14

—Tingues present que és la darrera menjada que fas en aquesta casa.

—Ets l’amo, oi?

Fita en Francesc per damunt del plat, però de cua d’ull veu la Neus amb la vista baixa i els dits que nerviosament esmicolen un tros de pa.

—Duc els diners; i la Neus també. ¿No et fa pena que ens escarrassem, sobretot ella, sense que tu hi contribueixis en res?

—Quan tinc alguna cosa, bé us ho dono…

—És de molt tard en tard. Fa més de tres mesos que no n’has guanyat ni cinc. És a dir, guanyar… També n’hem de parlar, d’això, perquè no acabo de veure d’on els treus.

—No és assumpte teu.

—I és clar que ho és! En aquesta casa, ja hi ha vingut massa vegades, la policia; no tinc ganes de tornar-la-hi a veure. De manera que et decideixes a treballar regularment o te’n vas.

—El pis és tan meu com teu.

Però el seu germà mou el cap, rebutja el plat.

—Ja saps que després de morir la mare vaig posar-lo a nom meu.

—Però hi tinc tant de dret com vosaltres.

—Si et portessis com cal, sí. ¿Que potser et penses que m’agrada, haver-te de dir el que et dic?

—Estic segur que sí; sempre m’has tingut tírria.

—Si fos com dius, faria molt de temps que series fora. Ja fa anys i anys que t’apamem, però tu no t’esmenes.

—Et deus creure que és bufar i fer ampolles, això de trobar una col·locació.

—Jo aconsegueixo totes les que vull.

—Oh, tu!

—I la Neus també. Bé s’ha espavilat. Però tu vols que t’ho portin amb safata, a casa, i ni així, perquè encara deuries trobar una excusa o altra per no acceptar. Si no fossis una càrrega, fins i tot t’admiraria, per ser tan gandul!

Ell desplaça la mirada cap a la Neus, la qual segueix amb els ulls baixos.

—I tu què hi dius?

Però ella no contesta directament, sinó que s’adreça al seu germà gran:

—Potser podríem prendre una mica de paciència, si ens prometés…

—No. N’estic cansat, de les seves promeses.

Torna a tombar la vista cap a ell, pregunta:

—Et penses que t’hem de mantenir tota la vida? No ho podríem fer ni que volguéssim. Jo em casaré, la Neus es casarà… Et dic que no podem continuar així. Si estiguessis malalt, seria diferent. Però tens salut, ets fort… No hi ha cap motiu perquè no treballis com tothom. Per desgràcia, et vas mal acostumar quan…

Ell el talla amb un gest:

—Guarda’t els sermons. Cada dia hi tens més tirada.

—I tu a les impertinències! A veure si no es podrà dir res… Et vas rebentar les cinc mil pessetes que et van tocar de la mare i les cinc mil que corresponien a la Neus…

—Amb què surts, ara! Hi va haver mala sort.

—Tu en tindràs sempre… Porta les postres, Neus, que me n’he d’anar… La sort se la fa un mateix.

—Collons, que ets pesat!

I mentre la Neus s’aixeca de la taula i se’n va fins al trinxant a cercar la plàtera de cireres ja disposada:

—La desgràcia, que diries tu, és que siguis vell abans d’hora. Sempre remugant, sempre sermonejant…

—Doncs ja no em sentiràs més, perquè si abans de la nit no compareixes amb una col·locació, et trobaràs la maleta a la porta. I perquè no diguis que tinc ganes de treure’t, t’ensenyaré on en pots trobar, de feina.

Ell té una rialleta verinosa, agafa unes quantes cireres de les que la Neus acaba de deixar damunt la taula.

—No cal, ja ho sé. En alguna d’aquestes obres on diu: s’admet personal.

—No. Ja et convindria, suar una mica la cansalada… A l’agència que fem treballar busquen un xicot per a la facturació; n’hi ha prou amb saber llegir i escriure i les quatre regles…

—Doncs que s’ho confitin!

En Francesc resta un moment molt quiet, parpelleja, i finalment exclama:

—Veus? Així ets tu.

I cap a la Neus:

—Te n’adones? Ni amb safata.

—Ets tu qui no s’adona de res. ¿Et penses que vull ser un miserable tota la vida, guanyant quatre pessetes a força d’ajupir l’espinada davant de l’amo?

—Què vols ser, doncs? Apa, explica’t!

