7

El camió rodava amb relativa lentitud per la cinta de terra que pluges i gelades havien clivellat, una carretera solitària en la qual en Daniel, fins aleshores, només havia pogut comptar un cotxe i un altre camió. A banda i banda desfilava un paisatge per ell desconegut, fet de camps ressecs, ara segats, en alguns dels quals encara es veien garberes, i de matolls que ací i allà s’apinyaven en un menut bosquet d’alzineres ennegrides per la distància.

La mare seia entre ell i el xofer, silenciosa i amb els ulls fits al seu davant, fins que a mitja costa, quan un castell es féu visible, comentà:

—Ja no falta molt, ara; arribarem a bona hora.

El camió alentí més, el conductor canvià la marxa i el motor continuà roncant pujada amunt. Ell preguntà:

—Quin poble és, aquest?

Però gairebé simultàniament va veure el rètol que es dreçava en un costat de carretera. Més enllà, sobre un petit turó, hi havia les eres i tot d’homes s’hi movien. Observà les grans pales que recollien el gra i el projectaven enlaire, on el vent aixecava espessos nuvolets, que anaven a dipositar-se en un altre munt, més breu, que s’allargava prop del primer.

—Què fan!

—Palegen. És per a separar el gra del boll.

El xofer desvià una mica els ulls.

—Mai no havies vist batre, oi?

—No. Jo em pensava que ho feien amb màquines.

—En altres indrets, n’hi comença a haver alguna, però aquí encara no. Esguardà cap al mirall retrovisor i després, escurçant una mica la marxa, tombà cap al camí que s’obria a l’esquerra, un camí estret i polsós en el qual es dibuixaven tot de roderes. La caixa del vehicle gairebé fregà el sortint de la riba alta, però tot seguit el camió va redreçar-se.

La mare assenyalà cap a una petita aglomeració de cases que s’aixecava a menys de dos quilòmetres, dalt d’una elevació ondulada, presidida també per un castell.

—Anem allí.

Dalt del marge, un dels homes de l’era se’ls mirava amb la pala entre les mans i ell, impulsivament, va saludar-lo amb un gest del braç. L’altre li va somriure i digué unes paraules que no pogué entendre. Va tombar-se de nou cap a la mare.

—Per què duen aquests pantalons tan estranys?

En Vicenç es plantà a riure.

—No són pantalons; són calçotets llargs.

—Abans gairebé tothom en portava; ara, però, els més joves segueixen les modes de ciutat.

La terra del camí cedia el lloc a una gran pedra saulosa, una mica inclinada, a continuació de la qual el terreny baixava cap a uns camps de color vermellós. Per una sendera oberta al llarg del bancal, molt recta, venia un carro carregat de garbes i seguit per la polseguera que els dos animals aixecaven en la terra blana. El camí semblava fer-se encara més estret i desigual, gairebé escalonat, i el xofer mastegà:

—Aquests terrenys et desballesten el camió. Potser hauríem fet més bé de passar per la pujada.

—També és molt dolenta. Ja ho vas veure…

D’una riba sortien tot de matolls i d’esbarzers, que fregaren la vela, i ell exclamà:

—Móres! No són móres, això?

—Sí, n’hi ha moltes, però és tot tan sec que la majoria no arriben a madurar.

El marge va obrir-se davant mateix d’una construcció baixa, que presidia una era minúscula, però no hi treballava ningú i semblava abandonada; tot d’herbes havien crescut entre el pallot que cobria l’argila. El xofer tornà a canviar de marxa, perquè el camí pujava de nou en un graó abrupte, que es perllongava gairebé fins al poble, però abans d’arribar-hi la mare digué:

—Per aquí.

I assenyalava un altre camí, més planer i ample, que corria al peu d’una muralla en la qual s’obria un arc. El camió va endinsar-s’hi i uns metres més enllà el poble desaparegué de la vista, engolit per la riba cada cop més alta. En la distància dos arbres alts, que contrastaven amb el paisatge d’oliveres, trencaven la llum somorta del crepuscle amb la verdor gairebé rabiosa de llurs fulles. Darrera, mig devorada per l’ombra, que progressava ràpidament, es distingia una construcció blanca al costat de la qual es dreçava un paller a mig fer.

