10

Les veïnes els havien esperats al costat de la Neus i de la Gabriela, però ara ja se n’havien anat totes, àdhuc la Carmeta, més afectada que ningú, perquè de petita que coneixia la mare i totes dues eren del mateix temps. En Francesc ha tancat la porta darrera seu i ara torna cap al despatx, on seuen ell i en Joan. Cap al menjador se sent plorar la nena de la Gabriela i la veu de la dona que mira de fer-la callar.

—Bé…

Hi ha un silenci i després en Joan pregunta, una mica distretament, potser per dir una cosa o altra:

—Què tenia, una quarantena d’anys?

—Quaranta-quatre.

—Era jove, doncs…

Ell diu:

—Jo encara no he entès això de l’anerisma. El metge…

És en Joan qui rectifica:

—Aneurisma. Es veu que són com uns tumors que es fan a les artèries, s’omplen de sang i rebenten. El tenia a l’aorta, ella. Pot passar a qualsevol.

Belluguen el cap silenciosament i en Francesc es treu el paquet de tabac, ofereix una cigarreta a en Joan.

—No sé si hi té res a veure la mena de vida que duia, tan moguda…

—No ho crec.

La Neus apareix al llindar de la porta, els ulls encara vermells de plorar, fa:

—La Gabriela diu què voleu per sopar…

—És igual. Qualsevol cosa. Em penso que ningú no té massa gana.

Quan se’n va hi ha un altre silenci que el marit de la Gabriela acaba per trencar:

—I ara, què penseu fer?

—Què vols dir? Com sempre… Desgraciadament, la seva absència no es notarà com caldria, perquè sempre era fora.

—Així i tot. Conservareu el pis?

Tots dos l’esguarden, sorpresos.

—És clar.

—Ho dic perquè una casa sense una dona… La Neus és encara molt joveneta…

—Ja té dotze anys, i ho sap fer tot.

—No hi fa res. I dels veïns tampoc no us en podeu refiar. Van bé per un dia, en un cas de necessitat, però no se’n pot abusar.

Ell obre la boca després d’una llarga pausa:

—Per què no veniu a viure aquí, tu i la Gabriela? El pis és gran per a tots.

En Joan es mira la sabata del peu que té penjat damunt l’altra cama.

—Ja se m’havia acudit. Però seria una equivocació.

S’inclina una mica endavant per tal de fer caure la cendra de la cigarreta dins la petxina que hi ha sobre la taula.

—Ara us faríem un favor, ja ho sé, però a la llarga faríem nosa. Un de vosaltres acabarà per casar-se i… Ja sabeu què passa.

En Francesc repeteix:

—La Neus ho pot fer perfectament.

—No sé si és tan senzill. Ella va a col·legi, no podeu pas empresonar-la aquí. Jo havia pensat una altra cosa… Anem al menjador, que en parlarem tots. Elles també hi han de dir la seva.

—No costa res parlar-ne, sí.

Ell s’aixeca el darrer de tots, tanca el llum del despatx i segueix els altres dos pel corredor, on tot el dia han cremat les tres bombetes del fals llantió que penja al sostre.

Sent que la Gabriela diu:

—On aneu, tan aviat? Encara no el tinc fet, el sopar. I em despertareu aquesta, ara que s’ha adormit.

—És que hem de solucionar això d’aquests…

S’atansa al petit llit de rodes de la criatura, on ell també dormí de petit i que abans-d’ahir van tornar a muntar provisionalment, l’empeny cap al corredor, el llum del qual finalment apaga. Quan torna, fa:

—Des d’aquí la sentirem i al mateix temps podem parlar sense despertar-la… Surt de la cuina un moment, tu; el sopar pot esperar-se.

S’asseuen a l’entorn de la taula, però en Francesc torna a aixecar-se per anar a cercar el cendrer que hi ha damunt la ràdio. En Joan s’escura la gorja, comença:

—Els deia que ara han de pensar en la manera d’organitzar la seva vida, que…

La Gabriela mig protesta:

—Hi ha temps per a parlar-ne, em sembla.