I el mira bel·licosament, tot ell inclinat cap a la taula, però una mica separat per les mans que en subjecten la vora i rebreguen les tovalles.

—No he d’explicar res. Ni ho entendries!…

—Naturalment! Diries alguna cosa massa intel·ligent per a nosaltres.

I explota:

—Sembla mentida! No canviaràs mai! Ho refuses tot, res no t’és bo… Molt bé. Vols ser un perdut? Doncs sigues-ho! Viu de combinacions, d’embolics, però no aquí, em sents? No aquí.

—No cridis, que no sóc sord.

—És clar que ho ets, i ben sord! Perquè hi ha més d’una manera de ser-ho… Que en vam anar d’equivocats, en Joan i jo, aquell vespre de la mort de la mare! Si aleshores no t’haguéssim consentit que seguissis amb l’estraperlo i t’haguéssim obligat a treballar, ho hauries hagut de fer, com hi ha Déu. Sempre t’hem tingut massa contemplacions.

—No me’n tinguis més, doncs. Prou! Ara sóc jo qui diu prou! Estic tip de sentir la teva veu…

Rebutja la cadira amb tot el cos, s’incorpora sense acabar de menjar-se les cireres.

—Me n’aniré, sí, però no perquè tu ho vols, sinó perquè ja us he vist prou i massa.

Fita la Neus que el contempla amb l’esguard esporuguit.

—Sí, a tots dos!

—Si no he dit res, jo!

—No cal que diguis… Només cal veure els teus posats de nena contrariada. Apa, a prendre vent!

Però se n’hi va ell, perquè abandona el menjador a grans gambades, s’adreça al dormitori, on es queda palplantat a tocar de l’armari, tot remugant:

—Els malparits!

Amb un gest rabiüt bada la porta lateral del moble, torna a tancar-la amb un cop que el fa trontollar, obre la del mig i estira un dels calaixos, però tot seguit se’n va fins a la cambra del costat, d’on recull una maleta molt atrotinada de la lleixa alta de l’armari de paret.

De nou a la seva cambra, li treu la pols amb la vànova del llit, que estira d’una revolada, comença a omplir-la amb quatre peces de roba interior, s’atura i mira al seu entorn amb les mans clavades als malucs.

Surt encara, se’n va a la cambra de bany, on la humitat ha fet saltar la pintura de les parets, s’apodera dels estris d’afaitar, d’una pinta… En sortir es troba amb en Francesc, que també s’adreça al dormitori, hi penetren l’un darrera l’altre, en silenci, i ell continua ordenant la maleta mentre l’altre es posa l’americana i obre el calaixet de la tauleta de nit, d’on recull un mocador. Després el mira breument, però surt sense dir una paraula.

Sol, s’ajup cap a sota el llit, en retira unes sabates negres, molt punxegudes, les entafora sota un jersei, sense embolicar-les. Fora se senten les veus dels seus germans, que bescanvien unes paraules, probablement a tocar de la porta del pis, que després batega, quan en Francesc la tanca.

Els passos de la noia s’atansen, s’aturen, tornen a avançar i, en girar-se, la veu indecisa al llindar de la cambra.

—Què vols, tu? Més val que te’n vagis a fregar plats!

—Daniel…

Tanca la maleta de cop, però després li cal tornar a obrir-la perquè s’ha deixat uns pantalons oblidats damunt del llit en desordre.

—Si no tinguessis aquest caràcter…

—Em vols deixar en pau?

Però ella insisteix:

—Ves que et costaria de fer com tothom.

—A callar, dic!

Rondineja:

—Encara li han de treure els mocs del nas i ja sermoneja com l’altre… Torna a tancar la maleta, la deixa al costat de l’armari, es posa l’americana, butxaqueja. La Neus diu:

—Tens diners?

—Mala llet, tinc!

Obre encara l’armari, comprova que no s’ha oblidat res, però després es gira i assenyala:

—Em trauràs la gavardina d’aquests sacs. Al vespre, o demà, vindré a recollir-ho tot.

—Ja veig que t’alegra, anar-te’n…

—Per això rebento de riure.

Passa pel seu costat mentre ella retrocedeix una mica, se’n va cap al vestíbul i obre la porta del pis, sense mirar-la.

—Daniel…

Però ell ja tanca al seu darrera i canvia lleugerament l’expressió de la cara, perquè en Llorenç i la Filo, els bacallaners, enfilen l’escala.

