6

Immòbil davant la pissarra, el guix a la mà, rellegeix per tercera vegada l’enunciat del problema: Un peixater ha venut 93 quilos de lluç, els ha cobrats a 22 pessetes el quilo i ha realitzat un guany de 150 pessetes. Quin seria el guany si els hagués venuts a 27’50?

La veu del senyor Fàbregues, al seu darrera, pregunta:

—Bé?

Ell es gira, una mica indecís:

—De primer hem de saber quant n’ha pagat…

Algú té una rialleta a punt, però el mestre l’estronca amb un gest i diu:

—Em sembla que no cal. Pensa-hi una mica.

Daniel torna a considerar l’enunciat, clou la boca i entretanca els ulls com si es concentrés. Després mou un peu i comença a explicar:

—Si multipliquem els noranta-tres quilos per les vint-i-dues pessetes que costa cada quilo…

—No costen vint-i-dues pessetes. Llegeix bé l’enunciat. El peixater cobra vint-i-dues pessetes per quilo.

—Això és el que volia dir. Si multipliquem doncs totes dues quantitats…

—No, no és això.

Ell se’l mira, esperant un mot salvador, però el senyor Fàbregues només afegeix:

—Digue’m de quina mena de problema es tracta.

—De quina mena?

—Sí.

Torna a esguardar la pissarra, inclina el cap per tal de defugir la brillantor de la xarolada superfície.

—Un problema de multiplicar.

—Pot entrar-hi una multiplicació, però això no el converteix necessàriament en un problema de multiplicar. Hi ha altres operacions.

—De multiplicació i de divisió…

—Apa, doncs, demostra’ns-ho.

Allarga el braç, posa el guix contra la pissarra, vacil·la de nou i tot seguit, amb números maldestres, escriu dues xifres, l’una sota l’altra: 93x22, traça una ratlla desigual…

El mestre, que s’ha mogut cap a primer terme de la tarima, fa:

—Fernàndez… De quina mena de problema es tracta?

La veu del noi, ràpida, contesta:

—És un problema de regla de tres.

—Molt bé.

Es tomba de nou.

—A veure. Bastida… Ja saps que no tots els problemes de regla de tres són iguals…

—No, senyor…

—Ah, no ho saps!

Ara gairebé tota la classe riu, nois i noies, i ell tanca més la boca abans de contestar:

—Vull dir que sí, que n’hi ha de més d’una mena. N’hi ha de directes, d’indirectes…

—Ara anem bé. I de quina mena és aquest?

—Indirecte?

—I per què?

—Doncs…

Alça la mà lliure, l’avança fins al cap, però no arriba a gratar-se, sinó que la deixa caure de nou.

—Perquè hi ha tres quantitats.

El senyor Fàbregues mira encara cap als alumnes.

—Tu, Maria Teresa… Per què és indirecte?

—No ho és. És directe.

—I tu, Grassot, què opines?

—Directe.

—Rovira?

—Directe.

—Per què?

—Perquè hi ha una relació directa… directament proporcional entre el preu de venda i el guany. Si venent el peix a vint-i-dues…

—Molt bé, vine a demostrar-nos-ho.

Daniel mira cap al seu company, que s’aixeca i s’atansa a la pissarra, i el professor diu:

—Deixa-li el guix, Bastida.

Però ell l’allarga prematurament i el cap de barra cau per terra; és en Rovira qui s’inclina. Ell retrocedeix cap al seu pupitre, però el mestre l’atura.

—No et moguis. Bastida.

Li cal assistir des de primer terme a les operacions d’en Rovira, el qual amb la seva suficiència acostumada procedeix a indicar gràficament la regla de tres, a multiplicar, a dividir…

—Si ven el peix a vint-i-set cinquanta en lloc de vendre’l a vint-i-dues, haurà realitzat un guany de cent vuitanta-set amb cinquanta cèntims.

