En aquest cas traiem la perruca a un filòsof i escriptor que va canviar la manera d’entendre l’individu i la societat, que va ser un dels principals pensadors de la Il·lustració (per als de l’ESO, no, no són els llibres de pintar) i que va posar les bases de molts conceptes que avui considerem que són pilars de la civilització. Però és que el nostre execrable d’avui va ser també un estafador, un sàtir, un tèrbol teixidor d’influències polítiques, un antisemita i un esclavista. Etzibem uns quants cops a François-Marie Arouet, conegut per tothom com a Voltaire.

Per començar, i en rotllo Eminem, es posa un nom artístic. Hi ha diverses teories: que si és un anagrama del cognom de la mare, que si no volia que es confongués amb un altre poeta de l’època, que si venia del francès antic i volia dir «Volia fer-te callar»… Però, com a bon literat, creiem que va veure que sonava millor Rousseau, Montesquieu i Voltaire que l’horrible Rousseau, Montesquieu i Arouet. Com si fos el mig camp de Tigana, Fernández, Giresse i Platini. A més, Arouet és molt difícil de pronunciar en altres llengües i això és fonamental. A casa nostra tenim el cas del nostre Voltaire particular. Es deia José Gómez Romero i, seguint l’exemple del filòsof, es va posar Dyango. I a triomfar!

Per no parlar també de Massiel, María de los Ángeles Félix Espinosa, o de Sara Montiel, María Antonia Alejandra Vicenta Elpidia Isidora Abad Fernández…

Però és que a aquest paio se li n’anava la flapa. Fins i tot quan s’enamorava de debò l’embolicava. Estant destinat a la Haia s’enamora d’Olympe Dunoyer, àlies Pimpette. Aquesta relació no agrada ni a l’ambaixador ni a la mare de la jove. L’obliguen a tornar a França, però en les setmanes que els queden, la història és una mena de pel·lícula còmica: ella disfressada de patge per veure’l, criats portant cartes d’amor amunt i avall, pla de fugida a França…

La història s’acaba abruptament: la mare dona una pallissa a la seva filla (li trenca el llavi i una dent), i ell, ens imaginem que acollonit amb aquesta bèstia de sogra, au revoir, el nostre amor és impossible. La Pimpette acaba casant-se amb un buscavides que es fa passar per baró de Winterfeldt, però que no té un duro i saqueja la fortuna familiar.

Però Voltaire, l’intel·lectual pur que es rebel·là contra els governs autoritaris, era també un trepa. I, a l’estil James Dean —però amb dents de debò—, usava el sexe cortesà per prosperar. Ho va fer amb l’esposa del marquès de Bernières, a la qual es beneficiava per millorar els seus negocis i la seva posició i per saltar-se la censura i que el deixessin publicar L’Henriade.

Però els seus embolics de faldilles es van produir sobretot per hedonisme. Són famoses les seves orgies sense fi. (En això, hi estem a favor, perquè… qui no ha estat en orgies interminables?). Encara que a ell, el que li agradava sobretot eren les actrius. Els seus affaires tenien sempre marits enfurismats, duels i escàndols (una mica com Podemos, però menys intens).

Dues d’aquestes actrius eren molt famoses: Suzanne de Livry i Adrienne Lecouvreur. Amb la primera va beure de la seva pròpia medecina. Ella no era gaire bona actriu, però com que era la seva amant es va fer el seu mentor. Presumia sempre que ella tenia molt bones dots amatòries (per als de l’ESO, com Erika Lust), però sembla que ella no en tenia prou amb el poeta i un dia Voltaire se la va trobar al llit amb un dels seus millors amics, Lefebvre de Genonville. Es va emprenyar, però, i això és amistat, va acabar perdonant el seu amic: «Jo he estat moltes vegades l’amant com tu ho has estat amb la Suzanne, no t’ho puc retreure».

Voltaire, que anava amb la calessa de palau en palau seduint dames, va tenir, però, una relació seriosa amb Émilie du Châtelet, una dona intel·lectual, amb molts coneixements, que sabia de matemàtiques, física, filosofia i llengües (ens referim als idiomes). La coneixia de tota la vida, però va començar a relacionar-s’hi amorosament quan ja tenia tres fills. Com que hi havia una ordre de presó contra Voltaire per les seves Cartes filosòfiques, ella li va oferir refugi al seu castell de Ciret. Voltaire se’n va anar cap allà i van tenir un affaire que va durar quinze anys!

Eren com un matrimoni. Es dedicaven a l’estudi i l’amor. Però, i el senyor Du Châtelet, el marit d’ella? Doncs era ottoe banyut, però no volia cap escàndol i va deixar que la seva dona, intel·ligent i culta, estigués amb algú del seu nivell intel·lectual.

I, mentrestant, el nostre amic Voltaire feia el picaflor i seguia anant a les orgies i seduint dames amb el seu vocabulari florit i la pasta que li proporcionaven els mecenes com Émile du Châtelet. Tot un cam-pi-ó!

Però és que el que passava amb aquest marit era per llogar-hi cadires. Voltaire li va fer un préstec de quaranta mil francs perquè pogués reformar el castell on ell vivia. És a dir, em zumbo la teva dona a la teva cara i et faig un préstec amb interessos perquè reformis la casa on visc amb la teva muller. Només per això podem considerar que Voltaire no és que fos un geni, era el puto amo!

