5

El cavall, potser impacient, colpejava amb una de les potes posteriors el sòl de terra del carrer, i en Daniel va distreure la seva atenció de les tres lletres, F. B. T., que etiquetaven la caixa on reposava el pare. S’havia arrenglerat al peu de les escales de l’església, al costat d’en Francesc i d’en Joan, i el seguici desfilava lentament amb tot de petites caparrades. No hi havia molta gent, només els veïns i alguns antics companys de treball, que, d’una manera o altra, es devien haver assabentat de la seva defunció.

La mare, ara que disposava de diners, havia volgut fer bé les coses, i el bagul era luxós, de caoba, tot encoixinat per dins amb una tela de colar morat, molt trista, i tenia la coberta de vidre, però ara el cadàver era invisible des de terra.

Desvià els ulls envermellits per una nit d’insomni, pels plors, i d’esquitllentes, sense aixecar el cap, va veure que en Llorenç s’havia quedat una mica més enllà, a la dreta, i esperava separat del dol. El cavall es va moure i un dels homes vestits d’uniforme se li atansà per tal d’aquietar-lo. Els darrers veïns desfilaven amb el cap inclinat i un cap calb relluí sobtadament sota el sol.

Algú el tocava pel braç i tots tres, ell, en Francesc i en Joan, l’home de la Gabriela, caminaren cap al cotxe, que els esperava més enrera; el cotxer s’havia inclinat i en Daniel va veure la porta oberta al seu davant.

—Puja…

S’enfilà el primer i es va asseure de cara al sentit de la marxa. En Joan es deixà caure al seu costat i després entrà en Francesc, tot estrany amb el seu vestit negre. Però no van tancar la porta encara, perquè algú havia avançat fins al cotxe i deia:

—Si no us fa res, també voldria venir…

Era en Llorenç, i en Joan allargà la mà per tal d’ajudar-lo.

—Al contrari, agraïts…

El vehicle ja es posava en marxa i l’home gairebé va caure contra el seient, al costat d’en Francesc; el marit de la Gabriela tancà la porta. Ell llambregà cap a la vorera, on la gent passava amb una mirada distreta cap al cotxe funerari. Un senyor que coixejava, es llevà el barret per a descobrir uns cabells blancs i molt fins, gairebé translúcids a la llum del sol.

En Llorenç deia:

—No és solament perquè vam ser veïns tant de temps, sinó perquè me l’estimava; era un bon home.

En Joan, l’única indicació de dol del qual era una corbata negra que li tancava el coll molt emmidonat, explicà:

—Jo no vaig arribar a conèixer-lo, ja ho sabeu. Però a falta d’altres parents més propers, no podia pas deixar aquests nois sols.

—És clar…

Es va treure el mocador de la butxaca i se’l passà pel front tot entresuat.

—Devem anar al cementiri vell…

—Sí; hi tenen el nínxol.

—Per això ho dic. Vaig assistir a l’enterrament de la seva mare, quan feia poc que érem veïns.

Assenyalà cap a en Francesc, al seu costat.

—Aquest era un mocós, aleshores, devia tenir uns dos anys. ¿Ja no te’n deus recordar, oi, tu, de la teva àvia?

—No; gens.

—És natural. Quants en tens, ara? Tretze, ja?

—Catorze.

—Sí, això; catorze.

Deixà escapar un petit sospir i es passà un dit pel coll de la camisa.

—Tanta falta que fa, un pare, en aquesta edat…

En Joan assentia maquinalment, mirant per la finestra del seu costat. Ell fitava les mans de l’home, que, després d’haver-se afluixat el coll, reposaven sobre els seus genolls, una mica bruts de la pols recollida al banc de l’església.

—Ja no li faltava molt per a sortir.

Ell va obrir la boca per primer cop.

—Tres mesos.

—Potser sí.

En Joan desvià els ulls del carrer cap a l’home.

—Jo encara no he entès mai per què el van condemnar. Ja sé que va ser cap del comitè de la fàbrica i que pertanyia al partit socialista, però d’altres n’hi ha i no els ha passat res.

En Llorenç considerà pausadament:

—Potser aquests altres que dieu van ser més sortosos i no els va denunciar ningú.

—No és això. En conec que els van detenir de moment, però després els van posar en llibertat.

