Ja que som al segle XVIII ens hi quedarem una estona més entre perruques i pólvores (les d’emblanquinar la cara i les altres, els polvos de tota la vida) per posar el punt de mira sobre un dels gegants de la història de la música. Un home al qual, amb raó, se’l tracta de geni, però que també va ser un ésser insuportable, escatològic, amb un sentit de l’humor que el podria haver portat a actuar amb Arévalo i Bertín Osborne, conspirador, infidel, covard, torracollons, pedant i, per sobre de tot, el creador d’un corrent de gent insuportable, que pensen que gràcies a ell es cura tot. Ens referim a Johannes Chrysostomus Wolfgangus Theophilus Mozart. Al tanto, que ja comencem amb els noms, que això d’Amadeus no surt per enlloc. Un dels pesats que utilitzen Mozart per a tot és Nacho Cano, que no fa gaire en una entrevista va assegurar: «Mecano hizo algo para la eternidad, no solo para su tiempo, algo parecido a lo que hicieron también Beethoven o Mozart». Aquí ho teniu, senyors: per començar a baixar algú del pedestal només cal comparar-lo amb Mecano.

Si preguntes a qualsevol persona per Mozart (llevat que hagi fet l’ESO) et respondrà que era un nen prodigi i que als cinc anys tocava el piano, als vuit componia simfonies i que si naps, que si cols. Doncs no, senyors, acabem amb el mite, no era un nen prodigi.

Segons diversos estudis fets per musicòlegs dedicats a aquesta època, de nens com ara Mozart, que eren explotats pels seus pares i anaven pel món com si fossin micos de fira tocant el piano, n’hi havia a cabassos a l’època de què parlem. Mozart era fill d’un remarcable músic que li va introduir des de petit la música a l’educació, com també a la de la seva germana.

Això és com si d’aquí a tres-cents anys la gent se sorprengués perquè al segle XXI hi hagués pares que portessin els seus nens diumenge al matí a jugar a futbol, amb la creença que tenien a casa el nou Messi que els retiraria per tota la vida, i que nanos amb vuit i deu anys ocupessin pàgines als diaris esportius, tinguessin patrocinadors, agents i ja demanessin augment de sou perquè si no amenaçaven de marxar a un altre club. Oi que això ho veiem normal amb nens d’ara? Doncs al segle XVIII no era tan estrany que un nen toqués el piano. Això sí, Mozart, amb la pilota, era un paquet.

El que està clar és que entre tots els nanos de la seva quinta dedicats a la música, Mozart era el millor. Innegable! D’entrada, per sobreviure, que en aquella època no era poca cosa. Els seus pares van tenir set fills i només en van sobreviure dos, en Wolfgang i la seva germana Maria Anna, que feia exactament les mateixes coses que Mozart amb la música a la seva edat. Però, és clar, era dona i a una certa edat va haver de deixar la música i casar-se.

El que està comprovat és que el nano era bastant pedant i torracollons. El setciències de la classe, vaja! Als catorze anys visita el Vaticà amb el seu pare i a la Capella Sixtina assisteix a la interpretació del Miserere d’Allegri, una peça que només s’interpretava Dimecres Sant i Divendres Sant i la partitura de la qual no podia consultar-se ni copiar-se fora de la Biblioteca Vaticana. En dues audicions, Mozart la va memoritzar i quan va arribar a la pensió on s’allotjava la va reproduir i l’endemà la va anar a ensenyar al Papa, però no al seu, al de Roma! Home, una mica repel·lent sí que ho era. Aquesta manca de socialització amb altres nens va provocar que durant tota la vida Mozart fos un adult bastant infantil i de caràcter insuportable. Fins i tot la seva germana, a les seves cartes, el tracta com si fos una criatura quan era tot un adult extremament vanitós. Es veu que tenia un humor de cloaca que l’hauria fet triomfar al costat de genis com el ja mencionat Arévalo, el senyor Barragán o Jaimito Borromeo.

Costa d’imaginar-se un home capaç de compondre coses tan elevades com el Rèquiem o Les noces de Fígaro fent acudits constantment sobre pets i caques, oi? Doncs molts estan recollits a les anomenades Cartes de la cosineta amb les quals el jove Wolfgang tirava els trastos d’una manera poc habitual a la seva cosina Anna Thekla Mozart, i en què li diu: «Oh, gilipolles, llepa’m el cul i riurem junts una altra mitja hora». O es referia als seus mecenes com «la duquessa palmada de cul» (atenció amb la connexió amb el famós acudit d’Urdangarin segles després signant e-mails com a Duque Em Palmado) o el «Comte Plaer-pixaner» i la «Princesa fa pudor de caca».

