20

La filla del vell baixa davant i ells dos la segueixen a tocar, el Manyós arran de paret, en Daniel al llarg de l’engraellat de l’ascensor, que ara es posa en marxa. La caixa els passa per davant quan són a l’entresòl, però cap d’ells tres no s’atura, sinó que prossegueixen fins a l’entrada; la portera és darrera la porta de vidres del seu cau.

—Saludi.

La noia, una mica tombada, mou el cap, crida:

—Bona nit!

La dona correspon amb un somrís i ells dos també mouen el cap, sense aturar-se, les mans enfonsades en les butxaques de les gavardines, on duen les pistoles. Després en Daniel s’avança una mica, deferent, obre el cancell reixat, cedeix el pas a la noia i surten tots a l’avinguda escombrada per l’aire fred. Ella vacil·la un moment.

—Camini. Aquest cotxe negre.

El motor ja funciona i la Lluïsa ha obert la porta posterior. El Manyós contorneja el vehicle.

—Entri.

La noia s’instal·la de cul, les cames tancades, i després les mou totes dues alhora, fins que desapareixen en l’interior. Ell puja darrera seu, inclinat, i es tomba cap a la porta, la clou amb un gest enèrgic.

—Què fa, aquest?

Ha alçat els ulls i pot veure l’home darrera els vidres il·luminats de la tribuna del principal; la seva dona, fràgil i menuda, també mira, per sota del seu colze.

—Què passa?

—El vell… Ens observa amb uns prismàtics.

—Deixa’l observar.

La Lluïsa ja ha premut el pedal i el cotxe se separa de la vorera, evita l’obstacle del vehicle aparcat davant.

—No ha anat bé?

—Sí.

La noia, una mica encarcarada contra l’altra finestreta, diu:

—Per ara.

Ell la mira amb un somrís lleugerament falaguer, observa la seva silueta ja una mica cansada, perquè ben bé deu tenir trenta-cinc anys, i pregunta:

—Vostè no perd la serenitat, oi?

—Per què?

—De vegades les senyores xisclen, es desmaien…

—No és el meu estil.

—No és el seu… Has sentit?

El Manyós, tombat cap enrera, es limita a moure les parpelles en senyal d’assentiment mentre el vehicle guanya una mica de velocitat. La noia torna a parlar:

—A vostès només els interessen els diners… No volen complicar-se la vida.

—Com ho sap?

—Ja haurien fet alguna cosa. Podien matar-nos a tots, oi?

—M’agrada que pensi així. Això sempre facilita les coses, per a nosaltres i per a vostè.

—On em deixaran?

—No es preocupi, ja ho veurà.

—No em preocupo.

—D’aquí a una hora ja tornarà a ser a casa seva.

El cotxe alenteix darrera un camió que després tomba cap a la dreta, però la Lluïsa pitja de nou el pedal, s’endinsa per la plaça, evita dues dones que travessen lluny del pas de transeünts. El Manyós diu en un to irònic:

—Mira si els teníem a prop…

—Qui?

Però també ha vist ja el vehicle de la policia, arrambat a la vorera de l’esquerra, amb els quatre homes, un d’ells uniformat, asseguts a l’interior, a les fosques.

—Que vagin esperant…

Riuen entre dents i la Lluïsa adreça el cotxe cap a l’avinguda, l’enfila darrera un tramvia que fa la volta a la plaça. El Manyós es treu el paquet de cigarretes, se’n fica una a la boca i va per desar-lo de nou.

—No me’n vol donar cap?

La noia allarga els dits, ara una mica inclinada cap endavant, i l’altre refà el gest.

—És clar que sí.

Després decanta el paquet cap a la Lluïsa.

—Tu, no?

—No pas ara.

La noia el mira, indica la cigarreta, però el Manyós ja es treu l’encenedor i li ofereix foc.

—Gràcies.

