15

Ja s’havia fet el llit abans de rentar-se, de calent en calent, i ara, en tornar dels lavabos, obrí la part superior de l’armariet metàl·lic que es dreçava contra la paret i en va treure la bena que havia comprat la tarda anterior, s’assegué damunt la manta i es llevà la bota esquerra.

—Què fas?

En Gómez, que venia amb la tovallola a l’espatlla, s’esmunyí per l’estret passadís que quedava entre els dos llits i observà les seves maniobres mentre ell tornava a aixecar-se per tal de reposar el peu.

—Es veu que m’he fet mal.

L’altre va deixar escapar una rialleta, desà la tovallola, va subjectar-se amb la seva ampla corretja els pantalons mig caiguts i recollí les mantes per tal d’ordenar el llit. D’altres havien anat més de pressa i pel local de la companyia ja se sentien tot de remors de plats i les veus dels homes, que es parlaven a crits. Una lluminositat dèbil es filtrava per les finestres entelades, però al sostre cremaven encara les dues bombetes que romanien enceses tota la nit.

En Daniel anà embolicant-se el peu i la part inferior del turmell amb lenta meticulositat, desféu la seva obra i tornà a recomençar-la, tot ell una mica desplaçat per tal de recollir un bri de claror. En Gómez acabà d’ordenar el llit i es tombà, però el caporal de servei ja entrava per la porta tot fregant-se les mans i cridava:

—A formar, gent!

Uns quants homes, que ja s’esperaven, van precipitar-se cap a fora amb gran soroll de plats, i els altres es posaren apressadament les guerreres, els capots.

—Ràpid!

Va subjectar-se la bena amb un tros d’esparadrap, ficà el peu dins la bota i, sense cordar-se-la, anà de nou fins a l’armariet. En Gómez digué:

—Però coixeges, tu!

—No t’he dit que m’he fet mal?

Va tancar la porteta, que petà amb un clic metàl·lic; amb les dents subjectà el plat que havia recollit i, tot cordant-se el capot, seguí els altres fins a la porta i escales avall.

Va acollir-lo un airet fi, carregat d’humitat, i va encongir-se sota el seu abrigall. A baix se sentia tossir i els homes es fregaven una mà contra l’altra mentre la formació s’ordenava. A tocar de les escales fumejava un gran perol i el cuiner, en cos de camisa i amb les mànigues arremangades, remenava encara el beuratge.

—Ei, Bastida, que et penses que és l’hotel, això?

Acabà de baixar sense obrir la boca i va posar-se darrera de tot, al costat de l’Ortells, que s’amagava els dits sota les aixelles.

—Fotut matí! Jo que no m’aixecava mai abans de les nou…

—Diuen que és sa, llevar-se de bon matí.

En Pons, a l’altra banda, bromejava sense ganes:

—Ah, però ja som al matí?

—Si ells ho diuen…

La veu del caporal cridava:

—Silenci, aquí baix!

Anà ordenant els homes cap a la perola, però darrera no es va moure ningú fins que els primers de la filera ja s’allunyaven amb el plat curull d’un líquid de color indecís. El sergent va sortir del cos de guàrdia i es va atansar amb el coll de l’abric aixecat, però va quedar-se a alguna distància de les escales, a tocar de la paret.

—Apa, tu… Que dormim?

L’al·ludit replicava:

—Gairebé…

—A callar!

La triple renglera va anar aprimant-se entre remors de peus que colpejaven el sòl dur del pati, algú esternudà repetidament i el caporal es bufava les mans envermellides. Darrera de tot ja es formava el petit grup que volia repetir, mitja dotzena d’homes famolencs, que menjaven a peu dret, amb voracitat, per tal de buidar el plat a temps.

