El regal d’aniversari

Els Garcia Traver s’havien promès una vida com la de les d’abans. Amb vint-i-quatre anys, ell havia entrat al Banc on el seu pare treballava des dels divuit, però en una altra oficina. La Gemma, amb vint, havia finalitzat un Cicle Formatiu d’Audiovisuals, no sabia si cap de les feines per a les quals s’havia mig preparat li agradaria. Només estava segura que la seva vida era l’Albert i amb ell havien decidit compartir una illa d’amor, sexe i pau. També, que al cap de dos anys tindrien el primer fill.

La parella s’havia buscat un pis en una casa vella a prop del carrer Escorial, la zona encara tranquil·la del barri de Gràcia. Havien reparat l’estat lamentable de les dues cambres, cuina i bany en hores de cap de setmana i amb un manual de bricolatge. No hi havia ascensor, els encantava. La petita escala conservava les rajoles d’argila i un reforç de fusta a cada graó. A la paret, el sòcol era ample, pintat amb garlandes, encara que picat arreu, ensenyava el guix.

Havien rebutjat l’ajut dels pares d’ella. Ells eren la típica parella que sempre havien treballat tots dos. Amb pocs mesos, deixaven la Gemma a la guarderia. Durant els seus primers anys de matrimoni havien anat de bòlit per mantenir l’apartament a vora mar, però la parella sortia la nit de divendres a base d’una cangur estudiant de batxiller, i agafaven el cotxe cada cap de setmana amb la menuda al seient de darrere passant hores en caravana. La mena de vida de molts i que tant la Gemma com l’Albert odiaven. Ell havia crescut entre el desamor dels seus pares, que s’havien acabat separant i, després, al costat de la depressió reactiva de la seva mare, que havia assajat algunes feines i parelles, fins a alçar més o menys el cap quan ell ja havia acabat el Batxillerat.

Havien estat completament sincers l’un amb l’altre. L’Albert li va dir que la veia massa bonica perquè passés hores fent feina entre altres homes i així posar en perill aquella felicitat que tots dos volien mantenir per a ells i els seus fills; la Gemma en tenia prou de sentir-se estimada i no experimentava cap especial vocació per res. L’Albert li havia demanat que no es tallés els cabells per sorpresa i ella li ho havia jurat. Entre sospirs de desig, s’havien promès amor etern, absoluta independència respecte a les seves famílies, i celebrar un únic aniversari, la data del dia que s’havien declarat amor: vint-i-u de maig.

Al vell piset creixien boixacs en quatre testos i la Gemma no sabia mai si els regava massa o massa poc perquè estaven estancats. Era una flor alegre i tots dos havien estat d’acord a plantar-los. Ella continuava pentinant amb atenció la seva llarguíssima cabellera clara. Quan sortia a comprar, la recollia en una cua o trena i es posava ulleres davant dels ulls de cel clar. Anava a mercat i triava allò que en cada època dominava. Així estalviava uns euros pensant en el regal de l’Albert. La feina de casa no li portava gaire temps, a les onze sempre hi era perquè el seu amor li feia un truc per saber com anava tot i per rememorar-li que l’estimava. Abominaven dels mòbils. A un quart de quatre dinaven junts, feien l’amor i, si no sortien a fer un volt, ell es dedicava a crear programes d’ordinador. Els dimecres solien anar al cinema, els vespres de divendres es trobaven amb els amics, però darrerament s’adonaven que gastaven molt si ho feien. El 2009 corrien aires de derrota pel cel del món ric. La paraula crisi flotava en cada alè periodístic una mitjana de quinze cops al dia i havia penetrat en la ment de qualsevol individu.