S’empassa el fum, escup discretament una volva de tabac, i tot seguit fa:

—M’hauran de deixar unes pessetes per tornar a casa… Me n’he anat sense portamonedes ni res.

—Pot tornar a peu.

—Però per què?

—Com més tard es posin en contacte amb la policia, millor.

—I no han pensat que, només em deixin, puc telefonar?

—On la deixarem no hi ha telèfons.

—Ja veig, en despoblat.

—Pot fer auto-stop, si vol.

—No està bé. Els hem donat totes les facilitats.

Ell es treu la pistola, la mostra.

—Això, ens ha donat totes les facilitats. I per no gran cosa.

—Tot el que teníem.

—Molta quincalla.

El Manyós aixeca gairebé violentament el braç i, girat, el deixa caure tot seguit contra el respatller, però la mà assenyala.

—Tu! Mira…

—Què?…

—No és el cotxe que hem vist?

Es gira cap a la finestreta que té darrera, i la noia mira també mentre, automàticament, la Lluïsa accelera una mica.

—Ho sembla, sí…

El cotxe rutlla a seixanta o setanta metres darrera seu, amb el llum interior encara apagat.

—És clar que tots són iguals. Pot ser una casualitat.

El Manyós mastega entre dents:

—Ho hauria de ser.

La noia pregunta, una mica excitada:

—Què faran, ara?

—Qui no ha de fer res és vostè… Lluïsa, tomba. De seguida veurem si va per a nosaltres.

La seva amiga l’obeeix, acciona el volant sense desaccelerar, i el vehicle augmenta encara la seva velocitat, frega gairebé les llargues bigues que sobresurten d’un camió aturat en l’ombra. Ell continua mirant enrera, atent als cotxes que puguin girar.

—Aquí el tenim!

—Maleït…

—A l’esquerra, Lluïsa, a l’esquerra; després a la dreta.

La noia comenta, tranquil·la:

—De manera que es diu Lluïsa…

—A callar, vostè!

—Suposo que és l’amiga d’un de vostès dos…

—Tanqui-la d’una vegada.

—No cal ser mal educat, per això.

El cotxe continua darrera d’ells, tomba també a l’esquerra, ara amb als fars de carretera encesos. El Manyós diu:

—No ho entenc. És clar que tenen una llista dels cotxes robats…

—No podien tenir el número d’aquest. No hi havia temps.

—Ha estat el vell!… Us he dit que mirava amb els prismàtics… Deu haver vist la matrícula i ha telefonat de seguida.

I cap a la noia, salvatgement i ridícula:

—Aquestes són les facilitats de què parlava?

La Lluïsa pregunta:

—Què faig, ara? Anem cap a Sant Andreu?

—No. Tomba cap a l’estació i després vés donant voltes cap al Poblenou.

Examina altra vegada el cotxe, el qual no ha escurçat la distància que els separa, però continua inexorablement darrera d’ells.

—No sé per què no s’atansen.

S’ha tret la pistola de la butxaca, acciona el dispositiu de seguretat. La noia, al seu costat, ara més excitada, fa:

—No deu pas voler disparar…

—Li he dit que tanqui la boca. Si no, començaré per vostè. ¿Que potser no li ho he dit prou clar, al seu pare, per què ens l’endúiem?

—Estic segura que no ha fet res.

—Per què mirava, doncs?

—Per què no havia de mirar?

El cop de volant de la Lluïsa els projecta l’un contra l’altre, i les seves mans s’enfonsen en uns pits blans que cedeixen.

—Separi’s!

—M’ha fet mal… Se li podia haver disparat la pistola.

—Cony de lloro, que no pugui callar!…

El tramvia toca desesperadament la campaneta, però el cotxe es precipita endavant, i ell veu el rostre de l’home, irat i blanc, i el gest de tot el cos mentre frena amb violència.

—Molt bé… Els tallarà el pas.

La noia xiscla:

—L’autobús!

Però la Lluïsa també aconsegueix d’evitar-lo, i ell es redreça, li toca l’espatlla amb la mà.

