L’àngel morè

Diuen que existeix l’atzar i jo sé que hi ha èpoques a la vida on determinades persones i accions ens coincideixen, topen amb nosaltres com si fóssim l’estora de davant de casa el metge, aquella que es veuen obligats a trepitjar de tant en tant per necessitat i sense adonar-se’n.

Si algú m’hagués dit que em tornaria a trobar aquella dona, me n’hauria sorprès. Perquè la primera vegada, tots dos érem a dins d’un vagó de gom a gom, al ferrocarril que porta del centre de la ciutat de Barcelona a la Universitat Autònoma de Bellaterra. D’aquella manera, no podia ni llegir ni escoltar música tal com acostumo a fer diàriament, però més avançat el matí. El fet d’anar tots comprimits va ser la causa que m’hi fixés perquè era una dona pròxima als quaranta i es captenia d’una manera discreta i ben poc freqüent. En un espai com aquell de reunió obligada, s’arronsava de peus, recol·locava els braços, procurant més espai als viatgers veïns. I somreia. A Sant Cugat es va buidar el vagó i jo vaig seure, vaig perdre-la de vista.

En ell, sí que m’hi havia fixat, com qui diu, forçadament. Era professor de Filosofia d’una amiga, la Marta, que m’agradava. Ella m’havia insistit que anés a escoltar-lo a la seva aula i un dia, faltant a una sessió de Quàntica, l’havia volgut complaure. A part de Filosofia, el professor sabia d’enraonar. Hi havia una mena de misteri, de sorpresa per descobrir, tal com ell exposava el tema. Jo estava molt més atent a la Marta que a l’escepticisme, encara que de la lliçó del professor vaig deduir que si jo havia triat ser escèptic era per pura comoditat. Ben a desgrat meu, li vaig concedir a l’amiga que la classe havia estat interessant.

Ara bé, encara que les noies no en parlaven, no se’m va amagar que l’entusiasme de la Marta i la majoria de les seves companyes anava més enllà dels coneixements i de la saviesa expositiva del professor. Ell no devia arribar als quaranta, tenia els cabells rossos, ondulats, i els portava arran dels lòbuls de les orelles, acompanyaven els grans ulls verds i melangiosos, un color daurat al rostre com si un sol particular hagués bronzejat la seva pell. Estàvem en ple hivern i feia dies que el temps era rúfol i plujós. Alt d’estatura i de complexió mitjana. Quan parlava, la seva intel·ligència va sorgir contradient la indiferència que em produïa mirar-lo. Vaig llegir els apunts de la meva amiga.

«L’escepticisme és una fe. Ningú no pot tenir certesa racional que més enllà de la mort no hi ha res. No creure és afirmar l’invisible, igual que creure.

»La mort és una il·lusió. La postura del creient, tot i que no és racional, és raonable. La diferència entre néixer i morir és, tan sols, que, quan neix un nen, nosaltres som a la part d’aquí i veiem el que passa. La persona no-escèptica vol creure que la mort és un naixement a una nova vida».

—Sembla d’un altre planeta! —em va dir la Marta.

Jo frisava per tancar el tema del professor i desviar-me per d’altres més interessants per a mi, com per exemple on pensava anar ella divendres al vespre. No em feia cap gràcia que encara quedessin dos mesos de l’assignatura de Filosofia, estava convençut que la meva amiga no es perdria cap del parell de sessions setmanals. La Marta té un cos d’impacte i actua com si no en fos conscient. Vaig convidar-la a veure l’actuació del meu grup.

Malgrat que jo no estava a l’altura de la dedicació que exigeix la carrera de Física, seguia assistint a classes quasi cada dia, hi prenia apunts i em tancava a pair-los molt de tant en tant. Ja acabaria de fer l’esforç abans dels exàmens i just llavors lamentaria no haver dedicat almenys el doble de temps diari a l’estudi. Però m’agradava practicar futbol, anar al teatre i fer música amb uns amics. M’ho passava molt bé. La Marta va venir a escoltar-me amb una companya. L’endemà li proposaria de sortir en parella i ella em donaria el sí. Jo era al cel i em vaig oblidar de la resta.

Al cap d’un temps vaig veure el professor. Precisament, acompanyat de la dona que m’havia cridat l’atenció un dia que havia estat matiner i els vagons del ferrocarril eren plens de gom a gom. Anaven asseguts al compartiment del davant i de l’altre costat del passadís. A ell el veia sencer i a ella, el cap i els braços. La dona tenia d’aquella mena de cares que fan pensar en algú que ha crescut sense canviar la fesomia infantil, angelical. De cabells foscos i llisos, pell morena i ulls negres, es girava cap a ell amb una expressió d’adoració que em va irritar. Perquè el professor continuava amb la mirada ensonyada com si les idees dels escèptics o dels creients fossin l’únic desitjable per a ell.

Vaig comentar la coincidència a la Marta. Ella la coneixia, tots els alumnes del professor donaven per fet que era la seva companya. Des de feia un temps, l’esperava a fora de l’aula. De vegades, tan sols per acompanyar-lo unes desenes de passos, a la porta del departament; si era al final de la jornada, per allunyar-se amb ell com si se l’emportés a l’infinit. No semblava adonar-se dels somriures burletes dels estudiants quan la miraven tan discreta a prop de la porta mentre ell encara enraonava dalt la tarima amb algú altre, normalment una alumna joveneta i guapa, ni les mirades d’enveja de les noies enamorades del professor. Feia l’efecte que per a aquell ésser no existia més que una persona. Per la meva amiga vaig saber que no venia del cel com jo sospitava sinó que era una llicenciada formada a Arizona que impartia cursos d’especialitat.

Encara els vaig trobar un cop més, potser unes quatre o cinc setmanes més tard, aquesta vegada, a l’andana de l’estació direcció Barcelona. En la intensa mirada que es dedicaven hi vaig llegir devoció, però a més, ella es veia transportada a una llum de felicitat total. Tenien les mans enllaçades. En un moment, li va mussitar, la boca a prop d’una orella, dels cabells, pentinats sense cap afectació com tot en ella. Escoltant-lo tenia la cara transfigurada per un somriure.

No hi vaig tornar a pensar fins que vaig llegir la notícia al diari. Encara que resultava imprecisa, no hi havia l’on ni, sobretot, el perquè, qui pot tenir-lo?, havia sabut de seguida que es tractava d’ells dos, el nom del professor constava al costat de les inicials dels cognoms; d’ella, només n’havien escrit la graduació i la Universitat d’on procedia.

Quan ens vam veure amb la Marta, a la cara li vaig conèixer que ja n’estava informada i, una mica, l’ombra que li havia produït. No dic que a mi em deixés indiferent, ben lluny sóc d’afirmar-ho, però em sabia greu sobretot per l’americana, jo intuïa que el professor era ben capaç d’empènyer qualsevol persona a l’aventura extrema. Imaginava aquella dona morena i sense un gram de vanitat pujant al capdamunt d’unes escales com un àngel, plena de passió, les mans nuades amb les d’ell, i per sentir el grau màxim de llibertat saltar amb ell damunt una claraboia.

Vaig callar per continuar escoltant la Marta quan em va dir que havia sabut que ja ella ho havia intentat dos cops abans. La professora sempre havia saltat acompanyada i, el primer cop, feia deu anys, un alumne seu havia mort a conseqüència de la caiguda mentre ella n’havia resultat ferida de gravetat.

Per mi l’atzar no és res, paraula; màxim, com trepitjar una estora sense veure-la.