Ell va preguntar:

—És aquí, on anem?

—Sí.

En Vicenç accionà una mica el volant per evitar el sortint de la riba, i digué:

—Els tenen a l’era, els sacs?

—El vell em va dir que vingués aquí.

—Tots tenen graners. Botigues, com diuen ells.

—Dalt, a les cases. Potser no vol que els veïns en sàpiguen res.

—Ganes d’estalviar-se feina, si de cas. D’estraperlo, en fan tots. I murris que són, ja ho deus saber.

—Ho han hagut de suar molt, pobres!

El camí tornava a eixamplar-se, ja a les proximitats de l’era, que ara es desplegava darrera la construcció, de prop no tan blanca, perquè la calç era vella i en tot de llocs la pedra havia recobrat el seu color gris i pastós. Tres homes s’afanyaven omplint sacs a la llum incerta, els pesaven sota la vigilància d’un altre home més vell, que en sentir el camió s’havia girat.

—Hi entro, a l’era?

—Sí, més val; aquí no podries tombar.

L’altre assenyalà cap al pendent, brevíssim però molt sobtat, que baixava cap a la pallissa.

—Carregats, costarà de pujar…

—Doncs, tombes, tornes a sortir i el deixes aculat.

—Això sí.

Es desvià i les rodes mossegaren el boll que cobria el baixador. Ara tots tres homes havien interromput la feina i el vell es movia cap al camió i va seguir-lo fins a mitja era, on s’aturà. La mare féu:

—Au, salta!

El vell va donar la volta per la banda del motor i ell i en Daniel s’esguardaren, però tot seguit l’home desvià els ulls cap a la mare.

—Em pensava que no veníeu, ja, tan tard.

—Per a nosaltres és la millor hora. Aparteu-vos, que girarà.

El xofer, amb la portella oberta, tornava a engegar i el vehicle va descriure tota una volta, allunyant-se d’ells, enfilà el pendent i al capdamunt roncà abans d’immobilitzar-se definitivament. Ara es podia veure tot de gàbies d’aviram apilades sota la vela. El vell va riure:

—On aneu, amb això?

Però la mare només va dir:

—Ho teniu tot preparat?

—Sí, són dins.

Es mig tombà cap als homes i cridà:

—Som-hi, nois!

Després tots se n’anaren cap a la pallissa, la meitat de la qual era més alta i coberta amb un sostre de teules. El xofer, tot deslligant la corda que subjectava les caixes, demanà:

—Algú que m’ajudi.

—Vés-hi, Josep.

Un dels xicots va desviar-se, peu nu com anava, i ells observaren un moment com tots dos homes apilaven les caixes a un costat. Darrera, el camió era buit. El vell comentà:

—Ben pensat!

—Si serveix, sí.

Reprengueren el camí de la pallissa, al fons de la qual, sota una teuladeta, se sentien les potades de dos animals gairebé invisibles, perquè l’ombra de dins ja era molt densa. Més a primer terme, hi havia tot de sacs apilats l’un sobre l’altre, desordenadament.

—Hi ha dos mil cinc-cents quilos, com vam quedar. Cinquanta sacs de cinquanta, tares a part.

—Va bé, ja poden començar a carregar.

Després assenyalà un sac a l’atzar:

—Aquest. Peseu-lo.

—Ramon, posa’l a la bàscula.

Un dels homes ajudà l’altre a carregar el sac i tots dos sortiren cap a l’era. Ell, la mare i el vell van seguir-los. L’home, amb el seu pes a l’esquena, contra la nuca, avançava fàcilment, a penes inclinat.

Prop de la bàscula l’altre subjectà el sac per les menudes orelles que quedaven sota de tot i a poc a poc anà abaixant-lo fins que reposà sobre la plataforma de fusta. La mare i el vell passaren a l’altra banda de bàscula i l’home va tocar quelcom amb els dits. Va sentir-se un clinc de metall contra metall i la barra graduada oscil·là. La mare es va inclinar.

—Va bé?

—Sí.

Ella mateixa va obrir-lo, separà el drap una mica encarcarat i va treure una almosta de gra. El vell digué:

—Ja podeu mirar-lo, ja! És net i granat.

—No tan net. Hi ha una mica de niella.

—Molt poca. Tots els blats en tenen, aquest any.

