9

El «Rioja» tenia una camioneta, vella i asmàtica, i uns quants diners; la mare tenia els seus contactes i les poques pessetes que li restaren després d’haver pagat la multa, però tot plegat era una misèria i la primera vegada només van poder endur-se’n cinc-cents litres d’oli. Ara ja carregaven el miler de la segona expedició que la mare li havia confiat; sinó que no podrien sortir aquella nit, com era previst, perquè el motor fallava.

—Collons, no sé pas què té!

L’home pegà cop de peu a la roda, exasperat, i tot el vehicle trontollà com si saltés per una carretera mal empedrada.

—I amb aquest cony de llums no pot fer-se res.

El masover els havia baixat dues espelmes i un llum d’oli, que penjava a la paret i feia pampallugues; ara se’ls mirava amb les mans a les butxaques del gec de vellut, un cap de cigarreta apagat adherit als llavis gruixuts.

—No cal impacientar-se…

—Ja ho dieu, vós!

Entraren les dues dones que havien vist de primer omplint les llaunes que ara reposaven al llarg del mur de tàpia, i la més jove duia dos mocadors grans i bruts per enfardellar. El «Rioja» rondinava:

—Ara em caldrà anar a vila a cercar un mecànic. Ja no podrem sortir, avui…

—Us podeu quedar aquí. A mi no em fa res.

—I un bé negre! A la pallissa, oi?

El masover assenyalà cap a les dues dones que, sota el llum de ganxo, preparaven els paquets per l’endemà al matí.

—Aquestes bé hi clapen…

L’home va eixugar-se els dits bruts de greix amb un manat de caps encara més greixosos i després es passà les mans pels pantalons. La rossa, culivada, mirava cap a la camioneta.

—Què li passa? S’ha cansat de córrer?

Ell només rondinà:

—Maleït sia!

Va ventar-li un altre cop de peu, i el masover rigué:

—Si molt convé s’engegarà!

—Això, com a les pel·lícules de Charlot.

Tots van riure, llevat del «Rioja», i després en Daniel proposà:

—Si voleu, a vila, ja hi aniré jo. Caldrà telefonar la mare.

—Per què?

—Ens espera avui, oi?

L’home passà cap a la cabina, deixà els caps greixosos.

—Tu et quedes aquí. Aquest vespre segurament ja no es podrà fer res, és massa tard.

Recollí el gec que s’havia tret, se’l posà.

—Si no trobo cap mecànic, haurem d’esperar demà al matí.

El pagès es va treure les mans de les butxaques.

—La camioneta em farà nosa, aquí. L’haureu d’arrambar perquè pugui passar el carro.

—I on voleu anar ara, amb el carro?

—Ara, enlloc; demà.

L’altre rondinava, però va tornar a obrir la porta de la cabina.

—Tu, ajuda!

Ell mirava cap a la rossa que ara s’havia incorporat; inclinada endavant, mostrava la naixença del pit per la brusa i pel jersei esbocats.

—No sents què et dic?

—Sense cridar, eh?

Ell i el pagès, que s’havia ficat la punta de la cigarreta a la butxaca, van passar cap a darrera la camioneta i el «Rioja» accionà el volant.

—Apa, som-hi!

Tots tres van empènyer, però la camioneta, carregada, amb prou feines oscil·là una mica. El pagès bromejava:

—Encara hauré de treure la mula, ja ho veig.

La dona més seca, que els contemplava, digué:

—Si voleu que us donem un cop de mà…

L’altra acabà de lligar els caps del mocador, va redreçar-se i totes dues passaren també darrera el camió. Ell va tombar-se i recolzà l’espatlla contra la post.

—Som-hi?

La rossa era al seu costat i van mirar-se mentre empenyien. Sota els ulls se li dibuixaven dues arruguetes, però la cara encara era fresca i els llavis, molt vermells, somreien.

El vehicle cedí una mica i el «Rioja» cridà:

—Més!

Van empènyer una mica més i la camioneta avançà cap a un costat de local, on fregà la paret.

—Prou! A veure si ara em trinxeu el parafang!

—Sempre està de tan mal humor?

Era la rossa; ell separà les espatlles de la post.

—No ho sé; no el conec gaire, jo.

—Ah! No és el teu pare?

—No.

L’altre deia:

—Bé, la deixem així. Demà, quan hàgiu tret el carro, ja la farem recular. Ara me’n vaig a vila.

La rossa s’ajupí, va treure’s una sabata i es repenjà contra la camioneta mentre es fregava el peu amb les mans.

—Els tinc com el glaç!

