3

Quan va sentir els passos que pujaven per l’escala i, després, els cops d’algú que tustava la porta amb desusada energia, era assegut a l’orinal, perquè la mare no volia que li mullés l’estora que hi havia entre els dos llits, i la comuna era a l’altre extrem de pis, a l’eixida. El pipí va estroncar-se-li i només passat un moment revingué en un filet molt prim i discontinu que gotejava contra el fons de porcellana.

Els cops van tornar a sentir-se, encara més forts i prolongats, però en Francesc no s’havia despertat; dormia molt llarg amb el cap cobert com de costum. Va mirar a una i altra banda, esmaperdut, i es redreçà. L’orinal li va quedar enganxat a les natges i després dringà per terra, gairebé inoït per culpa dels cops.

A la cambra del costat la veu del pare cridà:

—Un moment, un moment!

Tots dos van xiuxiuejar i ell es posà a córrer cap a la porta de comunicació, que sempre quedava mal ajustada, acabà d’obrir-la i va treure el nas. El pare saltava del llit i la mare era mig incorporada, expectant.

—Qui és, pare?

L’home aixecà l’esguard.

—Què fas, tu, aquí?

—Feia un pipí.

L’home, que s’havia acabat de calçar les sabatilles, es redreçà i la mare va treure les cames darrera seu en el moment que trucaven de nou amb urgència.

—Torna-te’n al llit…

La veu li tremolava, i l’home va girar-se, li posà la mà damunt l’espatlla, però després, sense una paraula, avançà cap a la porta del despatx, que comunicava amb el corredor.

Ella va agafar la bata, se la posà ràpidament i repetí:

—Torna-te’n al llit…

Però ell es va quedar a la porta, on s’havia aturat, i escoltà, mentre la dona feia també el camí del seu marit. El pare ja havia obert, perquè ara ja no trucava ningú i se sentia remor de veus.

Entrà de nou a la cambra, on en Francesc encara dormia, i anà a empènyer la porta que donava directament al corredor. El cancell ja era tancat i els tres homes, dos d’ells embarretats, es movien darrera el pare que venia cap al despatx. La mare s’havia immobilitzat al llindar i tenia les mans reunides sobre el pit. El pare digué:

—Són inspectors.

Ells inclinaren una mica el cap, sense obrir la boca.

—Què volen?

—Se m’enduen.

Un dels embarretats, que tenia un nas molt prim i una boca que se li menjava part de les galtes, afegí en castellà:

—També tenim ordre d’escorcollar la casa.

La mare abaixà les mans i tragué un filet de veu:

—Ell no ha fet res.

—No et preocupis, Quimeta; seran unes preguntes…

Tenia les faccions una mica descompostes, però semblava guardar la serenitat. Un altre dels homes, el que no duia barret, urgí:

—Parli’n en castellà.

—Per què?

I l’altre, amb duresa:

—S’ha de parlar en castellà.

Ell va encongir-se tot, arraulit al llindar de la porta, però ningú no el mirava.

—Aquí no; sóc a casa meva… encara.

El del nas prim digué:

—Deixa.

Assenyalà cap a la porta que hi havia darrera la mare i preguntà:

—Què hi ha, aquí?

—El nostre dormitori.

Va fer una indicació als altres dos homes i ells avançaren una mica, però després van haver d’aturar-se perquè la mare es movia molt lentament. El del nas prim digué al pare:

—Vostè també.

Van desaparèixer tots, i ell se sentia com invisible, perquè ningú no li havia adreçat la paraula. Retrocedí cap a l’interior de la cambra i s’atansà a l’altra porta, que s’havia quedat badada. El del nas prim observava el dormitori des de l’entrada, però els altres dos ja havien obert un armari i hi furgaven sorollosament.

—Em despertaran la nena…

Però no van fer cap cas de l’observació de la mare; continuaven traient els calaixos de la part baixa, i ficaven les mans entre la roba, bo i desordenant-ho tot. Un d’ells va redreçar-se, es tombà cap a l’altra porta del moble i l’obrí. L’home del nas prim, que havia desviat l’esguard, féu:

—El seu fill?

Ell va retrocedir una mica mentre la mare, girada, avançava amb un pas vacil·lant. El pare explicà:

—En tenim tres.

—Torna al llit, Daniel.

No li’n va fer cas, tot i les llàgrimes que la veu traspuava, i en canvi preguntà:

—Qui són, mare, aquests homes?