Ara bé, si Voltaire serà recordat és per la seva relació carnal amb madame Denis que era, al tanto, la filla de la seva germana. Sí, sí, la seva neboda, vint anys més jove que ell. Van ser amants i ella el va cuidar fins al final dels seus dies. La frase que ella va dir en una ocasió va ser: «El desitjo com a home i l’estimo com a un oncle». En fi, es veu que el cromosoma disfuncional estava als gens de la família. La família Addams era més normaleta.

Ara bé, la neboda —que estrany!— també va tenir els seus amants. Cal tenir en compte que aquesta França de les amistats perilloses tenia una tradició llibertina que s’ha mantingut com hem vist en Mitterrand i que arriba a Sarkozy o Strauss-Kahn. I és que França és com Gran Hermano versió YouPorn.

Però si era un màquina amb les dames, amb els negocis ho era encara més. Es va fer ric de diferents maneres, però la més escandalosa va ser la gran estafa de la loteria. A veure si ho expliquem bé. L’Estat tenia dificultats econòmiques i havia emès uns bons que s’havien devaluat molt. El ministre de Finances va tenir la idea que cada bo donés dret a un bitllet de loteria. Hi hauria múltiples premis i la grossa seria de 500.000 lliures franceses. El bitllet de loteria costava una mil·lèsima part del valor del bo. Voltaire i el seu amic matemàtic Charles Marie de la Condomine es van adonar que el ministre de Finances havia comès un greu error de càlcul, ja que com que hi havia bons barats i bons cars, hi havia butlletes cares i butlletes barates, però amb les mateixes probabilitats de guanyar. Els barats, en estar tan devaluats, es compraven gairebé de franc. Van comprar ottoe bons barats, gairebé tots. Com que l’operació de compra del bitllet era davant notari, van subornar diversos notaris de París perquè no denunciessin que els comprava la mateixa persona. Van fer una fortuna immensa. Al geni del ministre, per cert, no el van cessar, però almenys tampoc no el van enviar a l’FMI.

La veritat és que a Voltaire se no li escapava cap negoci. Era bo amb els préstecs, amb interessos lleonins, però sobretot era bo, però que molt bo, en el tràfic d’influències. I no li feia falta ser el gendre del rei.

També, tot i haver-se queixat de les condicions dels esclaus i d’alegrar-se del seu alliberament a Pennsilvània, se sap que va tenir negocis amb l’esclavitud durant anys i que va guanyar fortunes. Una mica com quan Jaume Matas parlava amb vehemència d’acabar amb la corrupció: tota menys la seva.

Per cert, una altra frase per a la microsecció de frases apòcrifes, la que sovint s’atribueix a Voltaire: «Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho». La citen polítics i contertulians, però, mala sort, no és de Voltaire, sinó d’Evelyn Beatrice Hall, ja del segle XX.

Tampoc no és que fos del tot el Nacho Vidal de la tolerància. Encara que alguns ho atribueixen al seu caràcter antireligiós, dels jueus va dir perles com ara: «Per què els jueus no han estat antropòfags? Hauria estat l’única cosa que hauria faltat al poble de Déu per ser el més abominable de la Terra». O aquesta altra: «Una horda de lladres i d’usurers». En fi, tolerància però a escala Ku Klux Klan.

Tanmateix, cal que reconeguem que Voltaire era un home de tarannà alegre (tot i que cardant tant no ens estranya). Quan estrena la tragèdia Marianne, l’any 1724, el públic es parteix de riure des de la primera escena. Dolgut i amb l’autoestima ferida, escriu una comèdia: L’indiscret. I diu: «Només espero que ara no es posi tothom a plorar!».

Però si alguna cosa defineix el nostre filòsof és que era un bocachancla. Havia estat a la presó pels seus escrits, i hi va tornar una altra vegada per bocamoll. Voltaire era un fan de la vida cortesana, i la seva llengua viperina era famosa a tot França. En una ocasió es va enfrontar al cavaller de Rohan, d’una de les famílies més poderoses de França, que duia escrit al seu escut: «Rei no soc, príncep no em digno, Rohan soc»; és a dir, ¡pa chulo, mi pirulo!

Doncs això, el cavaller es va fotre de Voltaire dient: «Arouet, Voltaire, teniu cognom?». A la qual cosa Voltaire va respondre: «Sí, Voltaire. Jo començo el meu cognom, vós, en canvi, sou al final del vostre». Tant va ofendre això el cavaller que va manar a sis lacais que li clavessin una pallissa mentre ell s’ho mirava des del carruatge. Cap dels poderosos amics de Voltaire va voler enfrontar-se a Rohan. Aleshores Voltaire es va apuntar a classes d’esgrima per reptar en duel el cavaller. Rohan s’acollona i aconsegueix que el fiquin a la Bastilla i, després, que l’enviïn a Anglaterra amb una ordre d’allunyament que diu que serà detingut si es troba «a menys de cinquanta llegües de la cort». Això és, clarament, la versió forocoches del segle XVIII.

La veritat és que no tothom estimava Voltaire. Després de la seva mort, Mozart va escriure en una carta: «Probablement ja sabràs que l’ateu i brètol Voltaire ha mort com un gos, com un animal. Ja té el que es mereixia!».

Mozart, l’has cagat, et farem un execrable!