—Així… Ens en sortirem.

Ella no separa els ulls del seu davant, de les fileres de camions que hi ha aparcats a les portes de les agències de transports, dels garatges, però diu:

—Més m’hauria valgut continuar fent el que feia… o tornar-me’n al poble.

—A què ve, això, ara?

El Manyós gairebé es queixa:

—Aquesta mocosa de vegades m’esborrona…

—Mira!

El cotxe de la policia puja a llur encontre, però ells continuen com una fletxa, la Lluïsa doblada sobre el volant.

—És un altre…

—Sí.

—Deuen haver donat l’avís.

—Si poguéssim abandonar el cotxe…

—Massa a prop… Puc provar de desinflar-los les rodes…

Però abaixa l’arma, comenta:

—Cal…

Calla i tot seguit s’inclina cap a la porteta de l’altre costat, l’obre amb un gest breu, deixa caure la pistola damunt del seient i, amb totes dues mans, engrapa la dona, l’empeny amb el cos.

—Què fa?

L’esquena frega el pom, però ella ha aconseguit d’afermar els dits sobre el muntant, lluita per tal de recobrar l’equilibri i, darrera seu, en Daniel veu un home que s’ha aturat, que aixeca els braços i crida alguna cosa que es confon amb el xiscle de la noia:

—No, no!…

Ell recobra la pistola sense deixar d’empènyer-la, li colpeja els nusets sense miraments i aleshores el cotxe descriu un sobtat viratge. El cos, endut per la inèrcia, es projecta enfora i cau aplomat contra la vorera, cames enlaire.

—No veig que calgués…

Però ell allarga la mà cap al pom, atreu la porta, i és la Lluïsa qui contesta:

—És clar que sí.

—Potser l’has matada…

Aleshores es redreça, l’arma encara a l’altra mà.

—No et preocupis. No quedarà més remei que deixar el cotxe i perdre’ns per aquí. Ella els podia haver servit d’orientació.

—De tota manera, no m’agrada; ara…

L’estrèpit d’una sirena li talla la paraula i tots dos miren pel vidre de darrera, però el cotxe de la policia encara no és visible.

—Dóna gas… Cap a baix!…

—No tenim cap probabilitat i…

—Calla, tu!

L’espatlla li colpeja contra la porta, torna a redreçar-se amb el vehicle, però cau cap a l’altre costat perquè la noia inicia una corba violenta per tal d’evitar el carret que un noi tragina. La sirena continua bramulant, invisible però propera.

—No s’han aturat a recollir-la…

Ell ordena, el rostre sempre girat cap enrera:

—A l’altra cantonada hi ha un carreró; és fosc. Endinsa-t’hi fins al final i abandonarem el cotxe.

—Un carreró sense sortida?

—Conec la sortida. De moment, ells continuaran endavant.

Es tomba amb un gest brusc cap a la Lluïsa, que no ha dit res, i vigila els arbres que s’escapoleixen per totes dues bandes, les cases brutes i fosques, les tanques de les fàbriques on ja tothom ha plegat.

—Aquí, a l’esquerra!

—Sí.

Desvia el cotxe, sense frenar, una de les rodes s’enfonsa en un clot i el para-xocs frega la paret, però el vehicle es redreça ja i, amb els llums apagats, progressa pel carreró solitari.

—A l’esquerra hi ha un passadís que surt a l’altra banda…

—Hi deu haver cases.

—En aquesta hora i amb aquest aire tothom es deu haver tancat.

El cotxe frena abruptament, i tots es projecten endavant mentre ell dóna les darreres instruccions:

—Al carrer de sota hi ha un passatge que va per darrera les fàbriques. S’hi pot saltar des d’una casa… M’haureu de seguir.

Peten les portelles del cotxe i tots tres corren cap a l’entrada del passadís, a l’interior del qual crema una bombeta. Les casetes, baixes i blanques, són tancades, però una dona ve de l’altre extrem amb un fardell a les mans, tota encongida sota una manteleta que li cobreix les espatlles.