Va agafar-lo pel braç i, sense replicar, se’l va endur cap al seu dormitori; darrera d’ells, l’home del nas prim pegà llambregada a les quatre parets, als llits, però no entrà.

—Fica’t al llit, que és molt…

Però aleshores la veu se li trencà definitivament i, feixuga, es deixà caure sobre el matalàs, una mà contra la boca.

—Mare, mare…

Ella allargà sobtadament els braços, li cenyí el cos i el va prémer contra seu. Després es quedà quieta, mirant al seu davant, i quan ell s’entregirà va veure que en Francesc, encara ajagut, tenia els ulls oberts.

—Que no es troba bé?

Però ja desplaçava l’esguard cap a la porta de comunicació, perquè alguna cosa havia caigut als homes i un d’ells deixà anar una paraula gruixuda. La mare gemegà:

—És la policia; han vingut a buscar el pare.

En Francesc es precipità fora del llit, ficà un peu a l’orinal, que ningú no havia retirat, i, vessant-lo darrera seu, corregué cap al dormitori.

—Pare!…

La dona acostà la galta contra la seva i ara sanglotava sense retenció. Un líquid amarg li pujà als ulls i, mentre les seves llàgrimes es barrejaven amb les de la mare, baladrejà com si el matessin.

Una mà el sacsejava per l’espatlla, però ell enfonsà la cara contra el coll de la dona, i va caldre que el pare l’agafés per sota les aixelles i s’assegués també al llit per decidir-lo a abandonar aquell refugi olorós de colònia.

—Daniel… Daniel, mira què et dic…

Tenia una veu inhabitual, molt dolça, i ell callà, però d’algun lloc li pujaven uns sospirs profunds, que el sotragueja-ven. En Francesc era darrera l’home, però ell no plorava, i més enllà, a la porta, es veia la figura del policia del nas prim que havia encès una cigarreta.

—No has de plorar… ets gran, tu, ja… i… D’aquí a una estona me n’aniré amb aquests senyors, però la mare es queda…

—Jo no vull que te’n vagis!

L’home va passar-li la mà pels cabells i quan tornà a parlar, la seva veu semblava més cansada.

—És com quan me’n vaig a treballar… després torno, oi?

La mare va aixecar-se precipitadament, perquè tot el llit cedí; a l’altra cambra la petita havia començat a somiquejar. El pare tornà a amoixar-li els cabells, la cara, ara com distret, mentre es deia a ell mateix:

—No passarà res, ja ho veuràs…

La veu de la mare, encara plorosa, parlava a l’altra habitació; devia haver tret la Neus del seu bressol. Desprès, mentre l’home es retirava del llindar i feia un senyal al pare entra amb la menuda en braços i va tornar cap al llit. El pare s’aixecà i digué simplement:

—Queda’t amb ells.

En Francesc decidí:

—Jo vinc.

—No; fes companyia a la mare. Ja torno…

Caminà cap a la porta on l’esperava el policia, va ajustaria i van quedar-se tots quatre sols. La petita s’havia tranquil·litzat una mica i obria i tancava les manetes amb els ulls closos; en Francesc, amb un mormol, preguntà:

—Què li faran, mare?

—No res. Torneu-vos-en a dormir.

Però ningú no va obeir-la, i ell i en Francesc restaren on eren. Al cap d’un moment el seu germà redreçà l’orinal tombat per terra i es va asseure també al caire del llit. La mare, amb veu dolençosa, començà a cantar:

—Dorm, petita, dorm…

Els ulls també se li tancaven, inflats i tot, però els tornava a obrir i fitava el llum de la tauleta, que ell mateix havia encès en despertar-se per fer un pipí. La mare esperà una estona, després s’aixecà i deixà la Neus sobre el llit, ben al mig.

—No feu soroll…

—On vas, mare?

Ella va limitar-se a aixecar un dit, que es posà davant els llavis tancats i tot seguit s’allunyà cap a la porta de comunicació, la qual deixà oberta. Tots dos van mirar cap a la menuda que dormia amb els punys tancats, escoltaren el sorollet de la seva respiració una mica sacsejada i aleshores ell, a poc a poc, perquè el somier no saltés, va aixecar-se també. En Francesc l’advertí:

—Ha dit que no et belluguessis…

—No me’n vull anar pas.

