M & M

Queia l’aigua a bots i a barrals i la sang em baixava esverada vorejant les venes del meu braç esquerre. Per instint em vaig dirigir a casa del Mario, sabia que la seva dona era hàbil per curar. Vaig arribar-hi xop i, aguantant la porta, la Munda em mirava amb els ulls blaus xics una mica massa quiets. Quan es va fixar en la sang va apartar-se per deixar-me passar.

Al costat mateix s’obria la cambra amb el foc a terra i la cuina de butà al racó a tocar de l’antic ferradal i una nevera elèctrica que devia tenir uns quants anys. Vaig deixar-me anar en una de les cadires davant del foc lent de la llar. Després d’haver netejat sense paraules el tall amb aigua i sabó, va deixar un drap de cotó blanquíssim tacat de vermells. Seguint les seves mans mentre hi estenia el iode vaig sentir que el cap se me n’anava i vaig acabar mirant a la llar, el tronc i la cendra, res més. Fins que va embenar i el blanc va tapar el tall.

—Ja has dinat?

L’accident s’havia produït just abans, les costelles i la llauna de seques encara devien esperar-me a la cuina de casa.

Ella va acostar la cassola a la brasa i va parar la taula davant d’on era assegut, hi tenia el braç esquerre emparat. Me la vaig mirar d’una forma diferent a com l’havia vista al llarg dels anys. Els meus ulls la repassaven mentre es movia d’esquena, vinclant-se cap endavant per atiar el foc, per remenar la cassola, fins que va alçar el recipient renegrit i va servir-me un bon plat de carn guisada amb trumfes. Mentre rumiava, ella va llescar pa i em va acostar un porró amb vi negre.

Al municipi hi som unes sis-centes persones repartides en famílies. Des que havia mort mon pare, jo compto entre les persones que hi vivim soles. La Munda i el Mario devia fer uns deu anys que eren casats, no tenien fills i a ella no semblava importar-li no pertànyer a la colla que es visitava entre si, a la de les mestresses que es reunien per fer confitura o cuinar el pa de pessic de cara a la mona de Pasqua, que feien sortides i berenaven o dinaven junts. Era considerada esquerpa. No semblaven tenir parents ni amics a prop, ella i el Mario.

Jo em sentia orgullós de no haver caigut en el matrimoni; pertànyer a una dona en cos i ànima em feia riure; en aquells moments, però, vaig sentir un rampell d’admiració pel Mario, devia anar ben menjat, anava net i endreçat i de sobte, se’m va ocórrer, devia dormir de gust. Jo havia de fer molts quilòmetres per una desfogada. Amb una estranya que xisclava en un abecedari diferent i, en acabat, retut, havia de conduir de matinada cap a casa. Des que havia decidit casar-se amb la Munda jo havia menyspreat el Mario, ella era un poc més gran que no pas ell i de casa humil. Però el meu amic era callat i servicial, no feia cas de les bromes que li gastaven al bar, no hi era assidu, tampoc de les partides, ni molt menys de les fartaneres d’homes sols i no participava gens d’expedicions per passar-s’ho bé. Els meus ulls no podien parar de mirar la dona que m’havia fet d’infermera i que em donava menjar. Em va semblar traçuda, generosa, més blanca i bona figura que mai abans. Ella també callava.

Quan la pluja queia encara més intensa em va posar una tassa de cafè al davant i se’n va servir una per a ella. El Mario havia anat a la capital i esperava que allí no plogués, almenys d’aquella manera. Per fi havia enraonat. Jo havia trobat bo el dinar, havia menjat amb fam, va semblar que s’esfumava del meu cap el desvari que havia notat mentre ella cuinava d’esquena a mi. Em va demanar si volia una copeta.

—No, moltes gràcies. Com et puc pagar, Munda?

Em va mirar i la cara seriosa se li va afluixar.

—Mai tant, entre veïns…!

Es va acostar i va alçar-me el braç, una petita taca vermella havia penetrat la bena blanca.

—A poc a poc curarà.