El cel s’anava aclarint per llevant i ara els rostres ja es distingien amb relativa nitidesa, enrogits per l’aire fred, embotornats per la dormida que l’aigua no s’enduia mai del tot. En Pons digué:

—I avui, revista sanitària…

L’Ortells tossí sorollosament i després rondinà:

—I aquell porc que et palpa per tot arreu! ¿Voleu dir que no és maricó?

—És casat, jo li conec la dona.

—No vol dir res.

La veu del caporal, a dues passes, amenaçava:

—Silenci! Que potser hi ha algú que te ganes de fer-se passar el fred de les galtes?

El sergent continuava immòbil al costat de la paret, sense intervenir, i dels llavis ja li penjava la primera cigarreta. Els homes s’anaven desplaçant cap a l’esquerra, donaven la volta a la cua que avançava a poc a poc i enfilaven amb precaució les escales per no vessar el cafè amb llet.

—Vosaltres…

El caporal es desplaçà, tocà un dels soldats.

—Separeu-vos una mica.

La renglera progressava i en arribar-li el torn allargà el plat darrera d’en Pons, que el precedia. El líquid, gris, espetegà contra el fons d’alumini i unes gotes calentes li saltaren als dits.

—Un altre…

Se separà i tombà cap al grup que s’havia reenganxat, passà cap a les escales i el caporal va acompanyar-lo amb la mirada.

—Què et passa, a tu?

—És el peu; he relliscat al lavabo.

L’altre no va contestar i ell continuà fins dalt, cap a l’aire espès de la companyia, on es barrejava una alenada aspra de suor, de peus bruts, de secrecions de tota mena.

En Gómez ja s’havia begut el cafè amb llet i tornava amb el plat rentat, però després, mentre ell es desfeia del capot, va treure un tros de cansalada de l’armari, va partir el xusco pel mig i s’assegué als peus del llit. En Pons s’hi atansà.

—Com s’afarta, aquest!

—Sí, bada!

Va instal·lar-se a l’altre costat i, amb el plat sobre els genolls anà sucant-hi tot de trossos de pa, que, abans d’empassar-se’ls, xarrupava sorollosament.

—I pensar que a mi no m’havia agradat mai, la llet!

—Tampoc no ho és, això.

Cap al fons s’havia aixecat una discussió entre dos homes, però ells només van llambregar-hi distretament, perquè els crits no eren molt alts.

—Amb el pressupost que tenen, el que és estrany és que puguin donar-nos esmorzar.

—Doncs n’hi ha que encara hi fan diners. ¿Amb què et penses que la pagaria, la seva barjaula, el capità Mari?

—No sabia que en tingués cap. La deu fer muntar per l’ordenança, perquè el que és ell…

—No te’n fiïs. N’hi ha, d’aquests escarransits, que et farien la pols. L’Ortells, que sempre es bevia el cafè sense pa, va acostar-se tot obrint dos dits arran de boca.

—Qui té un cigarret?

En Gómez va ficar-se la mà a la butxaca.

—Té, agafa…

I va tirar-li el paquet per damunt del cap dels altres dos; l’Ortells va caçar-lo al vol, escollí una cigarreta i el deixà a un costat de llit, a l’altra banda. En Pons prosseguia:

—Al poble n’hi havia un… encara hi deu ser, si no s’ha mort… Si et dic que no feia més de metre cinquanta, t’ho pots ben creure. I escanyolit com ell sol. Doncs bé, portava tant de suc…

L’Ortells preguntà:

—De què parleu?

—De què vols que parlin, aquests?

—De dones.

—Ja em diràs si saps d’alguna altra cosa que valgui la pena.

—Sí.

Tots el van ullar, esperant.

—Quina?

—Les dones de qui no parlem.

En Pons va rebutjar la sortida amb un gest.

—Però si totes són iguals!… Ara els deia d’un individu del poble. No n’hauries donat ni cinc cèntims, però quan es tractava de muntar no n’hi havia un altre. Això que ja era vell, una cinquantena d’anys.

Ell abaixà el plat del qual bevia.