El mes de maig semblava lluny, però des de principis d’any, cada membre de la parella Garcia Traver havia començat a pensar quin objecte triaria per sorprendre l’altre. L’Albert apuntava cap a un passador de joieria perquè quan sortissin la seva estimada es pogués recollir els cabells d’una manera exquisida; encara que hi fos ell, sabia que un moviment d’aquells cabells podia provocar una pulsió de desig en qualsevol home. De passadors, n’havia vist de plata antiga amb unes pedretes a la Joieria Bagués i en preguntar el preu, va resultar que les pedretes eren brillants. Ella va destapar una capsa metàl·lica que semblava antiga. Era d’alumini, però duia un treball amb roses pintades i havia contingut una ampolla de cava i dues barres de torró com a regal de Nadal als empleats del Banc. Les primeres festes que celebraven sols. Havien rebutjat la convidada dels pares d’ella i tota la rutina familiar del dia de Nadal; tampoc no havien menjat els dotze raïms amb el pare de l’Albert i la seva nova companya. Havien brindat tots dos sols després de les campanades i havien fet l’amor al sofà a prop de l’estufa. La capsa era, doncs, un bonic record.

Va obrir-la i malgrat que havia sentit poc soroll, va comptar les monedes. Els estalvis de la compra de menjar, roba i material de neteja no arribaven a cent euros. Com podia fer el regal que havia pensat per al seu estimat? Sabia molt bé que l’ordinador li fallava, feia molt que l’Albert desitjava canviar-lo i se li n’anava la vista als aparadors quan passejaven. Però el sou del Banc era justet i, és clar, ella no guanyava. Potser hauria de fer una excepció, menjar-se la vergonya i demanar un préstec a la mamà. Però s’exposava molt. Si ell ho sabia, qui sap com podia reaccionar. No volia ferir el seu amor propi. Però, què tenia ella que pogués donar-li diners? Com si la resposta només pogués venir avaluant el físic, va plantar-se davant del mirall i es va deixar anar els cabells; el seu cos era blanc i arrodonit per tants petons com ell hi havia dipositat.

Havia de treure diners d’alguna cosa de la qual no en quedés constància, que ell no pogués descobrir. Si demanava diners als seus pares podia dir que havia comprat un cupó dels cecs i que l’havia encertat. Faria això i el que calgués, ell s’ho mereixia tot. Es va cargolar els cabells i els va fixar amb un passador de banya i es va vestir amb una revolada. Sabia qui la podia ajudar. Eren amigues des de l’escola i, malgrat que no es veien sovint, segur que la Maribel li donaria una idea, hi tenia confiança plena.

La crisi econòmica lluïa una ganyota que es presentava davant la mirada de bastants persones, deixava de ser una excusa o un mot de conversa i venia a frenar una manera de viure i d’encarar el futur. A l’Albert i a un company els van fer passar pel despatx del cap d’oficina, per separat, però amb el mateix resultat. No els renovarien el contracte i a primer d’abril quedaven fora de l’entitat bancària. Va decidir callar-ho, de moment, a la Gemma; en canvi, no sabia si comunicar-ho al seu pare. Continuaria treballant amb programes, a veure si en venia algun, i enviaria cinc currículums cada dia mentre la seva estimada preparava el sopar. Confiava que trobaria una feina ben aviat. Si bé havia estalviat, no havia recollit gaire, i potser els caldrien els diners del regal per fer front al lloguer o al telèfon, havia deixat de pensar en una joia.

Justament aquell dia que els havien donat la llauna, l’Albert s’havia agafat la llicència de sortir abans i, seguint la pista del que el company li havia dit, que les dones es tornaven boges si els regalaven roba interior, va entrar a Moda Íntima amb una mica de revolta a les galtes, deu minuts abans de les dues. La dependenta, una noia llesta que s’apropava als quaranta, va tancar la porta en previsió que ningú altre li destarotés l’horari. Aquell seria fora abans de les dues.

Va oferir al pobre noi un somriure entre discret i maliciós, com solia amb els clients, abans d’escoltar què desitjava. Un sostenidor de punta amb unes calcetes a joc. A cada conjunt exhibit, l’Albert n’havia demanat el preu. Per fi, havia triat una categoria intermèdia, que la dependenta, prèviament, li havia lloat. Ella es va fixar que el noi portava els punys de la camisa a punt de desfilar-se, va sentir tendresa i, sempre li passava quan despatxava a un home, un xic d’enveja per la destinatària del present. Abans d’embolicar, com que el xicot encara va expressar el dubte de si la talla seria l’adequada, la noia va dir-li que si la seva noia era si fa no fa de les seves mides, es podia emprovar la part de dalt i així ell veuria si ho encertava. Ho va dir amb tal audàcia que ell va pensar que era el millor i el que se solia fer. En realitat se sentia cansat, feia dies que no dormia bé i, des que sabia la sentència d’atur, la jornada a l’oficina se li feia insuportable. Va reposar el cap damunt del taulell fins que la noia va cridar-lo a l’emprovador.

