18

Uns metres més enllà, quatre homes, joves encara, juguen a saltar i parar, tot allunyant-se cap al fons del pati sota la mirada distreta dels dos guardians que parlen al costat de la porta. El Manyós, sota el raig de sol, mastega, més que no fuma, la seva cigarreta; se li gira:

—Dorms, tu?

—No.

El Mossèn, que es grata la cama, on entre els pèls es distingeix la ratlla esblaimada d’una vella cicatriu, demana:

—No et queda una mica de tabac?

—No; fuma d’aquest.

Li allarga la seva cigarreta, però l’altre la refusa amb un gest del cap.

—Paper i saliva…

—No som a la parròquia, aquí.

L’altre torna a gratar-se, estira la cama.

—Mai no he tingut cap parròquia. Era en un convent, ja ho saps.

—Us devíeu donar bona vida; tots els frares són grassos.

Però l’altre diu, amb una punta de menyspreu:

—Mai no n’has conegut cap, tu.

—Sóc un heretge, ja ho sé.

—Un heretge no. No és tan fàcil com sembla, ser un heretge.

Daniel recalca el cap contra la paret, contempla els homes que tornen a atansar-se tot jugant.

—Sempre heu d’acabar amb el mateix?

—Això aquest. Molt incrèdul, molt incrèdul, però la religió el fascina.

El Manyós riu, canvia la posició de les natges.

—A mi? El que em fascina és pensar que vas tocar el dos amb una mossa quan ja tenies trenta anys, i que mai no n’havies xeringat cap… No que m’ho cregui. Jo, als quinze anys, ja me n’havia fet un tip. I estic segur que aquest també.

—No.

L’altre l’esguarda, el rostre una mica perplex.

—Sempre dius que no, tu.

—Xerreu massa.

—I què vols fer?

—Només conteu mentides…

—Mentides?… No et pensis que no estigui bé, però, això de callar. Quan sortim, hem de fer un negoci junts.

—Nosaltres dos i el Mossèn, oi? Ell seduirà una xavala amb pasta, l’atraurà a qualsevol racó, tu li prendràs la bossa i jo comptaré les miserables deu peles que hi trobarem…

El Manyós s’inclina endavant, molest.

—Et creus molt important, oi?

—Això tu. Per quatre carteres que deus haver fet córrer…

—Carteres! Que potser m’has pres per un quinzenari? Ni carteres ni cantarelles, com tu. És brut, això.

—És més net entrar en una botiga amb una pistola de joguina, no? Assenyala cap al Mossèn:

—O això d’aquest, clavar el ganivet a una dona que després de tot ni era seva.

—Va ser un accident…

—Tot ho són, accidents. Per què no ho contaves al jutge?

—Ja ho vaig fer.

—I no et va creure.

—Ella em volia perdre…

En Daniel deixa caure els braços als costats, amb les mans recull un grapat de terra i grava del pati.

—Sí, això és veritat. Només pensen en perdre’ns, elles. Quan recordo que si sóc aquí, podrint-me…

Els altres dos callen, escolten, i per la porta entra un guàrdia, s’atansa als qui vigilen els presos, murmura unes paraules. Però en Daniel torna a mirar al seu davant.

—No pots confiar en cap dona. D’una manera o altra, sempre acaben per fer-te la llesca.

El Manyós insinua:

—Va ser ella?

—Qui…

Però es talla, perquè un dels dos guardians ha fet uns passos, crida:

—Bastida… Tens visita.

Ell no es mou, però els dits van deixant escapar les pedretes.

—Visita?

—Sí, apa.

S’aixeca, s’inclina endavant per tal d’estirar els pantalons que se li han enganxat a la carn.

—Qui és?

—Ja ho veuràs. No ho sé.

El Mossèn diu:

—Potser l’advocat, home…

—Quin advocat?

Però sense esperar resposta camina ja darrera el guàrdia, que després s’atura. L’altre obre la porta, la tanca.

—No esperava ningú.

—No vol dir res.

Una altra porta, el corredor, i més amunt els homes invisibles darrera les reixes, més guàrdies, silenciosos i distants. Davant la tercera porta, el seu acompanyant diu:

—Té visita…

Travessa la sala, on hi ha un altre guàrdia, perquè el primer es queda fora, i penetra en el locutori, on veu dos homes que parlen; s’atura.