La mare examinà una altra almosta, la tornà al sac i decidí:

—Au, carreguem.

El xofer i l’altre home ja havien descarregat la dotzena de gàbies i tots van anar cap dins, llevat del xicot que duia el sac de comprovació. Ell va seguir-los, però abans d’arribar a la pallissa la mare ordenà:

—Tu queda’t al costat del camió i compta els sacs.

El vell s’havia aturat.

—És el vostre fill?

—Sí.

—Molt jove, per aquests trots…

Van desaparèixer per l’ampla portalada i ell es desplaçà cap al camió, i s’aturà a frec de les caixes; després travessà cap a l’altra banda i es va asseure damunt d’un rodet que encara guardava una mica d’escalfor del sol. Del lluny venia el sotragueig d’un carro que rodava per un camí de pedres i cap a la banda de la dreta, on hi havia una plantació d’oliveres, els grills trencaven el silenci amb llur cant insistent; però a primer terme tot era quietud sota la densa capa de nit que davallava del cel, olorosa de palla tendra.

La calma fou trencada per la veu dels homes, dins la pallissa, i també la mare va dir alguna cosa, i aleshores tots rigueren. Una dona i una noieta saltaren per la riba de l’altra banda de camí, el travessaren i ella digué:

—És el camió del blat, oi?

—Sí.

—I on és, l’home?

—La mare, voleu dir… És dins.

Ella se n’hi va anar i la noieta la seguí, però abans d’arribar-hi es va girar i tots dos es miraren, i es van somriure. El primer home ja sortia carregat amb un sac i darrera seu venien els altres dos. Va aixecar-se del corró i els observà tot comptant. Deixaren els sacs contra la post del camió i el xofer hi acudí corrents, va enfilar-se a la caixa i començà a arrossegar-los cap dins mentre els homes se’n tornaven.

El segon viatge el feren més espaiats, perquè s’havien d’ajudar l’un a l’altre a carregar, i el xofer va dir:

—El vinet sí que el tenen bo… Prova’l, després.

Però ell es girava cap a les veus que parlaven a l’altra banda, i veié la mare i la dona, que havien sortit del clos i ara eren aturades més ençà de la porta. Anà comptant a mesura que els homes sortien, sense deixar d’observar la noieta que s’anava atansant i després va quedar-se potser a deu o dotze passes del camió, des d’on preguntà:

—Ets de Barcelona, tu?

—Sí.

Va comptar dos sacs més, molt seguits, perquè un dels homes semblava més veloç que els altres dos, i aprofità la pausa següent per tornar a mirar la noieta de rostre bru i de cames cremades pel sol.

—I tu vius aquí?

Va assentir amb el cap, va fer un pas més, però tornà a tombar-se cap als homes. La mare i la dona abandonaven el llindar, i després van aturar-se de nou, ara de costat.

—És el transport. Si el camió fos meu…

L’altra va dir alguna cosa, en veu més baixa, i la mare replicà:

—I si no l’omples tampoc no resulta. El risc és el mateix.

Caminaren una mica més, ara desviades cap a la pilera de blat, que ja només era una massa obscura a l’extrem de l’era, i quan ell va girar-se veié que la noieta ja era al seu costat.

—Jo no hi he estat mai.

Però ell comptava i no va respondre fins al cap d’una estona, quan ella havia afegit:

—Diu que és tan bonica…

—També és bonic això.

Ella va negar amb el cap i Daniel contemplà els homes que venien carregats, un d’ells molt encorbat perquè el sac li relliscava.

—Com te dius?

—Maria dels Àngels. I tu?

—Daniel.

La mare i la dona tornaven, i prop del camió ella va desviar-se cap a les gàbies.

—Anem, nena.

Maria dels Àngels va deixar passar l’home, que en arribar al camió va girar-se per tal de repenjar la seva càrrega, i aleshores seguí la seva mare cap a la breu pujada.

—Adéu.

—Adéu.

Va anar observant-les fins que arribaren al marge, on es confongueren entre les ombres, però després encara va veure-les dalt, quan s’allunyaven per un senderó que devia haver-hi entre els camps. La mare va preguntar-li:

—Quants n’hi ha, ja?

—Vint-i-sis… vint-i-set amb aquest.