Va mirar-li l’escot, que s’havia tornat a esbocar, però tota aquella part havia quedat en l’ombra. El pagès tenia el llum de ganxo a la mà i es desplaçava darrera el «Rioja», que encara es tombà per dir:

—Ja ho saps, Daniel. Ull viu!

Ell no replicà i tots dos se n’anaren vers la porta exterior que el masover va tancar. Després retrocedí cap a l’espelma clavada al llindar de l’escala que donava al pis.

—Podeu venir a sopar a la cuina; aquí fa molt de fred.

La dona tornà a calçar-se i ell va moure’s fins a la cabina, d’on recollí el paquet amb la carmanyola, el termos i el pa. La dona seca també havia abastat una petita coixinera de colors virolats i tots s’adreçaren a les escales.

—Apagueu l’espelma.

Bufà la que tenia prop i en Daniel s’encarregà de la que hi havia clavada damunt d’una estaca que sobresortia de la paret. Després seguí la llum vacil·lant que l’home sostenia davant de tot, ensopegà amb un graó quan tombava el reclau i es deixà anar contra la rossa per tal de no perdre l’equilibri. Ella s’aturà.

—Aquest graó és més alt…

—Bona excusa, oi?

Però reia, i ell la imità, els dits encara sobre les seves anques; va separar-se i tots dos continuaren pujant en la fosca, perquè l’home ja havia arribat dalt de tot.

Travessaren un corredor molt breu, una sala gran, on es distingien tot de mobles amagats pels racons i una taula al bell mig, i tombaren a la dreta, on darrera una cortina es veia claror. A l’altre extrem hi havia la llar, encesa, i la rossa digué:

—Ui! Aquí sí que fa de bon estar!

—Podeu seure a l’escó, si voleu.

Ja hi seia un vell, amb gorra i armilla, inclinat sobre un bastó que sostenia entre les mans i amb el qual, ocasionalment, atiava les brases, perquè la punta era de ferro.

La mestressa, molt voluminosa, va treure una olla dels clemàstecs que penjaven sobre el foc i la portà cap als fogons, on hi havia tres plats. Digué:

—Si en voleu, encara arribarà…

La dona eixuta féu una ganyota:

—Sopes?

—Escalfen el cos.

El pagès, una mica menyspreatiu, rondinà:

—Ves què els expliques, a la gent de ciutat!

Ell va anar cap a l’altre banc, on es va asseure enfront del vell que el mirava amb els seus ulls menuts i que després es va aixecar perquè la mestressa ja posava els plats a taula, damunt mateix de la fusta poc polida. La rossa es va instal·lar al seu costat mentre ell obria la carmanyola, allargà els peus cap al foc i després, quan desembolicava el seu sopar, va plantar-se a riure tot assenyalant la truita i el tall de carn.

—Gairebé podríem canviar!

Perquè ella també duia aquelles dues menges, només que separades en entrepans diferents.

L’altra dona s’havia quedat a la taula, allunyada dels pagesos, i tots començaven a menjar, llevat de la mestressa, que havia tornat als fogons, d’on recollí un porró que anà a emplenar en algun indret, darrera una porta. Va endur-se el llum de ganxo que penjava del rastell, però la lluminositat de la peça no minvà perquè el foc cremava molt alt.

—Això retorna!

—Jo gairebé tinc massa calor.

—No deus ser tan fredolic com jo.

I la rossa, sense utilitzar les mans ocupades per l’entrepà de truita amb patates, va fer lliscar les sabates planes dels seus peus i els descansà damunt la llosa càlida.

—Ets de Barcelona mateix?

—Sí.

—Nosaltres venim de Terrassa. No t’havia vist mai, per aquí.

Ell va empassar-se mitja llesca de pa, tallada amb el ganivet que s’havia tret de la butxaca.

—Només és el segon viatge que fem.

—Jo ja fa tres anys que hi vinc.

La mestressa, que havia tornat amb el porró, s’asseia feixugament a taula, i sentí la veu de la dona eixuta que preguntava:

—Esteu molt avançada?

—De set mesos.

—I és el primer?

—Sí, i això que ja portem deu anys de casats.

El marit intervingué:

—Ja pots dir que has tingut dos gastaments, però…

Va mig tombar-se cap al banc:

—Si voleu beure, vosaltres…

—Porto cafè i llet al termos.

La rossa va dir:

—Bec poc, jo. En acabar, si de cas.

—Sense compliments.

La dona eixuta i la mestressa prosseguien llur conversa:

—I penseu tenir-lo aquí mateix?

—Sí; per què?

