16

Com sempre que en Pollensa és sergent de setmana, no han repartit la correspondència fins a l’hora de passeig, quan els homes ja comencen a formar per a la darrera inspecció. Ell hi corre tot ficant-se la carta a la butxaca, plegada en dues. Torna a cordar-se ràpidament, dóna un cop d’ull a les botes, que resplendeixen, i s’arrenglera amb els altres, darrera d’en Méndez.

—Volta a l’esquerra!

Ressonen els cops de taló i torna a fer-se el silenci.

—La primera fila, un pas endavant.

Els homes obeeixen a l’uníson i en Pollensa els examina críticament des d’una punta; després avança amb lentitud, fitant els soldats un a un.

—Aquest botó…

L’al·ludit acaba de passar-se’l pel trau i el sergent prossegueix gairebé fins al final de la primera renglera; torna a aturar-se.

—Quants dies fa que no t’has afaitat?

L’Oliana no es mou, però contesta:

—Ahir, sergent. Tinc la barba molt espessa…

—Surt de la fila. Sou soldats, no perdularis.

—Sí, senyor.

L’Oliana abandona el reng, a poc a poc, i tots veuen com s’allunya pel pati i cap a les escales mentre el sergent tomba i s’endinsa per l’espai que deixen els homes, la vista baixa, perquè examina els talons. Quan s’atura per tercera vegada, comenta gairebé faceciosament:

—Un que es pensa que les sabates només tenen puntera…

L’home no replica, i el sergent el toca amb la canya que no abandona mai.

—Fora! I ja és la segona vegada, Fernàndez. La tercera t’arresto.

—Sí, senyor. No tenia més llustre.

—En compres, en demanes… Aquestes sabates les vull veure com un mirall.

—Sí, sergent.

En Pollensa continua renglera enllà, gira en arribar al capdavall i, més sumàriament, examina els homes de darrera.

—Aquesta butxaca… Què hi portes?

—Un llibre, sergent.

—Un llibre?

El mira de cap a peus, cellajunt.

—I què en vols fer, d’un llibre?

—Llegir-lo, sergent.

—Però ara és l’hora de passeig.

L’home vacil·la, però acaba per dir:

—Sí, senyor.

—No vull butxaques inflades. Si és imprescindible que duguis un llibre, el duus a la mà.

—Sí, sergent.

—I estira’t la guerrera.

Torna a caminar, els ulls escrutadors, les cames garrelles, però impecable des de la punta de les sabates al capdamunt de la gorra de plat. Al seu pas enfonsa un ventre massa sortit, anivella una espatlla desequilibrada, orienta un rostre no prou alt…

—Aten… ció!

Tots s’encarcaren una mica més, els pits s’inflen sota les guerreres, tothom afina l’esguard pati enllà, on prop de la cuina dos homes de servei descarreguen uns troncs.

—Dre… ta!

Els soldats evolucionen com un sol home, encarats a la porta de la caserna, ara oberta de bat a bat, amb el sentinella immòbil a tocar de la garita. Una altra ordre, i la reduïda columna es posa en marxa, avança marcialment cap a l’arc del cos de guàrdia, el sergent atent al ritme de braços i cames.

—Trenqueu files!

Algú crida a mitja veu:

—Upi!

I els homes es desbanden per la vorera, carrer enllà, amb un gran sospir que es fragmenta en tot de converses.

—Ei, on vas?

En Pons i en Gómez són al seu costat, i el primer afegeix:

—Què et sembla una partida de billar?

—No, avui no.

—Tens pla?

—Sí.

—La rossa aquella que vas dir?

En Gómez exclama:

—És un xambó, aquest. Si té alguna amigueta, podríem venir…

Ell riu, li tusta l’espatlla.

—És una sessió privada.

—Fotut!

Tornen a riure i ell fa un pas, diu:

—No vull fer-la esperar…

—Ja ens ho contaràs. Tires amunt?

—Sí.

