17

L’home entra puntualment, a dos quarts de nou, i duu el llibre sota el braç. És un individu rodanxó que griseja per les temples i té els ulls una mica saltats, envermellits. En Daniel l’observa des del darrer tamboret, amb el segon vermut a la mà; veu com s’atansa camacurt al taulell i, sense seure, demana:

—Un Torres.

Entre ells hi ha una parella i un altre home solitari que devora una ració de musclos entre fiblades a la copa de picon molt carregada de seltz. Però el rodanxó a penes mira al seu entorn; deixa el llibre al seu costat i es contempla fugaçment al mirall que hi ha darrera les ampolles afilerades a frec de cafetera.

—Si és servit…

Allarga la mà, beu un glop, i aleshores, per primer cop, examina el local. Després, sense recollir el llibre, travessa al llarg de les taules aplegades contra la paret i només en una de les quals hi ha dos homes i una dona que parlen tranquil·lament, s’adreça a la porta de la dreta, on un rètol anuncia: «homes», i desapareix.

En Daniel espera. Glopeja una mica de vermut, contempla les cames de la noia, molt visibles, perquè duu la faldilla curta, enfilada damunt dels genolls, i les mans del seu company, que reposen sobre el bar, bellugadisses i blanques, amb unes ungles molt punxegudes.

Entra algú altre, un xicot jove que vesteix amb un jersei gruixut, i ell torna a beure una mica de licor, continua esperant fins que darrera seu s’obre la porta i l’home camacurt fa la seva reaparició.

Un cop més, el veu encaminar-se al taulell, on s’acaba el conyac, recull el llibre, es mira encara al mirall.

—Què us dec?

El barman se li atansa sense abandonar el vas que tenia a les mans.

—Quatre pessetes.

L’home butxaqueja, treu un bitllet de cinc, sol, i el deixa al seu davant.

—Ja està bé…

—Gràcies!

Es col·loca el llibre sota l’aixella, com el duia de primer, i s’allunya cap a la porta. En Daniel consulta el rellotge que hi ha a la paret de l’altra banda; dos quarts i mig.

Sense pressa, esgota el contingut del seu vas, salta del tamboret amb una darrera llambregada a les cames que la noia ara ha encreuat en una posició forçada, i s’encamina als lavabos. El llum de l’interior és encès i el mirall li retorna breument una imatge coneguda, i per això no s’hi atura, sinó que penetra en el menut reducte, on es tanca. Dissimulat darrera el peu de la porcellana, on navega un paper entre un filet d’aigua que s’escapa del dipòsit, hi ha un sobre. És un sobre llarg i voluminós, sense cap indicació exterior. L’esquinça per un costat, en treu els bitllets i els compta. Vint-i-cinc mil, barrejats, sense numeració correlativa.

Se’ls fica a la butxaca, però fan massa embalum i els divideix en dues parts. Després trenca el sobre, deixa caure els trossos dins la tassa i engega l’aigua. Quan el corrent s’ho ha endut tot, torna a sortir al bar. Ha entrat una altra parella, que s’ha assegut a la primera taula, però ell camina fins al taulell, allarga un bitllet de vint-i-cinc.

—Cobreu.

El barman es trasllada a la caixa, tecleja uns números, se sent el dring d’un timbre somort i recull unes monedes del calaixet, les col·loca dins d’un plat menut i les deixa al seu davant. El xicot del jersei, des de l’altre extrem, pregunta:

—Teniu alguna cosa, de ros?

En Daniel arreplega el canvi, fa córrer la cremallera de la caçadora de pell, s’aixeca el coll i surt al carrer, on s’entafora les mans a les butxaques. Fa una nit humida i pel cel, davant la lluna, circulen tot de núvols esfilagarsats, transparents. Carrer avall parpellegen uns neons, però totes les botigues fa estona ja que són tancades i els transeünts, escassos per l’hora, caminen encongits sota abrics i gavardines.

Travessa darrera un tramvia que davalla, fa encara unes passes i tomba per la primera cantonada, a frec d’una dona que avança en direcció contrària, arrambada a la tanca d’unes obres. De cua d’ull veu com s’atura, però ell fa un altre pas.

—Daniel!

