2

La rata, grisa i peluda, s’esmunyia arran de façanes i, després d’una breu vacil·lació, féu una correguda a través de la vorera, sota la qual s’aturà. En Daniel, amb el nas encastat contra el vidre del balcó, observava el carrer buit i l’animal, que mirava desconfiadament a totes bandes. Quan va emprendre una altra correguda, però, i sortí del seu camp visual, es girà cap a l’habitació, on la mare feia el llit en silenci.

—Tinc gana…

—Acabes de dinar. Més tard ja et donaré berenar.

Inicià un petit trot cap a la dona, però seguidament canvià de direcció i sortí per la porta del corredor. No hi havia electricitat, i el pare remenava calaixos a la llum d’un ciri molt llarg que sobresortia del coll d’una vella ampolla de xampany.

—Què fas?

L’home no contestà. S’havia assegut en una cadira baixa i tenia el calaix al seu davant, per terra; en treia tot de papers, els desplegava i, inclinat cap al ciri, els examinava abans de deixar-los damunt la taula o en un munt que es veia al costat de la cadira. Va atansar-s’hi més i fregà la flama pestilent que s’aixecava cap al sostre.

—Que et vols cremar?

Va donar un cop d’ull als papers escampats sobre els rajols vermells, es culivà i, de sota una mena de llibre molt primet, en va treure un rectangle de cartó. El pare aixecà de nou l’esguard.

—No toquis res.

—Jo ho vull…

—A veure?

I gairebé sense mirar-ho, afegí:

—Molt bé. Però no amoïnis.

Pel corredor s’atansaven uns peus que corrien, i la veu d’en Francesc cridà:

—Mare, mare! La nena s’ha fet pipí per terra!

—Què escandalitza, aquest?

La dona va sortir per la porteta de la seva cambra i, a la llinda del despatx, coincidí amb el noi, que començà de nou:

—La nena…

—I per què la deixes sola? ¿No saps que es pot cremar amb l’estufa?

Tots dos van precipitar-se corredor enllà i en Daniel continuà contemplant les mans del seu pare, que furgaven en les profunditats del calaix. Darrera seu hi havia uns prestatges plens de llibres esvellegats, submergits en l’ombra del cos, el qual, per obra de la flama, semblava dansar.

—No t’acostis tant.

Va separar-se una mica, tornà a mirar el cartró que tenia a les mans, en el qual es veia un home d’uniforme, amb un fanal i una mena de llança, i decidí:

—Ho retallaré.

Però després se n’oblidà, perquè el pare havia tret una menuda peça de roba, triangular, amb quatre barres molt vermelles que alternaven amb tot de pinzellades grogues. Al capdamunt hi havia una estrella solitària. Mig allargà els dits:

—M’ho dónes?

Ell contemplava la senyera, com si no l’hagués sentit, i després s’incorporà a poc a poc, feixuc, es tombà cap als prestatges i escollí un llibre voluminós. L’obrí i, entre les pàgines, doblegant-lo una mica per la punta, col·locà lentament el petit llenç.

—Per què fas això?

—És la nostra bandera.

—Les que hi ha fora són més grosses.

L’home es tombà d’esquena per deixar novament el llibre que estrenyia entre les mans.

—Ara ja no n’hi ha cap.

—Per què?

—Tothom les ha amagades.

Es passà una mà bruta de pols pel front.

—No facis més preguntes…

Es va ajupir cap al munt de papers que hi havia per terra, el recollí i ell va sortir darrera seu quan va veure que abandonava el despatx. El corredor semblava molt fosc, però al capdavall es dibuixava una faixa de llum; penetrava per la porta entretancada del menjador, on la mare era inclinada sobre la menuda, que pernejava damunt la taula. A l’altra banda, prop de l’estufa, en Francesc fullejava un llibre d’imatges.

—Tens la cuina encesa?

La dona no es tombà.