—No vol dir res. Tot és qüestió de tècnica. El dia que vulguis fer un bon paper, m’ho dius i t’explicaré algunes coses.

Els altres van mirar-lo i ell acabà d’escurar el plat. En Gómez féu:

—I per què no les expliques ara?

Va aixecar el braç i, per darrera l’esquena, com si fes botifarra, assenyalà cap a fora amb un dit:

—Per això…

La trompeta tocava formació, i tots van sospirar mentre es posaven dempeus, en Pons més precipitadament, perquè volia rentar el plat.

—No et deixen mai tranquil.

—I pensar que encara ens falta més d’un any…

El caporal treia el nas per la porta.

—Apa nois, que potser no heu sentit res?

L’Ortells renegà en veu baixa:

—Collons, si un dia me’l podia carregar, aquest…

Petaven les portetes dels armaris, i del terra de fusta s’aixecava un lleu polsim produït pel trepig dels homes que corrien tumultuosament cap a les escales. En Pons tornà a entrar, ensopegà amb els companys, i va precipitar-se cap al seu llit. En Gómez digué:

—Som-hi. A fer salut.

Però ell no es va moure, deixà el plat brut damunt la manta i estirà la cama per tal de treure’s el mocador.

—Que no véns, tu?

Assenyalà cap al peu:

—Gairebé no puc caminar, ja ho heu vist.

—T’has apuntat a reconeixement?

—No.

L’Ortells, mig girat per anar-se’n, consultà el rellotge.

—Ara ja és tard.

Va arronsar les espatlles mentre en Pons cridava:

—Hi anem o no?

Del pati pujaven tot de crits quan finalment van córrer cap a la porta, i ell va recollir el plat, sense pressa, i sempre coixejant, es traslladà als lavabos per tal de rentar-lo.

Quan en sortí, a baix ja s’havia fet el silenci, només se sentia una veu que donava ordres espaiadament, i ell va treure’s el capot, recollí una revista de l’interior de l’armariet i s’ajaçà sobre la manta. En Fartés i en Gorina, que estaven de servei, havien començat a escombrar per l’altre extrem, on hi havia l’oficina. El sergent David entrà de fora i avançà amb el nas pinçat.

—Per què no regueu, vosaltres? Només feu que aixecar pols…

En Fartés, sense una paraula, recollí la galleda, que s’havia quedat a frec de paret, i se n’anà cap a la porta.

—I a tu què et passa? Per què no has format?

Se li atansava, i ell es posà dret i saludà.

—És el peu, sergent. Aquest matí he relliscat al lavabo i es veu que m’he esquinçat un múscul, un tendó.

Va ajupir-se, es llevà la bota mig descordada i reposà el peu contra el llit.

—Qui t’ho ha embenat?

—Jo mateix, sergent.

L’altre s’inclinà.

—Sembla fet pel practicant…

—Hi tinc una mica de pràctica. He estat intern en una clínica.

—Ah!… Ets estudiant?

—Ho era. Vaig haver de deixar-ho, de moment.

—Què estudiaves? Medicina?

—Sí. He fet dos cursos.

L’altre passejà la mirada del peu a la seva cara.

—Ho sap, el capità Mojica?

—El capità metge? No, no ho crec…

—Volia un altre noi per practicant. Al Vitòria, el llicencien d’aquí a tres mesos.

Ell va esperar, mentre tornava a posar-se la sabata amb tota calma.

—Potser que li’n parlés. No sé que hi hagi cap altre estudiant de medicina en tota la companyia… Recorda-m’ho quan vingui per la revista.

—Sí, senyor.

S’havia tornat a incorporar, semblà vacil·lar, però a la fi va dir:

—Sergent…

—Què?

—No he pensat a apuntar-me per al reconeixement, i després ja era tard…

L’altre arrufà les celles, el mirà amb un esguard sever, i al cap d’uns moments, sense comentaris, decidí:

—Ja parlaré amb el caporal.

