13

La sucursal bancària és relativament petita, però cèntrica, i avui que és dissabte tots els escrivents semblen anar de corcoll; ja ha tingut ocasió de localitzar l’encarregat de comprovar les firmes dels talons, però l’interès d’en Daniel se centra en la gent que retira diners i finalment en una dona, ja entrada en anys, que espera al costat de la taquilla amb el número que li han donat a la mà amb què sosté la bossa de la compra.

La porta giratòria no para de tombar, perquè contínuament entren i surten homes i dones, però ara que a la fi ha fixat la seva atenció en la persona escaient, en Daniel desa la ploma amb la qual pretenia omplir un imprès, rebrega el paper i el deixa caure per terra, en un racó, i s’adreça a la sortida.

Fora, el matí és una mica tèrbol i calimós, perquè no circula un alè d’aire i les fulles dels arbres romanen immòbils, molt verdes encara, tot i que el temps és avançat. Ell es queda a la vorera, a uns metres de la porta, però després salta al passeig central i se situa al costat d’un tronc l’escorça del qual exhibeix dues inicials. Les contempla vagament, de reüll, perquè segueix amb la vista fita en l’establiment; per les finestres, amples i poderosament reixades, pot veure les camises blanques dels empleats, que es mouen d’una banda a l’altra aqueferats i nerviosos.

La dona surt al cap de cinc minuts, confiada, encara tancant el porta-monedes on deu haver desat els diners. S’atura a tocar de la vorada, com indecisa, però després emprèn el camí ciutat amunt. Ell la deixa avançar uns metres, perquè camina amb relativa lentitud, i tot seguit, sense abandonar el passeig, camina darrera seu.

A tocar de Provença la dona s’atura en una tenda de queviures, on hi ha molta gent, i a ell li cal prendre paciència i entretenir-se en la contemplació de tot de jerseis femenins que omplen l’aparador proper; cap al fons de l’establiment, darrera la cortina que cobreix la part inferior, dues noies, inclinades sobre el taulell, discuteixen alguna cosa amb tot de gestos vehements.

Les abandona per passar a la botiga propera, on examina per alt maletes, baguls, bosses i carteres de tota mena; a la superfície del vidre es retallen els transeünts, gairebé tots apressats…

Quan surt la dona, canvia de vorera i tots dos avancen cap a Rosselló, on ella troba algú conegut, i s’atura, però la parada és breu perquè l’altra va carregada amb dos paquets. Ell continua fins prop de la cantonada, alenteix el pas i deixa que la vella el precedeixi novament. Els ulls es fixen en la bossa de malla, que oscil·la una mica, plena de pots de llauna, de paperines, tot mig cobert per dues abundoses mates d’enciam; a l’altra mà, hi duu el portamonedes.

No l’aconsegueix fins a l’entrada, ja tocant l’ascensor. Darrera, a l’esquerra, veu el departament de la portera, una porta de vidres amb una cortineta blanca, baldera; dins crema el llum, però no sembla haver-hi ningú.

Tanca al seu darrera, es gira:

—On va?

—Al tercer.

Prem el botó i es queda de cara a la paret de la cabina, els ulls fits en el rectangle d’instruccions, la mà dreta perdura entre l’americana i la camisa. L’ascensor puja lentament, una mica asmàtic, i la dona pregunta:

—Té hora?

—Un quart d’una.

—Si que és tard!

Ell s’entregira, mig somriu:

—Depèn…

—Encara he de fer el dinar i aquests sempre volen menjar puntuals, a dos quarts de dues.

—Té dispesa?

—Dispesa? No, el meu marit i els nois…

Va tombant-se cap a la porta, perquè ja han passat el segon pis, se subjecta el portamonedes sota el braç que sosté la bossa de la compra, allarga la mà, espera i, després, quan l’ascensor s’immobilitza, diu:

—Bon dia, jove.

La porta, però, ja no l’acaba d’obrir, perquè en Daniel s’ha tret ràpidament la porra improvisada que duia subjecta amb la corretja dels pantalons, alça el braç i, amb un impuls sec i precís, li colpeja la part posterior del crani, on els cabells semblen més clars.