El vell havia sortit de la pallissa, però sense atansar-se, i la dona anà a reunir-s’hi. El xofer deia:

—Compte!

I s’inclinà per tal de subjectar el sac mal deixat, que s’escapava de les mans de l’home, el qual després refregà una mica els peus amb la intenció de netejar de boll aquell tros de pujada. Va cedir el lloc als altres que venien darrera i se’n tornà cap al clos.

Va aixecar-se una mica d’aire que féu volar tot de palles i ell canvià de costat per evitar el polsim de l’era. Els arbres, a tocar de la construcció, agitaren les branques remoroses. Un dels homes remugà:

—Ara ve la marinada! Tant que hem patit per a fer net.

El xofer féu observar:

—Bé bufava, el vent…

—Era de serè, i després s’ha aturat.

Dins l’ombra del camió ja es podien veure els sacs, que avançaven i un dels batedors va haver d’enfilar-s’hi per tal d’ajudar en Vicenç, que havia iniciat un segon sostre. La camisa blanca es movia contra el fons negre i se sentia la respiració pesada que puntuava els seus esforços.

El ritme de la càrrega es va alentir una mica, però ja només faltaven dotze sacs i ell va anar comptant-los a mesura que els homes sortien de la pallissa, cap a l’interior de la qual havien tornat a desaparèixer la mare i el vell. Aquest devia haver encès un llum, perquè una faixa somorta de claror s’escampava cap a l’era.

A la fi, un dels homes digué:

—Aquest és l’últim.

Però encara no havien acabat, perquè el xofer volia distribuir millor la càrrega i ell i el batedor que l’ajudava remenaren de nou els sacs. Daniel va encaminar-se al clos, però la mare i el vell havien passat a la construcció del costat, on hi havia una taula i quatre o cinc banquets rústics.

—Ja està, mare. Ara carregaran les gàbies.

Va distingir el porró damunt la taula, al costat de la llanterna sorda, i va agafar-lo; el vell l’observava i es plantà a riure quan va veure que el vi li regalimava cap a la barbeta. Ell avançà ràpidament la cara, per evitar de tacar-se la camisa, i després s’eixugà amb el braç.

—Cal estar-hi acostumat… Tenim un got, si vols.

—No; ho tornaré a provar.

Subjectà el porró per l’embut de la punta i, amb l’altra mà sota els llavis, l’aixecà de nou. El broc era molt ample i l’obligava a empassar-se el líquid sense temps de respirar.

—És bo, oi?

—Sí, però massa calent.

—Aquest és més fresc.

I el vell assenyalava una mena de cistellet de vímet ple de palla enmig de la qual sobresortien els dos caps del porró; uns grans de blat hi havien germinat i s’hi veien tot de tiges verdes. Ell renuncià.

—No, no en vull més.

La mare s’aixecà les faldilles i fica mà a una butxaca que duia subjecta a la cintura, sobre el viso. En va treure un plec de bitllets i els allargà al vell sense comptar-los.

—Teniu; mireu si està bé.

El vell va asseure’s en un dels banquets i, els diners damunt la taula, els anà comptant lentament. Un dels homes va entrar i s’adreçà al porró del cistellet, va alçar-lo i xerricà sorollosament. Després va proferir un petit eructe satisfet i preguntà:

—Seguim ensacant?

El vell només replicà amb un gest del cap, perquè no devia voler descomptar-se, i l’home va sortir tot deslligant-se el mocador que duia nuat al coll. Després, quan el vell ja acabava, entrà el xofer amb un dels altres batedors i tots dos van beure també; el xofer féu:

—Ja m’agradaria tenir-ne una bóta, d’aquest…

Tornà a aixecar el porró, i la mare observà:

—Vicenç, que encara ens falta fer molt de camí.

I al vell:

—Tot conforme?

—Tot conforme.

Van sortir de nou a l’era, on els altres dos homes ja s’havien reunit al costat del munt. Darrera d’ells es veia un tall de lluna, massa prim per a il·luminar-los. Els van fer un crit per dir-los adéu i el vell els acompanyà fins al costat de la cabina. Aleshores se li acudí:

—No us he dit si volíeu menjar un mos…

—És igual, gràcies.