Els altres saluden amb la mà, encara branden la testa, i ell s’allunya cap a darrera la caserna, travessa a l’altra banda, on hi ha tot de camps i una construcció baixa. Més amunt es tomba, però darrera seu només vénen dos soldats que no coneix. Aleshores es treu la carta de la butxaca, obre el sobre per un costat i, sense aturar-se, la marxa alentida, comença a llegir:

«Daniel: després d’haver faltat a tres cites consecutives, ja no caldria que em molestés, perquè tot és prou clar. No et creguis que no ho veia venir, fa temps que no hi poses el cor, però em sembla que tenia dret a una mica de franquesa; tots dos ho sabíem, que no havia de durar sempre. Més que res em dol la manera, però tampoc no puc dir que em sorprengui gaire, és el teu procediment, mai no t’ha agradat donar explicacions i, quan et canses d’una cosa, doncs això: te’n vas i tal dia farà un any. És el mateix que vas fer amb els teus germans, que ja no els has tornat a veure. Però ja n’hem parlat altres vegades, d’això, no cal insistir. No cal insistir en res, perquè si vols ja saps on pots trobar-me, et vaig dir que ja tenia telèfon i em pots trucar, encara que coneixent-te com et conec prou que em penso que no ho faràs. T’escric perquè no veig altra manera de posar-me en contacte amb tu, no sóc d’aquestes que s’esperen a la sortida de la caserna i fan una escena. No m’escauria, la veritat, i no tinc el costum de perseguir ningú. Però volia que ho sabessis. Magda».

Torna a plegar la lletra, ara avançant per la carretera, però tot seguit, en lloc de desar-la de nou dins del sobre, l’esquinça en tot de petit bocins i els va deixant caure al seu pas, al llarg de la cuneta. Un vell assegut al marge, el bastó entre les cames, el mira amb els seus ulls tèrbols i apagats, però ell ja rebrega el sobre amb els dits i el deixa caure també.

La caseta és més amunt, fora de la carretera, la tercera d’un carrer sense urbanitzar, en plena formació, però no li cal arribar-s’hi perquè ella, que esperava al llindar, el veu venir, tanca la porta i baixa a trobar-lo. En Daniel observa el moviment de les faldilles, amples, d’un verd apagat, la vibració dels pits que trontollen una mica a l’impuls del seu pas ràpid i desigual sobre el sòl enclotat, la massa de cabells d’or que aprimen el rostre des del qual li somriuen dos llavis vermells…

—Hola…

Ell, plantat, diu:

—Vols tornar a pujar cap a casa teva?

—Per què?

—Perquè així hauràs de tornar a baixar. M’agrada veure com camines. Ella escurça una mica el somrís.

—Què té de particular?

—Ho saps molt bé.

Allarga la mà, va per enllaçar-li la cintura, però ella se separa una mica, s’apodera dels seus dits.

—Aquí no.

—Per què?

—Vols que algú ho digui a l’oncle?

—Si no es veu ningú!

—Però potser ens veuen a nosaltres. On anem?

—On vulguis.

—No vull passejar com l’altre dia; prou que m’hi estic tot el dia, de dreta.

Ell la llambrega, li examina detingudament el pit alt i breu, les anques que la faldilla dissimula.

—No en tinc pas la culpa; jo no t’hi tindria mai, de dreta.

—Ja veus!

Però li mig somriu amb una expressió afalagada, i ell accentua:

—Ni dreta ni vestida.

—Ets molt fresc, tu.

—Seriosament, Montserrat…

—Em sembla que m’has pres per altra.

Es mig tomba cap al raval, i ell camina vora seu, sense tocar-la.

—No et pensis què perquè ahir vaig deixar que em besessis…

—Una mica més.

—I què? Tens les mans molt llargues, tu.

—Qualsevol les hi tindria, al teu costat. Estic segur que estàs molt ben feta.

—És clar.

El mira per sota les parpelles mig caigudes, amb un esguard misteriós i alhora reflexiu.