—Sí, però ara estem tots junts i el fet que hàgim enterrat la Quimeta aquesta tarda no ens ha de privar de pensar en les… en fi, en les coses dels vius. Jo havia pensat una cosa. Ja els he dit que, aquí, sols, no em sembla aconsellable que s’hi quedin…

—Però tampoc no podem venir a viure amb ells. Tu mateix…

—Ja sé, ja sé. És una altra cosa. La Neus podria venir amb nosaltres i ells dos, que ja tenen edat de guanyar-se la vida, i que de fet se la guanyen, podrien instal·lar-se a pensió.

—I el pis? Ara…

—Deixa’m acabar. El pis, per la misèria que paguen de lloguer… ¿Perquè deveu pagar molt poc, oi?

—Noranta-cinc pessetes.

—Sí, no és res. El pis, doncs, podríeu conservar-lo igualment, per a més endavant. Com ja us he dit, un de vosaltres es casarà; tu mateix, Francesc.

—Per ara no ho penso pas. Encara he de fer el servei.

—Sí, ja sé. No parlo pas per a demà. Què et sembla, a tu, Gabriela?

La noia, que no s’ha assegut, s’arranja el pitet del davantal, una mica desviat, assenteix.

—Per mi està bé. Si els hagués de tenir tots tres, no, massa feina, sobre tot ara, amb la petita. Però la Neus…

—Jo més m’estimo quedar-me aquí.

Tots la miren, i ell observa el plec voluntariós de la boca, que sembla fer-la més gran que no és.

—Sé portar una casa.

En Joan esclafa la punta de la cigarreta contra el cendrer.

—Ningú no en dubta, criatura. Però vas a col·legi, i no ho has de deixar pas. I en una casa sempre hi ha feines pesades, i més en un pis tan gran com el vostre.

La seva dona corrobora:

—Sí, en això tens raó.

Però en Francesc no es mostra d’acord, perquè diu:

—Es pot arranjar. Podríem tenir una dona que fes la feina més grossa, rentar, fregar el terra, i…

—Però tot això costa diners. Jo, si us ofereixo de prendre la Neus amb nosaltres, no és perquè m’hàgiu de pagar res, ni una pensió. Oi, Gabriela?

—Ben cert!

—Amb el que guanyes, Francesc, ja saps que no pots permetre’t moltes coses. Hauria estat diferent si la vostra mare us hagués deixat en bona situació. Però després d’aquestes enganxades que va tenir darrerament…

En Francesc mou el cap, incòmode, i diu:

—Ja sé. Entre una cosa i altra, un cop pagat l’enterrament, no ens quedaran més de quinze mil pessetes.

—Veus!

Ell projecta el cos endavant, recolza un braç damunt la taula.

—I amb mi, no hi heu comptat?

—També. Pots col·locar-te, però de moment et donaran ben poc…

—Col·locar-me? Que no treballo?

Els altres es miren i en Joan, amb l’ungla, burxa un menut foradet de la taula que ell va fer amb un compàs, quan anava a l’acadèmia.

—Bé, és clar que…

Però en Francesc parla simultàniament:

—És que et proposes seguir amb això?

—Per què no?

—Perquè no! Mai no m’ha agradat…

—No es tracta del que t’agrada a tu. Jo no em poso en les teves coses.

—És diferent, jo faig un treball honest!

En Joan aixeca les mans, conciliador.

—No us enfadeu. Podem parlar amb tranquil·litat.

—Doncs que no es fiqui on no el demanen. Si ell en té prou amb ser un pixatinters…

—Més val això que ser un estraperlista.

—Però n’has viscut.

—He viscut del que guanyo!

—Francesc! Daniel!

Però ells no li’n fan cas.

—Ara, de gran. Però ja no hi hauries arribat si la mare no hagués fet el que va fer.

—Això no justifica res. No podia pas escollir, jo. Vull dir per ella. Vaig fer el que em va semblar que havia de fer; negar-me a ajudar-la.

En Joan crida una mica més, per tal d’imposar-se.

—Totes aquestes discussions no menen enlloc.

—Ell ha començat. Que treballi a l’oficina, si vol, però que em deixi en pau, a mi.