—Què, ja hem dinat?

—Per avui, sí.

—Ara hi anem nosaltres, doncs.

La Filo remuga:

—Cada dia em costa més de pujar aquests graons…

Panteixa una mica i el pitram se li solleva, generós, perquè durant els darrers temps s’ha engreixat força. Ell s’escorre escales avall, saluda:

—Bé…

—Apa, noi.

Davalla fins a l’entrada, on s’atura amb l’orella atenta fins que sent el cop de la porta, i aleshores torna a pujar felinament, prem el botó del timbre de casa la Magda, però no sona, i li cal trucar amb la mà.

Insisteix quan ningú no acut, i tot seguit la veu de la noia pregunta:

—Qui és?

—Jo, en Daniel.

—Ah!

Obre, i ell li mira la línia del pit una mica exposat, perquè la noia només duu el viso, sobre el qual s’ha lligat un davantal vistós i minúscul.

—No obria perquè vaig mig despullada.

—Què li passa, al timbre?

—Es deu haver espatllat. Ahir a la nit ja no funcionava.

Tanca darrera seu, però ell no es mou del costat de la porta. Més baix, pregunta:

—Dorm, la teva mare?

—Ara se n’hi ha anat. Però ja saps…

Ell la interromp, li toca el braç i deixa relliscar la mà fins a la seva.

—No és això. M’hauries de fer un favor.

Ella mig riu:

—Sí que fas cara amoïnada. Què et passa?

—Me’n vaig de casa. Ens hem barallat en Francesc i jo…

—Us heu barallat?

—Era inevitable. Ell i jo veiem les coses diferents. Ja saps com és, tan tocat i posat… I li agrada massa de manar.

—Seu i explica-m’ho.

I ella mateixa va per instal·lar-se en una de les dues banquetes que hi ha al rebedor, de costat, però ell s’asseu ràpidament a l’altra, atreu la noia sobre els seus genolls, li passa el braç per la cintura.

—M’has d’ajudar, Magda. La cosa m’ha agafat sense diners i he de buscar una dispesa.

Ella insisteix:

—Què ha passat?

—Ja t’ho pots pensar. Parlant, parlant, ens hem anat embolicant de paraules i… ja saps…

—T’ha tret de casa.

—No em pot treure. Tots dos hi tenim el mateix dret. Però per viure com gat i gos…

Acota una mica el cap, li toca les cuixes exposades, perquè viso i davantal s’han arregussat sobre els genolls.

—Més m’estimo anar a viure pel meu compte abans no renyim del tot.

—Al vespre ja us n’haureu oblidat.

—No t’ho creguis. Ja fa massa temps que dura, i cada dia és pitjor.

—I què faràs, tu?

Però ell va endinsant la mà cuixes amunt mentre explica:

—Tinc un bon assumpte en perspectiva, però encara falta lligar uns quants caps. És una venda d’olis minerals, per a maquinària, saps? Em deixarà un grapat de pessetes, però m’he d’esperar una mica, potser un parell de setmanes. Per això havia pensat, si mentrestant… No em cal molt, unes cinc-centes, perquè, és clar, a la dispesa voldran cobrar per endavant…

—I si el negoci no surt bé? Entén-me, no és que no vulgui deixar-te-les. Penso en tu…

—Ja ho sé.

Li somriu, la prem una mica més contra seu.

—Però és una cosa que no pot fallar. Ara només es tracta de sortir del mal pas… Si no les tens en aquest moment, suposo que també podria esperar-me fins demà.

—No; les tinc.

Reflexiona:

—És clar que t’hauria de dir que no, perquè tot això és encoratjar-te. Només que a hores d’ara… Suposo que ja ets massa gran perquè et faci sermons.

—Deixa’ls per en Francesc, els sermons.

Ella sospira, s’aixeca.

—Està bé. Ara te les vaig a buscar.

Però ell la reté, s’aixeca darrera seu amb les mans encara sobre la carn, s’inclina per tal de besar-la. La noia el defuig.

—No, ara no…

—En tinc ganes.

—Però aquí, a casa, no vull, ja ho saps.

—Ella dorm…

—No hi fa res. Ja ens veurem aquest vespre, si vols. Escolta…

Aixeca la mà, li clava les ungles a la màniga:

—¿Per què no llogues una habitació sola, en lloc d’anar a dispesa? Seria més independent i podria venir-hi sempre que en tinguéssim ganes.

