19

Li ha costat més de tres mesos, però ara es troba davant la casa, un edifici nou, de set plantes, amb les portes del carrer de vidre i uns balcons espaiosos i llargs, amb pilans de maó envernissat i unes amples plaques plastificades que corren per sota el tub de ferro que assenyala la part més alta de la barana; darrera, es veuen tot de plantes verdes que allarguen les tiges cap al sol.

També hi ha plantes davant la porta, però aquestes surten de terra i s’enfilen per la paret de pedres asimètriques i molt fines. I n’hi ha a l’interior, dos grans testos disposats sota l’espill que omple tota una paret, fins als dos graons que menen a l’ascensor.

—Qui demana?

La portera és darrera el seu petit taulell, on classifica la correspondència dels llogaters.

—La senyora Brunyó?

—Segon pis.

—Sap si hi és, ara?

—Em penso que sí; no l’he vista sortir.

S’enfila cap a l’ascensor, una mica complicat, perquè la porta de fora és corredissa i, darrera, queda un ample espai buit fins a l’interior. La caixa s’il·lumina automàticament quan hi posa el peu, i ell estudia els botons, prem el del segon.

Dalt, les portes dels pisos són capritxosament reixades damunt un vidre transparent recobert per una cortineta blanca que se separa una mica perquè la noia, des de dins, pugui mirar qui truca.

—La senyora Brunyó?

La criada, molt jove, el contempla, sembla vacil·lar un moment.

—No hi és, ara.

—Ah!

Mira cap al rebedor, on hi ha dues cadires baixes i una tauleta amb el damunt de fusta negra; sota, un altre prestatge conté unes revistes.

—L’esperaré.

—És que no sé si tardarà…

—No hi fa res, tinc temps.

Força una mica la seva presència, i la noia cedeix, fa un pas de costat. Diu encara:

—El senyor tampoc no hi és.

—Ja ho suposo.

—És… un amic d’ells, vostè?

—Un cosí de la senyora Montserrat, un cosí llunyà.

—Ah, així…

Tanca la porta amb un gest resignat i ell avança cap a una de les cadires, examina superficialment la reproducció d’una tela on es veuen tot de quadrícules sobreposades a un paisatge urbà que sembla contemplat per uns ulls de múltiples facetes, insectívols. Després es mig tomba.

—Oi que dorm, ella?

La noia somriu, mostra unes dents blanques, però mal arrenglerades.

—Sí. No es lleva mai fins a les dotze.

Ell consulta el rellotge.

—No la desperti, doncs. M’esperaré.

Somriu al seu torn:

—Estic segur que no li agrada que vagin a amoïnar-la.

La noia assenteix amb un petit gest del cap i una ullada fugaç que amaga el somrís.

—Ja veig que la coneix.

—M’esperaré que s’aixequi. És a dir, potser l’hem despertada ja, parlant. On tenen l’habitació?

La noia assenyala cap a un costat de corredor.

—És al fons; no se sent res. No sent mai ni l’aspirador, i això que de soroll en fa.

Ell s’instal·la, encreua una cama sobre l’altra.

—Si a les dotze no s’ha despertat, aleshores la crida.

—Però si és el seu cosí… Potser després li sabrà greu.

—No es preocupi. Si diu res, ja ho sap: sóc jo qui ha donat les ordres. S’inclina endavant, afegeix:

—I per mi no s’amoïni… Amb aquestes revistes em puc entretenir perfectament. No m’agrada destorbar. Faci el que hagi de fer.

La noia gairebé flexiona el genoll, una mica irònica.

—Amb el seu permís, doncs.

Sol, riu entre dents, consulta de nou el rellotge que assenyala un quart de dotze i, aleshores, s’apodera d’una revista. Però la criada torna a sortir de darrera un cortinatge, blanc i vaporós.

—Si vol passar a la saleta… No se m’havia acudit de dir-li-ho.

—No, no; estic molt bé aquí. No sóc una visita de compromís.

—Com vulgui, doncs.

Torna a obrir la revista, ara pel mig, on hi ha tot d’escenes d’una pel·lícula recent, encara per estrenar, i la fotografia d’una noia que vesteix una faldilla molt curta i una brusa molt baixa. Llegeix: «Eva Roland, una altra promesa del nostre cine». La contempla amb atenció, gira full, però torna a retrocedir i l’examina una altra vegada, entretingut pels pits que s’endevinen, pels llavis carnosos que tenen un somrís insinuant. Va retrocedint pàgines amunt, cap a la coberta. Finalment, la tanca.