Es gira, examina la cara a la mitja claror que s’escapa d’entre els arbres de l’altra banda, on hi ha una bombeta, però ella ja diu:

—Sí que ho ets! No n’estava segura…

Ha retrocedit fins al seu costat, i ell li somriu.

—Hola, Filomena…

—Ja veig que em recordes, també.

—És clar.

—No tan clar. Fa molt de temps que no t’has acostat pel barri.

Ell calla, el mig somriure penjat als llavis, i com que la dona continua mirant-lo, diu:

—I que, què feu?

—Com sempre… Sabies que la teva germana va tenir una pleuritis?

—La Neus? No.

—Sí; va arribar ben malament, perquè no és forta.

Ell repeteix:

—No ho sabia.

—Tu sí que pot dir-se que els has ben oblidats…

La veu traeix el retret, però ell es defensa immediatament:

—Van ser ells els qui em van treure.

—Treure, treure… Hi ha moltes maneres de prendre’s les coses.

—Ja suposo que deuen haver contat el que han volgut.

—Digues que a tu et va més bé viure sol… I els amics bé podies visitar-los alguna vegada. Nosaltres, la Carmeta… Ja saps que jo dic les coses com les penso.

—I què fa, la Carmeta?

—Com sempre. Tot segueix com sempre… És a dir, la Feliça i la seva filla se’n van anar.

—Ah sí?

—Sí, ja fa sis mesos, potser. Van dir que ella s’havia de casar amb un vidu de fora Barcelona, però qualsevol ho sap. Ja saps com era, la Magda.

No li treu els ulls de sobre, i en Daniel va assentint:

—Sí, sí…

—I tu què fas, ara, a què et dediques?

Ell esbossa un gest vaguerós, diu:

—Tinc un assumpte comercial… qüestió de comissions… una casa estrangera. Em defenso bé, ara.

—Més val així. En Francesc també ha millorat. Van ascendir-lo, a la casa on treballa, i ara és el cap del departament de comptabilitat. Té molta més feina, és clar, però encara ens duu els llibres, més que res per amistat… La malaltia de la Neus li ha costat molts diners.

—Però bé hi ha això de l’assegurança obligatòria…

—Moltes coses no hi entren, van haver de llogar una infermera… jo què sé! Quan s’està malalt, d’una manera o altra sempre es gasta.

—Ja està bé, ara, ella?

—Sí, ara sí. Els hauries d’anar a veure.

Ell torça el coll.

—Bé, no sé…

—No s’ha de ser rancuniós. Són els teus germans, tota la teva família… Ells bé vindrien, n’estic segura. On vius, tu?

Ell assenyala carrer avall, cap a la cantonada distant.

—Aquí mateix, però és una pensió i ara me’n vaig. Em cal una cosa més cèntrica.

La dona espera una mica, però quan ell no afegeix res més, fa:

—Bé, ja els diré que t’he vist i que continues bé. Prim com sempre, això sí…

—Doneu records als coneguts, al Llorenç. Com està, ell?

—Amb el seu dolor, ja pots pensar-t’ho.

—Sí, aquestes coses…

Mou els peus, allarga la mà.

—Bé, Filo, ara m’esperen.

—Sí, a mi també. Encara he de fer el sopar.

Li estreny blanament els dits amb la seva mà revinguda, repeteix:

—I vine algun dia, eh?

—A veure… Apa, bona nit.

S’apressa després per la breu baixada, evita ben just dos nois que surten corrent d’un garatge i, en arribar a la cantonada, creua en diagonal, s’endinsa pel paisatge ombrívol, s’atura de sobte, mira enrera.

—Què cony hi devia venir a fer, per aquí?

Ho ha dit en veu alta, enfonsa més les mans en les profunditats de les butxaques plenes de diners, torna a caminar, travessa la breu plaça plena d’arbres gairebé immòbils, es perd per la nit dels dos solars sense edificar i, al capdavall, empeny la reixa de la torre.

El jardí és minúscul, amb un caminet engravat, i a banda i banda dos estrets parterres n’assenyalen els límits gairebé fins als tres graons que cal pujar cap a la porta amb el seu petit vestíbul exterior, sostingut per dues columnes d’obra, en una de les quals s’obre un esvoranc.

La finestra de la dreta està mal tancada i se n’escapa un raig de llum, però ell puja apressat, fica la clau al pany i entra al rebedor que s’allarga cap als darreres del pis.

