8

Semblaven molt ben informats, perquè en acabar de passejar-se per la casa un dels dos inspectors de la comissaria de proveïments parlà del magatzem. En Francesc s’atabalà, però ell, que havia saltat del llit tot i la mica de febre que tenia i que va privar-lo d’acompanyar la mare, preguntà:

—Quin magatzem?

—El local on la teva mare guarda el gènere…

L’altre precisà l’emplaçament, però ell continuava denegant.

—No en tenim cap.

L’home es girà cap a en Francesc:

—Més val ser raonable…

Però ell, un cop més, va passar davant de les paraules del seu germà:

—No podem pas inventar-lo si no el tenim.

—Vosaltres mateixos. Esbotzarem les portes, si cal.

—No tenim cap magatzem.

Els dos inspectors sospiraren i, a la fi, el més prim es tombà cap a la petita que s’havia arraulit en un racó, des d’on els mirava amb els ulls molt oberts, espantats.

—Tu saps on és la clau, menuda?

Daniel tancà els punys.

—Per què no ens deixen tranquils? Ara ja han escorcollat, oi?

—No vulguis fer-te el viu… Quants anys tens?

—Catorze.

—No saps que podríem enviar-te en un reformatori?

—Per què? No he fet res.

L’home tornà a apel·lar a la comprensió d’en Francesc:

—Tu ets més gran… Ja deus adonar-te que més val facilitar-nos les coses.

El seu germà envermellia i empal·lidia, mig balbucejà:

—Jo no sé res.

Els altres dos es miraren.

—Ningú no sap res, en aquesta casa. On és, la vostra mare?

—És fora.

—Però on?

—De visita.

—Tan tard?

—No és tard; només són les nou.

—Podem esperar-la.

Ell va riure.

—Si volen…

Però l’home exigí:

—Per darrera vegada, les claus d’aquest magatzem.

Ell recomençà el joc:

—De quin magatzem?

—Molt bé, acompanyeu-nos. El farem despanyar per un serraller.

—No puc sortir, tinc febre.

El segon inspector, d’ulls molt rodons i protuberants, ho acceptà sense posar-hi dificultats.

—Amb un, en tenim prou. Tu…

Els dos germans van ullar-se, i en Francesc decidí:

—Els acompanyaré per acabar d’una vegada. Però tinguin present que em portin on em portin, no és un magatzem nostre.

—No te’n preocupis més, d’això. En algun lloc hi ha un contracte de lloguer.

Va tombar-se perquè no poguessin veure-li la cara, però els homes ja es desplaçaven darrera d’en Francesc, que se n’anava a recollir l’abric al vestíbul. La Neus va esmunyir-se al llarg de la paret i quan ells hagueren sortit mormolà:

—Jo tinc por… Per què són tan dolents?

Daniel esguardà cap a la porta ajustada, els ulls brillants i les galtes enceses per la febre.

—Són uns mossegues! Només pensen d’on poden treure tall.

—Se l’enduran, en Francesc?

—No ho sé. Em penso que ells no poden detenir ningú.

Quan se sentí el cop de porta, passà cap a la seva cambra, seguit de la Neus, i començà a vestir-se sense treure’s el pijama que duia. Ella preguntà:

—No tornes al llit?

—He d’avisar la mare.

Es posà un jersei suplementari que anà a cercar a l’armari.

—Jo em quedaré sola?

—Ja ets prou gran, eh? Tens deu anys…

Després, en veure que els ulls se li omplien de llàgrimes, afegí:

—Pots baixar a casa la Feliça.

—Més m’estimo venir amb tu.

—No. Em destorbaries.

Tot cordant-se el cinturó va córrer cap al despatx, on hi havia el telèfon que els havien instal·lat ja feia prop d’un any. Cercà el número en la guia i després el marcà, mirant cap a la Neus, que altre cop era al seu davant. Després, impacient, abandonà de nou l’auricular sobre el suport.

—Comuniquen.

—A qui telefonaves?

—A la companyia dels cotxes de línia. No sé quan arriba, però em penso que és a les deu.