—Vull dir sense electricitat ni aigua corrent…

En veu més baixa, la rossa li explicava:

—Jo no m’hi estaria ni que m’ho regalessin, en un lloc així. I no és perquè visqui en un palau…

—Ells ja hi estan acostumats.

—Deu ser això. Al cap i a la fi, hi viuen per gust.

—Per gust potser no. La terra…

—Però molts viuen al poble.

La dona eixuta acabava de deixar el porró i, tot fregant-se la boca amb el dors de la mà, féu:

—Jo, la veritat, havent-hi hagut gastaments i dificultats… No hi ha res com una clínica. Quan…

El pagès va interrompre-la:

—Però això costa diners, no és per a nosaltres.

—Amb una mà es recullen i amb l’altra s’escampen, ja se sap. I si convé…

—Per a escampar-los, de primer cal tenir-los. Ara molts s’imaginen que perquè vens una mica d’oli i una mica de gra… Després, a la família totes les dones han parit a casa. Pregunteu-ho al pare…

El vell obrí la boca per primer cop:

—La meva dona en va tenir nou, i tots aquí.

—Nou! Reina santíssima! I quants us en queden?

—Aquest i dues noies ja casades. A la guerra me’n van matar dos…

La dona acalà una mica el cap, mastegà el que tenia a la boca i digué:

—A mi me’n van matar un.

La rossa, que ara havia posat una cama sobre l’altra, li explicà a mitja veu:

—Era si fa o no fa de la teva edat, un noi d’uns divuit anys…

—Jo només en tinc quinze.

Ella va contemplar-lo, l’entrepà aturat a mig camí de la boca una mica oliosa per culpa de la truita.

—Quinze?

—Tothom me’n fa més, ja ho sé, perquè sóc alt.

Agafà el termos que reposava al seu costat, sobre el banc, abocà una mica de cafè i llet al vaset que cobria la rosca i se’l va beure.

—Més que alt, perquè se’t veu molt fet, fort… Com enganyen les aparences!

El fitava amb una mirada encuriosida, tornà a obrir els llavis per afegir quelcom, però va moure una mica el cap i somrigué per a ella mateixa. Només després, mentre la dona explicava les circumstàncies de la mort del seu fill, preguntà:

—Quants me’n fas, a mi?

Va mirar-la més detingudament.

—No ho sé… Vint-i-vuit, potser…

—Trenta-dos. També jo enganyo una mica, oi? Diuen que les rosses no es conserven tant, però ja veus… Em dónes una mica de cafè amb llet?

Va allargar-li el termos i ella se n’abocà mig vas.

—No et fa res que begui amb això mateix?

—No.

S’eixugà el greix dels llavis i engolí la barreja.

—No fa passar la set tant com el vi, però el d’aquesta gent no m’agrada, és massa aspre. No en beus, tu?

—Sí. És pel porró. No hi estic acostumat.

Miraren cap al vell que xerricava llargament mentre la dona seca continuava explicant:

—… es veu que no en van trobar res, i això és el que em sap més greu. Però era dins mateix del polvorí on feien guàrdia. Si arriba a explotar una hora més tard encara s’hauria salvat, perquè els altres eren a dos quilòmetres.

El pagès donava cops de cap, tot escurant el plat que tenia davant.

—Sí, van passar moltes coses…

Però ella l’interrompia:

—T’escarrasses tota la vida per pujar-los i quan et poden ajudar… Si visqués, no em caldria pas córrer per aquests mons de Déu…

—No en teníeu cap més?

—Sí, però l’altre és esguerradet.

Ell preguntà a la rossa:

—Sou parentes?

—No, veïnes. Sempre hem viscut de costat. No duus postres?

—No.

—Vols un plàtan? En porto dos.

—No sé… Vostè…

La noia va mig riure.

—No em diguis de vostè. Fa massa vell, això.

—És… ets casada, oi?

—Jo? No. Ningú no m’ha volgut mai.

Agafà el plàtan que ella li donava i, gairebé balbucejant, digué:

—Bé ets prou maca…

Ella no va ni somriure i desvià els ulls cap a l’altra banda de foc, on les flames semblaven passejar-se sobre la paret.

—Potser és per culpa d’això. Vaig posar-me a festejar molt jove i… Però per què recordar coses tristes?

Sacsejà el cap enrera i amb gest decidit féu lliscar la pela del plàtan. El vell, que ja havia acabat, venia cap a la llar i es va asseure a l’altre banc. No va recobrar el bastó abandonat contra la paret, perquè cargolava una cigarreta. La noia el mirà i féu:

—Com va, això, avi?

—Bé.