Ullà cap a en Fartés, que s’atansava tot regant el terra a grans grapats d’aigua que recollia de la galleda, i s’allunyà en direcció a la porta. En Daniel es tornà a ajeure, recollí la revista de damunt del llit.

En Gorina, que venia escombrant darrera el seu company, brandava el cap i comentà:

—Que en tens, de xamba!

Ell aixecà els ulls.

—M’ho dius a mi?

—A qui, si no? Si en Pollensa hagués estat de setmana, t’ho hauries passat puta.

Va somriure, amb un esguard llarg.

—Potser no hauria relliscat, aleshores.

—És clar que no. I, si haguessis caigut, hauries fet per manera de trencar-te la closca.

En Fartés avançà la galleda i digué:

—Tots haurien de ser com aquest.

—Com en David?

—Sí.

—Aviat hi hauria més homes aquí que al pati. És massa fluix, per sergent.

—Doncs, per mi, l’altre, ja te’l pots quedar. És un cabró.

—L’altre tampoc. Jo parlo per la disciplina.

En Fartés escopí al seu davant amb visible menyspreu.

—Merda per la disciplina.

Va continuar regant, però en Gorina encara aixecava un núvol de pols amb l’escombra, que deixava grans llepades al seu darrera.

—És veritat que ets estudiant de medicina?

—Ho era, he dit.

—I no podies fer el servei a milícies?

—Si ho deixes, no hi pots anar.

En Gassó, l’escrivent, entrava xiulant, amb la cigarreta als dits, però va aixecar els braços i netejà l’aire a l’altura del seu cap.

—No sé quan n’aprendreu, d’escombrar.

L’altre féu, amb bon humor:

—Tothom ens diu el mateix.

—Home, és que ja està bé!

—Si vols donar-nos alguna lliçó, et deixaré la ploma.

—De primer fes-li punta.

Va riure tot sol, perquè els tres homes es miraven amb posat incomprensiu, i travessà cap a l’oficina. En Gorina continuà silenciosament al seu darrera i quan l’altre fou dins escombrà amb energia a tocar de la porta oberta. En Gassó tornà a sortir precipitadament.

—Què és, aquesta broma?

—Quina broma?

L’escrivent estossegà, va moure encara els braços.

—Saps que ho trobo molt imbècil?

—He d’escombrar, oi? No et pensis que ho faig per gust.

—Però no aquí. Ja ho has escombrat.

—I aquesta pols què?

Tornà a donar uns quants cops d’escombra i, triomfalment, afegí:

—Què hi dius?

En Gassó retrocedí una mica, mig asfixiat.

—Que ets ximple o què? La pols sempre hi serà, si no obriu les finestres.

Però l’altre no s’immutava fàcilment.

—A l’estiu, això.

—Potser ja no hi arribaràs, desgraciat. ¿Tu saps els microbis que remous?

—Si són bons per la salut! Que t’ho digui aquest…

I assenyalava en Daniel, però ell reia, i en Fartés també. L’oficinista decidí:

—No s’hi pot parlar, amb vosaltres.

Va desaparèixer de nou i aquest cop va tancar la porta al seu darrera. En Gorina, pacíficament, comentà:

—No sap comprendre una broma…

En Fartés, que ja havia acabat de regar, recollí la seva escombra i l’emprengué per l’altre costat de companyia, a frec dels pilans on hi havia una segona renglera de llits. Ell recobrà la revista que havia deixat sobre les cames i va submergir-se en la contemplació d’unes fotos de la Bardot. A baix, al pati, continuava ressonant intermitentment una veu, la del monitor, que ordenava els moviments dels homes obligats a fer gimnàstica. Per les finestres, uns pàl·lids raigs de sol hivernal penetraven els vidres eternament bruts, s’endinsaven, gairebé fins als pilans, en tot de dards fets de partícules que s’agitaven amb frenesí.