El seu davant va quedar a prop, devia haver estat una nena escardalenca, però ara era diferent. Sense pensar-ho vaig prémer-la per la cintura amb el braç fort i de seguida vaig baixar la mà al seu darrere. Va ser un impuls i vaig esperar una empenta o un mastegot, però no m’ho creia mentre passava, el seu cos es va fer flonjo als meus braços com un tou de cotó fluix. Mentre tronava i queia aigua que no deixava veure l’exterior vam donar-nos gust l’un a l’altre sense un mot.

Un cop al carrer, encara plovia però ja sense força, vaig arrecerar-me sota el ràfec d’una era tancada des de feia anys i vaig encendre un cigarret. Fumava amb l’estranya sensació que la vida m’havia sorprès per primera volta amb un gran regal, vaig trobar un gust exquisit al tabac.

Els dies següents vaig espiar la casa. Vaig descobrir que el Mario passava moltes estones a dins. Se’m girava l’humor quan pensava en les llargues nits, en les hores lentes d’havent dinat. Ell sortia, donava menjar al bestiar, tornava. Anaven tots dos a comprar amb el cotxe. Sopaven. Del cafè estant em mirava el rellotge amb ràbia concentrada.

Havien passat tres dies interminables des que m’havia ferit el braç esquerre de mala manera, havien transcorregut amb les seves nits impossibles. Vaig omplir una ferrada amb cargols al tros i vaig anar a trucar a casa del Mario. Em va sortir ell, va somriure’m.

—Manel, què et porta per aquí?

Havia pensat, li vaig dir, que la seva dona sabria cuinar una bona caragolada i jo, per mandra, no ho feia mai. Va cridar-la i ella va baixar l’escala davant de tots dos i no va fer cas de la galleda amb els bovers banyegant per escapar-se’n, va venir de dret al meu braç. Em va treure la bena que s’havia embrutat i la ferida va quedar al descobert.

—Un bon trapal —va dir el Mario.

Em sentia inquiet entre la parella, com fera atrapada a la gàbia.

Ella em va dir que fóra millor que el portés sense embenar, així s’assecaria abans. Em va mirar als ulls per dir-me que era important que el tall no s’obrís i mantenir-lo ben net. El Mario no havia mostrat cap sorpresa ni havia fet preguntes, semblava evident que estava al corrent de la primera cura.

—Munda, els pots cuinar d’aquí deu dies i convidarem el Manel.

Jo vaig mirar-me el marit rapidet i després a ella amb intenció, la de qui comparteix un secret que li va a favor. Per tota resposta, ella li va posar bé el coll de la camisa sota la jaqueta de llana teixida a mans i va ser com una cinglada a la meva cara.

Deu dies em semblaven una eternitat. Havia d’aconseguir trobar-la sola a casa, entrar-hi sense testimonis. Vaig organitzar una vigilància completa.

Dos dies més tard vaig veure que el Mario agafava el cotxe de bon matí, vaig córrer davant la porta, era tancada i vaig trucar. Potser ell tan sols anava al tros de la carretera i tornaria en un no res, però jo no podia esperar més. La Munda va acudir amb els cabells desfets i la bata de buata cordada amb un sol botó. Se’m va mirar i vaig alçar el braç ferit. Va obrir i sense donar el bon dia la vaig arraconar darrere la porta, la vaig tenir d’una forma immediata, un xic violenta; igual que el primer cop, sense sentir la seva veu. Vaig insinuar si el seu marit havia de tornar aviat, no vaig tenir resposta. Acabat de fargar, en un moment que el carrer es veia desert i no se sentia remor de cap mena, vaig sortir. Per primer camí en arribar a casa em vaig fixar que la cuina era un femer, no vaig ser capaç de preparar-m’hi l’esmorzar. Retirant eines brutes de damunt la taula vaig posar el cap entre les mans. No, no en tenia prou; l’aroma del cafè que s’havia pres el Mario amb tassa blanca em continuava colpejant els polsos.