—Ja t’agradaria veure-ho, oi?

—Sí, molt. Escolta, Montserrat…

Mou les mans, la subjecta pel braç, els dits molt arran de l’aixella, fregant els pits amb les ungles, però ella se’n desfà, protesta:

—Deixa… Sempre estaries tocant.

—És que els dits se me n’hi van tots sols. No me’ls he de tallar pas, oi?

—Però te’ls pots ficar a la butxaca.

Travessen al llarg de la caserna, per la banda posterior, i ell aixeca els ulls cap a la garita del sentinella, prop de la qual, abocat enfora, hi ha l’Ortells que els mira, els ulls amagats en l’ombra del casc. Crida:

—Divertit, oi?

—Això tu, bandarra!

La noia els esguarda, sense acabar d’aturar-se, i l’Ortells afegeix:

—No feu res que jo no faria.

—Tu vigila bé, que no entri ningú.

Riu i continua al costat de la noia, el pas lent; explica:

—És de la meva companyia.

—Sembla molt fresc, també. És clar que tots ho sou prou, els homes.

—Com ho saps?

—Tinc divuit anys, eh?

Ell mira amunt i avall, observa el cotxe, que encara és una mica lluny.

—Travessem.

—On vols anar?

—Més amunt hi ha un bar.

—Molts, n’hi ha.

—Vull dir un on s’està bé, amb una mica d’intimitat. ¿No dius que no vols caminar? Doncs podem anar-hi.

I passat un moment, ja a l’altra banda de carretera, afegeix:

—Jo més m’hauria estimat quedar-me a casa teva. Si el teu oncle i el teu cosí no vénen fins a les deu…

—Hi ha els veïns, ja t’ho he dit. I, a més, ¿què hi havíem de fer, a casa?

—M’hauries pogut ensenyar com estaves de ben feta. Potser exageres…

Torna a subjectar-li el braç, ara més avall, i aquesta vegada la noia no protesta.

—No saps parlar de res més, oi?

—Ara no. No és cap mal.

—Potser no… Què em donaries?

—Com, què et donaria?

—Sí; si t’ho deixés veure.

—Bé…

—Només veure, eh? Potser així canviaries de conversa…

Ell li retira la mà del braç, se la fica a la butxaca i toca els dos bitllets plegats, un altre de més petit. Però pregunta:

—On aniríem? Perquè si a casa…

—Sé un lloc.

Ell gairebé s’atura, entretanca els ulls.

—On?

—Aquí a prop. Hi ha una senyora que lloga habitacions.

—I com ho saps, tu?

—M’ho va dir una noia que conec; de vegades hi va… No et pensis, és amb el seu promès.

Es grata el braç dret a l’altura del colze, on té una menuda taca bruna, i torna a llambregar-lo.

—Què em donaràs, digues?

—Vols dir pessetes?

—No, diners no. Em pots fer un present.

S’orienta cap al carrer de dalt, on dues dones parlen a la porta d’una casa, totes dues assegudes al llindar, banda d’enfora, i ell va seguint-la amb els dits encara a la butxaca.

—Precisament abans-d’ahir, la plaça del Comerç, vaig veure una bruseta que m’agrada molt.

—Deu ser cara…

—No; és molt senzilla. Cinquanta-dues pessetes.

Se li gira, animada, i la tofa de cabells segueix el seu moviment.

—Si vols hi podem passar després, en sortir.

—No hauran tancat?

—No, tanquen molt tard; viuen allí mateix. Què hi dius?

I ara és ella qui li passa el braç per sota el seu, se li repenja. Daniel li adreça un esguard especulatiu, d’esbiaix.

—Em sembla molt present, només per veure’t…

—També pots tocar una mica, si en tens ganes. Però res més.

Alça la mà, assenyala cap a l’altra banda, on hi ha un xalet blanc, amb dues finestres reixades i una doble porta, la de fora entreoberta.