—Ets tu, Daniel?

—Qui vols que sigui?

Respira l’aire calent i una mica enrarit de la casa i avança cap a la saleta d’estar ben il·luminada. La Montserrat és ajaçada al divan, bocaterrosa, amb la llarga bata que penja fins a terra, una revista cinematogràfica a les mans, però ara es gira, comença a incorporar-se.

—Ha anat bé?

—És clar. No falla mai.

Butxaqueja mentre ella s’asseu i recull els plecs de la bata sobre les cuixes nues.

—Mira…

Ella allarga les mans, toca els diners, els fa petar entre els dits sense comptar-los. Daniel s’asseu al seu costat, li rebutja els cabells que li cauen contra la galta.

—Què et vaig dir?

—Ja sé…

L’abraça, els diners encara a la mà, i ell endinsa els dits sota la bata, cap als pits, però de sobte ella el refusa.

—Què fas? Ara no…

Ell la fita.

—Què et passa?

—Em fan mal. I tots aquests bruts… Has vist, avui?

Ell s’incorpora amb un petit salt.

—Ah, sí, les proves!… Ja deuen ser seques.

Allarga les mans cap als diners.

—Dóna’m…

Ella el segueix fins a la porta del petit despatx, on només hi ha una taula americana, dues cadires i una prestatgeria plena de revistes i de llibres policíacs. Damunt penja la reproducció d’una natura morta i ell la desplaça per tal d’obrir la reduïda caixa de seguretat.

—No sé per què no els duus al banc.

—Quantes vegades vols que t’ho digui? No vull que quedi rastre de cap operació.

Desa el feix de bitllets, tanca de nou. Ella pregunta:

—Quant hi ha, ara?

—Com, quant hi ha? Et dónes massa manya a despendre’ls…

—Jo? Si no em compro res!

Torna a col·locar el quadre, es tomba.

—I l’abric de pells, què?

—Bé he de fer goig.

—I els joiells, i aquests perfums que et costen un ull de la cara…

A la noia se li endureixen les faccions, mou els braços.

—Me’ls guanyo, oi?

—Però no preguntis quant hi ha.

Observa la cuixa que la bata descobreix, l’obertura de l’escot.

—I potser que et vestissis una mica. Després et queixes…

—No miris, doncs.

Retrocedeix quan ell avança, l’acompanya fins al final del corredor, on en Daniel empeny la porta que hi ha al costat de la cambra.

—Em penso que deuen haver quedat bé.

—Sempre t’hi queden.

—Ara, sí. Prou va costar.

—De vegades penso…

Però ell no l’escolta, avança cap al fons de l’estret laboratori, contra la paret dreta del qual es dreça un trípode amb la màquina encarada al mur, alça els braços fins a la corda, de la qual pengen sis cartolines.

—Sí, ja són eixutes.

Les despenja i s’atansa a la tauleta de l’esquerra, encén el flexible, les examina.

—Totes han quedat bé, però només n’hi ha dues que serviran.

Se li mig gira, les toca, i ella mira per damunt la seva espatlla.

—Veus? Les altres amaguen la cara.

—Amb una n’hi hauria prou…

Però després contreu el rostre amb una ganyota de disgust, aparta els ulls.

—Quin fàstic que fan!

—D’acord. Però valen molts diners. Mira aquí…

Ella continua defugint l’esguard.

—No, deixa… Prou desagradable que és haver-ho de fer i pensar que tu ets aquí darrera registrant-ho tot…

Daniel deixa les fotos damunt la taula, se li encara amb el front plegat.

—A què ve, això, ara?

—A res. Per a tu és molt senzill…

—I per a tu no?

—No tant com et penses. De vegades em faig fàstic a mi mateixa.

—Per què? No fas res que no facin milers d’altres noies. En treus una mica més de profit i prou.

S’inclina cap al calaix de la taula, l’obre.

—He d’enviar els clixés a aquest…

Els recull, torna a tancar, escull dues proves de les sis que ha despenjat.

—No t’estan bé els escrúpols, ara.

—No són escrúpols. Ja sé que poden pagar i que no es mereixen res. Són uns porcs.

—I doncs?

Ella mou els braços, els deixa caure al llarg del cos.

