11

L’home es va moure al seu costat, el fregà amb el colze i després va sentir l’espetec de l’encenedor. Obrí els ulls i s’anà incorporant, mirà cap enfora: un dia inèdit anava creixent. Consultà el rellotge i digué:

—Si que és tard… Dos quarts de sis.

—No sé com t’ho fas; has dormit com un tronc.

—Vós no?

—No puc, jo, si no és al llit.

En Daniel obrí la portella de la camioneta i saltà sobre el terra encatifat de fulles d’alzina, de branquillons, d’un humit negrós i ara vagament humit; l’airet fi de la matinada va fiblar-li el rostre i s’endugué tot rastre de son. S’estirà.

—Ja és hora que hi vagi.

—Sí…

Però semblava indecís i, quan saltà al seu costat, afegí:

—Cada vegada m’agrada menys. Encara seríem a temps…

—No. Ho vam decidir, oi?

—Dubto que surti bé. Aquest cony de pagesos són murris com ells sols.

—Tenen por.

—Així i tot. Mai no m’ha agradat…

Ell se li tombà, la bragueta descordada, perquè anava a orinar.

—No comencem de nou. Ens convé, després de la darrera agafada. Jo necessito diners i vós també. Vós potser encara més, amb el vostre vici de jugar.

El «Rioja» féu un gest descoratjat i fatalista mentre ell orinava contra la soca d’un arbre.

—No és el jugar, és la mala sort.

—Que potser heu vist mai algú que en tingués?

—N’hi ha que sí.

—Potser ho diuen.

L’altre va descordar-se també i s’entregirà cap a la roda de la camioneta.

—Si no fos per la Dolors…

Ell assentí, tot cordant-se.

—També us en costa, aquesta. És clar, voleu fer les coses com un senyor. Torreta a Sarrià, joiells… ¿Què té que no tinguin les altres?

El «Rioja» esperà que el doll s’exhaurís i aleshores féu:

—Classe, té, minyó.

—I això què és?

—No ho pots entendre, tu. Potser quan siguis més gran.

—Potser sí.

Tornà a estirar-se, va treure’s el gec que s’havia posat per dormir i el deixà penjat a la cabina.

—Suposo que arriba un moment que no queda més rem que pagar.

—Ei, tu, no em facis tan vell, tampoc!

Ell estirà el caixó que hi havia sota el seient, en retirà una bossa plena de fruita i, tot queixalant un préssec, féu:

—En realitat, hi hauríeu d’anar vós, a veure el pagès.

—No serveixo per a pedalejar, ja ho saps.

—Això us salva.

Continuà menjant, i l’altre també va treure la seva bossa, on hi havia tres entrepans; n’escollí un.

—Només menges fruita, tu?

—Sí, és massa d’hora per esmorzar. Quan torni.

—Si tornes. Perquè potser et faran un cap nou.

—Deixeu-ho pel meu compte, això.

Es recolzà contra la cabina i continuà menjant, l’esguard dreçat cap a la carretera, que corria a dos-cents metres del bosc, i des d’allí era invisible. Agafà un altre préssec.

—L’únic que m’emprenya és que ens hi haurem de passar tot el sant dia, aquí.

—No t’agrada, la naturalesa?

—Merda! Formigues, mosques, mosquits, abelles…

—És clar, tu ets un noi de ciutat. Però jo que vaig néixer al camp…

Ell no l’escoltava, inclinat cap a l’interior de la cabina, on tornà a deixar la bossa. Quan s’incorporà, digué:

—No cal esperar més ja, ara. Què fareu, vós?

—No t’amoïnis per mi. Faré una volta pel bosc… Són bonics, els boscos.

—Tot és qüestió de gustos.

S’allunyà cap a darrera el camió i, per la post, s’enfilà sacs amunt, cap al fons, on hi havia la bicicleta.