La dona, sense un crit, cau enrera, com empesa per la porta, que va badant-se tota sola, i ell la recull entre els braços, acaba de deixar-la relliscar, s’amaga llestament la porra i s’apodera del portamonedes, que ara és per terra, als seus peus. Fa una camada per damunt del cos de la vella, obre la porta exterior, les tanca totes dues, l’orella atenta a les remors de la casa, pisos endins, prem el botó de retorn, espera un breu instant i torna a badar la porta de fora.

Aleshores davalla les escales de quatre en quatre, el portamonedes sota l’americana, que s’ha cordat, frena en arribar a l’entresòl i, més pausadament, baixa els graons que menen a l’entrada. A la porteria ja hi deu haver algú, perquè és dos dits oberta i, dins, se sent parlar. Sense aturar-se, travessa cap a la porta i respira l’aire del carrer.

Més amunt hi ha la parada de l’autobús, i ha de córrer per arribar en el precís moment que el cobrador anava a tancar les portes. L’interior és ple i tot de gent s’ordenen per la plataforma; des del seu seient, una mica incorporat, l’home examina els passatgers, diu:

—Senyors… els qui puguin pagar…

Amb la mà lliure es treu dues pessetes de la butxaca dels pantalons, les allarga al cobrador:

—Via Augusta.

Però baixa abans, prop de Marià Cubí, on salta darrera una noia mentre algú es queixa:

—Per davant, s’ha de baixar…

A mitja dotzena de metres hi ha un bar, hi penetra i s’atansa al taulell darrera el qual una dona ja una mica granada prepara un cafè per a l’únic client, un individu bigotut que seu a la taula del fons de tot, entre un escampall de papers sobre els quals reposa un llibre.

—Un vermut.

—Martini, Cinzano?…

—Tant me fa… Martini negre. On és, el lavabo?

La dona li ho indica amb un gest mentre torna a tombar-se cap a la cafetera:

—Les escaletes de l’esquerra, al fons.

S’endinsa pel corredor al final del qual sembla haver-hi una cuina i acostuma els ulls a la relativa obscuritat fins que descobreix l’interruptor que il·lumina la breu i estreta escala. Baix, hi ha un lavabo i una porta de batent, que amaga dos orinadors i la cabina del wàter, ara oberta.

S’hi tanca, abaixa la baquelita esquerdada del seient, hi deixa la porra i examina el contingut del portamonedes. El feix de bitllets és sobre de tot, i els compta sense perdre temps; cinc mil dues-centes trenta-dues. Se li escapa un petit xiulet, se les desa a la butxaca i va examinant les altres coses: un mocador blanc, usat, una pinta, un carnet on només hi ha un número de telèfon, una factura pagada, un cordó de sabata, una polvorera… Ho torna a deixar, esmuny la porra pantalons avall, al llarg de la cuixa, es corda l’americana sobre el portamonedes incòmode que li desfigura tot un costat de tronc, estira la cadena i, mentre l’aigua es precipita per la tassa, surt de nou a les escales i puja al bar.

El vermut l’espera damunt del taulell, però la dona és aturada al costat de la taula on seu el bigotut, una mica inclinada endavant, i tots dos parlen en veu baixa, ell amb un llapis a les mans. Beu de pressa, sense deixar el vas que després rebutja fusta endins.

—Què li dec?

La dona es redreça i fa un pas cap al taulell.

—Cinc pessetes.

Sense esperar-la, les deixa al seu davant, a tocar del vas buit, i es gira cap a la porta.

—Bon dia…

Fora, camina amb la mà creuada a l’altura del pit voluntàriament enfonsat, però dos nois que baixen riuen i se’l miren, i encara es tomben. Ell trenca cap al carrer lateral, avança una mica amb els ulls baixos, atent a les vorades i, més amunt, canvia de costat, s’atansa a un cotxe les rodes del qual freguen l’obertura de la claveguera, mira cap als balcons i finestres, i via enllà veu una parella que es mou en direcció oposada, seguits per un vell que duu bastó i capell, i aleshores s’ajup llestament, es treu el portamonedes, sense descordar-se l’americana, i el precipita embornal avall.

En aixecar-se es palpa la butxaca on té els diners, surt de nou al carrer Balmes, el travessa i espera davant la floristeria, però tombat cap a la calçada.

—Taxi!

El vehicle frena un metre més avall i el xofer s’inclina per tal d’obrir la portella des de l’interior.

—A la clínica Plató.