—No ho sé… Però he perdut fins i tot el gust de fer-ho amb tu.

—Ho dius ara. A la nit pensaràs d’una altra manera.

Li posa la mà lliure damunt l’espatlla, la hi prem una mica, i ella rebutja amb un gest els blens que li cauen sobre la cara.

—Saps què farem? Ara, quan hagi acabat amb això, ens n’anirem a sopar i després ens podrem deixar caure pel local que tu vulguis… Res de treballar, ballarem fins que en tinguem prou.

—No tinc ganes de sortir.

—Bé hem de sopar, de totes maneres.

—A la cuina hi ha llaunes.

—Llaunes!

—No deus pas voler que faci el sopar, també? Per això ja em podia quedar amb l’oncle.

Fa mitja volta i ell la segueix al corredor, tanca el llum, la porta.

—Tu mateixa, doncs, si t’estimes més dejunar.

La noia camina gairebé fins al llindar de la sala, però després torna enrera, cap al petit despatx on ell s’ha aturat.

—Quant penses demanar-li, a aquest?

—M’has dit que era un botiguer. Potser vint mil?

—Més. Si ell s’ha mostrat tan exigent, també ho podem ser nosaltres. Posa-n’hi trenta.

Ell la considera, dos dits alçats fins a la barbeta que s’acaricia sota el llavi.

—De vegades no t’entenc…

—No s’ha d’entendre res.

—Molt bé, trenta mil.

Passa cap a l’altre costat de taula, s’asseu i disposa la màquina d’escriure al seu davant.

—Tornaré a canviar el procediment, però.

—Per què? No va bé, aquest?

—Més val no repetir-se massa.

—No veig que això tingui res a veure…

Però ell no replica, col·loca un sobre a la màquina, escriu una adreça i, a. l’interior, hi esmuny els clixés que ha recollit de la taula del laboratori. La noia torna:

—No hi ha cap necessitat de trencar-se el cap, sempre t’ho he dit. Tots saben on els duc, poden trobar la torre fàcilment. Si volguessin fer alguna cosa no els costaria gens, perquè la policia de seguida descobriria aquella habitació amb la màquina de fotografiar.

—Ja ho sé, això.

—Doncs!

—Però ningú no farà res. Tenen massa por de comprometre’s i els demanem quantitats raonables, que poden pagar sense ressentir-se’n massa.

—Per això mateix que no cal inventar tantes coses. Si hem de rebre, rebrem igual.

—Què vols, doncs, que els faci enviar els diners aquí?

Ella es mira les ungles, fa saltar el vernís una mica estovat de l’índex de la mà dreta.

—Tampoc. Ara ja has començat amb això del wàter dels bars… Què se t’havia acudit?

Ell fa lliscar un paper pel carro de la màquina, el redreça.

—Una agència d’aquestes on recullen correspondència. Tu dónes el nom que vols, et fan una tarja i després només cal presentar-la per retirar les cartes.

La noia reflexiona, asseguda a l’altra cadira, una cuixa sobre l’altra i la bata novament oberta.

—És més còmode, és clar. Per què no se’t va acudir de primer?

—No sabia que hi eren. Va ser l’altre dia, en passar per l’Avinguda de la Llum.

Ella torna a gratar-se l’ungla amb la punta de l’ungla de l’altre dit.

—De tota manera, sempre és fer-hi intervenir més gent.

—Sí, això sí… Bé, continuarem amb els wàters.

Fa córrer el carro de la màquina i, amb dos dits de cada mà, tecleja breument:

«Tenim els clixés d’aquestes dues proves i estem segurs que us interessaria de recobrar-los. Només us cal acudir al Sicar’s bar, a dos quarts de nou en punt del proper divendres, i dipositar un sobre amb trenta mil pessetes darrera el wàter de l’establiment. Els clixés us seran enviats l’endemà mateix a la vostra adreça comercial. En cas contrari, algunes còpies arribaran a mans de la vostra muller i d’altres persones que respecteu. Volem aclarir que la vostra companya ocasional ignora tot aquest afer i que seria perillós per a vós parlar-li’n o molestar-la».

—Ja està.

Treu el full de la màquina i ella s’aixeca de la cadira, va cap a darrera la taula, el recull mentre en Daniel pica el sobre, el llegeix i el torna a deixar en un costat. Ell comenta:

—És com sempre.