Només es va moure fins a la porta, on s’aturà en veure que la mare continuava a la seva cambra. Els calaixos de l’armari havien quedat mal tancats, les tauletes de nit eren desplaçades i el matalàs del llit penjava cap a una banda. Però ella no se n’ocupava. S’havia tret la bata que duia, la camisa de dormir, i ara, només en calces, s’inclinava cap a la cadira on havia deixat la roba en anar-se’n al llit; els pits, menuts i tremolosos, li penjaven per culpa de la positura, però tot seguit es redreçaren quan ella s’incorporà amb una peça de roba.

Va veure’l gairebé al llindar, que la mirava, però no li digué res ni es tombà d’esquena, i ell va seguir contemplant la seva nuesa amb el cor molt petit, perquè aquella dona quasi no semblava la seva mare; no la hi tornà a semblar fins que, ja vestida de carrer, amb la faldilla i el jersei groc, avançà una mica cap a la cambra i, traient el cap, preguntà baixet:

—Dorm?

En Francesc va fer que sí amb el cap, i aleshores ella se li girà:

—Ajuda’m una mica…

Semblava haver recobrat la serenitat habitual, i amb tot de gestos decidits anava tancant calaixos, sense ordenar-los, a mesura que ell recollia alguns objectes que havien caigut per terra. Ara i adés s’aturava un moment, escoltava, i ell la imitava; però de més enllà del dormitori només venien remors apagades i discontínues, que indicaven que l’escorcoll prosseguia.

—Per què t’has mudat, mare?

Ella obrí la boca, però es repensà, es va asseure a la cadira que hi havia a tocar de l’armari i féu:

—Digues a en Francesc que vingui un moment… No desperteu la nena.

Va córrer cap a la porta de comunicació i s’endinsà per la cambra, cap al llit damunt el qual en Francesc s’havia mig ajaçat, el cap reclinat sobre el braç, els ulls fits en la Neus, que movia les cames.

—La mare vol que vinguis…

La dona no s’havia mogut de la cadira, allargà els braços i els mig recolzà contra el pit. Va dir, sense aixecar la veu:

—Ara me n’aniré a buscar la Carmeta, perquè vingui a fer-vos companyia.

—On vas, tu?

—Amb el pare. Potser no tornarem en tota la nit, no ho sé. Però amb la Carmeta no heu de tenir por.

Ell somiquejà:

—No vull que te’n vagis, mare! No vull…

La dona va passar-se la llengua pels llavis.

—Per esmorzar us farà bunyols d’aquells que t’agraden tant. Ja saps que els fa més bons que jo…

—No vull bunyols!

—Quan torni, et portaré una cosa; una per a cada u.

Ell cedí una mica:

—Quina cosa?

Però en Francesc ja deia:

—No vull res, jo, mare. ¿Vols que la vagi a buscar, jo, la Carmeta?

—No; t’hauries de vestir i… Vindré de seguida.

Retirà els braços i s’aixecà; ell mirava en Francesc amb els ulls plens de llàgrimes, però les va rebutjar i després, automàticament, seguí la mare, que se n’anava cap a la porta.

No va passar del despatx, perquè l’individu del nas prim s’atansava pel corredor i esguardava la dona de dalt a baix.

—On va?

—Vinc amb vostès i de primer vull avisar una veïna perquè s’estigui amb els nens.

—No pot sortir, ara.

Va veure com ella es redreçava:

—També em detenen?

—No; però ara no pot sortir. Ni pot venir amb nosaltres.

—Sola, doncs.

Ell semblà vacil·lar i al cap d’un moment digué:

—Quan siguem fora, faci el que vulgui.

La dona va girar cua, gairebé ensopegà amb en Daniel, l’arreplegà pel braç i se’l va endur. Però l’home els seguia.

—Donaré un cop d’ull a aquesta habitació, si no li fa res.

Ella no replicà, i tots tres passaren d’un dormitori a l’altre. En Francesc se n’havia tornat cap al llit, i els mirava; la nena encara dormia. L’home s’aturà, esguardà al seu entorn, parets i sostres, i tot seguit es va moure cap a l’única tauleta que hi havia, entre els dos llits bessons.

—No la desperti.

Silenciosament obrí el petit calaix, i el tancà, obrí el compartiment de sota i va treure dues capses de sabates, que examinà. Va incorporar-se i va tornar a contemplar l’habitació. La mare digué:

—Què esperen trobar?