Quan s’aixeca en silenci i mira cap a darrera la cortina, veu la noia al capdavall del corredor, d’esquena, inclinada sobre un pal llarg a l’extrem del qual hi ha una baieta. Una galleda d’aigua és al seu costat, i ella es mou rítmicament, endavant i endarrera, aixeca el pal, mulla el drap, es va atansant. Ell li observa les natges premudes pel vestit negre, que sembla un uniforme, el clotet que queda darrera el genoll, la silueta graciosa sota la claror que penetra per l’ampla finestra que hi ha a l’esquerra, gairebé davant una porta.

Però després ella desapareix cap a l’habitació, d’on surt un altre raig de llum, es fa novament visible per a recollir el pal que ha deixat contra el muntant i arrossega la galleda cambra endins, on tot seguit hom la sent feinejar. En Daniel es tomba cap a l’altre extrem de pis.

Allí el corredor és més fosc, perquè la finestra és tancada, però ell s’hi orienta sense dificultat, progressa felinament cap a la porta del capdavall, ampla i d’un sol full, es gira per tal de comprovar que la noia no ha tornat a sortir, i allarga la mà cap al pom argentat que brilla suaument en la penombra.

La porta no és tancada, l’empeny i torna a cloure-la al seu darrera gairebé amb el mateix moviment. La finestra és entreoberta i la persiana, dos dits aixecada, deixa entrar una mica de sol que s’endinsa fins a la paret del davant, al costat del llit, ample i baix, sense capçal.

La dona reposa tota inclinada, amb la cara enrera, a frec del coixí on es veu l’empremta d’un cap. El llençol se li ha esmunyit fins a la cintura i ella el subjecta amb una mà lassa, però més amunt, per l’obertura de la jaqueta del pijama, mal cordada, se li escapa un pit.

En Daniel es mou sense soroll, s’inclina al seu damunt, els ulls clavats en la carn exposada, i al cap d’un moment fins i tot pot distingir les dues venes blaves que corren per sota la pell, cap a l’arrel del mugró. Somriu i torna a dreçar-se.

Aleshores, llestament, però sempre en silenci, es treu la roba, la deixa damunt d’una cadira llunyana, torna cap al llit, on ella bleixa gairebé sense soroll, i s’hi esmuny.

Retira una mica més el drap que rellisca per sota la mà immòbil de la noia, descobreix el naixement de les cuixes, però la jaqueta del pijama ha quedat retrossada més amunt, cap al baix ventre, allarga aleshores la mà cap a les natges, es projecta al seu damunt i li besa els llavis amb suavitat.

—Hum…

Instintivament, un braç li empresona l’espatlla i ell ho aprofita per abraçar-la al seu torn mentre l’altra mà, que puja pel ventre, fa saltar el darrer botó i cerca els pits.

—Ernest, que…

No la deixa parlar, perquè li omple novament la boca amb els seus llavis, acaba d’esmunyir-se al seu damunt tot rebutjant el llençol amb els peus. Sota, ella es va obrint i els dits avancen cap al sexe.

Li besa els ulls encara entretancats, i a ella se li escapa la respiració, comença:

—No té…

Però tot d’una el cos se li encarcara, la mà se li atura i tota ella sembla que es faci enrera mentre separa la cara.

—Ernest…

Però rectifica:

—No ets l’Ernest!

Ell l’empresona amb tots dos braços, li trava les cames amb el seu genoll que no abandona la presa:

—No cridis, que hi perdries més tu que no pas jo.

Tot i això, la noia aixeca la veu:

—Daniel!

—Sí, jo.

—Com…

Sense acabar, perneja, però ell fa lliscar l’altre genoll entre les cuixes, tot aplanat al seu damunt. Les mans li colpegen l’esquena, l’esgarrapen, i ell torna a perseguir-li la boca, la besa amb fúria, retira un braç…

—No, no! Daniel…

—Vols que hi hagi un escàndol?

—Tant me fa!

Amb tot, els membres cedeixen, i ell afluixa una mica la seva estreta, s’orienta amb una mà. Però aleshores la noia el rebutja amb un cop d’anques, s’escapa cap a una banda i un moment després és dreta al costat del llit.

