4

La mare de l’Abella, que vivia gairebé al mateix costat del col·legi, va sortir de la cuina i digué:

—Que no has d’anar a casa, tu? Ja són les vuit, els faràs passar angúnia…

Ell acabà de col·locar una peça del castell que bastia amb el joc de construcció del seu company d’escola.

—No hi és, la mare, encara.

—Però bé hi deu haver algú… Més val que te’n vagis.

Va aixecar-se de mala gana dels rajols que li enfredorien cames i cuixes, i agafà l’abric que havia deixat de qualsevol manera sobre una cadira. L’Abella l’advertí:

—La cartera, Daniel.

Tots dos van escortar-los fins a la porta; en arribar-hi la mare del noi féu jugar el pany.

—Un altre dia ja tornaràs…

—Sí.

Saltironejà per les escales i, amb la cartera a les mans, sortí al carrer mal il·luminat, on l’acollí una ratxa de vent. Tombà la cantonada, va passar per davant l’escola sense adreçar-li una mirada i corregué fins a la propera travessia, on encara hi havia alguna botiga oberta, i la taverna, en què un individu cantussejava amb accent andalús. Un noi més gran que venia per la vorera el féu baixar i prosseguí per la calçada, sempre corrent. No alentí fins prop de casa seva per a treure’s el mocador, perquè li penjava la candela.

La Gabriela era a la porta i parlava amb un jove que també vestia de negre.

—D’on surts, tan tard?

—Era a casa d’un nen. No hi és, la mare?

—Ja saps que no. Per això t’aprofites! Quan faràs els deures?

El xicot, que el mirava, rigué:

—Hi ha temps per a tot, oi, noi?

—No en tinc, avui.

—No en tens mai, tu, si t’escolten… Au, cap dalt.

Però tot seguit va repensar-se.

—Vés a buscar la Neus, de primer.

—On és?

—Amb la Carmeta. Hi ha volgut anar. Dóna’m la cartera.

Va lliurar-la-hi i, d’una correguda, traspassà el carrer i s’aturà un moment, perquè l’entrada de ca la Carmeta era fosca i només es veia la resplendor d’un llum que cremava al primer pis. Forçà els ulls per tal de penetrar la zona d’ombra i després es llançà endavant tot cridant:

—Carmeta, Carmeta!

Però va arribar primer a la porta, i encara va haver de picar amb aquell timbre que feia una nota melodiosa i única.

—Ah, ets tu, Daniel… Hi ha la Neus.

—Vinc a buscar-la.

Va entrar cap al corredor, al final del qual es veia una porta de vidres mig tancada, que donava al cosidor.

—Ja ha tornat, la teva mare?

—No; m’ho ha dit la Gabriela.

—No et vols quedar a jugar una mica?

No va dir ni sí ni no i la va seguir cap a la vidriera. La Neus era per terra, prop de la tauleta on deixaven la roba i les agulles, als peus d’una de les noies que encara no se n’havien anat, i jugava amb uns retalls. En veure’l obrí tota la boca:

—Hi, Niel…

Va ajupir-se, li féu un petó i l’abraçà maldestrament mentre ella li somreia.

—A què jugues?

—A modistes…

La Carmeta el reptà:

—I els altres, que no són de Déu?

Va incorporar-se, abaixà el cap i, pel coll de la camisa, digué a les dues noies:

—Bona nit…

—Bona nit, maco.

L’altra, que tenia les cames encreuades, féu:

—És eixerit, oi?

La Carmeta s’havia assegut, reprenia la feina.

—Tots ho són, en aquella casa… Què heu fet, avui, a col·legi?

—Com cada dia.

Es va mig asseure en una de les cadires de boga, sense respatller, i mirava els dits àgils de les cosidores. La Neus l’estirà pel baix de l’abric.

—Niel… Mira…

Ell tornà a somriure.

—Què és?

—Un vestit…

El va agafar mentre la Carmeta assegurava:

—Serà una gran cosidora. Per a qui és?

—Per a la nina Vicenta.