Vaig anar a l’hort i vaig tornar a casa el Mario amb un floret de verdura. La porta tornava a estar tancada. Vaig deixar la senalla arrambada al llindar. Quan a la tarda, després de deixar l’aigüera com una patena, vaig reprendre la vigilància de la casa, el cotxe d’ell no era encara al poble, vaig veure la senalla encara plena al mateix lloc on jo l’havia dipositat. Havia fet un dia serè, cel d’ull de gat, la llum feria la vista, a muntanya tot era transparència. Em va semblar que si era el Mario qui trobava la verdura faria massa preguntes. La claror de la bombeta il·luminava el voltant dels porticons del pis, però no em podia exposar. Vaig retornar amb la senalla pesant a casa i, malgrat l’endreça, la meva vida se’m va presentar de nou en desordre tal com havia viscut sense fixar-m’hi fins feia pocs dies.

M’estava convertint en la mosca voltant a tocar de la bombeta que il·luminava la llar del Mario. Sabia què feia ell hora a hora; de vegades, minut a minut. Quan era fora de casa jo ordia tots els estratagemes per filtrar-me per la seva porta i furtivament robar-lo. Mai no vaig tenir resposta a la proposta d’anar-nos-en, ella i jo, a una altra banda ni a res que li preguntés sobre si el marit li donava bona vida. I un dia que vaig pitjar-la, nerviós, perquè semblava sorda a la meva veu, jo havia mirat un pis a la capital, em va sorprendre amb una colossal empenta i amb una porta tancada de més de tres setmanes. Tenia por de parar boig.

Estava tan centrat en el Mario que, quan el trobava al cafè, no em sortia fàcilment preguntar-li on anava, quin bestiar vendria. Ell era amable amb mi, com abans de tot allò, exactament igual. Reservat, correcte. Fins un dia em va dir que havia preguntat a la dona pels cargols i que el resultat havia estat que encara dejunaven. El trobava tal com havia estat sempre. Va ser un temps d’exaltació quasi permanent. De descuidar les obligacions, d’anar mal alimentat i mal dormit. Vaig deixar de fer sortides cafres, era un estrany per a mi mateix. En canvi la Munda i el Mario semblaven exactament els mateixos. Estava segur que ell no tenia ni idea de les meves entrades i sortides, però no em conformava amb el guany que allí obtenia sense res més. Perquè, quan passava la porta d’aquella casa cap al carrer, era immensament desgraciat. Des d’aquell precís instant tan sols podia pensar en una cosa: a tornar-hi a entrar.

Havia acabat el bon temps i les boires atacaven les nostres terres. Vaig haver d’anar a buscar una egua a un camp llunyà. A penes es distingia una ombra a quatre passes. Anava rumiant com sempre que estava sol. De sobte, l’animal va bufar. A cosa de trenta metres algú avançava de cara cap a jo. No podia distingir de qui es tractava, però al meu costat notava la bèstia inquieta. De sobte vaig veure algú que venia caminant a ritme pausat però decidit com un ninot amb la corda donada. Duia una destral amb el tallant emparat a l’espatlla dreta, la fulla esmolada mirant amunt. Si no hagués dut l’egua potser hauria pensat que somniava. Vaig conèixer que era el Mario, però en comptes de cridar-lo i tranquil·litzar-me, la veu no em va sortir de la gola, no semblava adonar-se que em tenia al seu davant, a unes desenes de passos, feia l’efecte que ell caminava adormit, que mirava sense veure-hi.

Vaig fer un salt del camí i em vaig perdre corrent en la boira. Quan vaig poder arribar al poble, encara amb el cos amarat de suor, vaig dirigir-me a veure la Munda, havia de demanar, havia de pregar-li…, allò no podia continuar d’aquella manera. El temps rúfol i fastigós havia escombrat els carrers, però no m’importava si algú em veia. Tenia unes paraules apreses per dir-les ben enraonades.

Era a prop ja de casa el Mario quan vaig veure un home que encenia un cigar sota el ràfec de la porta de l’era abandonada, tal com jo havia fet aquell primer cop. De seguida vaig reconèixer la seva cara de felicitat.