—Te n’has adonat, Bastida? Fa temps que fem problemes d’aquesta mena i a hores d’ara…

Fora se sent un timbre i automàticament, sense aixecar-se, els nois comencen a recollir els llibres, però el senyor Fàbregues prossegueix:

—… em pensava que tothom en dominava el mecanisme; tothom llevat d’en Tarrés i de l’Ortega…

S’interromp mentre tota la classe riu a la sola evocació d’aquells noms, i comenta:

—Per cert que avui no han vingut ni l’un ni l’altre…

Una veu gairebé crida:

—Potser a casa seva no els han deixat venir.

—I per què no els havien de deixar venir?

I el noi, en Feliu, amb una riallada:

—Perquè ja saben prou!

Els altres hi fan cor, i el mateix senyor Fàbregues es permet un somrís, però seguidament es posa seriós, alça les mans…

—Silenci!

Es gira de nou cap a en Daniel.

—I ara resulta que també tu… No està bé, Bastida, tu ets un noi d’una intel·ligència normal, tens dotze anys ja i d’altres de més petits…

—Les matemàtiques no m’interessen.

L’home té un somrís una mica desencisat, però el de la Maria Teresa, que sorprèn al pupitre de primer terme, darrera el mestre, és burleta.

—Em penso que el noranta per cent dels teus companys, per bé que no tan francs, opinarien el mateix, però això no els priva de fer un esforç, de superar…

Una veu que parla des de la renglera que toca a la porta, l’interromp:

—Ha tocat el timbre, senyor Fàbregues.

—Ja l’he sentit, senyor Sunyer. És que tens alguna altra classe i et fa por d’arribar-hi tard?

El noi confessa, entre una altra explosió de rialles:

—No, senyor.

—Com et deia, doncs, Bastida, s’ha de fer un esforç, i això només reclama una mica de bona voluntat. Quan siguis més gran ja t’adonaràs que les coses verament interessants són poques i en general fora del nostre abast. Però això no excusa… No m’escoltes, oi?

I ell, indiferent, amb les espatlles caigudes:

—Sí…

—En fi, també faràs el que voldràs, oi? Ja prosseguirem demà passat… Us en podeu anar.

Daniel baixa precipitadament de la breu tarima, corre cap al seu pupitre per entre els companys que ja s’adrecen a la porta, recull un grapat llibres i quaderns, els subjecta amb la tira de goma gruixuda, es fica un llapis a la butxaca…

—Abella!

L’amic l’espera al llindar, al costat d’en Feliu, tots dos amb el paquet de llibres sota el braç.

—Què, hi anem?

—Sí.

Davallen les escales, darrera de tot, i al capdavall poden veure la Maria Teresa i la Ramona, totes dues amb les seves trenes, com si fossin germanes. L’Abella pregunta:

—Per què no l’has volgut fer? Estic segur que el sabies…

I en Feliu comenta:

—Era d’allò més senzill…

—Potser per a vosaltres. ¿Però és que no us sembla prou llarga, aquesta classe, que fins i tot a fora n’hem de parlar? Apa, que si badem se’ns escaparan.

L’un darrera l’altre, s’esmunyen pel costat de dos nois que baixen pausadament, salten els darrers graons. Una veu crida:

—Ei, tu, Bastida!

Es mig atura, s’entregira cap en Rovira:

—Què passa?

—A la fàbrica del meu oncle necessiten un caixer… He pensat que tu podries demanar el lloc…

Sense un mot, li llança els llibres contra la cara i es precipita darrera el paquet, però l’Abella el subjecta.

—Ja el trobaràs demà, aquest…

Però ell corre darrera el noi, que s’escapoleix cap al carrer, mig rient, mig espantat.

—Covard, més que covard!

Es tomba cap als altres dos que l’han seguit, en Feliu amb el seu paquet de llibres a les mans.

—Un dia, li donaré una estomacada!…

—Té.

