Torres més altes

MAGDA PI

S’havia despertat abans de les sis. Va assajar de no fer cas del cos en alerta. Cansada de fer l’ullet a la son, sense que li vingués un sol badall, es va llevar a un quart de set, va comprovar l’hora al rellotge de la cuina i de seguida va entrar a la cambra de bany. Intentaria adormir-se de nou, fins es posaria una tovalloleta freda perquè la zona de sota els ulls no sortís tan inflada, després, a la foto.

A les vuit havia pres aigua, suc de taronja i cafè. Es va dirigir a la cambra on hi havia hagut el gran llit de matrimoni i que ara constava únicament de tres mobles: un armari gran, un de petit encastat i un sofà entre tots dos. La pensava com la cambra de les orquídies perquè allí col·locava les que una bona amiga li regalava dos cops l’any. De forma sorprenent, aquelles flors sobrevivien a l’oblit de setmanes i a les sobtades atencions que un dia els dedicava. Des que l’última s’havia mort, molt temps enrere, ella tenia la persiana abaixada fins a un pam de l’ampit, just per veure-hi si entrava a la cambra. Va fer córrer la porta de l’armari gran i va repassar les peces penjades fins que va treure’n un vestit lila perquè es recordava que li quedava bé.

Un cop se’l va haver posat, va pensar en els penitents de setmana santa i se’l va treure amb una força excessiva, va esquinçar-ne una cisa. Mirant de nou a l’armari va descobrir una jaqueta curta amb pota de gall pistatxo, que llavors feia combinar amb una faldilla llarga verd botella. Va treure les dues peces i es va adonar que li faltava un cos, jersei o brusa. Va tornar carregada al dormitori que ocupava des que vivia sola, l’habitació més tranquil·la i més fosca, al petit armari hi tenia les bruses blanques i beix. Se’n va posar una de camisera que no havia enretirat mai perquè tenia un coll que sempre feia bonic, el teixit era tan bo que semblava nova. Però li anava massa ampla, faria bosses dins la cintura de la faldilla. Se la va treure procurant frenar l’impuls de fer-ho amb una estirada. Millor li aniria un jersei de punt que parés per sobre la faldilla. En tenia un de color cru amb unes perletes. Sí, seria millor, però així, les arrugues li quedaven a la vista. Un coll alt era el més pràctic de cara a tapar-les. No sabia quant temps feia que no es posava un jersei de coll alt. Cada cop era més calorosa. La seva mare sempre deia: «la Magda és molt fredolica». No li agradava aquella paraula, feia que es pensés com un bolet gris amb barret de vellut negre. De sentir-ho una i una altra vegada, fins ella s’ho havia cregut que tenia fred i havia viscut enganyada, com en tantes altres coses molt més importants, fins que s’ho havia plantejat de nou. I un dia havia decidit que no era fredolica i un altre, que no volia publicar més.

Havien passat els anys i el seu sòlid patrimoni s’havia resumit en la propietat d’un pis. Ara, si volia mantenir-lo, li calien diners. Aquesta idea desagradable li feia de capçalera i d’orellera en les petites becaines nocturnes o diürnes des de feia unes setmanes.

Un matí que havia aconseguit tornar a adormir-se, una trucada de telèfon la va despertar amb sobresalt. Una veu de dona jove i cordial li havia parlat i, després de lloar cada un dels seus llibres sense equivocar-se en cap títol, li havia preguntat si tenia alguna novel·la inèdita o algun recull de narracions. La Magdalena Pi havia rigut abans de respondre.

—Fa quinze anys que no publico.

La dona, que se li havia presentat com a editora, li havia respost que allò seria un incentiu per als molts lectors que la seva narrativa havia tingut i que a ella, personalment, li faria una il·lusió immensa. Li va dir que havia llegit la seva obra cabdal a la Universitat i aquell llibre havia quedat entre els seus de referència. I va afegir:

—Seria un privilegi convidar-la a dinar. Podríem enraonar amb més calma.

Ella va quedar un instant sorpresa.

—La recolliré amb taxi a casa seva i anirem juntes a un restaurant. Si té algun original, ja pot dur-me’l i jo el llegiré a cremadent, cregui’m. En un tres i no res, n’estic segura. I gràcies, moltes gràcies per atendre’m.

L’autora va restar una bona estona a la butaca del costat del telèfon com buscant una clarícia. Havien quedat per l’endemà. Fins molt més tard, quan havia rescatat d’un fons de calaix tres originals de fulls lleugerament groguencs, no va atacar-la de nou aquell pensament enutjós. Des de feia dies, un ròssec en el seu pensament: li calien diners.