—Sí, no se m’havia acudit.

—És una bona idea, oi?

—Només que costarà més car…

—I què? Si aquest assumpte que dius t’ha de deixar tants diners… I ara te’n puc donar més, si vols. Què et sembla, mil?

Ell mou una mica el cap, considera:

—Si t’han de fer anar malament…

—No… Sí, te’n dono mil. Espera’t aquí. No vull que vinguis a l’habitació perquè et conec massa… i a mi també.

Li somriu mentre es desenllaça, i ell hi correspon i el somrís se li allarga encara quan ella ja ha abandonat el rebedor. Es torna a asseure en la mitja obscuritat, perquè a ella no se li ha acudit d’encendre el llum, allarga les cames i reclina l’esquena contra la paret, les mans endinsades a les butxaques. Pis enllà se sent el grinyol d’una porta que es perllonga, car deu anar-se tancant tota sola, i després hi ha un gran silenci que el tic-tac del rellotge del menjador mesura.

Quan la Magda torna, replega les cames, s’aixeca i ulla els bitllets que ella duu a les mans.

—Té, un de cinc-centes i cinc de cent.

—Te’ls tornaré de seguida que pugui.

—Ja ho sé.

Se’ls fica a la butxaca, li passa el braç per la cintura.

—Més tard he de tornar, per a recollir la maleta… Fins a quina hora hi seràs, tu?

—Tot el vespre, fins després de sopar.

—Ja et trucaré, doncs, i et diré on m’he instal·lat. La setmana passada vaig veure una casa nova, cap a Horta, on anunciaven habitacions força econòmiques. Puc provar-ho. A tu et vindria bé, pel tramvia.

Puja la mà fins als pits, però ella la hi empresona.

—Daniel…

—Sí, ja sé, la mare… Però tot és culpa teva. Si no estiguessis tan bona… Ella se li refrega, torna a separar-se’n.

—Ja m’ho diràs una altra estona, això.

—No t’agrada?

—Més que no m’hauria d’agradar… Sembla mentida. Sé que ets un petit poca-vergonya, que… Però no hi fa res, ets una mica com una droga. I jo que em pensava estar immunitzada!…

Li obre la porta mentre ell riu, s’inclina llestament cap als seus llavis i els hi frega.

—Fins al vespre.

Salta els graons de quatre en quatre, corre per l’entrada i, sense aturar-se, travessa el carrer i es fica a casa de la Carmeta. Allí alenteix i puja reposadament les escales mentre es passa el mocador pels llavis. Després plega cap dins la banda on ha quedat la taca de carmí, s’atura un moment al replà i aleshores prem el timbre.

La dona l’obre gairebé immediatament i ell la mira amb un esguard preocupat, fosc.

—Hola, Daniel! Passa alguna cosa?

—Sí i no. Per què?

—Perquè tu no fas mai gaires visites, i menys en aquesta hora. Entra…

Penetra en el vestíbul, fa uns passos cap al cosidor, però s’atura i mira els cabells de la dona, on ja abunden els blens d’argent.

—No hi són, encara, les noies?

—No vénen fins a les quatre. M’has de dir alguna cosa?

Acaben de ficar-se al cosidor, tot ple de retallets de roba, de fils que encatifen el terra.

—He tingut un disgust amb els meus germans…

—Altra vegada?

Mou el cap, afirmativament.

—No sé si és culpa meva o d’ells, però sembla que no ens podem avenir. He deixat la casa.

—Ah!… Però no deus pas voler dir de debò…

—Sí; estic cansat que sempre m’estiguin al damunt. Me n’aniré a dispesa i… com més lluny, més amics.

—No ho trobo bé.

S’asseu, plega les mans sobre la falda, però ell continua dret, retallat contra la llum del balcó.

—És que així no es pot viure…

—Sou germans, i tots plegats heu de tenir una mica de paciència els uns amb els altres… ¿T’ha fallat alguna altra col·locació?

Ell desvia la resposta:

—És que en Francesc no es fa càrrec de res. Ell s’acontenta amb qualsevol cosa, però jo sóc d’una altra manera.

—Però és natural que es queixi, oi? Tu no poses prou interès…

—Potser no. Ara, que hi ha moltes maneres de queixar-se.

Fa un gest contrariat, abaixa la testa.