Consultà el rellotge polsera d’or que no es treia ni per dormir.

—Dos quarts, ja…

Acabà de vestir-se amb quatre esgarrapades, sempre seguit de la Neus, s’adreçà al vestíbul i es posà l’abric.

—Anem, tu.

Recollí les claus de darrera la porta, va tancar-la amb un cop sec i baixaren cap al primer pis, on trucà llargament, fins que la veu de la Magda cridà des de l’altre costat:

—Ja vinc, ja vinc!

Va fer avançar una mica la Neus, i quan la noia obrí digué:

—Que es podria quedar amb vosaltres, la nena? Dalt no hi ha ningú i jo me n’he d’anar…

—No eres al llit?

—Sí, però ja estic bo.

La Neus el contradigué:

—No; que té febre.

—Han vingut els inspectors de proveïments i he d’avisar la mare. ¿Es pot quedar, oi?

I sense esperar l’assentiment de la noia, va girar-se cap als graons; va sentir que ella deia:

—Entra…

Baix, a tocar del carrer, va haver d’aturar-se, perquè plovia, i després d’una altra consulta al rellotge pujà novament les escales, obrí la porta i anà a buscar l’impermeable; se’l col·loca damunt l’abric.

La pluja era lleu, molt fina, i queia de costat perquè bufava un vent com de tramuntana, que la projectava contra el seu rostre mig protegit per la caputxa. Va esmunyir-se al llarg de les cases, fins al carrer de Bailèn, per on baixaven tot de taxis, però amb el llumet apagat.

Va atansar-se al quiosc, sota la protecció del qual dues o tres persones esperaven el tramvia, però aleshores va veure el cotxe groc que s’aturava a l’altra banda i es precipità calçada enllà, evitant ben just una camioneta que va esquitxar-li de fang els baixos dels pantalons.

—Taxi, taxi!

S’abocà per la finestreta, cap al xofer entregirat, perquè cobrava l’import del trajecte que li abonava una senyora grossa i molt enjoiada.

—Lliure?

Gairebé sense esperar la resposta, obrí la portella i penetrà en el vehicle quan la dona amb prou feines havia baixat per l’altra banda. El xofer rondinà:

—Sembla que corre pressa… On és, el foc?

Ell tancà i li donà l’adreça de l’administració dels cotxes de línia, afegí:

—I ràpid, si pot ser!

Ja rutllaven quan va ficar-se els dits a la butxaca i va treure’n dues pessetes i un grapat de moneda fraccionària. Però tornà a desar-ho tot sense dir res, el cos projectat endavant, com per ajudar la marxa del vehicle.

—No pot córrer més?

—Però què et passa, noi?

—He de recollir la família que arriba de fora.

—Ja s’esperen, home! Més val això que prendre mal, em penso.

Va empassar-se les paraules que li pujaven a la boca i mirà cap a l’aigua que queia darrera el vidre de la finestreta, seguida i mansa com si hagués de durar una eternitat.

El vehicle frenà en un encreuament, cedí el pas a un camió i accelerà de nou sense esforç visible; se sentia el tic-tac del taxímetre com si fos un rellotge, i de tant en tant una nova xifra saltava al petit rectangle que s’obria en el seu cos negre. Van tombar cap a l’esquerra en el moment que la pluja augmentava, però les agulles del parabrisa es movien sense descans i la rebutjaven cap a totes dues bandes, on quedava una zona densa i agrumollada que encegava la visió.

De lluny ja va veure el cotxe de línia, aturat arran de vorera, però devia haver acabat d’arribar, perquè per la porta de darrera encara saltaven tot de persones, que, amb una correguda, travessaven fins a la marquesina protectora. Un home, sota la pluja, s’enfilava per una escala per tal de descarregar els equipatges protegits per una lona xarolada per l’aigua.

—Aquí mateix!

El taxi s’arrambà a la vorada i ell saltà tot cridant:

—Esperi’s!