Passeig de Sant Joan avall el sol entrava per una de les finestretes i dibuixava una ampla faixa al llarg dels dos camals d’en Francesc.

—S’han fet moltes arbitrarietats. No sé com penseu, vós…

L’altre digué, vagament:

—Sempre n’hi ha, d’arbitrarietats, ja se sap, però…

—Potser hi ha alguna cosa que no sabem.

En Llorenç va prémer un llavi contra l’altre, fins que el de sota sobresortí. Només passats uns moments digué:

—M’estranyaria. Jo el coneixia bé i us puc assegurar… Més aviat li agradava fer un favor, tothom ho sap.

—Tenia algun càrrec al partit?

—Una vegada va ser vocal de la junta o d’un comitè de propaganda de guerra, no ho recordo bé.

Es va tornar a treure el mocador de la butxaca i de nou se’l passà pel front obstinadament entresuat.

—Potser el van perjudicar els antecedents familiars, perquè el seu pare, que era de la banda de Lleida, ho havia estat, també, de socialista. Quan jo vaig anar a viure a Gràcia, de casat, ell ja era mort, però ho havia sentit dir. Tota la família…

En Francesc el va interrompre amb una expressió sorruda:

—Jo també ho sóc!

—Bé…

Els altres se’l miraven i en Daniel va envermellir una mica, com si hagués parlat ell.

—Ets molt jove, tu, encara.

—No hi fa res.

L’home somrigué paternalment, va tocar-li el genoll amb una mà.

—En tot cas no ho diguis, eh? Aquí tots som amics, però a algú podria no agradar-li. Sobretot a l’amo, quan vagis a treballar. No tenies col·locació, ja?

—Sí; començo a l’octubre.

—Us feu grans… A la mare aviat no li caldrà sortir, perquè ja us guanyareu la vida. És clar que si molt convé no s’hi sap estar, sense fer res, ara. Ha demostrat ser una dona ben enèrgica.

En Joan mormolà:

—Hi ha altres maneres d’esmerçar les energies.

—És qüestió de criteris, sí… Jo no hi sé veure cap mal i, si ho he deixat, és perquè en el fons sóc una persona a la qual no agrada de ficar-se en embolics, i ara que tornem a defensar-nos amb la botiga de la dona… I després, som sols, no hem de pensar en ningú més.

S’inclinà una mica cap a la finestreta, pegà llambregada.

—Ja som al parc.

Ell va mirar també, els ulls mig atents a les robes virolades d’un grup de noies que, rialleres, defugien l’obstinació d’un parell de soldats. Però després l’esguard li va caure sobre el cotxe fúnebre que avançava uns metres més endavant, més arran de vorera, la caixa amb les seves tres lletres ben visibles, sense cap flor que l’amagués, perquè el pare ho havia volgut així. Dues llàgrimes li rebentaren als ulls i se li esmunyiren al llarg del nas. Dins el cotxe tornaven a parlar, sempre la veu d’en Llorenç, però ell només tenia orelles pel trot sostingut del cavall, a penes discernible entre la remor dels camions que circulaven pel passeig, un tap tap monòton amb ressons de finalitat. Després el vehicle va tombar a la dreta, cap a l’avinguda del Bogatell, i va desviar-se una mica en relació al cotxe fúnebre, de tal manera que ara ell ja només podia distingir les rodes, en una de les quals s’havia incrustat un excrement groc d’animal.

—… És una malaltia que no perdona.

Ho havia dit en Joan, i era la frase més llarga que pronunciava des de feia estona. En Francesc protestà d’alguna cosa:

—No ho havia estat mai, de malalt!

—No, això també ho puc assegurar jo. Però aquestes coses de vegades es porten a dins durant molts anys i no surten fins després, en circumstàncies desfavorables. El pitjor és que és hereditari, de vegades…

Mirava cap a ells, i en Francesc va dir:

—No tenim res, nosaltres, oi, tu?

Només va moure el cap, i el seu germà afegí:

—La mare ens va dur al metge i ens va fer… això…

—Una radiografia?

—Sí. No tenim res. Ni la Neus.

—No ho sabia; vull dir, que hi haguéssiu anat.

—Sí, a un metge de la Rambla de Catalunya, molt car.