—Sense córrer…

Però la dona els mira i, quan es tomba, en Daniel veu que també ella s’ha girat a observar-los.

—Cap on, ara?

—Travessem el carrer…

Més enllà, en una taverna, hi ha llum, i a l’altre costat es veu un tricicle aturat davant d’un local fosc, però obert.

S’endinsen pel passatge i ell els mena cap al final, però abans d’arribar-hi s’atura bruscament, penetra en una escala negra.

—És aquesta… Per aquí.

—¿No valdria més sortir per l’altra banda i mirar d’agafar un taxi o un tramvia?

—A hores d’ara tot això deu estar ple de policia.

—No tenen la nostra descripció.

—No ho sabem. ¿I quin taxi vols trobar, per aquest mas robat?

—Em sembla una ximpleria això de seguir junts.

—Més estúpid és discutir…

Es treu la pila de la butxaca i projecta el feix lluminós cap a les escales humides, cap a les parets escrostonades.

—Si vols provar-ho, ningú no te’n priva.

L’altre vacil·la un moment, però a la fi diu:

—Sí; això és una trampa.

—Ja en parlarem.

Passeja el llum cap a la noia:

—I tu?

—Jo vinc amb tu.

Puja els graons i, silenciosament, sense girar-se, fa cap al primer replà, on hi ha dues portes, per sota d’una de les quals es filtra un raig de claror. S’atura davant la finestra, ara amb la llanterna apagada i, un moment després, la noia s’estreny contra seu. Ell xiuxiueja:

—Aboca’t…

Tots dos projecten el cos endavant, esperen fins que els ulls s’acostumen a la dèbil celístia que es combina amb la resplendor difusa d’uns fanals distants, i aleshores ell assenyala cap al tub de ferro que corre per la paret, a mig metre de distància de l’obertura. Ella assenteix amb el cap, i ell diu:

—Baixaré primer…

Aixeca la cama per tal d’enfilar-se, però aleshores s’immobilitza, perquè a baix se senten uns passos precipitats i tot seguit la veu del Manyós que, sense cridar, pregunta:

—Bastida?

Ell avança cap al primer graó i, sense contestar, repenjat a la barana de l’escala, projecta el feix lluminós cap baix. L’home puja de pressa, en silenci. Només quan és dalt diu:

—Hi havia un cotxe…

—Calla, ara.

Torna a apagar la llanterna, s’enfila a l’ampit de la finestra, cerca el tub amb les mans i inicia la davallada cap al magatzem de sota. Els seus peus freguen la paret, els petits desnivells de la qual aprofita, i després, sense dificultat, els posa contra la teulada del cobert.

Quan aixeca els ulls, distingeix la silueta de la Lluïsa arrapada al mur i les cames que se separen de l’obertura, pengen en el buit; darrera seu, el Manyós és una ombra que es confon encara amb la finestra.

La noia davalla amb lentitud, tot el cos projectat enrera, i la gavardina i les faldilles se li obren, descobrint un esclat blanc on la carn s’escapa de les mitges. En reposar al seu costat és el primer que diu:

—Me les he trinxades totes…

—No te’n preocupis ara, d’això. Compte amb aquestes teules.

Ella se li repenja, aixeca una cama i es lleva la sabata; repeteix l’operació amb l’altre peu.

—Què fem ara?

—De moment ens quedarem aquí, al magatzem.

El Manyós es deixa relliscar fins a llur costat, reposa una mà contra la paret, mormola:

—Suposo que saps on vas…

—Sí, veniu.

El segueixen tots dos al llarg de la teulada, fregant el mur raspós, i ell els orienta cap al final del cobert, on el local s’obre en una mena de pati al capdavall del qual pot veure’s l’ampla portalada, ara closa.