Pren els llibres, diu encara:

—Es pensa que perquè es passa el dia de cap a les mate…

L’Abella el toca pel braç:

—Mira-te-les!

La Maria Teresa i la Ramona, que viuen a la mateixa entrada, ja són al capdamunt del carrer, a punt de tombar.

—Correm!

L’emprenen via amunt, per la calçada desigual i plena d’ombres, perquè els fanals són dèbils i només dibuixen petites rotllanes de claror arran de voreres. En Feliu, al seu costat, pregunta:

—Però no els farem cap mal, oi?

—Quin mal vols que els fem? Si tens por, digue-ho.

—D’aquestes mocoses?

L’Abella riu i respira sorollosament:

—No tan mocoses. T’has fixat la Ramona quines punxetes té?

—A la Maria Teresa també li comencen a sortir.

Frena, perquè els llibres li han caigut de sota el braç, i s’ajup a recollir-los mentre els altres dos alenteixen una mica.

—Ja deuen tenir allò…

—La Ramona sí. L’altre dia feia una mica de ferum…

—A mi em fa fàstic.

—Si no ho has vist mai!

—Vaig veure un drap, a casa, de la meva germana.

Tomben cap a la cantonada, l’Abella ara davant, i en Feliu es mig atura darrera seu.

—On són?

Però ell no alenteix.

—Deuen haver entrat a l’escala.

Els altres dos l’aconsegueixen i l’Abella es queixa:

—Veus? Si no haguessis perdut temps amb en Rovira…

—Quin temps he perdut? Ni m’heu deixat ataconar-lo.

Corre, sense esperar la rèplica, i no s’atura fins arran de l’escala fosca, a peu pla del carrer. L’Abella i en Feliu se li atansen, espien cap dins.

—Què et sembla?

—Calla!

Escolten tots tres i després ell penetra en l’escala, avança fins on comença la barana. Dalt, en un pis, se sent un cop de porta. En Feliu xiuxiueja:

—Podem tornar-hi demà.

Però ell decideix:

—Ens esperarem. Potser la mare d’alguna d’elles l’enviarà a comprar alguna cosa.

—Si ja tot és tancat!

—No pas les botigues de menjar.

L’Abella aprova:

—O la lleteria. Potser compren llet.

—I ens esperarem aquí?

—No, al carrer. No li direm res fins que torni. I ja ho saps, tu l’agafes pels braços i ell i jo li traurem les calces. Millor que sigui una, encara…

Sense soroll, retrocedeixen cap a la sortida i ell, amb una mà, va resseguint la paret, la pintura de la qual, consumida per la humitat, salta sota els seus dits. De sobte s’atura, i en veu baixa fa:

—Tu!

Els altres es tomben i en Feliu pregunta:

—Què?

—Xit! No cridis, idiota!

Introdueix els dits en la ranura de la porta mal ajustada, la va badant.

—És la botiga de l’esmolet, oi?

Els altres s’apinyen darrera seu, tracten de penetrar l’obscuritat més profunda de l’interior.

—Se l’ha deixada oberta…

L’Abella mormola:

—Potser són dins.

—A les fosques? Què vols que hi facin?

—Tens raó. Què fem?

—Hi entrarem. Jo sempre he volgut un ganivet d’aquests on hi ha tantes fulles, i tisores, i una serreta…

En Feliu declara:

—Jo me’n vaig.

—Tu ets un tanoca. I un cagat.

—No vull robar res.

—Qui ha parlat de robar? Per agafar un ganivet… Ni s’adonarà de res, ell.

L’Abella diu, tot excitat:

—Jo agafaré un matxet. Amb funda.

—I si ell torna, què?

—Veniu.

Se’ls enduu cap al carrer, però els obliga a aturar-se abans de sortir-hi, treu el nas a fora i espia a una i altra banda. Una dona amb un cistell passa per l’altre costat i després, en direcció oposada, veuen una noia que duu un pot de llet, torna a retrocedir una mica, s’adreça a en Feliu:

—Què fas, te’n vas o et quedes?