—Que et pensaves que m’havies de forçar?

Ell la mira, mig incorporat sobre el matalàs.

—Per què no crides?

—No cal. Te n’aniràs.

Ell només fa:

—Vine…

Però després es queda amb els ulls clavats al seu ventre, desvia l’esguard incrèdul cap al rostre, torna a mirar el ventre que ara ella es cobreix amb el pijama.

—Si estàs prenyada!

—I què? No hi puc estar?

Ell va progressant cap a aquella banda de llit, es queda assegut.

—Sí que hi pots estar. Ets una senyora casada, oi? ¿Com t’ho vas fer?

Observa que els ulls d’ella llambreguen cap al baix ventre.

—Vesteix-te i vés-te’n.

Ell acompanya la mirada cap al ventre.

—Et molesta veure-ho?

Clava els talons a terra i es precipita al seu damunt, l’engrapa abans no tingui temps de fugir.

—Deixa’m!

—Després.

Ella lluita amb tot el seu cos, però en Daniel va arrossegant-la cap al llit.

—No aconseguiràs res si jo no vull.

—Però és que tu vols.

La noia alça la cama, projecta ràpidament un genoll endavant, però ell s’estreny contra l’altra cama, l’evita.

—Mala puta!

D’una revolada, la llança sobre el llit, on ella es queda amb tota la jaqueta arregussada sota les sines, el ventre al descobert.

—Faràs el que et digui! No saps que encara tinc fotos d’aquelles?

—Te les pots guardar!

—Veurem què opina el teu marit.

Ella replega les cames, s’incorpora sobre un colze…

—Sap tot allò del procés.

—Sap el que li vas dir, el que vas dir a tothom. No que ja feia un any que la cosa durava. No ha vist les fotos.

—No pot veure-les.

Ell riu, dreçat contra el llit.

—Per què et penses que he vingut? No saps que vaig amagar dues còpies de cada clixé… Sabia que un dia em faries una putada.

Ella vacil·la, mira el llençol, torna a aixecar els ulls.

—És mentida. Les hauries tretes a l’hora del procés.

—Per què? Perquè em condemnessin a més anys?

—Perquè em condemnessin a mi.

—A tu sabia que ja et trobaria i passaríem comptes. El que no sabia és que tot es presentaria tan bé, que series casada i esperaries un fill…

Veu com degluteix saliva, i els llavis que es tornen a obrir.

—Què vols? Si es tracta de diners…

—Ara es tracta de tu.

—Ja vam acabar, nosaltres.

—Jo en torno a tenir ganes.

Es miren, però la noia continua replegada, i aleshores ell fa un pas cap a un costat.

—Demà el teu marit rebrà la primera còpia. Les altres seguiran.

—Espera’t!

Salta del llit per l’altra banda, se li planta al davant.

—A veure-les, aquestes fotos…

—Et penses que les havia de dur al damunt? Ja les veuràs demà. S’inclina cap a la roba que hi ha damunt la cadira. Ella repeteix:

—Espera’t…

I es miren de nou. Després ella va reculant, les cames ensopeguen amb el llit, on s’asseu.

—Si dic que sí, te n’aniràs?

—Sí.

Se li atansa, allarga les mans.

—Pots donar-te per afortunada. Saps què volia fer?

—No. Què?

Amb un gest ràpid, li creua el pit amb la punta del dit.

—Això. Però amb un ganivet. Em vas trair…

Atansa molt el rostre a la seva cara, i la noia recula una mica.

—No és veritat. M’havia de protegir. I vaig cremar les fotos que quedaven al laboratori.

—Però quan?

No la deixa contestar, perquè ella s’ha anat ajaçant; allarga els braços. Diu a mitja veu:

—No importa, ara…

El ventre respira contra seu, i tot ell s’aboca als llavis entreoberts mentre la noia mormola:

—Compte… No facis mal al petit…

El sol ha anat relliscant per la paret, retrocedint, i d’alguna banda arriba la remor d’un camió, o d’un autobús, que es barreja a llur respiració, i tot seguit, quan ja es deixa caure cap a una banda, un altre soroll, més proper i precipitat i, immediatament, els cops d’una mà que truca a la porta.

—Senyora, senyora!