La veu del pagès que retirava la cadira, féu eco a les paraules primeres de la rossa, perquè deia:

—Si comences a encaparrar-t’hi encara és pitjor. Les desgràcies, un cop passades, passades.

Van tirar les peles dels plàtans al foc i després la noia s’espolsà les faldilles, que eren tot plenes d’engrunes de pa. La masovera treia els plats de taula, els apilava en un costat de pica i seguidament s’ajupí cap al final dels fogons, on hi havia una galleda. La dona eixuta hi corregué:

—Ja us l’aixecaré jo.

L’altra es girà cap al marit.

—Caldrà que en pugis un parell més.

—Sí, ara.

Però va quedar-se davant del foc, cargolant una cigarreta prima com la del vell. S’inclinà per tal de recollir un branquilló encès i la rossa s’aixecà.

—Què, Maria, anem a dormir?

—Sí, és el millor que podem fer. Ens hem de llevar a dos quarts de sis. L’home deixà caure de nou el branquilló al foc.

—Ja sabeu on és.

Se li adreçà:

—Elles t’ho ensenyaran. Pots quedar-te a baix, on també hi ha un tou de palla.

Ell recollí un tros de pa que li quedava, el ficà dins la carmanyola, on havia guardat mitja truita per a l’esmorzar de l’endemà, i l’home afegí:

—Deixa-ho aquí, això, si vols.

Ho esmunyí cap a un costat de fogons, però la masovera anà a recollir-ho i ho desà en un petit rebost excavat en la gruixària del mur. Va encaminar-se a la porta; les dones el precedien, i el pagès digué:

—No encengueu llums, que no vull que es cali foc.

—Tinc una pila, jo.

—Ah, bé, millor.

—Bona nit.

Començaren a davallar les escales i ell es va treure la llanterna de la butxaca del darrera.

—Ja és una mica usada, però…

—Sempre va més bé que no pas res.

En arribar a baix tombaren a la dreta, es desviaren del local on hi havia la camioneta i les llaunes d’oli de les dones i, per l’entrada de la casa, sortiren a fora.

—Quin fred!

La dona eixuta digué:

—Per això no m’he volgut posar al costat del foc; després encara és pitjor.

—On anem?

—A la pallissa, és aquí mateix.

En Daniel havia apagat la llanterna, perquè cel amunt resplendia una lluna gairebé rabiosa, escortada per tot d’estels que l’aire semblava polir, i aconseguí les dues dones que avançaven encongides, les mans plegades sota els jerseis.

—No ha de tornar, doncs, el teu company?

—No; ha dit que es quedaria a vila.

La construcció era a quatre passes, un clos gairebé quadrat i totalment cobert en el qual s’obria una porta gran, de dos batents, ara tancada. La dona eixuta va agafar la clau d’un racó, on faltava una pedra, i tots penetraren en la fosca olorosa de palla vella. Ell tornà a encendre.

—No portes res, per a dormir?

—Com, res?

—Una manta, o un llençol.

—No. Amb la palla rai, que escalfa!

—Però pica. Nosaltres ja hi estem fetes.

La dona seca havia ajustat la porta, sense tancar-la amb clau, i tots tres s’adreçaren a l’escala de mà repenjada contra el sostre obert a mig local. La rossa indicà el munt de palla que s’escampava per sota.

—Tu pots dormir aquí. Nosaltres ens en anem dalt.

—Què hi ha, dalt?

—Més palla.

L’altra s’enfilava ja per l’escala amb tot de moviments maldestres, avançant els peus amb precaució, perquè els barrots eren força separats. Hi adreçà el llum de la llanterna fins que la va veure desaparèixer en la fosca. La rossa va dir:

—Si vols orinar, surt a fora, perquè no li agrada que ho fem aquí dins. Posà peu a l’escala i ell li enfocà la pila per darrera, observant les natges que la positura feia ressaltar i les cuixes que es perllongaven faldilles endins.

—Apa, bona nit… No ens has dit com te dius…

—Daniel.

—I jo sóc la Rosalia. Bona nit.

—Bona nit.

Sense apagar la llanterna caminà de nou cap a la porta, la va empènyer i sortí encara a l’aire, que xiulava contra les cantonades de la construcció. Va quedar-se allí mateix, arran de portal, on orinà. A l’altra banda, a la casa, es veia la resplendor d’un llum que s’escapava pels vidres de la finestra sense porticons, i una silueta travessà d’un costat a l’altre, però ell no va entretenir-se i tornà a ficar-se a la pallissa.