Les noies reien i la que seia al costat de la modista preguntà:

—I per què li diu així?

—Vés a saber!

La noia que tenia les cames encreuades, se li mig girà mentre partia un fil amb la boca.

—I tu ja tens força joguines?

—Ui, sí! Però ara he d’anar a estudiar. La Gabriela vol que faci els deures.

—Però a tu no t’agrada gaire, no sé què m’hi jugaria…

—M’agrada l’aritmètica, com al pare.

La Carmeta allisà la roba que cosia sobre els genolls.

—El vas anar a veure, oi?

—Sí, ahir; no, l’altre. Hi vam anar tots.

—Ja no és a la infermeria?

—No; era allí. S’ha tret el bigoti.

La noia que seia al costat de la modista preguntà:

—Encara el tenen a la presó?

—S’hi ha d’estar cinc anys; ja en fa prop de dos que hi és. El pitjor és la seva salut. Tu, no et posis les agulles a la boca!

Allargà la mà cap a la petita i ell va separar-se de la cadira.

—La Gabriela vol que anem a casa.

—Molt bé.

Acabà d’incorporar-se i, amb els dits, féu caure tot de fils i retallets de roba que la menuda duia sobre el vestit.

—Et posaré la bufanda i l’abric.

La Neus digué:

—Jo vull jugar…

—Demà, eh? I portaràs la nina Vicenta per emprovar-li aquesta bata tan maca. Anirà molt mudada, ja ho veuràs!

La noia que tenia les cames encreuades les desencreuà, va aixecar-se, però tornà a seure immediatament.

—Ui, tinc tota la cama adormida…

La Carmeta, que s’adreçava al maniquí que hi havia prop de la finestra on havia penjat l’abric i la bufanda de la menuda, digué:

—Te’n vas, ja, també?

—Gairebé són dos quarts.

S’aixecà de nou, se subjectà la faldilla amb dos dits i l’espolsà una mica. Després, mentre la Carmeta posava l’abric a la Neus, s’estirà discretament les mitges, que li feien tot de sacsons als genolls.

—I recordi que demà potser no vindré…

Va alçar la cama per darrera i va torçar el coll per tal de comprovar que la costura de la mitja li quedava recta.

—He d’acompanyar la mare al metge.

—Sí, ja m’ho havies dit… Tu, si t’ajups així no et podré cordar l’abric.

—Et quedes, Mari?

L’altra assentí:

—Fins a les nou.

La noia va anar cap a fora i la Carmeta acabà de tapar la menuda. Després van trobar-se tots al corredor, perquè la noia sortia d’una altra habitació tot posant-se l’abric. Cap a dins, cridà:

—Adéu, Mari!

—Bona nit, Nuri.

La Carmeta els va acompanyar fins al cancell, on s’inclinà per besar la petita; després va dir a la noia:

—Ah, i avisa a la senyora Barrena que ja pot venir a emprovar.

—Ho faré.

Sortí a l’escala i es tombà cap a la Neus:

—Em vols donar la maneta? És fosc, això.

—S’ha fos la bombeta. Demà en posaré una altra, perquè si espero que ho faci l’amo…

Sacsejà el cap i tots van donar-se la bona nit. De l’entrada pujava un rellent d’humitat i ell va ficar-se les mans a les butxaques de l’abric. La Nuri baixava lentament, amb la petita ben agafada de la mà. A baix, els seus talons alts percudiren contra l’enllosat.

—Ui, quin aire!

Per l’ombra passaven dos homes amb els colls de les gavardines aixecats i del fons del carrer s’atansava una bicicleta. La Neus va retenir-los fins que passà i després féu:

—Au, travesseu.

La Gabriela encara era a la porta de casa amb el noi que vestia de negre com ella, però ja s’acomiadaven i ell va limitar-se a mirar-los. La cosina preguntà:

—Què fèieu tanta estona? I aquests deures, Daniel?

—No en tinc, avui.

—És clar que en tens.

—Només he de fer unes multiplicacions.