—És allí. Tu digues que t’hi adreça l’orxater. És el promès de la noia que t’he explicat.

Examina la façana impecable, les reixes pintades al mini, les persianes noves de les finestres, el picaporta de bronze i els testos que hi ha dalt, on una barana d’obra protegeix el terrat.

—Deu cobrar molt, aquesta dona.

—Diu que no. Vint-i-cinc pessetes.

—Veig que estàs molt al corrent.

—És que m’ho conta tot, ella. Ell no ho sap, és clar…

Travessen cap al xalet, però després ella s’atura a frec de vorada, se li planta al davant.

—Me la compraràs, la brusa?

—Naturalment. Però no avui; demà.

—Per què?

—Si te la compro, no puc pagar la cambra. Demà tindré més diners.

—Ja veig…

L’esguard se li ha enfosquit una mica, es mossega lleugerament un llavi amb les dents blanques i petites.

—I si després no tornes, què?

—Una noia com tu no ho hauria de dir, això. Ets massa bonica perquè un home no torni. Prou que ho saps.

Ella reflexiona encara un moment, la cara mig girada cap al carrer, on mandreja un gos.

—Molt bé. Et faré confiança.

—Si no volgués tornar, no et diria que em falten diners.

—És veritat.

Se separa una mica i tots dos avancen cap a la porta, traspassen el llindar i penetren en el reduït espai que serveix d’entrada, closa per un altre cancell on hi ha una mireta i, sobre el muntant, un timbre negre.

—Com se diu, ella?

—Senyora Eusèbia, em sembla.

Prem el botó i a l’altra banda ressona un llunyà campaneig, molt metàl·lic, que després s’apaga en un silenci perllongat, perquè la dona que a la fi obre la porta calça unes sabatilles morades amb sola de goma.

—La senyora Eusèbia?

Ella els mira des de darrera l’escletxa a través de la qual corre una cadena daurada, assenteix.

—Sóc un amic de l’orxater. M’ha dit que podia venir i…

La dona tanca la porta sense una paraula, torna a obrir-la, ara gairebé de bat a bat, perquè ha tret la cadena.

—Entrin.

És alta i eixuta de carns, amb uns ulls molt vius, que semblen evitar la noia, però que a ell el fiten intensament.

—No podran quedar-se més d’una hora, perquè espero una visita…

—N’hi ha prou.

—Bé, és que de vegades… ¿Li deu haver dit el preu, el seu amic?

—Sí, naturalment.

Es treu els dos bitllets de vint-i-cinc de la butxaca, li n’allarga un i ella l’agafa entre dos dits, el plega llestament i se l’endinsa entre els pits gairebé inexistents.

—Vinguin.

Els mena per un corredor al capdavall del qual hi ha una saleta que comunica amb la galeria vidrada, i ell cerca la mà de la noia, la hi prem i li somriu en la mitja fosca que els envolta. Després gairebé ensopega amb la dona, que s’ha aturat.

—És aquí. I recordi, una hora…

Ella mateixa encén el llum, sense penetrar en la cambra, i tot seguit tanca la porta. Daniel fa córrer el pestell i es tomba a la seva companya, però ella es treu de pressa la brusa, camina cap a un dels dos quadres que pengen de la paret.

—Què fas?

—Calla…

Es mou habitació endins i, des dels peus del llit, observa les seves maniobres mentre ella penja la brusa al clau que subjecta la tela, disposant-la de tal manera que sobresurti de la vora inferior. Mig riu:

—Et feia nosa, aquest quadre? Ni m’has deixat veure què representa.

—No és el quadre. Sota, entre les flors d’aquest paper, hi ha un petit forat… m’ho va dir la meva amiga. Aquesta Eusèbia té el costum d’espiar les parelles.

—Ah!…

—I no n’ha de fer res, del que fem o no fem.

—Li deuen agradar les noies, perquè de la manera que me la veig…

—No ho sé, això.