Dalt, les dones xiuxiuejaven, però quan arribà a la muntera de palla que hi havia sota el sostre, ja havien callat i només se sentia l’udol del vent. Va ajaçar-se a les fosques i després tornà a incorporar-se per tal de treure’s l’americana i el jersei. S’abaixà les mànigues de la camisa, enrotllades braç amunt, i amb peus i mans anà obrint un forat en la palla, fins que gairebé el cobrí.

Els brins li pessigollejaven el nas, les orelles; agafà el gec i el jersei, els va estendre a l’altura del cap i s’hi mig embolicà. La remor del vent ara semblava més llunyana, somorta. Amb els peus, un contra l’altre, com havia vist fer a la noia, es va treure les sabates i tot seguit replegà els genolls contra el cos; la palla cruixia sorollosament.

Per baix, per la via que corria per sota la riba on acabava l’era, se sentí l’udol d’un tren que s’atansava a l’estació i el poderós tric-trac de les rodes dels vagons, que xisclaven en iniciar la corba. Un gos bordà en algun indret, probablement a l’altra masia, on en tenien un, i després tot quedà de nou en silenci. Va tombar-se de costat, els ulls closos.

Al cap d’un moment va treure els braços de la palla per tal de donar corda al rellotge de polsera, i els amagà de nou, perquè l’atmosfera era freda. S’embolcallà més bé amb el jersei, l’americana per coixí, i uní les dues mans sota l’entrecuix.

La palla, al seu costat, semblà cedir una mica i, quan va moure el cap, l’alenada càlida va fregar-lo en el precís instant que la mà el tocava per l’espatlla.

—Daniel…

No va dir res, immòbil, esperant.

—Dorms?

—No.

—Jo tampoc no podia. És clar que la Maria ronca… Escolta.

Va acabar de desembolicar-se el cap, el redreçà una mica i sentí el rondineig apagat que, de tant en tant, trencava un petit xiulet.

—No et fa res, que dormi aquí?

—No.

La noia es movia, endinsant-se en la palla, i quan tornà a parlar la veu li alenava gairebé sobre els llavis.

—No et pica, la palla?

—Una mica. No m’he despullat.

Una cama fregà la seva i quan va moure les mans ensopegà amb el seu cos. Ella deia:

—Saps que no sé si m’ho acabo de creure, això que tens quinze anys…

Ell repetí, com de primer, la respiració entretallada:

—Ja sé que n’aparento més.

—Segur que ja has anat amb més d’una noia.

No replicà, i ella insistí:

—M’equivoco?

Va moure una mica el cap i li fregà els llavis. Aleshores avançà més la mà i va tocar-li el pit. Ella es va estrènyer contra seu i la cama s’insinuà entre les seves. Tot seguit van trobar-se abraçats, i ell la besava anhelosament.

—Espera’t…

Es va redreçar una mica i ell li seguí el moviment, una peça de roba se li entortolligà als dits, però després la mà va trobar-se amb les sines, dures i grosses, que es dreçaven contra seu. Va fer-la davallar pel cos, fins a les anques, on ensopegà amb les faldilles, però també eren arregussades sobre el ventre mig amagat entre la palla. Ella va entregirar-se i els dits estranys el cercaren, van tancar-se entorn del sexe que vibrava, erecte.

—Daniel…

El va atreure encara, ara amb tot el cos, i restà repenjat sobre la dona, amb les mans de nou perdudes entre les sines i el sexe a fregar de l’entrecuix, però sense penetrar-la. La dona es movia, projectada endavant i amb les cuixes ben separades.

—Ara…

Va ajudar-lo amb el gest i el moviment del cos i de sobte alguna cosa es va obrir sota seu; la carn, com esquinçada, s’havia fet blana i amorosa per tal d’acollir-lo. Ella només feu:

—Oh!

Va prémer-li la boca contra els llavis mentre ell s’enfonsava en la humitat de la vagina, ara empès per les cames que la noia nuava al seu darrera, sobre l’esquena.

—No ho havies fet mai, oi?

L’alè se li escapava barbotejant i només va atinar a dir:

—No.

Va lligar-lo més fort amb les cames i ell li engrapà els pits sense deixar de cavalcar-la fins que els flancs, que ondulaven sota seu, pujaren amb un impuls poderós que el clavà fins a l’arrel i, aleshores, es van enfonsar ràpidament per expulsar-lo mentre es vessava. Va subjectar-la amb una estreta rabiosa a la recerca de la intimitat ardent que acabava de perdre, però ella el rebutjà encara tot dient:

—Una cosa és això i una altra que em deixis prenys… Aquí no hi ha aigua per rentar-se.

Ell aplanà el cap contra el ventre que s’anava aquietant i escoltà els roncs de la Maria i el xiulet que es confonia amb el del vent…