El xofer va anar encara cap a darrera el camió per assegurar-se que les cordes que lligaven les gàbies aguantaven bé, i després va allunyar-se una mica per orinar. El vell deia:

—A veure si l’any vinent ho podem repetir…

—A veure…

El xofer va tornar i va enfilar-se darrera el volant, encengué els fars, que de sobte aclariren la riba del davant, i el vell va separar-se una mica.

—Bona sort!

—Confiem-hi.

El motor va roncar, el camió cedí una mica a causa de la pujada, però tot seguit les rodes mossegaren el camí de pols i avançaren lentament darrera l’ampla faixa lluminosa. Ell va abocar-se a la finestreta, però només podia distingir el marge, que s’allargava, ple de matolls que penjaven sobre l’aresta descarnada.

La mare va moure el braç per tal de consultar l’hora a la llum del tauler.

—Les nou tocades, ja. A les onze podem ser a lloc.

—No ho sé. Per aquesta carretera es perd molt de temps. I ara anem carregats. No has fet tracte, amb la dona aquella? Perquè suposo que també volia vendre…

—Només tenia quinze sacs; no paga el viatge.

El xofer butxaquejà, es va treure una cigarreta i ella la hi va encendre.

—Si hi hagués hagut alguna altra partida…

—És el que li he dit, però no hi és. La majoria ja s’ho han tret tot del damunt.

Callaren, agombolats pels moviments del vehicle que es balancejava a dreta i esquerra per les roderes del camí. Al seu davant la marinada aixecava petits remolins de pols que morien sobtadament en qualsevol indret imprecís. El xofer comentà:

—Són miserables, aquesta gent. T’ofereixen de menjar quan veuen que ja te’n vas.

—La terra s’ho porta. Treballen molt dur.

—Però ara tots fan diners.

Callaren de nou i el camió anà tombant al llarg de la riba, fins que el marge va convertir-se en una paret de pedra que davallava per unir-se al camí. Ell va abocar-se de nou per tal de veure l’arc del capdamunt, ara fosc, però a mitja baixada, immòbil, hi havia una silueta que no va reconèixer fins que ja havien passat. Aleshores alçà el braç, va agitar-lo i cridà:

—Adéu, Maria dels Àngels!

No va sentir les paraules d’ella, però la seva mà també es va moure. La mare preguntava:

—Qui és?

—La filla d’aquella dona. Diu que no ha estat mai a Barcelona.

—Són molts els qui no hi han estat, d’aquí.

El xofer va riure entre dents.

—I els que hi han estat, és perquè han hagut d’anar-hi a consultar un metge o un advocat. Per gust, no es mourien del poble.

Ni ell ni la mare no contestaren i el camió inicià la baixada que sortia del llogarret. El paisatge desapareixia entre les ombres i només els fars, ara i adés, en un tombant, posaven al descobert, gairebé violentament, un arbre solitari, un grapat d’oliveres, la verdor d’un ametller o l’or apagat d’unes garberes que encara quedaven entre els camps, i més enllà, quan el camí tornava a pujar, un home i una dona que s’havien aturat al marge per a deixar-los passar.

Ell tancava i obria els ulls, tot el cos sacsejat, perquè el vehicle no podia evitar pedres i clots, tot i la prudència amb que avançava. La mare s’havia reclinat contra el fons de la cabina, l’esguard fit al seu davant, i després en Vicenç va inclinar-se cap a l’altra banda i llençà la punta de la cigarreta.

A les eres que havien vist de primer ja no hi havia ningú i el poble, a l’altre costat de la carretera a la qual s’atansaven, era només un conjunt de masses fosques i pesades que trencava una única llum, en una finestra. Preguntà:

—No tenen electricitat, aquests pobles?

—No, mai no s’han pogut pagar la conducció.

—Deu ser trist, viure-hi…

No li replicaren, perquè el xofer alentia encara, molt inclinat endavant per tal de poder examinar la cinta polsosa, però no es veia cap far i aleshores pitjà l’accelerador. Remugà:

—Ja voldria ser a la carretera ral…

Va desviar-se cap a l’esquerra, contra direcció, perquè el pis semblava més conservat, però en arribar al tombant que davallava va haver de desplaçar-se amb una maniobra violenta, car els fars sobtaren un estrany vehicle des de l’interior del qual els miraven dos ulls esbatanats tot i la claror que devia encegar-los.

