Li toca el rebre a un dels grans de la nostra terra. Potser el més gran de les lletres catalanes del segle XX. Un home que va elevar la categoria del dietari (que, per als de l’ESO, no és la dieta per fer-vos musculosos al gimnàs), que va escriure més de trenta mil pàgines i que va fer del periodisme gran literatura. El mestre de l’Empordà, que va fer immensa la literatura d’observació. Però també un tipus que no va dubtar a donar suport al franquisme, que va fer d’espia, que va plagiar, que tenia una relació utilitarista amb les dones, que va fer de negre literari i que era un ésser humà amb una moral que no estava a l’alçada del seu talent. Parlem de Josep Pla i Casadevall, malgrat que quan li convenia era només José Pla.

Investigant hem descobert coses que ja se sabien, però també coses noves. Per començar, a la política, Pla era un possibilista i un pragmàtic. Va ser diputat per la Lliga Regionalista de la Mancomunitat de Catalunya. Va conspirar contra la dictadura de Primo de Rivera, va patir un procés militar per criticar la política militar al Marroc i, després d’alguns successos, va ser espia franquista. Sempre s’ha dit que tot plegat va ser peccata minuta (per als de l’ESO, com aquest porret que no li expliques a la mare) i que només es va dedicar a prendre nota dels vaixells que arribaven al port de Marsella.

Doncs no! Josep Guixà va investigar molts arxius i va descobrir que el seu treball per als Servicios de Información de la Frontera del Nordeste de España (SIFNE) era molt detallat, i que els seus informes, anònims, s’aprofitaven dels contactes que tenia i de les seves enormes capacitats d’observació. A Salamanca, les forces de Franco tenien informació de primera de la situació a Catalunya.

L’espia número 10 del SIFNE va alertar als seus informes de les reunions de maçons francesos i espanyols, i de la fallida visita de Juan Negrín a París el 1937, i va avisar sobre els intensos contactes del govern republicà i de la Generalitat per aconseguir la mediació internacional per frenar la guerra.

Un altre descobriment és la col·laboració anònima de Pla, a la mateixa època en què era corresponsal a Madrid de La Veu de Catalunya, a les revistes falangistes FE i Arriba. La revisió dels papers personals del secretari de José Antonio Primo de Rivera i lletrista del Cara al sol, José María Alfaro, ha permès descobrir aquestes feines per la «causa nacional». Alfaro, en unes declaracions, apuntava que: «Pla enviaba un artículo semanal para que se publicara en la revista de Falange». Per als de l’ESO, escriure als mitjans de la Falange era com escriure a OkDiario. Bé, no tan dolent; escrivien millor.

També se sap que va entrar amb les tropes franquistes a Barcelona al costat de Manuel Aznar, avi de José María Aznar, l’heroi de les Açores. Per si no ha quedat clar, aquí teniu uns fragments de la crònica publicada a La Vanguardia el febrer del 1939. L’article es deia «Retorno sentimental de un catalán a Gerona». Hi diu coses com ara: «Me ha sido posible llegar a mi Ampurdán nativo, pocas horas después de ser liberado por las tropas del Generalísimo Franco». A l’article parla diverses vegades de la «Catalunya alliberada».

També, després d’un passatge en el qual lloa el camp davant de la ciutat, diu que als pobles agrícoles, la desconfiança natural dels pagesos els protegeix davant les utopies socialcomunistes, i que al camp es pot «comer más o menos y ayudar indirectamente al triunfo de las armas nacionales». I «estos payeses, que son la tradición eterna de este país, han realizado una labor magnífica».

I encara n’hi ha més. Es troba amb un batalló del bàndol nacional i diu: «¡Muchachos magníficos estos pontoneros, que tantas veces han trabajado bajo las balas con una eficacia extraordinaria! ¡Qué buenas caras, qué salud, qué musculaturas tensas!». No, no és José Manuel Parada, és José Pla.

Després es troba «con un rebaño de dos o tres mil prisioneros que, conducidos por una pareja de la Guardia Civil, marchan, a pie, hacia Barcelona. El contraste con nuestras tropas es indescriptible. […] Todos van arrastrando los pies y los harapos, con una tremenda actitud de desaliento y melancolía. ¿Por quién ha luchado esta gente?».

O aquesta altra: «El paisaje es de una calma y de una suavidad indescriptibles. Es imposible imaginar aquí, sobre esta tierra antigua, la ferocidad del comunismo».

O aquesta perla: «Los cronistas de guerra nos habían dicho que una tercera parte de la población está destruida. Cuantitativamente es exagerado. Cualitativamente, los rojos han destruido la Gerona moderna, es decir las fuentes de vida». Si arriba a veure els de Joc de trons a Girona, es fa dels Lannister de per vida.

Ja veieu que Martínez el Fatxa és la Pasionaria al costat de Pla.

Sobre el passat franquista de Pla, se n’ha parlat molt, però el que no s’ha dit mai és que Franco no va ser l’únic dictador per qui va tenir simpaties. Més enllà de Mussolini, a qui va conèixer i al qual va admirar breument (per cert, en una entrevista l’any 1976 només va dir que «Mussolini era un home molt educat»), més curiosa és la causa per la qual va sortir de la revista Destino a mitjan anys setanta. A part del seu anticomunisme visceral, que ja no casava amb els temps, la causa concreta va ser que li van censurar un article a favor dels gairebé cinquanta anys de dictadura salazarista a Portugal i contra la revolució dels clavells. Una altra vegada, el Pla pragmàtic: sembla que el seu germà tenia negocis de suro amb l’autoritària dictadura portuguesa i l’arribada de la democràcia posava en perill aquests negocis. Per cert, per als de l’ESO, el dictador Antonio d’Oliveira Salazar era com Lord Voldemort, però més malvat.