—Molt bé, però sense sulfurar-nos.

—No em sulfuro pas.

La Gabriela repta:

—Us n’hauríeu de donar vergonya. Acabeu d’enterrar la mare i ja us baralleu. Ni que només fos per respecte…

Callen, i ell s’afluixa la corbata negra que avui s’ha posat, es descorda el coll de la camisa blanca. Al cap d’un moment, en Joan diu:

—Prosseguim, doncs? Jo tampoc no aprovo tot això de l’estraperlo, em sembla una cosa bruta i em sap greu…

Ell salta:

—No més bruta que moltes altres. Com la mare deia, el risc justifica els guanys.

—Quins guanys?

I en Francesc té una rialla crua i desagradable.

—Ja veig que us heu fet rics.

—No ets pas tu amb el teu sou de gana que ha pagat les reformes del pis, els mobles nous…

—Però és que no acabareu o què?

El puny d’en Joan colpeja la taula, i ara se’l veu irritat.

—Deixeu-me parlar d’una vegada! Em sembla que tinc dret a dir què opino de l’estraperlo sense que us hàgiu de mossegar l’un a l’altre… I, a més, no havia acabat. Pel que fa a mi, pots seguir com abans, per bé que no veig com te’n sortiràs sense la teva mare. Pensa també que ets un menor, i que si t’agafen pots acabar tancat en un correccional. ¿No t’agradaria, oi?

—No, és clar; però jo…

—Ja ho sé. Ets massa viu perquè t’agafin. Tots deuen pensar el mateix.

En Francesc diu, amb la veu ara controlada:

—Hi ha una altra cosa. Amb quins diners comptes?

—Com, amb quins diners? No has dit que encara quedaran unes quinze mil pessetes?

—Però no són teves.

—Més que teves, perquè vaig ajudar a guanyar-les. Però no tinguis por, no vull que et pensis que et prenc-res. Podem fer-ne tres parts i encara disposaré de cinc mil. Ja en tinc prou.

—I si tens una ensopegada?

—Mala sort.

—No és dir res, això. Si ens posem en aquest pla, potser encara valdrà més fer el que tu has dit, Joan. Us quedeu la Neus i nosaltres ja ens espavilarem, però això sí, cadascú pel seu compte.

La Neus torna a mostrar el seu gest obstinat, diu:

—Jo no me’n vull anar. Ja treballaré.

La Gabriela es queixa, una mica impacient:

—Sou pocs, fills, però mal avinguts!

—Sé una casa on t’ensenyen de fer jerseis i et donen feina.

—Però no a les nenes de dotze anys.

—En conec una que hi treballa. Ho fan a casa.

En Joan gairebé somriu, però ell observa que només amb la boca, perquè els ulls reflecteixen una punta d’exasperació.

—Naturalment, per força no ens endurem ningú. I com que la Neus sembla que no vol venir, us proposaré una altra cosa.

—Digues.

—És qüestió vostra i em podreu dir que no m’hi he de barrejar. Però de vegades el que no s’acudeix a l’un se li acudeix a l’altre. Es tracta d’això: ja que en Daniel vol seguir amb aquest assumpte, ¿per què no es compromet a donar una quantitat fixa mensual, una quantitat mínima? Què hi dius?

—No hi tinc cap inconvenient. La mateixa que doni en Francesc.

—Molt bé. A veure si ens entenem… El meu pensament anava més enllà. Tu saps més bé que ningú quins són els atzars d’aquest negoci. Com hem dit, podria donar-se el cas que t’anés malament. ¿Com t’ho faries aleshores per donar aquesta quantitat?

—És assumpte meu.

—No; és assumpte de tots, vull dir, dels teus germans. Ells comptaran amb aquesta quantitat. ¿T’avindries a posar-te a treballar, si les coses no sortissin com vols?

—Treballar en què?

—En el que fos.

—De peó, oi?

—Pots trobar altres coses.

Però en Francesc exclama:

—Què ha de trobar! No està preparat per a res. Ja sabeu que ni el comerç no va voler acabar.