El noi vacil·la, mou les cames.

—Si voleu, jo vigilaré. Dins, no hi vull entrar.

—A dins, només n’hi ha d’entrar un.

Els passa el braç per l’espatlla, els atreu cap al racó que deixa la porta, indica l’Abella:

—Tu et quedes aquí fora, a la vorera, i si veus que s’atansa… El coneixes, l’esmolet?

—No.

—Jo, sí.

—Aleshores t’hi quedes tu. Si veus que ve, pegues xiulada. Però forta, eh?

L’Abella fa, una mica despectiu:

—No en sap, aquest, de xiular.

—Doncs mira, farem això: tu, Abella, et quedes a tocar de la porteta, cap a les escales. Si baixa algú dels pisos, dónes un copet a la porta.

I tu, en lloc de xiular, si torna l’esmolet fas un crit a l’Abella i ell també picarà. Va bé, així?

—Sí, però m’has de dur un matxet.

—I tu, què vols?

—Res, jo.

Però ell s’obstina:

—Has de voler alguna cosa. Hi hem de ser tots, en això.

—No sé, jo…

—I de pressa, eh? No serveix de res perdre temps…

—Un tallaplomes petit.

Daniel li retira el braç de l’espatlla i l’empeny lleugerament.

—Apa, doncs. I no badis, eh?

El noi salta cap a la vorera i ell s’enduu l’Abella entrada endins, de nou fins a tocar de la barana, al peu de la qual s’aturen un moment per tal d’escoltar.

—No se sent res.

—No; de pressa. Si tinguéssim una pila…

—Tinc un llumí, jo.

—Dóna-me’l.

L’altre butxaqueja i després, en la fosca, les mans es reuneixen i una capsa molt aplanada canvia de propietari.

—Ja ho saps, un copet si baixa algú.

—Sí.

Ell es desplaça cap a la porta, l’obre, però tot seguit alenteix el gest, perquè les frontisses grinyolen una mica. Penetra en la fosca absoluta del local i amb la mateixa precaució ajusta darrera seu fins que la porta i el muntant coincideixen estretament. Aleshores, sense moure’s, encén el llumí, mira al seu entorn, un instant cegat per la breu resplendor de la flama.

L’interruptor del llum elèctric és a tocar mateix, al costat de la porta i, sense vacil·lacions, el fa girar fins que la botiga s’il·lumina. Aleshores gamba cap a l’altra banda, on hi ha el petit taulell, i darrera tot de prestatgeries obertes que acaben en un seguit de calaixets. El taulell té el damunt de vidre i, sota, brillen els acers de les eines, ganivets, tisores, pinces, tot un arsenal d’objectes ben distribuïts i ordenats. Però ell, que ha passat a l’altra banda, es tomba cap als prestatges, on les eines són embolicades en papers que revelen llur forma i dimensions, o desades en tot de capses entre les quals és fàcil d’orientar-se, perquè gairebé totes duen, a la banda de fora, un dibuix o una indicació.

De primer veu els matxets, gairebé al capdamunt, i li cal fer puntetes per tal d’abastar-ne un, que deixa sobre el taulell; després torna a estirar-se, s’apodera d’un altre i es desplaça cap a la dreta, on hi ha unes capsetes menudes; dins, troba els tallaplomes, d’una sola fulla, petita i afilada. N’hi ha de tots colors: de vermells, de verds, de negres… Va obrint les quatre capses, en retira ràpidament quatre ganivets, se’ls entafora a la butxaca i torna a col·locar-ho tot al seu lloc.