En Francesc mou el cap, com si volgués cridar-li l’atenció, i ell torna a avançar, sense somriure, feixuc.

—Tu? Què vols?

El guàrdia diu:

—Seu.

—Com sabies que era aquí?

—Pel senyor Rosés.

—Rosés… Sí.

—No ho he sabut fins ara, sinó hauria vingut abans. A ell no se li havia acudit d’associar…

—Està bé.

I sardònic:

—Em véns a treure?

—No; ja saps que això no pot ser. La Neus i jo volíem saber com seguies. No l’he deixada venir, a ella, m’ha semblat que… en fi, aquest ambient… ja saps…

—No.

El germà el mira, indecís, desconcertat.

—Si et cal alguna cosa i jo, nosaltres…

—Tinc tot el que vull, menjar i llit.

—Bé… de vegades… Continues sense fumar?

—Sí. No em falta res.

—Millor…

Resten l’un davant de l’altre, en Francesc mou una mica les espatlles, retreu el coll.

—Se’t veu bé, de tota manera.

—A tu també.

—Estic més gras… Saps que em caso?

—No.

—Sí; ella és una noia de la casa, també. Secretària del director adjunt…

—Ben fet.

—Com, ben fet?

—Vull dir que està bé.

—Ah, sí… La Neus també té un pretendent.

El guàrdia es passeja, lent, les mans unides a l’esquena, mirant a terra.

—No és una cosa formal, encara…

—Sé que va tenir una pleuritis.

—Sí; ja fa temps… La Filo ens va dir que t’havia vist.

—Ens vam trobar.

Es miren, greus, un a cada costat, en Francesc es toca el bigoti que ara duu i els dits es mouen, nerviosos, insegurs. Un silenci i, de sobte, la veu que pregunta:

—Per què ho vas fer, Daniel? Per què?

—Fer què?

—Això, aquesta…

—No vaig fer res.

—I aquestes fotos que diu que treies, i els diners…

—Tot són mentides.

—Ella, aquesta noia, va confessar…

—Li ho devien fer dir.

—Qui?

—Sempre hi ha gent que et volen mal.

—Però sembla que les van trobar… les fotos.

—No vol dir res. Van trobar una foto. Què demostra?

—Ja sé que tu sempre vas dir que no…

—Encara ho dic ara.

—Si no hi hagués hagut res, no t’haurien condemnat.

Ell calla, i només després d’un silenci pregunta:

—Per això has vingut?

En Francesc sacseja el cap.

—No… Et volia veure.

—Bona hora!

—Què vols dir?

—Poc te n’has preocupat mai, de mi. Ni falta que fa.

—Ets dur, Daniel. Abans no parlaves així.

—Abans… De quan parles?

El germà s’humiteja els llavis, desvia l’esguard, torna a fitar-lo.

—Ja sé que mai no t’havia d’haver dit que marxessis de casa… Però tu tampoc no calia que t’ho prenguessis al peu de la lletra.

—Com m’ho havia de prendre, doncs?

—No ho sé… Hi ha maneres.

—Me les podies dir, doncs. Jo, allí on no em volen, no hi torno a ficar els peus.

—No és això… Tu no has volgut entendre mai res. Si…

—Sense sermons.

—No són sermons.

Aferma una mica l’esguard, els mots de sobte esdevenen més segurs.

—He vingut en so de pau, Daniel. Sé que si no t’hagués fet marxar de casa no hauries acabat així…

—No he acabat. Només tinc vint-i-tres anys i d’aquí a un any i mig surto.

—Sí, ja ho sé. També et volia parlar d’això. És clar que tindrem temps, però… Suposo que després d’aquesta experiència veuràs les coses d’una altra manera.

—Possiblement.

—La Neus i jo havíem pensat… Ara jo tinc bones relacions i si tu em promets fer bondat…

Ell el talla, breu:

—Estic content d’haver-te vist, Francesc.

—Com?

—Que estic content.

L’altre s’ha tornat a desconcertar, mig balbuceja:

—Bé, trobo bé que…

—Estic content perquè veure’t em tranquil·litza. Ara tinc la seguretat que a fora tot continua igual, que la gent encara tenen bons sentiments…

—No sé què vols dir.