—Deixa, tu. T’interessa que us avingueu o no t’interessa?

—M’interessa, és clar.

—Doncs calla, ara. Què hi dius, Daniel?

Ell vacil·la una mica, examina la taula, torna a aixecar els ulls.

—Hi podem pensar.

—Quan?

—No sé…

—Pensa-hi ara. Si fins i tot la Neus s’ofereix a treballar, no veig perquè tu…

La Gabriela crida:

—El sofregit!

I aleshores s’adona que una oloreta d’agarrat impregna l’atmosfera del menjador, i mira cap a la cuina, on la cosina ha desaparegut. En Joan encara diu:

—S’ha de mostrar una mica de bona voluntat. Sense bona voluntat no és possible de fer res.

—Jo ja la tinc. Això és perquè a aquest li resulta antipàtic…

—Però s’ha avingut que ho provis, oi?

—Sí.

—Accedeix doncs tu a deixar-ho si les coses es presenten malament.

—Sempre es pot tornar a començar, ni que sigui amb un sac a l’espatlla, com feia de primer la mare.

—Ja m’agradaria veure-t’hi! Un sac a l’espatlla… Tan que t’agrada de viure amb l’esquena dreta!

—No hi tornem! Sempre us mossegueu així?

Potser ha cridat massa, perquè al corredor se sent el plor de la nena de la Gabriela i, de la cuina, la veu d’ella que diu:

—Vés-hi, Neus.

Observen la noieta que surt cap al corredor; en Joan es treu el paquet de cigarretes, n’agafa una i el deixa damunt la taula. Després se li adreça:

—Si volguessis… Al magatzem de la casa on treballo ara hi ha precisament un lloc vacant. Però, és clar, no hi serà sempre…

—Quin lloc?

—De mosso.

—De mosso! I ben pagat, ja ho suposo.

—No sé, exactament, què cobrava l’altre. Unes cent cinquanta setmanals. Però per començar…

—Sempre hi sóc a temps de trobar una ganga d’aquestes.

La Neus torna amb la nena. La duu al coll, però en entrar al menjador la deixa per terra, i ella fa:

—Pa… pa…

Mig allarga els braços cap a en Joan, se li adreça, seguida per la Neus, i ell la recull, la instal·la sobre els seus genolls.

—Ja no tens més soneta?

Ella mou el cap, torna a dir:

—Pa… pa…

Deixa la cigarreta al cendrer, subjecta la criatura per sota els braços, la fa saltar, i ella riu, però després sembla impacientar-se, perneja una mica per saltar a terra.

—Té, agafa-la, Neus.

—Vine, Mariona… No vols venir amb la cosineta?

La Gabriela surt de la cuina tot eixugant-se les mans amb el davantal.

—Què, heu acordat alguna cosa?

—No, fins ara…

En Francesc, pessimista, fa:

—Ni acordarem res, tampoc.

—Perquè no voldràs.

—Perquè no voldràs tu, deus voler dir. Tots estem conformes a conservar el pis, a continuar vivint aquí, però…

La Gabriela l’interromp:

—No sé si se us ha acudit que tu, Francesc, aviat entraràs en quintes.

—Sí, l’any vinent em cridaran.

—I aleshores què fareu?

El seu marit aprova amb el cap, diu:

—Sí, és un punt a considerar. Quan ell se’n vagi, tot el pes de la casa recaurà damunt teu, Daniel.

—Ja ho sé. D’aquí a aleshores tot es pot haver endegat. Falten molts mesos.

—Però passaran de pressa i… Hi ha una altra cosa que hauries de pensar: si tens un fracàs, ara, mentre hi ha en Francesc, bé o malament podeu sortir-vos-en. Però després només podràs comptar amb els teus ingressos. I si fallen, què?

—Ja he dit que, una col·locació, sempre sóc a temps de trobar-la.

La Gabriela intervé de nou:

—Si et deixen.

—Com, si em deixen? Qui no m’ha de deixar?

I se la mira, els ulls atrets per la menuda mascara que li ensutja la galta, a tocar del nas.

—La policia. O els de proveïments. Et poden detenir.