Arronsà les espatlles tot girant-se cap a la porta, on es perfilava un altre dels dos homes.

—Ja està, això.

—Res?

—No. El carnet sindical i prou.

L’home del nas prim sortí cap a fora i, de cara al pare, ara també visible darrera l’altre policia, féu:

—És estrany que no el cremés.

—Per què l’havia de cremar? Tots estem sindicats.

—Ho han estat, vol dir… On treballa?

—Porto la comptabilitat de dues cases. Ja saben que sóc comptable.

L’home esbossà un gest.

—Vesteixi’s.

El pare va desaparèixer del seu camp visual, i la mare, per darrera el policia, avançà cap a l’altra cambra; ell va restar al costat d’en Francesc, però tots dos escoltaven, perquè el policia preguntava encara:

—No treballava a la casa «Successor de Josep Arrufat»?

—Sí. I vaig ser el responsable del comitè…

La veu del policia sonà d’una altra manera:

—Ja ho contarà al comissari, això.

—A qui sigui. Tothom ho sap, que no vam matar l’amo ni el vam treure de la fàbrica; ell i els seus sempre van poder menjar.

Hi va haver una pausa, i després preguntà:

—Qui m’ha denunciat?

L’home repetí:

—Ja parlarà amb el comissari.

Un dels policies es va moure d’una banda a l’altra i, darrera d’ell, va avançar el pare amb l’americana a la mà. Les seves faccions havien recobrat l’expressió acostumada i ell va veure que els somreia.

—Daniel… Francesc…

El germà va llançar-se al coll del pare i, per primer cop, un sanglot li esclatà boca endins; ell també va obrir-se en un plor i gemegà:

—Pare, pare…

L’home, culivat, els abraçava i, sense aixecar la veu, digué:

—Despertareu la menuda.

I gairebé alegrement:

—No m’he mort pas, oi?

Va besar-los, i ell se li arrapà estretament al coll. El policia s’impacientava.

—Acabem.

Aleshores el va deixar a terra i s’atansà a la nena, que devia somniar, perquè feia tot de sorollets intranquils. Inclinat al seu damunt, li fregà els cabells amb els llavis i, quan s’incorporà, digué amb un to una mica dur:

—Quedeu-vos aquí.

Ell premia els punys contra els ulls, contra la boca, com si intentés d’ofegar el plor. Els passos abandonaven la cambra, passaven a l’altre dormitori i s’allunyaven cap al despatx i la porta del pis. Va veure que en Francesc es llançava sobre el llit, i redoblà el plor, va caure al costat del seu germà i, tots dos, abraçats, premeren el rostre contra el coixí, que s’anava amarant de llàgrimes.

Li arribà el cop llunyà de la porta i inicià un gest per tal d’incorporar-se, però només es desplaçà una mica cap a la vora del llit, per on li penjava una mà. Uns moments després una altra mà li fregava l’esquena i la veu de la mare digué molt a prop:

—Nens…

Quan va tombar-se, en Francesc ja s’havia assegut sobre el llit; tenia una cara lletja, tot i que ara ja no plorava i, amb la veu mal afermada deia:

—Són dolents, oi?

Va adonar-se que la mare restava indecisa, però a la fi contestà:

—No li faran res.

Entretancà els ulls, cellajunta, s’humitejà els llavis i digué:

—Ara me’n vaig a buscar la Car…

Ressonaven uns cops urgents i ell es va sobresaltar, la vista fita en el corredor invisible, perquè el llum era apagat i la porta ajustada. La mare, com incrèdula, mormolà:

—Han trucat…

Simultàniament, se sentí l’espetec d’un motor de cotxe que engegava carrer enllà i una veu de dona, més propera, que cridava:

—Senyora Quimeta! Senyora Quimeta!… Sóc la Feliça…

La mare talonejà cap al cancell i ell i en Francesc abandonaren el llit, però no es van moure del dormitori, i des d’allí escoltaven.

—Hem sentit l’enrenou i hem pensat… Era la policia, oi?

—S’han endut el meu marit.

—Ah!

Per la porta, que ara s’havia quedat oberta, va veure la dona que vivia al pis que abans ocupava la Roser, i la seva filla, la Magda, una noia de catorze o quinze anys, que duia una bata de color blau elèctric.