La pluja espetegà contra el teixit impermeable de la caputxa, i ell acotà el cap, les cames sobtadament colpides per una feixuguesa que l’obligà a repenjar-se contra el mur; una fuetada de dolor li mossegava el pit i se li perdia tòrax endins. Però tornà a avançar cap a la llum que brillava darrera la marquesina i amb els ulls escorcollà entre el grup de persones que esperaven l’equipatge. La mare no hi era.

La va veure sortir per la porta que donava a l’interior de l’administració, i es va abalançar endavant, perquè ella s’adreçava a l’altra banda.

—Mare!

No devia sentir-lo, però ell féu un esforç per vèncer l’estranya somnolència que li afeixugava els ulls, els membres, i va aconseguir-la quan ella s’aturava a frec de la cortina d’aigua.

—Mare…

La dona va tombar-se amb un esguard sorprès.

—Daniel!

Però la llum dels ulls li canvià gairebé immediatament i va subjectar-lo pel braç.

—Què tens? Per què t’has aixecat?

—Han vingut els de la comissaria de proveïments, han fet un escorcoll.

—Vine…

Féu un pas i tot seguit s’aturà de nou.

—Déu meu! Si trobéssim un taxi…

—En tinc un; s’espera.

Les mans van tocar-se quan ell tractà de guiar-la, i el seu sobresalt se li va convertir en un estremiment que el sacsejava de cap a peus.

—Però si cremes, criatura!

L’ajudà a anar cap al taxi que ell indicava; la portella es va obrir sense que la toqués i va trobar-se arraulit en el seient. Un cop sotragà tot el vehicle i la mà de la mare, al seu davant, corria pel cristall de separació després d’haver pronunciat l’adreça. Tot seguit se li girà:

—No havies d’haver vingut, ara et posaràs més malalt.

—Volia avisar-te.

—No calia. I també podia fer-ho en Francesc.

Va moure el cap contra el vidre, el desplaçà per tal de reclinar-se en l’encoixinat.

—Se l’han endut… al magatzem.

—Al magatzem!

—No hem dit res, nosaltres…

—No, és clar… No et preocupis.

Una frenada el projectà endavant, tornà a caure contra el respatller, i les paraules de la mare semblaren desfer-se abans d’arribar-li a l’orella. Ella insistí:

—No em sents?

Però en Daniel només mormolà:

—No em trobo bé…

El braç va subjectar-lo i els llavis van dir:

—Quina imprudència!

La mà li retirava la caputxa caiguda sobre el front i la fredor dels dits va mig eixugar-li la suor.

—He deixat la Neus amb la senyora Feliça…

—Sí, sí…

Es redreçà una mica i mirà cap a l’aigua que continuava caient més enllà de la finestra del cotxe.

—On anem?

—A casa, no t’amoïnis.

—Tornaran…

Però ella digué:

—Et ficaràs al llit de seguida i avisarem al metge.

Amb una altra veu, mormolà:

—Mira que també havia de passar avui, quan era fora i tu… En Francesc no t’havia de deixar venir. Ja és prou gran per a tenir seny.

—No sap res. Ja era fora…

—Bé, ja està fet, ara. Et trobes molt malament?

—Em costa de respirar.

Tots dos van inclinar-se cap a la dreta, perquè el vehicle tombava, i després ella es redreçà; la mà va tocar-li de nou el front.

—Deus estar a quaranta…

—Em sentia bé, quan he vingut. Ha estat després…

—No parlis.

Un paraigua fregà el vidre de la portella, en algun lloc s’obrí una llum groguenca, que perforava un espès teixit d’aigua, el vehicle sotraguejà i tot de rostres semblaren precipitar-s’hi.

—De seguida arribarem.

Més llums que omplien de dards l’obscuritat del cotxe, una frenada i una altra, la corrua de façanes amagades en l’ombra, darrera els arbres que regalimaven, algú que corria perseguit pels fars, i la virada cap al carrer de llambordes desiguals, el silenci trencat per un xiulet i la mà de la mare un altre cop al seu davant, arrapada al vidre, que anava desapareixent.

—És aquí, tres entrades després del fanal.