Se li ha anat atansant, i ell li mira els braços nus, les espatlles que el viso deixa al descobert, diu:

—Ni ens interessa.

Avança les mans cap al cinturó blanc que subjecta la faldilla, però ella té un petit moviment de retrocés.

—Deixa. Els homes sou massa matussers. Gira’t d’esquena.

Ell obre un pam de boca, torna a tancar-la amb un cop enèrgic.

—Però per què hem vingut, doncs?

—Ja em miraràs després.

—No té gràcia. Saps què? D’esquena t’hi gires tu, i així no em veuràs. Què et sembla?

Ella mig vacil·la.

—Em sembla que ve a ser el mateix, però en fi…

S’allunya una mica, cap a la tauleta, i ell s’asseu als peus del llit, es descorda la guerrera, els ulls clavats en els dits de la noia que de primer fan lliscar les faldilles malucs avall i tot seguit, amb un moviment destre, s’apoderen de la vora inferior del viso i el remunten amb un sol impuls cap a la testa. Comenta:

—M’hauria agradat que portessis mitges…

—No en duc mai; ni a l’hivern.

Aixeca una mica els peus, de primer l’un, després l’altre, i s’inclina per tal de recollir la faldilla desplegada per terra, les anques, protegides per les minses calces negres, es projecten enrera, poderoses i arrodonides, i ell, excitat, fa un pas.

—No t’acostis!

—Has dit que podia tocar, oi? Deixa que et descordi els sostenidors…

Sense una paraula, ella acaba de redreçar-se, alça les mans fins a la cintura i va enrotllant les calces cuixes avall; en Daniel fa saltar el botó dels sostenidors i s’inclina al seu damunt per tal d’engrapar-li els pits per sota de les aixelles.

—Tu!

Es mig gira, travada pels braços i amb les calces encara a la mà, però ell avança els llavis i, sense deixar-la, els clava als seus. La noia el defuig.

—Hem dit…

No pot acabar perquè ell la torna a besar, li subjecta la cara amb la mà que ha tret del pit, va tombant-la fins que els dos cossos s’encaren, i la noia li frega la boca amb violència, però té els llavis oberts i una cuixa ja s’insinua entre les d’ell.

—Deixa’m respirar…

Però no li ho permet, la prem estretament i, a reculons, la fa avançar cap al llit, on cauen l’un sobre l’altre amb els membres barrejats. Es miren un instant i, després, les seves mans cerquen de nou la pell blanca i fina fins que lla tanca els ulls tot dient:

—Què esperes?

Aleshores se’n separa, es treu la guerrera sense deixar de contemplar-la, i ella es mou, no pas per fugir, car remunta les cames cap al llit i, encara amb els ulls closos, trasllada la gropa al centre del matalàs, on espera…

Quan s’esmuny novament al seu costat, gairebé cobrint-la, els braços li enllacen la nuca i ell diu:

—Ho sabies, oi?

—Sí.

—Doncs per què…

Ella aplana el cos sota seu i s’eixarranca més.

—No parlis tant…

I en Daniel calla.

Ja no diu res més fins al cap de deu minuts, quan la noia, d’esquena, xipolleja en el bidet; espera que tanqui l’aigua i, aleshores, fa:

—Hi havies vingut d’altres vegades oi? No pensis que m’ho he cregut, això de la teva amiga!

—I què? No és cap mal, em penso.

—És clar que no.

Ella s’aixeca amb les cames ben separades, i allarga les mans cap a la tovallola.

—Però no et creguis, només ho he fet tres o quatre vegades.

—No t’ho pregunto, quantes. En tot cas, t’agrada.

Salta del llit, va fins al lavabo, engega l’aigua i, al mateix temps, orina.

—No sé per què et feies la desmenjada…

Però ells, que el contempla, pregunta:

—Què fas?

—Em rento.

—Per què, tu?

—Perquè sóc una persona neta.

—No et pensis que tinc res eh?

—No t’ho dic pas. Amb qui has vingut, les altres vegades?