Les fundes per als matxets no es veuen per enlloc, ni la mena de ganivet que ell desitja; només, sota el vidre, n’hi ha un amb dos fulls, tirabuixó i tisores; torna a tombar-se i, llest, va obrint els calaixos, el contingut dels quals examina ràpidament amb la mirada. Cap al final, gairebé costat per costat, descobreix el que cercava. Les fundes són vistoses, de pell que es perllonga en una tira on s’obre un ample trau i, més amunt, un anell de metall daurat; els coltells tenen més de mig pam de llargària i són farcits d’instruments, que no té temps d’estudiar, perquè se n’amaga un parell sota la camisa.

Ho torna a ordenar tot, veloçment, tanca de nou els calaixos i esmuny els matxets dins les fundes. Dóna la volta al taulell i s’atura un instant a frec de la porteta que deu menar a la rebotiga, oberta de bat a bat; però dins és fosc i renuncia a entrar-hi. S’adreça a la sortida, prop de la qual s’ajup per tal de recollir el fragment de llumí que de primer ha deixat caure per terra; se’l fica a la butxaca, on s’assegura que segueix encara la capsa que l’Abella li ha lliurat. Dóna un altre cop d’ull al seu entorn i, aleshores, tanca el llum i empeny la porta.

—Ja ho has fet?

La veu del seu company sembla incrèdula, i ell acostuma a poc a poc els ulls a la foscor mentre contesta:

—Sí, ja.

—Has anat molt de pressa.

—Doncs he hagut d’obrir gairebé tots els calaixos i…

—Portes el matxet?

—És clar. Però anem… On són els meus llibres?

—Els tinc jo.

Corren per l’entrada, cap al carrer, on en Feliu els espera assegut a la vorera, mirant inquietament a l’un i a l’altre costat; en sentir-los, pega un bot.

—Ja ho tens tot?

—No ens entretinguem…

Tots tres avancen carrer enllà, els paquets de llibres a les mans, i en Daniel explica:

—Allunyem-nos una mica i us donaré això vostre…

Tomben una cantonada, segueixen carrer amunt. L’Abella comenta:

—Quina sort, oi? Ves si no val més això que acorralar aquell parell de bledes…

—Sí, i tant!

En Feliu pregunta:

—I on anem, ara?

—A qualsevol lloc… A la placeta mateix. Ara no hi deu haver ningú, ens hi asseurem un moment, com si preparéssim algun joc.

—Sí, ben pensat!

Gamben animats amb tot de petites rialletes, que s’estronquen quan, a tocar ja de la plaça, un noi surt corrent d’una escala, s’atura:

—Ei, on aneu?

En Daniel mastega entre dents:

—Maleït Martínez!

Però l’Abella, sense entretenir-se, ja diu:

—Adéu, noi, que és tard. Ja ens veurem demà…

L’altre es queda amb un peu penjat de la vorera, mirant-los, però després, quan en Daniel es tomba, en Martínez ja segueix carrer avall tot saltironant.

—Veniu cap a aquesta banda. I ull viu, que no se li acudeixi de pujar.

Es desplacen cap a la dreta i donen la volta cap a l’altre costat, on hi ha un arbre als peus del qual s’aturen fent rotllana. Però abans de distribuir els objectes en Daniel encara examina els encontorns, les cases amb els balcons tancats, foscos gairebé tots. Aleshores fica mà a la butxaca i es treu el petit tallaplomes d’en Feliu:

—Té. Em penso que és el que volies.

—Sí; és bonic, oi?

—I tu el matxet.

Però l’Abella fa:

—En duus un altre.

—És per a mi.

—No volies un ganivet?

—També el tinc.

Els el mostra, i els altres dos el contemplen bocabadats.

—Noi, això si que està bé!

—Hi ha de tot.

—Apa, desem-ho. I a l’escola potser que no ho ensenyem massa, ara per ara. Si ens veuen a tots tres amb aquestes coses noves i se sap que han robat la botiga de l’esmolet…

L’Abella diu:

—El matxet és per a quan vagi d’excursió.

Se separen de l’arbre, travessen de nou la plaça, cap al carrer lateral.

—I a casa teva, què els diràs?