A la seva primera nòvia coneguda, l’Aloysia Weber, li va escriure: «L’única que no m’estima pot llepar-me el cul». O el poema següent: «Et desitjo bona nit, però primer caga’t al llit i fes-lo rebentar, dorm profundament, amor meu, i a la boca et ficaràs el cul». No cal dir que la relació no va arribar a res. No us sentiu estranys si us sorprèn aquest aspecte de la personalitat de Mozart; a l’execrable Margaret Thatcher també li passava.

Quan Thatcher va anar al teatre a veure l’obra de Peter Shaffer Amadeus —en la qual després es va basar la pel·lícula de Milos Forman, on es presenta el geni com un porquet—, després de la representació, la premier va esbroncar el director, Peter Hall, per haver destruït la reputació del seu músic preferit. «Ell no podia ser així», li va dir. L’endemà, el director va enviar una còpia de les cartes marranes al 10 de Downing Street per demostrar que Wolfgang era una mena de Benny Hill. La primera dama les hi va tornar sense obrir-les.

Alguns han intentat justificar aquesta personalitat de Mozart dient que patia la síndrome de Tourette, però la mateixa associació de la síndrome de Tourette ho descarta i el famós neuròleg Oliver Sacks rebutja qualsevol explicació mèdica d’aquest comportament. Simplement, era realment insuportable.

I si a sobre hi afegim que li agradava bastant donar-li al frasco, especialment al ponx, doncs imagineu-vos. Si ja era mig babau, quan s’engatava no hi havia qui l’aguantés. Tots tenim algun conegut que ens estimem molt, però que quan pren dues copes el voldríem matar. Mozart seria un d’aquests.

Per tant, no sé per què els clàssics defensors de Mozart fan tants escarafalls quan Calixto Bieto va i es planta a l’Òpera de Berlín i fa una representació d’El rapte del serrall ambientada en un prostíbul amb les sopranos en pilotes sent empitonades per tenors vestits de nazis amb làtex. A Wolfgang li hauria encantat!

Com no podia ser d’una altra manera, la seva relació amb les dones, òbviament, va ser complicadeta. Als sis anys va proposar matrimoni a una nena que el va ajudar a aixecar-se de terra després de caure. Podeu imaginar-vos que s’enamorava amb facilitat, però tan bon punt les noies rebien les tres primeres cartes amb referències a les caques, el deixaven plantat. Tot i això tenia molt d’èxit, tot i que físicament no era gens atractiu: feia un metre cinquanta dos centímetres d’alçada i era molt primet, però tenia una cabellera llarga i abundosa, a l’estil cantant de Europe, i li agradava la roba cara i elegant.

Al final es va casar amb Constanza, la germana d’Aloysia, una de les nòvies que el va rebutjar. Va ser una relació forçada per la mare de les nenes, que quan es va quedar vídua no va parar fins que va col·locar les seves filles a canvi d’una pensió vitalícia que li havien de passar els seus respectius gendres. Per forçar el matrimoni, la mare de Constanza va impedir que Mozart visités la seva filla fins que no signés un contracte pel qual es comprometia a casar-se amb ella en un termini de tres anys, o, en cas contrari, hauria de pagar-li una renda anual.

Es van casar i van ser una parella ben avinguda. Van tenir sis fills i ella va ser la que el va cuidar en els últims anys quan la seva salut estava molt malmesa. Això sí, a canvi d’això, Wolfgang permetia que la seva esposa fes periòdiques excursions a Baden Baden amb els seus amants. Quan la Constanza es passava, molt civilitzadament Mozart li escrivia cartes com aquesta: «Et prego que vetllis pel teu comportament i el meu honor i que vagis amb compte amb les aparences; t’estàs prenent massa llibertats amb el senyor X».

Un altre tret del seu caràcter era l’orgull, cosa que el va portar a barallar-se amb els seus mecenes, que eren els que li pagaven perquè compongués. Un d’ells era el bisbe Corolledo, que li donava un sou regular a canvi que li compongués misses. Mozart es considerava molt mal pagat i, a més, no suportava que quan anava al palau episcopal el tractessin com un criat i el fessin dinar a la cuina amb el servei. Van tenir moltes discussions amb el bisbe i el seu ajudant, el comte de l’Arco.

