12

—M’escoltes o no, Daniel?

Acabà de llegir el paràgraf i aixecà els ulls del rebregat exemplar d’Els tres mosqueters.

—Sí; què?

—Que has de fer una cosa o altra. Ja vaig dir-te que la Filomena va haver de deixar-me els diners per al rebut de la llum, perquè no el podia pagar. I que estic endeutada a totes les botigues.

—Sí, ja m’ho vas dir.

Passava els ulls per les pàgines del llibre, i les feia saltar amb l’ungla.

—Jo ja em dono vergonya d’anar-hi.

—Que tinguin una mica de paciència.

—Prou que en tenen… No sé com és que et costa tant de trobar una col·locació… Mira en Francesc, tot i la mili bé s’ha espavilat per trobar un parell d’empreses on duu la comptabilitat a les tardes.

—A Badajoz deu ser més fàcil. Aquí, sobra gent.

La Neus reposà una mà damunt la taula, inclinà una mica la cara.

—Si sobressin, no vindrien de fora. Jo m’agafaria a qualsevol cosa…

—No et preocupis, tot s’arranjarà.

Ella gairebé va picar amb el peu.

—No sé com tens tanta calma! Si no fos per les quatre pessetes que em paga la Carmeta per ajudar-la, ni menjaríem.

—També podria enviar alguna cosa, aquell.

—Ja ho fa.

—De molt tard en tard. I misèries.

—¿Per què no vas a veure aquest senyor que em va dir la Magda?

—T’ho va dir ahir, oi? Ja hi aniré.

—Quan?

—Potser aquesta tarda.

—Potser…

La boca continuava oberta, com si anés a afegir alguna cosa, però en lloc d’això, després d’una indecisió, féu mitja volta i sortí del despatx.

Ell va tornar a capmassar-se en el volum, llegí la mitja pàgina que faltava per a finir el capítol i aleshores s’aixecà. Va deixar-lo damunt el prestatge, donà un cop d’ull al rellotge, va encaminar-se al lavabo, però quan empenyé la porta va veure que hi havia llum i que la Neus es rentava la cara.

—Ja acabo de seguida.

Anà fins al menjador, on la porta de l’eixida era entreoberta, hi sortí i va recolzar-se contra la barana. La Magda era sota, al breu jardinet on cultivava unes quantes flors, però no va dir-li res, es limità a observar-la mentre ella, culivada, posava tot de menudes canyes a l’entorn d’una planta que no pujava dos pams de terra. Els pantalons que solia vestir en aquestes ocasions li cenyien fortament les anques i ell remarcà la rodonesa de les natges, que la seva posició accentuava, la fermesa dels braços lliures, que s’escapaven de la brusa sense mànegues… Després la noia va incorporar-se, es passà les mans al llarg de les cuixes, tornà a inclinar-se endavant per tal de rectificar una de les canyes.

Darrera seu, la veu de la Neus va dir:

—Ja pots anar al lavabo, si vols. Jo ja estic.

—Te’n vas al cosidor?

—És clar.

La Magda havia aixecat els ulls, atreta per les veus, i els somrigué amb la seva boca sempre una mica massa pintada.

—Hola! Què feu, aquí?

—Mirant-te.

Ella va riure, recalcà les mans sobre els malucs i preguntà:

—Ja li ho has dit, Neus, allò d’aquell senyor?

—Sí, ja l’anirà a veure.

I tombant-se al seu germà:

—Hi aniràs aquesta tarda, oi?

—Probablement.

Van mirar-se, i després ella s’abocà cap a baix.

—Adéu, Magda.

—Digues a la Carmeta que avui li portaré la roba.

—Sí… Apa, adéu, que és tard.

—Adéu.

Ell va tornar a recolzar-se a la barana i la noia caminà cap al peu de les escales, on s’ajupí a recollir quelcom. Sentí el cop de porta de la Neus que se n’anava, i aleshores digué:

—Saps que et van molt bé, aquests pantalons?

—Bé? Són còmodes.

—És clar que et fan una mica més grassa.

La noia deixà escapar una rialla poc convençuda.

—Els teus compliments sempre són de dos talls.

—Vols que baixi a ajudar-te?

Ella aixecà més el cap, l’esguard sorprès.

—Per què? Hi entens, tu, en jardineria?

