Ens trobem davant d’un personatge increïblement admirat. Pels nord-americans, sense anar més lluny, es tracta de la tercera persona en importància del segle XX després de Martin Luther King i la Mare Teresa, però, com que a ella ja la vam pentinar, ara li toca el torn a aquest home que no va ser res més que un fals heroi de guerra, un nen pijo i capritxós, un polític més que qüestionable, un formidable demagog, un assetjador sexual, un mal amic, un aprofitat i una persona el mite de la qual es va construir entorn d’una mort tràgica que comportava un misteri de pel·lícula. De pel·lícules, de llibres, d’enciclopèdies. Poca gent ha generat tanta literatura com John Fitzgerald Kennedy.
Era el fill d’un dels homes més rics (i corruptes, com veurem després) dels Estats Units. Un nen pijo que es va criar en una mansió de vint-i-una habitacions (potser els feien falta, eren nou germans) i el seu avi matern era l’alcalde de Boston. El seu pare sempre va tenir l’obsessió que un dels seus fills arribés a ser president dels Estats Units i per això els va dissenyar una carrera a mida. Les millors universitats, els millors contactes i els millors suborns als professors per apujar notes. Tanmateix, hi havia una cosa indispensable per accedir al Despatx Oval que els nens havien de fer per si sols: ser uns herois de guerra.
Joseph, el gran i l’elegit per ser president, el favorit, per entendre’ns, va morir en un accident d’aviació al canal de la Mànega. El camp quedava lliure per John, que es va allistar a la marina, on va comandar la famosa patrullera PT-109 al Pacífic sud. La patrullera, a les primeres de canvi, va ser enfonsada pel destructor japonès Amagiri molt a prop de les illes Salomó. Kennedy i els seus companys van salvar-se i van arribar nedant a una illa.
Davant aquesta oportunitat, el pare Kennedy va moure totes les influències que tenia per convertir el seu fill en un heroi de guerra i van folrar el jove Jack de medalles (el cor púrpura, la medalla dels marines, la medalla al valor…). Menys la del Cristo del Gran Poder, les hi van donar totes. El mateix JFK reconeixeria anys després que eren absolutament immerescudes. «La medalla l’haurien d’haver donada als japonesos; el mèrit va ser seu. Ells van enfonsar el meu vaixell».
Aquest fet va ser el primer pas d’una carrera política fulgurant que el va acabar convertint en el segon president més jove del seu país després de Teddy Roosevelt. Un mandat de tres anys que s’ha mitificat extraordinàriament. Hi ha la creença que Kennedy va ser un president immaculat, però això no és ben bé així. Sota la seva administració, la CIA va preparar la fracassada i matussera invasió de la badia de Cochinos (per als de l’ESO, no és un programa de la MTV en pla Gandia Shore), va organitzar l’assassinat de Patrice Lumumba, al Congo; de Trujillo, a la República Dominicana, i de Ngo Dinh Diem, al Vietnam, on Kennedy va crear les free-fire zones, és a dir, llocs on era lícit matar-se.
Ah, i de propina, el 1963 va donar suport a un cop d’estat a l’Iraq contra Abd al-Karim Qasim, sospitós de ser d’esquerres, per posar en el poder el partit Baas, que, de seguida que va manar, va aniquilar l’elit del país amb execucions en massa. I sabeu qui era un dels que dirigia les execucions d’escriptors i professors? Un militar jovenet anomenat Saddam Hussein. Gràcies, Jack.
Encara n’hi ha més… Kennedy va ser l’últim president dels Estats Units que va signar una pena de mort d’un militar, i l’últim que va signar una pena de mort civil a l’estat d’Iowa després de negar-se a concedir l’indult al pres Victor Feguer, que li havia demanat el mateix governador de l’estat.