—Sí. Però no sé si s’ha cremat tot, ja.

—Ara ho veurem.

En Francesc també s’aixecà i tots tres passaren a l’habitació del costat, llarga i fonda, amb la cuina econòmica a una banda. Per una juntura de la canonada sortia una mica de fum, i també se n’escapava un filet entre les rotllanes del fogó. El pare deixà els papers damunt la llosa, despenjà el ganxo i desplaçà els dos anells de ferro. Una flama somorta eixí a la superfície, fregant tot el paper calcinat de l’interior. Ell allargà el nas.

—No t’hi acostis tant…

L’home va remenar entre el garbuix de lletres i d’impresos, deixà el ganxo i s’apoderà d’uns quants papers de la pila; els introduí al forn.

—Vull fer-ho jo.

En Francesc s’havia avançat i allargava les mans.

—Fuig…

Però es repensà i digué:

—A poc a poc, eh? Si no, s’apagarà el foc.

Va separar-se de la cuina i, des de darrera, observà les manipulacions del seu fill gran; després anà fins a la pica, agafà un vas i obrí l’aixeta. Ell hi corregué:

—Tinc set.

El pare mig somrigué:

—Perquè en tenen els altres, oi?

Va beure, llençà l’aigua que sobrava i tornà a omplir mig vas.

—Té.

Esperà, li prengué el vas de les mans i tornà a deixar-lo damunt la llosa. En Francesc, aplicat, anava ficant papers dins del fogó, la flama del qual encara s’havia animat més.

—No et cremis, eh?

S’allunyà cap a la porta, i en Daniel va atansar-se al seu germà, al qual mirava en silenci. Fora, la mare deia alguna cosa, però el pare no replicava. En Francesc recollí uns quants papers més, els retingué entre els dits.

—Per què ho cremen?

El seu germà digué:

—Són coses de la guerra.

—Ja no n’hi ha, oi?

No va esperar la resposta i va girar-se; havia ressonat el timbre de la porta del pis, que funcionava perquè no era elèctric. Va córrer cap al menjador i ell i la mare, que duia la menuda en braços, arribaren simultàniament al cancell.

—No et posis entre les cames…

Era en Llorenç, el marit de la Filo bacallanera, el qual sense saludar va dir:

—Ja entren.

En Daniel va veure que ell i la mare es miraven amb una expressió concentrada i greu, i estirà les faldilles de la dona.

—Qui, mare?

Però ella preguntava:

—Ho han dit per ràdio?

Des del despatx, la veu del pare cridà:

—Llorenç?

—Ja podeu passar, ja…

Es van moure tots cap a l’interior, orientats per la resplendor del ciri. El pare havia tret un altre calaix, que reposava damunt el primer, encara per terra, però no havia tingut temps d’examinar-lo. Els mirava, i l’home, des del llindar digué:

—Entren per Pedralbes, per la Gran Via, per Sants…

Ell tornà a estirar les faldilles de la dona.

—Qui, mare?

—Els feixistes.

Va passar cap a la porteta ajustada que comunicava amb el dormitori i, amb un esguard a la menuda que duia en braços, explicà:

—La posaré a dormir.

El nen va adonar-se que els dos homes no li’n feien cap cas, perquè continuaven mirant-se i el pare brandava una mica el cap. Després desplaçà els ulls cap a la taula, on hi havia un petit calendari de despatx.

—Vint-i-sis de gener… S’acaba un malson i en comença un altre.

L’home de la Filo bacallanera es va treure una petaca desinflada, l’obrí i l’allargà al pare.

—Potser no durarà gaire. De la manera que van les coses, a fora…

—Si hem de confiar en una altra guerra!

Va abocar una mica de tabac al palmell i va treure’s el llibret de fumar de l’americana. En Llorenç preguntà:

—Heu vist quins carrers?

—No; fa dos dies que no surto.

Assenyalà cap al calaix que tenia davant, i l’home assentí.