Es reclina contra el seient, se separa més cap a l’altra portella perquè al bell mig de la tapisseria hi ha una taca que sembla oliosa. El taxista, els ulls atents al seu davant, comenta:

—Hi vaig tenir la dona, jo, a la Plató. Una cosa de la sang…

—Ja…

La porra, massa rígida, l’obliga a seure una mica de costat, i ell recolza una mà contra l’entapissat, més enllà de la taca.

—Hi ha bons metges. És clar que aquí n’hi ha molts. Tenim veritables eminències. L’altre dia mateix llegia en una revista…

Ell gairebé no l’escolta, torna a tocar-se el feix de bitllets per sobre la roba, deixa relliscar la mà fins al genoll, els ulls distretament centrats en l’espectacle del carrer.

—… i al cap i a la fi tothom hi pot arribar, perquè tots o gairebé tots tenen serveis gratuïts. N’hi ha que diuen que no és el mateix, que no et tracten amb l’interès…

—N’hi deu haver de tots.

—És clar. En tot hi ha de tot… Burro!

S’inclina pel vidre obert de la portella, mou el braç gairebé amenaçadorament cap al cotxe de matrícula estrangera.

—Alguns es pensen que tot els és permès. Perquè vénen de fora… ¿Us heu fixat? Anava contra direcció.

—Devia ser anglès. Ells circulen per l’esquerra.

—Ganes de prendre mal!

Més amunt alenteix a causa del tramvia, calla, i ell li observa la nuca on es dibuixen dos grans plecs sota els cabells molt arranats. El cotxe canvia de marxa i el motor rondineja amb renovada intensitat.

—Voldrà que l’esperi o és visita llarga?

—Sí, pot ser llarga.

—Un familiar, ja ho veig.

—Fins a cert punt.

El cotxe tomba i s’arramba a la vorada, perquè una camioneta comercial circula per l’altre costat. Tot de noietes surten d’un edifici on deu haver-hi una escola i, dues portes més amunt, una tenda de queviures vessa tot de caixes al carrer. S’inclina endavant.

—Aturi’s un moment!

Quan ha saltat, però, diu:

—Ben mirat ja li puc pagar. Ara són quatre passes…

—Com vulgui.

Li allarga un bitllet de cent i l’altre li torna el canvi.

—Això per a vostè.

—Gràcies!

Mentre les rodes ja avancen, penetra en la botiga, on només hi ha dues dones, assisteix a la venda d’unes pastilles de xocolata, però després un altre dependent surt de l’interior, el mira interrogatiu.

—Doni’m un quilo de galetes.

—Variades?

—Sí, una mica de tot.

El xicot les hi pesa, lliga la paperina de color blanc; l’altra dona demana:

—A mi em donarà una llauna de sardines, una de pebrot…

—Sí, ara… Són quaranta pessetes.

Les hi lliura, justes, pren el paquet i surt de nou al carrer. Dos taxis pugen cap a la clínica i després, quan s’enfila per entre els arbres del passeig, en davalla un cotxe negre, amb xofer uniformat.

Davant la porta hi ha tot d’altres vehicles, fins i tot dues motos, i d’un tercer taxi que ha pujat darrera seu surt una senyora amb un gran ram de flors. L’avança cap al vestíbul, on veu el taulell de recepció i l’home d’uniforme dret a un costat.

—Quina habitació té, la senyora Portes?

L’home li indica la noia asseguda a l’altra banda, i ell espera que acabi d’omplir un paper.

—La senyora Portes?

La noia consulta un registre obert sobre la taula, tomba pàgina.

—Tercer pis, habitació vuit.

—Gràcies.

L’home d’uniforme li assenyala el fons, on hi ha l’ascensor, prop del qual esperen dues infermeres molt jovenetes, i ell s’hi afegeix. La dona de les flors ha entrat darrera seu i després ha de córrer una mica per a pujar amb ells.

L’ascensorista, amb vestit jaqueta d’uniforme, duu un barretet molt inclinat i té un somrís fàcil mentre parla amb les infermeres que davallen al segon, on entra una monja de rostre sever i amoïnat. Continuen pujant, ara silenciosament, i uns instants després la noia diu:

—Tercer.

Baixa sol, perquè la senyora de les flors i la monja continuen cap dalt, i a tocar d’una finestra interior es queda mirant d’una banda a l’altra, fins que pel corredor s’atansa una dona amb una safata on hi ha restes de menjar.