La noia el mira, esmaperduda, i tots dos s’incorporen d’un salt, però la porta ja es bada.

—Senyora…

La criada tanca la boca i obre els ulls, fits en en Daniel, que ha arribat a asseure’s al caire del llit.

—Ah! Jo…

Es tomba llestament, engrapa la porta, però la Montserrat ja diu:

—Lluïsa!…

Ell veu com es mig precipita per la cambra, mentre la noia torna a girar-se, ara més lenta, i després s’atura.

—No, res… Vés…

—Sí, senyora.

Observen com tanca la porta al seu darrera, i ella retrocedeix cap al llit, però el contorneja, recull una peça de roba, es treu la jaqueta del pijama abans de penjar-la. Ell fa:

—Bé…

—Suposo que ara te n’aniràs.

Es projecta endavant, exhibint els seus pits alts i rodons, ara lliures, i parla amb ira continguda:

—Ja veus en quin compromís m’has posat! Si ella parla…

—Estic segur que sabràs fer-la callar. A tots dos.

Ella es va redreçant.

—Què vols dir, a tots dos?

—A mi també.

—Has aconseguit el que volies, no?

—No tot. I no et facis veure tant, que potser em tornaran a venir idees.

La dona es tomba d’esquena, recull ràpidament els sostenidors.

—No et pensis que acabaràs amb mi tan fàcilment.

—Has dit que m’enviaries les fotos.

—No he dit res.

Ella s’immobilitza un moment, el fita, el rostre entregirat.

—Ets dolent, Daniel. T’agrada fer mal.

S’aixeca, travessa cap a l’altra banda, el puny tancat.

—Ets collonuda! Només saps veure el mal que fan els altres. Deus ser una santa, tu.

—Tothom pot tenir els seus errors.

—Molt bonic. I recompensats, encara! M’agradaria saber com el vas entabanar, aquest pobre noi del teu marit…

—Vesteix-te d’una vegada! No és un pobre noi ni el vaig entabanar.

—Cal ser un desgraciat per casar-se amb una arrossegada com tu!

—Ell ho va voler; no li ho demanava pas, jo.

—Ah, no? T’ho va pregar de genolls?

—Ets odiós!

—Apa, doncs, conta… Estic encuriosit.

Però retorna cap a l’altre costat, recull la roba que hi ha a la cadira. Ella, des de darrera, fa:

—Tenia dret a enamorar-se, em sembla.

—I tu també, oi?

—Per què no? No sóc una persona sense sentiments, ja ho saps. A tu mateix…

—A mi?

Tomba el cap, tot lluitant amb els pantalons, en equilibri sobre una cama.

—Doncs a fe que ho vas demostrar… Tens una cara dura!

—Parlo del començament, quan…

—Si l’únic que volies era una bona rebregada sobre el llit!

—Però no amb qualsevol, com tu et penses!

—Què crides?

—No crides tu? ¿Que et penses que hi hauria anat, amb tots aquells, si tu no m’hi haguessis obligat?

—Vas avenir-t’hi. Només volies diners, abrics de pell… No ets millor que les altres. Només poruga. T’agraden les coses fàcils… Com a totes les dones fàcils! Mira que al teu marit li faria gràcia saber com has putejat…

Es corda la camisa, els pantalons mig caiguts sobre les cames.

—Com t’ho vas fer per caçar-lo? ¿No ho sabia que et podia aconseguir sense passar per l’església?

—Tu només veus els altres pel que tu ets…

I, amb simplicitat, afegeix:

—Vaig ser la seva amant.

S’ha aturat, les mans als pantalons, i riu:

—Volia assegurar-se l’exclusiva, doncs!

Ella es tomba cap al tocador, però va més enllà, cap a la finestra.

—Vés-te’n, Daniel.

—Encara he de posar les meves condicions.

—No hi ha condicions.

Obre els batents, els braços en creu, i fa jugar els llistons de la persiana.

—He estat estúpida d’accedir…

—Què dius, ara? Estúpida d’accedir… Si fins parles d’una altra manera!

La noia parpelleja, el rostre ombrejat de nou cap a la cambra.

—Quan ens vam casar ell sabia qui era. Una mica més de porqueria no el farà canviar.

—Ja ho veurem.

—Va casar-se enamorat i encara ho està.

—Però tant?

Va atansant-se-li i ella, al seu torn, camina cap al tocador.