—Veus? Té la cartera.

Agafà la menuda, que allargava els bracets, i li somrigué:

—Vols pujar, oi?

Va enfilar-se-la al coll i tot seguit va exclamar:

—Si estàs tota gelada, criatura!

Corria cap als graons, però ell va passar-li davant i va pujar-los de dos en dos sense tocar la barana, una mica llastat pel pes de la cartera, que li colpejava les cames. Dalt, va asseure’s al primer graó del tram que donava al pis de la Filomena i esperà tot descordant-se l’abric.

La Gabriela deixà la Neus per terra, ficà la clau al pany i obrí.

—Apa, tu.

Va aixecar-se, les seguí al pis i abandonà la cartera sobre els rajols abans de treure’s l’abric.

—I ara a veure si fas aquestes multiplicacions. La teva mare ja no pot trigar i voldrà sopar.

—On em poso?

—Com, on et poses? Al menjador, que al despatx ara fa massa fred.

Recollí la cartera, però esperà fins que la Gabriela va haver tret l’abric de la nena i aleshores la va seguir. Ella obrí el llum i digué:

—No escampis massa coses…

De primer, però, va atansar-se a l’estufa, on s’escalfà les mans mentre la petita arrossegava una cadira baixa damunt la qual hi havia una nina mig despullada.

—Qui era aquest nen?

—Quin nen?

—No dius que has anat a casa d’un amiguet?

—Sí; l’Abella. Viuen al costat del col·legi.

—No t’has de quedar, sense dir res; fas passar ànsia. I apa, els deures, que tu no començaries mai.

Amb lentitud va obrir la cartera i en va treure un quadern molt esvellegat per les puntes, el deixà sobre la taula i cercà una goma i un llapis-dins el plomer. La Gabriela deia a la nena:

—Tu no t’acostis tant a l’estufa, que et pots cremar.

Li retirà una mica la cadira i després se n’anà cap a la cuina, per la porta oberta de la qual va veure que es posava el davantal de pitet sobre el vestit negre.

Obrí el quadern i s’entaforà un dit al nas mentre amb l’altra mà subjectava el llapis. Seguidament, posà un colze damunt la taula i amb la llengua fora començà a comptar. Un moment després aixecava el cap.

—Què mengem per sopar?

—Ja ho veuràs. Ara fes els problemes.

—De sopes, no en vull.

Ella no replicà, inclinada sobre els fogons, i en Daniel tornà a aplicar-se en la multiplicació, escriví uns números, n’esborrà un i llambregà de nou cap a la Gabriela.

—Si acabo aviat, podré anar al magatzem?

—Al magatzem? Què hi vols fer?

—Esperaré la mare.

—Ja hi deu ser, ella. D’aquí a deu minuts la tindràs aquí. Au, no surtis amb més romanços.

—Ja en tinc gairebé una.

—I quantes n’hi ha?

—Tres.

Cercà el regle i, curosament, traçà una ratlla sota els números, i els sumà. Se les va emprendre amb la segona operació, però després desplaçà una mica la cadira, perquè l’escalfor de l’estufa li torrava massa la cama dreta. Mig cantussejava:

—Sis per cinc… trenta, en porto tres; sis per dos… dotze, i tres quinze, en porto una…

La Gabriela sortí de la cuina per anar-se’n cap al trinxant, del calaix del qual va treure alguna cosa. Ell deixà relliscar els ulls del quadern, va veure que la Neus pentinava la nina i preguntà:

—És el teu xicot, aquell?

—És que no pots callar?

—Vindreu a viure aquí, quan us caseu?

Ella va formalitzar-se:

—Que no et senti més, Daniel. Fins que hagis acabat…

Va haver de resignar-se a tornar a les multiplicacions, però abans d’enllestir-les encara va aixecar-se una vegada per anar a la comuna, que ara ja no era a l’eixida, sinó en una petita habitació que la mare havia fet construir al costat del lavabo, també nou, car abans no en tenien i havien de rentar-se a la pica de la cuina. Va tornar-ne corrents, foragitat pel fred, i aleshores va treballar aplicadament, perquè la Gabriela tenia ganes de parar la taula d’una vegada.