—Tots ho són. Jo, l’any passat, quan vaig tenir aquell atac de pedra…

—I la mare també es va fer mirar.

L’home s’empassà les paraules i exclamà:

—Ella rai, que ja es veu que té salut!

—Va dir-li que tenia el cor dèbil. Oi, tu?

Però ell mirava cap a dos noiets que corrien per la vorera sense pavimentar, enfilats dalt d’uns pots de llauna als quals havien lligat uns cordills que subjectaven amb la mà. El cotxe fúnebre s’havia tornat a fer visible cap a la dreta i els daurats del taüt centellejaven com si fos festa. Les llàgrimes se li havien eixugat, totes soles, i la llum li irritava els ulls; els va tancar.

—… la vida que porta.

—Sí, això sí. Perquè no sols és l’esforç físic, sinó les angúnies. Cada dia filen més prim. És clar que ella, de la manera que ho té organitzat… S’ha de tenir molta presència d’esperit.

En Francesc va tocar-lo pel muscle.

—No t’adormis, Daniel.

Ell va moure el cap i, de sobte, digué:

—Vull anar a casa…

En Joan s’inclinà fins a fregar-lo.

—Ara ja acabarem aviat. El cementiri és molt a prop.

En Llorenç va acariciar-se la barbeta amb els seus dits afilats i blans.

—Potser no havia d’haver vingut…

—Ha estat cosa seva, més que res. La seva mare no ho volia.

Va posar-li la mà damunt la cuixa i digué:

—Fins ara t’has portat molt bé, com un home…

—Ja entrem a l’avinguda d’Icària. Ara falta poc.

—No em trobo bé.

Tots van mirar-lo, i en Joan retirà la mà.

—Què tens?

—Potser s’ha marejat una mica…

—O la calor; aquí dins en fa molta.

—Canvia de lloc; aquí no toca tant el sol.

I l’home es mig aixecà per tal de cedir-li el seu seient.

—No…

—Sí, home, que estaràs més bé.

Se sostenia inclinat cap a la finestra perquè tot el vehicle saltava sobre l’empedrat desigual, i ell passà per sota el seu braç i va esmunyir-se al costat d’en Francesc. En Llorenç encara va dir:

—És que fa un dia feixuc…

Ell va arraulir-se contra l’obertura, per on entrava una mica d’aire. Ara ja no podia veure el cotxe fúnebre, perquè seia en sentit contrari a la marxa; tot el seu camp visual quedava obstruït per un gros camió d’una casa de transports, carregat de bales de cotó, que després passà espetegant avinguda enllà. Darrera es distingien dos tramvies, el primer aturat i l’altre, que avançava lentament cap a la parada.

Dins del vehicle s’havia fet un gran silenci i tots tres, en Llorenç, en Joan i el seu germà, reposaven una mica erectes i encarcarats, les mans caigudes entre els genolls; els caps els ballaven d’una banda a l’altra com si els músculs del coll s’haguessin afluixat. Després l’home digué, sense adreçar-se a ningú en particular:

—Recordo la darrera vegada que vam tenir ocasió de xerrar una estona, perquè després prou feina teníem tots plegats… Va ser a casa seva el dia de l’entrada d’aquests, mentre la dona se n’havia anat amb una veïna a veure la desfilada…

Féu un soroll vagament despectiu i prosseguí:

—Se’l veia pertorbat, però mirava d’amagar-ho… Sempre va ser molt discret en les seves emocions. Potser per això, tot i que érem veïns i ens vam fer amics, mai no vam arribar a intimar. Ja m’enteneu…

En Joan assentia, una mica distret, perquè ara es netejava una ungla amb una ungla més llarga de l’altra mà.

—Sí, una mica retingut… I llest, també. Prou que ho vaig veure una temporada que va venir a la botiga arran d’una inspecció. I no és pas, em penso, que tingués molts estudis.

—Era intendent mercantil.

En Llorenç va mirar-se el seu veí amb un posat sorprès.

—Voleu dir?

—En tenia el títol. La Quimeta me’l va ensenyar quan la Gabriela i jo encara festejàvem.

—Potser sí, doncs. Però així i tot, era llest. ¿Vós també ho sou, oi, de comptable?