—Perquè això em preocupava, saps? Pensar que podien canviar…

—Si no parles amb més sentit…

Sense aixecar la veu, mig explota:

—Sembla que te’n fotis! Ets aquí tancat, acusat, convicte d’un crim repugnant…

—No he matat ningú.

—Però és un crim. Prostitueixes una pobra noia, amenaces comprometre l’honor i la dignitat de persones…

Ell l’ajuda:

—De bé.

—Sí, senyor! De persones de bé, encara que hagin tingut una debilitat…

—Més d’una. Alguns, debilitats abundants i ben complicades.

La llum dels ulls d’en Francesc canvia, s’aclareix.

—Ah, confesses!

—Què he de confessar? Es veuen moltes coses quan no ens passem el dia robant els altres des de darrera una taula de despatx.

En Francesc se separa una mica, endureix el rostre.

—Molt bé, Daniel, tu tens raó. Sempre has tingut raó.

El guàrdia passa de nou i, sense aturar-se, adverteix:

—Ja és l’hora.

En Francesc ni l’esguarda, té els ulls fits en ell, continua:

—És inútil mostrar-se generós. Però ets un malalt…

S’atura, com si la idea se li acabés d’ocórrer i el sorprengués, però tot seguit referma:

—Sí, ets un malalt.

—És un punt de vista tranquil·litzador, oi?

Es tomba cap a l’altre guàrdia que ha fet la seva aparició, s’aixeca. El germà prova de retenir-lo:

—Escolta…

—És l’hora, Francesc, no ho has sentit?

I quan ell ja és prop de la porta, on el guàrdia l’acompanya:

—Tornaré. Miraré de tornar…

En Daniel travessa el llindar, sense girar-se, i la sala on li obren l’altra porta; camina. El guàrdia diu:

—Per aquí.

—No anem al pati?

—No; ja s’ha acabat el passeig.

El toca per indicar-li que el precedeixi i puja cap a la segona galeria. Uns altres presos vénen pel corredor de sota carregats amb unes mantes, algú reclama des de darrera unes reixes, però les seves passes, i les del guàrdia, ressonen com si els envoltés el silenci.

Rostres, ulls en la penombra de les cel·les, però ell mira al seu davant, cap al carceller de servei en la galeria que avança des de l’altre extrem. S’atura, i el guàrdia que l’acompanya diu:

—Tenia visita.

La clau acciona els ressorts de la porta, un llampec creua tota la galeria i els ferros i les parets surten de l’ombra.

—Entra.

El Manyós és ajagut al seu catre, el braç replegat sota la galta. Però ell avança cap a la finestra del fons, darrera les barres de la qual amenaça un núvol espès, negre. Passat un moment, s’alça una mica i contempla els edificis de l’avinguda, una casa alta, en plena construcció, que dreça les desiguals parets contra el cel.

—L’advocat?

En Daniel mira encara i després es va girant.

—El meu germà.

—No sabia que tenies un germà.

—Un germà i una germana.

Passeja cap a la porta i torna en direcció a la finestra; el Manyós s’ha mig assegut, la mà recolzada darrera seu.

—Encara no n’havies tingudes mai, de visites, tu.

—I més val que no me’n facin.

—Són una distracció, noi.

—Et fan recordar el món de fora; aquella garsa…

L’altre calla i, reixes enllà, se senten els passos del guàrdia que s’allunya per la galeria. Al cap d’un moment, diu:

—L’enyores.

—Per fer-li un cap nou!

Es planta al seu davant i, rancuniosament, afegeix:

—Em va denunciar, n’estic segur…

El Manyós continua amb la boca closa, sense esguardar-lo, els ulls fits en els baixos dels pantalons.

—Si no, digue’m per què havien desaparegut gairebé tots els clixés. Només va quedar el darrer. Sabia que la policia havia de venir.

—Però no s’entén… Tant devia ser que en trobessin un com que en trobessin cent.

—No.

S’allunya de nou cap a la finestra, les mans enfonsades en la trinxa dels pantalons, lligats amb un cinturó sense sivella.

—No era el mateix. Si n’haguessin trobats molts, no hauria pogut dir que la hi havia obligada. Aleshores haurien volgut saber per què no em va denunciar abans. Ho tenia ben planejat…

Torna cap al catre, s’hi asseu amb una cama replegada.

—No ho veus?

—No ho sé. Potser va tenir temps de cremar-los.