—Quatre per vuit… vint, no, trenta-dos, en porto tres; quatre per quatre… setze i tres dinou, en porto una; quatre per set…

A la cuina es vessava alguna cosa i la Gabriela, que el mirava per damunt l’espatlla, hi corregué. Ell rectificà el set, que sempre li sortia molt geperut, acabà d’esguerrar-lo i a la fi va recórrer a la goma. Multiplicà la segona xifra, molt fàcil, perquè era un dos, i traçà la ratlla. Quan la Gabriela tornà cap al menjador, ja acabava de sumar.

—Ja estic!

—Doncs, ara treu tot això. I desa-ho bé.

Assegut encara, va recollir-ho, i després saltà de la cadira per tal de guardar-ho tot a la cartera. La Gabriela anà fins al trinxant i en retirà les tovalles.

—Posa una mica de llenya a l’estufa; jo tinc les mans netes.

Deixà la cartera damunt d’una cadira del racó i va enfilar cap a la cuina, on sota els fogons hi havia un caixó ple de tacs de llenya.

—Quants?

—Dos o tres.

Els va carregar l’un sobre l’altre i, fent equilibris perquè no li caiguessin, va tornar al menjador i, amb l’altra mà, va treure la rotllana que tapava l’estufa; va deixar-la per terra.

Tornava a col·locar-la al seu lloc quan es va sentir soroll al pany de la porta del pis, i la Gabriela digué:

—Ja són aquí.

Va cuitar a anar cap al corredor, i la menuda abandonà també la nina i el seguí cap al cancell. La mare entrava amb dos paquets i en Francesc en duia un altre, més petit. Tots dos venien amb les sabates polsoses i ella s’havia tacat de negre la part baixa de la gavardina que duia sempre que sortia. Deixà els paquets arran de paret i gairebé no els va permetre de besar-la.

—No us atanseu, que us embrutaria… Hola, Gabriela! Han fet bondat?

—Sí, com sempre. Ha anat bé, el viatge?

—Molt bé. Ni un inspector, res… Vols recollir això?

La Gabriela agafà els dos paquets i l’altre que li allargava en Francesc, el qual no havia obert la boca; li digué:

—Què et passa, a tu?

—Estic cansat.

La mare es tragué la gavardina i la plegà damunt una de les banquetes que hi havia davant la porta.

—És clar, és la primera vegada. A més, hem carregat molt.

—Vols dir que no carregues sempre?

Ella només digué:

—Em vaig a posar una mica decent…

Caminà cap a l’habitació i després, quan ja havien retornat al menjador, van sentir que travessava cap al lavabo, on es tancà. Ell ullava els tres paquets que la Gabriela apilà prop de la cuina.

—Què hi ha?

—Ja els obrirà la mare.

En Francesc, que s’havia atansat a l’estufa, cap a la qual allargava les mans, féu:

—Hem portat formatge. És en aquest paquet més petit…

—Quina mena de formatge?

—No ho sé; un formatge de pagès, molt bo…

Desplaçà una cadira i s’hi va asseure mentre la Gabriela seguia parant la taula. Ell va atansar-se als paquets i separà el mocador d’herbes del més gros.

—És pa!

—Sí, i a l’altre hi ha porc. És per a nosaltres, això.

La petita va trotar cap al seu costat, ficà els dits per entre el mocador i tocà la crosta una mica endurida. La Gabriela deia:

—I què, t’ha agradat?

—No. Vols dir el viatge?

—Sí.

—Hem hagut de caminar sis quilòmetres i de tornada hem anat en carro; un carro sense molles… Hem trobat la guàrdia civil, però no ens han dit res, perquè el carro era de vela i no han vist els paquets que anaven en un fons. Si no, ens ho haurien pres tot…

Escoltava bocabadat, immòbil al costat dels paquets; la Neus havia trencat una crosteta i se la menjava lentament.