—¿No has pensat mai que un d’aquests, un cop han pagat i rebut els clixés, pot denunciar-nos?

—No. Mai no tenen la seguretat que no ens reservem algun altre clixé, o còpies.

Ella grata un cap de taula amb les mans, mira encara el paper.

—Però la denúncia podria ser anònima, i si la policia trobés còpies i clixés els destruiria sense comprometre ningú.

Ell es queda molt quiet, els dits a tocar de la màquina.

—Sí.

—No hi havies pensat, oi?

—Sí, em sembla que sí… Algun risc o altre hem de córrer.

S’aixeca, projectant la cadira al seu darrera, contra la paret.

—Tens por?

Ella afirma amb repetits cops de cap.

—Sí, ara sí. No se m’havia acudit, a mi. De primer, quan m’ho vas proposar, semblava molt bonic, molt senzill…

—Fins ara ha sortit sempre bé.

Però la noia se separa, torna cap a l’altre costat de taula.

—Devia estar ximple, quan et vaig escoltar.

—Ningú no et va obligar a res. Vas decidir com vas voler.

—Ja ho sé…

—Fa temps que no sé què et passa, en tot veus pegues i complicacions.

—N’hi ha, n’hi ha!

S’ha girat de cara a ell, crida, i en Daniel avança llestament, li agafa els braços.

—Escolta, Montserrat… No s’entén que un moment em diguis que apugi la quantitat que demano a aquests mansos i que tot seguit em surtis amb això…

—És que ja no sé què em faig, estic nerviosa… Tu no t’adones de res, sembla que mai no pensis…

—Que no penso!

—Sempre en el mateix.

—Bé t’agrada.

—No ho sé ja, si m’agrada!

Tanca les mans al seu davant, contra el pit del noi.

—Com pot agradar-me si sempre estic pendent d’un truc a la porta, d’unes passes que s’atansin pel jardí…

—Mai no me n’havies parlat.

—Te n’hauries hagut d’adonar…

—Encara no fa deu minuts semblaves tota contenta pels diners…

Ella se separa una mica, abaixa les mans, ara tancades.

—És que no ho entens, no ho vols entendre… M’agraden els diners, i quan en portes sembla que m’oblidi de tot… Però només ho sembla, no me n’oblido.

El fita, amb un esguard entre desafiador i suplicant.

—No veus com he canviat?

—Jo et trobo com sempre, en el fons. És a dir, fins ara. Perquè avui… Ha passat alguna cosa que no sàpiga?

—Un dia o altre ho havia de dir.

Es passa les mans per la cara, es prem les galtes, els ulls de nou desviats.

—Ja sé que no serveix de res. Tu ets dur com una pedra… No ho sembles, però ho ets.

Ell arronsa les espatlles.

—Si t’estimes més patir misèria…

—No que no m’ho estimo! No és això. Però estic cansada de tot. Aquests homes…

—També això, ja veig…

—Sí, també això! Que dia rera dia…

—No és dia rera dia. De vegades et passes més d’una setmana sense dormir amb cap. Hi ha dones que en fan mitja dotzena cada dia, i per no res, per uns centenars de pessetes.

—Però jo no ho sóc, així!

Ha alçat uns ulls irats, i el cap avança, amenaçador, però tot seguit el deixa caure, i ell observa les parpelles que es mig clouen amb fatiga.

—Ja sé què deus pensar… Però no em creia que fos així. Semblava molt desvergonyida, pràcticament vaig ser jo qui t’arrossegà a casa d’aquella vella del xalet, i en aquell moment m’imaginava que sempre seria agradable, com una festa, i que no em vindria d’una vegada. Però només havia anat amb el meu cosí i, dos cops, amb un altre, un paleta… No t’ho vaig dir, però tant és. I tots dos eren joves, com tu, sense complicacions, i ho fèiem en el moment que volíem, quan en teníem ganes…

—En tenies ganes molt sovint, tu.

—Sí. I què? No me n’he d’avergonyir. Pitjor seria no tenir-ne ganes mai, perquè no és natural. Però així, perquè sí…

—No és perquè sí.

Ella no en fa cas, prossegueix:

—… amb el primer que es presenta, només perquè té diners, i quan ell vol, i com vol… No sóc una cosa.