—L’habitació número vuit?

—Al fons, a l’esquerra; ja veurà un altre corredor…

S’hi adreça i passa tot de portes en cadascuna de les quals hi ha una targeta que especifica la malaltia del seu ocupant. La vuitena és al final de tot, prop de la finestra que il·lumina el corredor.

Tusta la porta mentre llegeix: «varices», i de dins li arriba la veu de la Magda.

—Endavant!

Però l’han d’obrir des de l’interior, perquè el pany es trava i no deixa accionar la maneta.

—Daniel… D’on surts?

Ell li somriu, la paperina de galetes estreta entre el braç i el pit.

—He vingut a veure la teva mare. Diu que ja l’han operada…

—Sí, entra…

Li cedeix el pas i ell avança cap al llit, on hi ha la vella mig asseguda, l’esquena recolzada contra el coixí. Darrera d’ella, un cel ample i blau entra per la finestra oberta.

—Miri qui ha vingut…

Però la vella ja diu:

—Oh, Daniel, això sí que em fa contenta!

Ell s’atansa al llit.

—Què tal, com us trobeu?

—Bé; sempre m’he trobat bé, jo.

La noia, que ha ajustat la porta, va cap al seu costat.

—Sempre ha estat molt valenta, ella… Però l’havies de veure abans de l’operació.

—Em feia una mica de por, però això és diferent.

Ell allarga la paperina i, una mica matusserament, fa:

—Us he portat unes galetes…

—No havies d’haver portat res. Però gràcies.

La Magda les hi agafa, les deixa damunt la tauleta de nit.

—Ahir va venir la Neus.

—Sí, m’ho va dir. També em va dir que havia anat tot bé.

—No era res complicat.

La vella mig protesta:

—Això ho dius tu.

—Uns quants traus, t’estiren la vena i a cosir de nou…

—Sí, explicat així és molt senzill… Però per què no seus?

Ell estira una mica la cadira que li allarga la Magda, murmura:

—Només un moment, perquè deveu haver de dinar…

—Ja ho he fet. El serveixen molt puntuals, aquí.

—Us tracten bé?

—Sí, no m’ho pensava.

La Magda obre la paperina de galetes, n’agafa una.

—Hi tenia una mica de mania, amb les clíniques. Però ara ha vist que era molt diferent… Ja veus, una bona habitació, plena de llum… No vol unes quantes galetes?

—No, ara no… M’han donat postres i tot.

—Naturalment. Si us tracten a cos de rei!

Tots tres somriuen, i ell alça els ulls cap a la Magda:

—Tu sí que deus haver de dinar, encara…

—No, també menjo aquí. No et va dir la Neus que també hi tinc una habitació?

—No; no ho sabia.

Ella s’instal·la als peus del llit, dues galetes a cada mà.

—Sí, hi dormo i tot. No s’hauria pas volgut quedar sola.

La dona s’excusa:

—Em sento més acompanyada.

—És clar, com que no hi ha servei! Infermeres, monges, criades… Però no en té prou!

Ell li mira les cames que pengen del llit, la faldilla alta que, per sota, s’ha quedat una mica arregussada.

—Aviat deureu tornar a casa…

—Tres o quatre dies més. M’han de treure els punts. Porto set talls!

—I de què ve, això de les varices?

La vella entretanca els ulls i la Magda arronsa una mica les espatlles.

—És una dilatació… la sang es veu que cau més de pressa, no ho sé ben bé. Sembla un mal més aviat femení, perquè aquí gairebé tot són dones. Potser també jo hauré de pensar a operar-me, més endavant…

—Tu?

—Comença aviat, de vegades. Mira…

Allarga la cama esquerra, l’entregira lleugerament tot eixamplant les cuixes.

—Veus aquesta vena sortida, que sembla tenir tot de nusets?…

Ell s’inclina endavant, contempla la pell fina i colrada on es dibuixa una ratlla blava.

—Sí…

—Doncs és això. Més amunt, cap a la cuixa, en tinc una altra.

Torna a col·locar la cama en posició normal, s’espolsa amb els dits les engrunes de galeta que li han caigut sobre la faldilla.