—No podia saber que era la policia, ningú no va dir que haguessin trobat cendres, i n’haurien trobades. Ho va planejar tot, et dic. Abans, un dia, va assegurar-me que em mataria, i jo no en vaig fer cas.

—I l’altre? Podia ser el manso.

—Això em volia fer creure, i m’ho hauria cregut si haguessin trobat tot el material.

El Manyós mou el cap cap a una banda.

—No s’hi pot treballar, amb dones.

Ell aixeca els ulls.

—I com volies fer-ho? No m’hi podia pas posar jo, al llit.

—No, ja ho sé. Però les dones són el diable. ¿T’has fixat quants n’hi ha, aquí, per culpa d’elles? El Mossèn mateix…

—No és igual. Va tallar-la.

—Però ella volia abandonar-lo després d’haver-li fet penjar els hàbits a la figuera…

Canvia de posició, mou els peus.

—Tu t’ho creus que abans no n’havia muntat cap?

—Sí, em sembla que sí. No ho diria…

—Jo també, en el fons. Per força ho havia de començar tot ella. Una viciosa que volia donar-se el gust d’una sotana… Jo mateix ¿per què hi sóc, aquí, si bé ho anem a veure? Per unes faldilles.

—Si vas assaltar-la sol, la botiga!

—I tot hauria anat bé si no hagués entrat aquella fotuda dona. Es va posar a cridar… ¿Què podia fer, amb una pistola de joguina?

Conclou amb un gest fatalista, convençut:

—Són un desastre!

—Però és pitjor quan t’ho fan a posta. Pensar que l’havia treta de la misèria, que gràcies a mi tenia tants diners com volia i es podia fer passar tots els capricis…

—Devia estar bona, si feia tots aquests peixos grossos…

—No tan grossos. Però sí, ho estava. L’hauries haguda de veure quan es passejava per casa amb un salt de llit que feia perdre el món de vista…

L’altre s’empassa la saliva, i ell observa l’estremiment de les comissures dels llavis.

—Encara hi tornaràs, quan surtis.

Ell es limita a escopir, s’aixeca de nou, i el Manyós tarda una estona a preguntar:

—No l’haurien condemnada, si és com tu dius…

—Sis mesos d’arrest, i ja els havia fets. Però si es pensa que s’ha acabat…

—No facis cap ximpleria, Bastida.

—No vull que es burlin de mi!

—La burla és aquesta, que et tanquin.

—Per això.

—Vull dir que, si li dónes un mal cop, et tornaran a engabiar.

—Ja en parlarem.

Callen i ell, davant la finestra, torna a alçar-se per tal de mirar els llums que cremen a les cases de l’avinguda. El cel es va fonent en una sola massa, com una llosa, i ara s’esberla cap a la banda del Llobregat, encès per un llamp.

La veu del Manyós, al seu darrera, diu:

—Deus voler fer alguna altra cosa, també…

—Com?

Es limita a moure el cap, perquè el té a tocar mateix, també mirant l’exterior que amenaça.

—Que deus voler fer alguna altra cosa, a més de passar comptes…

—Per què?

L’altre assenyala amb el cap.

—Plourà. Al Prat potser ja plou i tot…

Però ell no li’n fa cas, insisteix:

—Per què m’ho has preguntat, això?

El Manyós es retreu una mica, però continua davant la finestra, d’esquena a la llum.

—Si et semblo massa curiós, deixem-ho.

—No. Au, obre el pap.

—Pensava que podies tenir algun pla.

—No.

Li observa les faccions perdudes en l’ombra, els ulls maliciosos, i diu:

—Però tu sí.

L’altre no denega, però explica:

—Si no vols parlar-ne, no cal.

—Parlar no costa res.

—No.

Però deixa transcórrer uns altres instants de silenci, es passa dos dits pel nas, ensuma.

—Fa temps que estic pensant… És una cosa segura, només cal acabar de perfeccionar-la.

—També et devies pensar que era segur això de robar una botiga… De què es tracta, d’entrar en un banc?

—No, per a una cosa així cal més gent. Jo pensava només en tu i jo. Ben fet, no hi ha cap perill.

Ell es limita a mirar-lo, les mans de nou enfonsades en la trinxa dels pantalons.

—Les botigues són un mal assumpte. Sempre pot passar el que em va passar a mi, que entri un client. Has de treballar gairebé a descobert, ja saps què vull dir.