—Diuen que les dones sou molt clarividents…

Ella dreça el cap, atenta.

—A què et refereixes?

—Que ara ja ets una cosa acostumada, per ell. ¿Fa temps que sou casats, oi?

—Gairebé un any.

—I jo puc esperar-ne un altre si convé. Quan ell ja no et vegi amb els mateixos ulls, si és que encara t’hi veu. I puc fer més…

Reflexiona, les mans remuntades fins als malucs:

—Sí, puc fer més. Puc enviar còpies als seus amics, a la família… Et sembla que li agradarà? Quin efecte et creus que els faria, a les seves relacions de negocis…

—No té negocis; és professor.

—Doncs a les famílies dels seus alumnes, als seus superiors… Acabaria per avorrir-te, Montserrat. Saps que puc convertir la teva vida en un infern?

Ella calla, una mà recolzada al respatller de la cadira, els ulls baixos.

—I tu no ho deus pas voler, ni per tu ni pel teu fill…

—Què vols, doncs, diners?

—Què, si no? Sí, diners…

—Si et penses que som rics…

—Si fóssiu pobres, no viuríeu en una casa com aquesta.

—La hi va pagar el seu pare.

—Ah, de manera que és vostra i tot… Què ensenya, ell?

—Idiomes, anglès…

—Això es paga bé… I tampoc no vull demanar-te res d’impossible. M’acontentaré amb una petita quantitat mensual.

—Això vol dir que no em donaries les fotos?

—Per ara, no.

—Ja comprenc…

Va tombant-se, s’asseu i reclina el front sobre el palmell.

—Aquell dia que et vaig conèixer sí que hauria valgut més que m’hagués mort…

—Ho podies fer, també a mi m’hauries evitat disgustos.

Ella redreça el cap, el mira a través de l’espill on tots dos es reflecteixen.

—Acabem… Quant vols? Però d’una sola vegada.

—Potser no ho podries pagar.

—Vull les fotos, no em fio de tu. Sé que no me les tornaries mai, que estaria a mercè del teu caprici.

—T’has d’exposar.

—Tu digues el preu.

—Cent mil.

Ella rebutja violentament la cadira, es posa dempeus, i ell es redreça també, la fita.

—Deus estar boig!

—És així.

—Ni a ells no els havíem demanat mai tants diners!

—Tampoc no eren tantes fotos. Ni m’havien fet cap mal.

La noia s’allunya, camina cap al llit, al costat del qual es queda capbaixa, i ell espera fins que diu:

—I si m’avingués a pagar una quantitat mensual?

—Aleshores, tres mil. Cent pessetes diàries.

—I d’on vols que les tregui?

—No ho sé. Però jo he de viure.

—A la meva esquena…

—Per què no? És una bona idea… Coneixes totes les habilitats de l’ofici.

Ella no replica, es deixa caure sobre el llit, on reposa amb les dues cames una mica esteses, una mica separades, les mans sobre la falda.

—No series la primera senyora casada que fa coses d’aquestes, i moltes no tenen el teu entrenament.

La noia alça el cap, el mira com de molt lluny, però ell va atansant-se-li.

—Fes les combinacions que vulguis, però cada mes, trinco trinco, vull les tres mil. Si pagues, t’asseguro que no em veuràs més per aquí.

—¿No se t’ha acudit que per menys de la meitat del que em demanes podria comprar-me un assassí?

—Per què no ho fas, doncs?

Passa cap a l’altra banda, recull l’americana, se la tira sobre l’espatlla i s’adreça a la porta.

—Ja tindràs notícies meves…

—No, espera’t!

S’ha precipitat a través de la cambra, però ell fa encara un pas, allarga la mà cap al pom.

—Espera’t… Podria comprar-les d’una en una…

—No; ha de ser com t’he dit.

—Però jo no tinc cap prova que les tens!

—Molt bé, la tindràs demà!

I acciona el pom. Ella avança més, es col·loca contra la porta.

—Tres mil pessetes no te les puc donar. Mil, si de cas.

—Per qui m’has pres?

—T’asseguro que no puc!

Observa els seus ulls angoixats que el miren gairebé sense parpellejar, profunds i blaus.

—Molt bé, que no sigui dit que t’escanyo. Dues mil, però ni un cèntim menys. Dues mil. El primer pagament ara mateix.