—És clar que de moment no corre cap pressa. Havies d’haver vist les seves… És a dir, ja les havies vistes, però segurament no t’hi devies fixar.

L’esguarda amb els ulls maliciosos i el somriure atrevit.

—Hagués estat una noia jove…

Ell llambrega cap a la vella, la qual enfonsa una mica el cos en el llit i demana:

—Si tanquessis aquesta finestra… Entra massa claror.

—Sí, ara.

La noia s’incorpora, camina cap a l’altra banda de llit, s’atansa a la finestra i s’inclina cap a fora per tal de subjectar les persianes exteriors; el vestit li tiba i li remunta per les natges, però tot seguit torna a caure-li com aplomat damunt la carn invisible.

—Així, està bé?

—Sí… Una mica més. Fa molt de sol…

La Magda acaba d’ajustar-les, torna cap al llit, però ara no s’hi asseu, sinó que es queda dreta al seu costat. Ell veu els ulls de la vella, que un cop més es clouen, pregunta sense aixecar la veu:

—Que té son, potser?

—És que cada dia fa la migdiada… L’ajuda a pair.

—Així més val que me’n vagi.

Separa la cadira, la torna cap a lloc, al costat de la tauleta de nit, però la dona ara obre els ulls.

—No, no cal. Acabes d’arribar…

—No hi fa res, ara ja us he vist. I també he de dinar, encara.

—Em sap greu…

—No feu compliments. És com si fos de la família, jo!

Li somriu, i la Magda s’atansa al capçal, toca la gira del llençol.

—Es vol estirar més?

—No, estic molt bé, així.

Ell s’inclina una mica; fa:

—Apa, ja ens tornarem a veure a casa, oi? La Neus potser encara vindrà alguna altra vegada…

La vella amaga les mans; afirma:

—És una bona noia. En Francesc, no he vist…

—Ja sabeu que té molta feina, ell.

L’altra només mou el cap, somnolent, i la Magda el toca pel braç. Tots dos es desplacen cap a la porta, surten al corredor solitari però relativament sorollós perquè en algun indret, potser en una habitació, algú parla en veu alta, ronca. Ell pregunta:

—És natural, aquest ensopiment?

—Sí; sempre ha estat així, ella. A casa també feia moltes becaines, i la migdiada no se la deixa perdre mai. Jo, en canvi, si algun cop ho he provat, m’aixeco amb mal de cap. No m’agrada, a mi, estar al llit.

—Deu haver-hi vegades de tot.

La noia el mira llargament amb els ulls severs, però tot seguit somriu.

—Ets molt eixerit, tu!

Daniel continua esguardant-la.

—És una llàstima que ja hagis dinat, perquè volia invitar-te…

—Ah!… Potser no hauria vingut.

—Per què? Tinc diners.

—No és això.

El seu esguard ara és especulatiu i es perllonga un moment, mentre una de les altres portes, a l’extrem del corredor, s’obre per donar pas a una dona que vesteix una llarga bata vermella. A la fin, diu:

—Si vols entrar… T’ensenyaré la meva habitació.

És semblant a la que ocupa la seva mare, amb una gran finestra que dóna sobre un garatge i des de la qual es veu un fragment de carrer Muntaner i els tramvies i cotxes, menuts, que circulen amunt i avall.

—Està bé, oi?

Però ell pregunta:

—Ja es pot sortir, a la nit, d’aquí?

—No ho sé, no he sortit cap dia. Per què?

Ell retrocedeix cap al llit, blanc i molt llis, però després es desplaça cap a la finestra, darrera la noia.

—L’únic que em molesta és el soroll dels tramvies. Al nostre carrer no se’n senten.

—No; allò sembla un poble.

Torna cap a la cambra i es deixa caure damunt del matalàs.

—Ara ja ho has vist tot… No t’esperen a casa, per dinar?

—No. Ja t’he dit que pensava dinar amb tu.

—Podia tenir un altre compromís… D’on has tret els diners?

—Que potser no en puc tenir?

Ella mig riu:

—La teva germana sempre es queixa.

—Deixa-la dir. És que no t’ho creus?

I sense donar-li temps de replicar, es fica els dits a la butxaca, en treu el petit plec de bitllets.

—Té, mira…

—Si ja m’ho creia! Quina combinació has fet? Perquè per força es deu tractar d’alguna combinació, amb tu.