—No sé què em passa, però des de la mort de la mare… Em sento a disgust, inquiet, em falta alguna cosa… No és culpa meva si em costa d’orientar-me. Però ell no té paciència, es pensa que tot és mala voluntat meva i no s’adona que en pateixo més que ningú Ni la Neus… ni l’un ni l’altre no em volen.

La Carmeta el mira amb els seus ulls enrogits d’haver-se passat més de vint-i-cinc anys cosint.

—Potser si jo hi parlava… De vegades, algú de fora de la família…

—No. Tornaríem a començar igual. Potser em convé viure una temporada sol, sortir del meu ambient… Potser ho veuré tot una mica més clar.

La dona plega i desplega les mans.

—No sé què aconsellar-te. És clar que si a tu et sembla…

—Gairebé n’estic segur. Però passa una cosa que… A ells no els he volgut demanar res, perquè violent com s’ha posat en Francesc… Encara ho hauria empitjorat tot.

—No tens diners, ja ho veig.

—Molt pocs. Només que pogués tirar fins a finals de mes… Abans-d’ahir vaig anar a una casa de drogues i em van dir que m’avisarien. Sembla que els vaig fer bona impressió, de manera que gairebé és una cosa segura. Però de moment…

—Vols que te’n deixi?

—Bé… Sí, jo havia pensat… No sabia a qui acudir i nosaltres, jo…

Ella s’aixeca de la cadira sense respatller, el mira amb un esguard bla i compassiu.

—Has fet ben fet de pensar-hi. El mal és que no podré deixar-te gran cosa, perquè abans-d’ahir vaig haver de pagar unes factures.

—No necessito molt, tampoc. Em penso que amb cinc-centes pessetes me’n podria sortir.

—Cinc-centes?

Ell esmuny l’esguard cap al maniquí, vestit amb una faldilla i jaqueta encara embastades.

Sí, ja en tindré prou. Buscaré una dispesa econòmica i… Tan aviat com cobri, l’altre mes, te les tornaré.

La dona no es mou del seu davant, el toca pel braç.

—Però m’has de prometre una cosa, Daniel, que amb els teus germans no hi renyiràs del tot…

—Mai no hi he volgut renyir.

—I jo, malgrat el que dius, ja parlaré amb la Neus. Em sap greu veure-us així… Ja saps que us vull com si fóssiu fills meus. Us conec de petits i havia estat tan amiga de la vostra mare, que al cel sia…

—Sí, ja ho sé. Per això…

No acaba, es mig gira de nou cap al balcó, i ella li va donant tot de copets al braç, fins que diu:

—Ara te’ls portaré.

La veu desaparèixer enllà de la porta, que ajusta al seu darrera, s’atansa a la tauleta que fa de cosidor, pren entre els dits un coixinet ple d’agulles de cap, torna a deixar-lo, mira les parets on hi ha clavats tot de retalls de revistes de modes, alguns d’ells esgrogueïts pel temps, fa un pas cap al balcó i des de darrera els vidres contempla els balcons de casa seva, els del pis de la Magda. Sota, s’atura un camió que duu mobles, en salta un home, però aleshores torna a girar-se, perquè entra de nou la Carmeta.

—Té, aquí les tens…

Les hi dóna en bitllets de cent, de cinquanta, de vint-i-cinc.

—Ja em pagaràs quan puguis.

—A tot estirar, a finals de l’altre mes.

—I ja saps què t’he dit. Res de renyir. Potser sí que en Francesc i la Neus no et saben entendre gaire bé, però són bons nois.

—Si ja ho sé…

Va caminant cap a fora, i afegeix:

—Ara me’n vaig perquè vull trobar alguna cosa abans de la nit…

—En saps alguna, de dispesa?

—No; per això mateix. Voldria que no fos massa lluny d’aquí.

—Al carrer Indústria n’hi ha una. Ho sé perquè conec la mestressa, de vegades ens trobem a la plaça. És el segon o tercer portal a la dreta, entrant per Bailèn. Ella es diu Agnès.

—Ho podria provar.

—Em penso que no és massa cara, perquè em va dir que només tenia gent jove, nois de fora que treballen aquí…

Allarga la mà cap al pany, bada la porta.

—Hi passaré, doncs. I gràcies, Carmeta. Ja sabia que tu…

—No en parlis més. L’únic que em pesa és això: que no us avingueu.

—Potser tot s’arranjarà. Quan tingui la col·locació…

—No t’oblidis de dir-los que has canviat de domicili, a aquesta gent.