—Qui sap! En jardineres…

—Més val que vagis a veure el senyor Majoral. Ja vaig parlar-li de tu. Sap que no… en fi, que potser no estàs gaire preparat, però a ell no li fa res mentre les persones siguin intel·ligents. I tu ho ets.

—Però jo en materials de la construcció no hi entenc gens.

—Materials de la construcció? Quins materials?

—Ah, no es tracta d’això? La Neus ho ha dit.

—Em devia entendre malament. Són articles sanitaris.

—Vols dir lavabos, bidets… tot això?

—Sí. Si el vas a veure ara, probablement el trobaràs. A les tardes sempre hi és.

—Bé… I de què el coneixes, tu?

—Com, de què el conec? El conec, ves! Ets curiós, noi!

Ell va riure i, de dalt a baix, tots dos van fer-se una ganyota.

—Apa, i no m’entretinguis, que vull acabar això d’aquests rosers.

—Són molt petits…

—Ja es faran grans.

Caminà cap on havia clavat les canyes i ell abandonà la barana, va estirar-se mandrosament.

—Hi aniré, doncs…

De primer, però, s’adreçà al lavabo, on orinà i va passar-se la pinta pels cabells; després entrà a la cambra on ara només dormia la Neus, obrí l’armari, un calaixet, i en retirà una cadena, una polsera i un medalló; s’ho va ficar a la butxaca i abandonà el pis tot posant-se l’americana.

A baix, va saludar l’espardenyera, que treballava darrera els vidres de la botiga, i va allunyar-se cap al carrer de Bailèn.

—Ei, Bastida!

L’Abella pujava per la travessia, molt mudat, amb camisa blanca, corbata i sabates negres que resplendien com un mirall; va aturar-se.

—Hola, noi!

—Com va, això?

—Bé. On vas, per aquí?

—He de fer una visita; ja saps que ens vam traslladar…

—Sí, m’ho vas dir. ¿Treballes en aquella casa de productes químics, encara?

—No. Ara estic en una agència de viatges. Hi ha més perspectives, noi. I tu què fas?

—Sí, mira…

L’altre va mig riure:

—Encara et dediques a l’estraperlo?

Va arronsar les espatlles.

—Bah!… Tinc un assumpte d’articles sanitaris entre mans…

—Està bé, això.

—Sí; ja veurem… Ara m’esperen.

—Sí, no hi ha temps per res. Truca’m, un dia.

—Sí, home.

Encaixaren i després l’Abella el va saludar amb la mà.

—A reveure, noi.

—A reveure.

Prosseguí cap al carrer Bailèn i va aturar-se davant el vidre d’un aparador que li retornava la imatge d’un xicot alt i prim, una mica xuclat de galtes, però de rostre decidit, sense corbata i vestit amb una americana que li anava massa estreta. Va arronsar les espatlles i corregué cap al tramvia, que frenava a tocar del quiosc de periòdics.

Va obrir-se pas cap a l’interior, on una dona i una noia li bloquejaven el corredor, llegí els títols d’un diari que un xicot amb ulleres molt gruixudes tenia obert al seu davant, desvià l’esguard cap a la noia, mig entregirada, i enfonsà els ulls en l’escot balder que li descobria la part superior dels pits, molt premuts i abundants.

Passada la Diagonal el vehicle es buidà una mica i ell avançà cap a la part davantera i, finalment, sortí a la plataforma, des d’on contemplà l’espectacle del carrer: les maniobres d’uns peons que descarregaven una biga gruixuda d’un camió, el violent bracejar d’un individu barbut que parlava amb un altre a la porta d’un bar, les rialles d’unes noies que saltaven d’un taxi i la mà que des de l’interior tancava la portella…

La Gran Via era plena de sol i s’endinsà per entre els arbres, cap a la plaça de Tetuan, on uns obrers havien obert una banda de paviment prop de l’escala amb una placa indicant: «Indústries Remar». Va llegir-la de passada i enfilà els graons que menaven a l’entresòl, on la placa es repetia. Empenyé la porta vidrada.

La recepcionista era alta i rossa, amb uns braços molt pigats i les cames excessivament llargues; va mirar-lo des de darrera la taula, on teclejava en una màquina, i ell avançà mentre la porta es tancava tota sola i sense remor.