—En arribar hem perdut una saca de pa. A la Sagrera… Volíem baixar allí, però la mare no ha pogut perquè el tren no s’ha aturat. M’ha tirat els paquets i ella ha vingut després amb un taxi, però tot s’havia escampat, i com que era fosc…

—Algú se’n deu haver aprofitat.

—Sí; suposo. Tot al llarg de la via era ple de gent que esperaven i de paquets que queien del tren.

La mare aparegué al llindar i digué:

—Vés-te a rentar tu, ara, Francesc.

Duia la bata rosa i s’havia rentat la cara i les mans, però no s’havia pentinat i els cabells d’una banda li queien sobre la cara.

—Tens el sopar fet, Gabriela?

—Sí. De seguida que vulguis…

Anà cap a la cuina i en tornà amb els plats; en Daniel digué:

—Menjarem formatge, també?

—Sí.

La Neus, que ja s’havia engolit la crosta de pa, va estirar-la per les faldilles.

—He fet un vestit per a la nina Vicenta, jo.

—Ah, sí? On?

—A ca la Carmeta.

La Gabriela deia:

—Serveixo?

—Sí; en Francesc ve de seguida.

Agafà la menuda i la dugué cap a la taula.

—Després m’ho ensenyaràs tot, eh?

Va instal·lar-la damunt la trona, on ja quedava massa alta, i va lligar-li el pitet que la Gabriela havia deixat sobre les tovalles. La noia vingué de la cuina amb la sopera, que fumejava.

—Au, Daniel, seu.

Va obeir i en Francesc, que acabava de tornar, se li assegué al costat.

—Atanseu una mica els plats…

La mateixa Gabriela serví la sèmola de blat que omplia la sopera i després es va asseure a l’altra banda de la menuda. La mare introduí la cullera en el líquid espès i va dir:

—Després m’hauràs d’acompanyar al magatzem, Gabriela.

—Per què?

Ell va mirar-la tot lligant-se el tovalló, perquè la noia havia formulat la pregunta d’una manera molt seca, però la mare semblà no adonar-se’n.

—He portat molta cosa i cal classificar els paquets i ordenar-los.

—Ho pots fer demà; no corre cap pressa.

—Sí. El del Poble Nou em va dir que passaria de bona hora, i el pa s’ha de repartir, també.

La Gabriela remenà la sèmola que tenia al seu davant i, passat un moment, manifestà:

—No m’agrada.

—Què, no t’agrada?

—Intervenir en tot això…

La mare va prendre la cullera de la menuda que xipollejava, però continuà mirant cap a la seva cosina.

—No sé si t’entenc… En què intervens?

I a la petita, que ficava un dit al plat:

—No siguis bruta. Neus!

—En res. I voldria que continués essent així.

—Parla clar, dona!

Però la noia, l’esguard fit en la sèmola, només repetí:

—Que no m’agrada.

—Ja ho has dit, això.

—Tots aquests negocis… tot aquest estraperlo…

—I te’n recordes ara?

—No.

—De primer no hi tenies res a dir…

—Era diferent. Es tractava d’una cosa… bé, una cosa en petit, per a menjar tu i els teus fills. Però des que vas llogar el magatzem i t’has posat en contacte amb tota aquesta gent…

La mare deixà caure la cullera contra el plat i la sèmola l’esquitxà una mica.

—Ja ho entenc!

—És una cosa bruta… No m’hi vull barrejar.

—Molt bonic! Però ara fa sis mesos, quan va morir el teu pare, i l’haurien hagut d’enterrar de caritat si no hagués estat per mi, no recordo que protestessis pas, i ja sabies d’on venien els diners…

—No era com ara. I a més, en moments com aquell no es pensa.

—Doncs, s’ha de pensar. I s’ha de viure. ¿Trobaries més bonic que me n’anés per les cantonades a fer homes?

Va veuré com la noia envermellia gairebé fins a l’arrel dels cabells, i en Francesc dreçà la testa.