En Joan corrobora immediatament:

—Té raó! Imagina’t que tens una ensopegada mentre sou sols tu i la Neus i et tanquen uns mesos, com va passar amb la teva mare. Què farà, aleshores, ella sola?

La Neus, que torna a tenir la petita en braços, diu:

—Treballaré, ja ho sabeu.

—Treballaràs, això mateix. I la col·locació t’esperarà aquí, a la cantonada. I serà una bona col·locació, que et permetrà de mantenir-te, de pagar el pis… Sembla mentida com sou!

Ell fa observar blanament:

—La podríeu recollir a casa vostra, aleshores.

—Molt còmode!

S’aixeca, fa uns passos per l’habitació, el rostre tancat.

—Que ara ens hàgim ofert a tenir-la a casa, no vol dir que sempre hem d’estar a la vostra disposició. Les coses com siguin!

—Ella no hi té cap culpa, Joan.

L’home es tomba a la Gabriela:

—Ja ho sé. Però indigna de veure amb quina lleugeresa consideren tot això. Estic segur que me’n preocupo més jo que no pas ells, tot i que no m’hi va res…

—Parla per en Daniel.

—Sí, per ell. Tu et penses que ens has de tenir com una mena de reserva i que quan les coses no rutllin com cal, allí ens trobaràs disposats a treure’t del mal pas…

—No penso res. Ni he demanat res, tampoc.

L’altre aixeca els braços, exasperat.

—Això, encara! Aquest orgull…

Es tomba a la seva dona, dreta a tocar de la porta de la cuina.

—Has vist?

Ella recrimina:

—No sé per què ets així, Daniel.

—Com sóc? Ell diu el que pensa, i jo també.

En Francesc remuga:

—No, si no en traureu l’aigua clara. Quan s’obstina…

—És clar, el tossut sempre sóc jo. Però no veig que vosaltres cediu en res.

—Que no…

I en Joan explota:

—Sembla mentida! Et trenques el cap per facilitar-los les coses, per trobar una solució… i com t’ho paguen?

—No cridis, Joan…

—És que fa perdre la paciència, dona! Mira, més val que ens en anem.

—Hem de sopar.

—Hem de sopar!

S’asseu violentament sobre la cadira, que protesta, i el xiscle de la qual contra els rajols és perllongat pel timbre que es dispara a l’altre cap de pis.

—Truquen…

En Francesc diu:

—Ja hi vaig jo.

La Gabriela s’endinsa altre cop cap a la cuina i ells dos resten silenciosos, asseguts l’un davant de l’altre, separats per la taula. La Neus, que va d’una banda a l’altra de menjador amb la criatura, espia cap al corredor, informa:

—És la Magda.

—Què li deu passar, a aquesta?

Se sent la suau remor d’una breu conversa que després s’allunya, sense que hagin tancat la porta del pis. La Neus encara diu:

—La fa entrar al despatx…

Però tot seguit s’atansen els passos d’en Francesc que torna pel corredor i que entra tot explicant:

—És la Magda. Es veu que la seva mare s’ha impressionat i no es troba bé… Diu que sempre s’impressiona, amb els enterraments.

—I què volia?

—Telefonar al metge. Ara ho fa. No sé si algú de nosaltres hi hauria de baixar… Ells sempre s’han portat molt bé…

La Gabriela, que ha sortit de nou al pas de la porta de la cuina, pregunta:

—Què li ha agafat? Una basca?…

—No ho sé. És una dona una mica delicada.

Ell comenta:

—Té dolor, només. Tots els vells en tenen.

En Joan l’esguarda, agressiu.

—Ja està. Tots els vells tenen dolor! En Joan té dolor… perquè també en tinc. Doncs, en Joan és un vell.

—És que no podré obrir la boca?

La Gabriela allarga la mà cap a l’espatlla del seu marit.

—Més val que calleu tots dos.

—Bé, què fem?

Però la veu de la noia s’acosta pel corredor, crida:

—Francesc…

I quan el noi es tomba cap a fora:

—Ja estic… I gràcies, eh?