Els dos homes, ara en silenci, escombraren fins al final i aleshores en Gorina sortí a cercar la llauna i la pala que hi havia en un racó dels lavabos, ho recollí tot, va desaparèixer una altra vegada, seguit d’en Fartés, i després vingué a buscar els seus objectes d’afaitar. El local de la companyia va quedar-se sol, i només trencaven la quietud la lleu remor de les pàgines que ell anava girant i el tecleig de la màquina de l’oficina, on en Gassó s’havia posat a escriure.

Va aixecar-se i anà fins a la finestra, des de la qual contemplà les evolucions dels seus companys, espaiats pel pati, amb els capots recollits a un costat. El monitor era dalt de l’ampla taula que li servia de plataforma i, en cos de camisa, robust i imponent, flexionava les cames, s’incorporava amb un moviment fàcil. Al seu davant, els homes li imitaven els gestos amb desgana, formant un dibuix groller i descompassat, com si fossin ninots menats per un manipulador poc destre. En Daniel va riure a soles i retrocedí cap al llit, on va reprendre la revista fins que retornà en Gorina. Rondinava:

—Amb aquests miralls no hi ha manera d’afaitar-se bé.

—Per què no vas a la barberia?

—I que m’espelli en Bertran? És un aficionat, aquell. La darrera vegada gairebé se m’emporta mitja galta.

Vingué cap al seu llit, s’assegué i donà un cop d’ull a la publicació.

—Què llegeixes?

Ell va mostrar-li les imatges de tres noies que, de costat, exhibien les cuixes i una generosa porció de pitram. L’altre decantà el cap.

—Estan bones, tu… Totes les americanes ho estan, per això…

—T’ho penses. És perquè només veiem les de les pel·lícules. Segur que hi ha de tot. Com aquí.

—Tu pots parlar. L’altre dia l’Oliana i jo et vam veure, travessaves la plaça d’Urquinaona i vau anar a agafar un tramvia…

Ell féu, displicent:

—Potser sí.

—Sí, ja t’ho dic. Ens va semblar una mica gran, però noi!, feia cara de saber-s’hi moure, al llit. D’on la vas treure?

—D’enlloc. N’hi ha moltes, com ella.

—Doncs jo no les sé trobar.

Ell esguardà la cara tosca, de nas camús i els ulls menuts, enfonsats en el front que els cabells amenaçaven de devorar.

—És qüestió de sort.

—Deu ser això.

Donà un darrer cop d’ull a les extremitats de les noies de la revista, consultà el rellotge. Després s’aixecà.

—Potser que ho aprofiti per escriure a casa, abans no pugin aquests.

Va allunyar-se cap al seu llit, a l’extrem de tot, prop de l’envà que separava l’oficina de la companyia, i en Daniel va veure com treia un bloc de paper, un sobre, i anava a instal·lar-se al banc que hi havia al costat de la porta, la qual ajustà. Després començà a escriure, lentament i amb la llengua entre els llavis, i ell va submergir-se de nou en la revista.

Llegí d’un cap a l’altre les tres planes on es parlava d’uns escàndols entre artistes, d’uns interrogatoris de la policia, que no s’havia atrevit a detenir ningú, i la veu del pati continuava pujant, monòtona i incansable, i els raigs de sol, ara més intensos i decidits, anaven progressant pel polsós local, revelant-ne les tares i la brutícia.

Després hi va haver un silenci més dens, i en aixecar els ulls veié que en Gorina recollia apressadament els seus papers i corria cap al llit.

—No m’han deixat acabar.

—Ja pugen?

—Ara pujaran.

Van sentir-se unes altres ordres, dures i seguides, i al cap d’un moment el trepig de peus que s’orientava cap a l’escala. Els primers soldats van fer irrupció gairebé violentament, llençaren els capots damunt del llit, i la companyia va omplir-se de remors, de veus, de rialles i de renecs. En Gómez, entresuat, va deixar-se caure sobre la manta, sospirà:

—Veus? Ja és com si no hagués esmorzat.