—He venut una droga americana… uns injectables que aquí no es troben.

—Has venut?

—Vull dir que he fet d’intermediari. Això és la comissió.

Ella fa un gest, recolza un braç contra la barana inferior del llit.

—Un dia t’agafaran. Tot això és perillós.

—Bah!

Es desa els bitllets, se li s’asseu al costat i mira vagament al seu entorn. Ella l’esguarda amb els ulls encuriosits.

—Saps que encara no havíem estat mai sols, nosaltres dos?

—I per això volies convidar-me a dinar, per estar sols?

—Sí.

S’empassa la saliva, la fita.

—No et pensis que he vingut per ella; he vingut per tu.

—Ja ho veig…

Continua mirant-lo, però ara ell s’aixeca, va fins a la porta i passa el pestell; després es gira. Ella no s’ha mogut de l’extrem del llit, però ha desplaçat les mans cap al seu genoll, una mica alçat, i el subjecta. No torna a parlar fins que se li atansa.

—Feia molt de temps que hi donaves voltes, oi?

Ell afirma amb el cap, es queda a frec d’ella, dret.

—Vols saber des de quan?

—Des de quan?

—Des que tenia cinc o sis anys.

La noia gairebé se sobresalta, exclama:

—No diguis disbarats!

—No és cap disbarat. És clar que aleshores no ho sabia… em semblava que ni m’hi havia fixat…

—En què t’havies de fixar?

—Recordes quan van venir a detenir el pare, una nit?…

—Vagament. Em vaig quedar a dormir a casa vostra.

—Sí, i jo et vaig veure des del llit…

—Perquè et fiïs de les criatures!

Ell passa tocant-li les cames, se li asseu al costat.

—Però ara ja no sóc una criatura. A casa teva sempre hi ha la teva mare i tu probablement tampoc no voldries…

Ella s’aixeca, camina a poc a poc cap a la finestra, a mig camí de la qual es tomba.

—I si no hagués passat això de les varices, què hauries fet?

—No ho sé. Et podia venir a trobar en algun altre lloc.

Ella assenteix silenciosament, refà el camí cap al llit, però abans d’arribar al seu costat pregunta:

—Quants anys tens, ara? Dinou, oi?

—Sí, dinou.

—I jo vint-i-vuit, gairebé vint-i-nou… Com pot interessar-te una dona tan vella?

—Tu no ets vella!

S’ha incorporat amb un salt, allarga les mans cap als seus braços, però ella també avança les mans i els dits queden entrellaçats.

—I tinc ganes de tu, Magda.

—A la teva edat se’n té de totes.

—Però de tu més que de ningú.

—Per què? Perquè tinc amics?

Es desfà de les seves mans, s’entregira, però ell la subjecta per darrera, l’estreny contra seu.

—No; això ho fa tot més difícil.

—Ningú no ho diria!

I reflexiva:

—Diuen que a les dones, costa d’entendre-les, però mira que a vosaltres…

—No s’ha d’entendre res.

Ella se li va girant entre els braços, li mira els llavis.

—Sembles molt segur…

—No; gens.

Però s’inclina cap a la seva boca, la besa; ella es fa instintivament enrera.

—Hi vas sovint, amb noies com jo?

—No. Per què?

Ella mou la cara.

—Per res. Deixa…

S’allunya cap a la finestra i, com havia fet a la cambra de la seva mare, s’aboca per tal d’abastar els porticons exteriors, els ajusta fins que l’habitació queda en la penombra. Però en Daniel ja és al seu darrera amb les mans àvides i ella es deixa arrossegar cap al llit tot dient:

—Després potser em sabrà greu…

—Per què?

—Vius massa prop meu, em comprometràs…

—Si…

Calla, però ella completa la frase:

—Tothom ja ho sap, vols dir. Però ningú no ha vist mai res. Només s’ho pensen.

—Et posaré un pis, si vols.

—Criatura!

Li subjecta un moment les mans i després, ajaçada, li empresona la cara damunt seu; la hi contempla amb uns ulls emboirats.

—Que jove que ets! Mai no ho he fet amb ningú tan jove. Tots són vells, vells…

I ara és ella qui l’atreu contra els seus llavis i el besa. Al corredor, algú crida la infermera, però és un món remot i dolent, aliè al gemec silenciós que els puja del ventre.