En Joan va moure el cap abans de replicar:

—No. Escrivent i prou.

—Em creia…

—Em faltava poc per acabar el peritatge quan va venir la guerra. Després les circumstàncies ja no van permetre que continués…

—Sí, tot va canviar una mica, aleshores.

—Van matar el pare.

En Llorenç desvià els ulls.

—Ah, no sabia…

—És clar, vivíem a Sant Gervasi, en aquell temps.

L’home anava movent el cap.

—Sí, hi van haver coses… De vegades n’hi havia prou que t’haguessis significat políticament… Una mica com ara, però a l’inrevés.

—Mai no havia militat en cap partit, però era el sagristà de la parròquia.

En Francesc, que havia anat mirant els dos homes, féu:

—El pare deia que no s’havia de matar ningú.

—Si tots haguessin estat com ell, d’una altra manera hauria anat tot.

—També deia que perdríem.

En Llorenç comentà, vacil·lant:

—No sé si pots recordar-te’n… Eres molt jovenet.

—Ja tenia gairebé deu anys, aleshores.

Ell va entretancar els ulls, les mans fortament premudes contra el cantell de la finestra per tal de combatre el moviment del vehicle, i els edificis, les fàbriques i els magatzems, que desfilaven al llarg de la vorera, van convertir-se en una massa imprecisa i fantasmal que barrejava colors i formes.

En Llorenç deia:

—És clar, hi ha coses que queden.

Ell obrí els ulls de nou, els tancà encara, i les veus que parlaven al seu costat semblaven allunyar-se, com si pertanyessin a transeünts que el cotxe deixava enrera.

—Daniel, Daniel!…

Era el seu germà que tornava a tocar-lo, i ell es tombà una mica. En Llorenç afirmà:

—A aquest noi li passa alguna cosa.

—Per sort, ja hi som.

I sí, el cotxe s’immobilitzava davant les reixes del cementiri. Hi esguardà breument per a veure una dona asseguda en un dels bancs de l’entrada i una nena dreta al seu costat. Tot el cos va inclinar-se-li i el cap li penjà, endut pel moviment.

—Compte!

Acabaven d’obrir la porteta, però en Joan es féu ràpidament enrera i el vòmit espetegà contra el caire del seient, anà relliscant cap a terra.

—S’ha marejat.

Tothom es movia, van tornar a obrir la porta, que s’havia tancat tota sola, i en Francesc va dir:

—Té, eixuga’t amb el mocador.

—Encara sort que no ha embrutat ningú…

Van saltar per l’altra banda i després en Joan li allargà una mà des de terra.

—Baixa.

Hi havia algú altre, el cotxer, inclinat al seu costat, cap a l’interior del vehicle, i la veu ressonà malhumorada i discreta:

—Doncs, mira que…

En Joan repetí:

—S’ha marejat.

—No cal que m’ho digui. Hauran de tornar així, doncs…

Ell va inclinar-se de nou, ara sobre la vorera, a tocar de la roda que va esquitxar-se, i una mà li sostenia el front, però un moment després tornà a incorporar-se amb el mocador d’en Francesc encara a la mà.

—Més valdrà que no entri…

—Voleu dir?

L’home afirmà, segur:

—Tot això és desagradable, ja ho sabeu.

—Què fem, doncs? No el podem pas deixar sol.

—Hi ha aquest bon home…

Però el bon home, sense replicar, s’allunyava cap a l’animal que cuetejava entre les vares. Més enllà, desapareixia el cotxe fúnebre. En Joan digué apressadament:

—He d’anar a l’administració…

Hi va haver un instant de silenci mentre en Llorenç esguardava cap a l’altra banda.

—Aneu-hi amb en Francesc. Jo m’enduré el noi a aquell bar.

—Bé, no sé…

—Ja us veurem sortir.

Ell s’eixugava la boca, els ulls, i després va trobar-se amb el mocador fet una bola. En Llorenç li passava el braç per l’espatlla.

—Et trobes una mica més bé, ara?

Només va moure el cap i l’home se’l va endur més enllà del reixat, l’obligà a aturar-se arran de vorada, perquè venia una camioneta plena de biguetes de ferro, i després l’arrossegà cap a l’altra banda.