Van córrer un breu moment, i alguna cosa espetegà en la falda de la mare, la tanca del portamonedes d’on sortiren uns bitllets. Aleshores el vehicle s’immobilitzà, davant mateix de l’entrada on la bombeta del sostre deixava relliscar la llum per les parets que entre tots els veïns havien ajudat a pintar.

—Tingui.

El braç s’allargà, va desviar-se cap a la porteta, l’obrí.

—De pressa, Daniel!

El va fer córrer cap a l’entrada mentre darrera ressonava un cop fort, i l’aigua li clapejà breument el front. El llum, llunyà, oscil·lava, però va centrar-se de nou quan s’aturà.

—Puja.

—Sí…

Pujà els graons, les mans allargades cap a la barana; la mare anava pel costat de la paret, tan lentament com ell. La porta del primer pis s’obrí i la Neus cridà:

—Mare, mare…

Darrera hi havia la Feliça, però ell no s’aturà, sinó que va prosseguir escala amunt. La dona digué:

—Es veu que han vingut els inspectors…

—Sí… No m’entretinc, ara, perquè he de telefonar al metge. En Daniel…

—És clar, no s’havia d’haver aixecat, si tenia la grip.

—Ha estat això…

—Si puc fer-li res…

—Ara no. Gràcies. Perdoni…

Corria al seu darrera, amb la Neus que va passar-la abans d’arribar al replà mentre deia:

—En Francesc no ha tornat…

—Ja tornarà.

Obrí la porta i el llum del corredor i, sense tancar, gambà cap al despatx. Per damunt l’espatlla va preguntar-li:

—Et podràs despullar, sol?

—Sí.

Es ficà a la cambra amb impermeable i tot, però l’aigua ja s’havia mig eixugat. Els dits gairebé no l’obeïen, però aconseguí de descordar-se i anà deixant la roba damunt la cadira, tota apilotada. La veu de la mare remorejava a l’altra banda d’envà i ell va asseure’s a l’espona del llit per tal de treure’s les sabates. Tancà els ulls quan el terra s’arremolinà contra el seu rostre i la Neus, que devia espiar-lo des de la porta, cridà:

—Mare, mare, que en Daniel s’ha desmaiat!

Però era dins del llit, ben acotxat, i totes dues el miraven.

—Ara vindrà el metge…

—Tinc set.

—Et donaré una llimonada; em penso que n’hi ha.

Totes dues es van moure a la cambra, que s’enfosquia; els talons de les sabates percudien contra els rajols fins a convertir-se en un moviment furtiu, perquè algú s’esmunyia calçat amb sabatilles. La veu de la Neus, una altra veu…

—Et pots aixecar una mica?

No era la llimonada; el vas, buit, es desdibuixava damunt la tauleta i una mà molt blanca, de dits peluts, li premia el braç. Va haver d’incorporar-se més i d’inclinar-se mentre li aixecaven la jaqueta del pijama, que ell no s’havia posat. Respiraven prop seu, i estossegà convulsivament, encarat a la mare, que era als peus del llit, silenciosa i vestida d’estar per casa.

Les ulleres li fregaren el rostre quan l’home s’incorporà i les mans l’obligaren a redreçar-se; una boca xucladora li tocà el pit, s’hi atardà, i els dos fins tubets de goma es perdien en les orelles del doctor Bosc, tan peludes com els seus dits. Després va sentir:

—Ja et pots acotxar.

La mare avançava cap al capçal, i sentia la frescor del coixí contra la galta; un calfred profund i perllongat li desuní les cames, i els dits de la dona, una mica envermellits, se li passejaren arran de barbeta. El metge caminava per l’altra banda; ella va redreçar-se i el segui.

—… una mica de congestió…

Alguna cosa fregà la paret, o la porta, i la remor de peus es confonia amb les paraules mig xiuxiuejades. Una ombra s’endinsà per les rajoles i ell intentà de somriure a la Neus, que el mirava sense tocar el llit, però hi havia tot d’altres rostres que només s’aclariren quan la mare parlà:

—El doctor Bosc diu…

I aleshores s’obrí un espai molt ample que tancà la boca d’en Francesc:

—Ha baixat…

Tenia el termòmetre entre les mans, alçat cap a la llum que venia de fora, aplomada. De l’altra banda de llit van preguntar-li:

—Ara menjaràs una mica, oi?