—Cal saltar per aquí. És una mica alt…

Examina l’indret, i el Manyós assenyala en direcció a l’altra banda:

—Hi ha un camió. Potser seria més fàcil.

Ell aixeca els ulls cap a la paret, s’obren quatre finestres, però tres d’elles són fosques i de la quarta només s’escapa un filet molt prim de llum, com si els porticons fossin mal tancats.

—Sí, em penso que podem exposar-nos a creuar.

Més enllà només hi ha altres magatzems i fàbriques, una estesa de teulades desiguals, d’ombres sobtades que es precipiten entre els murs. Avancen lentament cap a la massa fosca del camió que s’endevina gairebé a l’altre extrem, tots tres callats, inclinats endavant fins que les mans freguen les teules.

Les paques d’alfals s’enlairen fins a dos pams del sostre subjectades amb unes sogues gruixudes que corren de banda a banda del camió. Ell comenta:

—Es veu que sabien que havíem de venir…

Es deixa caure sobre l’herba seca i encara flairosa que murmura sota els seus peus i, seguit dels altres, es mou cap a la cabina, a la qual davalla amb l’ajuda de la corda. Des d’allí només cal deixar-se relliscar fins al motor i saltar a terra.

Alguna cosa cau al seu costat, però són les sabates de la noia que gateja pel sostre de la cabina i, d’esquena, avança el peu per tal de trobar un suport. El Manyós ha saltat per l’altra banda i ara fa la volta al motor, se li atansa.

—És un magatzem de palla i alfals.

—Sí.

—De manera que ja el coneixies…

Ell assenyala cap a la casa:

—Hi vivia un company de mili, i de vegades hi havia vingut amb ell.

La noia, a tocar seu, ajupida, cerca les sabates, se les posa.

—No se sent res, ara…

—No.

I girat cap al Manyós que només és una massa en l’ombra:

—On era aquest cotxe que has dit?

—A la sortida del passatge. S’aturava i només he tingut temps de retrocedir.

—No t’han vist?

—Diria que no. Era massa fosc.

Ell camina cap a l’ombra més espessa que s’amuntega darrera el camió, on comença el local cobert. Dins, l’olor del fenc es barreja a una altra sentor més dolça, de palla, i el Manyós es queixa:

—Cony, no es veu res!

—Ja ens hi avesarem. No vull obrir la llanterna.

Es desplacen amb les mans al davant, palpen una muntera de bales que es dreça en un costat, i la noia diu:

—Que bona que és, aquesta olor!

—Sí? Doncs a mi em mareja.

Ell continua palpant les bales que cap al final davallen en tot de graons, mig riu:

—Tu i jo som de ciutat, Manyós.

—També et molesta, oi?

Però ell enfonsa les mans en les darreres bales, desordenades.

—Aquí estarem bé.

S’esmuny cap a l’ombra absoluta del fons, on ja comença la paret posterior, i la noia s’asseu al seu costat mentre el Manyós es queda dempeus, pregunta:

—I ara què? Vols passar-t’hi tota la nit, aquí?

—Esperarem un parell d’hores. Després un de nosaltres pot sortir a veure què passa. No serà difícil d’obrir, la porta.

—I si ho han acordonat? Trobaran el cotxe…

—Però a l’altre bloc. Ningú no sap que hem vingut cap aquí.

—Tant de bo tinguis raó…

Se’l sent ensumar, esternuda, llança un renec i diu:

—No es pot respirar, en aquest cau. No sé per què he entrat, ja m’ho podia pensar.

Sense afegir res més, s’allunya, i fins a les bales arriba el fregadís dels peus que progressen pel terra on hi ha tot de brins de palla escampats. La noia es mou, murmura:

—A mi em recorda l’era de casa, i la pallissa… No me n’hauria hagut d’anar mai.

—No ens hauríem conegut…

—Per acabar així, perseguida com una llebre…

Torna a bellugar-se, el frega amb les cames.