—El senyor Majoral?

—De part de qui?

—Daniel Bastida. M’espera.

La noia va tombar-se cap al telèfon que hi havia darrera seu, en una tauleta més alta, va aixecar-lo i premé un botó.

—Lídia? Hi ha un jove que pregunta pel senyor Majoral, diu que l’ha citat… Sí… Bastida… Bé.

Tornà a deixar l’aparell i aixecà els ulls.

—S’haurà d’esperar un moment.

—Si no és gaire…

La noia va tornar a la seva feina i ell es desplaçà cap a l’altre extrem de vestíbul, on hi havia una taula baixa i llarga i quatre o cinc cadires. Contemplà les fotografies que penjaven de les parets, en les quals hom podia veure tots els productes que la casa fabricava, però després es va asseure amb les mans entre les cames i la vista al seu davant.

La mecanògrafa teclejava molt ràpida, absorta en el seu treball, i ell observà les cames molts juntes i altes, el plec de la faldilla que li arribava ben just als genolls. Després es va treure un tallaplomes de la butxaca, l’obrí i s’entretingué netejant-se les ungles.

Ella va treure el paper de la màquina, es va inclinar cap a un costat i les cames es van moure una mica, però tot seguit tornà a tancar-les. S’obrí una porta interior i en sortí una altra noia, més jove, amb un plec de papers a les mans; va anar fins a la taula i totes dues xiuxiuejaren fins que entrà un home cepat que, gairebé sense aturar-se, preguntà:

—Hi és, en Valentí?

L’altra va limitar-se a confirmar-ho sense paraules i l’home desaparegué cap a l’interior; un moment després la noia que duia els papers va seguir-lo. Ell va tornar a desar el tallaplomes, s’aixecà de nou i per segon cop examinà les fotografies de material sanitari que ornaven les parets. Quan es tombà, la noia havia encreuat les cames i ell li mirà els genolls una mica punxeguts, mentre es movia cap a la taula.

—M’hauré d’esperar gaire?

Ella va mirar-lo al seu torn, interrogativa.

—És que tinc una mica de pressa.

—No ho sé…

Despenjà de nou el telèfon, premé el botó i tornà a dir:

—Lídia… El senyor Bastida diu que té una mica de pressa… N’hi ha per a molta estona?

Va esperar la resposta, penjà i va girar-se:

—El senyor Majoral té una conferència i és possible que s’allargui una mica.

—Potser valdrà més que torni…

—Com vulgui. No pot parlar amb ningú més?

—No sé… Es tracta d’una col·locació que m’han promès.

—Ah, així potser seria preferible que veiés el senyor Garcia, el cap de personal.

—Puc provar-ho.

—Però ara no hi és. Ha hagut de sortir.

Ell va redreçar-se.

—Ja tornaré, doncs.

La noia féu girar el carro de la màquina, el desplaçà a l’esquerra.

—Li diré que ha vingut.

—Sí, molt bé…

Saludà vagament i es retirà cap a la porta, per on entrava un altre home, aquest prim i una mica escanyolit, carregat amb una cartera.

Després saltà les escales i sortí al carrer.

Una nuvolada avançava pel cel i la llum, sota els arbres, havia canviat; les fulles dels plàtans i les faldilles de les dones s’arremolinaven a l’impuls del vent que ara bufava, i en un quiosc es despentinaven tot de diaris i revistes exposats a la curiositat del públic. Ell s’aturà arran de vorada, però després travessà el passeig central, la calçada, i anà davallant pel carrer de Bailèn.

Tombà per Ausiàs March i prosseguí cap a la plaça d’Urquinaona mentre el vent semblava augmentar en intensitat; davant seu va inflar el vestit d’una noia i ella s’inclinà llestament per tal de subjectar-se’l. En Daniel li va somriure als ulls, però la noia anà arrambant-se al mur protector de les cases.

—No cau per aquí, el carrer Jonqueres?

Tots dos, home i dona, vestien de negre i tenien la cara recremada de la gent que viuen al camp; assentí.

—A l’altra banda, només els cal travessar. Veu per on puja l’autobús?

—Sí.

—Doncs és aquell mateix.