Gairebé no va moure el cap i anà tombant-se cap al balcó, els finestrons del qual eren mig ajustats. Va entrar la Neus, sense dir res; la mare venia darrera amb una safata.

—Oi que et trobes més bé?

—Sí.

Tossia, i esperaren; després en Francesc el féu incorporar i ell tastà el líquid, que tenia gust d’herbes. El rebutjà.

—Què voldries, doncs?

Ell ho refusava tot i es deixava relliscar de nou pel llit, però a mitja tarda, quan tornà, el doctor Bosc va dir-li:

—Has de menjar; tanta febre i tant suar debiliten.

—I la mare?

Però s’ensopia i en Francesc escoltava el metge, la veu del qual era menys sonora i més prima, com de dona.

—Coses senzilles, que no enfarfeguin.

Una llum s’encengué darrera les seves parpelles closes i xisclà una porta La veu mormolà:

—Aigua…

El rostre era de la Neus, però a tocar del capçal hi havia en Francesc, que el sostenia. Va empassar-se dues glopades i va caure sobre el coixí.

—Està xop; l’hauríem de canviar.

Un silenci agut se li endinsava pel crani i la llum s’anà fonent per espetegar de bell nou; algú el sacsejava. Es tombà cap a una banda de llit, empès per les mans, i cap a l’altra, sobre una superfície fresca, i tot de veus pròximes i llunyanes parlaven indestriablement:

—… ja ha dit que dos o tres dies…

—… pujaré jo o la meva filla…

—… pot quedar-se…

—… ha estat també…

Algú plorava i temps enllà se sentiren unes rialles somortes cap al corredor. Brandà el cap i tota la boca se li desbordà en un badall.

—S’ha despertat, s’ha despertat!

La Magda i la Filo bacallanera entraren per la porta i ell mig clogué els ulls de nou, perquè a través del vidre del balcó avançava un raig de sol. La noia s’inclinà damunt del llit, embolcallant-lo amb el seu perfum.

—Què, ens animem, noi?

—Tinc gana.

La Filomena voltà cap a l’altra banda.

—Bon senyal.

—Et posaré el termòmetre.

Era damunt la tauleta de nit i va col·locar-l’hi sota l’aixella, que ell premé fortament.

—I la mare?

—Ha hagut de sortir.

Es miraren l’una a l’altra, però ell ja prosseguia:

—I en Francesc?

—És a treballar. Per això he pujat jo, i la Filomena ha vingut a fer-te una visita, a veure com seguies.

La mà tocà el coixí i la Filo digué:

—Se’t veu eixerit, ara.

Ell repetí:

—Tinc gana.

—Sí, home.

La noia va consultar el seu rellotge de polsera, esperà un moment i després comentà:

—Un minut i mig… A veure.

Endinsà els dits cap a la seva aixella, en va treure el termòmetre, es desplaçà una mica cap al balcó i va aixecar-lo.

—Gairebé no en tens. Trenta-set tres.

La Filomena digué:

—Cap al vespre pot tornar-li a pujar.

—Això sí.

Ficà de nou el termòmetre dins la funda, va deixar-lo damunt del vidre de la tauleta de nit.

—Ara podràs menjar una mica.

—Vull dur-l’hi jo!

I la Neus se n’anava darrera la noia, que ja havia iniciat un pas cap a la porta. La Filo seguia al seu costat.

—Ara uns quants dies més de llit i, apa, a córrer!

Va assentir amb un somrís, s’incorporà una mica en el llit i la dona l’ajudà amb el coixí.

—Un bon espant que ens has donat!

—He estat molt malalt?

—Bastant, se’t va complicar la grip… Sort que tu ets jove.

—Quina hora és?

—Prop de les cinc. Per què?

—Per res.

Escoltava els passos que se sentien a l’altra banda de porta, oberta, i després entrà la Neus que duia una safata amb un plat i el cobert; la Magda venia darrera amb un tovalló.