—A veure si veniu a donar-me un cop de mà…

Va anar baixant-la i l’altre la recollí i la sostingué fins que en Daniel saltà al seu costat.

—Confio que les rodes no hagin perdut vent.

Ho comprovà, però els pneumàtics eren durs i gairebé no cedien a la pressió dels seus dits. El «Rioja» digué:

—I ara no et trenquis el cap, que de vegades ets una mica ximple.

Ell va limitar-se a donar un cop d’ull al rellotge.

—Em penso que amb una hora i mitja enllestiré…

L’altre va desplaçar-se cap a la pedra on havia deixat els entrepans, els recollí i s’hi assegué.

—De pressa, no en corre cap.

—Llàstima que no us hàgiu endut la Dolors, oi?

Va riure i va començar a allunyar-se tot empenyent la bicicleta al seu davant, arbres amunt. El «Rioja» aixecà la veu:

—Més valdria que la duguessis al coll, aquí. Aquest cony de branquillons són traïdors i et poden foradar el pneumàtic.

—Sí.

Va carregar-se-la i, sense afegir paraula, continuà fins al camí, des d’on la camioneta ja no es veia. Entre les branques saltava un ocell i, distretament, el contemplà mentre se subjectava els pantalons amb els clips. Després va descordar-se dos botons de la camisa, perquè tot i l’hora matinal el sol ja escalfava, i muntà al vehicle.

Pedalejà prudentment cap a la carretera, evitant les roderes profundes que solcaven la terra ablanida i d’un color blanquinós, una mica malaltís. Per damunt del seu cap zumzejaven uns cables elèctrics d’alta tensió que desapareixien en la distància, sostinguts per feixugues torres de metall dreçades entre els camps.

En arribar a la carretera va girar-se, però darrera seu només hi havia el bosc immòbil i negrós, i aleshores accelerà la marxa, afavorit per la baixada, que es perllongava fins a un altre bosquet de matolls, el qual assenyalava l’inici de la pujada.

Va emprendre-la amb força, ben centrat sobre el seient, però la costa era una mica abrupta i després va haver de dreçar-se damunt els pedals, contra els quals deixava caure tota la força del cos. La bicicleta zigzaguejava d’una banda a l’altra, dibuixant al seu pas el llarg serpent dels pneumàtics que començaven a perdre relleu, perquè eren vells i el vehicle, de segona mà.

Dalt, va ensopegar un carro arrossegat per dues mules gansoneres i magres, i ell i els pagesos van saludar-se amb un cop de cap i un bon dia distret. El sol enfilava pel cel blau, sense cap núvol, i reescalfava ja la terra, que encara no havia perdut tot el foc del dia anterior.

Venien ara uns centenars de metres que planejaven, i va llançar-s’hi, de nou instal·lat sobre el seient, el rostre ple de reguerols de suor, la camisa inflada com un gep que li deformava l’esquena.

Darrera seu un cotxe tocà el clàxon i en tombar-se va veure l’espès núvol que avançava, projectat cap a la seva banda, i tancà la boca i immobilitzà els peus, la cara girada cap als camps segats i on encara s’amuntegaven les garbes. El núvol l’aconseguí, va embolcallar-lo i després, a poc a poc, s’anà dispersant entre les rengleres d’ametllers que vorejaven els bancals.

Inicià l’altre pendent, on es dreçava la casa blanca i mig enrunada d’un peó caminer absent. La porta era tancada, però, per les dues finestres reixades, obertes, podien distingir-se els envans caiguts i el terra de rajola vermella damunt del qual espetegava la llum que el sostre sense teules deixava filtrar.

A l’altra banda hi havia un rètol que deia: «A Barcelona, 132 quilòmetres».

Una bicicleta rutllava tumultuosament costa avall, perquè el xicot, vestit amb un jersei vermell, encara pedalava. Al camp de l’altra banda hi havia un carro aturat i un dels homes, de baix estant, amb la força, anava servint garbes a l’altre, enfilat entre els raïms d’espigues. Observà com les clavava als llargs barrots punxeguts que sobresortien de les baranes, però ja arribava al capdamunt i de nou tombà els ulls cap a la cinta polsosa.