—No, és clar. Demà mateix hi passaré. Potser ja em diran que em quedi.

Comença a davallar les escales, i ella diu:

—Tant de bo. Almenys que tinguis sort.

—Sí… Apa, adéu, Carmeta.

—Adéu, Daniel.

La porta es tanca quan ell arriba a l’entrada, i aleshores s’atura un moment, es treu els diners, els recull tots en un sol paquet i se’ls torna a posar a la butxaca abans de sortir al carrer.

Els mobles del camió eren per a la gent que han llogat la botiga on vivien els espardenyers, i dos homes, un d’ells molt caravermell, baixen tot de cadires enfundades, un divan entapissat de blau… Ell s’esmuny arran de paret, els ulls alçats cap al pis de la Magda, però darrera els vidres dels balcons continua no havent-hi ningú.

Al carrer de Bailèn les botigues encara són tancades i davallen dos tramvies, molt junts, però ell emprèn el camí vorera avall, cap a Rosselló, on deu fer estona que no n’ha passat cap en direcció a Horta, perquè hi ha tot un grup de persones que donen senyals d’impaciència.

El primer que es presenta dos minuts després només va fins a la plaça de Maragall, però de la Diagonal ja se’n veu tombar un altre i la gent l’espera, afinant els ulls per tal de distingir el número en la distància i prenent posicions per a assaltar-lo amb probabilitats d’èxit.

Quan s’atura hi ha un batibull i ell empeny una noia que només té un peu a l’estrep, li fica el genoll entre les cames i la noia es gira amb un esguard fosc que s’ablaneix una mica quan ell diu amb un somrís:

—Perdó…

El cobrador, abocat sobre el menut taulell curull de xavalla, s’esgargamella:

—Que va ple, senyors, i a darrera en ve un altre…

Continua empenyent la noia, pressionat al seu torn per tots els qui pugen darrera seu, i el vehicle engega amb les portes encara obertes. Una espatlla l’obliga a deixar la barra on se sostenia, reposa un moment la mà contra el braç de la mossa, recobra l’equilibri i tots dos avancen una mica amb la massa que s’atapeeix corredor endins.

Les natges menudes i dures s’aplanen contra ser, i ell s’endureix al seu torn. Quan ella mira, diu simplement:

—No ho puc evitar.

Hi resta encastat fins a la cantonada de Pare Claret, on baixen unes quantes persones, i aleshores la noia se separa, s’entregira per a defugir-lo i la mà que es mou li frega el sexe. Els esguards coincideixen, i ell observa la cara enrojolada, que després es tomba i desapareix entre dos altres passatgers.

Continua contemplant-la, de lluny, però ella ha aconseguit d’arribar prop del vidre de la plataforma central i mira enfora, cap al passeig ple de cases en construcció. I hi mira encara quan set minuts després ell avança cap a la porta que s’obre a la parada dels «quinze».

—Baixa?

—Sí.

Salta a terra entre els primers i, l’esguard tombat cap al tramvia, el pas indecís, camina cap a la vorera. Però després, quan el vehicle ja ha engegat de nou, s’apressa, salta a la calçada i s’enfila per l’altra banda, en direcció a l’Avinguda de Borbon.

S’atura a frec de la segona casa i amb els ulls ressegueix la porta, els desplaça cap a la taverna que hi ha al costat, oberta, al llindar de la qual parlen dos homes. Passa per darrera d’ells i s’encamina al fons, on hi ha un individu assegut davant una bota que deu tenir l’aixeta avariada, perquè el vi goteja sobre un plat de terrissa.

—Perdoneu… ¿No és aquí al costat que la setmana passada hi havia un rètol on deia que es llogaven habitacions?

L’home el mira fugaçment, torna a concentrar-se en l’aixeta.

—Sí; ja les tenen llogades totes. Era al segon pis.

Ell es passa dos dits per la barbeta.

—He fet tard, doncs.

—Busqueu una habitació?

—Sí. Aquestes semblaven econòmiques.

L’altre acciona l’aixeta lentament, recull un drap que hi ha per terra, al costat del plat.

—A l’entresòl també en lloguen. No sé si els en queda cap, però em sembla que ahir se’ls en va anar un dels dos dispesers que tenien.

—Ho puc mirar. Ja que sóc aquí…

—Sí, no costa gaire.

—Gràcies, eh?

—Pregunteu per la senyora Teresa.