—Ara, de moment, l’amagaré. Després diré que me l’ha deixat un noi.

—I tu?

—Que l’he trobat. Una cosa petita així és fàcil de perdre.

Ell aprova:

—Molt bé. Però sobretot no xerreu. I ara més val que ens separem. Massa i tot que ens han vist junts. També és desgràcia que en Martínez…

—Sempre sortim plegats, tu!

—Ja ho sé… Jo tiro cap dalt i donaré la volta pel carrer de sobre.

—Jo torno cap a la plaça. És més curt per anar a casa.

—Fins demà, doncs. No ens aturem.

Se separen amb un petit somrís de còmplice i ell tomba carrer amunt, fa unes passes per la vorera i tot seguit arrenca a córrer, les mans a les butxaques, perquè els tallaplomes li sorollen. Després alenteix, es treu la capsa de llumins buida i el llumí mig consumit, ho deixa caure arran d’una façana arrebossada de nou, i torna a córrer.

Gira cantonades mig obscures, gairebé ensopega amb una parella que sortia d’una entrada i més enllà, sense aturar-se, venta cop a un pot de llauna, que retruny llargament per l’empedrat. Tomba cap baix, en direcció a casa, i en passar per davant d’un bar veu el rellotge clavat al fons, que ja assenyala més de les vuit.

Abans d’entrar al carrer es trepitja un cordó de la sabata i li cal bracejar una mica amb la seva càrrega de llibres per tal de no caure; s’atura, alça el peu contra el sortint d’una façana i es corda la sabata matusserament. Recobra el paquet que ha deixat per terra i amb tot de petites corregudes, que alterna amb un pas més reposat, s’atansa a casa.

La Carmeta ve per l’altra vorera amb una capsa sense embolicar que sembla de sabates.

—Ei, Daniel! Ara surts de l’acadèmia?

—M’he entretingut una mica.

Ella riu:

—Estudiant?

—Amb els amics.

—Ja volia dir jo!

Fica el peu a l’escala i, abans de desaparèixer en la fosca, encara diu:

—Ara no véns mai…

—No tinc gaire temps…

—Ja m’ho suposo. Au, bona nit, doncs.

—Bona nit, Carmeta.

També ell entra a la seva escala, més clara, perquè hi ha una bombeta a cada replà i una altra a baix de tot, que penja del sostre. Saltirona fins als graons, però s’atura, perquè la Magda del primer baixa talonejant, més aviat lentament, car els rajols són trencats i és fàcil de donar-hi un mal pas.

Sense massa dissimulació li observa els genolls, que sobresurten de la faldilla, la qual el seu moviment projecta endavant i sembla escurçar, i després, a mesura que ella s’atansa, dilata els narius per tal de recollir tot el perfum que dimana de la seva pell rosada, dels seus vestits cars i elegants.

—Hola, eixerit! Ja estudies força?

—Sí.

—Sempre et veig ple de llibres.

Arronsa les espatlles, avança un peu cap als graons.

—Volen que faci el comerç.

—I que no està bé?

—No ho sé.

Ella li somriu, branda una mica el cap i continua entrada enllà. Ell la mira, els ulls fascinats pel moviment harmoniós i una mica bla del cos, que es mou amb llibertat sota la roba; després, de quatre en quatre, puja els graons fins al segon pis, on la porta només és ajustada. De dins, la veu de la mare crida:

—No tanquis, que baixa la Filo.

Avança fins al menjador, on hi ha la petita instal·lada davant la taula, amb els quaderns de col·legi oberts; deixa el seu paquet de llibres damunt d’una cadira.

—Has vingut més tard, avui.

Li allarga la galta i ell la besa superficialment.

—Ens hem quedat una estona a jugar.

La Neus diu:

—Hi ha un problema que no sé fer…

—I vols que t’ajudi, és clar. Vaig a deixar els llibres.