La Gabriela acaba de contornejar la taula, evita la Neus i la menuda que li barren el pas.

—Què diu que us passa, Magda?

L’altra s’ha anat atansant al menjador, però no hi acaba de penetrar, es queda a la porta, un peu una mica avançat, i ell li observa la cama nua, el genoll descobert perquè duu una faldilla molt curta.

—És la mare. Li ha agafat un cobriment i ha volgut que avisés el metge. Em sap greu amoïnar…

Els cabells, que s’ha tenyit, li cauen sobre la cara, se’ls tira enrera mentre la Gabriela protesta:

—I ara! Si podem fer res… Un de nosaltres podria baixar…

—No, no, no cal! És el de sempre… I un dia com avui, que prou trasbals heu tingut…

En Francesc s’hi interposa:

—Però si s’ha d’anar a la farmàcia…

—No ho crec… Si la veu el metge, ja es tranquil·litza, ella…

—Així i tot, de vegades…

—Si em convingués res, ja us avisaria.

—Sí, fes-ho.

La Gabriela l’acompanya fins a la porta, totes dues parlant encara, i en Francesc va darrera d’elles. Ell i en Joan es miren a través de la taula, però ni l’un ni l’altre no despleguen els llavis. La Neus i la menuda s’han assegut per terra, i la veu de la noia acompanya els moviments de la Mariona:

—Mans, manetes…

L’home s’aixeca, va cap al corredor, on tot seguit se sent la porta del lavabo, i ell es tomba cap a la ràdio, però després refà el gest, torna a quedar-se amb un colze damunt la taula.

Quan entren la Gabriela i en Francesc, acaba de desfer-se el nus de la corbata, abandona la cadira i s’encamina a la seva habitació, on la deixa caure sobre el llit. Pels vidres del balcó mira cap al carrer, segueix la fugacitat d’un cotxe que desapareix enllà, observa la finestra il·luminada de casa la Carmeta, però al cosidor ja no hi ha ningú.

Ajusta els porticons i, a la llum que s’escapa del pàmpol que hi ha damunt la tauleta de nit, es canvia. Penja els pantalons, mal plegats, l’americana, i es vesteix un jersei vell, fosc.

Quan torna al menjador, res no ha canviat. En Francesc i en Joan han tornat a seure al lloc que ocupaven de primer, la Gabriela és de nou a la cuina i la Neus encara juga amb la petita. Observa el fum de la cigarreta que ha encès el seu germà, camina fins a la ràdio, al costat de la qual es queda dret, repenjat contra el mur pintat de color groc molt clar.

En Joan, que s’ha asserenat ja, trenca el silenci instal·lat entre ells tres.

—Bé, què decidiu, a la fi?

Ell diu:

—Ja ho saps, que ens quedem aquí.

En Francesc precisa:

—Queda entès, però, que t’espavilaràs per contribuir a les despeses de la casa.

—No m’hi he negat mai.

—Perquè jo no estic disposat a mantenir-te. Ni podria, encara que volgués.

Alguna cosa cau, a la cuina, i la Gabriela rondina tot recollint-ho.

—No et preocupis; no penso demanar-te ni cinc cèntims. Encara te n’hauré d’enviar, quan siguis a la mili.

En Francesc passa l’observació per alt, explica:

—Al despatx hi ha una dona que ve a fer la neteja i sé que buscava alguna altra cosa… És de confiança. Podria llogar-la perquè vingui els matins. Que faci la feina més grossa de la casa i que prepari el dinar…

La Neus, que escolta, interromp:

—Ja ho faré jo, això.

—Tu has d’anar a col·legi, el matí. A la tarda sí, et pots quedar a casa. En Joan mig arronsa les espatlles.

—Molt bé, si així ho voleu. Mentre duri…

—Per què no ha de durar?

—Per res.

La Gabriela surt de la cuina, s’adreça al trinxant, obre un calaix i en treu les tovalles.

—Ara, si us aparteu, pararé la taula.

Els altres dos retiren una mica les cadires i tots, en silenci, observen les evolucions de la dona, mentre que la Neus explica a la menuda:

—Ara farem mà morta…