Més enllà, darrera les oliveres que verdejaven fúnebrement, hi havia una era, però només s’hi veien dos infants que es perseguien a l’entorn del paller contra el qual es dreçava un tauló sostingut per dos bancs. Accelerà encara, aprofitant el breu pendent que el menaria a l’altra costa, ja no tan abrupta; la torre del castell començà a emergir.

Després es feren visibles les cases, baixes i ennegrides, plenes de clivelles i pegots, que el sol revelava despietadament, i cap a la dreta va poder veure verdejar l’aigua de la bassa on cada dia anaven a beure els animals i on, de nit, cantaven les granotes.

Una dona traspassà la carretera amb un cistell cobert amb un drap de color, però ella vestia de negre i duia un davantal que li arribava fins a mitja cama. En Daniel va donar-li el bon dia i tombà cap al camí de l’esquerra, on la pols tenia l’alçada d’un pam.

Va haver d’esforçar-se per guanyar la breu inclinació, però després pujà cap a l’estreta llenca que quedava a banda i banda de roderes, on el sòl era més dur, clapejat de venes de pedra que es perllongaven pels camps coberts per un rostoll fi i clar, una mica enfosquit per les pluges de l’altra setmana.

Frenà quan el camí s’enfonsava, però així i tot la roda davantera va endinsar-se-li en la rodera dels carros, i relliscà. La bicicleta s’inclinà cap a una banda, ell tragué el peu del pedal, però no arribà a caure, sinó que recobrà l’equilibri i continuà davallant.

Un ramat s’allunyava cap al bosquet que tallava l’horitzó, però progressava sense pressa, perquè els animals s’aturaven pels marges, els caps inclinats sobre l’herba resseca, que compartien pacíficament.

Va enfilar-se cap a l’entrada del poble, on s’alçava l’església, solitària, i pel camí de dalt, on hi havia el darrera de dues cases i les portes d’uns corrals, venia una noia amb una senalla i mocador al cap. La va esguardar distretament, el peu enfonsat en el pedal, però quan ja desviava els ulls sorprengué el gest del braç, que s’aixecava; va veure que li somreia amb uns llavis tímids i deixà que l’impuls de la bicicleta morís contra els feixos de brosta que s’apilaven a tocar de la paret que menava cap al portal. Féu:

—Hola!

I ella digué:

—Hola!

Va quedar-se al seu costat, la senalla entre els dits, feixuga, ell la mirava, sense paraules, fins que preguntà:

—On vas?

—A l’era.

Mostrà la senalla i afegí:

—Ja acabem de batre… I tu?

—A veure el vell Magí.

—Encara no havies vingut, aquest any…

—Sí, però com que al poble no hi entro mai o gairebé mai… Ahir hi era, vam carregar.

—Jo era a festa major, no vaig tornar fins a la nit.

Ell li somrigué, va treure una mà del manillar.

—I ja et fan treballar, avui?

—Quin remei queda!

Continuava mirant-la, els ulls perduts pel vestit vell i bast | que la cobria, però que deixava ben lliures braços i cames, i colrats pel sol i en els quals s’insinuava un borrissol daurat.

—Has canviat, des de l’altre estiu…

—És clar, sóc més gran.

—I t’has fet molt bonica.

Ella desvià la mirada i parpellejà.

—Saps que aquest hivern vindré a Barcelona?

—No!

—Sí.

—Tantes ganes que en tenies. Recordo aleshores… quants anys fa?

—Quatre.

—Sí, aquella nit que a l’era del Magí em vas dir que no hi havies estat mai… I com és que ara t’hi deixen anar?