—Sempre es presenten en hores així, quan més poden amoïnar…

I la mare mig rondinà:

—Sempre és prou mal hora.

—Sí, això sí… Si podem fer alguna cosa, ser útils…

—No… Anava a avisar la Carmeta d’aquí davant perquè vigili els petits mentre sóc fora.

—No cal; nosaltres… Que se’n va?

—Sí.

Va veure que la dona inclinava el coll abans de dir:

—Ja la comprenc. Però ara, en plena nit…

—Em cal parlar amb algú, saber… A la comissaria sempre hi ha gent. No ens han volgut dir res, ells, els inspectors aquests.

—La Magda pot quedar-se. Oi, filla?

La noia esbossà un petit somrís i digué simplement:

—Sí.

—Em sap greu molestar-les, jo…

—Per això som els veïns, dona! És estrany que no hagi baixat la senyora Filomena, perquè amb els cops que han donat per força ho ha d’haver sentit.

La mare anava retrocedint cap a la cambra, i les altres dues la seguien.

—Són fora, ella i el seu marit. Se’n van anar a veure si trobaven oli per la part de Lleida. Avui havien de tornar.

La noia passà pel costat de la mare i s’atansà al llit, on gairebé tímidament els va dir:

—Hola… Tu ets en Francesc, oi? I tu en Daniel…

En Francesc obrí la boca:

—Sí.

Però en Daniel només va moure una mica el cap en direcció a la noia, que ja esguardava cap a l’altre llit, on la menuda dormia. La senyora Feliça deia:

—Vagi-se’n tranquil·la… A la nena li agraden molt, les criatures.

—Però ella treballa, i si faig tard…

—No, dona! Demà… avui, vull dir, és diumenge.

La mare va passar-se la mà pel front.

—Té raó. Ja no sé… M’ha atabalat tant, tot això!

L’altra aprovà amb commiseració; se li escapà un petit sospir.

—Estic segura que no passarà res; el seu marit és una bona persona.

—Bé l’hi tinc.

—És clar que aleshores nosaltres no érem aquí, però per tot el que he sentit… Només en diran bé, els veïns.

La mare va mostrar una lluïssor burleta als ulls.

—Que vol dir que els ho preguntaran?

—I tant! Sempre ho fan. Volen tenir antecedents, sap?

Ella va assentir, mig distreta, i es girà cap a ells:

—Us hi voleu quedar, oi, amb la Magda?

—Sí, mare.

En Daniel no va dir res, assegut al caire del llit, la boca obstinadament closa.

—Si a l’hora d’esmorzar no fos encara aquí, a la nevera trobaran alguna cosa. Ells ja ho saben.

—No es preocupi, per això. Poden baixar a casa i tot, si cal.

La Magda preguntà:

—No pot caure, aquí, la nena?

—Acostuma a dormir al llitet de l’altra habitació, però si la traiem ara, potser es despertarà.

—Li posaré unes cadires.

Va desplaçar-se fins arran de paret i la mare s’inclinà.

—Ara me’n vaig.

Va besar-los, amb una mica més d’efusió que de costum, i en Francesc se li abraçà un moment; ell, no. Però després aixecà els ulls i va seguir-la amb l’esguard quan s’allunyava cap a la porta, acompanyada de la senyora Feliça. Al llindar va tombar-se breument:

—I feu força bondat, eh?

—És clar que sí. Són molt entenimentats.

—Adéu, Magda.

—Passi-ho bé. I no es preocupi de res.

Col·locava silenciosament una cadira a la banda exterior del llit, i ell va observar el seu moviment de reüll. Fora, la mare va tancar el llum del corredor, que havia encès en acollir les dones, i tot seguit va sentir-se el cop de porta. La Magda assenyalà cap al llit on hi havia la Neus.

—Qui hi dorm, aquí? Tu, Francesc?

—En Daniel. El meu és aquest.

Ella tornava amb una altra cadira.

—Sabeu què podem fer? Perquè encara deveu voler dormir… Jo em quedaré aquí i vosaltres us en aneu al llit dels pares. On dormen?

En Francesc assenyalà cap a la porta de comunicació.

—Ah, molt bé! Així gairebé estarem junts.

Reflexionà:

—Potser valdria més que hi posés una altra cadira, encara.

Però a l’habitació no n’hi havia cap més i va adreçar-se a la cambra del costat, on desaparegué per a reaparèixer gairebé immediatament.