—Però no et pensis que m’hi tornin a agafar, si ara ens en sortim.

—És clar que ens en sortirem. Fins avui tot ha anat bé.

—Però un dia o altre hem de rebre, no te n’adones?

Ell mou les mans, ensopega amb la seva anca.

—No puc creure que tinguis por. Mai no he vist una persona amb més serenitat que tu… Des del primer moment semblava que no haguessis fet res més en tota la vida.

—Però no vull acabar a la presó. La serenitat, que dius tu, no serveix de res. No m’havia d’haver deixat entabanar. Però tu…

—Jo què?

—No res. Que en saps molt; però en el fons només et serveixes de la gent.

—Tens la teva part, oi?

—No volia dir això. De vegades la gent de ciutat no sembleu gaire intel·ligents. I mai no en teniu prou… Què heu recollit, avui?

—Tenien prop de set mil pessetes i dues o tres joies, perquè les altres eren quincalla.

—Ja veus! I per això…

Ell la interromp, baixa la mà cap al genoll.

—Ara estàs nerviosa.

—En què quedem?

—Per dins.

—Per dins, sempre tinc una por que em rosega.

La mà cerca la seva, la cobreix.

—Tan bé que podríem viure, tu i jo…

—No hi vivim? Sempre ens hem entès, les coses han rutllat…

S’inclina cap al seu rostre, invisible en l’ombra.

—Ja ho sé, ens avenim, però…

—Tu voldries casar-te.

El rostre afirma, sota seu.

—Sí. No acabo de servir per entretinguda. Ja sé que vaig ser fàcil.

—No hi he pensat mai.

—No, ja ho crec. Però ho vaig ser; em vas impressionar, tan segur de tu mateix, tan… Ni que m’haguessin matat no t’hauria sabut dir que no. Ni aleshores ni després. Hi ha coses que són com una metzina, n’hi ha prou amb respirar-les. ¿Te’n recordes d’aquell matí a la cuina?

—És clar.

—Aleshores devies creure que era pels diners.

—Una mica, sí.

—Doncs no. No m’hauria calgut esperar. I després ja vas veure que era verge. Ja sé que això per a tu té poca importància… Si m’estimessis, fóra diferent.

—Sí t’estimo, Lluïsa…

—No; jo, t’estimo. Tu et podries molt ben passar de mi.

—Qui ho ha dit?

S’estreny contra el seu cos, la besa, i els braços d’ella li freguen l’esquena, el coll.

—Sinó que cadascú estima a la seva manera.

—Sí, ja ho sé.

Els braços rellisquen, però el rostre resta premut contra la seva galta.

—Potser no havia de parlar així. Ha estat tot això, el perill i ara… aquesta olor de palla… No et pensis que en el fons no sóc feliç.

—Lluïsa…

—Què?

Però no cal que ho digui, perquè tots dos es tornen a besar, es premen l’un contra l’altre, i després ell es mou, li arregussa les faldilles. La noia només pregunta:

—I si torna aquell?

Però ella mateixa l’ajuda, acaba d’esmunyir-se sota el seu cos. Mormola encara:

—Devem estar una mica ximples…

—Sí.

—Però t’estimo, t’estimo…

—Lluïsa…

—Sí…

La penetra en silenci, les mans contra el cos acollidor que respira tumultuosament i l’empresona amb les cames alçades. Tanca els ulls i cerca la boca que el cerca. Ella diu:

—Si sempre fos així… tan units…

Sospira, tots dos embriagats per l’olor que puja de les bales amuntegades, tancats en la nit que els envolta, espessa i silenciosa.

—Ai, Daniel…

—Lluïsa…

Es besen altra vegada, i les cames d’ella semblen espetegar contra la palla resseca, que es parteix, i en Daniel obre els ulls.

—Què és, això?

S’incorpora d’un salt, i la veu al seu costat, il·luminada per la resplendor distant, molt quieta ara, però només un segon, perquè després replega les cames nues i es precipita endavant. Comença:

—Què…

Però immediatament crida amb una veu sorda:

—Foc!