—Què és, això, mare?

—Una tartana. Encara se’n veu alguna, per aquesta banda de país.

El xofer rondinava:

—Podrien portar llum, també… Quins desgraciats!

Tornà a desviar-se cap a l’esquerra i ell seguí un moment el joc d’ombres i de llums que combinaven els arbres i els matolls del marge, però els ulls, irritats, se li anaven tancant i va replegar-se més sobre ell mateix, les cames estirades al seu davant, contra la fusta més enllà de la qual vibrava el motor. Un genoll fregava la palanca del canvi de marxes. Va sentir que el xofer deia:

—Un altre!

Va veure el carro, i darrera venia un cotxe, que alentí perquè passessin. Després, l’obscuritat semblà més densa tot i que els fars escombraven cinquanta metres de carretera. Deixà anar el cap contra el pit, els ulls closos de nou, bressolat pel rondineig del vehicle, que ara devia enfilar una pujada i roncava amb un ritme sostingut i penós. La veu de la mare deia alguna cosa que el silenci s’engolia, un silenci que es perllongava per sota les remors del motor i que derrotava el temps i la distància…

Quelcom canvià i les vibracions del camió eren més lentes, el trontolleig semblava haver cessat i ell obrí els ulls, se’ls fregà amb els punys closos.

—On som?

—Ja hem passat Cervera.

Venien dos camions i un cotxe, i la llum i la remor espetegaren contra la finestra i el parabrisa.

—Em dec haver adormit.

El xofer rigué:

—I tant! I amb la boca oberta, si ho vols saber.

Va veure que ell i la mare fumaven, però desvià els ulls cap al seu davant, més enllà de la corba que semblava tallar la carretera i on es distingia tot un clap d’arbres espessos.

—Quina hora és?

—Més de les deu. Aviat arribarem a la Panadella.

—Tinc ganes d’orinar…

—Per què no ho feies a l’era?

Però després el mateix xofer digué:

—No costa res de parar un moment…

El camió va anar immobilitzant-se arran de la cuneta i ell allargà la mà cap al subjectador de la portella.

—Espera’t! De primer assegura’t que no ve cap cotxe.

No en venia cap i va obrir quan la mare deia:

—També ho puc aprofitar…

Donà la volta al camió, per darrera, i va aturar-se al costat mateix de la roda, però la seva mare continuà endins, cap als esbarzers, en l’ombra dels quals va desaparèixer. Sentí un doll que espetegava contra la terra endurida, més fort i més gràvid que el seu, que regava el pneumàtic polsós, i després es cordà la bragueta. Un cotxe va sorprendre’l i ell es tombà d’esquena.

La mare va sortir per l’altra banda dels esbarzers, pujà el breu pendent i, amb un salt, travessà la cuneta.

—Som-hi?

Vigilà la carretera, de nou solitària, i corregué cap a la porta que el xofer havia ajustat. El motor continuava roncant i, quan ell tancà, el vehicle ja rodava.

—No tens gana, Daniel?

—No; una mica.

—A Martorell soparem.

El xofer mig bromejà:

—Si hi arribem. Ja saps que a la Panadella sempre hi ha un control…

—No hi fa res.

—I n’hi poden haver més.

Ella només repetí:

—I n’hi poden haver més.

Un cotxe tocà el clàxon a llur darrera i el camió es desvià lleugerament cap a la dreta en el moment precís que passaven un pontet. El cotxe va sortir per l’esquerra, disparat, i tots observaren els dos llumets vermells que desapareixien carretera endavant. Els fars arreplegaren una tanca, la sobrepassaren i espetegaren de nou contra la cinta grisa que davallava abans d’iniciar l’ascensió. Al fons d’un torrent es mig distingien tot de roques i els tolls d’aigua que resplendien suaument sota la celístia. De sobte alguna cosa va obrir-se entre els núvols, i ell digué:

—Un llampec.

—Ja n’ha fet d’altres.

La mare mirava cap a la finestra amb un posat ple d’interès.

—No sembla que estigui per ploure, però…

—No. I de totes maneres, és lluny.

Un altre llampec zigzaguejà on havia vist el primer, però era més curt. La dona deia:

—Fins ara sempre he tingut sort. D’aiguats, només n’he arreplegats dos, i un d’ells al tren.