—Apa, ara a dormir.

En Francesc va aixecar-se obedientment, però ell va restar on era, tan quiet que les cames li feien formigor. Ella es tombà.

—Què, Daniel, no vols dormir, tu?

—Quan tornarà, la mare?

—Molt aviat. I tant més aviat com més bon minyó siguis.

Allargà els dits cap a la seva barbeta, la hi sostingué.

—I estic segura que ho ets molt. Si no, el pare i la mare no t’estimarien tant.

Abaixà la mà fins a la seva i ell saltà del llit i va seguir-la cap a l’altra habitació, on en Francesc ja els havia precedits. El llit era desfet i la mare hi havia deixat la seva bata, però ella la va treure, la penjà i ordenà una mica la roba.

—Apa. Up!

Li va llevar les sabates, que no recordava haver-se posat, i digué:

—Us deixo el llum encès i la porta oberta, eh?… No em fas un petó?

Va fer-l’hi amb la punta dels llavis i ella, faceciosament, li esbullà els cabells.

—I ara a dormir.

Va esmunyir-se cap a la porta i ell aclofà el cap contra el coixí massa alt, va deixar-lo relliscar i tancà els ulls i els punys, fins que en Francesc, al seu costat, xiuxiuejà amb urgència:

—Tu! Mira…

Li indicava cap a l’altra habitació, i en Daniel s’incorporà una mica per a mirar més enllà de la porta. La Magda s’havia tret la bata de color blau elèctric i ara, vestida només amb una camiseta molt curta i plena de puntes, blanca, era inclinada cap endavant i, amb les mans, ordenava les seves xinel·les a tocar de la tauleta de nit. Un moment, va veure-li les natges plenes, que la positura arrodonia, i una taca fosca que trencava la uniformitat de la carn on les cuixes se li unien. En Francesc tornà a mormolar:

—Que és bruta! No porta calces…

Però la noia ja es redreçava i ell va deixar-se caure de nou arran de coixí, desinteressat. Allargà les cames i, a poc a poc, els punys encara closos, anà vessant llàgrimes en silenci. Al carrer petà una porta i després se sentiren uns passos lents i pesats que s’allunyaven. Més enllà, cap al carrer de Bailèn, grinyolaven, somortes per la distància, les rodes d’un tramvia, potser el primer, i en un pati o eixida bordà un gos. Sota seu el llençol ja era tot humit, però no es va moure fins molta estona després, quan les hores ja l’havien deixat sense llàgrimes. Preguntà:

—Per què no torna, la mare?

En Francesc, que tampoc no dormia, digué a tocar seu:

—Ja no tardarà gaire, ara.

Però la dona no tornà fins molt més tard, quan ja havien esmorzat a casa de la senyora Feliça i eren de nou al pis, on la Magda, de retorn de missa, havia pujat amb un trencaclosques especialment complicat, que ara reconstruïen sobre la taula del menjador; la menuda era al pis de dalt, amb la Filomena, que s’havia assabentat de tot el que havia passat quan, a les deu, ella i el seu marit es presentaren carregats de paquets.

No van sentir la porta del pis, suaument oberta i tancada, perquè en aquell moment en Francesc i la Magda discutien acaloradament la col·locació d’una peça; quan se’n van adonar, la mare ja entrava al menjador, seguida per una noia, que de moment no van reconèixer, perquè s’havien vist molt poc i que després resultà ésser la seva cosina.

—Mare!

En Francesc saltà de la cadira, que rodolà per terra, i ell que era dret, també va córrer cap a la dona, però abans de besar-la ja preguntà:

—I el pare?

—No vindrà, avui.

Semblava més vella i un ble de cabells li queia sobre el front. La Magda digué:

—Ja ens començava a tenir enquimerats…

Però ella redreçà el cap en direcció a la porta, ja que havien trucat, i féu:

—Vés a obrir, Francesc.

La noia li somreia i, ajupint-se una mica, mentre en Francesc corria cap al corredor, li preguntà:

—Que ja no em coneixes, Daniel?

Ell començà a moure el cap en senyal de negació, però de sobte va dir:

—Gabriela!

—Sí, la Gabriela.

L’abraçà i se l’enfilà a coll, però va haver de deixar-lo immediatament, perquè ell pernejava. La mare s’havia deixat caure en una cadira, fatigada, i ni es va moure quan entrà la Filo amb la petita.