Acabà d’incorporar-se, li posaren encara el coixí del llit del seu germà perquè estigués més alt, i atacà la sopa, que ja devien haver tingut preparada, car no era gaire calenta.

—És bona?

—Sí.

—Ja es veu. Com te la menges!

Totes van riure una mica i la Neus s’assegué al caire del llit. La Magda digué:

—Després et portaré un tall de peix…

Quan el peix arribà, però, ja havia perdut la gana i no féu més que esmicolar-lo pel plat. La Filomena dictaminà:

—Ja passa, això, quan estàs malalt. Sembla que tinguis molta fam i a l’hora de la veritat…

—Però s’ha d’alimentar, una sopa és poca cosa. No és com abans, quan et feien dejunar. ¿Et vindria de gust alguna altra cosa?

—No ho sé…

—Una mica de melmelada, potser?

Va accedir-hi, i gairebé se l’acabà.

—Això ja està bé. Més tard pots beure un vas de llet, o millor una taronjada, perquè la llet embruta.

Van retirar-li el plat i el tovalló, però va voler quedar-se amb el coixí suplementari, perquè no tenia ganes de jeure. La Filomena s’acomiadà:

—Bé, ara ja t’he vist… Me’n vaig, que també tinc feina a casa.

Només va acompanyar-la la Magda; la Neus digué:

—Puc venir a jugar aquí?

—Sí, ara ja estic bo.

Després van tornar totes dues, la petita amb una revista i unes tisores per a retallar tot de vestits; va instal·lar-se per terra, sobre la catifa, entre els dos llits. La Magda li ordenà la roba.

—Com és que és fora, la mare?

La Neus aixecà el cap, però la Magda no la mirà.

—Ha hagut de sortir.

—On és?

—Ja vindrà, no et preocupis.

A tres quarts de vuit, quan en Francesc tornà del treball, va fer-li la mateixa resposta:

—No et preocupis, tenia feina.

—Però és molt tard. Tota la tarda que és fora.

—No hi fa res.

—Potser li ha passat alguna cosa…

Però no ho va saber fins l’endemà a migdia, quan ja era impossible d’amagar-li-ho més de temps. A mig matí la Magda li donà esmorzar, elusiva, i no va permetre que la Neus es quedés sola a l’habitació. Però en plegar, en Francesc es va veure obligat a confessar-li la veritat.

—L’han detinguda.

Va quedar-se sense respiració, i després mormolà:

—Per allò del magatzem?

—Sí, s’ho van emportar tot amb un camió i l’endemà, mentre tu deliraves, van venir a buscar-la.

—Ahir?

—No, ja fa quatre dies. Vaig anar a veure el senyor Rosés per a saber què es podia fer. És aquell advocat conegut de la Gabriela que…

—Sí.

Reflexionà:

—No ha vingut a veure’m, ella…

—És a la clínica. Ja saps que havia de tenir un nen. És a dir, ha estat una nena, perquè va néixer abans-d’ahir. En Joan va telefonar.

Anava assentint amb el cap, mirant la corbata del seu germà, on hi havia tot de rodonetes grogues que semblaven taques d’ou. Aleshores preguntà:

—I a tu no t’han dit res? D’això del magatzem…

—No. La mare era l’única responsable.

Tenia una veu dura i de sobte ressentida; afegí:

—Ja sabia jo que un dia o altre…

Però ell va interrompre’l:

—I ara, què li faran?

La Neus va treure el cap per la porta que comunicava amb el corredor.

—La Magda diu que ja pots venir a dinar.

—Ara.

Tornà a girar-se-li de cara.

—No ho sé. El senyor Rosés diu que poden condemnar-la a uns mesos de presó, que ara són molt rigorosos. I també li posaran una multa; grossa.

Va escapar-se-li un petit sospir.

—El pitjor és que, ja ho veig, ni així no escarmentarà…

Ell no va dir res; només tancava els punys, amagats sota la gira del llençol. Ja no els va obrir fins que li portaren el dinar.