—Tot Barcelona és plena de papers… Us en havíeu d’haver anat, vós.

La veu de la mare, una mica dura, s’alçà des de la porta de comunicació, que ajustava darrera seu.

—Per què? No ha fet pas res.

El pare aixecà les mans, amb la cigarreta a la boca encara sense encendre.

—No poden molestar tots aquells que han tingut càrrecs responsables en empreses, fàbriques, tallers…

—Poden fer el que vulguin.

—Però no ho faran.

L’home de la Filomena s’inclinà per tal d’encendre a la flama del ciri.

—Així, ¿vós us creieu tot això que diuen de les mans tacades de sang?

—No crec res… A més, ¿on podia anar, amb tres criatures i la dona?

Ningú no replicà i ell va inclinar-se al seu torn cap al ciri. Va treure una mica de fum pel nas i afegí:

—Perdré el treball, això sí.

La mare va fer un pas cap a l’altra porta.

—No ho saps. L’amo, sempre l’heu tractat bé.

—Potser ell no opinarà el mateix.

Va riure lleument, però la mare ja es girava cap enfora i mirava corredor enllà.

—Quina olor de fum… Francesc!

Va córrer cap a l’altra banda del pis, però cap dels dos homes no es va moure. Només el pare digué:

—Seieu, Llorenç. No us farà res…

Ell ja s’havia disparat també, darrera la mare, però no va aconseguir-la fins que ella ja era a la cuina, on el seu germà desapareixia darrera una cortina de fum que s’espesseïa ràpidament.

—Què has fet?

Estossegà mentre es precipitava cap al fogó; amb les mans, sense agafar el ferro, va recollir les rodones, les va empènyer cap a l’obertura i estirà l’altre braç per tal d’obrir la finestreta que donava al jardí de la Roser.

—Sortiu d’aquí. No se us pot deixar sols.

En Francesc va desplaçar-se cap al menjador, on en Daniel esperava, i la mare també sortí darrera, s’adreçà a la porta de la galeria i l’obrí.

—Sempre feu desgràcies!

—És que no volien cremar…

—No els hi haguessis posats tots de cop.

Va quedar-se escoltant, perquè d’algun indret, on tenien la ràdio molt forta, venia la veu d’un locutor que parlava enrogalladament. Ell va atansar-se també als batents, però la dona el rebutjà.

—Surt, que fa fred.

De mig corredor estant, el pare cridà:

—Quimeta, la nena plora…

—Déu meu!

Féu mitja volta, es desplaçà cap a la porta i digué:

—Deixeu la cuina tranquil·la, eh? I entreteniu-vos amb alguna cosa.

Van mirar-se, en Francesc amb els ulls irritats pel fum. En veu baixa, comentà:

—No podem jugar a res, tan pocs…

S’havia tornat a apropar al balcó i, després d’una ullada furtiva al corredor, obrí una mica més les dues fustes i s’esmunyí cap a fora. Sota, el petit jardí de la Roser, amb la seva figuera, les branques de la qual ombrejaven el peu de les escales que davallaven des del pis, es veia abandonat, tot ple de fulles marcides, amb unes quantes canyes que restaven del rectangle de tomaqueres que la noia havia plantat l’estiu anterior.

De cua d’ull observà que en Francesc havia sortit al seu darrera, però no es va tombar fins que ell digué:

—Si hi poguéssim baixar…

—La Roser no ho vol, a l’hivern. Ni la mare.

—No hi és, la Roser, ara.

—On és?

—No ho sé.

—I el nen, tampoc?

—No hi ha ningú.

En Francesc llambregà cap a la porta i després, d’un salt, s’enfilà a la barana, una mà arrapada a la paret.

—Vigila que no vinguin.

—Què fas?

Va veure que se subjectava a la canonada vella que baixava del pis dels bacallaners, i aleshores digué:

—Jo també.

—Tu, no.

