La balena somrient

Doncs hi havia una dona que cada dia era més prudent.

El seu voler es resumia en un ésser: el fill petit, que havia desaparegut feia temps. De la mort, doncs, no en tenia bona opinió. Era traïdora, podia arrabassar de sobte a qui més un s’estimava. La imaginava com una ombra que es presentés sense avís, podia passar per una escletxa i plantificar-se’t al davant. Pensava que encara que no l’haguessis vista abans la reconeixies sens falta. Era qüestió, per tant, de soldar al màxim el seu accés. No sabia pas quina edat tenia aquell personatge temut, era impossible imaginar-la jove, però es resistia a pensar-la si fa no fa com ella. Per si de cas, procurava no entrar en conversa amb desconeguts, vells o joves, no pertanyia a cap club ni penya, a cap parròquia o centre.

Els dies de la dona transcorrien en una amable monotonia que tan sols perillava quan negra nit es despertava dient-se que ja era molt gran i que la mort devia vetllar-la. Llavors, com vint-i-quatre hores abans, feia el propòsit d’extremar les precaucions en els afers diaris.

Així doncs, quan la llum del dia escombrava els neguits de la fosca, ella portava a terme la seva rutina. Se situava pel bell mig de la vorera en les hores més tranquil·les i, quan el trànsit rugia de ple, s’encauava al fons del seu pis, gran i ple d’objectes. Al primer fred s’embolicava amb gruixut jersei de llana i, quan la temperatura encara baixava més, ja tenia a punt l’abric i la bufanda. Evitava els corrents d’aire, triava els aliments amb cura i menjava amb moderació. No bevia alcohol i procurava dormir un mínim de sis hores cada nit. Caminava una estona diària.

Quan havia de viatjar amb cotxe, el del seu fill gran, rebutjava el seient del costat del conductor dient que no li agradava anar al davant. No entrava al metro ni a l’autobús en hores punta, buscava un dels seients del mig del vagó central dels trens quan no li tocava més remei que anar a visitar l’única germana que tenia i que estava malalta. Vestia discretament, molt més del que els seus diners podien concedir, per no fer dentetes als lladres. Tancava la porta de tres panys amb tres claus i tot seguit sospirava. Anava al metge un cop al mes i es purgava cada dilluns. Acabava de complir els vuitanta anys amb el seny sencer i amb bona salut.

Un dia assolellat de primavera, tal com acostumava, va sortir abans del migdia. L’aire tenia una placidesa extrema, la temperatura no exigia jaqueta ni vano i les escasses persones que traginaven pels carrers ho feien sense pressa. Va avançar pausadament per la vorera, a prudent distància dels ràfecs i dels balcons florits, va dirigir-se al parc. En aquella hora, només la mainada més xica ocupava l’espai entre sorra i gronxadors, entre cotxets i bancs de fusta pintats de color verd lloro. Al seu entorn, avis, mainaderes i mares d’ulls alegres trinaven en forma de solo, duo, trio, quartet i cor. A la dona, ja li anava bé sentir de les paraules, tan sols la música, perquè no era amant dels seus significats. Què li importava ja el que algú pogués dir?

Es va asseure a contemplar el món, i es va sentir segura entre aquell esclat de vida harmoniosa. Es va posar a pensar quan els seus fills eren petits i va escoltar el record que ja mai no revelaria a ningú. Un temps molt breu era ben amagat al seu si. Contrastant amb el seu llarg i deplorable matrimoni amb un home vanitós i inútil, unes hores de felicitat havien deixat ben endins una llavor en la seva terra eixuta. El fill gran era bon noi, però tenia els ulls foscos com el marit enutjós, la mateixa boca i la veu idèntica. Amb un dia a la setmana de veure’l, ella ja en tenia prou.

De sobte la llum va minvar. Mirant cap al cel la dona hi va descobrir un núvol blanc que s’havia posat davant del sol. Mentrestant, un nen que tot just caminava s’havia acostat al banc on era ella. Es va posar a arrossegar un cotxet de plàstic vermell amb una de les petites mans mentre amb la boca feia sorolls volent imitar un motor. Van cridar un nom i el nen, abans de posar-se a córrer cap a la veu que coneixia, va alçar els ulls a l’àvia que el mirava. La dona va sospirar. Era el seu fill segon, que havia vist créixer amb joia secreta, aquella mirada verda li acabava de somriure com si fos una fada o una reina. Una felicitat intensa va envoltar-la.

Va sortir del parc i va arrencar a caminar amb nervi desacostumat, aviat va sentir la suor amarar-li l’esquena, feia anys que ella ho impedia de totes totes per evitar un constipat. Els seus passos avançaven per la banda dreta de la vorera com si anés buatada contra els perills pel vent de l’alegria. Després d’anys i panys, admirava la bellesa del dia, la de les coses i de les persones, entraria en un bon restaurant i hi faria un dinar exquisit, es compraria roba nova i l’estrenaria de seguida.

Tot cridava ara la seva atenció. Al costat del pas de vianants es va fixar en els cotxes. Com havien canviat! Els models eren més grans que abans i hi abundaven els tons platejats com l’escata dels peixos. Es va adonar que havia passat massa temps amb els ulls aclucats a l’exterior.

En uns instants va captar com havia estat d’injusta amb el fill gran, no li havia perdonat que continués vivint quan la nina dels seus ulls havia mort. Havia estat suspicaç amb la dona d’ell, cada cop que la seva jove la convidava pensava que ho feia per ensumar l’herència. Mai no havia aconseguit alegrar-se o amoïnar-se per les seves nétes, que eren ja dues joves amb estudis i en ple esclat. S’adonava de cop que havia fet del dolor un castell tancat, n’havien restat fora la bellesa del món, la imperfecció de les persones i els seus dons.

Però ara recuperaria les estacions i les festes, la família. Els convidaria i els faria regals, s’havien acabat els oblits falsos i el costum d’escatimar en allò que els comprava per Nadal. Allí, a la vorera, un nou pla de vida va somoure el seu cos. Tan sols en la breu estona esperant que el semàfor canviés de color.

Com que des de feia una mica s’obria de ple a la vida, en el moment de travessar el carrer, li va semblar veure com una balena, tenia dos ulls grans, molt clars, i una boca ampla i riallera, tombava a gran velocitat. Va trobar-se enlaire, alçada per l’embat del gran cos gris metàl·lic, enduta després en una ampla abraçada.

Abans de topar amb el terra, va tenir el temps just de pensar que iniciava, sense por, un veloç viatge cap a dins del mar.