MARTA PARMA

Aquella novel·la li venia com anell al dit. Havia estat una gran fortuna equivocar-se obrint un catàleg antic quan buscava un nom per al següent premi Llobregat de novel·la, el premi dels 36.000 euros.

El nom i la foto de Magdalena Pi li havien saltat davant la vista. S’havia preguntat què havia passat a aquella novel·lista, anys abans amb lectors fidels, sobretot lectores, que havia recollit premis i crítiques favorables i que, de sobte, havia desaparegut del mapa literari del país.

Persuadir-la que li lliurés una novel·la havia estat la direcció i el sentit de cada una de les paraules de l’editora mentre dinava amb l’exautora, no li havia quedat temps per preguntar els motius del silenci d’anys.

I com havia respost la dona, aparentment cauta i sense interès? Doncs, en tot, segons la vella escola. Sí senyor! Res de «ja li trucaré o li faré un correu», ni, amb la resposta dels escriptors més professionalitzats, «la meva agent li dirà alguna cosa d’aquí a uns dies». Res d’això. Havia obert la bossa de pell, que devia haver comprat feia més d’un mil·lenni, i n’havia tret un feix de dinA4 sense relligar.

Ja ho sentia venir! Pessigolleig, nervis, vendes, èxit! S’haurien acabat els morros del director perquè el nom de la col·lecció de narrativa correria renouera amb totes les tintes, com el de l’editorial, un nou encert per fer oblidar un seguit de fracassos.

No deixava de tenir els seus riscos publicar un llibre d’algú de setanta anys. El binomi autora i jove —si era joveníssima, millor— tenia molt de ganxo, però si el segon terme s’invertia, l’interès baixava en picat, a no ser que… A no ser que hi hagués un secret, un escàndol en el passat, un drama que li hagués impedit continuar publicant, una culpa d’algú conegut. Un home! Un editor, un marit, un amant! Ara que tenia la novel·la s’havia de guanyar la confiança de l’autora, havia d’insistir en les preguntes sobre el passat. Va escriure en un foli. AUTORA. PASSAT.

Sí, calia començar a parlar de Magdalena Pi, de la seva vida, dels seus desenganys, del temps callada. Ho va anotar. I després, bastant més tard, de la propera novel·la, escrita tan sols per a ella mateixa, això faria molta impressió!, va afegir al full: NOVEL·LA destil·lant paraula a paraula sense molla de pressa. Algunes expressions de la dona, «sense molla de…», «a recer», «brillo» eren com atavismes d’un passat molt llunyà, però se li havien enganxat. Calia destacar la llengua viva i genuïna, ho va anotar. LLENGUA. Ja veia els titulars!

Li caldria treballar-se més que bé la premsa, buscar un còmplice o dos dins de la redacció de cada diari, la ràdio i les cadenes televisives. Va anotar una sèrie de noms. Per tant, el paper mediàtic era clau i s’hi havia d’emprar a fons, sabia que aquest seria el seu veritable cavall de batalla. Tal com estaven les coses no era gens senzill, però se’n sortiria, i seria una bomba. Va escriure aquest mot tal com l’havia pensat, amb majúscules i entre cometes, a dalt del full. «BOMBA».

Hi havia un però, és clar, les dues primeres paraules que la vella li havia dit eren que no volia presentar la novel·la a cap premi i que no permetria que li preguntessin per la seva vida. L’escull del premi no l’espantava, va pensar Marta Parma, ja s’hi havia trobat altres vegades i se n’havia sortit perfectament. Quan haurien passat el text a sistemes actuals i la Magdalena Pi hauria fet les correccions, que havia dit de seguida que volia fer, ella, com a editora, la informaria que era necessari que es presentés al premi perquè si no, no podien pagar-li d’avançament més que una misèria. Amb el procés engegat i tanta feina editorial feta, era difícil que la dona mantingués la negativa a presentar-s’hi. Si es posava tossuda, encara podia fer servir la llàgrima. Les dones grans se solen entendrir amb els problemes que elles ja no poden tenir. I, si l’autora no volia presentar-se al Llobregat, llavors, els seus problemes com a editora serien del tot autèntics. Si no es rendibilitzaven els diners que l’editorial destinava al premi i a la publicitat que hi anava adherida, tindria el director mossegant-li el clatell. Però li quedaven cartes. Si la Pi malgrat tot s’entestava a no voler el premi, faria intervenir el responsable de comptabilitat de l’editorial, que parlaria a l’autora dels diners invertits en el seu llibre fins al moment. Va escriure al full: COMPTABILITAT.