—És per les males collites. Gairebé no hi ha hagut olives, l’hivern passat, i aquest que ve tampoc no n’hi haurà. I el blat, ja saps…

La bicicleta es va moure una mica mentre ell es redreçava. Una dona sortia d’un dels corrals, els mirà i se n’anà cap al corriol del menut cementiri que hi havia arran d’església.

—Vols dir per quedar-t’hi, doncs?

—Sí, de moment… Aniré a servir a casa de la senyora Comes, la mestressa de la hisenda que menen els Molla…

Assenyalà amb la mà lliure:

—Aquests del portal.

—Ja veig… I estàs contenta?

—Sí, molt.

—Potser ens veurem, doncs.

—Potser sí. Viuen al carrer Gran de Gràcia. Jo no sé on és.

—No és lluny de casa. Jo també hi visc, a Gràcia, però cap a l’altra banda. És gran.

—Ja m’ho penso.

Ell va esmunyir el cul cap al seient i féu pujar el pedal on tenia el peu.

—Ara me n’he d’anar a veure el vell Magí. Li he de donar un disgust, perquè ens han requisat el blat que vam carregar anit.

—Ah! I era molt?

—Molt no, però… Vint sacs.

S’inclinà cap al manillar i pitjà el pedal.

—Ja ens veurem, perquè potser encara pujaré una altra vegada, aquest any.

—Sí. I si no, a Barcelona.

—Això.

Va tombar-se i va tornar a somriure, perquè ella encara no s’havia mogut de lloc. Després redreçà la bicicleta que es desviava cap al mur i anà seguint el camí que s’obria passats els corrals. Pedalejà sense esforç fins que la paret cedí lloc a la riba contra la qual s’assentava la darrera casa, i aleshores alentí una mica, mirant cap als arbres que ombrejaven la construcció blanca de l’era. El paller, encara no acabat, ja era molt alt i sobresortia a l’altra banda del clos; algú hi treballava.

Dos nois avançaven pels camps, en direcció al poble, però només va mirar-los fugisserament i tornà a centrar els ulls en l’era, que a poc a poc es feia visible. Al costat oposat de la pallissa hi havia un munt de garbes que anava minvant perquè dos batedors se les enduien cap al ròdol, on les deslligaven abans d’escampar-les. Quan arribà a la breu baixada plena de palla i de boll, va poder veure que ja gairebé tota la batuda era estesa.

Els dos homes van quedar-se mirant-lo quan aturà la bicicleta al costat del corró, i ell els cridà:

—Bon dia! On és en Magí?

Un d’ells digué:

—Què passa?

Però l’altre, amb el gest, li indicà l’interior del clos, i ell s’hi adreçà a grans gambades mentre es passava el dors de la mà pel front tot suat. L’home del paller, que també l’havia vist, abandonà la forca i, per damunt del tou de palla, com embriac, avançà cap a l’escala reclinada a una banda.

Des de la porta oberta de bat a bat cridà:

—Magí!

El vell era amb les mules i tenia una soga als dits quan sortí a la llum del local sense teulada.

—Ah, hola, Daniel. Què carall fas, per aquí?

—Us he de parlar.

Avançà una mica més sota l’esguard estranyat del vell, que deixà la corda sobre uns feixos.

—Ha passat alguna cosa?

—Ens han requisat el blat.

L’altre va moure els braços i continuà mirant-lo, una mica cellajunt.

—Per això volia parlar-vos.

El xicot que havia estat fent paller va entrar per la porta i la seva ombra es retallà contra els peus d’en Daniel, el qual va mig tombar-se. Repetí:

—Passa alguna cosa?

—Diu que els han pres el gra.

—I bé?

Ell va explicar-se, adreçant-se a l’un i a l’altre:

—Volien saber d’on l’havíem tret, però no hem dit res.

—Naturalment.

Es va passar la llengua pels llavis i tornà a eixugar-se el front.

—El «Rioja» i jo hem pensat que ens l’hauríeu d’abonar…

—El blat?