Quan ell va mirar-se-la amb aquella cara de passerell, ella va seguir el seu impuls. Va atraure’l per la cintura dins el cubicle estret. Tot seguit va besar-lo i, poc després d’un intent de deseixir-se, ell va sucumbir a l’hàbil combat d’ella i aviat, a un gran plaer. A prop de les quatre, com quan sortia a les tres de l’oficina, va arribar a casa i defugint la mirada de la seva dona, va dir-li que no es trobava bé, que no tenia gana i va dormir tota la tarda, seguida de la nit, fins l’endemà.

La Gemma va passar al fons de la llibreria-quiosc on la Maribel treballava i va explicar-li quin era el seu problema, l’altra va somriure.

—Amb dues hores tens l’ordinador.

—Em proposes que el robi?

L’altra llavors es va clavar a riure.

—Et proposo una feina segura que només exigeix silenci per totes les parts.

Els bonics ulls de la Gemma lluïen interrogants, però al cap d’uns minuts s’havia deixat anar en un tamboret.

—Aquí conec molta gent diferent. Sé moltes coses i et puc dir que sempre es fa entre persones de tota confiança.

La noia estava en silenci.

—Tu ho has provat?

La Maribel no podia parar de riure.

—Vols la veritat?

—…

—Un cop cada mes em va de perles.

—I…?

—Ja t’he dit, la clau és el silenci absolut. És el que et demano ara, per la confiança que et faig, i que jo guardaré també per tu.

El vint-i-u de maig havia deixat enrere les flors blanques d’ametller i les del préssec i de la pomera. Els fruits ja tenien forma i l’Albert encara no havia trobat feina, però la Gemma sostenia les despeses bàsiques amb els estalvis i la sort que l’havia afavorit un parell de cops jugant al cupó de l’ONCE.

Aquell mateix matí la noia havia acudit a un pis de luxe de la part alta, d’algú agradable, culte i, sobretot, tan discret com ella. Eren quarts de dues quan va arribar a casa, acalorada, es va dutxar i canviar de cap a peus, ho feia cada vegada. Va posar els euros a la capsa. Ja havia deixat la compra especial preparada i tenia l’ordinador embolicat des del dia abans.

L’Albert havia venut un programa d’ordinador i, amb una part, havia anat a pagar el joc de roba interior a Moda Íntima perquè aquell primer dia havia marxat de la botiga sense abonar el preu del conjunt. El segon cop, hi havia entrat a les dues, quan la dependenta estava a punt de tancar, i en arribar a casa exhaust, a dos quarts de quatre, la taula era parada i tot a punt.

En veure el gros paquet damunt del sofà, ell va anar a buscar la capsa del primer conjunt per acompanyar-la amb la que la dependenta li havia posat a la mà feia una estona. «Això per a la teva dona». La hi havia embolicat amb una dedicació seriosa que havia entendrit l’Albert, i hi havia fet un gran llaç vermell.

—Porta el teu programa d’ordinador! —va dir la Gemma, mentre l’Albert constatava que havia perdut aquell aire trencadís i s’havia fet dona.

—Emprova’t això! —responia ell sense fer-li cas.

La seva dona va treure el llaç i el paper de regal; va endevinar de seguida de què es tractava. De sobte, sentia pujar una calorada a les galtes i no obria la segona capseta.

—Penso que els regals són massa preciosos per a nosaltres, amor meu, ja els mirarem més tard.

Amb aquestes paraules va abraçar-lo per les espatlles i li va fer un petó al clatell. Si bé va sobtar-la que ell no la fes girar i li respongués amb mil petons, va agrair-ho. Trobava que perdre la feina havia fet créixer el seu home, es comportava amb maduresa i fins se’l veia més content.