L’actitud reservada la preocupava menys, era força freqüent en una mena d’escriptors voler privacitat a tota costa, però ella havia vist caure torres molt altes i creia que en aquest cas se’n sortiria bé. La dona havia escurat els dos plats i gaudit del vi i de les postres com si fes setmanes que no bufés cullera. La Pi també li havia dit que abominava de l’únic llibre de poesia que li havien publicat amb vint-i-pocs anys i no volia ni sentir parlar de versos. Allò rai, a qui li importava la poesia.

LAIA PERLAT

Feia tard com cada dia. Va arrufar el nas en un gest que es trobava col·locat a la cara quan estava més amoïnada del que volia reconèixer. Només li havia faltat que el Xavi es quedés a dormir després de la bronca. Havien begut massa i ella havia fumat molt, tenia la boca pastosa. Esperava que, almenys, el fotògraf fos puntual perquè l’escriptora era una vella, com la seva iaia, que, si se li deia a una hora no comptava que qui fos arribés més tard ni en cas d’inundació.

La Laia va posar la directa i va volar per l’autopista amb la seva Honda. El casc li pesava damunt la closca, no havia tingut temps d’empassar-se ni un cafè i havia preferit no demanar que el preparés el Xavi. Hauria passat massa temps despertant aquell mico que havia quedat roncant al mig del seu matalàs.

Va aparcar al xamfrà Consell de Cent-Pau Claris. Hi havia dos bars, passaven deu minuts, ja no venia de cinc més, va entrar al primer i va sortir-ne esperitada, era ple; a la barra del segon bar va demanar un tallat. Sense prendre re no es veia amb forces d’enfrontar-se a una entrevista com aquella, ella creia que a una certa edat ja no es viu i l’atractiu del personatge per a ella era zero. No havia tingut temps de mirar-se el dossier de l’editorial, però sabia que aquella dona havia escrit llibres feia molts anys i que ara havia rescatat un poemari o una cosa semblant i el volia presentar a un premi. Que havia deixat de publicar quan li queien les peles a cabassos per alguna història que ella hauria de mirar d’esbrinar. Sentia una mena de fàstic a la boca de l’estómac i no sabia si era a causa de tot el que havia pres les últimes hores o del que pensava els darrers minuts.

No li agradava la secció, ni el nom, Efemèride, ni entrevistar segons qui. Però sabia que si resistia un temps l’amic del papà acabaria per fer-la entrar a Societat, una secció que li permetria vessar ironia i mala llet a tones. De moment, estava ocupada.

Amb el casc negre, la minifaldilla damunt les mitges gruixudes i l’anorac vermell obert, la Laia va trucar al timbre del pis de l’escriptora. Li començaria preguntant pels poemes i pel premi, però de seguida atacaria amb el tema dels motius de fer fàstics a la sort d’editar i tenir pasta. Els de l’editorial li havien dit que potser es resistiria en aquesta qüestió, però que era un punt irrenunciable de cara a recaptar el morbo de molts possibles lectors. Per fer abocar, ella no necessitava pas a ningú.

PREMI LLOBREGAT DE NOVEL·LA

El rellançament de la senyora Magdalena Pi com a figura literària s’ha tenyit de dol. Li ha estat atorgat l’últim premi Llobregat a títol pòstum.

L’autora, que va atènyer el punt més alt d’èxit durant els anys noranta, amb novel·les com Pluja (1989) o L’exacta fortuna (1991), havia deixat de publicar des d’aquesta última data. La mort d’un fill adolescent, la posterior separació del seu marit, havien enfonsat l’autora en una llarga depressió i, si bé havia continuat escrivint, havia tallat totalment amb el món literari.

Fa uns mesos, moguda per la necessitat econòmica, va presentar una de les seves novel·les inèdites al XVè premi Llobregat de Novel·la. La senyora Marta Parma, actuant de secretària del jurat, ha informat que el premi ha estat atorgat per unanimitat a la novel·la que l’autora havia començat uns quinze anys enrere i n’ha lloat l’alta qualitat. Està escrita amb una llengua superba, que delata l’elaboració sense presses, ja que la infortunada escriptora no projectava tornar a publicar.

La causa de la seva mort va obeir a un infart.

La periodista Laia Perlat relatava magistralment els últims minuts de la nostra malaurada creadora en la seva secció Efemèride, ja que va ser durant l’entrevista, que Magdalena Pi havia concedit a aquest diari, quan l’escriptora va patir l’atac i, justament, la nostra companya i el fotògraf van socórrer-la fins al final.