—Potser valdria més, però, que plogués.

Una moto roncava sorollosament en el silenci de la carretera, sortí del tombant i passà com una exhalació. Darrera venien dos camions, gairebé seguits. El xofer s’inclinà, canvià la marxa i els fars s’esmorteïren una mica.

—Bo! Què els passa, a aquests?

Però ja tornaven a afermar-se, tot desvetllant el paisatge ingrat que darrera d’ells recobrava el misteri de la nit. Ell va moure’s en el seient, encreuà una cama sobre l’altra, la desencreuà.

—Falta molt, encara?

—Estàs cansat, oi? És un viatge llarg, ja ho sé…

El xofer assenyalà amb el cap.

—Que potser s’acaba aquí…

Aleshores va veure els dos homes uniformats que hi havia al capdamunt de la pujada, abans d’arribar a les cases, i la menuda construcció aixecada a un costat de carretera.

—És un control?

Ningú no va contestar i el xofer alentí la marxa del vehicle, perquè un dels homes aixecava el braç. Rutllaren a poc a poc fins al seu costat, on van aturar-se mentre ell se separava una mica. Vicenç s’inclinà cap a la portella.

—Bona nit.

L’home saludà i després volgué saber:

—Què porteu?

—Gàbies buides.

L’altre s’havia desplaçat cap a la banda de darrera i ell va sentir que la portella del costat del xofer s’obria; el xicot saltà a la carretera, i la mare va seguir-lo. Va restar un moment sol, però després obrí pel seu costat i abandonà la cabina. L’uniformat i en Vicenç s’havien reunit, però Daniel s’atansà cap on la mare parlava amb l’altre, tots dos mig il·luminats per la resplendor d’un llumet vermell, car l’home no havia encès la pila que duia a la mà. La veu d’ella explicava:

—Hem de recollir cinc-cents caps d’aviram i cinc-cents conills.

S’adonà del gest, però era massa fosc per veure què hi havia entre els dits que es trobaven.

—Ja sabeu que fem el viatge cada setmana.

—On aneu, avui?

—A Igualada, com sempre.

L’home endinsava breument una mà cap a l’interior de la butxaca i amb l’altra encengué finalment la llanterna i la passejà per les caixes reixades. La tornà a apagar gairebé immediatament.

—Va bé.

Va fer un pas i va immobilitzar-se, perquè s’atansaven uns fars, però pertanyien a un turisme. Després ell va seguir-los fins on l’altre home i el xofer encara parlaven, ara tot fumant, i el de la llanterna digué:

—Tot en ordre; són caixes d’aviram buides.

En Vicenç li allargà una cigarreta, però l’home refusà:

—No fumo. Podeu continuar.

Van romandre tots dos plantats a tocar de la breu construcció mentre ells muntaven a la cabina, i la mare cridà:

—Fins la setmana entrant!

Només un d’ells assentí amb el cap, i ni l’un ni l’altre no van somriure. El xofer va dir amb un sospir:

—Som-hi!

Engegà el camió en el moment que en venia un altre en direcció contrària; ell encara va poder veure com un dels homes es posava en moviment, cap al mig de la carretera, alt i impressionant en el seu uniforme sever. Després en Vicenç digué:

—Aquest era nou.

—Ja ho he vist; però l’altre no.

—Has enllestit de pressa.

Ella rigué:

—Ara ja coneixem el ritual. Unes preguntes i unes respostes… ben acompanyades.

Ell mirà més enllà de la dona, cap al xofer:

—Li has donat diners?

—És clar. Què et pensaves, doncs?

—Molts?

Però la mare va mostrar-se reservada:

—Déu n’hi do.

—I si no els hagués volguts?

—Per què no els havia de voler?

El xofer féu:

—Ja el coneix, home.

Ell s’obstinà:

—Però, i el primer cop?

Tots dos van arronsar les espatlles, i la mare digué:

—Ells i nosaltres sabem que tot té un preu. Només cal trobar-lo.

Va arrepapar-se en el seient i ell callà. La cinta de la carretera, inacabable, sorgia de la fosca i, darrera d’ells, tornava a submergir-s’hi.

Lluny, rondinava un tro.