S’havia girat, un peu al sortint de la galeria, l’altre sobre l’anella de ferro que, una mica més avall, subjectava la canonada al mur.

—Per què?

—Ets massa petit, encara.

Van aixecar el cap, perquè algú trucava als vidres, però no eren els de la seva eixida, i tots dos passejaren els ulls cap a les galeries veïnes. Darrera la de l’altra banda hi havia una bossa fosca que ja obria la finestra. La vella Munda s’abocà enfora.

—Francesc, que vols que ho digui a la teva mare?

Ell va desafiar-la:

—No faig res!

En Daniel, prudentment, anà retrocedint cap a la porta i esperà mig endins i mig enfora. La vella udolà:

—Quimeta! Quimeta!

En Francesc saltà de nou la barana, el va empènyer cap al menjador i ajustà al seu darrera amb tanta força que els vidres ressonaren. Va treure la llengua i remugà:

—Vella bruixa!

Ell mirava temoregament cap al corredor, però continuava fosc i no s’hi veia ningú. Del fons, li arribava el rondineig de la veu dels homes que encara parlaven.

—No es pot fer res!

Va girar-se i ell el seguí cap a la taula; el noi s’assegué davant del llibre d’imatges, al costat de l’estufa que gairebé no desprenia escalfor. S’ajupí per tal de recollir el cromo que hi havia per terra, però era la targeta amb l’home del fanal que el pare li havia donat.

—Mira.

En Francesc allargà la mà, però ell havia vist la petita lluïssor dels seus ulls i va retrocedir cap a la porta. Després trotà cap al despatx. La nena es devia haver tornat a adormir, perquè la mare també era a l’habitació, recolzada a la taula. Els dos homes encara fumaven i el pare seguia traient tot de papers. En Llorenç deia:

—No hi he volgut anar, jo.

—Ho comprenc.

Ell s’atansà més al calaix, ullant cobejosament tots aquells tresors. La mare preguntà:

—Per què no jugueu, tu i en Francesc?

—Jo vull retallar.

Mostrava la targeta, però els ulls se li n’anaren tot seguit cap al petit feix de bitllets que el pare tenia a la mà i que exhibia dient:

—Les economies…

—Si no en teniu de sèrie…

Va contestar la mare:

—Mai no ens en hem preocupat, nosaltres… Vaig a busca te unes tisores.

Passà cap a la porta mentre el pare deixava els diners damunt la taula, separats de tot. En Llorenç comentava:

—Els «Murga» ho han sabut fer.

—Ells n’han guanyats força amb el forn.

—Per això. Com que ja es temien el desastre, han preferit construir-se de nou la casa.

—Han anat de pressa, sí.

Tornà a agafar els diners, indecís, i tots el miraren. Ell va avançar tímidament una mà.

—Me’n dónes un?

El pare desplaçà els ulls, sempre amb la mateixa indecisió.

—Què en vols fer? Retallar-lo, també?

—Sí.

—Això, o que es floreixin en un calaix…

Va separar-ne un i ell el va prendre llestament; era un mica rebregat i va planxar-lo contra la cartolina amb els seus ditets. El pare deia:

—Fa una cosa estranya, trobar-se de sobte sense ni cinc. Mai no n’hem tinguts gaires, de diners, però encara no m’havia passat mai…

—Potser valdran, de moment. Si molt convé, tot són enraonies.

—No ho crec pas.

—De tota manera, pel que pugui ser, nosaltres n’hem guardats uns quants de seriats. No molts, potser dos mil, perquè la gent ja no en donaven, ara.

—Potser no en tenien.

—Potser no.

La mare tornava a entrar amb unes tisores sense punx les hi allargava.

—Té.

El pare deixà novament els bitllets damunt la taula, el mirà.

—Si vols retallar, vés al menjador. No vull més papers per aquí.