Ell somrigué per sota el nas mentre s’incorporava per guardar la revista.

—Potser és que t’ho prens amb massa entusiasme…

—Sí, fote-te’n! Ah, t’han posat falta.

—No et preocupis, ja he parlat amb el sergent.

En Pons s’atansava, entre els llavis la cigarreta que acabava d’encendre.

—T’has fixat? Ni que ens entrenessin per als jocs olímpics.

—Ja ho fan.

—Algú té fil i agulla? Se m’ha rebentat una costura dels pantalons.

En Gómez rigué:

—No petessis tan fort!

Obrí l’armariet i cercà entre les seves coses, culivat, però en incorporar-se es queixà:

—Ara, que voldria saber per què sempre penseu en mi. Cigarrets, papers per a escriure, sobres… No teniu mai res, vosaltres!

En Pons va recollir la bosseta on hi havia fils i agulles, recomanà:

—No remuguis tant, que no arribaràs a vell.

—I qui vol arribar-hi? Llevat d’en Bastida, que es cuida com una partera…

—Home, està bé! Ara resulta que un ni tindrà dret a torçar-se el peu.

En Pons es treia els pantalons fent tot de ganyotes amb la cara, perquè el fum de la cigarreta se li ficava als ulls. Mastegà:

—Hauríem de tenir dones, per això.

—Suggereix-ho al capità Mari. Cuineres, cosidores i putes.

—Es podria combinar tot.

—I què farien les lleves més joves, aleshores? Perquè nosaltres no ens voldríem llicenciar.

L’altre enfilava l’agulla.

—Parla per tu. Jo sóc voluntari en qualsevol moment.

Encetà el descosit de la costura i els altres dos l’observaren fins que ell va dir:

—I l’Ortells, on és?

—Als lavabos. Hi ha cua de bruts que es renten l’instrumental.

Van riure tots tres i en Gómez comentà:

—Un dia els faré una fotografia. T’imagines?

I donà un copet al braç d’en Pons, el qual va desplaçar-se immediatament llit avall.

—No distreguis. La revista deu estar a punt de caure.

—No és pas de vestuari.

—Però aquell es fixa en tot.

Va continuar cosint i ell va passar-se la mà pel cap, per tal d’ordenar-se els cabells, es col·locà el casquet una mica inclinat sobre el front i seguí les evolucions de l’Ortells, que entrava tot cordant-se la bragueta.

—Ja el tenim aquí.

—No fotis!

—L’Ortells, home!

L’altre es va tornar a asseure, però se li escapà una paraulota perquè havia perdut l’agulla. En Gómez digué:

—Què, noi, ja portem l’ullera ben neta?

—L’ullera, el telescopi i el que penja.

—Diu que no es podia entrar als lavabos, de la ferum que feia?

—No en podia fer, perquè tu no hi eres.

El caporal, peu enfora del local, s’abocà a la porta i la seva veu silencià les converses.

—Companyia, atenció!

En Pons es va aixecar i es pujà els pantalons, amb agulla i tot.

—Ja ho sabia, que passaria això!

—Només és el sergent.

L’home va entrar, correspongué a la salutació del caporal, el qual va tornar a sortir a la porta, i passejà la mirada pels homes drets al costat dels llits. Sense aixecar la veu, digué:

—A formar. Hi ha revista sanitària. Una filera a cada banda de corredor.

Travessà cap a l’oficina, però l’escrivent ja havia sentit el crit primer del caporal i sortia per reunir-se amb els seus companys. Tots van anar-se afilerant i el sergent va treure’s la llista de la butxaca, començà a cridar noms, i els homes responien amb el segon cognom.

—Valero!

—Romeva!

—Escolà!

—Fernàndez!

—Soler!

