantant guaperes, canalla, bevedor i amb gran sentit de l’humor, i el còmic histriònic. Tots dos fonien els números en una forma que no s’havia vist mai fins aleshores. Lewis cantava tan bé com gràcia tenia Martin i s’interrompien, improvisaven i van fer, com era d’esperar i en poc temps, el salt dels clubs de Broadway als estudis de Hollywood.

Louis B. Mayer, amb la sensibilitat que el caracteritzava (abans de gestionar uns estudis de cinema dirigia una deixalleria) els va definir a la perfecció: «Molt bé, amb l’organista encara podrem fer alguna cosa, però què faig amb el mico?». Pensava que la planta de Martin seria el gran reclam, però es va equivocar. El mico, Lewis, va guanyar-se el favor del públic gràcies a uns guions que afavorien les seves dots còmiques.

La gent es tornava boja amb Jerry i suportaven Martin com a complement necessari. De fet, un dels costums més arrelats als cinemes dels Estats Units va ser que, quan en alguna de les divuit pel·lícules que van arribar a rodar junts, Martin començava a cantar, era el moment en què la gent anava al bar a buscar més crispetes.

Conscient d’aquest rol, Lewis es va tornar insuportable i va començar a maltractar el seu soci. L’humiliava en públic en les entrevistes i promocions, fins al punt de treure’l dels cartells. Martin va aguantar fins que un dia, davant d’una provocació intolerable, va esclatar, i el duet còmic més famós de la postguerra als Estats Units es va separar per a desesperació dels seus milions de fans. El problema parla ben clarament de la personalitat d’un i altre.

Resulta que havien de fer una pel·li que a Espanya es va titular Delicado delincuente. El guió el va coescriure Lewis, que era perfectament conscient que Dean Martin tenia una convicció obsessiva quan actuava: no fer mai de policia i menys d’uniforme. Fill d’emigrants italians (Dino Croccetti, el seu veritable nom, no va parlar anglès fins als vuit anys), criat en un barri molt dur i amb reconeguts amics a la màfia (de fet, eren els seus veïns de petit), Martin no podia posar-se un uniforme de policia. Lewis sabia que l’humiliava exigint-li aquest paper.

«Tota la meva vida he odiat la policia i no penso interpretar un agent ni posar-me un uniforme; seria indigne de mi», va dir Martin, i Lewis va respondre: «A la meva pel·lícula has de portar uniforme». I Martin va acabar dient: «La teva pel·lícula? No sabia que fossin teves». La discussió va ser molt forta i va acabar amb l’amistat i la col·laboració de la parella. Es van passar deu anys sense parlar-se.

S’ha de dir, no obstant això, que hi va haver una reconciliació molts anys després mitjançant Frank Sinatra. I ja se sap que quan Frank et demanava una cosa, el millor que podies fer era complir-la. Sinatra sabia que el seu amic Dean estava fotut per haver trencat l’amistat amb Lewis, i va anar a veure Jerry i li va fer una proposta que el còmic no va poder rebutjar. El dia del 72è aniversari de Dean Martin, mentre cantava a l’escenari del Sands de Las Vegas, va aparèixer per sorpresa portant-li un pastís acompanyat de Sinatra. No fos cas que s’ho repensés. Aquell dia, Lewis va fer una mena de disculpa pública dient: «No sé per què ens vam enfadar». Dean, tot un senyor, el va abraçar i va acceptar les disculpes.

Jerry Lewis de mica en mica va perdre presència a les pel·lícules, principalment als Estats Units, on el públic va optar per una altra mena d’humor. De fet, va ser a França on els crítics de revistes tan intenses com Cahiers du Cinéma el van reivindicar com un fet cultural que només estava a l’alçada de ments superiors, és a dir, els francesos, i que els americans no sabien ni que tenien.

El que passaven per alt els crítics marxistes de Cahiers du Cinéma, entre d’altres, eren les opinions polítiques de Lewis en què donava suport als presidents més reaccionaris del país durant tota la seva carrera. Charlton Heston al seu costat seria Michael Moore.

D’entrada, era d’aquells que deien allò de «no et fiquis en política». Ja sabeu que era la frase favorita del general Franco i que és un gran detector de gent d’ultradreta. Malgrat que deia que no volia ficar-se en política, té perles com aquesta: «El president Bush és el meu amic, no penso dir res negatiu sobre el president dels Estats Units i no permeto que els meus fills ho facin».

Admirador confés de Ronald Reagan, va donar suport també a la campanya de Donald Trump dient que seria un gran president perquè era un gran showman, i va ser molt crític amb Barack Obama. En una entrevista televisiva l’any 2015, Lewis va mostrar-se contrari a l’entrada de refugiats sirians dient: «No podem assumir el risc que entre deu mil refugiats sirians se’ns colin onze membres d’Estat Islàmic».

Evidentment, amb aquestes idees polítiques, els seus acudits als programes de televisió sobre dones, homosexuals, negres, àrabs i jueus que es veien amb total normalitat els anys cinquanta i seixanta van acabar per passar-li factura. Ell conduïa una marató televisiva molt famosa que es va fer durant quaranta-sis anys als Estats Units per recaptar diners contra la distròfia muscular i al final va haver de deixar de fer-la per les crítiques que rebia a causa dels seus acudits contra els homosexuals, que van iniciar una campanya de protesta contra ell. Corria el risc de convertir-se en un Arévalo queixant-se que amb Franco sí que ens podíem riure de tot i, mira ara, ni dels mariques. També es lamentava sovint que no li havien donat l’Oscar, premi amb el qual estava obsessionat, i mai no va perdonar l’Acadèmia, que al final li va donar el premi de l’Acadèmia.

Els últims anys de la seva vida es va dedicar als negocis i va muntar una empresa de sales de cinema. Comprava grans cinemes de barri o de ciutats petites i els convertia en multisales que funcionaven absolutament mecanitzades, amb la qual cosa reduïa el personal que hi treballava en un noranta per cent. Només s’hi passaven pel·lícules destinades al consum familiar i que no atemptessin contra els ideals de vida nord-americana.

Sempre serem més de Dean Martin i el Rat Pack, que encarnaven just el contrari.