La mare digué:

—Anem. Carregaré l’estufa, que es deu estar apagant…

Van sortir agafats de la mà, però després ella se’n va desprendre i, al menjador, arrossegà una cadira cap a la taula. En Francesc aixecava els ulls.

—Gairebé no s’hi veu, mare…

—No.

Entrà a la cuina, d’on encara sortia una mica de fum, i retornà amb un portabugia tot brut de cera; com per a ella, féu:

—Sort que vaig fer provisió.

Va deixar-la damunt la taula, prop d’on seia en Francesc, i va treure’s una capsa de llumins del davantal, per encendre-la.

—Vine cap aquí, Daniel; us hi veureu tots dos.

Saltà de la cadira i tornà a arrossegar-la per damunt dels rajols bastos, i la mare va desplaçar-se cap a la porta de l’eixida, la tancà definitivament.

—Ja gairebé no hi ha fum, ara.

Ell s’havia enfilat sota la mirada d’en Francesc, que contemplava el bitllet, obrí les tisores i va treure la llengua.

—On l’has trobat?

—El pare en té molts.

—Doncs jo també en vull un.

S’esmunyí per un costat de cadira i va córrer cap al passadís. La mare havia tornat a obrir la porta de la cuina i va sortir amb tres tacs de llenya, els deixà damunt la petita plataforma que sostenia l’estufa i després, amb la rotllana de ferro colat alçada, tornà a ajupir-se per tal de recollir-los i els mà deixant caure un a un en el fogar. Va desaparèixer de nou cap a la cuina i ell sentí el raig de l’aixeta.

—Tinc set, mare.

La veu digué:

—És massa freda, l’aigua.

—El pare me n’ha donat.

—Si te n’ha donat, doncs, no en pots tenir.

Sense resposta, va aplicar-se en la delicada tasca d’anar resseguint la silueta del vigilant, els dos bracets recolzats al caire de la taula, la llengua contra la galta, que semblava inflada. Les tisores se li van escapar una mica i practicaren una breu incisió en la cama de l’uniformat i deixaren un queixal darrera la fulla d’acer, que avançava. La mare aparegué a la porta de la cuina i digué:

—D’aquí a una estona, si vols, et donaré berenar. Encara hi ha una mica de cacau.

—Sí.

S’entregirà, perquè amb l’esquerra, que subjectava la cartolina, es feia ombra; retallà una mica més i, com que l’ombra persistia, saltà de la cadira i se n’anà cap al balcó, al costat del qual s’assegué. Un moment després, la mare deia:

—No t’hi vull, per terra. Els rajols són gelats.

—No m’hi veig bé, a la taula.

—Vine. Doneu més feina…!

Va seguir-la dòcilment i tornà a instal·lar-se. Ella examinava la il·luminació i desplaçà l’espelma cap a la dreta.

—I ara?

En Francesc entrava corrents; venia amb la mà alçada i entre els dits exhibia un bitllet.

—Me l’ha donat!

La mare va redreçar-se.

—També vols retallar, tu?

—Jo el guardo. És de cinquanta.

Anà cap al moblet de la ràdio, avui muda per ordre del pare, i de sota, on es veien tot de quaderns i llibres escolars, n’agafà un i el portà cap a la llum. Quan l’obrí en saltaren tot de cromos, i ell els anà recollint, però en Daniel ja tornava a retallar, ara més atent que mai, perquè arribava a aquella mena de llança que sostenia l’home. La mare havia posat la mà damunt la seva espatlla, però la retirà i caminà cap a la porta. Abans de desaparèixer, advertí:

—I no toqueu l’estufa.

En Francesc digué:

—Gairebé no fa escalfor.

—Aviat en farà. Hi he tirat llenya.

Van quedar-se sols, enmig d’un silenci que el lleu rondineig procedent del despatx no interrompia, lliurats a llurs tasques absorbents. La ràdio dels veïns havia callat i de fora no arribava cap remor, perquè la ciutat, en aquella banda, era morta.