Continuen mirant-se, en silenci, fins que ella abaixa l’esguard i diu:

—Espera’m aquí. Miraré si les trobo…

Sol, es posa l’americana, examina concisament el seu entorn, va cap al tocador, obre un calaixet, l’escorcolla i treu els dits amb un anell, però després d’estudiar-lo el torna a deixar, tanca i es desplaça cap a l’armari de línies rectes i severes. Regira entre la roba, palpa els vestits que hi ha penjats en una banda, descobreix una agulla clavada en una corbata, se la fica a la butxaca, continua escorcollant, ensopega amb una capseta, però només hi ha unes medalles de coure.

—Què fas?

La Montserrat és a la porta, que va tancant, i ell li somriu, ajusta l’armari.

—Mirava una mica per aquí…

—No hi ha res que t’interessi.

Allarga la mà, amb quatre bitllets.

—Té.

Ell els mira, els pren.

—A primers de cada més, et telefonaré i convindrem un indret on trobar-nos…

—Te’ls enviaré. Has dit que em donaries una adreça.

—No he dit res. Més val que ens trobem.

—No et pensis que s’ha de tornar a repetir això d’avui.

Ell riu, plega els bitllets i se’ls desa a la butxaca.

—No et preocupis, ens veurem a l’aire lliure. ¿És a la guia, el vostre telèfon?

—Sí. I ara vés-te’n.

—Naturalment.

Passa pel seu davant, i ella es retira una mica de la porta.

—M’agrada que siguis raonable.

—Vés-te’n.

Ell torna a riure, però ara obre la porta, ajusta sense mirar-la i s’allunya corredor amunt. En arribar al rebedor, s’atura un moment, llambrega cap a l’altre extrem, on no es veu ni se sent ningú, i aleshores continua caminant cap al fons.

Ella és a la cuina, inclinada davant la nevera elèctrica.

—Lluïsa…

—Ah!

Es redreça, sobresaltada, i es tomba amb un moviment ràpid de tot el cos.

—Et dius Lluïsa, oi?

—Sí.

La veu li tremola una mica, es passa nerviosament una mà pel davantalet lligat a la cintura.

—No t’has d’espantar.

—És que m’ha sobtat, estava distreta.

Ell assenteix amb el cap, es fica la mà a la butxaca.

—Quants anys tens, Lluïsa?

—Divuit. Els faig demà.

—Ah! I tens festa?

—No, fins diumenge.

Ell es treu els bitllets i els hi mostra, escampats.

—Mira, són dues mil pessetes…

—Sí.

—Què penses fer? Vull dir d’això que has vist.

—No res. No diré res a ningú.

—Per què?

—No és cosa meva. La senyora pot fer el que vulgui.

—Així m’agrada, Lluïsa. Ets una noia discreta.

Li allarga els bitllets.

—Té, són per a tu.

—Per a mi?

—Sí. I en pots guanyar d’altres. Què fas, diumenge?

—Surto amb unes amigues.

—Però no deu ser obligatori, és clar.

—No, això no.

—A quina hora surts?

Ella arronsa imperceptiblement les espatlles, i els pits menuts se li mouen per sota la roba del vestit.

—Cap a les quatre, quan he acabat de rentar plats.

—Ens podem trobar a la cantonada de General Mitre. Què et sembla? Abaixa els ulls, esguarda cap a la nevera, que s’ha quedat oberta, la tanca amb un petit cop de mà.

—Més valdria que ens trobéssim més lluny.

—Per què?

Ella continua mirant la nevera.

—És que al poble hi tinc xicot.

—No vols que et vegin, oi?

—No.

—T’hi vols casar, doncs?

Ella torna a moure les espatlles, fa una lleu ganyota amb els llavis sortits.

—No ho sé. No fa cap mal tenir-lo.

—A les cinc t’esperaré a la plaça d’Espanya, a les Arenes. Et va bé?

—Sí, allò queda lluny.

Ell allarga la mà, li toca les natges.

—Fins diumenge, doncs.

La noia alça l’esguard.

—Suposo que la senyora no n’ha de saber res, de tot això.

—No; la senyora no ha de saber res de res.

Torna a palpar-la, lleugerament, sense insistència, i després li dóna un copet a la cara.

—Fins diumenge. I desa’t això.

Ella mira els diners, somriu:

—Sí.