Van regraciar-lo copiosament i ell saltà cap a l’altre costat quan començaven a caure unes gotes espaiades i imprecises, que semblaven fragmentar-se abans d’arribar a terra; va continuar cap a Laietana i després va endinsar-se per Fontanella, fins al Portal de l’Àngel, per on davallà.

La pluja s’espesseïa, però no va aturar-se, sinó que, fregant les cases al llarg de les quals, en direcció contrària, pujava tota una riuada de persones, va anar esmunyint-se fins a la cantonada, on la marquesina d’un establiment sobresortia fins a mitja vorera. Va quedar-s’hi, darrera d’un vell pelut que fumava una pipa pestilent; tossí i se’n separà una mica.

—Perdó!

La dona a qui acabava de trepitjar inicià un somrís que es confongué amb una ganyota de dolor, tornà a avançar el peu que havia retirat i digué:

—Encara sort que no m’ha fet una carrera…

Més enllà, el vestíbul exterior dels magatzems Jorba era ple de gent, però la pluja no acabava de decidir-se i les gotes eren novament volves espaiades que teixien una malla molt ampla i imprecisa de dalt a baix de les façanes. Va desplaçar-se, doncs, fins a la cantonada, tombà, i després només li va caldre fer unes dotzenes de passos fins al quiosc de rellotgeria.

L’home era darrera el seu menut taulell, d’esquena a l’aparador, i havia obert una vitrina perquè la clienta que tenia davant pogués examinar un despertador.

—Bona tarda…

L’altre aixecà els ulls, bromejà:

—És un dir…

La dona també somrigué una mica, però tot seguit tornà al despertador.

—És molt gros, de totes maneres, i té una forma lletja.

—Agafi aquest altre; la marca també és bona.

Va treure un segon despertador de la vitrina, tan gros com el primer, del qual només es distingia perquè els peus eren més curts i la campana més baixa. La dona el mirava indecisa.

—Tampoc no m’acaba d’agradar…

—El que ha de mirar és que sigui bo; aquest és un despertador per a tota la vida.

Ella va girar-lo per tal d’examinar el darrera.

—Jo voldria una cosa més… com li ho diré? més estilitzada. N’hi ha uns de petits, gairebé quadrats…

—Sí, també en tinc. Són més cars, però.

—Molt més?

—Una cinquantena de pessetes. Aquests valen dues-centes cinquanta, els altres passen una mica de les tres-centes.

—Ensenyi-me’ls.

—Sí, naturalment.

Va aixecar la fusta del taulell i, de costat, passà a la botiga. La dona anà al seu darrera, cap al fons, on hi havia dues vitrines més, sense il·luminar.

—Vostè deu voler dir una cosa així…

Tots dos li donaven l’esquena i ell va allargar ràpidament els dits i va tancar-los sobre un rellotge polsera cromat de la dotzena que s’arrengleraven sobre la lleixa superior; va ficar-se’l llestament a la butxaca i avançà cap al fons, on els altres dos continuaven inclinats sobre el despertador.

—La campana no és tan forta, naturalment…

Faceciós, digué:

—És clar que això no és inconvenient si tenen el son fluix.

—El vol fer sonar?

L’home tombà el rellotge, li donà corda i després féu girar les busques amb els seus dits experts. Un so vagament musical omplí l’àmbit del quiosc.

—Doncs prou que se sent…

—Sentir-se sí, per a això és.

La dona va prendre-l’hi de les mans, l’estudià per tots costats, i a la fi decidí:

—Sí; és bonic… És clar que m’agradaria més que els números no fossin d’aquests romans, sembla que costin més de llegir. No en té dels altres?

El rellotger llambregà breument cap a en Daniel amb una mirada intencionada, i ell desplegà una mica els llavis per tal de somriure-li.

—Sí, també en tinc. Numeració aràbiga.

—Això és.

—Però li adverteixo que només hi ha tres números, el tres, el nou i el dotze.

—Ja m’agraden, aquests.

L’home el va treure del fons de tot mentre deia:

—I són de color daurat.

—No em fa res.

Tombà l’etiqueta que penjava de darrera.

—Tres-centes vint-i-cinc…

—Ja li he dit que valien una mica més.

—És estrany, essent més petits…

—És el mecanisme; exigeix una precisió… No són coses que es venguin a pes.

—Naturalment.

El girava i el tornava a girar, palpant-lo amb els seus dits rabassudets i envermellits per les aigües de la cuina.