Al final el sergent desà de nou la llista i s’encaminà a la porta tot ordenant:

—Descans.

Però el caporal ja entrava i, sense necessitat que li digués res, el sergent es girà.

—Ferms!

Tots colpejaren taló contra taló, vagament dessincronitzats, i el capità Mojica féu la seva aparició seguit del practicant.

—Pantalons avall!

Els homes van descordar-se els cinturons i deixaren relliscar les calces fins als peus. El sergent deia:

—Tota la companyia present, capità.

L’altre assentí sense una paraula i lentament, amb un esguard agut, anà resseguint la muralla d’espases caigudes, s’aturà un instant davant d’un dels sorges, prosseguí, tornà a aturar-se més amunt, davant d’en Méndez, i allargà els dits.

—Què és, això?

El xicot balbucejà, confús:

—Doncs, el… la…

—Ets nou, oi?

El sergent contestà per ell:

—Va incorporar-se abans-d’ahir, amb els qui venien de Múrcia.

L’home va moure el cap afirmativament, tornà a adreçar-se al sorge.

—Tot això sobra, és un cau de porqueria. Cal que et facis la fimosi. Demà et vull veure a reconeixement.

—Sí, senyor.

El capità seguí fins al final de la filera sense fer cap més observació, tombà cap a l’altre costat i a poc a poc anà progressant novament cap a la porta, però abans d’arribar-hi s’aturà per segona vegada.

—Què et passa, a tu?

A l’al·ludit, en Serra, li pujà i li baixà la nou del coll abans de trobar la veu:

—No res, capità.

—I aquest testicle?

El sospesava, i en Gómez, al costat d’en Daniel, mormolà amb la boca gairebé tancada:

—Mira si no fa fàstic…

Però el capità Mojica tornava a interrogar:

—No et fa mal?

—No, senyor.

—Sembla un principi d’orquitis…

Va girar-se al practicant:

—Pren-los el nom a tots dos i que demà es presentin.

—Sí, senyor!

Es va treure una llibreta de la butxaca, un llapis, i es disposà a prendre nota. El capità anà baixant per la renglera d’homes, cada cop més lentament, arribà al final, però aleshores el sergent se li atansà més i va dir-li uns mots en veu baixa. Ell, més alt, féu:

—Ah, sí? Qui és?

El sergent digué unes paraules més, sense assenyalar, i tots dos referen el corredor que quedava entre els homes, s’aturaren prop seu i en Daniel dreçà la vista al seu davant, com si no els veiés. El capità digué:

—Poden pujar-se els pantalons.

I mentre el sergent ho ordenava, se li va adreçar:

—Com te dius?

—Daniel Bastida Mora, capità.

—Diu que estudies medicina?

—No, senyor. L’estudiava.

—Aquí mateix, a Barcelona?

—Sí, senyor. Dos cursos.

—Ja veig…

De cua d’ull s’adonava del seu examen, però continuà sense moure el cap, els pantalons encara caiguts, perquè era l’únic que no havia obeït l’ordre del sergent.

—Devies tenir el doctor Aleix, de Patologia histèrica…

Ell no va vacil·lar:

—Sí, senyor.

—Un bon professor…

—Molt competent, senyor…

Va veure que un somrís fugisser li passava pels llavis, els quals es plegaren novament i després s’obriren.

—Ho havia de ser, en efecte, per a ensenyar una assignatura que no existeix.

I aleshores, amb un gest brusc, va tombar-se cap al sergent que els mirava sobresaltat.

—Sergent, arresti’m aquest home! Que el pelin al zero i vuit dies de calabós per haver mentit a un superior i haver intentat de fer-se passar pel que no és.

Tornà a contemplar-lo, ara de baix a dalt, i mormolà:

—Patologia histèrica!…

Aleshores girà cua i caminà decidit cap a la porta, mentre el sergent ordenava de nou:

—Ferms!