S’ha de reconèixer que durant el seu mandat els drets civils van avançar; quan era senador havia votat a favor de lleis segregacionistes per tal d’aconseguir el suport de senadors clarament racistes en la seva carrera presidencial. I tampoc no hem d’oblidar que un dels millors amics del seu pare era l’infame senador McCarthy, el de la cacera de bruixes contra els comunistes, que va tenir com a becari Robert Kennedy.
I és que amb els antecedents familiars, l’estrany seria que Kennedy hagués estat un model d’honestedat. El seu pare, Joseph, s’havia fet immensament ric traficant amb alcohol a l’època de la llei seca i especulant a la borsa quan hi va haver el crac del 29, durant el qual la seva fortuna personal va passar de quatre milions de dòlars a cent vuitanta en menys de sis anys.
I és que Kennedy sènior era ottoe execrable. Les seves pràctiques empresarials eren tan xungues que el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, el va nomenar president de la Comissió de Seguretat i Canvi (el mercat de valors). Una decisió que va sorprendre tothom; FDR la va explicar molt senzillament: «Si vols agafar un pocavergonya, res millor que posar el més pocavergonya de tots a perseguir-lo».
Gràcies als seus contactes, el pare Kennedy va ser ambaixador dels Estats Units a Londres, però va haver de deixar el càrrec a causa de les seves declarades simpaties per Adolf Hitler i per declaracions com ara «alguns jueus són bons, però com a raça fan pudor».
Quan va tornar, Joseph Kennedy va convertir-se en un dels principals productors cinematogràfics, però no per amor a l’art, sinó per poder beneficiar-se totes les actrius que se li posaven a l’abast. Va ser un amant sarnós tal com descriu a les seves memòries Gloria Swanson, la gran estrella del cinema mut, que explica que Kennedy va anar-se’n al llit amb ella perquè li controlava tots els deutes i l’extorsionava. Quan es va cansar d’ella li va passar la factura d’un abric de visó que li havia regalat. Una mica el que faria després el seu fill amb la nova Swanson. Una noia anomenada Marilyn Monroe.
Els contactes que havia fet el seu pare amb la màfia a l’època de la llei seca van ser de molta utilitat al fill per guanyar eleccions. Gràcies a Sam Momo Giancana, Kennedy va guanyar en estats on ni s’ho imaginava, perquè molts sindicats van obligar els seus afiliats a votar demòcrata per primera vegada o, per exemple, els xèrifs de Virgínia van manipular el sistema electoral.
Era tal la seva connexió amb la màfia, que Kennedy i Giancana compartien amant, Judith Campbell, que era el correu entre tots dos. Campbell va ser la dona més poderosa i informada dels Estats Units. Dormia amb el president i amb el cap de la màfia. La seva discreció li va salvar la vida. «De la gent que vaig conèixer, tots van morir assassinats menys Frank Sinatra i jo».
Sinatra va ser l’altra pota sobre la qual es va recolzar Kennedy per ser president, i s’hi va portar com un miserable. Va ser Sinatra, íntim amic de Giancana, qui li va presentar moltes de les seves amants, de Campbell a Monroe, i qui va moure tothom de l’espectacle a favor de JFK. Va ser la primera campanya mediàtica amb famosos mullant-se per aconseguir vots per a un candidat. Sinatra era el puto amo del món de l’espectacle (bé, era el puto amo en tot) i quan ell va xiular, Tony Curtis, Leonard Bernstein, Laurence Olivier, Harry Belafonte, Judy Garland, Nat King Cole o Gene Kelly van fer campanya per Jack.
Mútuament fascinats l’un per l’altre, JFK es va convertir en un membre més del Rat Pack i durant un temps fins i tot el grup va passar a dir-se Jack Pack, però al cap de poc temps Kennedy va trair els seus amics de la manera més vil. Primer va demanar a Sammy Davis que ajornés la seva boda amb una model sueca fins després de les eleccions perquè en ser un matrimoni interracial això el podia perjudicar.