Ho havien dit tots dos, i es miraren.

—Sí.

El fill va parlar primer, tot avançant per atansar-se-li.

—No veig per què. Us el vam vendre i…

—Precisament. Ja sabeu com va, en aquests casos.

Al xicot se li havia endurit la boca i va limitar-se a preguntar:

—Com va?

Però el vell, que havia endinsat una mà en la trinxa dels seus pantalons caiguts, volgué saber:

—On us l’han pres?

—A tocar de la Panadella.

—Quan?

—Anit, després d’anar-nos-en.

Al xicot semblava no interessar-li, perquè aclarí:

—No hi tenim res a veure. És cosa vostra. Nosaltres venem el blat, a vosaltres o a qui sigui, i prou.

—No voldreu pas que us denunciem, oi? M’heu de pagar ni que només sigui la meitat del que val. És una pèrdua a mitges.

El vell va moure una mica el cap, esguardà el terra i després li clavà els ulls a sobre.

—No ho veig pas així. Vosaltres feu el negoci i…

—I vós, no? Per què el veneu, doncs, si no per fer negoci?

L’altre va tornar a moure el cap i el fill digué:

—Sabeu a què us exposeu i no és la primera vegada que us requisen un carregament. A què treu cap, doncs, ara, això?

—És costum del venedor rescabalar el comprador de la seva pèrdua. Ja ho sabeu, perquè ha passat altres cops, i aquí al poble mateix. Fa dues setmanes que un control es va quedar amb cinc sacs que duien aquests que vénen en bicicleta i el Jan de cal Magre, que els havia venut, s’avingué a pagar.

—No som el Jan de cal Magre, nosaltres. No ens espantem tan fàcilment.

—Més us estimeu pagar una multa, doncs?

Entrà un dels batedors i va anar-se’n cap a l’estable mentre el vell, en un altre to de veu, deia:

—La teva mare no ens l’hauria fotuda mai, una cosa així.

—Què voleu dir?

—I tampoc no em creia que poguéssiu fer-la vosaltres, tu i aquest «Rioja», després del temps que fa que ens tractem.

—Per què?

El xicot explicà amb violència:

—Ho enteneu molt bé, no us feu l’orni. ¿Que potser ens preneu per ximples?

Allargà la mà i el subjectà pel braç.

—Com és que dúieu una bicicleta? Mai no us n’havia vista cap.

—Vaig comprar-la quan pujàvem; fa temps que en volia una.

L’altre va sacsejar-lo:

—Ho teníeu tot combinat! Potser això del Jan de cal Magre us va donar la idea…

—Deixeu-me anar!

Es deslliurà de la mà del xicot, el qual prosseguí:

—I com és que heu pogut tornar, si us han enxampat?

—Només han requisat el carregament.

—La bicicleta també en formava part.

—Van pel gra, ells, ja ho sabeu.

—Només sé que sou un mentider i un estafa.

—D’això, ja en parlarem quan us vingui la multa.

L’altre assenyalà amb tot el braç estirat:

—Fora d’aquí!

Però no es va poder moure, perquè el batedor havia tret els dos animals que avançaven a prop seu. El vell digué:

—Sense una mica d’honradesa no es poden fer tractes…

—Qui parla!

I amb una expressió rabiüda:

—Molt còmode, eh? Vosaltres aquí venent el blat al preu que us convé, sense exposar-vos a res, i als altres, que els pengin.

—Foteu el camp si no voleu que us trenqui una vara pel cap!

Anà retrocedint per darrera les mules, mirant els dos homes que avançaven.

—Ho sentireu passar, us ho ben asseguro!

—Que no us torni a veure pel poble, perquè ací ja hi heu acabat la feina.

—Perquè vós ho dieu!

—Perquè ho dic jo, sí.

Se li abalançava, però el vell el mig subjectà.