—Sí…

Els dos homes continuen parlant a la porta. S’esmuny de nou per darrera d’ells i tomba cap a l’escala del costat, munta els tres graons que menen a l’entresòl, la porta del qual no té timbre ni picador i, a l’extrem del pany, és plena de ditades blanques.

L’obre una noieta de catorze o quinze anys, molt negra de pell, gairebé agitanada, que el mira interrogativa.

—No és aquí on tenien una habitació per a llogar?

Ella desplaça els ulls cap a les ditades.

—Entri. Cridaré la mare…

El deixa en un reduït vestíbul on hi ha dues cadires, una consola i, clavada a la paret, la imatge d’una Mare de Déu.

—Mare, hi ha un jove…

Torna a sortir amb una dona sense edat, vestida de fosc, de cabells molt llisos, que li somriu expectativament.

—M’han dit que tenia una habitació. El taverner d’aquí al costat…

—Sí. És per a vostè?

—Sí. Darrerament vivia a Cornellà, però la companyia on treballo m’ha tornat a destinar a Barcelona i per això…

—De què fa?

—Escrivent. Sóc casat, però de moment ella es queda a Cornellà. Hi té la família i treballa en un bar.

El rostre de la dona canvia una mica d’expressió.

—Ah, així… És una habitació amb un sol llit, de solter.

—Sí, ja és el que vull. Si algun cap de setmana, quan té festa, ve, ja ens ho combinarem.

Ella mig somriu, fa:

—A vostès els passa com al meu marit i a mi… només que a l’inrevés.

—Treballa fora?

—Sí; és paleta i ja fa dos anys que construeixen un gran hotel a la costa; només pot venir els diumenges… Però vostè és molt jove, per ser casat.

—Només ho sóc de fa sis mesos… Quin preu té, l’habitació?

—Vint pessetes diàries, però això sí, la roba, no la rento; vull dir la roba dels dispesers. Ja tinc prou feina.

—Em sembla bé…

La noieta diu:

—Ensenyem-la-hi.

—Sí. Vol passar?

Avancen per un corredor estret, on hi ha dues portes a la dreta i una a l’esquerra; la noia, que els precedeix, l’obre.

—És aquesta.

La travessa per tal d’obrir la finestra i ell, des del llindar, contempla la peça pintada d’un verd cridaner, el llit estret i amb el matalàs enrotllat, la tauleta, l’armari d’un sol cos, les dues cadires.

—No és gaire gran, però per a una persona sola… I dóna al carrer.

—Sí, ja ho veig.

—I és neta. Per la neteja no es queixarà.

La noieta mig riu:

—Massa maniàtica i tot que és, en això.

Després se li gira de cara:

—A la porta hi tornen a haver ditades. Les deu haver fet en Guitart.

—És clar. Sempre és ell…

En Daniel, dóna una altra ullada circular, contempla els arbres que es drecen més enllà de la finestra.

—Bé. Me la quedo, doncs.

—Cobro per mesos avançats. Ja sé que generalment es fa per setmanes, però…

—No hi tinc res a dir. Jo també cobro per mesos. Ja em va bé, doncs. Suposo que puc venir avui mateix…

—Sí, quan vulgui. Té carnet d’identitat, oi?

—Naturalment.

Se’l treu de la butxaca, l’hi allarga, torna a butxaquejar.

—Puc pagar-la ara.

—No cal; al vespre, quan vingui.

—Potser vindré abans. He deixat la maleta a la consigna…

La dona assenyala el carnet, fa:

—No ho diu, aquí, que sigui casat.

—Naturalment, aleshores no ho era. Només fa sis mesos…

—Ah, sí!

—No la veuran gaire, a ella. Em penso que més aviat seré jo qui hi anirà…

La dona assenteix, li retorna el carnet i avancen cap a la porta mentre la noieta tanca els finestrons de la cambra.

—Els matrimonis no hi haurien de viure, separats.

—Les circumstàncies manen. A veure si també troba alguna cosa per Barcelona, perquè avui no n’hi ha prou que treballi un, en una casa…

—No cal que m’ho digui. Per què es pensa que tinc hostes?

—Sí, ja sé… Vaig a buscar la maleta i abans del vespre ja seré aquí.

—Mentrestant, la noia li prepararà l’habitació.

Va ajustant la porta, i ell saluda:

—Fins ara, doncs.

I salta cap al carrer, on el sol espetega.