—Em sembla que me’l quedo, doncs.

L’home gairebé va arrabassar-l’hi de les mans i caminà cap al taulell, l’aixecà de nou i passà a l’altra banda. Tots van seguir-lo, la dona davant.

—M’haurà d’explicar exactament com va el mecanisme… Entre tantes coses, m’hi perdo.

—És molt senzill, ja ho diu a darrera.

El tombà de cara a la dona, i ell continuà escoltant l’explicació.

—Aquest botó és per a l’hora i aquest altre és el de les busques. I veu, aquí, aquesta campana?

—Sí.

—És per a donar-li corda. La corda del rellotge és aquesta altra clau on no hi ha res. És senzill.

—Sí. Tots deuen ser per un estil.

L’home amagava la mà sota el taulell, va retirar-la amb una capseta de cartró i hi va col·locar el rellotge. La dona obrí el portamonedes, en va treure una cartereta i va comptar quatre bitllets de cent. Es repensà:

—O potser val més que li’n doni un de cinc-centes, així em tornarà canvi.

—Com vulgui.

Embolicà la capsa amb un paper groguenc, ho subjectà tot amb una goma i ho deixà davant la dona.

—Si és servida…

Ella va descansar el portamonedes sobre el vidre del taulell, el badà ben ample perquè hi passés el despertador, i després mirà les mans de l’home que li tornaven uns diners.

—Vint-i-cinc, que fan cinquanta, i cinquanta, que fan cent. Són quatre-centes. I ara aquest, cinc-centes.

—Molt bé… No m’ha dit res de la garantia.

—Té una garantia de dos anys. Ara li faré un paper.

Abastà un menut talonari, omplí ràpidament dos espais buits, ho estampillà i separà el rectangle blavós de la matriu on només féu una breu indicació.

—Tingui…

La dona va desar-ho a la cartera i digué:

—A veure si donarà bon resultat…

—En pot estar segura.

Va recollir els altres dos despertadors que encara eren damunt del taulell i després, mentre ella encara saludava, camí de la porta, preguntà:

—I vostè?

Ell era girat cap a la dona i no contestà fins que va veure que la porta es tancava.

—Jo no vinc a comprar. Volia vendre unes coses…

—Vendre?

—Sí. No compren joiells?

Ajustà la porta de la vitrina i se li va girar de cara.

—Segons…

Ell es tragué la polsera, la cadena i el medalló de la butxaca, ho deixà damunt del taulell.

—És això. És d’or.

—Com ho sap?

—Es veu. La mare ho va comprar per or.

L’home subjectà una peça darrera l’altra amb el cap dels dits, inclinà una mica el cap i, sense aixecar-les, digué:

—El treball és bast. Són coses una mica envellides, que ja no es porten.

—Però l’or es pot fondre.

—Si és or, sí. Ara ho veurem. La cadena i el medalló ho semblen, però el braçalet…

Va moure una mica les espatlles, es va tombar lleument d’esquena, cap al prestatge que corria des del taulell a l’aparador, obrí una ampolleta i amb el pinzell del tap fregà el metall del medalló, el contemplà uns moments, va deixar-lo de costat i repetí l’operació amb la polsera i la cadena.

—És com em pensava. El braçalet no ho és. I les altres dues coses són d’or baix. No valen gaire.

—Quant me’n podria donar?

—No ho sé…

Col·locà els dos objectes sobre el platet d’unes balances minúscules, afinà l’equilibri amb uns pesos.

—És clar que així fa de mal dir. Per anar bé, caldria desmuntar el medalló. Si vol…

—No. Vostè deu tenir una idea…

—Sí, però és difícil que coincideixi amb la que deu tenir vostè.

—Digui…

L’home retirà els objectes de la balança, els sostingué llargament a la mà, com si encara els sospesés.

—Li’n podria donar quatre-centes cinquanta pessetes.

—És poc.

—Quant esperava treure’n?

—No ho sé, però molt més.

—Ho lamento…

Li allargava ja els joiells, però ell digué:

—Cinc-centes i s’ho pot quedar.

L’altre tornà a mirar-s’ho tot.

—Li he fet un bon preu.