—Deixa… Potser no hi té cap culpa; tot deu ser cosa de l’altre, d’aquest «Rioja» de la merda!

—Ja ho explicareu als civils, tot això!

Eren al llindar de la porta, a tocar de les mules aturades a l’altre costat, i els dos batedors els miraven, un d’ells encara al mig de l’era, on les espigues li arribaven a mitja cama. El vell advertí:

—Penseu-vos-hi bé, abans de fer-nos una putada. Si hi ha denúncia, ningú no us vendrà mai més res. Ni al poble ni a la comarca.

Ell mostrà les dents.

—Amenaces i tot, oi?

—Ets tu, qui amenaça. I ja t’hem vist prou. Apa, a córrer!

—Us en recordareu d’aquesta, com hi ha món!

Però va allunyar-se precipitadament, perquè el xicot tornava a alçar el puny mentre exclamava:

—Què s’ha cregut, aquest poca-vergonya!…

S’enfilà a la bicicleta i pedalejà cap a la breu pujada, però en arribar a dalt encara es va aturar, posà peu a terra i es tombà cap als quatre homes que el miraven, repartits per l’era.

—És la vostra darrera paraula?

—No en tenim d’altra. I no t’acostis més per ací perquè et farem un cap nou i et cremarem el camió.

S’entregirà cap als altres i afegí:

—Es pensen que perquè som pagesos ens hem de deixar espellar… Mira que té cara dura!

Ell pitjà el pedal amb el peu.

—Es veu que no t’has mirat mai la teva. La tens de goril·la!

El xicot va córrer, vorejant la batuda, però ell ja s’allunyava furiosament pel camí, cap al poble amagat darrera la riba alta. Més amunt, una pedra el desvià cap a la rodera, accionà violentament el manillar per tal de sortir-ne i la roda davantera relliscà. Va caure gairebé tan llarg com era, perquè no havia tingut temps de deslligar el peu, però tot seguit va aixecar-se, renegant. Tenia la mà dreta escorxada i va fregar-se-la contra la camisa humida de suor.

Quan muntà de nou, la roda s’havia desplaçat lleugerament i el fre mossegava la llanta. Tornà a aturar-se i, sostenint-la entre les cames, la centrà. Un gos el mirava des de la riba, i darrera venia un home que va saludar-lo amb un bon dia. Ell hi va correspondre amb un rondineig i s’enfilà per segona vegada a la bicicleta.

A frec dels corrals hi havia un carro aturat i dos homes carretejaven sacs cap al portal, però ell passà esperitat, sense obrir la boca, i no frenà una mica fins que s’endinsava per la baixada que partia de l’església. Va veure que la Maria Àngels pujava pel corriol que, vorejant l’era de casa seva, menava a les basses; ara anava sense senalla i agità els braços, però ell es va limitar a moure el cap i continuà corrent, molt arrambat al marge per culpa dels rocs que el feien trontollar. En veu alta, es deia:

—Els porcs! D’aquesta se’n recordaran…

I continuava dient-s’ho mitja hora més tard, quan arribà al bosquet on l’esperava el camió, però el «Rioja» era d’un altre parer:

—Al capdavall no hem perdut res. No és com si ens l’haguessin requisat.

—I què hi fa? Ara els hem de donar una lliçó.

L’home, que s’havia assegut per terra, l’esquena reclinada contra un tronc, s’aixecà.

—Calma, eh? Els nervis fan més mal que bé.

—Els nervis, merda!

—I a més, el vell Magí té raó: si els denunciem, ja cal que no tornem més.

—De blat, se’n fa a molts llocs.

—Però aquí ja ens coneixen, i els coneixem a ells. Ja t’havia dit que aquesta combinació no m’agradava.

—A d’altres els ha sortit bé.

—Potser ho diuen.

Es va treure el paquet de tabac, l’hi allargà.

—Té, una cigarreta…

—No fumo, jo; ja ho sabeu.