—Els petits, Quimeta…

—Els petits! I per qui et penses que ho faig, digues? Que potser et creus que m’agrada córrer pel món amb la llengua fora, carregada com una mula i sempre amb l’ai al cor; que si els inspectors, que si la guàrdia civil, que si els burots…

—No ho sé… De vegades em sembla que sí. Potser ni tu no te n’adones!

—És clar, sóc una inconscient!

Enfonsà gairebé salvatgement la cullera en el plat de la menuda i només reprimí el gest en atansar-la-hi a la boca.

—No he dit això.

—Què has dit, doncs?

I a la nena, irada:

—Treu les mans d’aquí, tu!

—No li cridis, que no en té cap culpa.

Daniel va empassar-se una mica de sèmola amb dificultat i espià l’esguard de la seva mare. Però ella semblava calmar-se.

—Tampoc no la tinc jo. No sóc jo qui ha creat totes aquestes dificultats, em sembla!

La Gabriela, ara callava.

—Si volies fer el llepafils, l’havies d’haver fet de primer, quan et vaig dir de venir a viure amb nosaltres.

—Més que res m’hi vaig avenir per ells, ja ho saps.

—Per ells? Què hi tenen a veure?

—Et calia algú que els vigilés mentre tu eres fora, oi?

—Podia haver llogat una dona.

—És el que vas fer. Em vas llogar a mi. Però no perquè t’ajudés en les teves combinacions. Sí hi penses…

Però ella la va tallar:

—Potser penses massa! O algú altre pensa per tu. ¿Qui te les ha posades al cap, aquestes idees, en Joan?

—No cal que me les hi posi ningú; sé molt bé què està bé i què està malament.

—Saps massa, doncs. S’ha de fer segons els temps. I els temps són aquests: si no et defenses, et trepitgen.

La Gabriela va aixecar-se, recollí el seu plat i el d’en Francesc, que ja havia acabat, i se n’anà cap a la cuina. La mare va lliurar la cullera a la menuda:

—Té. A veure si menges tu sola, ara.

Ell preguntà:

—Qui és, en Joan, mare?

—Tu, de cara al plat!

Va anar menjant, amb moviments breus i ràpids, i la Gabriela tornà de la cuina amb una plàtera de mongetes.

—Per a la menuda he fet una mica de patata.

La mare mormolà un aprovament sorrut, però després digué:

—Seu; ja li ho portaré jo.

—Acosteu els plats, vosaltres.

Ell va retirar el seu, ara buit, cap a un costat de taula, d’on el recollí la mare en aixecar-se, allargà el de sota cap a la plàtera i la Gabriela els serví les mongetes. Aixecà el cap.

—Porta l’oli, Quimeta, que me l’he deixat…

La mare no replicà, però en sortir de nou de la cuina duia les patates de la menuda en una mà i les setrilleres a l’altra. Va fer encara un altre viatge, perquè la petita, d’una manera o altra, havia acabat d’enllestir la sèmola, i se li va endur el plat. Després li eixugà el nas i la galta, on semblava haver-se’n posat més que a la boca.

La Gabriela va llescar el pa i va deixar-lo al costat d’en Francesc, el qual protestà:

—No en vull tant, jo.

—Dóna’l a en Daniel, doncs.

La mare anava trinxant les patates de la menuda i fins que va acabar, quan ja agafava l’oli per tal d’amanir-les-hi, no va dir:

—No sé per què ens barallem. Les persones que es necessiten no s’haurien de disputar mai. Jo et necessito pels petits i tu em necessites perquè t’has quedat sola i aquí tens una casa i pots estalviar més que si treballessis fora i haguessis de pagar una pensió…:

—Això, sí.

—I ara et convé estalviar, si vols casar-te.

—No corris tant!

—No… Però tot és començar.

Va amanir-se les mongetes, tot mirant encara la Gabriela, i pels llavis ara se li esmunyia l’ombra d’un somrís. La noia esguardava al seu davant, cap a en Daniel.

Però ell va adonar-se que no el veia.