—He sentit pujar i m’he pensat que eres tu…

Deixà la menuda per terra i ella, insegura sobre les seves cames de drap, va mig córrer cap a la mare, que aleshores s’ajupí per a recollir-la.

—Què és això que m’han dit d’en Francesc? Per què l’han detingut?

—Hi ha hagut una denúncia, però no volen dir de qui. També han trobat unes llistes d’afiliats al partit socialista, i ell hi era…

—Tothom era d’un partit o altre!

—Sí; però si és des d’abans de la guerra és diferent, diuen. I amb això d’haver estat cap del comitè de la fàbrica…

Monòtonament, anà explicant:

—M’han fet esperar fins a quarts de nou, i per no res… He anat a veure el senyor Artiga, l’amo de la fàbrica, que encara era al llit, però no vol fer res: ell ni l’acusa ni el defensa, ha dit. Ja m’ho podia pensar després de no haver-lo tornat a admetre. Aleshores se m’ha acudit que potser en Bonaventura, el pare de la Gabriela…

Mig assenyalà cap a la noia, que s’havia inclinat per a prendre-li la menuda, la qual, estranyament, no hi posà cap objecció i fins semblava complaguda.

—Ja sabia que no podia ajudar-me, ell mateix està prou compromès per haver escrit tant a «La Publicitat»… Però un consell… Una no sap a qui acudir. M’ha recomanat un advocat amic seu, en Rosés, i també hi hem anat. La Gabriela i jo. Però tampoc no sap què podrà fer.

Sospirà, els ulls quasi se li van cloure, però va reobrir-los immediatament. La Filo declarà:

—No pot passar-li res. L’amoïnaran una mica…

Però ella no l’escoltava, perquè digué:

—Potser sí que hauria valgut més que haguéssim marxat. Hauríem passat penalitats, però hauríem estat junts. És diferent.

La Gabriela, des de darrera la cara de la menuda, l’animà:

—El senyor Rosés és un bon advocat i…

—Però ja has sentit què ha dit.

—Ja ho sé, que en aquests casos els advocats… Però és natural que no hagi volgut prometre res.

La mare continuava reflexionant pel seu compte:

—I caldrà pagar-lo, hi haurà moltes despeses… I nosaltres, que també hem de viure, els nens…

La veu li tremolava, al caire del plor. Ell va anar apropant-se-li i s’arraulí contra la cadira, sense tocar-la. La Filomena va dir:

—Ja saps que nosaltres, tant el meu home com jo, en tot el que puguem… I d’altres. El teu marit ha fet més d’un favor…

Ella assentia amb el cap, però quan tornà a obrir la boca parlà com si ningú no hagués dit res.

—M’hauré de posar a treballar, però amb els menuts… I una dona, per molt que guanyi, no es defensa com un home.

—Si vol, sí.

Observà que les dues noies, i la mateixa mare, alçaven o giraven nerviosament els ulls cap a la Filomena. Però ella prosseguí:

—Falten moltes coses, a ciutat. Ja veus que nosaltres… Si vols, quan fem un altre viatge, ens pots acompanyar.

La mare deixà relliscar les mans cap a les cuixes, les avançà fins als genolls.

—Poden fer-se molts diners comprant pels pobles i venent aquí.

—No ho sé…

—És clar que no tothom serveix, és exposat i s’ha de tenir un cert caràcter. I tampoc no és bonic… Però si no ho fas tu, ho farà un altre.

—No ho sé…

Replegà de nou les mans cap a la naixença de les cuixes i aleshores s’incorporà.

—Estic que no m’aguanto.

—Vés-te’n al llit, doncs. D’aquests ja ens en preocuparem nosaltres. I ara tens la teva cosina aquí. Després tot s’endegarà…

Havia allargat el braç i l’hi passava per l’espatlla. La mare va assentir blanament, però no digué res i es deixà acompanyar per la dona, que se l’enduia cap al corredor.

La Magda consultà el rellotge de polsera i féu:

—La mare ja deu tenir el dinar llest, gairebé són les dues. Anem? Esguardà la cosina.

—Vostè també, Gabriela. N’hi haurà per a tots.

Va somriure i, sense recollir les peces del trencaclosques, allargà la mà cap a en Daniel que encara seguia arraulit contra la cadira, com si la mare no se n’hagués anat.

Els altres van seguir-los.