Els dits que sostenien la llança eren difícils de fer; va treure una mica més la llengua per tal d’ajudar-se i anà inclinant la cartolina cap a una i altra banda, segons exigia la disposició dels nusets de l’home. Ara i adés s’interrompia un moment, les tisores retrocedien per eliminar un sortint massa pronunciat, i tot de petits fragments de paper anaven omplint la taula més i més il·luminada per l’espelma a mesura que la llum de fora cedia.

Flames i ombres se li passejaven pels ulls, va tancar-los un moment i els tornà a obrir; les mans, lentes, premien les tisores, que s’emportaren tot un extrem de cartolina que li feia nosa; va entregirar el cromo, avançant per l’altra banda de la llança una mica escapçada, deixà relliscar els braços i les parpelles se li van cloure de nou amb un petit estremiment…

En obrir-les, tot era fosc al seu entorn, però després va veure la tènue lluminositat que es filtrava per la porta del corredor i sentí les veus que parlaven al costat del cancell, que acabaven de tancar amb un cop. Va moure els braços i ensopegà amb alguna cosa, que cedí, i mentre retrocedia xisclà:

—Mare, mare!

Per l’altra banda l’empresonava també una mena de reixa, i va subjectar-la amb les mans mentre cridava més fort:

—Mare, mare!

Grans ombres dansadores es dibuixaren per la paret del costat de la cuina, empeses cap al fons per la claror que progressava ràpidament pel corredor, i la mare, molt a prop, digué:

—Ja vinc!

Va entrar mig corrent, el portabugia al seu davant, ben separat del cos, i darrera venien la Filomena bacallanera i en Francesc.

—T’has espantat?

Només va moure el cap i aleshores s’adonà que les reixes eren dues cadires, que algú havia col·locat a banda i banda, encastades contra la taula perquè no cedissin massa fàcilment. La mare digué quasi rient:

—Quina dormideta que has fet!

L’habitació era càlida i, a l’altre costat de taula, l’estufa rondinava amb una sonoritat agradable; va estirar els bracets i va escampar tots els retalls de cartolina, però les tisores havien desaparegut. La Filo digué:

—Aquest ha aprofitat el temps.

—Què passa?

Era la veu del pare, el qual entrava amb en Llorenç. Sense esperar resposta, afegí:

—Que bé s’hi està! Començava a tenir fred…

—Havies d’haver vingut a fer-ho aquí.

—Ara ja he acabat.

Fitava la Filomena, i el seu home també; aquest preguntà1:

—Què, ja els has vistos bé?

Ella va moure el cap mentre la mare separava les cadires de la taula.

—Sí, i t’asseguro que valia la pena.

—Fotre!…

Però la dona explicà, impertorbable:

—Hauries vist que no vivíem entre la mena de gent que ens pensàvem… Tota la Gran Via era plena de persones que cridaven i victorejaven. N’hi havia que els tiraven flors i algunes noies abraçaven i besaven els soldats…

El pare escoltava amb les mans caigudes al costat del cos i en l’esguard d’en Llorenç hi havia una lluor despectiva.

—… I homes també! Mai no m’ho hauria pensat. De tot arreu sortien banderes espanyoles, i en altres balcons hi havia domassos… I vinga passar tancs i canons tots plens de soldats amb camises blaves i gorres vermelles. Com a espectacle…

L’home la va tallar:

—Ara ho has dit… Devia fer fàstic!

Va mirar-se el pare, però aquest digué:

—L’ocupació ha començat.

Després, lentament, va girar-se i desaparegué cap al corredor fosc. Va fer-se un llarg silenci que ell trencà:

—Tinc gana, mare!

La dona semblà despertar-se, parpellejà i, amb la mateixa lentitud que el pare, donà la volta a la taula per tal d’adreçar-se a la cuina.

—Sí, ara.

I tornà a fer-se el silenci.