Esguardà cap a la porta, que algú acabava d’obrir i, en girar-se, ell va veure un home de mitja edat que, tot saludant, es treia un rellotge de la butxaca.

—Em penso que hi pot arribar sense agafar-se els dits.

El rellotger es decidí, somrigué.

—Va bé, cinc-centes. No digui que no sóc comprensiu. Són de vostè, aquests joiells?

—De la mare.

Va veure que l’home allargava els dits cap a un altre talonari, més gros que el que havia utilitzat de primer, i el client, que esperava darrera, estossegà una mica.

—Em vol fer el favor de la cèdula?

—Cèdula? No en tinc.

—Un altre paper, doncs, alguna cosa que serveixi per a identificar-lo. Ell es ficà la mà a la butxaca; aturà el gest.

—No en tinc cap. No em creia que…

L’altre el va mirar gairebé amb severitat.

—Ho hem de fer. De vegades els objectes poden ser robats…

—Li asseguro…

—No en dubto pas, però és imprescindible un paper d’identificació.

Ell allargà la mà cap als joiells escampats pel taulell, els recollí.

—Valdrà més que torni, doncs. O que vingui la seva mare personalment…

—Sí, millor.

Però ja prenia el rellotge de l’altre client, el mirava, i ell sortí al carrer on, ara, les gotes s’havien convertit en un polsim líquid que gairebé ni mullava el terra. En arribar de nou al Portal de l’Àngel s’aturà un moment, esguardant amunt i avall i, quan el guàrdia donà pas als transeünts que s’esperaven amb ell, travessà cap a l’altra vorera.

Una mica més amunt hi havia un altre quiosc, però amb prou feines si va mirar-se’l, i també passà de llarg per davant de la rellotgeria que li sortí al pas poc abans d’arribar a la Rambla. La traspassà cap al carrer del Carme i després continuà avall sota el pobre refugi dels balcons, d’on de tant en tant queia una gota grossa i pesada que li tacava l’americana, tota esquitxada de puntes d’agulla, en les quals guspirejava la llum somorta que cel amunt, a poc a poc, els núvols devoraven.

No va aturar-se fins al carrer de l’Hospital, passats els establiments on es veien tot d’aparadors curulls de rellotges i de joiells, i es ficà en un quiosc més modest sobre el qual un petit rètol assegurava que s’hi practicaven operacions de compra-venda.

L’home, jove i orellut, seia en una butaca de vímet, on llegia el diari de la nit, però en veure’l el deixà a una banda i s’aixecà.

—Volia vendre unes coses…

L’altre esperà, una mica adust, i després va mirar-se displicentment els joiells, que recollí amb una mà molt fina i d’ungles massa llargues. Preguntà:

—De qui són?

—Meves. Eren de la mare.

—Té algun document?

Ell va treure’s el salconduit que valia per sis mesos, mostrà la fotografia i l’home assentí amb la testa.

—Quant en vol?

—És or.

—No tot. El braçalet no ho és; no interessa.

Va retornar-l’hi i ell se’l va ficar a la butxaca mentre l’altre repetia:

—Quant en vol?

—No ho pesa?

—Ho hauria de desmuntar.

Ell va passar-se la mà per la barbeta, per les aletes del nas, i provà:

—Vuit-centes.

L’home va allargar-li els dos objectes.

—No interessa.

Però ell no feu cap gest.

—Què n’ofereix, doncs?

—La meitat: quatre-centes.

—Arribi fins a les sis i les hi deixo.

—No; no puc.

Ell va recollir-los, se’ls desà i, d’esquena, retrocedí cap a la porta. Aleshores l’altre digué:

—Més de cinc-centes no.

—Valen més.

—Com vulgui.

I allargà les mans cap al diari. Però ell ja s’havia tornat a treure la cadena i el medalló; digué:

—Molt bé, d’acord.

L’home va agafar un talonari semblant al que tenia el primer quiosquer, demanà:

—A veure aquest salconduit… No té res més?

—No.

Va lliurar-l’hi i l’altre emplenà l’imprès, tornà a mirar-se els joiells i a la fi es va treure la cartera i comptà cinc bitllets.

—És això.

Daniel recollí els diners, el salconduit, va ficar-s’ho tot a la butxaca i saludà:

—Bona nit.

L’altre passava cap a darrera el seu taulell, i només va moure el cap, indiferent.