—Aquest maleït! Deu haver-se posat a fumar.

—Correm…

Ell s’alça, la mà contra les bales del fons, i tot seguit se sent endut cap a terra, arrossegat per l’apilament que s’esfondra.

—Daniel!

La noia perneja, amb les mans aguanta la bala que li inclina el cap contra el pit, i ell es posa llestament dempeus, s’alça.

—T’has fet mal?

—No, el coll…

Retira la bala que l’empresona, però li cal deixar-la per tal d’impedir que segueixi la de darrera, tota inclinada, inestable.

—Surt…

Ella gateja, però també la bala de baix falla, i la noia rellisca per damunt, cau de mans a terra amb tot el cos sollevat, les faldilles enrotllades a la cintura.

—Corre!

Salta al seu torn mentre darrera seu tota la paret de palla es balanceja, i es precipita enllà, cap a la columna de foc que avança des de la porta.

—Manyós!

Tot el camió s’ha encès i ara crema com una torxa; les flames llepen els murs, on han fet presa en les bales, i tots dos s’aturen encegats per la cortina que els barra el pas.

—Manyós!… On se’n deu haver anat, aquest fill de puta!

Però només contesta el xiulet del foc que els torra la cara i dansa en els ulls esparverats. La mà de la Lluïsa li pren la seva, però ell la rebutja, es treu la gavardina, es precipita encara endavant.

—No, Daniel, no!

Retrocedeix, encegat, deixa caure la gavardina encesa, i una altra flama, de primer dèbil i prima, mossega el terra, avança local endins.

—Vine, per aquí!

Tornen a córrer cap al fons, on el fum ja s’acumula, i la noia estossega.

—Puja, ràpid!

Les bales cedeixen encara, però s’hi obren pas fins que l’esfondrament cessa i ell s’alça al capdamunt de la darrera columna, a tres metres del foc que s’abranda a mesura que progressa. Febrosament, empeny enfora les teules que es resisteixen, panteixa.

—Ajuda’m! Aquí, al costat…

Una teula cedeix, i aleshores va arrossegant les altres amb els dits plens de sang, respira cap a l’aire fresc de la nit.

—La llata!

Però cal treure encara més teules, i tots dos malden de costat, amb gestos frenètics. La noia diu:

—No podrem…

—No t’aturis… Maleït sia!

Un cantell de teula li ha obert el palmell, però s’esforça encara mentre unes grosses gotes de suor li ragen per la cara, estèrnum avall.

—Enfila’t…

—No podré passar, és massa estret.

—Prova-ho.

La noia s’arrapa a la llata amb totes dues mans, i ell la solleva des de sota, els dits premuts contra la cintura, i després entre les cuixes que se li escapen, humides i viscoses.

—No puc. Només el cap…

—Posa les mans a fora.

S’apuntala, bo i sostenint-la, i una llengua ardent li llepa les cames. Les mans s’obren mentre tot el cos s’abalança, i ella oscil·la, penja un moment, es deixa caure sobre les bales; en Daniel es treu l’americana i colpeja esmaperdut contra les flames.

—No!

Se li arrapa quan rellisquen, i les bales enceses es precipiten damunt d’ells amb una remor opaca, que es barreja al crit de la noia. S’estavella contra el terra que les llengües de foc devoren, i ella és al seu costat, amb tot el vestit ja encès. Un cop de vent sobtat li abrusa la cara, les mans, però ell encara intenta d’incorporar-se; posa un genoll sobre les brases i una altra bala li colpeja l’esquena, el projecta contra la noia, que es gira i cau entre els seus braços.

—Daniel!…

Tanca els ulls i amb els dits penetra cap a la terra que l’espera més enllà de les flames, cerca la fredor allí continguda, i el plor de la noia que, com ell, s’escapoleix d’una trampa.

1963.