—I tu què n’has de fer?

Per darrera seu torna cap al llit, i ell tanca l’aixeta, cerca un cap de tovallola eixut.

—Amb el meu cosí.

—Amb el teu cosí? Que no ho podíeu fer a casa?

—L’oncle sempre hi és, quan no treballa, i com que treballen plegats… Ara festeja i es casarà.

—El teu cosí?

—Sí. Per això no hi aniré més.

Ell assenteix, convençut.

—Ara ja em tens a mi.

La noia plega una mica el front, desvia l’esguard.

—No ho sé…

—Com, que no ho saps?

—Una noia s’ha de preocupar del seu demà… Tu m’agrades molt, des que et vaig veure al ball que em vas agradar. Per això no et vaig dir que no quan em vas voler acompanyar a casa, i avui… Però ets un pelat com jo.

Mou el cap, amb un gest gairebé desafiador.

—No cal que me la compris, la brusa, si no vols.

Ell retira les mans dels pits, les repenja contra la vora del matalàs i, per sobre les cames de la noia, es projecta cap a l’altra banda.

—De manera que t’interessen els diners…

Clava l’esguard en la brusa que penja damunt del quadre, a l’altre extrem d’habitació, però torna a desviar-lo quan ella se li acaba de girar.

—No interessen a tothom, potser?

—Sí. A mi també. T’agradaria que en tingués?

La noia li somriu, li passa la mà per la pilositat del tòrax.

—Sí, molt. Tu estàs bé…

Ell riu, mou el cap.

—Gràcies.

—De debò. Podem venir altres vegades, si vols; no em fa res.

—Què diries de viure amb mi?

Ella gairebé s’incorpora, retira la mà.

—Què? A la caserna, potser?

—No, quan acabi la mili.

—Es veu que no m’escoltaves. De misèria ja en passo prou a casa.

Ell no es belluga, però alça el rostre per trobar el seu.

—No en passaries, amb mi. És clar que també dependria de tu…

—Què vols dir?

Daniel assenyala vagament cap a la paret, es redreça més, el colze replegat contra el coixí.

—¿No se t’ha acudit mai que, darrera d’aquest forat que dius, en lloc dels ulls de la senyora Eusèbia hi podria haver una màquina fotogràfica?

Ella l’esguarda, bocabadada, i esguarda la paret com si no l’hagués vista mai.

—Vols dir… Però no, no n’hi ha cap.

—Potser no. Només dic que hi podria ser, si algú la hi posés. No m’entens?

—Sí. Per què?

—No, ja veig que no m’entens. Hi hauria persones que pagarien bé els clixés que se’ls podrien treure en situacions compromeses. N’hi hauria prou que una noia, tu, els posessis en aquestes situacions i que algú altre, jo, prengués les fotografies.

La noia s’acaba d’asseure amb les cames replegades sota seu, i ell allarga les mans, li toca les natges que sobresurten, els ulls fits en els ulls.

—I… Però no s’hi avindria.

—Qui?

—La senyora Eusèbia.

—Ningú no en parla, d’ella. No caldria pas que fos aquí. Faríem més diners que si tenies un amic ric.

—Però no és perillós, això?

—No… La gent amb pasta, casats, no són amics d’indiscrecions. Tu i jo ens podríem donar la gran vida, estaríem junts, com ara…

La mà puja pel ventre, s’arriba fins a les sines, però després s’esmuny cap a l’esquena i atreu tot el cos contra el seu pit.

—Què hi dius?

—No ho sé. M’ho he de pensar.

Ell atansa la boca als seus llavis, mou la cama per introduir-la entre les seves.

—Pensat-t’ho, doncs. Però després.

Es bolca damunt d’ella, que separa les cuixes i el lliga amb el braç, fa una pausa.

—És a dir, no sé si en tornes a tenir ganes…

Ella li mossega els llavis i alça el ventre cap al seu.

—No veus que sí? Això no cansa…