—Això ha estat la calor i també, que t’has emocionat una mica. Sempre l’havies estimat molt, el teu pare.

Ell va aturar-se en sec, abans d’arribar a l’altra vorera.

—Jo vull anar-hi.

—No facis rebequeries. Ja has vist què ha passat. Pots tornar a trobar-te malament i… Apa, vine.

El subjectà amb energia i ell va seguir-lo, una mica insegur, cap al bar on, sota la lona llistada de groc i blau, hi havia només una tauleta mig partida pel sol i dues cadires plegables recollides l’una contra l’altra.

—Entra.

Va separar la cortina de canya multicolor que xiuxiuejà a llur pas i després va tancar-se amb tot d’oscil·lacions que prolongaven el fràgil murmuri. A dins era fosc, però les ombres van anar aclarint-se tot seguit, i fou possible de veure les quatre taules de marbre, dues d’elles afilerades contra la paret, i el petit taulell de l’altra banda.

—Aquí estarem bé.

Una noia seia a la darrera taula, sota una finestra on penjava una cortineta, i al davant hi tenia tot de peces de roba que anava plegant. En veure’ls immobilitzà el gest i després, esmunyint les mans fins als genolls, com per ajudar-se, s’aixecà de la cadira. L’home deia:

—Seu aquí.

De la porta que hi havia més enllà del taulell sortí un home rabassut, en cos de camisa, la gorra sobre la closca, i travessà cap a fora amb la garrafa que duia a les mans. La noia va a atansar-se’ls, mig somrigué:

—Què volen?

Però sense esperar resposta, afegí:

—Què li passa a aquest noi?

—S’ha marejat. Se’l veu pàl·lid, oi?

—I tant!

En Llorenç assenyalà cap a fora.

—Enterren el seu pare.

La noia l’esguardà amb una expressió benèvola i comprensiva, i va dir:

—Un cordial potser li aniria bé.

—No ho sé; una cosa que no sigui massa forta.

—No… I vós?

—Una cervesa. Fa molta calor.

—Aquí s’està bé.

—Sí; aquí sí.

La noia va allunyar-se cap al taulell amb el seu vestit que li pujava una mica del darrera; una vena molt blava i protuberant se li dibuixava al llarg de la cama esquerra. L’home s’inclinà al seu damunt.

—Què, ja passa, això?

Li va somriure amb un petit esforç.

—Sí.

—Bon noi!

Es va treure la petaca, la deixà damunt la taula, cercà llargament el llibret de fumar i després cargolà una cigarreta; ullà cap a la porta i digué:

—Ara, que des d’aquí no els podrem veure…

La noia, des del taulell, on agafava una ampolla, intervingué:

—Ja us obriré una mica la cortina. Deu minuts, sempre els tardaran, però.

—Sí, això sí.

Va encendre, es desà la petaca i va mig incorporar-se.

—On teniu el lavabo?

—Cap dins, a la dreta.

Assenyalava amb la mà i en Llorenç avançà cap a la taula del fons i, al llarg de la paret, prosseguí cap a la porta interior, per on va desaparèixer. La noia va ajupir-se, es redreçà amb una ampolla de cervesa i després donà la volta al taulell. Ell la mirava per damunt dels braços replegats sobre la taula i contra els quals sostenia la barbeta. Ho deixà tot al seu davant, obrí la cervesa, n’omplí el vas i aleshores va abocar-li una mica del contingut de l’altra ampolla.

—Beu. Ja veuràs que t’agradarà.

Va allunyar-se de nou cap al taulell, des d’on, després de deixar-hi l’ampolla, es desvià cap a la porta; recollí potser tres quarts de cortina cap a una banda i va subjectar-los amb una cadeneta que penjava del muntant. Una llenca de sol avançà gairebé fins a mig local, il·luminant-lo amb violència, i un remolí de pols sortí de la seva dormida en l’ombra.

—Així els podreu veure quan sortiran.

Sense tornar cap al taulell, se n’anà a la taula on havia estat asseguda de primer, s’instal·là de nou sota la finestra i agafà una peça de roba. Ell l’havia seguit amb l’esguard, sense tocar la copa, i la noia li mig somrigué a la seva manera distreta.