Però deixem la política i anem a un altre assumpte important i controvertit en la vida de Josep Pla: les dones. El que Pla pensa de les dones en general és patètic. Per a Pla les dones són uns éssers sense sentiments que només estan interessades pels diners i l’estabilitat. I el seu encant decau de manera molt accelerada. Amb aquesta idea, no és d’estranyar que la seva vida sentimental fos tan romàntica com el BOE.

Tot i així, Pla menteix quan diu que mai no ha tingut nòvia. Segons el llibre de Xavier Febrés Les dones de Josep Pla, hi va haver vuit dones en la vida de Pla. Hi ha amors de joventut, com l’Esperança, de qui diu als seus amics, molt discret ell: «Esperança té un cos magnífic. Si la tartana del meu pare parlés!»; la Mercedes, de la seva època d’estudiant a Barcelona; la Rosetta, a qui va conèixer a Gènova i a la qual van fer fora de la casa familiar de Palafrugell perquè als Pla la conducta de la parella no els semblava decent (ai, guarretes…), o la russa Aly Herscovitz, amb la qual es va relacionar a Berlín als anys vint.

Però si hi va haver una dona important en la vida de Pla va ser Adi Enberg, una escandinava nascuda a Barcelona que va conèixer a París l’any 1926 i amb qui va estar fins al 1939. Alguns estudis diuen que es van casar, però mai no se n’ha vist el certificat. El que sí que sembla demostrat és que van tenir una filla, Rose Enberg, a qui Pla no va reconèixer, però a la qual va enviar diners durant anys i, fins i tot, li va fer un gran pagament final perquè pogués viure còmodament. Un pare modèlic, eh? Per cert, Pla —no podia ser d’una altra manera— va posar les banyes a Adi Enberg amb una estiuejant suïssa, un agost que la seva nòvia (o dona) era a Anglaterra. Collons, encara que anava amb boina, el paio lligava a tope. Abans del mític «¡Que vienen las suecas!», d’Alfredo Landa, hi va haver el «¡Que vienen las suizas!», de Pepe Pla.

Sí, ja veiem que per no tenir nòvia… Però hi ha dues dones més importants. Una és Aurora Perea, que desencadena el Pla més lasciu. L’Aurora era una noia que, segons Pla, va conèixer en un bar de cambreres (tot i això, i pel que diu la biografia de Cristina Badosa, sembla que l’Aurora no va tenir relació amb la prostitució). Els cinc anys de relació directa, més els tres en què es van veure a l’Hotel Viena de Barcelona, van fer lubricar Pla de tal manera que l’obsessió li va durar anys i, fins i tot, la va visitar en el seu exili a l’Argentina. Priapisme planià.

Pla, a més d’enviar-li cartes pel que sembla molt enceses, a les notes del llibre La vida lenta hi ha algunes anotacions com ara: «A la tornada, unes hores al llit. Obsessió eròtica amb A». O «Penso en A. Erotisme». Tot sembla indicar que «erotisme» és un eufemisme per masturbació. Els de l’ESO no sé si sabran què és un eufemisme, però masturbació segur que sí. I, al tanto, que no hi havia internet aleshores. Però la imaginació del mestre donava per a molt.

N’hi va haver una última, la Consuelo, morena i guapa. Pla la feia passar per la noia del servei. Qué majete. Van mantenir una curiosa correspondència, perquè ella era analfabeta i ell sabia que les cartes les hi llegia la mare.

Sí, es veu que a Pla se li podia dir «Josep Pla-gi». Pla era el rei del copy-paste. Extracte, passatge, paràgraf que li semblava pertinent, entrava a la seva obra. Cal dir que ell ho justificava. A les seves Notes disperses va dir també: «El plagi: per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res —ni un borrall—». És curiós que parli de memòria perquè molts testimonis han explicat que Pla arrencava pàgines dels llibres de l’Ateneu. Així qualsevol té memòria. En fi, és una manera de justificar el plagi. Si us enxampen copiant a la universitat, sempre podeu citar Pla.

Hi ha també bastants dubtes sobre si Josep Pla era un garrepa. Pla anomena Unamuno avar, però sembla que ell tampoc no era gaire de gastar. Els amics diuen que a causa de les privacions de joventut, però la realitat és que hi ha unes quantes anècdotes, com ara la d’un cambrer que no volia cobrar el dinar i Pla insistia a pagar-l’hi. Al final, Pla li va deixar els diners sobre la taula però molta menys quantitat del preu del dinar. Raret, eh?

No obstant això, se sap que va rebutjar bones quantitats de diners en un parell d’ocasions. La més cèlebre és la que li oferia el Saturday Evening Post. Eren molts diners i ell els va rebutjar dient que tants calés li desquadrarien el pressupost. Genial!

Pla és inacabable, com la seva obra. Se sap que va fer de negre literari (per als de l’ESO, no, no és el del WhatsApp). El llibre el va signar Antonio de Logotete i es titulava Espanya, grandesa i destí d’un imperi. I li encantava a Blas Piñar. No cal dir més.

Com a anècdota final direm que a les obres completes publicades a Destino, que va fer el seu gran amic Vergés, hi ha una errata meravellosa. En el volum de l’índex onomàstic, per trobar en quina pàgina es parla de cada persona (ja sabeu: Unamuno, Miguel de; Tarradellas, Josep o Espriu, Salvador) n’hi ha una a la W que és la nostra preferida: Walker, Johnnie. Visquin les errades com aquesta!