—Ningú no t’ho diu. És un treball com un altre, quan hi penses bé.

—És clar, per tu que deixes que la feina la faci jo.

—No deus pas voler que em posi al teu lloc!

—No res, no vull! Entre això i aquest temor de sempre…

Torna a atansar-se-li més, li subjecta els extrems de la caçadora oberta que ell no ha pensat a treure’s.

—Hi ha d’haver una altra manera, Daniel. Tu i jo… No sé si ens estimem. Em sembla que no puc estimar ningú, ara. Però amb tu em sento bé, m’hi he sentit. Podríem…

—Ja ho sé, no cal que ho diguis. ¿Ens podríem col·locar en una fàbrica i anar al cine els dissabtes al vespre, oi?

—No, això no. Tampoc no podria, ara… Però els diners… perquè no els guardem fins que n’hi hagi prou per a un negoci, per…

Ell gairebé l’empenteja, fa un pas de costat, cap a la taula.

—Deus estar ximple! Quins diners vols guardar si només penses a comprar coses! Els rebentes en qualsevol caprici, et compres…

—Ja ho sé, l’abric de pells. Quantes vegades m’ho tiraràs en cara? Però me’n puc passar, em puc passar de tot si sé que després en traurem un profit. Puc fer més homes, si vols, fins que recollim dues o tres-centes mil pessetes. Si haguessin de ser els darrers, no em faria res. Però que després no hi hàgim de tornar a pensar.

Ell s’asseu lentament a la cadira, empeny la màquina taula enllà.

—Ja veig que ho tens tot planejat. Fins i tot deus saber quina mena de negoci ens convindria. Una casa de barrets o…

—No.

Se li atansa per l’altre costat, el mira per damunt de la màquina, ara tot el cabell caigut endavant.

—Podries obrir un estudi de fotògraf. Ara en saps…

Ell l’ulla, irònic.

—I ens casaríem i tot.

—No demano tant.

—Fas bé. Ja és hora que acabem de dir ximpleries.

—Jo t’ajudaria. Me’n podries ensenyar i… No m’espanta treballar una mica, l’únic que no vull és fer-me vella rosegada per la misèria.

Ell s’aixeca, recull les dues cartes de damunt la taula.

—Vaig a tirar això.

La noia es va redreçant, s’estreny maquinalment el cinturó fluix de la bata.

—De manera que és com si no hagués obert la boca…

—Això, no. Tens raó pel que fa a una possible denúncia. Ens hem refiat massa, ens cal prendre més precaucions.

—I de la resta, què?

—Quina resta? Quan vegis que no correm cap perill, t’ho miraràs d’una altra manera. Tot són nervis. Si d’altres ho fan, també ho pots fer tu.

—No tothom és igual. Encara que tard, m’adono que no he nascut per puta. Puc ser-ho d’un, però no de tots. No sóc una màquina, que no té sentiments.

Ell camina cap a la porta, les dues cartes a la mà.

—Entraré a la farmàcia i et duré un somnífer. Quan hagis dormit veuràs les coses més clares.

—No es tracta de dormir!

Pega cop de puny a la taula, el rostre convuls i emporprat.

—És que em moro de por i de fàstic!

—Prou ximpleries!

S’apodera del braç que s’alça, el retorça cap a l’esquena amb una sola mà, però després li cal deixar caure les cartes perquè ella l’agredeix amb la mà lliure.

—Prou, dic! Vols que et trenqui el braç?

Es contemplen hostilment, fins que ella va cedint, i aleshores en Daniel desvia els ulls cap a la blancor del pit, perquè la bata s’ha obert sobre el cos de la noia. Desplaça ràpidament les mans, acaba de badar-la-hi i, gairebé amb ràbia, fa:

—Quan es tenen les coses que tu tens, només se’n pot fer una cosa: servir-se’n. Ho entens? Servir-se’n!

Ella va cobrint-se, i ell sorprèn la flameta que li espurneja al fons dels ulls, però la veu que parla ja gairebé ha recobrat la normalitat.

—Un dia et mataré, Daniel.

Però ell només s’ajup, recull les dues cartes caigudes entre llurs peus, es mou cap a la porta i, a punt de sortir, acaba:

—Et portaré aquest somnífer.