Un dia es veu que Mozart es va posar especialment impertinent amb els seus caps, i el comte el va fer fora del palau fotent-li una puntada de peu al cul, literalment. Aleshores, Mozart jura venjança contra el comte i el bisbe i escriu unes cartes molt dures criticant-los, però, a l’hora de la veritat, res de res. També és una mica covardica i torna a acceptar feines per seguir tenint diners. De fet, es va passar la vida fent la rosca als nobles, fins i tot quan va adaptar Les noces de Fígaro a l’òpera, que és una obra que critica obertament els privilegis de la noblesa, i on va rebaixar molt la crítica social de l’obra de Beaumarchais.

Ho feia per poder mantenir un tren de vida molt per sobre de les seves possibilitats. Fidel al seu comportament infantil, el que més li agradava era aparentar, tant en la roba com en les cases i en els costums socials. Això va provocar que tingués més deutes que el València, cosa que feia que els seus pocs amics intentessin no coincidir amb ell per tal que no els demanés diners. Era com el Gran Vázquez de Viena.

Finalment, arribem al gran misteri de la seva vida, que és la seva mort i la història absolutament manipulada que s’ha venut sobre la seva relació amb el pobre Antonio Salieri. Cal dir primer de tot que sobre Mozart circula una quantitat ingent de mites promoguts pels seguidors del geni, que són realment pesats. O pesats o uns galtes, com aquells metges que van posar de moda escoltar Mozart, tot dient que si els nens l’escoltaven de petits serien més intel·ligents. Això és mentida!

Els intel·ligents són els senyors Rauscher i Shaw, que el 1933 van formular una teoria anomenada el mètode Mozart, que va desenvolupar el 1950 un metge anomenat Albert Tomatis, segons la qual escoltar Mozart et fa augmentar el coeficient intel·lectual. I es van folrar a còpia de pactar amb les discogràfiques i anar venent recopilatoris de música de Mozart per a nens, per a nadons, per estudiar…

El mateix Departament de Psicologia de la Universitat de Viena periòdicament s’encarrega de fer estudis recurrents per desmentir aquesta falòrnia. Textualment, asseguren que «escoltar Mozart no fa més intel·ligent; escoltar música inspira, però ja pot ser Mozart o Pearl Jam».

El cas de l’efecte Mozart és una bona mostra del papanatisme que provoca l’autor, que no és res comparat amb la història sobre la seva mort. Tothom es vol fer l’estupend a partir de la pel·lícula de Forman en la qual es deixa entreveure una rivalitat malaltissa entre Salieri i Mozart i s’insinua que aquest podria haver enverinat Wolfgang endut per la gelosia.

També això és mentida. Salieri i Mozart no només eren amics, sinó que componien junts. El compositor i musicòleg Timo Jouko Hermann fa una pila d’anys que predica en el desert, tractant de demostrar que el que expliquen tots els cunyats del món és mentida. Pica en ferro fred i això que fa poc va descobrir al Museu de la Música de Praga una cantata inèdita (la K477), signada per Salieri i Mozart. Una troballa fabulosa que demostra que tots dos col·laboraven. Inútil. Mola més la història de Francis Murray Abraham fent de malvat Salieri! Pobre tio…

També és mentida que l’enverinessin. Es veu que ell, que ja hem vist que tenia un sentit de l’humor ben particular, li ho va dir a la seva dona. Però diguem que el devien enverinar des de feia molt de temps perquè sempre va estar bastant malament de salut.

El 1764 va patir una forta amigdalitis, que se li va reproduir el 1765 i va derivar en una sinusitis. Aquell any va patir també febre tifoide endèmica, que el va portar a estar en coma. L’any següent torna a patir febres reumàtiques. El 1767 té la verola i pateix congelacions. El 1771 té traqueobronquitis i icterícia; tres anys més tard, bronquitis, abscés dental agut, vint-i-cinc còlics recurrents i, a partir d’aleshores, la febre reumàtica inflamatòria crònica, que seria la que l’acabaria matant. No feia falta enverinar-lo. Amb posar-lo en un corrent d’aire n’hi havia prou. Tenia una salut que li permetria jugar perfectament al Barça de bàsquet.

La forma de l’orella esquerra suggereix que patia del ronyó. Aquesta malformació congènita, que es coneix en la literatura mèdica com «orella de Mozart», és la causa més probable de la seva mort, tot i que hi ha algú que també apunta la possibilitat de la sífilis, la qual cosa seria un digne final per a un execrable com cal.