Tornar a la terra

Des del corredor va sentir la seva mare com s’anava encenent. Enraonava amb el to de veu alt. Per al David era evident que parlava per escoltar els propis pensaments. Al llindar de la saleta, va veure-li els ulls aclucats.

La dona deia que havia deixat anar els nens, els seus dos fills, a casa dels padrins. En canvi, ella havia retornat sense visitar-los i ara n’estava ben penedida. Els padrins eren els seus pares, que l’adoraven; per a ells, veure-la hauria estat com si al davant se’ls presentés Nostre Senyor. Li venien ganes d’arrencar-se a caminar i presentar-s’hi. Va acabar amb aquestes paraules:

—No hi he caigut! Mira que deixar la canalla allí i jo tornar-me’n cap a casa! Com m’ha pogut passar una cosa així?

El deix era d’enuig i de recança.

—Mare?, mare!

—Ah! Ets aquí, pensava que estava sola.

—Què teniu?

—Que he deixat el David i la Cinta a casa dels padrins, i jo he marxat d’allí sense anar a veure els meus pares. Què n’han de fer dels nens?, és a jo a qui volen veure!

—Mare, sóc el David, el vostre fill, i estic aquí.

—Però, i els padrins?

—No n’hi ha cap de padrí, vós sou l’única.

—Però i els meus pares, la Conxita i el Joan, tant que m’estimen?

—Els padrins ja van morir. El padrí, quan la guerra, i la padrina, fa uns vint anys.

—Però així, el David i la Cinta, no s’han quedat amb ells?

—El David sóc jo i la Cinta és a casa seva… Us poso la tele?

—No, no, dormiré una mica, tancaré els ulls.

El David se’n va al sofà de la cambra del costat i obre el diari. Com si prenguessin vida de voliaina, les paraules s’esfuguen abans que ell les pugui captar.

La mare ha viscut més de noranta anys. Ha patit molt i ha estat feliç. Els fills, ell i sa germana, són camí de la vellesa. La Cinta en té seixanta i ell passa dels seixanta-cinc. És difícil per a qualsevol entendre que la vida és diferent per a cadascú.

Li costa d’arribar a la que creu que és la seva part dolenta, però en aquesta tarda de dissabte —li hauria agradat tant d’anar-se’n al cine!— enmig de la calma de l’edifici, s’hi aproxima ple de pressa. No li val intentar desviar-se abans d’abastar el seu delicte. Pensa que la mare s’hauria de morir. A penes s’assembla a la persona que va ser. No, no ho desitja pas; sap que la seva mort li produirà un gran dolor. La mort és d’una rudesa incalculable, és el fet més brutal que els humans ens veiem obligats a acceptar. Li passa pel cap que ell pot morir abans.

Tot seguit sent de nou la veu de la seva mare, s’acosta a la saleta i escolta des del llindar exactament el mateix argument que abans. Ha deixat el David i la Cinta amb els padrins i ella no s’ha quedat. És a ella, a qui volen veure els pares.

—Me n’hi aniria a peu ara mateix —rebla la dona, amb to enfadat.

Hi ha un sentiment d’impotència ocult en aquest condicional d’anar-se’n. Se n’aniria. Si caminés lleugera com abans. Si sabés per on s’hi va. Si hi hagués algú per acompanyar-la.

Aquest algú hi és. Al David li passa pel cap de portar la mare amb cotxe al poble on va néixer. I llavors? Que vegi la casa, tancada i escrostonada?

En el fons, li costa acceptar que a la gent bona li passin coses dolentes. Acceptar el seu egoisme. Però també, el temps s’amuntega contra el que pensem que som com les fulles caigudes a la terra.

Encara la germana fa una feina amb sentit, poques persones tenen a l’abast aquest tipus de feines. La seva, no en té cap fora de guanyar uns diners per viure.

Els indígenes d’alguns pobles americans creuen que els arbres calcinats per un llamp assenyalen la proximitat dels déus. De sobte, la mare plora com una nena petita, per fi ha recordat que els pares van morir, ell pensa en un tronc asclat, negre el forat per la descàrrega elèctrica, i sent compassió per ella. Es pregunta com ens ho fem per viure amb el que sabem, encara que s’ho podria preguntar a l’inrevés, com podem viure amb el que no sabem?

D’uns anys ençà, alguns records, algunes notícies, li fan venir ganes de morir-se, alça els ulls i veu cases, arbres, muntanyes blavoses al fons. L’instint l’assabenta que un fet real fa marcir la història, com ara una garsa que aterra en un camp, els fruits amb el seu groc pàl·lid dalt del codonyar, la claror canviant del cel, la pluja que renta totes les cares de la terra…

Al cap de l’ara, hi ha un altre moment i els ha de viure d’un en un.

Li ve a la memòria l’afició del seu pare. A l’aire lliure recollia pedres, fustes, petxines… Més tard, combinant-les, en treia petites figures, que, el nen que ell era, celebrava; avui es reparteixen pels prestatges polsosos i fa temps que no les mira. Desitja assemblar-s’hi, al pare; quan calgui, recompondrà les peces de la mare, completarà els buits del seu pensament com si es tractés de confegir un mosaic. Un cop i un altre cop. Ell no és un tanc contra la desmemòria, és un tornavís contra un sol oblit.

Així, doncs, el David descargola l’estona confusa parlant suaument a la mare. El plor s’ha assecat. Engega el televisor i passa a comentar-li’n les imatges. Al cap d’uns moments, assenyalant la pantalla, la dona diu que aquell actor, el més guapo, és el David, i ell es troba somrient. Ella s’alça.

—He d’anar al vàter —fa.

El David apaga el so del televisor i sent la necessitat de tancar els ulls. Es nota cansat. Anar així al cine tampoc seria gaire agradable. De sobte, sent l’espetec de la porta del pis, fa un bot i corre pel passadís cap al rescat de la mare.

Cadascú de nosaltres està a la mercè imparable de la història. Ella havia estat un arbre fort, d’ampla capçada. Aquesta dona és ara una gran soca vella, calcinada pel llamp d’un fet antic. Insospitadament, els déus s’hi acostaran un dia.