Quan va ser president i va nomenar fiscal general el seu germà, va començar a perseguir els mateixos mafiosos que l’havien fet president. Giancana, que havia ajudat JFK principalment perquè li ho havia demanat Sinatra, es va emprenyar tant que va fins i tot plantejar-se matar en Frank, però a Sinatra el va salvar el seu talent. «Déu no m’ha donat permís per arruïnar una veu com aquesta», va dir el mafiós. De la nit al dia, Kennedy va deixar de trucar a Sinatra i de parlar-hi. Fins i tot el va deixar plantat en unes vacances que havia de passar a casa seva de Palm Springs. Sinatra havia fet obres a la seva mansió per acollir el president i fins i tot hi havia construït un heliport. JFK no hi va aparèixer mai.
Però el que de veritat va doldre Sinatra va ser la manera com els Kennedy, tots dos, tractaven Marilyn, que estava realment enamorada. Van anul·lar-la com a persona i Sinatra, que és el que la va cuidar, veia venir que ella s’acabaria suïcidant. Fins i tot, va pensar a casar-se amb Marilyn quan ella estava pitjor perquè «si ets la senyora Sinatra ningú no s’atrevirà a fer-te mal». Després d’una visita a Marilyn en què Sinatra la va veure fatal d’ànims per culpa d’una nova putada de Jack, Kennedy va voler reconciliar-se amb Sinatra i el va invitar a dinar a la Casa Blanca. Cinc minuts abans de la cita, la Veu va trucar dient que no hi podia anar, que estava refredat. El cap de gabinet li va dir «ningú no anul·la un dinar amb el president dels Estats Units per un refredat». Sinatra ja havia penjat.
Quan JFK i la seva dona, Jacqueline Bouvier, van entrar a la Casa Blanca van convertir-se en la parella de moda del món. Eren com estrelles de cinema o de la música. Eren el glamur personalitzat. De fet, en aquella època, la Casa Blanca va passar a ser coneguda com a Camelot, perquè suposadament era el regne de la felicitat. Res més lluny de la realitat. Al que de veritat s’assemblava la Casa Blanca era al Bagdad del Paral·lel. Les infidelitats d’un i altre eren constants.
Molt abans que Clinton, Kennedy ja practicava el becaring. Mimi Alford, becària de la Casa Blanca, va reconèixer anys després que havia perdut la virginitat amb el president a l’habitació privada de Jackie i que fins i tot JFK li va demanar que fes una mamada davant seu a Dave Powers, un dels seus assistents, per «alleujar-li la tensió».
L’obsessió de Kennedy pel sexe era malaltissa. Un dia va comentar al primer ministre britànic, Harold MacMillan, que si estava tres dies sense fer l’amor li entrava mal de cap. El més curiós de tot és que la seva dona i la majoria de les seves amants comentaven que era un pèssim amant. Segons va explicar Jackie al seu metge, Frank Finnerty, «el seu estil consisteix a fer-ho molt ràpid i quedar-se adormit».
En termes similars es va expressar Marlene Dietrich, a la qual JFK va convidar a la Casa Blanca quan la diva ja tenia seixanta-un anys. Després de dinar, ella li va dir que tenia pressa perquè havia d’assistir a un homenatge que li feia la comunitat jueva pel seu compromís durant la Segona Guerra Mundial. Romàntic, JFK li va dir «doncs no sembla que tinguem gaire temps». Se la va endur a un dormitori i van intercanviar fluids. Dietrich va comentar a un amic que «la cosa no va ser res de l’altre món». Quan la va acompanyar en bata a l’ascensor, Jack li va preguntar si era cert el rumor que havia estat l’amant del seu pare. Ella li va mentir i li va dir que no, i ell va respondre: «Com a mínim, aquí hi he entrat jo primer». Un cavaller. De Camelot, concretament.