—Sí, suposo que sí.

—Però en un pis seria diferent.

Daniel branda el cap.

—Pitjor. Hi ha porteres, cal vigilar que el deixin sol i mai no saps si tornaran… No.

S’allunya de la finestra, fregant-lo, va cap al seu catre.

—Si no se t’acudeix res més…

—Deixa’m acabar.

El veu avançar, i aleshores s’ajaça, totes dues mans sota el cap.

—No es tracta de rebentar pisos, sinó d’entrar-hi quan la gent hi són.

Torna a enretirar les mans de sota la nuca, es gira una mica sense incorporar-se.

—Comença pel començament, si vols que t’entengui.

—Molt bé.

Se li asseu al costat, reposa una mà contra el matalàs.

—Imagina’t dos individus ben vestits, amb aplom, que saben on van, perquè de primer han recollit una mica d’informació… La portera no és un problema si saps on vas… Es presenten al pis, demanen per l’amo, dient el seu nom, és clar, i quan surt l’amenacen amb les pistoles.

—Amb quines pistoles? De joguina?

—No. Pistoles de veritat.

—I com les aconsegueixen?

—Això és molt senzill. Ataques un policia i la hi prens. S’ha fet moltes vegades.

—Suposem-ho.

—No hem de suposar res. Fins i tot ja en tinc un de pensat. Sé on viu, en una casa que té l’entrada fosca. Se’l pot desarmar fàcilment.

Ell es va incorporant, recalca el cos contra la paret, les cames llargues al seu davant.

—Molt bé, ja tenim les pistoles. Què més?

—Amenacem l’amo del pis, l’obliguem a donar-nos les coses de valor que hi hagi a la casa, els diners… Naturalment, cal escollir bé, gent de pasta.

—I els altres, la dona, la criada, els fills… què fan?

—Per això calen dos homes, si no un de sol podria fer-s’ho. Els reuneix en una habitació i els immobilitza amb l’arma.

—Pot sortir bé, evidentment.

—No hi ha pegues. Amb dones i potser criatures al voltant, a ningú no li passa pel cervell de fer l’heroi.

Ell inclina el cos endavant, recull una mica la cama dreta, se la subjecta per sota el genoll.

—No sé si se t’ha acudit que al pis no ens hi podem quedar a viure, que cal anar-se’n… Què passa, aleshores? Perquè només gires cua, tots es deuen posar a xisclar…

El Manyós somriu, belluga el cap gairebé imperceptiblement.

—No crida ningú. Si hi ha una sola persona, ens l’emportem. Si són més d’un, ens emportem una dona, advertint que al més petit senyal d’amenaça dispararem. A baix, tenim un cotxe…

—Robat.

—Robat, sí. Per això no t’amoïnis.

—No m’amoïno. Només parlem.

—Sí, només en parlem… Tenim un cotxe, doncs. Hi fem pujar la persona en qüestió i després l’abandonem en un indret on li costi una mica d’orientar-se. I nosaltres, a córrer.

Ell calla, tot el cos balanceja endavant i endarrera, en un impuls arítmic però sostingut.

—Què hi dius?

—Què pot fer-se, en una operació així?

—És difícil de calcular. Si saps escollir bé, i d’això es tracta, dues o tres-centes mil en joiells, i el líquid que hi hagi.

—I els joiells?…

Mira cap a la porta, més enllà de la qual se senten veus, remor de portes que s’obren i de peus que s’arrosseguen.

—Deu ser l’hora de sopar.

—Sí. Pels joiells no cal preocupar-se. Sé on col·locar-los. És clar, al trenta per cent del seu valor… Però és una operació tranquil·la, que pot repetir-se de tant en tant. I no sols aquí, sinó fora també.

Ell arrossega les cames cap als peus del catre, les deixa penjar.

—És estrany que no ho haguessis fet…

—Calia madurar la idea. I encara es pot anar madurant més, discutint-la detall per detall, fins que no quedi res per lligar. Tenim temps.

—Jo un any i mig.

L’altre s’aixeca en el moment que el carceller obre la porta. Mastega:

—I jo una mica més.

El guàrdia crida:

—Au, vosaltres, fora!

En Daniel es posa dempeus i tots dos, l’un darrera d’altre, surten al corredor on els homes s’arrengleren.