El «Rioja» va encendre després de fer petar dues vegades l’encenedor, que fallava.

—En fi, mala sort.

—Mala sort per a ells, perquè me la pagaran.

L’home es formalitzà:

—Prou! S’ha de saber perdre.

—Doncs ja veurem si en saben gaire, quan es trobin els civils a casa.

—No compliquis les coses, collons! Prou maldecaps que tenim. Oblida’t d’això, i s’ha acabat.

Però ell s’obstinava, les mans enfonsades en les butxaques dels pantalons baixos de trinxa:

—Oblideu-vos-en vós, si voleu. A mi, quan m’insulten…

—O sigui que estàs decidit a denunciar-los?

—Ja us ho he dit.

—No comptis amb mi, doncs.

—Us hi veureu complicat encara que no vulgueu.

El «Rioja» llençà la cigarreta, exasperat, però tot seguit la trepitjà amb el peu dient:

—T’has begut el seny? Tant hi perdríem nosaltres com ells. I potser més i tot.

—No hi fa res… Els denunciaré a la comissaria de proveïments.

L’altre es mig girà cap a l’arbre.

—Saps què et dic? Que més val que dormis una mica i després ja en tornarem a parlar.

—Ja ho tinc tot parlat.

L’home s’anà tombant de nou, però no se li atansà.

—De primer, m’he deixat convèncer, perquè necessitava els diners… més que ells. Però això és diferent. No he denunciat mai ningú i no tinc la intenció de començar ara. No ho faria ni que ens haguessin pres el gra de veritat.

—Ningú no us demana res. Ho faré jo.

—Però jo sí que demano. Si vols que seguim junts, oblida’t d’aquest matí.

—I si no?

El «Rioja» el mirava; semblà mesurar-lo de dalt a baix, i ell encarcarà el cos, una mica inclinat cap endavant.

—Ja ho has sentit. No et necessito per a una punyetera merda.

Ell penetrà l’humus amb la punta de la sabata.

—No ho hauríeu dit dos anys enrera, això, quan la mare…

—Dos anys enrera eren dos anys enrera. I la teva mare no era com tu. Ja ho saps, doncs. La gent rancuniosa fa més nosa que servei.

—Sou massa savi. Això us perd, a vós.

—I a tu et perd la llengua. No sé pas què et deus haver pensat, des que ella és morta… T’agrada massa donar ordres. I jo ja sóc massa gran per acceptar-les d’un mocós com tu. De manera que calles d’una vegada o toques el dos.

—És tan meu com vostre, aquest carregament.

—Aquest, sí.

—I no sóc un llogat al qual es pot despatxar.

—Ets un soci que fa més por que goig… En arribar a Martorell, deixarem la càrrega, cobrarem, et donaré la teva part i tal dia farà un any.

Tornà a treure’s el paquet de tabac, es ficà una cigarreta a la boca, la retirà de nou i escopí.

—I que no se t’acudeixi de fer-me una mala jugada, perquè jo no m’acontentaria amb paraules, com aquesta gent de l’era. De parlar, en general parlo poc… Vés amb compte, doncs. Quan m’hi poso, puc ser tan brètol com tu.

—Un desgraciat, sou!

L’home féu un pas, però ell s’ajupí ràpidament, recollí una pedra mig oculta entre el fullam caigut, i dreçà el braç. L’altre va aturar-se, mirant-lo de nou de cap a peus.

—Series capaç de trencar-me la closca… Tot i que després no sabries què fer del camió, perquè no saps conduir. Pots llançar la pedra, no et tocaré.

—No cal que m’ho digueu.

—I, en arribar a Barcelona, cadascú pel seu costat.

Va encendre la cigarreta, mirant-lo per damunt la flama, tornà cap a la soca i s’assegué de nou. Ell obrí els dits, deixà caure la pedra i, amb una mitja volta sobtada, va endinsar-se pel bosc…