Els recull de sobre la cadira i s’allunya pel corredor, on la pintura nova ja mostra una taca d’humitat; entra al despatx, encén el llum, i quan avança cap a la taula sent la porta i la veu de la Filo que pregunta:

—Entro, eh?

—Filo? Sí, dona…

Espia els passos que s’allunyen cap al menjador després d’haver tancat la porta i aleshores, d’esquena al corredor, es treu els tres tallaplomes de la butxaca, les dues navalles més grans i el matxet que duu sota la camisa i, sense perdre temps, ho entafora tot darrera els llibres de la prestatgeria. Se’n separa una mica, torna a retrocedir, recull de nou un dels ganivets i, després d’una vacil·lació, se’l fica a la butxaca.

Per la cambra de la mare penetra en l’habitació on continua dormint amb en Francesc i aixeca el matalàs del llit nou que la mare va comprar ja fa més d’un any, amb tot el parament, i hi amaga l’eina després de contemplar-la breument.

En sortir se’n va el wàter, el tira perquè algú ha deixat un paper higiènic al fons de la tassa, orina i, encara cordant-se, s’adreça al menjador. La Neus l’espera tot rosegant el llapis.

—M’ajudes?

—A veure…

La mare i la Filo són assegudes a la tauleta de la cuina, la porta de la qual només han mig tancat, i la mare escriu en un paper que té davant.

—Set-centes vint de les mongetes i nou-centes quinze de l’oli. En deuràs voler més, la setmana entrant…

—Si és al mateix preu.

—Suposo que sí. Ara s’ha estacionat.

Ell s’inclina damunt el quadern de la petita.

—Quin és?

—Aquest. Els altres ja els he sabut fer.

Llegeix en veu alta, mentre la menuda encara rosega el seu llapis, els ulls fits en el rostre del germà:

—Un obrer guanya nou pessetes cada dia i l’amo li paga una bonificació de cinc pessetes setmanals. Quant ha guanyat al final de la setmana?

Alça el rostre.

—I això no saps fer?

—Què vol dir, bonificació?

—Que els hi dóna de més a més, potser perquè ell treballa bé i n’està content. És molt senzill.

—Què s’ha de fer?

—Multiplicar el jornal de cada dia pels dies que té la setmana. Quants en té?

—Set. S’ha de multiplicar per set?

—No, perquè el diumenge no treballa. Per sis. I després hi afegeixes les cinc pessetes.

—Les he de sumar?

—Sí, sumar-les.

La mare crida:

—Daniel, vols venir un moment?

Es mou cap a la cuina, acaba de badar la porta.

—Què?

—Hauries d’anar al magatzem amb la Filo i ajudar-la a portar un sac d’arròs.

—Ara?

—Sí, ara. Ja saps que en Llorenç no hi pot anar perquè té dolor als braços. El carregueu al carretó i després tu el tornes al magatzem. I tanca bé, eh?

Ell mira de costat, sorrut; la Filo diu:

—De seguida podrà ajudar-te en tot.

—Així hi confio. Ja que l’altre no vol…

Ell mormola:

—Hi podries anar tu. Els sacs d’arròs pesen molt…

—No l’has d’aixecar pas sol. Entre tu i la Filo ho podeu fer. Tens tanta força com jo, ja.

La dona el toca per l’espatlla.

—Apa, que no treballaràs pas per no res.

La mare va confirmant-ho amb tot de moviments, i ell alça el cap.

—Què em donaràs?

Però immediatament afegeix:

—Vull trenta-vuit pessetes.

Les dues dones es miren, bocabadades.

—No t’hi poses pas per poc! I per què trenta-vuit, precisament?

—Vull un ganivet d’aquests que tenen tantes peces, i val això.

La mare s’aixeca, recull el paper on ha fet els càlculs.

—Així és diferent. Demà el podràs anar a comprar. I au, ara canvia’t, posa’t aquella bata vella…

—Sí, de seguida.

I, disparat, surt cap a la seva habitació xiulant.