És clar que Jackie tampoc no es quedava enrere. Ella també va tenir ottoe amants. De William Holden a Gianni Agnelli passant per Marlon Brando. Malgrat la imatge de matrimoni perfecte, la relació entre tots dos era gairebé inexistent. De fet, moltes biografies expliquen que quan JFK va ser assassinat, Jackie estava embolicada amb el seu germà Robert, que, en una parafília bastant estranya, sempre volia estar amb les dones que anava deixant Jack, perquè amb Marilyn també va passar una cosa similar.
A Jackie mai no li van preocupar les amants del seu marit a excepció de Marilyn. En un dels milions de llibres escrits sobre la parella, The Final Year of Jack and Jackie de Christopher Anderson, s’explica que un dia Marilyn va trucar a la Casa Blanca, va demanar per Jackie i li va dir que el seu marit estava disposat a divorciar-se per casar-se amb ella. Jackie va respondre: «És genial que et casis amb Jack; viuràs aquí i heretaràs tots els meus problemes i les meves responsabilitats. Serà un descans». Collons amb Camelot.
Finalment, arribem al 22 de novembre de 1963, a Elm Street, a Dallas, que és quan s’acaba tot, o, ben mirat, comença el mite amb el món en estat de xoc, després de l’anunci que acabem de sentir de Walter Cronkite en un butlletí de la CBS que va interrompre el serial que feien a la tele en aquell moment. Kennedy havia estat assassinat i començava un dels grans misteris de la humanitat.
Les teories conspiradores sobre l’autoria de l’atemptat ens portarien a fer una marató radiofònica que no estem disposats a córrer. Ni un programa especial d’aquests que es casca el Basté cada tres mesos no donaria per parlar d’una ínfima part de les teories que s’han formulat sobre el magnicidi de Dallas, però n’hem recollit unes quantes que són les que ens fan més gràcia. D’entrada, hi ha la teoria que assegura que, com Elvis, JFK no va morir a Dallas i que tot va ser un muntatge per sortir de la circulació; s’anomena la teoria de l’altre JFK. Formulada per un senyor que es diu Robert Morningstar, que assegura que el mort de Dallas era un doble. Concretament un policia anomenat J. D. Tippit, que tenia una sorprenent semblança amb el president. Morningstar aporta com a prova rastres de cirurgia cosmètica a les fotos de l’autòpsia i frases dels que van veure el cadàver, com la que va dir el seu germà Robert: «No s’assembla al meu germà». O la seva dona: «Era com un nino de cera de madame Tussaud’s; no era en Jack».
Aquí podem afegir que el va matar la màfia, la Reserva Federal, la família Rothschild, els exiliats cubans, Lyndon B. Johnson, que era el seu vicepresident i que estava amb quatre processos judicials pendents que es van arxivar aquella nit, els petrolers de Texas, la CIA, Edgar Hoover i l’FBI, el complex militar industrial i fins i tot l’estat d’Israel. Aquesta teoria també és una de les nostres favorites. La defensava un tècnic nuclear israelià anomenat Mordekhay Vanunu, que va complir divuit anys de presó per haver revelat que Israel tenia un programa nuclear i haver declarat al Sunday Times que va ser el Mossad el que va matar Kennedy. L’11 de novembre de 2004, tres setmanes després de fer aquestes declaracions, Vanunu va ser arrestat per un comando israelià a Londres mentre esmorzava. La teoria es completa amb el fet que aquesta detenció va estar coordinada amb la mort de Iàssir Arafat amb l’objectiu d’evitar cobertura mediàtica.
A dia d’avui seguim sense treure’n l’aigua clara perquè hi ha grans llacunes a la investigació, com l’anomenada bala màgica, la presència de més d’un tirador, la mort d’Oswald o les pel·lícules d’Oliver Stone, basades en les investigacions del fiscal Jim Garrison, on es donen per fets contrastats aspectes que mai no van arribar a comprovar-se. El que sí que sabem és que les últimes paraules que va dir Kennedy demostren que no tenia ni idea del moment històric que viuria. Un home que vol passar a la posteritat no pronuncia com a epitafi: «Jackie, treu-te les ulleres de sol». I patapam!