En Llorenç sortí de la fosca i, a mig local, començà a treure’s el gec. Ell allargà la mà cap a la copa, va beure un glopet d’un licor que tenia gust de camamilla. L’home butxaquejava.

—Què li dec? Més val que pagui ara i així no caldrà entretenir-nos quan surtin. A aquests cotxers no els agrada d’esperar.

—Set pessetes; deixi-les sobre el taulell.

Va fer-ho i, mentre ell bevia un altre glopet, tornà a la taula. La dona digué:

—Encara devia ser jove, a jutjar per l’edat d’aquest…

—El seu pare, vol dir?… Una quarantena d’anys.

Ell precisà amb un fil de veu:

—Trenta-nou.

—Tant és.

Es va beure mig vas d’un sol glop, esbufegà per tal de reprendre la respiració.

—Això reanima. Oi que ja no tens tanta calor, Daniel?

—No.

—La llàstima és que hem de tornar a casa; aquests cotxes són com un forn.

Va ficar-se la cigarreta a la boca, en tragué una llarga fumarada que es dissolgué contra la llum.

—No t’acabes de beure això?

—No en vull més.

—Que no és bo?

—Sí, però no en vull més.

La dona, des del seu racó, comentà:

—Es veu que s’ha impressionat molt.

—Les circumstàncies hi han ajudat. Que morís a la presó…

Callà en sec, com si hagués dit massa, i el tocà pel colze, perquè ell havia tornat a recolzar els braços plegats damunt la taula.

—No t’adormis, ara…

Ell només va moure el cap, perquè tenia els ulls humits, i replegà les cames cap a sota la cadira. La dona deia:

—Jo hi tinc un germà.

—Sí; hi ha molta gent.

Es va treure la cigarreta de la boca i s’hi atansà de nou el vas; la cervesa anà desapareixent amb un petit glu glu, com si ragés a pressió. Després preguntà:

—I encara en detenen.

Va fer una pausa i preguntà:

—És casada?

—Sí; però ell va haver d’anar-se’n. Encara sort que no havíem tingut família.

En Llorenç va dir, a mitja veu:

—Nosaltres tampoc no n’hem tinguda. En temps així…

Però es va interrompre i tot d’una s’incorporà mirant cap a fora.

—Si ja surten! No em pensava que enllestissin tan de pressa…

Va sacsejar-lo i ell desentortolligà les cames de les potes de la cadira.

—Apa, anem, Et trobes bé, ara?

De nou va moure el cap, afirmativament, i en Llorenç el va empènyer una mica per l’espatlla. Cap al fons, digué:

—Bé, adéu-siau…

S’apressaren cap a la porta, on les canyes de la cortina cruixiren de nou com si el vent les bellugués; després el sol s’aplanà damunt d’ells, encegador i carnisser. La mà de dits llargs li subjectà el braç i tots dos corregueren per la calçada; a cinquanta metres un tramvia tocava la campana.

El cotxer ja s’havia instal·lat al pescant, però en Joan i en Francesc esperaven al costat del vehicle; en Llorenç s’hi aturà per tal de posar-se l’americana.

—Heu fet de pressa…

—No… Es troba més bé, aquest?

—Em penso que sí.

El cotxer els mirava, una mica inclinat, cellajunt; dos reguerons de suor se li escorrien per sota el capell alt.

—Apa, pugem. Aquí couen ous.

El van fer enfilar cap a la cabina que feia una olor agra, perquè ningú no havia netejat el vòmit. En Joan i en Llorenç van haver de comprimir-se, però després, quan el cotxe engegava, el marit de la Gabriela es va treure un paper de la butxaca, el desplegà i va col·locar-lo sobre la taca, que el sol posava de relleu.

—Així no s’embrutarà ningú…

Ell va recolzar el braç dret contra la finestra, hi estintolà el cap i la mica d’aire calent que desplaçava el cotxe li amorosí el front i li despentinà els cabells.

Amb un deix d’impaciència, en Llorenç preguntà:

—Ja hi tornes?

Però ell plorava, els ulls tancats, la boca oberta; el peu dret xipollejava en el toll multicolor que amb la seva ferum no podia vèncer la bravada que es desprenia de la cabina, on els velluts, vells i descolorits, semblaven impregnats pels efluvis, encara més àcids, de la mort.